Archive for the 'Gruberova' Category

Una Lucrezia com cal

14 Octubre 2009

Lucrezia

La Temporada 2007-2008 vam tenir al Liceu el debut de la Gruberova com a Lucrecia Borgia (en versió concert),  i molts del que em coneixen sabem la gran decepció que vaig tenir, tot i que els seus fans incondicionals van decretar un monumental èxit.

No vull dir que la Gruberova canti malament, ni molt menys, té una tècnica espectacular i, malgrat passar la seixantena d’anys, conserva un registre agut molt sa, el problema és que aposta tot a questa carta, i jo em pregunto, que passarà el dia que no arribi al sobreagut? La seva Lucrezia va ser avorrida de solemnitat, amb un cant amaneradíssim, amb aquells melismes que sembla una gata meula, amb un centre opac i un greu inexistent, i amb una més que dubtosa implicació dramàtica amb el personatge.

Aquest juny una altra soprano lleugera amb una carrera important, la June Anderson, va debutar el mateix paper també en versió concert a Lieja, i caram!, quina diferència.

De sortida, l’Anderson no està tant sana com la Gruberova, tot i ser una mica més jove, sobretot en el registre agut on pràcticament cala tots els atacs, però cal dir que aquesta pèrdua s’ha compensat amb un eixamplament del centre tant en volum com en gra, mentre que el greu està defensat amb dignitat. Aquest guany en la veu central li permet recrear-se molt més en el personatge, sobretot en els recitatius, creant una Lucrezia més intensa en els moments di forza (com són el duo amb el seu marit) o de patiment (tota l’escena final), mentre que la seva maestria en el cant legato li permet defensar amb molt nivell els moments més eteris (com pot ser l’entrada del personatge). La seva Lucrezia m’ha agradat moltíssim.

June Anderson – “Com’è bello”, G. Donizetti, Lucrezia Borgia, Le Forum, Liège 18/06/09

La resta de cantants que l’acompanyen també treballen a molt bon nivell, i tenint en compte la gran quantitat de coprimaris que té aquesta òpera s’agraeix.

El Gennaro de l’Ismael Jordi frega l’excel·lent. La seva veu és un tant atípica, amb unes facultats notables però amb tendència a blanquejar quan ascendeix a l’agut. Aquest fenomen no es tant evident quant ataca els aguts en forte, sinò que tendeix a “aflautar” quan el cant es més contingut o quan modula. Pel que fa l’estil res a dir, només cal sentir-lo en la dificilíssima ària “T’amo qual s’ama un angelo” (que us deixo adjuntada una mica més abaix) perquè us adoneu de la classe de cantant de la que estem parlant. Una gran actuació.

Ismael Jordi – “Partir degg’io… T’ amo qual s’ama un angelo”, G. Donizetti, Lucrezia Borgia, Le Forum, Liège 18/06/09

Grata sorpresa el fogós i brillant Orsini de la jove, però emergent mezzo Marianna Pizzolato, que crec que començaré a seguir amb atenció, amb una veu homogènia i ben timbrada, i una interpretació molt fresca i molt adient al personatge. Mentre que l’Alfonso del Mirco Palazzi, també joveníssim i en ascens, sonava més baritonal del que seria convenient, amb una veu que no acabava d’estar ajustada tant en l’agut ni com al greu, però amb molta presència.

Un altre punt fort d’aquesta versió és l’excel·lent prestació de les masses de l’Opéra Royal de Wallonie, amb un so de gran qualitat en totes les seccions, i la bona direcció del mestre Arrivabeni, que aconsegueix una lectura molt nítida i viva, potser de vegades una mica accelerada, però sempre atenta al cant.

Gaetano Donizetti – LUCREZIA BORGIA (Part01, Part02)

Lucrezia Borgia…….June Anderson

Maffio Orsini………Marianna Pizzolato

Gennaro……………Ismael Jordi

Duca Alfonso……….Mirco Palazzi

Rustighello………..Pietro Picone

Gubetta……………Chris De Moor

Astolfo……………Roger Joakim

Jeppo Liverotto…….Daniele Maniscalchi

Oloferno Vitellozzo…Cristiano Cremonini

Don Apostoli Gazella……Ivan Thirion

Ascanio Petrucci………..Patrick Delcour

Un coppiere………………Nicolas Mottart

Voce dal cello…………..Alexei Gorbatchev

Orchestra and Chorus Opera Royal de Wallonie-Paolo Arrivabeni

Concert Performance.Liege, Belgium. June 21, 2009

La Gruberova que a mi más me gusta

30 Juny 2009

Gruberova25th

El domingo 21 de junio la Gruberova dio un recital en el Liceu acompañada al piano por su esposo, el director de orquesta Friedrich Haider, donde después de un serio y bien trabajado recital de lied (Mozart, Schubert, Dvorak y Strauss) consiguió la catarsis total del público con cuatro propinas: una canción ligera (La Villanelle d’Eva Dell’Acqua) la polaca de Linda di Chamonix, la escena final de la Beatrice di Tenda y los couplets de Adele del Murciélago.

He de confesar que la primera ópera que yo vi en el Liceu, en el año 1992 fue la Anna Bolena de Donizetti. No conocía ni la obra ni a ninguno de los cantantes, sí al director que era Richard Bonynge, pero la impresión que me causó aquella función hizo que empezara a interesarme por el repertorio belcantista (que para mi entonces sólo lo formaban el Barbero rossiniano, la Norma de Bellini y la Lucia de Donizetti), y sobre todo me convirtió en un devoto de la soprano protagonista de aquellas funciones, la eslovaca Edita Gruberova.

Después de esa Anna Bolena la he podido ver actuar en sus sucesivas actuaciones en el Liceu. Recapitulemos:

– La Fille du Regiment (en el Liceu antiguo justo antes del incendio, maravillosa)

–  Lucia de Lammermoor (en el Palau Sant Jordi, con Alfredo Kraus)

Ya con el Liceu en el exilio:

– La Sonnambula (con Bros)

– Recital con Bros

– Linda di Chamonix (con Oprisanu, Bros y Carlos Álvarez)

– Concierto con Oprisanu, Bros y Álvarez

Ya en el nuevo Liceu:

– Beatrice di Tenda (con Bruson y en versión concierto)

– I Puritani (otra vez con Bros y Carlos Álvarez)

– Ariadna auf Naxos (magnífica)

– Maria Estuarda (versión concierto con Ganassi y Flórez pletóricos)

– Lucrezia Borgia (otra vez con Bros y con la Podless)

– Y los dos conciertos de esta temporada

(Creo que no me dejo ninguna, pero me da pereza ir a mirarlo en los anuarios)

La actividad de la diva se ha centrado en el repertorio belcantista, donde en los primeros años me parecía el súmmum, pero a la larga que he ido madurando el repertorio y aumentando mi conociendo con lo que durante las décadas de los 50s, 60s y 70s hicieron artistas como Maria Callas, Leyla Gencer, Montserrat Caballé o Joan Sutherland, sus interpretaciones cada vez me han parecido menos interesantes, monótonas e incluso deficientes, sobretodo en estos últimos cinco-diez años, donde además la soprano ha tendido a amanerar cada vez más su canto y a una mayor ñoñería interpretativa que la hace insoportable.

La voz de la Gruberova es la de una ligera, creo que ni siquiera llega a lírica, pero su portentosa técnica y una excepcional capacidad para proyectar la voz le han permitido ser la reina del repertorio belcantista durante los últimos veinticinco años (por lo menos, y sobre yodo en los teatros centroeuropeos como Munich, Viena y Zurich, en el Japón y en el Liceu). El problema es que su canto es poco variado dramáticamente y su grave es inexistente, con lo que sus creaciones son monótonas, incluso aburridas, y sólo deslumbran por la pirotecnia vocal y los sobreagudos.

La Gruberova sin embargo no tiene rival en el repertorio más ligero (el de una típica soprano sorbete). Su Zerbinetta no tiene rival, y cantando las arias más ligeras tampoco, así tiene grandes momentos en papeles como la Linda o la Elvira de los Puritanos, y es sobresaliente en las arias y canciones del repertorio francés o en la opereta vienesa, donde muchas de las protagonistas femeninas son ligera o lírico-ligeras puras.

El disco que a continuación os presento es la constatación de lo que os digo. Se trata del concierto donde celebraba el 25 aniversario de su debut operístico, celebrado en Tokyo en el año 1993.

El concierto no tiene desperdicio, y en él canta gloriosamente canciones y arias de ópera como Ombre Legere (Dinorah de Meyerbeer, con una coloratura casi mecánica por la precisión con la que la emite), L’eclat de rire (Manon de Auber), O legere birondelle (Mireille de Gounod), el aria de las campanitas (Lakme de Delibes, con unos sobreagudos escalofriantes), Villanell (Eva Dell’Acqua) o Glitter and be gay (Candide de Bernstein, delirante). Y la verdad es que está magnífica en todas ellas: las canta cómoda, con gracia, dándoles toda la intención y desplegando unos recursos técnicos y vocales deslumbrantes.

La Orquesta Filarmónica de Tokyo y Friedrich Haider acompañan a la diva con corrección, y no desentonan en los fragmentos orquestales que sirven para que la diva descanse, ya que el recital es largo y con piezas de un compromiso extremo.

Para todos aquellos que gozan de los prodigios vocales en la estratosfera: no os lo perdáis.

Edita Gruberova-The Anniversary Concert (CD)

1. Saint-Saëns: Parysatis: Vocalise-Le Rossignol Et La Rose

2. Alabieff: Die Nachtigall

3. Fauré: Berceuse

4. Fauré: Dolly, Op.56: Mi-A-O

5. Gounod: Mireille, Act 1: Waltz. Aria Of Mirelle: O Legere Hirondelle

6. Auber: Manon Lescaut, Act 1: ‘L’eclat De Rire’. Aria Of Manon: C’est L’histoire Amoureuse

7. Meyerbeer: Le Pardon De Ploermel, Act 2: Shadow. Aria Of Dinorah: Ombre Legere

8. Elgar: Serenade

9. Elgar: Sun Dance

10. Delibes: Lakme, Act 2: Bell Song Of Lakme: Ou Va La Jeune Indoue

11. Strauss: Intermezzo, Op.72: Entr’acte Music: Traumerei Am Kamin

12. Eva Dell’Acqua: Villanelle

13. Bénedict: The Gipsy And The Bird

14. Bernstein: Candide: Obertura

15. Bernstein: Candide, Act 1: Aria Of Cunegonde: Glitter And Be Gay

Tokyo Philharmonic Orchestra – Friedrich Haider