Archive for the 'Gueden' Category

La cuarta de Mahler

15 Desembre 2011

Gustav Mahler compuso su cuarta sinfonía poco después de la tercera, y fue su primera obra después de ser nombrado director de la Ópera de la Corte de Viena en 1897.

La cuarta es una de sus sinfonías más breves (sino la que más), elocuentes y alegres. Su último movimiento, como ya explicamos, fue compuesto inicialmente para ser el séptimo movimiento de la tercera, pero al final no lo incluyó. Este movimiento es un lied extraído de Des Knaben Wunderhorn titulado “Das himmlische Leben” (la vida celestial), escrito para soprano y que sugiere como sería la visión del cielo que tendría un niño.

Oigamos este movimiento en la voz de Edith Mathis acompañada de la Filarmónica de Viena y dirigidos por Leonard Bernstein.

El texto del lied, del propio Mahler, lo podéis encontrar aquí: kareol

El resto de la sinfonía se compuso entre 1899 y 1900; pocos meses antes de morir Mahler trató de señalar que los tres primeros movimientos (orquestales) contienen vínculos temáticos con la última canción y presagios de la misma, que se desvanece con una serenidad transfigurada.

Los cuatro movimientos tienen las siguientes nombres.

  • Bedächtig, nicht eilen (Prudente, no acelerado)
  • In gemächlicher Bewegung, ohne Hast (Cómodamente impulsivo, sin prisa.)
  • Ruhevoll, poco adagio (Tranquilo, poco adagio)
  • Sehr behaglich (Muy cómodo)

El primer movimiento marca el tono del sentimiento de inocencia apacible y maravillosa que inunda la obra introduciendo cascabeles y el canto de las flautas como fondo de unas melodías deliciosas y ardientes que se van sucediendo. El segundo movimiento es un poco siniestro, está escrito en forma de danza con un violín solista que tiene una presencia estridente, un tanto arcaica. El tercer movimiento es el más largo y de tempo más lento, a pesar que su música sea la más intensa y apasionada de la obra.

El estreno de la obra, bajo la dirección del compositor, tuvo lugar en Múnich el 25 de noviembre de 1901, con la Orquesta Kaim (predecesora de la actual Filarmónica de Múnich) y la soprano Margarete Michalek, con relativamente poco éxito.

Os dejo una versión histórica y excelente dirigida por el gran Bruno Walter (discípulo del compositor) en 1955 con la prestación lujosa de la Wiener Philharmoniker y la interpretación y voz angelicales de Hilde Gueden. De regalo va la sinfonía 38 “Praga” de Mozart.

El enlace de descarga procede del blog SENTIDOS: http://juliosbv.blogspot.com/

 

Gustav Mahler-Sinfonía nº4 (link de descarga)

Wiener Philharmoniker-Bruno Walter

Hilde Gueden, soprano

La Daphne de Richard Strauss

19 Octubre 2011

L’última òpera de la temporada passada va ser la Daphne de Richard Strauss, òpera rara de veure als teatres (s’estrenava al Liceu), i que es va donar, desgraciadament, en versió concert.

Els concerts contaven amb la participació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), dirigida pel seu titular, el Pablo González, i amb el protagonisme de la soprano alemanya Ricarda Merbeth.

Daphne, com la Salome i Elektra, és una obra en un únic acte i sense talls de quasi dues hores de duració, amb un paper protagonista massacrant. Però aquí acaben les coincidències. Malgrat tot el simbolisme d’oposició entre els símbols apol·linis i dionisíacs, Daphne és una òpera molt menys dramàtica, més lleugera.

I és que un dels principals problemes de l’obra és el seu mel·liflu i soporífer argument, que a més està llastrat per un llibret molt mediocre, per barroc i carent de força, de Joseph Gregor basat molt llunyanament en Les metamorfosis d’Ovidi.

Daphne, filla de Gea i del deu-riu Eneo, és una nimfa que no és capaç d’identificar-se amb les alegries profanes dels pastors i s’allunya de la seva celebració estival. Es sent lleugerament atreta per un estrany (Apol·lo disfressat), cosa que desperta la gelosia en el seu amic Leucipo, que desafia a Apol·lo costant-li la mort. El deu es penedeix d’haver abusat del seu poder i prega Júpiter que transformi a la nimfa en llorer amb la finalitat de portar-la sempre amb ell (ja que un dels atributs d’Apol·lo és la corona de llorer).

La música és un clar exemple Straussià de combinació de moments molt lírics i orquestració poderosa, amb instants de gran bellesa tímbrica, i vocalment presenta a una Daphne omnipresent (ha de cantar molt) tractada quasi com un instrument més.

La Ricarda Merbeth va tenir una nit sensacional, cantant amb mestria i amb una veu sana i extensa. Va ser capaç de aguantar les empentes de l’orquestra absolutament passada de decibels liderada per una direcció molt mediocre i rutinària.

Us deixo l’escena final de la metamorfosi de Daphne en un vídeo que he trobat al youtube. No se ni el teatre ni l’orquestra, però estic segur quasi al 100% que la cantant és la Ricarda Merbeth.

La resta dels acompanyants de repartiment no van excel·lir, però si em va sorprendre positivament (donades les males expectatives que tenia) l’Apol·lo del Lance Ryan.

Strauss va dedicar Daphne a “el meu fidel amic, el senyor Karl Böhm”, que la va estrenar al podi. La gravació que us deixo està precisament dirigida pel mestre austríac, i malgrat que presenta alguns petits retalls, és única pel seu caràcter d’autoritat.

Es va gravar en directe al Theater an der Wien en l’any del centenari de Strauss, amb la Daphne captivadorament virtuosa de Hilde Gueden i una parella de tenors insuperable composada pel líric Fritz Wunderlich com Leucipo i l’heroic James King com Apol·lo. Tota una gravació històrica.

Richard Strauss-Daphne (CD01, CD02)

Peneios – Paul Schöffler

Gaea – Vera Little

Daphne – Hilde Gueden

Leukippos – Fritz Wunderlich

Apollo – James King

Erster Schäfer – Hans Braum

Zweiter Schäfer – Kurt Equiluz

Dritter Schäfer – Harald Pröglhöf

Vierter Schäfer – Ludwig Welter

Erster Magd – Rita Streich

Zweiter Magd – Erika Mechera

Wiener Staatsopernchor

Wiener Symphoniker – Karl Böhm