Archive for the 'Giordano' Category

Jonas Kaufmann. ¿Verismo?

16 Novembre 2010

No estic satisfet amb el resultat d’aquest disc. On és el verisme?. Evidentment, el material escollit és eminentment verista, però la manera de cantar-ho no.

Vull dir que Kaufmann canti malament? NOOO, rotundament no. Feia temps que no sentia un tenor fer tantes coses amb les dinàmiques, fer mitges veus i sonar amb una veu homogènia en tota l’extensió. El que vull dir és que no s’ajusta en absolut a l’estil.

La vocalitat verista s’ha d’associar directament a la intensitat, a la passió, a allò que surt del budells. Hi ha moments de contenció, però sempre hi ha d’haver un esclat, un fuoco, un clímax.

Amb Kaufmann no he sigut capaç de trobar-ho. Sí, tot molt ben dit, molt maco, però res de passió. Inclús en pàgines més “líriques”, com pot ser el “Cielo e mar” o “Come un bel di di maggio”, manca l’arrebato en l’interpretació. Quan Enzo diu “Vieni, o donna, qui t’attendo, coll’anelito del cor…..” fins al clímax “Vieni al bacio” el cant ha de ser totalment alliberador i sense contencions, absolutament expansiu; al igual que l’ànim de Chenier ha de mutar en la frase “Sia! Strofe, ultima Dea!” i acabar esclatant, literalment, en el si bemoll de la frase “darò per rima il gelido”. El mateix es pot dir de pàgines tan emblemàtiques com “Amor ti vieta”, “La dolcissima effigie”, “Vesti la giubba” o les de Cavalleria Rusticana. En aquest disc això no es troba.

Us deixaré exemples dels dos fragments que més m’han satisfet. El primer el “Lamento de Federico”, on està perfecte fins a l’agut opcional que li queda una mica forçat. Aquí les subtileses vocals de Kaufmann i la contenció són un vehicle excel·lent per a interpretar la pàgina.

Un altre problema és el color de la veu. La foscor del timbre de Kaufmann el perjudica molt en comparació a les versions de veus brillants i mediterrànies. No hi ha l’escalfor instrumental.

El segon és “L’anima ho stanca” on el tenor pot explotar més el discurs melancòlic i contingut sense perjudicar tant el missatge.

L’acompanyament de Pappano i els acadèmics romans és més que satisfactòria. En fi, continuarem esperant altres mostres de l’art de Kaufmann en altres estils on sigui capaç de no ensopir-me. Mentrestant us recomano que sentiu aquestes pàgines per veus com les de Gigli, Del Monaco, Corelli o Domingo, i comprendreu el que us he volgut explicar.

Jonas Kaufmann – Verismo arias (CD)

01. Giulietta E Romeo, Act 3 Giuletta! Son Io!

02. Andrea Chérnier, Act 1 – Colpito Qui M’avete… Un Di All’azzurro Spazio

03. Andrea Chérnier, Act 4, Come Un Bel Di Maggio

04. L’arlesiana, Act 2 – E La Solita Storia (Lamento Di Federico)

05. La Bohème, Act 3 – Musetta! O Gioia Della Mia Dimora! – Testa Adorata

06. Pagliacci, Act 1- Recitar!… Vesti La Giubba

07. Cavalleria Rusticana – Intanto, Amici, …Viva Il Vino Spumeggiante (featuring Rosa Feola)

08. Cavalleria Rusticana – Mama, quel vino e generoso

09. Mefistofele, Act 1 – Dai Campi, Dai Parti

10. Mefistofele, Act 4 – Giunto Sul Passo Estremo

11. Fedora, Act 2 – Amor Ti Vieta

12. Adriana Lecouvreur, Act 2 – L’anima Ho Stanca

13. Adriana Lecouvreur, Act 1 – La Dolcissima Effigie

14. I Lituani – Sì… Questa Estrema Grazia

15. La Gioconda, Act 2 – Cielo E Mar

16. Licinio Refice-Ombra Di Nube

17. Andrea Chérnier, Act 4 – Vicino A Te S’acqueta (amb Eva–Waria Westbroek)

Accademia Nazionale di Santa Cecilia-Antonio Pappano

L’art de Bruno Prevedi

4 Mai 2010

Avui parlarem d’un tenor italià que durant els anys seixanta i inicis dels setanta va fer una molt seriosa carrera en la majoria dels grans teatres internacionals. Cantant valent i de veu poderosa (així donen testimoni companys com el Josep Carreras) el seu nom va quedar en un segon plànol degut a l’existència d’una competència ferotge en el seu repertori, el de tenor lirico-spinto, on dominaven figures de la talla del Franco Corelli, Mario del Monaco, Carlo Bergonzi, Richard Tucker, el jove Domingo,…

Per començar, i per que aneu comprovant el tipus de cantant del que estem parlant, escoltem a Bruno Prevedi en “Un dì all’azzurro spazio” (Improvviso) del Andrea Chenier.

El disc que us presento ens mostra al tenor en papers tan emblemàtics i compromesos com Andrea Chenier, Manrico, Cavaradossi, Turiddu o Calaf, i que són una selecció dels seus papers més freqüentats, als que es podrien afegir altres com el Don Carlo, Ernani, Pollione, Radames o Don Alvaro.

Repasem una mica la biografia del cantant.

Bruno Prevedi va nèixer el 21 de desembre de 1928 a Mantua, fill d’una família modesta que es dedicava al camp. Als poc anys la família va emigrar per a Milà en busca de millors condicions de vida, i es van assentar en un barri popular de la ciutat, on Prevedi va créixer i va anar a l’escola, on va conèixer a la que seria la seva dóna. A l’acabar l’escola elemental, el jove va començar a treballar, on va demostrar aptituds per la mecànica, fabricant les seves pròpies bicicletes, i als 17 anys va entrar a treballar a la FIAT com a mecànic.

El jove Bruno no havia rebut cap formació musical, i ni tant sols tenia diners per anar a concerts o a la Scala, però en els moments d’oci solia anar al cinema o s’ajuntava amb amics per les nits en velades on cantaven cançons populars. Prevedi solia cantar en aquestes velades (la seva cançó predilecta era “Fenesta che lucive”) i animat pels seus amics va decidir fer una prova per entrar en la Escola del Cor de la Scala, en classes nocturnes. Va aconseguir-ho i durant dos anys va educar la seva veu de baríton (en aquells moments) fins que el llegendari director del Cor de la Scala, Maestro Vittorio Veneziani, li va dir que tenia moltes possibilitats i que hauria de plantejar-se el fer de solista. Així que va continuar fent classes de cant com a hobby.

Al 1955, amb 27 anys per fi es va casar amb la seva novia de tota la vida, i deu mesos després era pare. Va continuar estudiant i intentant agafar experiència, mentre que els seus companys de la FIAT el cobrien quan aconseguia compromisos en dies laborables. Per fi, a l’agost de 1958, va arribar-li la seva oportunitat per debutar en la temporada del Teatro Nuovo de Milan com a Tonio en Pagliacci. Ningú no recorda el tenor i la soprano que representaven a Canio i Nedda, però els barítons que feien de Tonio i Silvio sí que van cridar molt l’atenció. Eren Bruno Prevedi i Ottavio Garaventa, els dos destinats a fer una carrera important com cantants lírics i, curiosament, cap dels dos com a baríton.

En aquells Pagliacci estava present un destacat crític que va queda impressionat per la veu de Prevedi, destacant que tenia la potència d’un tenor spinto. El cantant s’ho va prendre seriosament i en el següent concert on actuava, en la part del programa oficial va cantar “O monumento” i “Pari siamo”, però en les propines va interpretar “Amor ti vieta” i “Ch’ella mi creda”. Donats els resultats va decidir reentrenar la veu com a tenor. Sis mesos després debutava com a tenor a Monza i preparava el seu debut com Turiddu (i continuava treballant a la FIAT!). El debut, un altra vegada al Teatro Nuovo, va anar força bé, llavors va decidir presentar-se en algunes competicions de cant, quedant segon en el primer que va participar i guanyant el segon, cosa que li va suposar més contractes. Aviat va fer Pinkerton a Roma (Teatre Eliseo), Loris a Milan (Teatro Nuovo) i Alfredo. Veient que ja no podia estirar més el temps de vacances i permisos va demanar l’excedència a FIAT, que va denegar, i després de vàries reclamacions va decidir abandonar la feina de mecànic el Nadal de 1960.

Ara en “La vita e’ inferno…Oh tu che in seno agli angeli” (Verdi, La Forza del destino)

En aquells moments encara hi havia força teatres de staggione i tampoc havien molts bons tenors lirico-spinto, així que en poc temps ja tenia contractes decents. En menys d’un any d’haver iniciat la seva carrera ja cantava el Pollione en Bologna (amb la Cossotto, Mazzoli i Serafin). L’èxit va arrivar molt depresa. El segon any de professional arribava al San Carlo, al Liceu i a l’Arena de Verona. Al 1963 arribà el seu esclat definitiu. Debutava a la Scala amb Deborah e Jaele de Pizzetti, i en el Covent Garden com Calaf, i automàticament un contracte per gravar amb DECCA, del qual sorgir el seu primer (i únic) album.

Amb Corelli i Bergonzi traslladats literalment als EEUU (on es feien més calers) i Del Monaco sense poder cantar per culpa d’un accident de cotxe, Prevedi va esdevenir el tenor estrella de la Scala. Va inagurar la temporada al 1964 amb Don Carlo, va anar amb la companyia a Moscou per fer Il Trovatore i Turandot. Va debutar a Buenos Aires i a Berlin (amb Karajan). Va tornar al Covent Garden per fer el Manrico (amb una joveníssima Gwyneth Jones, que va substituir en últim moment a Leontyne Price). En març de 1965 debutava amb el Cavaradossi al Met. Durant els següents tres anys va cantar moltes vegades al Met, la Scala, Viena i els teatres més importants d’Italia.

Us deixo el final d’aquell Il Trovatore al Covent Garden amb Gwineth Jones, Giulietta Simionato i Peter Glossop, en un dels escasíssims documents visuals que hi ha del tenor.

Al 1968 va actuar per última vegada al Met, segons la seva dona per cansament d’estar allunyat de la seva família, però pocs mesos després,al 1969, cantava per última vegada a la Scala. Al 1970 la carrera de Bruno Prevedi ja estava en franca caiguda, fora dels principals teatres. A partir de llavors va començar a freqüentar els papers de tenor per a les retransmissions radiofòniques de la RAI (normalment de títols fora del repertori). Fins al 1975, el seu renom encara el va permetre cantar en teatres importants d’Alemanya i Austria, però progressivament la seva activitat va anar minvant i cada vegada en llocs menys rellevants, fins que la seva carrera va finalitzar definitivament al 1982 amb una Norma a Johannesburg que formava part d’una gira de la nostra Montserrat Caballé. En definitiva, la seva carrera com a màxima estrella no va arribar a durar ni deu anys. Bruno Prevedi va morir a Milà el 12 de gener de 1988.

A continuació el Bruno Prevedi en el “Nessun dorma”, una de les seves principals creacions.

Pel que fa a les gravacions cal dir que va tenir molt mala sort, ja que no va poder desenvolupar una carrera discogràfica decent (tot i el seu contracte amb DECCA). La casa contava primer amb Del Monaco i Bergonzi per als papers emblemàtics del cantant (Don Carlo, Turiddu, Calaf, Chenier, Manrico,….), així que les seves gravacions no es corresponen amb papers de tenor estrella (Ismaele, Macduff i Licinio). Ens queden els directes i les gravacions de la RAI (Don Carlo a la Scala amb Abbado, Norma al Liceu amb Caballé i Cossotto, Ernani de la RAI amb Caballé, Il Trovatore del Covent Garden,…..), que ens serveixen per valorar la seva veu.

La veu de Prevedi era poderosa, amb un cos important en el centre i un agut realment brillant i ben col·locat, recordant una mica a Franco Corelli. En el pas, però, sona massa coberta, artificiosa, trencant l’homogeneïtat. Es veu que Prevedi era un tenor molt conservador, com així indica més d’un crític de l’època que l’acusaven de “reservón”, que només s’expandia plenament en els moments de més lluïment. Com a cantant era capaç de mantenir correctament la línia, malgrat de no ser un tenor molt flexible (tampoc és un destraler, ni molt menys). Podem dir que el seu estil de cant s’ajustava molt bé al repertori que ell dominava.

En el disc podreu comprovar aquesta facilitat per al cant efectista, però mai descontrolat o barroer. Es correspon a les pistes gravades al 1963, a l’inici de la seva carrera, en plenitud de facultats, i a un només li queda pensar quina carrera faria una veu com aquesta en l’actualitat.

Disfruteu.

Bruno Prevedi – Tenor arias (CD)

1.- Andrea Chenier – Un di all`azurro spazio

2.- Andrea Chenier – Si fui soldato

3.- Andrea Chenier – Comme un bel di dì Maggio

4.- Il trovatore – Ah, si ben mio coll`essere

5.- Fedora – Amor ti vieta

6.- Cavalleria Rusticana – Mamma, quel vino generoso

7.- Tosca – Recondita Armonia

8.- Madama Butterfly – Addio fiorito asil

9.- La Fanciulla del West – Ch`ella mi creda

10.- Turandot – Non piangere Liù

11.- Turandot – Nessun dorma

Orchestra of the Royal Opera House – Edward Downes

Quatre Cheniers

31 Març 2010

Ha estat curiós ser espectador aquests dies passats del gran rebombori que s’ha format al Teatre Real per culpa d’un suposat cas d’amplificació en les funcions de l’Andrea Chenier d’Umberto Giordano.

El cas és que aquestes funcions suposaven un dels plats forts de la temporada del teatre madrileny, amb un doble primer cas d’impacte Marcelo Álvarez-Fiorenza Cedolins i Fabio Armiliato-Daniela Dessi.

De sortida la primera parella era per arrufar el nas, ja que per la part del tenor ens trobem clarament en un altre cas de paper massa pesat per l’argentí i on es podien preveure possibles problemes tant de manca de volum com de forçar la veu (igual que en Il Trovatore de la temporada passada del Met que vaig comentar), mentre que la Cedolins no ha pogut aixecar el vol després d’haver passat la seva gola pel quiròfan, com vam comprovar a Il Trovatore d’aquesta temporada al Liceu.

L’altre parella ja la vam poder sentir al Liceu en el mateix títol fa unes poques temporades i si bé Armiliato no té una veu precisament atractiva i superdotada, sí que és un cantant molt musical i amb el paper perfectament controlat (a mi al Liceu en va convèncer), i la seva dona, la Dessi, és una de les últimes cantants importants de l’escola italiana que malgrat ja patir un sensible desgast vocal es capaç de deixar moments d’autèntica alta volada.

El cas és que Andrea Chenier és una òpera que necessita un tenor lírico-spinto amb una veu poderosa i a la vegada capaç de poder frasejar les amplíssimes i bellíssimes frases que al llarg de ¡quatre àries i dos duos! ha de despatxar. I d’aquestes veus ara no n’hi ha.

Andrea Chenier és una òpera absolutament de tenor, si bé la soprano i el baríton tenen el seu moment de glòria, i ha format part del repertori des de la seva estrena a la Scala al 1896 gràcies a que ha sigut un vehicle de lluïment per les més grans veus de tenor del segle XX, i sobretot a partir de Gigli que la fixa al repertori i obrir el camí per a altres con Bjoerling, Tucker, Del Monaco, Corelli, Bergonzi, Lavirgen, Domingo, Carreras o Cura, el més recent.

Jo de tots ells em quedo amb quatre, i d’entre ells el que pot ser representa a la perfecció allò que el personatge i la partitura demanden: una veu poderosa, amplia, però a la vegada dúctil, capaç de matissar, de cantar de forma somniadora és el Franco Corelli.

El Chenier de Franco Corelli és una experiència vocal comparable a la Norma de la Callas. La seva interpretació no té cap punt feble, és perfecte en tots els aspectes. Des de l’Improvisso del primer acte tenim a un romàntic, un visionari. En el segon acte, el Credo es tota una declaració d’intencions, plena de matisos, i en el duo el cant està filat prodigiosament amb uns fraseig ininterromput. A l’escena del judici es mostra vehement i orgullós però a la vegada dolgut. En el el “Come un bel di maggio” transmet tota la melancolia dels últims versos del poeta i en el duo final hi ha un esclat d’alegria al·lucinada. Tot això amb una veu ampla, potent, acaronadora en el centre i esclatant en l’agut i un cant ple de matisos, regulacions i frasseig sempre d’un gust exquisit. Realment sensacional.

Sentim a Corelli en les quatre àries del personatge. La primera (L’Improvisso) en un concert a Tokyo al 1971, el “Credo” en una funció al Met de 1966, el “Si fu soldato” de la seva extraordinària gravació per l’EMI, i el “Come un bel di di Maggio” d’un TV release (crec que amb l’àudio de la gravació d’EMI).

El meu segon Chenier és Plácido Domingo. El seu Chenier està vocalment un graó per sota del de Corelli, però la seva visió del personatge també és meravellosa. A més, la seva manera de cantar i frasejar són d’una musicalitat i varietat fora de sèrie. Podem dir que el Chenier de Domingo és més “romàntic” que el de l’italià i, per tant, menys vehement en alguns passatges. Vocalment el paper li ajusta a la perfecció, ja que Domingo posseeix un centre de bellesa hipnotitzadora, mentre que es mostra segur en els aguts, atacats amb bona predisposició, però no tant brillants i fàcils com els de Corelli .

Sentim al mestre Domingo en dos passatges extrets d’unes funcions a Wiener Staatsoper i dirigides per Nello Santi al 1981. Són l’Improvisso i el “Come un bel di di Maggio”.

En tercer lloc una autèntica debilitat: el Josep Carreras. El Chenier de Carreras és el romanticisme en la seva quintaessència. Chenier era un paper massa fort per al tenor català i, segurament, al incorporar-ho al seu repertori al final de la dècada dels 70 va suposar un desgast vocal excessiu que hagués escurçat la seva carrera uns quants anys sino hagués patit la leucèmia. Del seu Chenier en fascina la bellesa vocal, amb aquell centre de color irrepetible, i el cant absolutament entregat i apassionat que em posa la pell de gallina.

El veiem en el “Credo” i en “Come un bel di di MAggio” en les funcions del Liceu de finals dels 70.

I si Carreras representa al Chenier 100% poeta, el quart Chenier que us proposo, el Mario Del Monaco, és el Chenier 100% soldat. Del Monaco crea un Chenier basat en una vocalitat totalment apabullant i un carisma escènic basat, parlant vulgarment, en la testiculina. El seu Improvisso està brutalment cantat (que no vol dir malament) amb unes facultats fora del raonablement humà. El “Credo” ens fa pensar en l’excel·lent Otello que Del Monaco feia, i en “Si, fu soldato” imposa el seu cant cabalós de manera impactant, fent tota una reivindicació davant del tribunal que el jutja. La sensació que queda després de sentir el seu Chenier és d’horfandat, ja que mai es repetirà una veu i una filosofia del cant semblants a les del magnífic Mario Del Monaco.

El veiem en l’Improvisso i el “Si, fu soldato” d’unes representacions a Tokyo al 1961 

Com a regal us deixo una exitosa funció de l’Andrea Chenier del Metropolitan de l’any 1966 amb el trio Corelli-Tebaldi-Colzani, dirigits pel mestre Lamberto Gardelli, on podreu trobar un Corelli en magnífica forma (atenció al segon acte), una Tebaldi ja madureta però encara amb un centre enlluernador, i el Gerard de Anselmo Colzani, poc matisat però de vocalitat abrumadora.

Umberto Giordano – Andrea Chénier (part01, part02)

Carlo Gérard – Anselmo Colzani

Maddalena di Coigny – Renata Tebaldi

La mulatta Bersi – Nedda Casei

La contessa di Coigny – Gladys Kriese

La vecchia Madelon – Mignon Dunn

Roucher – William Walker

Il romanziere, Pietro Fléville – Gene Boucher

Fouquier-Tinville – Norman Scott

Il sanculotto Mathieu detto «Populus» – Raymond Michalski

Un «Incredibile» – Andrea Velis

L’abate – Gabor Carelli

Schmidt – Louis Sgarro

Dumas – Russell Christopher

Il maestro di casa – Lloyd Strang

Metropolitan Opera Orchestra and Chorus – Lamberto Gardelli (5-feb-1966)