Archive for the 'Gluck' Category

DiDonato: Diva o Divo?

15 febrer 2011

La nova proposta de Joyce Didonato, amb portada a l’estil “Víctor o Victoria”, és del tot original i enriquidora. Ha fet un disc amb un potipoti total d’autors, obres i estils amb el fil conductor de cantar diferents personatges, masculins i femenins, de la mateixa història. Així trobem la Susanna de Les Noces de Mozart i al Cheribino de l’òpera de Massenet, el Siebel del Faust de Gounod i la Marguerithe de Berlioz, el Sesto de Gluck i la Vitellia de Mozart, i més.

La veritat que és un joc de mans on la Joyce Didonato és mou molt bé perquè entre les moltes virtuts que té aquesta mezzosoprano de Kansas una de les més destacades és la seva capacitat camaleònica de ficar-se en la pell dels personatges que interpreta, i en aquest CD hi ha un fotimer.

Llegim les pròpies paraules de la cantant on explica les seves motivacions per a gravar aquest disc:

“This recital celebrates the vast and fabulous world of the mezzo-soprano. Aside from the obvious Toscas or Cio-Cio Sans, I’ve never regretted the length of my vocal cords!
I have the privilege and unmitigated joy of playing boys and young men, as well as girls and grown women … It’s an exploration of the human palette of emotions.
I wanted to find a way to show this duality on disc, while highlighting some of the composers I’m most passionate about, such as Mozart, Bellini, Berlioz, Rossini, and Massenet. In exploring this idea, the possibility became clear for telling different sides of some of the most familiar tales which have served as inspiration for operatic legends: Cinderella, Faust, Romeo and Juliet … I’ve always thought of myself as a storyteller, and with this particular disc, I can showcase that side of me as never before. I’m ready to play!”


A nivell musical les coses estam molt bé. DiDonato és una cantant amb molt de talent. La veu està en perfectes condicions, amb un centre i aguts nítids i brillants, i amb un greu si bé no resonant, força consistent. La manera de cantar és de primera categoria, amb un fraseig de manual, domini absolut de la tècnica i, sobretot, donant vida  a les emocions. Joyce DiDonato és, definitivament, una cantant apassionada i sensible i això es molt d’agrair en un mercat que cada vegada està més despersonalitzat.

Us deixarè els fragments menys coneguts. En primer lloc l’ària del Sesto de l’òpera de  Gluck “Se mai senti spirarti sul volto”

Respecte als fragments interpretats he de dir que dintre de l’alt nivell en totes les peces em decanto per les interpretacions dels papers en travesti. Pot ser és que sap captar com poques l’ardor juvenil d’aquest personatges adolescents, però és que el to que troba a les peces de Sesto, Cherubino, Siebel, Tebaldo, el Príncep i el Compositor és excel·lent.

Aprofitant que d’aquí a  poques setmanes veuré l’òpera a Paris us deixo ara “Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses” de la Cendrillon.

Com a retret al disc, independentment de que en la peça desplega una tècnica i uns recursos espectaculars, em sembla un pas enrere la versió que fa de “Contro un cor”, on fa més ornamentacions i aguts que la Roberta Peters. No havien quedat que això no es canta així?

Per últim una altra peça de Massenet “ Ô frêle corps…. Chère Cypris” de l’Ariadne.

L’acompanyament és eficaç amb una orquestra de so pulcre i detallista en mans d’un director tan eclèctic com el repertori presentat.

Com a curiositat, en el duo “Aprite, presto aprite”, de les Nozze, amb una filigrana tècnica la mateixa cantant interpreta els papers de Susanna i Cherubino.

En el molt interessant blog: http://hartaopera.wordpress.com/ podeu trobar el disc (del que he agafat el link que us adjunto més abaix).

Us ho recomano

Joyce Didonato-Diva-Divo Opera Arias (CD, Password: hartaopera.wordpress.com)

1. Massenet-Chérubin: Je suis gris! Je suis ivre! (Cherubin)

2. Mozart-Le Nozze di Figaro: Giunse alfin il omento…(Susanna)

3. Mozart-Le Nozze di Figaro: Deh, vieni, non tardar (Susanna)

4. Gluck-La Clemenza di Tito: Se mai senti spirarti sul volto (Sesto)

5. Mozart-La Clemenza di Tito: Ecco il punto, o Vitellia (Vitellia)

6. Mozart-La Clemenza di Tito: Non più di fiori (Vitellia)

7. Mozart-Le Nozze di Figaro: Voi che sapete (Cherubino)

8. Rossini-Il Barbiere di Siviglia, ‘(The) Barber of Seville’: Il barbiere di Siviglia: Contro un cor (Rosina)

9. Gounod-Faust: Faites-lui mes aveux (Siebel)

10. Berlioz-La Damnation de Faust: D’amour l’ardente flamme (Marguerite)

11. Roméo et Juliette: Premiers transports que nul n’oublie

12. Bellini-I Capuleti e i Montecchi: Ascolta! Se Romeo t’uccise un figlio…. – La tremenda ultrice spada (Tebaldo)

13. Massenet-Cendrillon: Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses (Príncipe)

14. Rossini-La Cenerentola: Nacqui all’affanno (Cenicienta)

15. Massenet-Ariane: Ô frêle corps…. Chère Cypris (Ariadne)

16. R. Strauss-Ariadne auf Naxos: Seien wir wieder gut! (Compositor)

17. Mozart-Le nozze di Figaro: Aprite, presto aprite (Susanna i Cherubino)

Orchestre et Choeur de l’Opéra de Lyon-Kazushi Ono

Ha mort Shirley Verrett

9 Novembre 2010

Últimament portem una ratxa nefasta de morts de personalitats molt importants en el món de la lírica. És un fet natural, perquè el pas del temps no perdona, però no vol dir que no sigui dolorós. Ara l’ha tocat a la fabulosa mezzo, més tard soprano, Shirley Verrett, amb 79 anys. Una altra pèrdua importantíssima.

La Verrett va nèixer a Nova Orleans al 1931 i els seus estudis musicals els va desenvolupar a Los Angeles. Al 1955 va entrar a la Juliard School al resultar guanyadora d’un concurs de talents a la TV. Mentre estudiava va cantar el solo de El amor brujo de Falla sota la direcció del Leopold Stokowski i va debutar professionalment en un paper operístic a Ohio, al 1957.

L’any següent, amb el nom de Shirley Carter, va actuar a la New York City Opera com a Irina en l’obra de Kurt Weil Lost in the Stars, continuant la seva activitat amb concerts i recitals fins al seu debut europeu a Colònia (1959) en una òpera de Nabokov.

L’any 1962 va ser el del seu esclat definitiu, amb la presentació de la seva Carmen a Spoletto, paper que l’obriria les portes del Bolshoi (1963), New York City Opera (1964), el seu debut a la Scala (1966) i al Metropolitan (1968), i tornar al Covent Garden (1972), on havia debutat amb l’Ulrica (1966).

Carmen va ser un dels seus papers més notables, entre els que poden fer una llista interminable: de Gluck l’Orfeo (al Covent Garden) i l’Ifigènia (a Paris 1984), de Donizetti les seves Elisabetta (Maria Stuarda, Edinburg 1968) i Leonora (La Favorita, Dallas 1971), de Verdi l’Amneris, Azucena, Eboli, Lady Macbeth i Ulrica; la Dalila de Saint-Saens; la Selika de Meyerbeer (L’Africaine, San Francisco 1972); la Cassandra i la Dido a Les Troyens (Metropolitan 1972);….

Us deixo un primer vídeo d’uns dels seus papers més emblemàtics, l’Eboli del Don Carlo. El seu “O don Fatale” posseeix la barreja perfecta de temperament i domini tècnic, destacant el fiato portentós i uns aguts impressionants. El fragment pertany a una producció televisiva de la BBC (1971).

Al final dels anys 70 va començar a incorporar papers de soprano al seu repertori, sense renunciar als de mezzo, sobretot al Metropolitan, de manera força brillant. Així va ser també Tosca, Norma, Aida o Leonora (Fidelio), entre d’altres.

A finals dels anys vuitanta, encara en actiu, es va començar a centrar en la docència de les noves generacions de cantants donant classes magistrals a l’Accademia Chigiana de Siena. La seva tasca com a formadora es va formalitzar qual al 1996 va ocupar la plaça de Professora de veu a la School of Music, Theatre and Dance de la Universitat de Michigan.

En aquest segon vídeo podem veure a la Verrett en una altra de les seves màximes creacions: la Lady Macbeth. Pertany a les històriques funcions de la Scala dels anys 70, amb el tandem Strehler-Abbado. Només la Callas ha aconseguit una interpretació vocal del mateix nivell que l’americana d’aquest paper infernal. Sentim-la en l’ària de sortida, on simplement està sensacional. El difícil públic milanès enfolleix.

Durant la dècada dels noranta va anar retirant-se paulatinament dels escenaris, si bé al 1994 encara va debutar a Broadway amb Carousel. Al 2003 va publicar les seves memòries (I Never Walked Alone) on de manera directa paralava del racisme que va patir com a cantant negre en el món de la música clàssica als Estats Units. Així, entre d’altres fets, explica com a començament dels anys 60, quan Stokowski la va cridar per cantar amb la Simfònica de Houston, va haver de rescindir el contracte perquè la plantilla de l’orquestra es va negar a acceptar una solista negra. Stokowski es va disculpar i més tard va compensar-la convidant-la a cantar amb una orquestra molt més prestigiosa i coneguda com era la Philadelphia Orchestra.

Com a últim fragment el sensual i bellíssim “Mon coeur s’ouvre a ta voix”, on la Verrett desplega un cant absolutament bell i arrebatador. El seu magnífic Samson és el Plàcido Domingo.

La Verret posseïa una veu de timbre lluent i superdotada extensió (més de dues octaves), que era capaç d’utilitzar amb una musicalitat i intel·ligència suprema. A l’escenari, especialment com Dalila, Eboli o Azucena, aconseguia fondre la paraula, el cant i el gest per a aconseguir caracteritzacions inoblidables, que sortosament es preserven en àudio i vídeo per a que les podem fruir una vegada i altra.

Com a acompanyament us deixo un dels primers recitals que la Verrett va gravar per a la seva primera casa discogràfica (la RCA), on podem constatar la seva enorme qualitat i versatilitat. Disfruteu-lo.

Shirley Verrett in Opera (CD)

01. Orfeo Ed Euridice: Amour, Viens Rendre A Mon Ame

02. Anna Bolena: Sposa A Percy

03. Anna Bolena: Per Questa Fiamma Indomita

04. La Favorita: Fia Dunque Vero

05. La Favorita: O Mio Fernando

06. Romeo Et Juliette: Premiers Transports

07. La Damnation De Faust: D’amour L’ardente Flamme

08. Sapho: Ou Suis-Je?

09. Sapho: O Ma Lyre Immortelle

10. Werther: Werther! Qui M’aurait Dit (Letter Scene)

11. Samson Et Dalila: Mon Coeur S’ouvre A Ta Voix

12. La Forza Del Destino: Lasciatelo Ch’ei Vada; Rataplan

13. Un Ballo In Maschera: Zitti!; Re Dell’abisso Affrettati