Archive for the 'I Vespri Siciliani' Category

La Callas canta Verdi (y III)

4 Juny 2012

Retomo el blog después de varios meses para terminar con los recitales discográficos de la Divina.

El apunte será breve. El recital recoge a una Callas muy mermada en un repertorio que mezcla páginas de papeles donde la soprano ha dejado huella (Trovatore, Vespri, Ballo y Aida), en donde se evidencia el deteriorado estado vocal de la soprano comparado con sus gloriosas redenciones de los años 50; con páginas menos usuales, aunque no carentes de interés (Lombardi, Attila y Corsaro).

La soprano estaba en un momento vocal ya crepuscular, y a pesar de esto consigue momentos de notable calidad en el canto, sobretodo en las páginas menos comprometidas en la zona medio-aguda del registro y en aquellas donde puede imponerse con una dicción y un fraseo todavía soberano.

Así se hace dura la audición, por ejemplo, de la página de I Lombardi o de “Vo la talor del carcere” de Il corsaro, con unos agudos muy apurados que acaban distorsionando el canto.

Por el contrario, merecen atención todavía el fraseo y legato en páginas como el “Tacea la notte placida” a pesar de unos agudos completamente descolocados y una cabaletta calamitosa, o “Arrigo! Ah parli a un core” de I Vespri con los mismos inconvenientes y ventajas.

De las páginas de Ballo y el “Ritorna vincitor” solo decir que quien tuvo retuvo, y su audición nos desvela que a pesar de las limitaciones vocales evidentes, incluso estentóreas, un la artista puede llevarse el agua a su molino con innegables resultados.

Semejante disyuntiva entre calidad vocal, canto (donde incluyo la técnica) y personalidad artística establece el sempiterno debate de cuál o cuáles de los tres ingredientes son indispensables para configurar un auténtico divo. En mi opinión el canto es absolutamente imprescindible, sobretodo si se desea tener un cantante durable y no una estrella fugaz.

A disfrutarlo.

Maria Callas-Verdi Arias III (CD)

I Lombardi

1. O Madre, dal cielo soccorri (Acte II)

Attila

2. Liberamente or piangi…Oh! nel fuggente nuvolo (Acte I)

Il corsaro

3. Egli non riede ancor…Non so le tetre immagini (Acte I)*

4. Né sulla terra…Vola talor dal carcere (Acte II)*

Il trovatore

5. Tacea la notte placida…Di tale amor (Acte I)

I vespri siciliani

6. Arrigo! ah, parli a un core (Acte IV)

Un ballo in maschera

7. Ecco l’orrido campo (Acte II)

8. Morrò, ma prima in grazia (Acte III)

Aida

9. Ritorna vincitor! (Acte I)

Orchestre de la Société des Concerts du Conservatoire

Orchestre du Théâtre Narional de l’Opéra de Paris (*)

Nicola Recigno

1964-1965, 1969 (*)

El Verdi de la Radvanovsky fa molt de goig.

4 Març 2011

Un dels debuts que més m’interessen en la pròxima temporada del Liceu és el de la soprano nordamericana Sondra Radvanovsky.

La Radvanovsky està fent una bona carrera, en fase ja de llançament definitiu. Aquesta dona, que encara té 40 anys, és una de las grans veus de soprano lírica, tirant cap a spinto, de l’actualitat, cosa que la fa candidata a una quantitat de rols molt interessants, sobretot verdians. Aquesta temporada ha debutat Aida (a Toronto) i l’Amelia (Chicago). Al Metropolitan ha fet la Tosca i tornarà a l’abril amb la Leonora de Il Trovatore (retransmissió en HD). Al febrer ha encarnat la Tosca a La Scala, i tornarà al paper al Teatro Real al final de temporada. També té previst un Vespri a Torí, i a l’estiu més Leonores a Verona. Com veieu tots papers ben facilets!

La primera vegada que jo la vaig sentir va ser en Il Trovatore del Met del 2009, del que us vaig deixar ressenya, i en el que ja destacava la qualitat del seu cant “….Té una veu potent i timbrada, que sap modular amb intel·ligència. Molt millor en la seva segona ària (D’amor sull’ali…) que al “Tacea la notte…” (on té un petit ensurt). …. podreu comprovar la facilitat en l’emissió i el bon control de la veu que la permet apianar i modular amb gust amb molt bons resultats.” I en el recital que us comento, gravat al 2010, es confirma això i més.

Quan en l’actualitat pràcticament tots els recitals que es graven són d’àries de Haendel o farcits de fragments d’òperes oblidades o pocs freqüents s’apel·la a que les àries del repertori bàsic estan molt trillades i que no aporta res de nou gravar novament el “Vissi d’arte” o la “pira”. Però sent maliciós, i sense enganyar a ningú, en realitat no es fa per a que no compararem amb les grans figures del passat, i és que sí que n’hi ha crisis de veus per al gran repertori italià, és a dir, Verdi i Puccini.

La Radvanovsky ha sigut molt valenta amb un recital plagat d’autèntiques pàgines de compromís extrem, i ha aconseguit triomfar. El seu Verdi està molt, però que molt ben cantat, amb una veu de timbre poderós i corpori i una tècnica molt vàlida que la permet jugar i regular a plaer, amb efectes que semblen portar-nos a èpoques pretèrites.

M’ha agradat en totes les pàgines, amb alguns moments molt brillants (l’Amelia i l’Aida molt bé, amb aquell toc més líric que a mi m’agrada tant), i amb una veu molt segura i consistent. La seva Leonora (Trovatore) és de molts quilats, mentre que a l’altra Leonora li falta, pel meu gust, una volta de cargol més spinto, però està cantada primorosament. Les parts més fluixes, en comparació a la resta, però on no està gens malament són l’Elvira (de la que no em puc treure del cap a la Price i aquell cant tant incisiu i intencionat) i el Bolero del Vespri, on les coloratures i algún sobreagut no arriben a l’excel·lència de la resta del recital.

L’acompanyament de la Philharmonia de Russia és molt correcte, si bé de vegades el so és una mica apagat i el volum orquestral sembla una mica anèmic (senyors que això és Verdi!).

A disfrutar!

Sondra Radvanovsky-Verdi Arias

1. Il trovatore : Act I: Tace la notte!

2. Il trovatore : Act IV: D’amor sull’ali rosee vanne

3. Un ballo in maschera, Act II: Ecco l’orrido campo – Ma dall’arido stelo

4. Il corsaro, Act I: Non so le tetre immagini

5. La forza del destino: Act IV: Pace, pace mio Dio!

6. La forza del destino: Act II: La Vergine degli Angeli

7. Ernani: Ernani, Act I: Ernani, Ernani involami

8. Aida: Aida, Act III: O patria mia

9. I vespri siciliani: Act IV: Arrigo! Ah, parli a un core

10. I vespri siciliani: Act V: Bolero

Philharmonia of Russia-Constantine Orbelian

http://www.mediafire.com/?kh5qvgch61ovgwz

Password: hartaopera.wordpress.com

Montserrat Caballé al Liceu: I Vespri Siciliani de Giuseppe Verdi (28-12-1974)

18 Mai 2009

caballe-i-vespri-1974Durant la Temporada 74-75 la Caballé va cantar en vuit ocasions al Liceu: I Vespri Siciliani (3 funcions), Don Giovanni (3 funcions), en un concert en benefici de UNICEF (amb altres cantants) i en un recital amb orquestra. En aquest post comentaré la primera funció que es correspon a la del 28 de desembre de 1974, de l’òpera verdiana I Vespri Siciliani.

Després de les triomfals Aides de la temporada anterior (que ja postejaré), repetien una altra vegada com a parella a l’escenari el tenor madrileny Plácido Domingo i la nostra superdiva Montserrat Caballé. L’expectació era una altra vegada molt gran, en una òpera poc representada al teatre (només 27 funcions fins aquell moment, i cap des de feia 100 anys). També repetia, com a l’Aida, el baríton Franco Bordoni, i dirigia per primera vegada al Liceu la directora Eve Queler (només tornaria altra vegada la temporada 77-78 dirigint a la Caballé en la Parisina d’Este). El repartiment complert era el següent:

Giuseppe Verdi: I Vespri Siciliani (CD1, CD2)

Franco Bordoni (bar), Monforte

Montserrat Caballé (sop), Elena

Plácido Domingo (ten), Arrigo

Justino Díaz (baix), Procida

Joan Pons (baix), Bethune

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Director: Eve Queler

 Per a saber una mica de l’òpera tirem de Wikipedia:

“I vespri siciliani, también conocida bajo el título francés de Les vêpres siciliennes (Las vísperas sicilianas), es una ópera en cinco actos con música de Giuseppe Verdi y libreto en francés de Charles Duveyrier y Eugène Scribe a partir de su obra Le duc d’Albe. Fue estrenada en la Ópera Garnier el 13 de junio de 1855. En España se estrenó el 4 de octubre de 1856, en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, en la versión italiana.

La ópera se basa en hechos históricos que ocurrieron en 1282 y se conocen con el nombre de las vísperas sicilianas.

Al igual que ocurrió con Don Carlos, que también fue estrenada con un libreto en francés, fue traducida rápidamente al italiano y estrenada el 26 de diciembre de 1855 en el Teatro Reggio de Parma. Para esta versión Verdi tuvo que ajustarse a la censura cambiando el libreto y el título por el de Giovanna di Guzman.

Una tercera versión, en italiano y completa, fue estrenada el 4 de febrero de 1856 en la Scala de Milán. Esta es quizás la más conocida y grabada.”

Les funcions del Liceu agafen la versió italiana i la retallen brutalment, en més d’una hora. A part del ballet del tercer acte, es van tallar indiscriminadament seccions enteres als concertants, repeticions als duos, trios i alguna cabaletta, això sí, s’han mantingut les grans àries tant les de la soprano al primer, quart i cinquè acte, la del tenor al quart acte, la del baríton al tercer acte i la gran ària del baix (potser la peça més coneguda de l’obra) al segon.

Comencem per la diva. L’any 1974 va ser l’any de la seva gloriosa Norma a Orange, al més de juliol, però poc després, a finals de l’estiu va ser operada d’una sèrie de tumors (un benigne enorme i dos malignes) a la zona abdominal. Per aquest motiu va haver de cancel·lar unes Anna Bolena al Liceu (la seva òpera gafe) i no va recuperar-se fins a novembre, després d’un intensiu entrenament per tornar a posar a to la seva musculatura abdominal (base de la seva tècnica). La veritat és que en les dates de la funció ja se l’escolta totalment recuperada, en plena forma. En el primer acte ens regala amb un impetuós recitatiu “In alto mare e battuto dai venti..” que acaba amb les tremendes exaltacions “è in vostra mano!” i continua amb l’ària “Coraggio, su coraggio” amb unes agilitats perfectes i perillosos descensos al greu (aquí la Caballé perd una mica de la bellesa del seu timbre) i ascensions a l’agut. En el segon acte, ella i Domingo fan un duet de somni, amb pianíssims per ambdues parts. En el tercer acte la soprano té poca cosa a fer, però en el concertant final la Caballé pitja l’accelerador projectant la veu de forma extraordinària per sobre de tots i acabant amb un agut allargat de manera exagerada (diuen que aquest abús en la cua va iniciar els conflictes entre Domingo i ella, que tots sabeu com varen acabar). En el quart acte, després d’un Domingo estratosfèric en la seva ària inicial, ve el magnífic duo on els dos cantats tornen a excel·lir en musicalitat i bon cant, i es aquí on la Caballé dona el millor de ella mateixa en les frases de l’airoso “Arrigo! ah! parli a un core”, tota una lliçó de cant sul fiato, plagada de reguladors, pianíssims i una magistral escala descendent (Caballé rocks!). En l’últim acte queda la coneguda “Mercé, dilette amiche”, peça plagada de dificultats vocals (agilitats) despatxada com si res per la soprano amb una facilitat abrumadora. Estem davant d’un monstre del cant.

L’Arrigo és el paper de tenor més exigent, vocalment, que mai va escriure Verdi per a un tenor. És una part molt aguda (inclús un re sobreagut al cinquè acte) i bastant extensa, i al mateix temps és poc agraïda ja que només disposa d’una única ària en solitari i la resta són duos amb el baríton o la soprano. El Plácido Domingo és l’únic dels grans tenors dels últims 50 anys que la inclòs al seu repertori (excepció del Nicolai Gedda)i l’únic que l’ha gravat en estudi. La seva prestació és excel·lent, tant per facultats (posades al límit, això sí), com per valentia, com per bon estil. Domingo està pletòric en el dos duos amb Monforte (primer i tercer acte), musical i matissat amb els duos amb Caballé, i finalment esplendorós en la seva gran ària del quart acte “È di Monforte il cenno….. Giorno di pianto, di fier dolore!” que hom no ha sentit mai millor cantada en la seva vida.

El Monforte de Bordoni és monolític, presentat amb un cant “recio”, sense gaires matisos, amb una veu de timbre homogeni i segura en tots els registres. Mentre que el Procida de Justino Díaz assoleix un èxit notable en la celebèrrima ària del segon acte “O tu, Palermo, terra adorata” cantada amb un bon material, bona línia i bon estil.

El cor del Liceu desafina bastant, sobretot les dones i en els aguts, mentre que l’orquestra sona desgavellada, amb un so pobre i no gaire ajustada, sota una direcció pitjor que rutinària d’una Eve Queler al 200% pendent dels divos. 

Posts relacionats:

Caballé al Liceu: Luisa Miller (1972)