Archive for the 'Gounod' Category

Salut, Piotr Beczala!

21 Octubre 2011

Un dels esdeveniments més esperats, almenys per a mi, de la actual temporada del Liceu és el debut a la casa del tenor polac Piotr Beczala en el paper del Faust.

Us deixo vídeo pujat per dolchev al youtube de la gran ària de Faust “Quel trouble inconnu – Salut! demeure chaste et pure”, tal i com la va cantar al Liceu el 11 d’octubre

La primera vegada que vaig sentir al Piort Beczala va ser cap a l’any 2007, quan vaig veure un vídeo d’unes funcions del Rigoletto de l’any anterior a l’òpera de Zurich (crec recordar) amb el Nucci i la Mosuc. Em va semblar un Duc molt notable. A partir de llavors vaig començar a interessar-me per la seva activitat i vaig aconseguir gravacions de vàries de les seves actuacions (moltes a lòpera de Zurich) amb el Tamino, l’Alfredo, Belmonte, Don Ottavio, Edgardo o Faust. Per fi, el març del 2010 el vaig veure en directe al Metropolitan amb el Rodolfo, on totes les expectatives que tenia posades en ell es van complir amb escreix, ja que va fer una gran funció tant vocal com movent-se a l’escenari.

Us deixo, precisament, elvídeo de la gran ària del Duc “Parmi veder le lagrime” del segon acte del Rigoletto (Òpera de Zurich 2006)

Beczala és un cantant que recorda als de la bella escola (a mi personalment a Nicolai Gedda), la seva veu és la d’un líric amb un centre robust i un agut molt ben treballat, sempre ben recolzat i emès amb poténcia. Sap modular i cantar sul fiato, cosa que li permet presentar un cant elegantíssim i ple de matisos. En el repertori francès està simplement superb, com hem pogut comprovar en el Faust.

Escoltem-lo en dues peces del Werther que recull el recital que va gravat l’any 2008, titulat “Salut”. Primer en l’escena “Un autre est son époux!”, i després la celebrada “Pourquoi me réveiller”. En les dues està sublim.

 

La seva figura està molt sol·licitada pels principals teatres del món, tot i que es manté allunyat de l’enrenou mediàtic i del star-system operístic més popular. Només cal recorda la seva activitat durant aquest any 2011 i els compromisos que té durant els pròxims mesos:

Gen. 2011-Wien Staatsoper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Gen. 2011-New York Metropolitan Opera-Rigoletto/Duca

Gen-Feb. 2011-New York Metropolitan Opera-La Bohème/Rodolfo

Mar.2011-New York Metropolitan Opera-Roméo et Juliette/Roméo

Abril 2011-Zürich Oper-Rigoletto/Duca

Abril-Maig 2011-Zürich Oper-Un Ballo in maschera/Riccardo

Juny 2011-Gira del Met al Japó-La Bohème/Rodolfo

Jul. 2011-München Bayerische Staatsoper-Rusalka/Prinz

Jul. 2011-München Bayerische Staatsoper Der Rosenkavalier/Sänger

Ag. 2011-Salzburg Großes Festspielhaus-Mahler, Lied von der Erde CD

Ag. 2011-Salzburg Großes Festspielhaus-Iolanta/Vaudémont konz

Set. 2011-Zürich Oper-Rigoletto/Duca

Oct. 2011-Barcelona Teatro del Liceu-Faust/Faust P konz.

Nov-Dic. 2011-London ROH Covent Garden-La Traviata/Alfredo

Dez. 2011-Dresden Staatsoper-Silvesterkonzert

Gen-Feb. 2012-Paris Opéra National (Bastille)-Rigoletto/Duca

Mar-Abril 2012-New York Metropolitan Opera Manon/Des Grieux

Maig 2012-Zürich Oper-Ballo in maschera/Gustavo

Juny 2012-Zürich Oper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Juny 2012-Wien Staatsoper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Veient aquest calendari, on només s’inclouen els principals teatres del món(Londres, Paris, Nova York, Vienna, Festival de Salzburg,…), ens podem sentir uns privilegiats per haver contat amb la seva presència al nostre teatre. Llàstima que ho hagi hagut de fer en aquesta vergonya de funcions en versió concert i retallades.

Piotr Beczala- “SALUT!” (CD)

1. Lucia di Lammermoor, opera: Act 3. Tombe degli avi miei – Fra poco a me ricovero
2. Roméo et Juliette, opera: Act 2. L’amour! – Ah! lève-toi, soleil!
3. Jérusalem, opera: Act 2. L’Emir auprés de lui m’appelle – Je veux encore entendre
4. Un ballo in maschera, opera: Act 1. Or tu, Sibilla, che tutto – Di’ tu se fedele
5. Maître Pathelin, opera: Je pense à vous
6. Les Dragons de Villars, opera in 3 acts: Act 1. Me parle pas, Rose, je t’en supplie
7. Faust, opera: Act 3. Quel trouble inconnu – Salut! demeure chaste et pure
8. L’elisir d’amore, opera: Act 2. Una furtiva lagrima
9. Werther, lyric drama in 4 acts: Act 2. Un autre est son époux!
10. Werther, lyric drama in 4 acts: Act 3. Traduire! – Pourquoi me réveiller
11. Iris, opera (melodramma) in 3 acts: Act 1. Apri la tua finestra!
12. La bohème, opera: Act 2. Non parlate così – lo non ho che une povera stanzetta
13. La bohème, opera: Bild 1. Che gelida manina!
14. Manon, opera in 5 acts: Act 3. Je suis seul! – Ah! fuyez, douce image
15. Les contes d’Hoffmann, opera in 4 acts: Act 4. O Dieu! de quelle ivresse embarases-tu mon âme?
16. Rigoletto, opera: Act 3. La donna è mobile

Münchner Rundfunkorchester-Ion Marin

Orfeo, 2008

DiDonato: Diva o Divo?

15 febrer 2011

La nova proposta de Joyce Didonato, amb portada a l’estil “Víctor o Victoria”, és del tot original i enriquidora. Ha fet un disc amb un potipoti total d’autors, obres i estils amb el fil conductor de cantar diferents personatges, masculins i femenins, de la mateixa història. Així trobem la Susanna de Les Noces de Mozart i al Cheribino de l’òpera de Massenet, el Siebel del Faust de Gounod i la Marguerithe de Berlioz, el Sesto de Gluck i la Vitellia de Mozart, i més.

La veritat que és un joc de mans on la Joyce Didonato és mou molt bé perquè entre les moltes virtuts que té aquesta mezzosoprano de Kansas una de les més destacades és la seva capacitat camaleònica de ficar-se en la pell dels personatges que interpreta, i en aquest CD hi ha un fotimer.

Llegim les pròpies paraules de la cantant on explica les seves motivacions per a gravar aquest disc:

“This recital celebrates the vast and fabulous world of the mezzo-soprano. Aside from the obvious Toscas or Cio-Cio Sans, I’ve never regretted the length of my vocal cords!
I have the privilege and unmitigated joy of playing boys and young men, as well as girls and grown women … It’s an exploration of the human palette of emotions.
I wanted to find a way to show this duality on disc, while highlighting some of the composers I’m most passionate about, such as Mozart, Bellini, Berlioz, Rossini, and Massenet. In exploring this idea, the possibility became clear for telling different sides of some of the most familiar tales which have served as inspiration for operatic legends: Cinderella, Faust, Romeo and Juliet … I’ve always thought of myself as a storyteller, and with this particular disc, I can showcase that side of me as never before. I’m ready to play!”


A nivell musical les coses estam molt bé. DiDonato és una cantant amb molt de talent. La veu està en perfectes condicions, amb un centre i aguts nítids i brillants, i amb un greu si bé no resonant, força consistent. La manera de cantar és de primera categoria, amb un fraseig de manual, domini absolut de la tècnica i, sobretot, donant vida  a les emocions. Joyce DiDonato és, definitivament, una cantant apassionada i sensible i això es molt d’agrair en un mercat que cada vegada està més despersonalitzat.

Us deixarè els fragments menys coneguts. En primer lloc l’ària del Sesto de l’òpera de  Gluck “Se mai senti spirarti sul volto”

Respecte als fragments interpretats he de dir que dintre de l’alt nivell en totes les peces em decanto per les interpretacions dels papers en travesti. Pot ser és que sap captar com poques l’ardor juvenil d’aquest personatges adolescents, però és que el to que troba a les peces de Sesto, Cherubino, Siebel, Tebaldo, el Príncep i el Compositor és excel·lent.

Aprofitant que d’aquí a  poques setmanes veuré l’òpera a Paris us deixo ara “Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses” de la Cendrillon.

Com a retret al disc, independentment de que en la peça desplega una tècnica i uns recursos espectaculars, em sembla un pas enrere la versió que fa de “Contro un cor”, on fa més ornamentacions i aguts que la Roberta Peters. No havien quedat que això no es canta així?

Per últim una altra peça de Massenet “ Ô frêle corps…. Chère Cypris” de l’Ariadne.

L’acompanyament és eficaç amb una orquestra de so pulcre i detallista en mans d’un director tan eclèctic com el repertori presentat.

Com a curiositat, en el duo “Aprite, presto aprite”, de les Nozze, amb una filigrana tècnica la mateixa cantant interpreta els papers de Susanna i Cherubino.

En el molt interessant blog: http://hartaopera.wordpress.com/ podeu trobar el disc (del que he agafat el link que us adjunto més abaix).

Us ho recomano

Joyce Didonato-Diva-Divo Opera Arias (CD, Password: hartaopera.wordpress.com)

1. Massenet-Chérubin: Je suis gris! Je suis ivre! (Cherubin)

2. Mozart-Le Nozze di Figaro: Giunse alfin il omento…(Susanna)

3. Mozart-Le Nozze di Figaro: Deh, vieni, non tardar (Susanna)

4. Gluck-La Clemenza di Tito: Se mai senti spirarti sul volto (Sesto)

5. Mozart-La Clemenza di Tito: Ecco il punto, o Vitellia (Vitellia)

6. Mozart-La Clemenza di Tito: Non più di fiori (Vitellia)

7. Mozart-Le Nozze di Figaro: Voi che sapete (Cherubino)

8. Rossini-Il Barbiere di Siviglia, ‘(The) Barber of Seville’: Il barbiere di Siviglia: Contro un cor (Rosina)

9. Gounod-Faust: Faites-lui mes aveux (Siebel)

10. Berlioz-La Damnation de Faust: D’amour l’ardente flamme (Marguerite)

11. Roméo et Juliette: Premiers transports que nul n’oublie

12. Bellini-I Capuleti e i Montecchi: Ascolta! Se Romeo t’uccise un figlio…. – La tremenda ultrice spada (Tebaldo)

13. Massenet-Cendrillon: Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses (Príncipe)

14. Rossini-La Cenerentola: Nacqui all’affanno (Cenicienta)

15. Massenet-Ariane: Ô frêle corps…. Chère Cypris (Ariadne)

16. R. Strauss-Ariadne auf Naxos: Seien wir wieder gut! (Compositor)

17. Mozart-Le nozze di Figaro: Aprite, presto aprite (Susanna i Cherubino)

Orchestre et Choeur de l’Opéra de Lyon-Kazushi Ono

Ha mort Shirley Verrett

9 Novembre 2010

Últimament portem una ratxa nefasta de morts de personalitats molt importants en el món de la lírica. És un fet natural, perquè el pas del temps no perdona, però no vol dir que no sigui dolorós. Ara l’ha tocat a la fabulosa mezzo, més tard soprano, Shirley Verrett, amb 79 anys. Una altra pèrdua importantíssima.

La Verrett va nèixer a Nova Orleans al 1931 i els seus estudis musicals els va desenvolupar a Los Angeles. Al 1955 va entrar a la Juliard School al resultar guanyadora d’un concurs de talents a la TV. Mentre estudiava va cantar el solo de El amor brujo de Falla sota la direcció del Leopold Stokowski i va debutar professionalment en un paper operístic a Ohio, al 1957.

L’any següent, amb el nom de Shirley Carter, va actuar a la New York City Opera com a Irina en l’obra de Kurt Weil Lost in the Stars, continuant la seva activitat amb concerts i recitals fins al seu debut europeu a Colònia (1959) en una òpera de Nabokov.

L’any 1962 va ser el del seu esclat definitiu, amb la presentació de la seva Carmen a Spoletto, paper que l’obriria les portes del Bolshoi (1963), New York City Opera (1964), el seu debut a la Scala (1966) i al Metropolitan (1968), i tornar al Covent Garden (1972), on havia debutat amb l’Ulrica (1966).

Carmen va ser un dels seus papers més notables, entre els que poden fer una llista interminable: de Gluck l’Orfeo (al Covent Garden) i l’Ifigènia (a Paris 1984), de Donizetti les seves Elisabetta (Maria Stuarda, Edinburg 1968) i Leonora (La Favorita, Dallas 1971), de Verdi l’Amneris, Azucena, Eboli, Lady Macbeth i Ulrica; la Dalila de Saint-Saens; la Selika de Meyerbeer (L’Africaine, San Francisco 1972); la Cassandra i la Dido a Les Troyens (Metropolitan 1972);….

Us deixo un primer vídeo d’uns dels seus papers més emblemàtics, l’Eboli del Don Carlo. El seu “O don Fatale” posseeix la barreja perfecta de temperament i domini tècnic, destacant el fiato portentós i uns aguts impressionants. El fragment pertany a una producció televisiva de la BBC (1971).

Al final dels anys 70 va començar a incorporar papers de soprano al seu repertori, sense renunciar als de mezzo, sobretot al Metropolitan, de manera força brillant. Així va ser també Tosca, Norma, Aida o Leonora (Fidelio), entre d’altres.

A finals dels anys vuitanta, encara en actiu, es va començar a centrar en la docència de les noves generacions de cantants donant classes magistrals a l’Accademia Chigiana de Siena. La seva tasca com a formadora es va formalitzar qual al 1996 va ocupar la plaça de Professora de veu a la School of Music, Theatre and Dance de la Universitat de Michigan.

En aquest segon vídeo podem veure a la Verrett en una altra de les seves màximes creacions: la Lady Macbeth. Pertany a les històriques funcions de la Scala dels anys 70, amb el tandem Strehler-Abbado. Només la Callas ha aconseguit una interpretació vocal del mateix nivell que l’americana d’aquest paper infernal. Sentim-la en l’ària de sortida, on simplement està sensacional. El difícil públic milanès enfolleix.

Durant la dècada dels noranta va anar retirant-se paulatinament dels escenaris, si bé al 1994 encara va debutar a Broadway amb Carousel. Al 2003 va publicar les seves memòries (I Never Walked Alone) on de manera directa paralava del racisme que va patir com a cantant negre en el món de la música clàssica als Estats Units. Així, entre d’altres fets, explica com a començament dels anys 60, quan Stokowski la va cridar per cantar amb la Simfònica de Houston, va haver de rescindir el contracte perquè la plantilla de l’orquestra es va negar a acceptar una solista negra. Stokowski es va disculpar i més tard va compensar-la convidant-la a cantar amb una orquestra molt més prestigiosa i coneguda com era la Philadelphia Orchestra.

Com a últim fragment el sensual i bellíssim “Mon coeur s’ouvre a ta voix”, on la Verrett desplega un cant absolutament bell i arrebatador. El seu magnífic Samson és el Plàcido Domingo.

La Verret posseïa una veu de timbre lluent i superdotada extensió (més de dues octaves), que era capaç d’utilitzar amb una musicalitat i intel·ligència suprema. A l’escenari, especialment com Dalila, Eboli o Azucena, aconseguia fondre la paraula, el cant i el gest per a aconseguir caracteritzacions inoblidables, que sortosament es preserven en àudio i vídeo per a que les podem fruir una vegada i altra.

Com a acompanyament us deixo un dels primers recitals que la Verrett va gravar per a la seva primera casa discogràfica (la RCA), on podem constatar la seva enorme qualitat i versatilitat. Disfruteu-lo.

Shirley Verrett in Opera (CD)

01. Orfeo Ed Euridice: Amour, Viens Rendre A Mon Ame

02. Anna Bolena: Sposa A Percy

03. Anna Bolena: Per Questa Fiamma Indomita

04. La Favorita: Fia Dunque Vero

05. La Favorita: O Mio Fernando

06. Romeo Et Juliette: Premiers Transports

07. La Damnation De Faust: D’amour L’ardente Flamme

08. Sapho: Ou Suis-Je?

09. Sapho: O Ma Lyre Immortelle

10. Werther: Werther! Qui M’aurait Dit (Letter Scene)

11. Samson Et Dalila: Mon Coeur S’ouvre A Ta Voix

12. La Forza Del Destino: Lasciatelo Ch’ei Vada; Rataplan

13. Un Ballo In Maschera: Zitti!; Re Dell’abisso Affrettati

Il sogno de l’Inva Mula

28 gener 2010

L’últim disc de la soprano albanesa Inva Mula m’ha satisfet molt.

Encara recordo les seves funcions al Liceu, on sempre ha lluit una veu de soprano lírica de timbre realment bell, cant elegant i sempre amb detalls de gran artista.

En aquest disc fa un recorregut per peces del repertori, totes elles molt adequades per la seva veu i el seu estil de cant.

En el primer grup, el de Puccini, és en el que trobem potser més irregularitats, sobretot en l’aria de La Rondine “Il Bel Sogno di Doretta”, on la veu està en excès vibrada, com tensionada, i els aguts a pelna veu sonen oberts i descontrolar. Per acabar de rematar, el pianos, que sempre han sigut un dels seus punts forts, sonen opacs, sense la lluentor d’abans.

Escolteu-la

La veritat és que quan l’he escoltada he pensat que patiria amb el disc, però he de dir que sembla com si el disc estigués gravat en un concert, ja que aquests defectes van desapareixen a mida que avança el disc, com si la veu se li anés calentant, si bé la instabil·litat en el registre agut quan l’emet en forte no desapareix en cap dels fragments, tota una llastima.

Del bloc Puccini la part més destacable, sense cap mena de dubtes, és el primer fragment de La Boheme “Si, Mi Chiamano Mimi”, on excepte algun agut obert i destemplat, tot sona de maravella.

El bloc d’aries franceses és el més sòlidament defensat, amb un cant molt ajustat a l’estil i un fraseig calid. La veu li sona carnosa al registre central, amb el vibrato més controlat (potser Puccini l’exigeís més volum i això li fa forçar una mica) i tot està primorosament exposat, amb una veu de bellesa arrebatadora.

El recital finalitza amb el bloc Verdi. En La Traviata una de cal i l’altra de sorra: en “E strano” la veu no li respon amb totes les garanties, i queda justeta en el “Sempre libera”; mentre que en “Addio del passato” amb aquelles mitges veus i un cant ple de matisos aconsegueix una lectura de gran categoria, si bé la lectura de la carta queda molt amanerada i poc dramàtica.

Tanca el recital una de las grans creacions de la soprano, la Gilda del Rigoletto, amb un “Caro nome” per fer-nos somiar, contingut i on s’imposa un timbre i un cant preciós.

INVA MULA – Il Bel Sogno (Part01, Part02)

01. Puccini: Ch’ Il Bel Sogno Di Doretta – La Rondine

02. Puccini: Si Mi Chiamano Mimi – La Bohème

03. Puccini: Donde lieta uscí- La Bohème

04. Puccini: O Mio Babbino Caro – Gianni Shicchi

05. Gounod: Trahir Vincent – Mireille

06. Gounod: Voici La Vaste -Mireille

07. Massenet: Adieu Notre Petite Table – Manon

08. Gounod: Le Roi De Thule , Air Des Bijoux – Faust

09. Gounod: Il Ne Revient Pas – Faust

10. Massenet: Dis Moi Que Je Suis Belle – Thais

11. Verdi: Addio Del Passato – La Traviata

12. Verdi: E Strano… Sempre Libera – La Traviata

13. Verdi: Caro Nome – Rigoletto

Zagreb Philharmonic Orchestra – Ivo Lipanovic

René Pape: rei dels baixos?

17 gener 2010

La pregunta que faig està plantejada amb certa malícia, ja que he de confessar que després d’haver sentit a Mr. Pape (tal i com ell vol que li diguin) en directe m’esperava més d’aquest disc.

No penseu malament, la veu és bellíssima i molt sòlida, és un baix, i canta amb molt bona línea i gust, però, on és l’ànima?

Comencem pels dimonis: on és aquella intenció sibil·lina o directament malvada del personatge? Jo no l’he trobat. Ara el cant és acuradíssim. Us deixo que el sentiu en “Le Veau d’Or”, fantàsticament executat però lluny del maquiavèlic Chirstoff o del sibil·lí Siepi.

Faust-Le Veau d’Or-Richard Tucker Gala, 2001

Més interessant està en el Dapertutto, amb un “Scentile Diamant” molt ben escolpit, i brillantment rematat amb l’agut final.

Offenbach-“Scintille Diamant”-Staatskapelle Dresden-Sebastian Weigle

Pel que fa als reis, el seu Filippo és d’una noblesa d’accent remarcable, però torno a trobar a faltar un fraseig més incisiu, més carn. Per contra, el seu Boris és excel·lent des de qualsevol punt de vista, sent un dels fragments més notables de tot el recital.

Don Carlo-Ella giammai m’amo- Joseph Volpe Gala, 2006

Menció a part té la gran escena del Rei Marke, del Tristan und Isolde, on Pape fa una autèntica creació. Això és, sens dubte, el millor del disc. El seu Rei Marke reflexa tot el patiment i tota la humanitat del vell rei com pocs han aconseguit fer.

Per últim, destaca també, com un altre gran moment del recital el “Beda, Beda” del Vodnik (una mena de goblin de les aigües) del segon acte de la Rusalka de Dvorak, on Mr. Pape també assoleix la comunió perfecta entre un cant acurat i en plenes facultats, i una expressivitat completa. És la tercera joia del disc.

Beda, beda – Dvorak – Rusalka- Staatskapelle Dresden-Sebastian Weigle

Com a punt més “decepcionant”, el Wotan, on l’he trobat que la veu no acaba de doblegar-se a la tessitura del Cap dels Deus, i per això l’he trobat certes febleses, sobretot en la part alta de la veu, que el fan no estar del tot còmode (serà què el Wotan és un baix-bariton?). Crec que el seu Wotan haurà d’esperar una mica.

Per tant, i contestant a la pregunta inicial, podem dir que de moment a Mr. Pape els reis són el que millor li funcionen. I pel que fa a la veu i el seu cant podem dir que actualment és un ferm aspirant a la corona de les veus més greus.

René Pape-GODS, KINGS AND DEMONS (CD

PASS: elhenry.MusicIsTheKey)

1) Gounod-Faust-Ronde du veau d’or: “Le veau d’or” [1:58]

2) Gounod-Faust-Sérénade: “Vous qui faites l’endormie” [2:42]

3) Boito-Mefistofele-Ecco il mondo [2:19]

4) Berlioz-La Damnation de Faust- Air de Méphistophélès. “Voici des roses” [2:47]

5) Verdi -Don Carlo- “Ella giammai m’amò!” [10:30]

6) Offenbach-Les Contes d’Hoffmann-Scintille, diamant [2:40]

7) Wagner-Das Rheingold-Abendlich strahlt der Sonne Auge [3:55]

8) Wagner-Tristan und Isolde- “Tatest du’s wirklich?” [13:31]

9) Rubinstein-The Demon-“Na vazdushnam akeane” [4:58]

10) Rubinstein-The Demon -“Ne plach dit’a” [2:39]

11) Dvorák –Rusalka- Beda, Beda! Ubohá rusalko bleda [5:29]

12) Mussorgsky-Boris Godounov-Oi! duschno, duschno [10:34]

Staatskapelle Dresden-Sebastian Weigle

Damrau – COLORaturaS. No es oro todo lo que reluce

31 Desembre 2009

Con el nuevo disco de Diana Damrau me he llevado una decepción bastante considerable, y es que esperaba mucho más.

Se nos ha vendido a la soprano ligera (que no lírico-ligera) alemana como la nueva reina del repertorio de coloratura: la nueva Dessay o la nueva Gruberova, pero me parece que no es por ese camino donde la cantante deba guiar sus pasos.

Lo cierto es que de las once pistas del disco sólo en el Großmächtige Prinzessin… está sobresaliente, con el único pero de que los sobreagudos empiezan a sonar gritados, comparados por ejemplo con la Zerbinetta de Londres que os deje hace unos cuantos posts.

En el repertorio italiano su dicción es macarrónica, con errrres muy germánicas y con una pronunciación muy poco dulce (Caro nome) o sin ninguna gracia (las dos escenas del Ballo). Recuerda mucho a Gruberova en el Donizetti (para mal, porque adolece del mismo estilo tirando a lo ñoño y abusando de ciertos portamentos y ataques a notas excesivamente fijos) y, aunque extremadamente correcta en la Ofelia sabe a poco comparada con la variedad expresiva que la Dessay ha dejado en la misma página.

Sin comentarios para su anacrónica Rossina, y simplemente correcta en el resto de páginas.

Después de sus excelentes recitales anteriores, dedicados a compositores del periodo clásico y Mozart, parece ser que Damrau debería pensárselo bien antes de dar el salto definitivo al gran repertorio romántico y belcantista.

Estaremos vigilando.

Diana Damrau – COLORaturaS (CD. PASSWORD: elhenry.MusicIsTheKey)

1. Roméo et Juliette: Je Veux Vivre

2. Rigoletto: Gualtier Malde…Caro nome

3. Ariadne auf Naxos, Zerbinetta: Großmächtige Prinzessin…

4. Il Barbiere di Siviglia: Una Voce Poco fa

5. The Rakes Progress: Silently night…I go to him

6. Gianni Schicchi; O mio Babbino Caro

7. Un Ballo in Maschera: Volta la terrea

8. Un Ballo in Maschera: Saper Vorreste

9. Linda di Chamounix: O luce di quest amina

10. Hamlet: A vos jeux, mes amis…

11. Candide: Glitter and be Gay

Münchner Rundfunkorchester-Dan Ettinger

Charles Gounod – FAUST

22 Juny 2009

 faust

Faust es una de las grandes piezas del repertorio operístico. Hasta bien entrado el siglo XX rivalizaba con la Aida verdiana por ser la ópera más representada en los principales teatros del mundo, pero durante los últimos cuarenta años casi ha desaparecido de los teatros debido seguramente, a lo costoso de su producción, las dificultades de reunir un cast con al menos tres primeras figuras, y seguramente por la temática de su argumento, que no despierta el interés ni de los tiránicos (por maricultas) directores artísticos de los teatros, ni de los super-transcendentales divos de la dirección de escena.

Faust es la versión de Charles Gounod de la leyenda de Fausto. Fue estrenada en el Théâtre-Lyrique de París el 19 de marzo de 1859. El libreto es una adaptación de la pieza teatral Faust et Marguerite de Michel Carré, escrito por Jules Barbier y el propio Carré, inspirado levemente en el Faust, parte I, de Goethe.

Faust no fue aceptada en el Teatro de Ópera Nacional, por ser poco vistosa y el estreno en el Lyrique tuvo que retrasarse un año porque se presentaba el drama Faust de Dennery en Porte St. Martin. El gerente del teatro, Léon Carvalho, designó a su esposa Marie Caroline Felix-Miolan, para interpretar el personaje de Marguerite, e impuso varios cambios durante la producción, incluso llegó a suprimir algunas partes. La ópera no fue bien recibida, pero su editor, Antoine Choudens, que había adquirido los derechos por diez mil francos, hizo un tour por Alemania, Bélgica, Italia e Inglaterra, con la misma Marie Caroline Carvalho en el papel principal. Para este tour se cambió el diálogo hablado de la versión original por recitativos. En 1862, tres años después del estreno, se repuso en París, y esta vez fue un éxito. En 1869 se presentó una tercera versión, con un ballet, en la Grand Opéra. Ésta es la versión más conocida y que ha perdurado en el repertorio.

La versión que os propongo es la última que he conseguido y escuchado (a través de la red, ya que creo que ha estado descatalogada bastantes años) y cuenta con el interés de las interpretaciones de dos de nuestras grandes figuras: Jaume Aragall y Montserrat Caballé.

Jaume Aragall es Faust, y está estupendamente bien. La voz está fresca (hablamos de una grabación de 1976) y todos sabemos que el timbre de Aragall es uno de los más bellos que ha dado la cuerda de tenor. Los agudos están emitidos con firmeza y facilidad y la línea de canto es correcta a pesar de ser un poco “a la italiana” para el papel (caballo de batalla de los tenores especialistas en el repertorio francés). La pronunciación y la dicción son justitas, con unas erres demasiado exageradas.

La Margarita de la Caballé no es una niña inocente, es un pedazo de mujer. La canta con gracia y a la vez con un lirismo un poco majestático (sobretodo en la escena de la Iglesia) Sólo flojea en la celebérrima cabaletta de la escena de las Joyas, donde parece que las notas picadas la superan y que ese jolgorio no le interesa, aunque cabe decir que en la narración justo anterior, la balada acerca del Rey de Thulé, pocas veces se puede escuchar algo mejor dicho y con voz más bella. En resumen, y como era de esperar, no es el papel de su vida pero merece la pena escucharla.

Paul Plishka tiene la voz adecuada para Mefistófele pero su interpretación solo alcanza la pura rutina. Está lejos de ser memorable pero tampoco es malo. No se encuentra ni la pura maldad que algunos consiguen, ni al elegante y sibilino tentador de otros.

El resto de papeles menores están adecuadamente interpretados, destacando, quizás, el Siebel de la Tercian.

La dirección de Alain Lombard es bastante buena, con gran sentido del teatro y sin que el pulso decaiga en toda la grabación (que incluye el ballet en el cuarto acto). Las masas orquestal y coral responden adecuadamente al reto, si bien el sonido de la grabación, tando de voces como de orquesta y coros, es un poco lejano.

Gounod-Faust (PARTE 1, PARTE 2, PARTE 3, PARTE4, Unir con HJSplit)

Faust – Giacomo Aragall (tenor)

Marguerite – Montserrat Caballé (soprano)

Méphistophélès – Paul Plishka (bass)

Valentin – Philippe Huttenlocher (baritone)

Siébel – Anita Terzian (soprano)

Marthe – Jocelyne Taillon (mezzo-soprano)

Wagner – Jean Brun (baritone).

Orchestre Philharmonique de Strasbourg and Choeurs de L’Opéra du Rhin.

Alain Lombard

ERWIN SCHROTT

2 Març 2009

cover

A l’estiu de 2008 va sortir el disc recital de presentació del baix-baríton uruguaià (més aviat baix) Erwin Schrott.

El noi, perquè només té 36 anys, ja estava cridant força l’atenció pels grans escenaris d’òpera, sobretot per les seves interpretacions del Don Giovanni al Met i al Covent Garden, i un Don Giovanni i un Mosè amb Muti a la Scala, on la crítica quasi havia apostat més per la seva “impresionant” presència escènica i dots d’actor, que per les seves qualitats vocals.

Les qualitats vocals les té, i força bones (va guanyar el primer premi del concurs Operalia al 1998). És un baix (no sé perquè es diu baix-baríton). La veu es consistent, amb un bon gra i color fosc. Va bé cap al greu (com demostra en les àries de Verdi del disc, on destaca molt l’escena de Banquo del Macbeth “Studia el passo,… Come dal ciel precipita”), i també sona net en les altures. Controla bé les dinàmiques de la veu (com demostra a l’ària de la Dannació de Faust “Voici des roses”) i s’adapta bé als diferents estils.

Pel cantó negatiu dues objeccions, que no treuen mèrit a la bona qualitat general del disc i del cantant: la primera és que el timbre no es del tot net, donant una lleugera sensació de brutícia; i la segona és una tendència descarada a la sobreactuació vocal (sobretot en l’ària del catàleg del Leoporello i en la del Mefistòfil del Faust) que no venen al cas donada la qualitat de la seva veu (les exageracions en el cant són o símptoma de desgast vocal o amaneraments de mal gust).

Un altres dels grans mèrits d’aquest baix és el de ser el marit i el pare del fill de l’Anna Netrebko (quina enveja!).

Us deixo el link de la web del disc (on hi ha videos i fotos), i al primer comentari més informació.