El post nº100. Un regal familiar

Sembla mentida però ja hem arribat al post nº100. S’havia de celebrar d’alguna manera, i no se m’ha acudit cap altra que preparar-vos un regal operístic.

Quan a l’any 2001 vaig deixar casa dels meus pares, per a anar a viure al pis que havien comprat la meva parella i jo, em va tocar la feina d’empaquetar totes les meves coses cara a fer la mudança. Va ser un moment per un costat feliç, ja que tenia moltes ganes de començar la vida en parella amb la persona que estimes, però al mateix temps nostàlgic, ja que representava deixar endarrere el meu barri, i allunyar-me, si bé només físicament de la meva família i dels meus amics.

No em va sorprendre que les coses a endur-me es limitessin a roba, llibres, apunts i discos, el que em va sorprendre va ser la descomunal quantitat de música que havia acaparat. Eren caixes i caixes de cds, cassets i vídeos (penseu que encara no havien esclatat ni els DVDs, ni els iPods, ni coses d’aquestes, i els ordinadors més bons tenien discs durs de 40 Gb).

La meva germana, mai militant, però sempre simpatitzant de l’òpera, i més en concret de les grans Dives (la Callas sobretot), em va demanar mig en serio mig en broma que si no pensava deixar-li cap CD. Jo no tenia cap intenció de deixar-li res, però en l’últim moment em va passar per les mans un casset gravat per mi per portar al cotxe on tenia una recopilació de fragments variats dels últims CDs que m’havia comprat, i que s’havia convertit en la música que sempre portava en el meu walkman. No m’ho vaig pensar gaire i li vaig donar.

Bé, doncs aquesta recopilació, després de tants anys, continua reapareixen cada vegada que la meva germana i jo parlem d’òpera, i es que sempre em diu “sí aquest nou disc/vídeo/cantant/versió/… està molt bé, però el casset aquell que en vas donar és el que més m’agrada”

Com a regal aquest d’aquest Nadal o de Reis, la meva germana em va demanar que aquesta cinta li passes a CD, i crec que no hi ha millor tema per a celebrar el post nº100 d’aquest bloc que el de regalar-li el CD, i que tots el pugueu fruir i comentar-lo.

Per qüestions de la durada de la cinta alguns fragments gravats eren una mica més curts i no seguien exactament l’ordre en que ara els he recopilat.

Vincenzo Bellini

1.- Norma: Mira o Norma – Caballé/Veasey/Patané /Orange (1974)

Fragment de la mítica Norma de la Caballé d’Orange. El Mira o Norma és un vehicle perfecte per al lluïment de la catalana, amb les seves llarguíssimes frases i una melodia estàtica de sublim bellesa.

2.- Norma: Finale acte II – Callas/del Monaco/Stignani/Serafin/RAI Milano (1955)

Diu la llegenda que Wagner admirava el final de la Norma, fins el punt que deia que seria capaç de canviar totes les seves obres per composar alguna cosa amb la mateixa intensitat i puresa. La gravació correspon a la retransmissió de la RAI milanesa uns mesos abans de les fulgurants funcions de la Scala (a mi la Callas encara m’agrada més aquí).

3.- I Puritani: Duo acte III – Callas/Di Stefano/Picco/Mexico (1952)

Una altre directe llegendari. Di Stefano està pletòric amb un cant vehement com ningú ha aconseguit i la Callas està vocalment en el seu millor moment i expressivament superba (quan fraseja “L’alma elevar mi sento” a hom li despeguen els peus del terra)

Gaetano Donizetti

4.- Roberto Devereux: Quel sangue versato – Gencer/Cappuccilli/Rossi/Nápoles (1964)

Això és una dramatico d’agilittà. Impressionant!!

(Aquí la Gencer en 1980)

Giuseppe Verdi

5.- Ernani: Ernani involami – Price/Schippers/Met (1962)

Leontyne Price era una autèntica veu verdiana, amb un color avellutat i una fluïdesa en tots els registres com poques.

(Aquí 20 anys després)

6.- Ernani: Oh de’ verd’anni miei – McNeil/Schippers/Met (1962)

McNeil posseïa una veu enorme amb unes facultats extraordinàries que no sempre va saber dominar amb l’eficàcia requerida. Aquest Carlo de l’Ernani és el millor que jo l’he sentit mai.

7.- Ernani: Final acto III – McNeil/Price/Bergonzi/Siepi/Schippers/Met (1962)

8.- Rigoletto: Si, vendetta… – Capuccilli/Rinaldi/Rossi/RAI Torino (1967)

Us he inclòs tot el duo pare i filla, amb un jove Cappuccilli rutilant en la zona alta i cant fàcil, i la Rinaldi com a eficaç Gilda. Atenció a l’espectacularitat del “Si vendetta” amb sobreagut de la soprano inclòs.

9.- Rigoletto: La donna è mobile – Pavarotti/Rossi/RAI Torino (1967)

Pavarotti amb la veu fresquíssima, tot un regal.

10.- Un ballo in maschera: Teco io sto – Callas/Di Stefano/Gavazzeni/Scala (1957)

Unes altres llegendàries funcions de la Callas i Di Stefano, aquesta vegada a la Scala. La química entre els dos cantants fa treure espurnes. La direcció de Gavazzeni es abassegadora.

11.- Un ballo in maschera: Eri tu – Bastianini/ Gavazzeni/Scala (1957)

Bastianini és la meva veu de baríton, i aquesta potser sigui la millor ària que Verdi va escriure per aquesta corda.

 

Giacomo Puccini

12.- La Boheme: Mi chiamano Mimi: Freni/Raimondi/Karajan/Wiener Philharmoniker (1963)

Us he inclòs tota l’escena, des de la “Manina” fins al final del primer acte. Meravellós el injustament poc recordat Gianni Raimondi, i una molt jove Freni amb la seva insuperable Mimi.

(Us deixo a la Freni i a Karajan però al 1980)

13.- Turandot: In questa reggia – Nilsson/Corelli/Gavazzeni/Scala (1964)

La Nilsson és la referència en el paper i Corelli el millor Calaf possible.

(Us deixo un vídeo amb la Nilsson i Corelli però d’uns anys més tard, 1971)

14.- Turandot: Nessun dorma – Corelli/Gavazzeni/Scala (1964)

No comment!

(Corelli per la RAI, a finals del 50s)

Així que aquí ho tens Tata, que ho frueixis al teu reproductor de mp3.

LINK DE DESCARREGA 

Opera from the Met: I Puritani de Bellini (13-03-1976)

I Puritani es una ópera que se ha representado poquísimo en el Met. Teniendo en cuenta que es un teatro de repertorio, con siete funciones semanales, es un hecho extraño, lo que puede significar que no sea una obra demasiado apreciada por el siempre facilón público neoyorquino.

I Puritani llegaron al Met en una única función en la temporada inagural del teatro (1883-1884), para lucimiento de la soprano Marcella Sembrich. Ya no volvió a representarse hasta 1918, también para que pudiera recrearse la gran Maria Barrientos.

Después de esas funciones la última ópera de Bellini tardó 68 años en volver al escenario del teatro, ya en su nueva sede del Lincoln Center. Fue en la temporada 1975-1976, y son el objeto del presente post.

Después la obra desaparecería otra vez por diez años, hasta 1986, para celebrar el 25 aniversario de Joan Sutherland con la compañía. Y las tres últimas tandas de representaciones se dieron en 1991, con Gruberova, en 1997 con Ruth Ann Swenson y las últimas tandas con la nueva megadiva Anna Netrebko.

La serie de funciones de las como toma muestra este blog fueron absolutamente triunfales, con un cast de lujo encabezado por la gran pareja Sutherland-Pavarotti y acompañados por dos grandes figuras de la casa: el barítono Sherrill Milnes y el bajo James Morris.

La Elvira de la Sutherland es de auténtica leyenda por el gran virtusismo y solidez interpretativa de la australiana, aunque en 1976 ya empezaba su lento declive. La voz de la Sutherland era ágil y flexible, con un fiato considerable que le permitía cantar con un legato de alta escuela, al mismo tiempo no era una voz ni mucho menos pequeña o ligera, sino que poseía un centro bastante corpóreo con volumen y buena proyección. En Bellini se mueve en su repertorio natural, y consigue magníficos momentos, como el fabuloso final del primer acto (primera momento de locura del personaje), o en la propia escena de la locura del segundo acto. En el tercer acto ya está un poco más cansada, pero aguanta el tirón de un super-Pavarotti en el tremendo dúo, para acabar la obra con una puntatture que se le escapa (primer gallo que le he escuchado en la vida). A pesar de todo, es una Elvira sensacional, sólo superada, a mi gusto, por la Divina.

VIEN DILETTO IN CELO LUNA! – Met’76

El Arturo de Pavarotti es todo un derroche de facultades. El tenor está en plenísima forma en estas funciones y consigue llevarse el gato al agua en todas sus intervenciones por el arrebato de su canto y por una voz de una emisión, dicción y color que difícilmente se volverán a repetir. No es Pavarotti el más estilista cuando canta belcanto, pero la comunicatividad de su canto y de su bellísima voz son realmente sobrecogedoras.

A TE O CARA – Met’76

Sherrill Milnes y James Morris están bastante fuera de estilo, pero tanto el barítono como el bajo estaban en plenísimas facultades, y no nos engañemos, jugando en casa y con un canto absolutamente vehemente arrebatan al público.

La calidad del sonido es muy buena, y la función se convierte en un auténtico festival de bravos y jaleos del público, totalmente entregado. Una gran noche de ópera. Disfrutarla.

Vincenzo Bellini – I Puritani (Acto I, Acto II y Acto III)

Elvira- Joan Sutherland.

Arturo – Luciano Pavarotti.

Riccardo – Sherrill Milnes.

Giorgio – James Morris.

Metropolitan Opera Orchestra and Chorus – Richard Bonynge