Archive for the 'Grans gravacions' Category

Grans gravacions: Music for the Royal fireworks amb The King’s Consort

13 Mai 2010

Els focs artificials del Green Park de Londres per a celebrar el tractat de pau d’Aquisgrà a l’abril de 1749 van ser un absolut desastre. Un document de l’època explica que “els coets i tot el que es va llençar a l’aire van tenir un èxit relatiu, però les rodes i tot allò del que constava la part principal va ser lamentable i va estar mal dirigit, sense canvi de color ni de forma als focs”. El dissenyador estava tant empipat que va treure la seva espada conta l’“interventor dels focs artificials de Sa Majestat”, malgrat que afortunadament va ser desarmat i arrestat abans de que pogués ferir-lo.

La música de Haendel va sortir molt millor parada, malgrat que va haver-hi intercanvi de comentaris mordaços entre el duc de Montagu, en nom del rei, i el propi compositor. La discussió va girar en torn de la conveniència d’incloure o no violins: el rei “esperava que no n’hi hagués”. Es probable que només sonessin instruments de vent i percussió, afortunadament, perquè també va ploure. Malgrat tot, l’orquestra era enorme: nou trompetes i nou trompes, vint-i-quatre oboès, dotze fagots, i tres parells de timbals junt amb vàries caixes, així xom un par d’enormes “timbals dobles” que Haendel va llogar a la London Tower per l’ocasió. L’assaig als jardins de Vauxhall va reunir a més de 12.000 persones, i va provocar un dels primers “atascos” a Londres: “… al pont de Londres no va poder passar cap carruatge durant tres hores”, recollia The Gentleman’s Magazine del 21 d’abril de 1749.

En aquest disc, Robert King va reunir a un conjunt igual de magnífic a la King’s Consort, i malgrat la dificultat per controlar el tamany d’aquestes forces (segons el seu “cap”,  l’oboè Paul Goodwin) la gravació d’Hyperion és magistral. La mescla de so és una mica pessada, però hi ha molta frescura en el allegros i és molt dinàmica en els minuets.

Us deixo una representació completa dels Royal Fireworks als Proms, amb el Robert King i unes forces de característiques similars a les fetes servir per la gravació dos anys abans.

A part, el disc inclou quatre himnes per a la coronació, peces corals escrites amb una gran brillantor tant orquestral com pel cor, tal i com requeria l’ocasió per les que es van compondre: la coronació del rei George II (1727).

Us deixo a The King’s Consort dirigit pel Robert King en una interpretació de “Zadok the Priest” retransmesa per la Televisió Hongaresa (2004). Quina famosa sintonia futbolística està clarament inspirada en aquest himne?

G.F.HAENDEL

Four Coronation Anthems – Royal Fireworks (part 01, part02, part03. Pass: king)

1. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 1 “Zadok the Priest”

2. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 2, HWV 261: “My Heart is Inditing”, Chorus

3. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 2, HWV 261: “King’s daughters were among”, Chorus

4. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 2, HWV 261: “Upon thy hand”, Chorus

5. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 2, HWV 261: “Kings shall be thy nursing fathers”, Chorus

6. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 3 “Let Thy Hand Be Strengthened, And Thy Right Hand Be Exalted.”

7. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 3 “Let Justice And Judgement Be The Preparation Of Thy Seat.”

8. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 3 “Alleluia”

9. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 4, HWV 260: “The King shall rejoice”, Chorus

10. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 4, HWV 260: “Exceeding glad shall he be”, Chorus

11. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 4, HWV 260: “Glory and great worship”, Chorus

12. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 4, HWV 260: “Alleluja”, Chorus

13. Music for the Royal Fireworks, HWV 351: Overture, Adagio/Allegro/Lentement

14. Music for the Royal Fireworks, HWV 351: Bourree

15. Music for the Royal Fireworks, HWV 351: La paix. Largo alla Siciliana

16. Music for the Royal Fireworks, HWV 351: La rejouissance. Allegro

17. Music for the Royal Fireworks, HWV 351: Menuet I / Menuet II

Choir of New College, Oxford-The King’s Consort-Robert King

Grans gravacions: La simfonia nº3 “amb Orgue” de Camile Saint-Saens

21 febrer 2010

Avui us porto tot un clàssic de la discografia: la fantástica Simfonia nº3 en do menor, Op.78 “amb orgue” de Camille Saint-Saëns en la visió d’Eugene Ormandy.

Aquesta obra és l’única simfonia que va composar Saint-Saëns en la seva maduresa, malgrat que havia començat a explorar aquesta forma en la seva adolescència i havia composat varis fragments i una obra completa abans de que la que oficialment rebria el títol de Primera Simfonia en 1853, la segona va aparèixer al 1959. Així que van passar més de 25 anys fin que Saint-Saëns , ja amb 50 anys i una sòlida experiència, va acceptar l’encàrrec de la Philharmonic Society of London per composar una nova simfonia.

L’obra la va dedicar a la memòria de Franz Liszt, que va morir l’any de l’estrena, el 1886, i ell mateix en va dirigir la seva presentació, amb un èxit espectacular. Malgrat això havia tingut molts dubtes “Serà terrible – va dir a la Philharmonic Society- però, ¿serà un gust per aquells que l’escoltin?”.

Per a començar us deixo el inici del segon moviment “Allegro moderato” tal i com l’interpretaven al  2008 la NHK Symphony Orchestra dirigida per Emmanuel Villaume.

Se la coneix com Simfonia “amb orgue” degut al destacat paper que aquest instrument té en dues de les seves seccions: l’adagio on aporta un coixí de so per a la seductora melodia de les cordes que assoleix un clímax molt estàtic; i al final, on es desplega amb tot el poder al mig de fanfàrries dels instruments de metall. També té un paper molt destacat en el triomfal final, garantint que el seu so quedi a les orelles del públic mentre es llença als estusiastes aplaudiments que l’obra suscita.

Almenys hi ha quatre gravacions de l’obra amb la Philadelphia Orchestra i Ormandy (E. Power Biggs mono al 1956 per CBS, E. Power Biggs stereo al 1962 per CBS, Virgil Fox quad al 1974 per RCA, i Michael Murray digital al 1980 per Telarc) totes excel·lents i bastant localitzables. Jo us deixo la segona, que és tot un clàssic de la discografia reeditada de manera permanent amb raó. Ormandy aconsegueix una claredat en les textures envejable, amb una orquestra molt en forma. A l’orgue, molt atent, Edward Power Biggs. La gravació és de 1962, però posseeix una presa de so estèreo realment nítida i espectacular.

Us deixo ara l’espectacular final de l’obra en la versió de la Philadelphia Orchestra i Michael Murray sota la direcció d’Eugene Ormandy.

Per últim us deixo un link per qui vulgui veure tota la simfonia sencera a traves de la web del Canal Arte. Es tracta d’un concert del 20 de gener d’aquest any a la catedral de Kaliningrad amb l’Orquestra Simfònica de la MDR i l’organista Artem Khatchatourov dirigits per Jun Märkl.

http://liveweb.arte.tv/fr/video/Concert_a_la_cathedrale_de_Kaliningrad/

Camille Saint-Saëns – Simfonia nº3 en do menor, Op.78 “amb orgue” (descàrrega)

1.- I. Adagio –

2.- Allegro moderato –

3.- Poco moderato –

4.- II. Allegro moderato –

5.- Presto –

6.- Maestoso –

7.- Allegro

Edward Power Biggs, orgue

Philadelphia Orchestra – Eugene Ormandy

Sèrie grans gravacions: El Macbeth de Claudio Abbado

11 Mai 2009

Macbeth cover

Giuseppe Verdi coneixia l’obra de Shakespeare des de que era molt jove, mitjançant les traduccions en prosa a l’italià, i va escollir aquest drama per la seva dècima òpera. Des del començament la va concebre com a alguna cosa diferent al drama habitual de l’època. L’obra conté més indicacions referents als diferents colors a donar a la veu que cap altra de les seves creacions. Verdi es queixava de que la veu de la soprano era massa “bella” com per fer justícia el paper de Lady Macbeth, qui en la seva opinió no “deuria de cantar en absolut”.

Divuit anys després de l’estrena a Florència (1847), Verdi va revisar l’òbra per l’Òpera de Paris. A part d’afegir el ballet, va revisar alguns números i va reescriure altres per complert. Aquesta és la versió que s’acostuma a escoltar en l’actualitat. Les parts afegides sonen més refinades que les antigues i destaquen sobre la resta, especialment l’ària de Lady Macbeth “La luce langue”.

La majoria dels directors en l’actualitat opten per la versió revisada de Paris (1865), suprimint sistemàticament el ballet, i afegint moltes vegades l’escena de la mort de Macbeth de la primera versió. És una decisió contrària als desitjos de Verdi però d’una qualitat teatral indiscutible, tal i com queda reflectida en la versió de Claudio Abbado, gravada en estudi (1976) després de l’exitosa estrena en la Scala de Milan.

La gravació compte amb un repartiment de luxe, substituint el Macduff de les funcions de Tagliavinni per la calidíssima i enèrgica veu del Plàcido Domingo, que signa un “Paterna mano” molt emocionant.

Com a parella protagonista repeteixen la gran Lady Macbeth de la mezzo Shirley Verrett (hem de pensar que el paper de la Lady Macbeth és per una soprano dramatica d’agilita i que la Verrett malgrat que és una mezzo posseeix uns aguts fàcils, apropant-se a la vocalitat d’una falcon) que recrea totes les facetes del personatge amb solvència dramàtica i excel·lència vocal; i com a Macbeth el gran baríton Piero Cappuccilli, que si bé no és un baríton dramàtic pur (a la Warren o a la McNeil) té les qualitats vocals i l’empenta per arrodonir una prestació de primera categoria.

Shirley Verrett – Macbeth – La luce langue. Scala, producción Abbado/Strehler. Temporada 75/76 

En el Banquo repeteix, també, el grandíssim Nicolai Ghiaurov, senzillament brodant la seva gran escena “Come dal cel precipita”.

Nicolai Ghiaurov – Macbeth – Come dal ciel precipita. Scala, producción Abbado/Strehler. Temporada 75/76

L’orquestra i cors de la Scala estan en plena forma, amb un Abbado inspiradíssim que encerta en tot (tempos, dinàmiques i concertació), en una altra de les seves gravacions operístiques difícils de superar.

 Aquesta és una de les millors gravacions d’òpera que s’han fet mai.

 Giuseppe Verdi: MACBETH (Partes 1, 2, 3 y 4) (links per tantris)

 Macbeth, Piero Cappuccilli (bar)

Lady Macbeth, Shirley Verrett (mez)

Banquo, Nicolai Ghiaurov (baix)

Macduff, Plácido Domingo (ten)

Malcolm, Antonio Savastano (ten)

Dama de compañía, Stefania Malagú (mez)

 Coro e Orquestra del Teatro alla Scala

Director: Claudio Abbado

Sèrie grans gravacions: Martha Argerich – Concerts per piano de Tchaikovsky i Rachmaninoff

28 Març 2009

argerich

 

Avui toca comentar-vos uns dels discs que qualsevol melòman amb una mica de recorregut ha de tenir en la seva discoteca particular.

 

Els motius són ben senzills:

 

En primer lloc inclou dos dels concerts per piano i orquestra més famosos i difícils de tot el repertori: El concert per a piano nº1 en mi bemol menor, Op. 23 de Tchaikovsky; i el concert per a piano nº3 en re menor, Op. 30 de Rachmaninoff.

 

 

En segon lloc per què la interpretació ve a càrrec d’una de les pianistes més importants dels últims quaranta anys: la pianista argentina Martha Argerich.

  

L’Argerich va ser una nena prodigi que va estudiar amb dos colossos del teclat com han sigut el Frederich Gulda i l’Arturo Benedetti Michelangeli. Als 16 anys va guanyar els concursos Internacionals de Ginebra i el Ferruccio Busoni, però no va esclatar en el panorama internacional fins que va guanyar el concurs Frederick Chopin a Varsòvia a l’any 1965, amb només 24 anys.

 

El crític Alex Ross del The New Yorker defineix perfectament el pianisme de l’Argerich:

 

“Argerich brings to bear qualities that are seldom contained in one person: she is a pianist of brainteasing technical agility; she is a charismatic woman with an enigmatic reputation; she is an unaffected interpreter whose native language is music. This last may be the quality that sets her apart. A lot of pianists play huge double octaves; a lot of pianists photograph well. But few have the unerring naturalness of phrasing that allows them to embody the music rather than interpret it.”

 

Com comenta el crític l’Argerich ha estat mítica pel seu caràcter d’artista integra (només caldria recordar el seu famós desplante quan era jurat al Concurs Chopin al 1980, on es va retirar en protesta de l’eliminació del croat Ivo Pogorelic proclamant que era un geni), com pel seu físic (feia goig veure-la).

 

El disc recull en viu les interpretacions de dues peces claus en el repertori de l’artista, conjuntament amb l’Orquestra de la Ràdio de Berlin i dirigida pel Kirill Kondrashin (Tchaikovsky) i el Riccardo Chailly (Rachmaninoff).

 

Del seu Tchaikovsky es pot dir poca cosa, ja que està considerada una de les màximes intèrprets de la peça, i aquesta és una de les seves millors redempcions.

 

Martha Argerich. Tchaikovsky: Concerto para piano nº1. Beppu, Japón, 22 de abril de 2001. Dirige Antonio Pappano.

– 1er moviment (Part I i Part II)

2on moviment

3er moviment

 

Del Rachmaninoff es pot parlar moltíssim. De sortida he de dir que per a mi no és de les millors versions que existeixen (lluny de van Cliburn o Horowitz), però si que he de dir que et posa el cor en un puny. La versió d’Argerich és suïcida, amb uns temps vertiginosos i una potència que només una intèrpret de la seva talla pot fer que no es converteixi en un desastre. Està plantejada com un tour de force amb un Chailly que també posa molta llenya al foc. Escoltar-la és extasiant.

 

Aquí us deixo el video del 3er moviment en 2 parts (I i II)

 

Links de descàrrega del disc:

Parts 1, 2, 3 i 4. Contaseña del rar: Sankerib

Sèrie grans gravacions: Emil Gilels – Edvard Grieg: Peces líriques

17 Març 2009

cover-front1

El gran pianista rus Emil Gilels va gravar aquesta selecció de vint peces al 1974, i encara no ha estat superada ni en l’aclamació de la crítica internacional ni pel gran plaer que produeix escoltar-la.

 

Edgard Grieg (1843-1907) va començar a estudiar música i piano a casa seva, a Bergen, de la ma de la seva mare, que era professora de piano. Aquest fet pot fer-nos entendre el perquè les seves millors obres es centrarien en aquest instrument de les que no només destaca la qualitat sinó també la gran quantitat d’elles. Només les Peces Líriques comprenen seixanta-sis obres en deu volums

 

Minuet de l’àvia, Op.68, nº2

 

Als teus peus, Op 68, nº3

 

Les Peces Líriques formen un extraordinari trencadís dins d’un món artístic molt personal: impressions de vegades carregades de patriotisme o folklorisme noruec, i d’altres inspirades en la natura (tot el Op.43 són “cançons primaverals”, la nº1 “Papallona” i la nº2 “Caminant solitari” incloses al disc).

 

Nocturn Op.54, nº4

 

Al disc, Gilels crea un meravellós to musical molt relaxat i suau, on passa des de l’animació, la tendresa i la introspecció fins a la malevolència de la peça “Puck” i les subtileses dels elegíacs “Records”

 

Hi havia una vegada, Op.71 nº 1

 

Arietta, y Records Op.71 nº7

 

Que ho disfruteu.

 

 

Links del disc (3 partes: 1, 2 y 3) por Flush

Contraseña: Sankerib

Sèrie grans gravacions: Dinu Lipatti – Chopin: 14 Valses

1 Març 2009

chopin-Lipatti

De la mateixa manera que va fer amb altres peces en miniatura, Chopin va convertir el vals en un gènere de brillant varietat i inacabable virtuosisme. Els seus valsos no són ballables degut a la seva complexitat musical, però en tot cas no són peces per escoltar-se en sèrie ja que cadascuna d’elles té vida pròpia i independent (no són un cicle).

El pianista romanès Dinu Lipatti fa una interpretació realment extraordinària per la simplicitat i puresa de la seva concepció, fugint de personalismes i d’efectes especials (exageració en els rubatos, a les que es donen tant els valsos). Presenta cada vals com si es tractessin de diferents xocolates en una caixa de bombons: donen ganes de tastar-los tots i cadascun sembla més deliciós que l’anterior.

Lipatti és una de les grans figueres del piano romàntic del segle XX, tot i que va morir a la tempraníssima edat de 33 anys per enfermetat, però que va deixar interpretacions antològiques de Chopin (aquesta col·lecció de valsos i la sonata nº3) o les gravacions amb Karajan del concert de Schumann i el nº21 de Mozart, que engrossa la llista de grans intèrprets que van morir prematurament per desgràcia del món musical (com la Du Pre, Cantelli o Argenta).

Per a que es feu una idea us deixo dos links de les seves interpretacions:

 

Vals nº6 en re bemol mayor Op.64 (del minuto)

Vals nº9 en la bemol mayor Op 69, nº1 (L’adieu)

 

En el primer comentari us deixo més informació.