Archive for the 'Haendel' Category

Reentré. Final de temporada i Bejun Mehta.

18 Octubre 2011

Hola a tots, estic de tornada.

Han passat molts mesos en el que les circumstàncies laborals, familiars i anímiques m’han desconnectat totalment del blog.

En aquesta reentré només vull fer uns petits comentaris del que va significar per a mi el final de la temporada passada al Liceu. Bastant decepcionant!

Absolutament mediocres les funcions del Der Freischütz, amb un equip vocal molt precari (sort del Ventris, sempre solvent), amb una direcció musical rutinària de Boder que va fer el que va poder amb l’orquestra del Teatre, que va sonar totalment desangelada en una partitura que és una autèntica filigrana. L’escenografia de Konwitschny, per molt nom que tingui, va ser una merda (perdó per l’expressió) monumental, només digna d’un teatret de províncies o de funció de final de curs d’institut públic.

La següent òpera que vaig anar a no veure, perquè se’m va fer insoportable i vaig marxar, va ser l’obra d’Agustí Charles, Lord Byron. Allò era imfumable. Llençar el temps i els calés en els temps que corren fa molta ràbia, i aquesta és la sensació que em va quedar.

A continuació el Tamerlano de Haendel en versió concert. És curiós que aquest Tamerlano es va fer íntegre i malgrat ser en versió concert, els cantats interactuaven i es movien a sobre de l’escenari mentre l’orquestra es situava al fossat, mentre què en el Faust que s’està oferint ara al Liceu, a part de no donar-se sencera, els cantants estan a l’escenari davant de l’orquestra amb els seus faristols. Què potser és més important l’obra de Haendel que tot una peça clau del repertori com el Faust?

El Tamerlano va servir per comprovar que la von Otter està acabada, que Domingo encara pot defensar-se, però exercint de Domingo, i que actualment els contratenors són capaços de aconseguir uns èxits, absolutament merescuts, que fa una dècada era impensable. I és que tant el Bejun Mehta com el Max Emanuel Cencic van tenir unes intervencions memorables, assolint, sobretot el primer, un reconeixement del públic de gala.

Bejun Mehta – A dispetto d’un volto ingrato Tamerlano (Handel) Liceu Barcelona 7-07-2011.

La Daphne me la deixo pel pròxim post.

Per últim, les reposicions de l’atractiva versió Bieitiana de la Carmen de Bizet, amb el canvi del Don José de Fabio Armiliato, digne però a anys llum del sensacional Alagna, i el Escamillo del Kyle Ketelsen igual de atractiu físicament que el de l’Erwin Schrott però molt més competent vocalment.

A més, es van cancel·lar els recitals de la Damrau, i no vaig anar a veure l’Ariadna et Barbe-Bleu del Paul Dukas, que tot i que la Westbroek va cancel·lar, molts coincideixen que va ser de lo millor de l’any.

Per acompanyar aquest petit repàs us deixo el que crec que és l’últim recital gravat pel Bejun Mehta. És un recital dedicat a àries de Haendel (un altre, sí!) on l’acompanyen la magnífica Freiburger Barockorchester dirigida pel gran René Jacobs.

Com a tast us deixo el lament “Voi, che udite il mio lamento”, amb un ús exquisit de les mitges veus i del legato.

I per acabar la famosa “Fammi combattere” de l’Orlando

Disfrutreu.

BEJUN MEHTA – CONTRATENOR-“OMBRA CARA”  (CD)

Arias de George Frideric Handel

01. Sento la gioia (III, 6)-Amadigi di Gaula-4:39

02. Otton, Otton- Agrippina-1:18

03. Voi, che udite il mio lamento (II, 5)-Agrippina-6:02

04. Agitato da fiere tempeste (I, 6)- Riccardo Primo, re d’Inghilterra-4:05

05. Che piu si tarda omai – Inumano fratel -Tolomeo, re d’Egitto-2:09

06. Stille amare (III, 6)- Tolomeo, re d’Egitto-5:32

07. Ah! Stiglie larve-Gia latra Cerbero Ma la furia-Vaghe pupille (II, 11)-Orlando-8:13

08. Passacaille (Overture)-Rodrigo-4:38

09. Ombra cara di mia sposa (II, 2)-Radimisto-9:31

10. Fra tempeste funeste (II, 4)-Rodelinda-4:46

11. Con rauco mormorio (II, 5)-Rodelinda-7:12

12. T’ubbidiro, crudele – Fammi combattere (I, 9)-Orlando-3:54

13. Per le porte del tormento (II, 8)- Sosarme-9:38

Bejun Mehta – contratenor

Rosemary Joshua – soprano, [11,13]

Freiburger Barockorchester-René Jacobs

M’agrada l’Emma Bell

21 febrer 2011

Us en recordeu de l’Emma Bell? Sí, la soprano que va fer la Duquessa a Le Nozze del Liceu de la Temporada 2008-2009. A mi em va entusiasmar.

Les sopranos amb veu corpòrea i ben emesa de soprano lírica ampla, i amb un cant matisat i elegant a la vegada que flexible (com la recentment desapareguda Margaret Price) són sempre un regal per les orelles, i a mi m’agraden moltíssim. D’aquest tipus, la Bell i la Pieczonka són les que més m’han fet gaudir en les últimes temporades al Liceu, i si bé la canadenca és molt més coneguda, la Bell no té res que envejar-li.

Que jo sàpiga, només ha gravat dos recitals en estudi, el primer gravat al 2003 dedicat a lieders de Richard Strauss, Bruno Walter i Joseph Marx, que no he sentit però que per les característiques del repertori i la qualitat de la veu i el cant de la soprano promet moltíssim.

El segon, que es el que us porto en aquesta entrada, gravat al 2004, està dedicat a Haendel, la primera especialitat de la soprano i amb la que es va posar en circulació gràcies a una substitució d’últim moment per al Glyndebourne on Tour del 1998 per al paper de Rodelinda, quan encara era una estudiant a la London Opera Centre. De fet, va tenir un èxit tant rotund que l’any següent ja debutava en el Festival on va confirmar que el seu triomf no es basava en la sort sinó en el talent i en la feina ben feta.

La veritat és que sentir Haendel en una veu tant consistent com la de la Bell és molt excitant. Comparada amb altres sopranos que cultiven el repertori, lleugeres o molt lleugeres, es fa una experiència més carnal, més orgànica, més femenina. Val molt la pena.

Us deixo la crítica del disc recollida en la prestigiosa revista Gramophone. Va ser escollit com Editor’s Choice.

———————–

Emma Bell – Handel – Gramophone Editor’s Choice

01 December 2005

Gramophone Magazine

Edward Greenfield

Handel has been at the centre of Emma Bell’s remarkable career so far and is celebrated in this superb collection covering the Italian operas he wrote for London, from Rinaldo in 1711 to Deidamia 30 years later. Here is a voice of glowing quality – bright yet creamy in texture, weighty yet pure – which is matched by fine musical imagination and a masterly control of technique. It is a joy to hear rapid divisions sung with perfection, with not the smallest suspicion of unwanted aspirates intruding, the bane of too much latter-day singing. Equally, Bell’s ability in lyrical arias to float the most exposed high notes with no hint of an upward slide makes for ravishing results.

The collection begins with the brilliant Desterò dall empia dite from Amadigi, two obbligato trumpets setting the pattern in the instrumental introduction, dazzlingly played by the SCO. The accompaniments may be on modern instruments but Richard Egarr, the new associate director of the Academy of Ancient Music, effectively adopts period style. One of the most striking moments comes in the first of the two great arias from Rodelina, Ombre piante, with a bleak unaccompanied flute echoing brief, bare phrases from the strings to set the mood of mourning even before the singer enters. It is a chilling effect, enhanced by rapt, poised phrasing from Bell, with the da capo eased in delectably on a hushed pianissimo. Se’l mio duol, too, conveys an aching gravity in its dark textures, over a slowly marching bass with a side-slipping chromatic line. Rodelinda gave Bell her first important success in 1998 while still a student at the London Opera Centre: she took the title-role at five hours’ notice with Glyndebourne Touring Opera. She was an immediate hit and was rewarded with the role in her own right the following summer at the main opera house.

The best known aria here is Cleopatra’s Piangerò from Giulio Cesare, sung with perfect poise, and I rather wish she had included more from the opera. But each item had me marvelling at the composer’s imagination, as in M’hai resa infelice from Deidamia, a failure at first but whose alteration of fast and slow music shows how adventurous Handel still was. There have been a number of impressive discs of Handel arias lately but on any count Bell offers the promise of a great recording career. Linn provides a beautifully balanced, cleanly focussed sound.

 ———————–

Us deixo dues de les àries destacades a la crítica: en primer lloc Ombre piante de Rodelinda, i la celebre Piangerò la sorte mia del Giulio Cesare.

Quin plaer.

Emma Bell-Haendel Operatic Arias (CD)

1. Ah, crudel (Rinaldo)

2. Desterò dall’empia dite (Amadigi)

3. M’hai resa infelice (Deidamia)

4. Piangerò la sorte mia (Guilio Cesare)

5. Scherza in mar (Lotario)

6. Ombre piante (Rodelinda)

7. Se’l mio duol (Rodelinda)

8. Tutta raccolta ancor (Scipione)

9. Orrida agli occhi miei (Ariodante)

10. Ah, crudel (Rinaldo)

11. Sommi Dei (Radamisto)

12. Barbaro partirò (Radamisto)

Emma Bell, soprano

Scottish Chamber Orchestra-Richard Egarr

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (1 de 3)

18 febrer 2011

Una de les coses que té la BBC és que exerceix de cadena pública, és a dir, intenten fer una programación de qualitat on tingui molt pes la información, la divulgació del coneixement i el foment de la cultura.

Així, durant l’any 2010 van realitzar una minisèrie de documentals divulgatius sobre la història de l’òpera italiana, recolzant-se en la figura d’Antonio Pappano, flamant director musical de la Royal Opera House de Londres.

El primer capítol es centra en el període de temps que va des de el naixement de l’òpera com a gènere (inicis del segle XVII) fins a l’esclat del romanticisme operístic (primer quart del segle XIX).

Com heu pogut observar en el vídeo anterior, que és l’inici de la sèrie, la narració es centra en el repàs d’obres cabdals en la història de l’òpera italiana, emmarcant-les en el seu context geogràfic, històric i social. Aprofitant el “desparpajo” de Pappano, que certament no m’esperava, es comenta i repassa moments musicals destacats i, a part del director, es compta amb l’ajuda de primeres figures del cant. Així viatgem a les ciutats i paratges on van viure els compositors, visitem arxius i biblioteques, assistim a assaigs dels cantants,…., tot amb bon ritme i explicat de manera molt directa.

En aquest primer episodi hi participen expressament Danielle di Niese, Sarah Connolly, Pietro Spagnoli, Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez. Els cantants expressen les seves impressions de com s’han d’atacar els papers, la vocalitat i la música, i canten amb el mestre Pappano al piano. En aquest capítol sentim a la di Niese cantant la Cleopatra, a DiDonato en Una voce poco fa, a Spagnoli amb el Largo al factotum i a Florez en el rondo final d’Almaviva.

Complementant a aquests moments musicals, en el tema visual se’ns passeja per produccions de les obres tractades, sempre molt destacades. En aquest cas es parla de l’Orfeo de Monteverdi, el Giulio Cesare de Haendel i de Il Barbiere di Siviglia de Rossini, amb imatges de les produccions Flo-Savall (Liceu), McVicar-Christie (Glyndebourne) i Lesier-Cauvier-Pappano (Royal Opera) respectivament.

Sentim a la DiDonato en Contro un cor, estret del seu últim disc Diva-Divo.

Els diferents documentals us podeu veure al youtube a troços en l’anglès original, inclús amb subtítols en anglès (he trobat algun tros en castellà).

Jo us deixaré links per a que els descarregueu el arxiu de vídeo amb els subtítols en anglès associats.

Són molt entretinguts.

BBC.Opera Italia.1-Beginnings

http://rapidshare.com/files/399027008/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar

http://rapidshare.com/files/399027370/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar

http://rapidshare.com/files/399028430/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar

http://rapidshare.com/files/399028474/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar

http://rapidshare.com/files/399028790/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar

http://rapidshare.com/files/399028993/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar

http://rapidshare.com/files/399029025/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar

http://rapidshare.com/files/399028314/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

Patricia Petibon: Rosso

25 Novembre 2010

El pas de Patricia Petibon pel Liceu amb la Lulu s’ha saldat amb un considerable triomf personal, i sorprenentment amb un paper complexíssim vocal i dramàticament, i molt allunyat del repertori més natural per a la soprano, que durant els molts anys de carrera que porta a sobra, tot i ser encara molt jove, s’ha centrat per l’òpera barroca, amb especial atenció a la francesa (Lully, Charpentier, Rameau, Landi, Couperin,…).

Tota aquesta activitat l’ha combinat sempre amb una imatge d’enfant terrible una mica estrafolària, de vegades naïf, però sempre amb un enfocament musical més que admirable, potser de vegades discutible, però mai rutinari o vulgar.

En aquest disc, que va sortir a començaments d’any,  la Petibon es troba en un repertori que coneix i que li va molt bé a la seva veu de soprano lleugera.

Es curiós que siguin les pàgines més famoses on la Petibon està més implicada, per bé o malament. Evidentment, el que sigui un purista de l’estil que s’abstengui d’escoltar-lo, però el que vulgui sentir a una artista amb personalitat i amb coses a dir no s’ho pot perdre.

Així, en la peça de Stradella “Queste lagrime e sospiri” està fascinant, i en el “Ah mio cor” de la Alcina ens presenta un lament torturat i esgarrapador. Sentim-la en aquesta última.

En peces menys planyívoles, com “Quando Voglio” del Giulio Cesare de Sartorio, el cant es mostra seductor, i en “Se il mio dolor t’offende” aconsegueix uns efectes sonors molts suggerents. Sentim la primera.

Cal dir que en algunes per contra que un esperava més del seu “Lascia ch’io piangia”, ben cantant i interpretat però sense trencar-se el cap variació en el da capo, o alguns desajustos en les coloratures del “Tornami a vagheggiar”, massa nerviós.

A nivell vocal, la veu encara conserva aquella llum, aquell metall, si bé s’ha enfosquit lleugerament, típic d’una soprano “jilguero” amb un vibrato pràcticament inexistent i ben controlat, però la francesa és capaç de endolcir-lo i donar-li calidesa sempre que la música o el text ho requereix.

L’acompanyament té la garantia del virtuosisme i la musicalitat de la Venice Baroque Orchestra.

Patricia Petibon-Rosso (CD)

01. Antonio Sartorio – Giulio Cesare in Egitto – Quando Voglio (Cleopatra)

02. Alessandro Stradella – San Giovanni Battista – Queste Lagrime E Sospiri (Salome)

03. George Frideric Handel – Alcina HWV 34 – Tornami A Vagheggiar (Morgana)

04. George Frideric Handel – Rinaldo HWV 7 – Lascia Ch’io Pianga (AlAlmirena)

05. George Frideric Handel – Ariodante HWV 33 – Volate, Amori (Ginevra)

06. George Frideric Handel – Giulio Cesare In Egitto HWV 17 – Piangero La Sorte Mia (Cleopatra)

07. Alessandro Scarlatti – Griselda – Se Il Mio Dolor T’Offende (Griselda)

08. George Frideric Handel – Alcina – Ah! Mio Cor, Schernito Sei! (Alcina)

09. George Frideric Handel – Ariodante – Neghittosi, Or Voi Che Fate (Dalinda)

10. Nicola Porpora – Lucio Papirio – Morte Amara (Quinto Fabio)

11. Antonio Vivaldi – L’Olimpiade – Siam Navi All’onde Algenti (Aminta)

12. Antonio Sartorio – L’Orfeo – Orfeo, Tu Dormi (Euridice)

13. Bendetto Marcello – Arianna – Come Mai Puoi Vedermi Piangere¿ (Arianna)

14. Alessandro Scarlatti – Il Sedecia, Re Di Gerusalemme – Caldo Sangue (Ismaele)

Venice Baroque Orchestra-Andrea Marcon

 

Ariodante por Lorraine Hunt-Lieberson

10 Octubre 2010

La aparición de la mezzo californiana Lorraine Hunt en el mundo de la lírica a mediados de los años 80, de la mano del personaje de  Sesto y de Peter Sellars, causó tanta sensación como conmoción su prematura muerte de cáncer en 2006.

Lorraine Hunt era una cantante con una fuerza impresionante. Sus interpretaciones están llenas de expresividad y calidez, con una implicación dramática siempre reflejada en la voz y el canto. Dejó su huella en un buen número de personajes (muchos de obras barrocas, como Serse, Irene de la Theodora, Octavia de L’incoronazione,…; o en la Dido de Les Troyens), en sus lecturas de cantatas de Bach (Ich habe genug) y lieders (Mahler, Schumann, Berg, Berlioz,…). Uno de esos hitos es su recreación del personaje de Ariodante de la ópera de Haendel.

Ariodante es una de tantas obras que quedó injustamente abandonada poco después de su estreno, en 1735 (de hecho no volvió a recuperarse hasta 1928 en Stuttgart después de 13 funciones entre 1735 y 1736, y no ha vuelto de manera regular a los teatros hasta la década de los noventa del siglo pasado).

El personaje principal lo escribió Haendel para el legendario castrato Giovanni Carestini, y cuenta con un número de intervenciones muy relevante y de altísima calidad musical, virtuosística y expresiva, entre las que destacan las sensacionalmente virtuosísticas “Dopo notte”y “Con l’ali di Constanza”, y la imponentemente patética “Scherza infida”.

Escuchemos a Lorraine Hunt en “Con L’ali Di Costanza”

La obra está ambientada en Edimburgo, y narra la historia del príncipe Ariodante y su prometida Ginebra, la hija del rey de Escocia. Polinesio consigue convencer a Ariodante (mediante una rebuscada farsa que involucra a la doncella de Ginebra, Dolinda) de que él también goza de los favores de la princesa. Ariodante es dado por muerto cuando se le ve arrojarse al mar desde un acantilado, mientras que Ginebra es condenada a muerte por su supuesta falta de castidad. Sin embargo, Polinesio es herido de muerte en un torneo de justas y confiesa su engaño, y Ariodante y Ginebra vuelven a reunirse felizmente.

Ahora escuchemos la magnífica y desgarradora versión de la Hunt de “Scherza infida”, donde se nos presenta la desesperación suicida de Ariodante. Hunt nos regala una expresividad y un timbre calídisimo y melancólico como pocas veces se escuchan (qué contraste más maravilloso con el fagot).

La música de Ariodante es una de las mejores de Haendel. La calidad es muy alta en la mayoría de los números (y hay muchísimos), exige mucho a los cantantes técnicamente y cubre un abanico amplísimo de sentimientos y emociones con lo que también exige mucho en el campo de la expresividad. A lo largo de la obra siempre a una sensación de intimidad, quizás sugerida por la modesta orquestación (sólo hay metales en las escenas públicas, pastorales y en un aria del rey), y por las pocas desviaciones formales que se dan (recitativo-aria da capo).

Ahora escuchemos a Hunt cantando la animada “Dopo notte”

Los números más memorables corresponden a Ariodante y Ginebra. Los tres ya mencionados de Ariodante son todo un hit en la actualidad que se graban una y otra vez. Mientras que Ginebra tiene una pieza de lucimiento virtuosístico en “Volate amore” del primer acto, y un momento conmovedor en el tercer acto con “Io ti bacio” cuando se despide de su padre.

Para terminar, Juliana Gondek nos regala una conmovedora interpretación de “Io ti bacio”

La grabación que os dejo es un clásico de 1995, con un reparto encabezado por el magnífico trío formado por Hunt, Gondek y Saffer. McGegan hace una lectura austera y reposada, nada que ver con las hiperactivas lecturas que se imponen en la actualidad, con un sonido contenido pero perfectamente expresivo (empastando perfectamente con las voces). La Freiburger Barockorchester ya sonaba a gloria por aquellos años. Disfrutarla.

G.F.Haendel – Ariodante (Cd01, Cd02a, Cd02b, Cd03)

Ariodante (mezzo) – Lorraine Hunt

Ginevra (sop) – Juliana Gondek

Dalinda (sop) – Lisa Saffer

Polinesso (alto) – Jennifer Lane

Il Rè (bajo) – Nicolas Cavallier

Lurcanio (ten) – Rufus Müller

Odoardo (ten) – Jörn Lindemann

Wilhelmshavener Vokalensemble

Freiburger Barockorchester-Nicholas McGegan (1995)

Cencic canta arias para mezzo de Haendel

17 Juny 2010

Parece mentira pero tengo que hablaros del enésimo nuevo disco-recital dedicado a arias de Haendel. Hace unos años la gente estaba cansada de la grabación número mil de “la mannina” o “la furtiva lagrima” por la nueva figura tenoril de turno, o del “Vissi d’arte” o “Un bel di vedremo” de las sopranos, pero ahora estamos saturados de gravaciones de mezzos y contratenores cantando “Doppo nottes” o “Ombra mai fu”. ¿Qué está pasando?.

El fuera niño prodigio como voz de soprano en los famosos Niños Cantores de Viena se ha convertido ahora en uno de los contratenores más prestigiosos y solicitados del panorama internacional, y eso que ahora hay unos cuantos y algunos muy buenos.

Haendel-Serse “Se bramate d’amar chi vi sdegna”-Cencic-I Barocchisti-Fasolis

Está el croata en plenitud de facultades vocales, y como parece ser que se le queda pequeño el interpretar los papeles escritos para los castratti ha decidido dedicarse al “intrusismo”, devolviéndoles la moneda a las mezzos y contraltos que se dedican a cantar Ariodantes, Serses o Giulios Cesares, cantando arias de mezzo.

No es la primera vez que lo hace, ya grabó el disco de arias de Rossini, reseñado en una entrada anterior del blog, y los resultados vuelven a ser muy satisfactiorios. Otra vez tenemos a un señor que canta un aria escrita para una señora que hace un papel de señor en un ejercicio de doble travestismo.

Haendel-Arianna in Creta “Qual leon che fere irato”-Cencic-I Barocchisti-Fasolis

Tiene Cencic una técnica apabullante que le permite sortear con auténtico vértigo las endiabladas coloraturas haendelianas, además ha conseguido fusionar bien los diferentes registros de su voz, creando un sonido homogéneo, si bien se abre ligeramente en las notas más agudas aunque todavía no están descontroladas.

El disco se basa en arias conocidas, si bien no se recrea en lo más trillado (daja fuera, por ejemplo, las arias de Sesto del Giulio Cesare), y se decanta por arias más de bravura y lucimiento como “Sorge nell’alma mia” o la espectacularmente presentada “Qual leon che fer irato” (la joya del disco), que por piezas de recogimiento y con largas frases melódicas como “Alma mia” o la más celebre “Verdi allori”.

Haendel-Agrippina “Come nube, che fugge dal vento”-Cencic-I Barocchisti-Fasolis

I Barocchisti dirigida por Diego Fasolis suenan a la esencia pura del barroco (almenos tal y como se concibe hoy después de muchos años de arqueología musical), con un sonido incisivo en la cuerda, virtuoso en las maderas y ácido en el metal, con unos tiempos tirando a ligeros en las arias lentas y casi vertiginosos en las agitadas.

Un buen disco.

Haendel – Mezzosoprano opera arias (CD)

01. Imeneo HWV 41. Sorge nell’alma mia

02. Floridante HWV 14. Alma mia

03. Arianna in Creta HWV 32. Salda quercia in erta balza

04. Tamerlano HWV 18. Benche mi sprezzi

05. Serse HWV 40. Se bramate d’amar chi vi sdegna

06. Amadigi di Gaula HWV 11. Pena tiranna

07. Arianna in Creta. Qual leon che fere irato

08. Parnaso in festa HWV 73. Non tardate Fauni ancora

09. Agrippina HWV 6. Come nube, che fugge dal vento

10. Radamisto HWV 12a. Ombra cara

11. Orlando HWV 31. Verdi allori

12. Parnaso in festa. Lunga serie d’alti eroi

I Barocchisti-Diego Fasolis

Grans gravacions: Music for the Royal fireworks amb The King’s Consort

13 Mai 2010

Els focs artificials del Green Park de Londres per a celebrar el tractat de pau d’Aquisgrà a l’abril de 1749 van ser un absolut desastre. Un document de l’època explica que “els coets i tot el que es va llençar a l’aire van tenir un èxit relatiu, però les rodes i tot allò del que constava la part principal va ser lamentable i va estar mal dirigit, sense canvi de color ni de forma als focs”. El dissenyador estava tant empipat que va treure la seva espada conta l’“interventor dels focs artificials de Sa Majestat”, malgrat que afortunadament va ser desarmat i arrestat abans de que pogués ferir-lo.

La música de Haendel va sortir molt millor parada, malgrat que va haver-hi intercanvi de comentaris mordaços entre el duc de Montagu, en nom del rei, i el propi compositor. La discussió va girar en torn de la conveniència d’incloure o no violins: el rei “esperava que no n’hi hagués”. Es probable que només sonessin instruments de vent i percussió, afortunadament, perquè també va ploure. Malgrat tot, l’orquestra era enorme: nou trompetes i nou trompes, vint-i-quatre oboès, dotze fagots, i tres parells de timbals junt amb vàries caixes, així xom un par d’enormes “timbals dobles” que Haendel va llogar a la London Tower per l’ocasió. L’assaig als jardins de Vauxhall va reunir a més de 12.000 persones, i va provocar un dels primers “atascos” a Londres: “… al pont de Londres no va poder passar cap carruatge durant tres hores”, recollia The Gentleman’s Magazine del 21 d’abril de 1749.

En aquest disc, Robert King va reunir a un conjunt igual de magnífic a la King’s Consort, i malgrat la dificultat per controlar el tamany d’aquestes forces (segons el seu “cap”,  l’oboè Paul Goodwin) la gravació d’Hyperion és magistral. La mescla de so és una mica pessada, però hi ha molta frescura en el allegros i és molt dinàmica en els minuets.

Us deixo una representació completa dels Royal Fireworks als Proms, amb el Robert King i unes forces de característiques similars a les fetes servir per la gravació dos anys abans.

A part, el disc inclou quatre himnes per a la coronació, peces corals escrites amb una gran brillantor tant orquestral com pel cor, tal i com requeria l’ocasió per les que es van compondre: la coronació del rei George II (1727).

Us deixo a The King’s Consort dirigit pel Robert King en una interpretació de “Zadok the Priest” retransmesa per la Televisió Hongaresa (2004). Quina famosa sintonia futbolística està clarament inspirada en aquest himne?

G.F.HAENDEL

Four Coronation Anthems – Royal Fireworks (part 01, part02, part03. Pass: king)

1. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 1 “Zadok the Priest”

2. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 2, HWV 261: “My Heart is Inditing”, Chorus

3. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 2, HWV 261: “King’s daughters were among”, Chorus

4. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 2, HWV 261: “Upon thy hand”, Chorus

5. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 2, HWV 261: “Kings shall be thy nursing fathers”, Chorus

6. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 3 “Let Thy Hand Be Strengthened, And Thy Right Hand Be Exalted.”

7. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 3 “Let Justice And Judgement Be The Preparation Of Thy Seat.”

8. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 3 “Alleluia”

9. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 4, HWV 260: “The King shall rejoice”, Chorus

10. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 4, HWV 260: “Exceeding glad shall he be”, Chorus

11. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 4, HWV 260: “Glory and great worship”, Chorus

12. Coronation Anthems, HWV 258-261: No. 4, HWV 260: “Alleluja”, Chorus

13. Music for the Royal Fireworks, HWV 351: Overture, Adagio/Allegro/Lentement

14. Music for the Royal Fireworks, HWV 351: Bourree

15. Music for the Royal Fireworks, HWV 351: La paix. Largo alla Siciliana

16. Music for the Royal Fireworks, HWV 351: La rejouissance. Allegro

17. Music for the Royal Fireworks, HWV 351: Menuet I / Menuet II

Choir of New College, Oxford-The King’s Consort-Robert King

Angelika Kirchschlager canta Haendel

11 Mai 2010

D’entre totes les mezzos que actualment campen pel panorama líric actual, entre les que hi ha d’excel·lents i algunes també molt populars i carismàtiques, l’Angelika Kirchschlager és una de les més serioses i destacades.

Des de que l’austriaca va fer el seu debut ja fa quasi dos dècades (1992) a Graz, el seu nom ha anat consolidant-se com una de les més destacades intèrprets de la seva corda, amb èxits rotunds tant als teatres, com a les sales de concert i a les gravacions discogràfiques. Entre aquestes, van destacar el seu Cherubino en la gravació de Le Nozze del René Jacobs, paper que brodava i deixant una impremta a l’alçada de les grans.

Ara toca comentar aquest recital dedicat a Haendel, gravat al 2006. En ell la Kirchschlager ens recrea pàgines ben conegudes, i altres no tant, de les òperes Ariodante (1735) i Giulio Cesare (1724), i fragments de Tauride de l’Arianna in Creta (1733).

La veu de la Kirchschlager no és voluminosa ni tampoc posseeix un so rotund, però sí que és molt homogènia, de color atractiu (potser una mica més apagat en el centre-greu) i molt flexible, com també ho és el seu cant sempre elegant, matisat i variat. Potser la seva dicció italiana no sigui òptima, però l’articulació de les notes, inclús en les parts més virtuosístiques, sempre és clara i atractiva.

Les àries escollides són d’absolut lluïment, tal i com les va concebre Haendel. La part d’Ariodante, estrenada pel cèlebre castratti Carestini, és una de les més inspirades i lluïdes de les que va escriure amb multitud d’àries de tot tipus. Aquí, a part de les molt conegudes “Scherza infida” (més reposada i femenina del que hom voldria) i el brillant i espectacularment ben cantat “Dopo notte”, trobem dues peces més que ajuden a posar tot en contexte per la varietat expressiva aconseguida en les quatre peces.

Escoltem l’Angelika Kirchschlager cantant “Dopo notte, atra e funesta” d’Ariodante. L’acompanyen Les Talens Lyriques, i Christophe Rousset.Paris, Théâtre des Champs Elysées, març de 2007.

Tant el Sesto del Giulio Cesare com la Tauride de l’Arianna in Creta van ser escrites per la mezzo Margherita Durastanti. Aquí la idoneïtat vocal és completa (es tracta de peces genuïnes per a mezzo) i a les interpretacions no pot posar-se cap pero, són de molt alt nivell. Les tres peces de Sesto són el millor del disc, potser perquè sigui el paper més associat a la cantant, però no menys notables són les àries de Tauride, com “Qual leon”, una ària inspiradíssima de Haendel on les trompes recreen els ferotges sons dels felins, i on la cantant està tant brava com les pròpies feres.

Ara veiem a l’Angelika Kirchschlager cantant el  Sesto a Glyndebourne.

L’acompanyament que fan la Kammerorchester Basel (instruments d’època) sota la direcció de Laurence Cummings és estilísticament irreprotxable, però potser queda més en segon pla (sonor, no de qualitat) que la d’altres conjunts prestigiosos en recitals similars.

Val molt la pena.

Angelika Kirchschlager – Handel (CD, PASSWORD: elhenry.MusicIsTheKey)

1) Qui d’amor from Ariodante

2) T’amerò dunque…Con l’ali from Ariodante

3) Scherzo infida from Ariodante

4) Dopo notte from Ariodante

5) Svegliatevi nel core from Giulio Cesare

6) Cara speme from Giulio Cesare

7) L’angue offeso from Giulio Cesare

8) Sdegnata sei from Arianna

9) Oh patria!…Sol ristoro from Arianna

10) Salda quercia from Arianna

11) Qual Leon from Arianna

12) Ove son…Qui ti sfido from Arianna

Kammerorchester Basel – Laurence Cummings

El arte de Samuel Ramey

17 Abril 2010

Las tres últimas y únicas veces que he visto a Samuel Ramey han sido en los últimos cinco años y en papeles secundarios (dos en el Liceu y una en el Met) y lo único que se puede decir es que debería retirarse de inmediato.

Samuel Ramey en una de sus máximas creaciones, el Attila verdiano. Venecia 1987 (aria y cabaletta)

La emoción de ver a una de las figuras más importantes de la lírica de finales del siglo pasado se diluyó en cuanto abrió la boca. El desasosiego que te queda cuando pasa esto es bastante grande, es una sensación de decepción ¿por qué no se dan cuenta que ya no pueden?

Este post lo hago como descargo y reivindicación del fabuloso bajo que fue Samuel Ramey, y para resarcirlo dentro de mi propio Olimpo de la lírica.

Ahora en “Son lo Spirito che nega” del Mefistofele de Boito. Maggio Musicale 1989.

Samuel (Edward) Ramey, nació en Colby, Kansas, el 28 de mayo de 1942. Estudió en Wichita y New York, haciendo su debut en 1973 como Zúñiga en la New York City Opera, en la que cantó hasta 1986 roles como los Mefistofeles del Faust de Gounod y el de Boito, Don Giovanni, Leporello, los villanos de Hoffmann, Enrico VIII de la Bolena, Attila o Don Quichotte. En el 1976 debutó en Glyndebourne con Figaro, en 1970 en San Francisco y Chicago, en 1980 en Aix-en-Provence con Semiramide en el papel de Assur, que le valió su explosión internacional, donde volvió en 1992 para hacer el Nick Shadow. En 1981 debutó por fin en la Scala y en la Staatsoper de Viena como Figaro, y en 1982 debutó en el Covent Garden con el mismo papel. Es en los papeles rossinianos donde Ramey consiguió imponer su calidad técnica y artística, y los que le afianzaron como el bajo más importante de las dos últimas décadas del siglo XX. Así, entre 1981 y 1989 capitalizó la mayoría de los bajos protagonistas en el Festival Rossini de Pésaro. Su debut parisino no llegó hasta 1983 con el Mosé , y al año siguiente, después de 11 años de carrera por fin debutó en el Metropolitan con el papel de Argante del Rinaldo de Haendel.

Contundente en Zaccaria (Nabucco). París 1995.

Ramey, a parte de una imponente presencia escénica y de ser un actor más que convincente, poseía una resonante, flexible, extensa y bien proyectada voz, que junto a una facilidad asombrosa para la coloratura le hicieron el mejor bajo para papeles rossinianos y barrocos que uno haya escuchado nunca. Además, su elegante fraseo y buen gusto lo convierten en un perfecto belcantista como ha dejado claro en papeles como Rodolfo (La Sonnambula), Sir Giorgio (I Puritani) o Raimondo (Lucia di Lammermoor). A mediados de los años ochenta empezó a frecuentar papeles verdianos haciendo auténticas creaciones en papeles como Attila, Zaccaria, Pagano o Felipe II. En el repertorio francés hay que destacar su extraordinario Bertram (Robert le diable), o sus notables Mefistofeles del Faust y Escamillo (Carmen). En otros repertorios hay que destacar su Barbazul (Bartok), Nick Shadow (Stravinsky) o Boris Godunov (Mussorgsky).

Ahora en el Pagano de I Lombardi: “Sciagurata! Hai tu creduto”

De todos estos papeles existen grabaciones, la mayoría en estudio, y en todas se comprueba la gran versatilidad y el altísimo nivel que consigue en sus interpretaciones. Sorprende, visto el amplísimo repertorio de Ramey, que en él haya una laguna tan significativa como el repertorio alemán, que no cultivó, excepto en el género del oratorio.

Por último, Ramey en el súmmum de su arte: “Deh! ti ferma … Que’ numi furenti” de Semiramide. Metropolitan 1990.

El recital que os dejo es un magnífico compendio de todos estos papeles, recogiendo quizás sus papeles más emblemáticos (Attila, Assur, Mefistofele, Don Giovanni o Zaccaria) y los estilos que mejor encajaban con su voz. Además encontramos al cantante en el punto más álgido de su carrera (1986), con una voz que se nos antoja todopoderosa y superdotada.

Disfrutarlo.

Samuel Ramey – Opera Arias (CD, Pass: somerapidsharelinks.blogspot.com)

01. Verdi, Attila, Uldino! Uldin! – Mentre gonfiarsi l’anima

02. Mozart, Don Giovanni – Madamina, il catalogo è questo

03. Boito, Mefistofele – Ballata del mondo: Ecco il mondo

04. Boito, Mefistofele – Canzone del fischio: Son lo Spirito che nega

05. Handel, Rinaldo – Sibilar gli angui d’Aletto

06. Bellini, La Sonnambula – Vi ravviso, o luoghi ameni

07. Verdi, Nabucco – Vieni, o Levita! – Tu sul labro de’ veggenti

08. Rossini, Semiramide – Ah, la sorti ci tradi – Sì, vi sarà vendetta

09. Montemezzi, L’amore dei tre re – Nessuno mio signore! – Sono stanco

Adrian Martin, tenor

Ambrosian Opera Chorus-Philharmonia Orchestra- Donato Renzetti

Haendel: arias italinas para bajo. Una propuesta interesante

15 Novembre 2009

Ildebrando

Está Ildebrando D’Arcangelo como niño con zapatos nuevos por haber fichado con DG, y este contrato se ha traducido en un recital para conmemorar el 250 aniversario de la muerte de Haendel dedicado a arias italianas para bajo.

Aquí va el video de promoción.

Es la propuesta muy original e interesante ya que se sale de las decenas de propuestas de discos cantados por mezzos, contraltos o contratenores grabando una y otra vez las mismas arias que el compositor escribiera para las primadonnas y primohuomos en sus óperas. Y esta es la gran virtud del disco y también su gran defecto, ya que a pesar de la calidad de las piezas estas arias no son las obras maestras que el compositor se esforzaba en componer para los divos de turno, sino que son piezas menos originales, menos ricas tanto instrumental como melódicamente, más convencionales en todos los sentidos, compuestas para personajes más secundarios en sus óperas

Es Ildebrando D’Arcangelo un bajo-barítono con una voz bastante consistente, que se defiende mejor cuando canta en la zona más grave que cuando asciende al agudo, momento en que el timbre pierde cierta calidad porque se nasaliza y se tensa. Su canto es bastante fluido, incluso en los pasajes de agilidad, y su fraseo es un tanto monótono, pero siempre con una línea muy cuidada. Consigue dar relieve a estas arias que normalmente en las producciones teatrales cantan cantantes discretos, ya que el dinero cuando se montan estas óperas suele invertirse en los principales papeles que suelen copar las mezzos, contraltos, contratenores y sopranos.

Como anécdota del disco, D’Arcangelo canta la famosísima “Ombra mai fu” de Xerxes, que parece que todo el mundo quiere cantar (también la grabó Villazón en su disco Haendel).

Os dejo una pequeña muestra de lo que encontraréis en el disco: “Tu sei il cor di questo core” Giulio Cesare (G.F.Händel)

 

Ildebrando D’Arcangelo – Haendel – Arie Italiene per basso (link)

01. Agrippina: Io di Roma il Giove sono

02. Orlando: Lascia Amor, e siegui Marte

03. Siroe, Rè di Persia: Ove son! Che m’avvemme!

04. Siroe, Rè di Persia: Gelido in ogni vena

05. Rodelinda, Regina di Longobardi: Tirannia gli diede il regno

06. Ariodante: Invida sorte

07. Ariodante: Voli colla sua tromba

08. Aci, Galatea e Polifemo: Fra l’ombre e gl’orrori

09. Apollo e Dafne: Mie piante, correte

10. Giulio Cesare in Egitto: Tu sei il cor di questo core

11. Ezio: Già risonar d’intorno

12. Serse: Frondi tenere e belle … Ombra mai fù

13. Il Triompho del Tempo e del Disinganno: Tu del ciel ministro eletto

14. Orlando: Sorge infausta una procella

15. Ariodante: Al sen ti stringo e parto

Modo Antiquo – Federico Maria Sardelli