Archive for the 'Gatto' Category

Montserrat Caballé al Liceu: Tosca de Giacomo Puccini (21-11-1976)

16 febrer 2010

Les funcions de les que parlem avui, com l’Aida de feia tres temporades, suposaven un altre fita espectacular per al teatre, i sobretot per l’empresa, que aconseguia reunir per a les tres funcions de Tosca al mateix trio protagonista que uns mesos enredera, al juliol, l’havien gravat per a la casa Philips a Londres.

A part d’aquesta fita pel teatre, un dels fets més importants d’aquestes funcions era el retorn de Josep Carreras al teatre que l’havia vist néixer, desprès de tres temporades d’absència, ja com a figura internacional consagrada.

Tornant a la diva, la temporada 76-77 va a tornar a brindar al teatre amb tres personatges diferents en nou funcions: les tres de Tosca d’aquestes funcions, tres de la Medea (a finals d’any) i tres de Salomé (al Febrer).

Com bé senyala el mestre Montsalvatge en la seva crònica que us adjunto més avall, no era la primera vegada que la Caballé oferia la Tosca al Liceu, i de fet, si bé el paper puccinià suposava una intromissió en un paper més dramàtic del que en aquells moments freqüentava la soprano, la Caballé el tenia en repertori des d’inicis de la seva carrera, com ens explica en aquesta curiosa entrevista que a inicis dels anys 80 li feia Robert Merrill, on Caballé parla de la seva visió del personatge i que està trufat amb continus comentaris d’altres dives que han deixat la seva empremta (a veure si les reconeixeu a totes?

Us deixo ara amb la crònica del mestre Xavier Montsalvatge per a La Vanguardia del dia 23 de novembre de 1976.

—————————

OPERA EN EL LICEO: UNA TOSCA SENSACIONAL

Con Montserrat Cabalé, José María Carreras e lngvar Wixell, protagonistas de excepción

Pese e lo folletinesco del teme de Sardou y el efectista verlsmo. musical de la partitura en ‘Tosca. está presente el mejor Puccini que redime la truculencia del argumento con un dominio total de las melodramáticas situaciones escénicas y un soberbio empleo de la orquesta y de las voces. Por esto ‘Tosca’., prescindiendo de su regusto decimonónico (fue estrenada en1900 en I Teatro Constanzi de Roma, llegando al Liceo dos años después), es una ópera que tira, que se espera con expectación pensando como la defenderán los intérpretes. Por esto se recuerdan las superiores, sobresalientes Toscas liceísticas de la de Renata Tebaldi, de Maria Caniglia, de Regine Crespin, de la Zeanl y la de Montserrat Ceballé de hace nueve años (con Bernabé Martí y Cesare Bardelli), que produjo sensación, aunque no tanta como phoracuando la obra . ha presentado con un terceto protagonista verdaderamente excepcional.

Montserrat Caballé encarna el personaje de Floria Tosca apasionadamente, con entreqa, como desafiando las tensiones vocales que le permiten exhibir la plenitud de sus facultades de soprano dramática, con al mismo dominio con que en otras óperas se impone dando a su voz calidades de su  musicalidad y de alado lirismo insuperables. Estas calidades, en todo caso, las aplicó (hablamos de la función del domingo) en el “Vissi d’arte” alcanzando una emotividad que mantuvo la atención del público en vilo y le valió una ovación que perecía no tener fin. En las demás escenas, la Caballé multiplicó su vehemencia sin que por eso fallara nunca su timbre, su fraseo persuasivo, sus agudos imponderables, tan claros como vigorosos.

Para los liceístas ha sido motivo de desencadenar los entusiasmos la vuelta a nuestro escenario, después de tres años de ausencia, del tenor barcelonés José Ma Carreras. En esto período, Carreras se ha impuesto internacionalmente y con el mejor derecho como acabamos de ver. Posee una voz da gran alcance, vibrante y cálida que ahora modula con inteligencia para obtener de si lo mejor; una expresividad latente y musical, adecuada al papel que interpreta. Se puede opinar que su vocailzación parecía un poco crispada, ¿pero no exige algo de eso una verista evocación del personaje de Cavaradossi? En todo caso le sirvió para despojar de innecesarios almabiramientos la romanza “E lucevan le stelle” – con plena satisfacción del auditorio que la premió con bravos, gritos y aplausos prolongadísimos que, no obstante, no lograron el solicitado bis de este famoso fragmento. José Ma Carreras fue igualmente ovacionado desde su primera intervención, la ‘.Re condita armonla., que a mi Juicio cantó ‘mejor que ningún otro episodio.

Para dar más atractivos a esta Tosca, interpretaba al rol de Scarpia —uno de los más acertados de todo el teatro pucciniano— el barítono sueco lngvar Wixell, que en la función de referencia se presentaba en Barcelona. Agradable sorpresa: Wixell es un magnífico cantante y un extraordinario actor que hizo un Scarpla de gran fuerza discursiva, penetrando en la psicología del personaje. Persuasivo en la voz, en la dicción y el gesto, al lado de la Caballé, ambos crearon en el segundo acto la atmósfera dramática enrarecida, que corresponde a la teatralidad de la escena clave de le obra.

Cuando, como en esta «Tosca», huy un grupo de protagonistas óptimos, todo parece -que ayuda a darles realce. Junto a ellos aplaudimos a Leonida Bergamonti que hace un Angelotti lleno de realismo, a Giovanni d’Angelis que acentúa el carácter del Sacristán, a Diego Monjo, muy adecuado como Spoletta y regista de escena, y a los demás, el coro y la orqueste llevaba con brio por Armando Gato, maestro , primera catogoría para la ópera italiana, eficaz en el mando, capaz, como lo comprobamos, de sacar brillo y energía del conjunto sinfónico, lo que beneficia mucho a esta ópera, de valores orquestales evidentes.

El Liceo abarrotado. Un publico fascinado y repetidos torrentes de aplausos en el curso de le representación. Este es el balance de la «Tosca», de telón hacia fuera. En la escena, un acto operístico que ya podemos registrar como culminante de la temporada en curso. — Xavier MONTSALVATGE.

————————— 

Com assegura el cronista, les funcions van ser un complet èxit, basat sobretot en la solidesa del tercet protagonista.

La Caballé dona una visió de Tosca completament satisfactoria. Recolzada en una veu de timbre puríssim i amb el seu control absolut de la respiració i dels reguladors, al mateix temps que d’una projecció espectacular del so, aconsegueix recrear una dóna angelical i completament enamorada als moments més lírics, amb temperament en els moments de gelosia i temiblement fera en els moments més dramàtics. En els duos aconsegueix sons eteris quan toca i es capaç de projectar la veu amb potència i força en els moments més intensos. El sue “Vissi d’arte” està cantat amb un legato i una delicadesa torbadores, al mateix temps que ple d’intensitat. És un dels grans moments de la vetllada, que rep una ovació interminable.

Us deixo un vídeo del “Vissi d’arte” que va interpretar la Caballé a Tokyo uns anys després amb els mateixos protagonistes que al  Liceu, dirigits per Colin Davis.

Si la Caballé està molt bé, Josep Carreras, almenys per a mi, està immens. La veu està fresquíssima com mai, amb un centre d’una calidesa irrepetible, un agut seguríssim i sonor, i ara ja sí que ha assolit el ple control de la línia, del cant lligat i de les dinàmiques. El cant és comunicatiu com només ell i Di Stefano han sigut capaços de fer, el fraseig es encisador. És el gran Carreras.

Per sentir-lo en el paper, us deixo primer el duo del primer acte en dos parts, amb la Montserrat en unes funcions de Niça de l’any 1980 (que si podeu aconseguir-les hauríeu de veure perquè és excel·lent, circulen per la xarxa).

Ara l’ària més famosa de l’òpera “E lucevan le stelle” del tercer acte, en les mateixes funcions de Tokyo que abans.

 

Per completar el trio, Il barone Scarpia de Ingvar Wixell, molt ben elaborat dramàtica i vocalment: maliciós, truculent i pervers fins al límit. He de confessar que Wixell mai ha estat sant de la meva devoció (veu llenyosa, opaca i limitada de facultats), però a aquest paper era capaç de treure-li tot el suc.

L’Armando Gatto aconsegueix que les masses del Liceu sonin millor del que realment eren en aquella època

Giacomo Puccini – Tosca (CDs)

Tosca………………………Montserrat Caballé

Mario Cavaradossi……….Josep Carreras

Il Barone di Scarpia……..Ingvar Wixell

Angelotti…………………..Leonida Bergamonti

Sagristà……………………Giovanni de Angelis

Spoletta……………………Didac Monjo

Sciarrone………………….Rafael Campos

Carceller…………………..Joan Baptista Rocher

Pastor………………………Cecilia Fontdevila

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu – Armando Gatto

————————— 

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

Montserrat Caballé al Liceu: Maria Stuarda de Gaetano Donizetti (gener de 1979)

14 Agost 2009

Caballe-Stuarda

Aprofitant el post anterior, i recuperant la sèrie que repassa actuacions de la Caballé al Liceu, per tornar a entrar en el blog us proposo la seva Maria Stuarda de gener del 1979. Tothom que hagi parlat una mica amb veterans del Liceu sap que recorden aquestes funcions com unes de les millors que la Caballé va fer mai al teatre (tenint en compte que la soprano ho va cantar tot al teatre i durant més de 45 anys això vol dir que foren unes nits excepcionals).

Aquella temporada (78-79) la Caballé només va cantar dos títols: tres funcions de la Maria Stuarda i altres tres funcions de La Forza del Destino. De les dues òperes existeixen gravacions en vídeo de les retransmissions de RTVE que circulen per la xarxa, i en elles es veu que la Caballé, a part de trobar-se en plena forma vocal havia aconseguit millorar molt les seves prestacions com a actriu.

Com ja us comentava en el post anterior dedicat a l’Anna Bolena, la Caballé és la millor Maria Stuarda que es pot sentir. La seva veu té presència, projecció i puresa al que se l’afegeix la musicalitat, la tècnica i un canto legato insuperables. Només la Gencer, pel meu gust, li va al darrera, amb una concepció més dramàtica. La Sutherland canta molt bé i la veu és adient però no se li entén res i es avorrida. La Devia és massa lleugera, però molt ben cantada. I la Sills i la Gruberova són molt lleugeres i la segona és també molt avorrida i amanerada (millor en la seva primera gravació en estudi amb una incendiària Elisabetta de la Baltsa).

En aquesta funció la Caballé està en estat de gràcia. El seu personatge no surt fins el segon acte amb l’ària “O nube! che lieve” i la cabaletta “Nella pace del mesto riposo”, on comença a mostrar per on aniran els tirs de la funció: veu d’emissió perfecta, puríssima i bella, cant legato de manual i fiato inesgotable. En el duo amb Leicester encara millora més, i la veu li surt amb una facilitat i puresa en el so extenuants, deixant a part els meravellosos reguladors (pianissimi) que adornen el seu cant. El segon acte finalitza amb la cèlebre escena de la confrontació de reines, on la Caballé pitja l’accelerador cap un registre més spinto, però sempre amb un control absolut de la veu, dominant tota la stretta del final projectant la veu per sobra de tots. Alguns ignorants sempre acusen a la Caballé de no tenir el sobreagut per rematar els concertants, però després de la demostració de cant qui el necessita?

Caballe i Berini-Maria Stuarda “Enfrontament de les reines i final de l’Acte II” (Liceu, gener 1979)

La Stuarda no torna a cantar fins a la segona escena del tercer acte, i es a partir d’aquí on la Caballé fa una lliçó de com s’ha de cantar Donizetti en particular i el bel canto en general. En el duo amb Talbot està senzillament sublim. Després ve la preghiera, on el teatre literalment s’ensorra, perquè mai ningú ha cantat amb un cant tant pur i projectat amb tanta fluïdesa. I per acabar un “Ah! Se un giorno da queste ritorte” molt notable pel poderio vocal exposat.

Caballe-Maria Stuarda “Preghiera” Acte III,escena 3 (Liceu, gener 1979)

L’altra reina de la nit és l’excel·lent Elisabetta de la mezzo Bianca Berini. Molt dotada en l’agut i amb un cant molt extravertit, ens regala una gran funció, i també és acalamada pel públic del Liceu en les seves abundants intervencions.

Entre els homes destaquen el Leicester de l’Eduard Giménez, que si bé no arrisca gens per dalt ens dóna una lliçó d’estil belcantiste (molt bé en el duo amb Caballé al segon acte). Gran actuació d’Enric Serra com el pèrfid Lord Cecil, amb molta intenció, i destacable la labor del Talbot de Mazzieri.

L’orquesta del Liceu té una nit passable, mentre que el cor està més encertat. La direcció d’Armando Gatto és destacable, amb uns temps i un volum que deixen cantar amb comoditat als cantants, sense desvirtuar la partitura. La qualitat del so és acceptable, però lluny de la que recull el video.

Gaetano Donizetti-Maria Stuarda (CD01, CD02)

Maria Stuarda,         Montserrat Caballé

Elisabetta,                  Bianca Berini

Leicester,                   Eduard Giménez

Lord Cecil,                 Enric Serra

Talbot,                         Maurizio Mazzieri

Anna Kennedy,         Cecilia Fondevila

Coro i Orquestra del Gran Teatre del Liceu-Armando Gatto (gener de 1979)

Montserrat Caballé al Liceu: I Vespri Siciliani de Giuseppe Verdi (28-12-1974)

Montserrat Caballé al Liceu: Luisa Miller de Giuseppe Verdi (10-01-1972)