Archive for the 'Giordani' Category

Tornant a l’activitat. Resum d’un mes d’òpera: Cendrillon, Parsifal, Villazón, Cavalleria i Pagliacci.

12 Abril 2011

He tingut un mes de març la mar d’entretingut: Viatge a Paris (Eurodisney), nous projectes a la feina i caps de setmana plens d’activitat. Poc temps per sentir discs o retransmissions de ràdio, però amb tres visites al Liceu: Parsifal, recital de Rolando Villazón i el programa doble Cavalleria-Pagliacci.

Començant pel viatge a Eurodisney, com us vaig anunciar, em vaig escapar el vespre del dia 7 per veure la Cendrillon de Massanet en l’Opera Comique.

En l’apunt que li va dedicar el Joaquim al seu In Fernem Land i vaig deixar la meva impressió.

Vaig estar a Paris el dilluns passat i la vaig poder veure. L’obra és un producte típic de Massenet, molt cuidada orquestralment i amb molts moments melòdicament encisadors, però em va semblar una mica repetitiva i absolutament cursi (la posada en escena no ajudava gens).

El millor de tot va ser la prestació orquestral i la direcció, molt detallista i vital, de Minkowski.

Dels cantants destacar la bona actuació, histriònica vocal i escènicament, de la Podles (com a madrastra), i el bon treball de la Losier com el Príncep (amb una veu bonica i bona línia). El Pandolfe de Laurent Alvaro em va semblar massa jove tant escènica com vocalment, i em va decepcionar una mica la Fada de la Eglise Gutiérrez, amb un cant poc fluid i un agut molt tirant. La Cendrillon del dilluns no va ser la Gautier sino la Blandine Staskiewicz, que no em va agradar gaire (amb un vibrato molt caprí i mancada de fiato).

L’escenografia no va ser gaire imaginativa: un esctructura metàl·lica i quatre mobles que anaven canvian per recrear els diferents ambients, amb un vestuari poc original d’estil rococó, però donades les dimensions de la Sala Favart (molt petita) encara donava una mica de joc pel moviment escènic (hi ha petits moments de ballet).
La funció va ser un èxit, sobretot per Minkowski, Podles i el duo protagonista. A mi em va satisfer, però vaig comprendre perquè l’obra està fora del repertori habitual i de les obres més conegudes de Massanet: és una obra per “usar i tirar”.

A l’apunt trobareu uns links on podreu desacarregar-vos uns arxius amb els audios de la retransmissió d’una de les funcion.

http://ximo.wordpress.com/2011/03/11/minkowski-dirigeix-cendrillon-de-massenet/

——————–

Pocs dies després va tocar anar a veure el Parsifal al Liceu (dia 10), i renoi, quina funció!

Molt sòlid el repartiment amb el Cristopher Ventris fent un Parsifal musical i segur, acompanyat pel sòlid Gurnemanz del veterà Eric Halfvrason, el molt sentit Amfortas d’Egils Silins i el sensacional Titurel (quina veu de baix!) de Ante Jerkunica. Més normalets la Kundry de l’Evelyn Hertlitzius (soprano de cant i veu estranys) i el Klingsor de John Wegner. L’orquestra va sonar molt bé sota la direcció molt curosa i sensible del Michael Boder (que mai en decep). Però el que més em va agradar va ser la direcció escènica de Claus Guth, que va aconseguir que l’obra se’ns fes curta (tot i les quatre hores llargues) respectant la simbologia de l’obra però sense renunciar a una visió més humanista, més material i, sobretot, renovadora. Haurem d’aconseguir-la en vídeo (si s’arriba a editar).

Al final del post us deixo links per a qui vulgui descarregar-se l’audio d’una de les funcions del Liceu, amb l’altre repartiment encapçalat pel mel·liflu Parsifal (però molt musical) del Klaus Florian Vogt, la magnífica Kundry de l’Anja Kampe i el referencial Gurnemanz de Hans Peter König.

———————

Continuant el repas, toca el recital esperadisin de Rolando Villazón del 3 d’abril. Cal dir que el que passa amb Villazón és quasi de figura del rock. L’espectació era tremenda (tot venut), i l’ambient de sortida era molt favorable al tenor, amb molt de públic portant xapes amb la figura del cantant (al més pur estil groupie), i en aquestes condicions, com era d’esperar, el resultat final va ser d’un èxit desbordant.

Però el cert és que un altre tenor amb les mateixes condicions vocals amb les que es troba el mexicà en aquests moments hagués tingut un èxit molt més discret (per no dir que hauria passat discretament).

Vocalment el tenor està en un estat molt allunyat del que era fa cinc anys, el vaig trobar molt disminuït, sense projectar la veu, engolat, entubat, i poc fluid. Només als bisos em va recordar una mica al Villazón de cant natural i desfermat, però només una mica. Per altra part, em sembla molt preocupant que un senyor que no arriba als 40 anys triomfi en un recital en base a l’adoració i el carinyo que genera en el públic, i no estrictament pels mèrits de la seva actuació. Això és normal per una diva a prop dels 60.

———————

Per últim, el passat dijous dia 7 vaig assistir a una funció del programa doble més famós del repertori operístic: Cavalleria rusticana – Pagliacci.

 Aquestes dues obres són els primers puntals d’un estil operístic tant valorat com despreciat que és el verisme. Ens trobem amb unes històries viscerals i directes, sense glamour, on l’emotivitat i la rauxa dominen argumentalment i musicalment. Excessos en la música i en el cant, que necessita veus amb empenta i molt carisma, i en el cas d’aquestes dues obres necessiten d’un tenor que sigui capaç de arribar-nos a la fibra amb un cant vehement i molt expressiu i amb una interpretació intensa.

La responsabilitat en la funció d’interpretar el Turiddu i el Canio, protagonistes absoluts de les dues obres, va recaure en Marcello Giordani. El cantant va fer una actuació vocalment força digna, amb un centre sòlid i un agut potent i brillant, millor en el Turiddu (de menys a més) que amb el Canio (de més a menys), controlant força bé la línia de cant i dosificant la intensitat, però on va defallir va ser en la interpretació escènica del personatge, poc natural i fluïda, quedant encarcarat com actor. Les dues senyores van estar regular, amb una Santuzza (Komlosi) cridanera i una Nedda (Blancas) bastant grisa. Pitjor encara els barítons un: vulgar (Di Felice com Alfio) i l’altre totalment descol·locat (Dobber com Tonio). La resta de cantants correctes, només criticar la idea de bomber de contractar la Josephine Barstow per fer la Mamma Lucia. La direcció de Daniele Callegari bastant grollera, com el so de l’orquestra, mentre que l’escenografia de Liliana Cavani era tan convencional com poc imaginativa i escassa d’idees.

Coma regal us deixaré dues versions referencials amb el gran Plácido Domingo en dues de les seves màximes creacions: Turiddu i Canio. Com acompanyants de luxe té a la Santuzza ferotge de la Renata Scotto i la belcantista Nedda de la nostra Montserrat Caballé. Les direccións de Nello Santi i James Levine són també excel·lents.

———————

Richard Wagner-Parsifal

Klaus Florian Vogt (Parsifal).

Anja Kampe (Kundry).

Alan Held (Amfortas).

Hans Peter König (Gurnemanz).

Boaz Daniel (Klingsor).

Ante Jerkunica (Titurel).

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu-Michael Boder

https://www.rapidshare.com/files/451736749/Parsifal.Liceo.Act1.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451736820/Parsifal.Liceo.Act1.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451721378/Parsifal.Liceo.Act2.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720775/Parsifal.Liceo.Act2.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451736568/Parsifal.Liceo.Act3.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720941/Parsifal.Liceo.Act3.flac.002

 

Ruggero Leoncavallo-Pagliacci

Placido Domingo (Ten) – Canio

Sherrill Milnes (Bar) – Tonio

Montserrat Caballé (Sop) – Nedda

Barry McDaniel (Bar) – Silvio

Leo Goeke (ten) – Beppe

London Symphony Orchestra-The John Alldis Choir-Nello Santi

http://www.4shared.com/file/75746371/fee97567/Ruggero_Leoncavallo.html

 

Pietro Mascagni-Cavalleria rusticana

Plácido Domingo (Ten) – Turiddu

Renata Scotto (Sop) – Santuzza

Pablo Elvira (Bar) – Alfio

Isola Jones (Sop) – Lola

Jean Kraft (mez) –  Mamma Lucia

National Philharmonic Orchestra-James Levine

http://www.4shared.com/file/128685271/5861d798/Cavalleria_-_Levine.html

Opera from the Met: El Simon Boccanegra de Plácido Domingo (18-01-2010)

19 febrer 2010

Va a ser que no. No creo yo que Plácido haya acertado con esta incursión en el repertorio de barítono. Lleva últimamente el tenor madrileño haciendo cosas raras, ya sea cantar Tamerlano totalmente out de estilo, grabar un disco de canciones con poemas del papa polaco (¿era necesario?), hacer el ridículo en un dúo con Flórez en un CD del peruano, o grabar un dudosísimo álbum donde maltrataba el género de la copla. ¿Su fulgurante carrera y carisma le dan derecho a hacer esto? No lo sé, lo que sí le ha dado es la oportunidad de hacerlo ya que todos los teatros y casas discográficas beben los vientos por cualquier suspiro del Rey de la Ópera.

Para empezar os dejo el duetto entre Boccanegra y Fiesco del prólogo con Domingo y Morris. El lamentable estado vocal del bajo hace parecer que el tenor está mucho mejor de lo que está, pero el esfuerzo se nota en el canto, con momentos donde se palpa la tensión con el cantante forzando al máximo. (Met, 2 de febrero de 2010)

Y es que a pesar de que toda la vida sus detractores han dicho que la voz de Plácido es la de un barítono que ha trabajado para ser tenor, siempre que el tenor ha hecho de barítono (porque esta no es la primera vez, ya grabó hace años un Fígaro del Barbiere para DG con Abbado bastante abominable, y también había grabado algún aria como el prólogo de Pagliacci) la lógica se ha impuesto y, aunque tenga las notas, es decir los graves, el color de su voz se revela como lo que es, el de un tenor. Así que su Boccanegra suena desnaturalizado.

En segundo lugar os dejo un vídeo de la sección final del dúo con Amelia, con una excelente Adrianne Pieczonka.

Hay que decir en descargo del tenor que a medida que va pasando la función la voz va mejorando ligeramente, y que en el segundo y tercer acto fluye más fácilmente, que no quiere decir que suene más fresca, consiguiendo una buena escena en el dormitorio y una notable escena final

Otra cosa es su manera de cantar y su estilo. Es Domingo un cantante que canta Verdi como pocos, además de un creador de personajes indiscutible. Aquí se nota su maestría, consiguiendo más de un momento de auténtica escuela, pero la incomodidad de estar fuera de su impostación habitual le hace que no se entregue al 100% en la interpretación. El maestro siempre ha dicho que cuando está cómodo no recuerda que está cantando, que crea el personaje y la voz sale sola, pero que cuando tiene que estar pendiente de la voz le cuesta mucho más esfuerzo incluso concentrarse en el personaje y que pierde en esa facilidad para comunicar. En este Boccanegra no está cómodo, se notan momentos de tensión en el canto (independientemente de la voz), e incluso hace una entrada en falso (en el duo del primer acto con Amelia), señal inequívoca de que algo pasa.

En último lugar os dejo las maravillosas frases “Plebe, patrizi, popolo” del final del primer acto. Este es un momento cumbre de la obra y todo un bombón para el cantante, aquí se nota mucha más soltura en el canto (¿quizás interés?), consiguiendo mejores resultados que en la media de la función (Met, 2 de febrero de 2010)

El resto del reparto tampoco es para echar cohetes, excepto la elegantísima, bien timbrada y excelentemente fraseada Amelia/Maria de Adrianne Pieczonka (la mejor de la noche de largo). El Fiesco de James Morris es bastante insufrible, ya que el cantante tiene la voz ya completamente desgastada, con un vibrato insoportable y el timbre totalmente descontrolado. Giordani hace un Gabriele Adorno que va de menos a más (de malo a aceptable), pero el centro es muy descolorido oscilando entre sonidos áfonos y nasales, cosa que compensa con un canto valiente y un agudo todavía en buenas condiciones (siempre que sea en forte). Mucho mejor el Paolo de Carfizzi, voz con buena presencia.

Levine consigue que la orquesta del Met suene muy bien. Su visión de Boccanegra tiende a la oscuridad, consiguiendo unas atmósferas muy sugerentes en el segundo acto.

Giuseppe Verdi – SIMON BOCCANEGRA (link de descarga)

Placido Domingo (barítono) : Simon Boccanegra

Adrianne Pieczonka (soprano) : Amelia

Marcello Giordani (tenor) : Gabriele Adorno

James Morris (bajo) : Iacopo Fiesco

Patrick Carfizzi (baritono) : Paolo Albiani

Richard Bernstein (bajo) : Pietro

Adam Laurence Herskowitz (tenor) : Un araldo

Joyce El-Khoury (soprano) : Un’ ancella d’Amelia

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-James Levine