Archive for the 'Jacobs' Category

El Tancredi de René Jacobs

5 Juny 2012

Ja sabeu, els que visiteu amb assiduïtat el bloc, que el director Belga és un dels músics que més m’interessen perquè les seves propostes sempre són, des del meu punt de vista, enriquidores i fora de la convencionalitat (que moltes vegades esdevé en mediocritat).Aquí ens presenta un Rossini primerenc, el Tancredi.

L’obra es va estrenar al 1813 al teatre de La Fenice i l’obra va contribuir de manera decisiva per confirmar la posició de Rossini com principal compositor d’òpera a Italia (amb només vint-i-un anys). El llibret es basa en l’obra de Voltaire, i l’argument es centra en les rivalitats familiars existents a la Sicília del segle XI. Per l’estrena, Rossini i el seu llibretista, Gaetano Rossi, van canviar el final tràgic per un lieto fine, que posteriorment va ser modificat per restaurar l’argument original a l’estrena de l’obra a Ferrara.

Argirio, senyor de Siracusa, es proposa casar la seva filla Amenaide amb l’enemic de la família, Orbrazzano, amb la finalitat de segellar una aliança. Tancredi, l’amant exiliat de la noia torna alertat per la noia disfressat, però Orbrazzano intercepta la carta i acusa a Amenaide de comunicar-se amb Solamir, cap dels serraïns. Es condemnada a mort, però Tancredi accepta ser el seu paladí, guanya el duel contra Orbrazzano i capitaneja l’exèrcit contra els serraïns. Un moribund Solamir confirma que Amenaide és innocent, i tot termina bé.

Jacobs fa servir la versió revisada perla Rossini Fondationde Pesaro, és a dir, recupera el final feliç. L’enorme experiència del director en el repertori barroc i en Mozart es nota en la manera d’afrontar la partitura, sobretot en el tractament dels recitatius i el seu acompanyament. La riquesa de matisos és abrumadora, ple de fioritures orquestrals de categoria (per exemple l’ambientació oriental amb arabescs dels violoncels i les subtileses del pianoforte). A més, cuida en tot moment que els cantants donin les inflexions dramàtiques necessàries als recitatius, així com controla ferreament les variacions i ornamentacions en les àries, de manera que tot contribueixi a donar una homogeneïtat dramàtica al text i a l’acció. Que vol dir això: abstenir-se que estigui buscant la pirotecnia vacua i els sobreaguts (sotagreus) de traca i mocador.

La gravació és una versió en concert realitzada l’Acadèmia de Música Franz Liszt de Budapest a l’octubre de 2009, provinent d’una producció del Theater an der Wien, amb un nivell vocal notable.

Com a Argirio trobem al tenor Colin Lee: veu molt maqueta, de timbre molt claret que canta un Rossini molt mozartià. Li falta una mica d’empenta en el cant per a un personatge que té molts canvis d’ànim com l’Argirio. Malgrat això és capaç de cantar amb un gust exquisit i cuidant el fraseig en les parts més elegiaques. En la part menys positiva cal dir que presenta certa tendència a blanquejar la veu quan apiana i l’agut és suficient però una mica al límit.

En el següent vídeo el podeu sentir cantant “Ah! Segnar in vano io tento” del segon acte.

L’Amenaide de la Kurzak és un regal per les orelles. Té la soprano polaca una veu de timbre immaculat, amb amplitud i calidesa al centre i un a bona tècnica (leáse agilitat). Aguts una mica fixos però ben emesos (amb certa precaució a l’atac). En les àries brilla amb llum pròpia en les parts més llanguides, on la qualitat tímbrica i la bona línia de cant s’imposen. El seu rendiment millora encara més en les parts a duo, on recoltzada sobre el magisteri expressiu de la Genaux, posa més carn a la graella.

Sentim a la Kurzak en “Come dolce all’alma mia” l’ària de sortida de l’Amenaide.

La part del Tancredi recau en la mezzo d’Alaska Vivica Genaux. La Genaux és un Tancredi que per a molts pot resultar, com a mínim, polèmic. No és la cantant una contralt, vocalitat necessària pel paper, i molts poden no perdonar-li la manca del color adequat a la seva veu, i fins i tot, una manca de contundència en la vocalitat, més encara si un està acostumat al Super-Tancredi de la Horne o a un autèntic timbre de contralt com el dela Podles. Sisom capaços de superar això l’únic que es pot dir és quela Genaux fa un Tancredi de manual, és difícil trobar-li una falta, amb una veu força homogènia i segura en tota la seva extensió, fins i tot en els greus. Potser no té un volum esclatant com la Horne o uns greus infartants com la Podles, ni apabulla amb una pirotècnia vertiginosa, però el seu cant és acurat, la interpretació dramàtica acurada i tècnicament irreprotxable en les agilitats. La seva veu empasta molt bé amb la de la Kurzak i, a l’igual que la soprano, en els duets és on encara brilla amb més claredat.

A continuació us deixo la sortida de Tancredi “Di tanti palpiti” i el duo amb Amenaide i Tancredi del segon acte.

La resta del repartiment és adequat, amb una ben defensada Isaura (amb la seva ària de sorbet del segon acte) per la mezzo Liora Grodnikaite, mentre que l’Obrazzano de Konstantin Wolff queda una mica deslluït per una veu opaca i de poca presència.

L’acompanyament orquestral és luxós i virtuós, amb una Orchestre des Champs-Élysées que sona brillant i sofisticada, a vegades amb un toc barroquitzant (bastant típic de Jacobs).

Gioachino Rossini-Tancredi-(part 01, part02)

Tancredi – Vivica Genaux

Argirio – Colin Lee

Amenaide – Aleksandra Kurzak

Obrazzano – Konstantin Wolff

Isaura – Liora Grodnikaite

Roggiero – Ruby Hughes

Arnold Schönberg Chor

Orchestre des Champs-Élysées

René Jacobs

Budapest, 26-10-2009.

Anuncis

Reentré. Final de temporada i Bejun Mehta.

18 Octubre 2011

Hola a tots, estic de tornada.

Han passat molts mesos en el que les circumstàncies laborals, familiars i anímiques m’han desconnectat totalment del blog.

En aquesta reentré només vull fer uns petits comentaris del que va significar per a mi el final de la temporada passada al Liceu. Bastant decepcionant!

Absolutament mediocres les funcions del Der Freischütz, amb un equip vocal molt precari (sort del Ventris, sempre solvent), amb una direcció musical rutinària de Boder que va fer el que va poder amb l’orquestra del Teatre, que va sonar totalment desangelada en una partitura que és una autèntica filigrana. L’escenografia de Konwitschny, per molt nom que tingui, va ser una merda (perdó per l’expressió) monumental, només digna d’un teatret de províncies o de funció de final de curs d’institut públic.

La següent òpera que vaig anar a no veure, perquè se’m va fer insoportable i vaig marxar, va ser l’obra d’Agustí Charles, Lord Byron. Allò era imfumable. Llençar el temps i els calés en els temps que corren fa molta ràbia, i aquesta és la sensació que em va quedar.

A continuació el Tamerlano de Haendel en versió concert. És curiós que aquest Tamerlano es va fer íntegre i malgrat ser en versió concert, els cantats interactuaven i es movien a sobre de l’escenari mentre l’orquestra es situava al fossat, mentre què en el Faust que s’està oferint ara al Liceu, a part de no donar-se sencera, els cantants estan a l’escenari davant de l’orquestra amb els seus faristols. Què potser és més important l’obra de Haendel que tot una peça clau del repertori com el Faust?

El Tamerlano va servir per comprovar que la von Otter està acabada, que Domingo encara pot defensar-se, però exercint de Domingo, i que actualment els contratenors són capaços de aconseguir uns èxits, absolutament merescuts, que fa una dècada era impensable. I és que tant el Bejun Mehta com el Max Emanuel Cencic van tenir unes intervencions memorables, assolint, sobretot el primer, un reconeixement del públic de gala.

Bejun Mehta – A dispetto d’un volto ingrato Tamerlano (Handel) Liceu Barcelona 7-07-2011.

La Daphne me la deixo pel pròxim post.

Per últim, les reposicions de l’atractiva versió Bieitiana de la Carmen de Bizet, amb el canvi del Don José de Fabio Armiliato, digne però a anys llum del sensacional Alagna, i el Escamillo del Kyle Ketelsen igual de atractiu físicament que el de l’Erwin Schrott però molt més competent vocalment.

A més, es van cancel·lar els recitals de la Damrau, i no vaig anar a veure l’Ariadna et Barbe-Bleu del Paul Dukas, que tot i que la Westbroek va cancel·lar, molts coincideixen que va ser de lo millor de l’any.

Per acompanyar aquest petit repàs us deixo el que crec que és l’últim recital gravat pel Bejun Mehta. És un recital dedicat a àries de Haendel (un altre, sí!) on l’acompanyen la magnífica Freiburger Barockorchester dirigida pel gran René Jacobs.

Com a tast us deixo el lament “Voi, che udite il mio lamento”, amb un ús exquisit de les mitges veus i del legato.

I per acabar la famosa “Fammi combattere” de l’Orlando

Disfrutreu.

BEJUN MEHTA – CONTRATENOR-“OMBRA CARA”  (CD)

Arias de George Frideric Handel

01. Sento la gioia (III, 6)-Amadigi di Gaula-4:39

02. Otton, Otton- Agrippina-1:18

03. Voi, che udite il mio lamento (II, 5)-Agrippina-6:02

04. Agitato da fiere tempeste (I, 6)- Riccardo Primo, re d’Inghilterra-4:05

05. Che piu si tarda omai – Inumano fratel -Tolomeo, re d’Egitto-2:09

06. Stille amare (III, 6)- Tolomeo, re d’Egitto-5:32

07. Ah! Stiglie larve-Gia latra Cerbero Ma la furia-Vaghe pupille (II, 11)-Orlando-8:13

08. Passacaille (Overture)-Rodrigo-4:38

09. Ombra cara di mia sposa (II, 2)-Radimisto-9:31

10. Fra tempeste funeste (II, 4)-Rodelinda-4:46

11. Con rauco mormorio (II, 5)-Rodelinda-7:12

12. T’ubbidiro, crudele – Fammi combattere (I, 9)-Orlando-3:54

13. Per le porte del tormento (II, 8)- Sosarme-9:38

Bejun Mehta – contratenor

Rosemary Joshua – soprano, [11,13]

Freiburger Barockorchester-René Jacobs

Die Zauberflöte per René Jacobs

17 Novembre 2010

Continuem amb les versions de les principals òperes mozartianes que està realitzant el director belga.

Toca ara Die Zauberflöte, obra fonamental del repertori operístic, i convertida en una mena d’obra absolutament transcendental, gairebé litúrgica, per la tradició musicològica, on s’ha anat imposant la idea de que es tracta d’una obra iniciàtica als ideals de la il·lustració i la masoneria.

I és cert que en l’obra això està present, però cal recordar que l’obra es va composar per encàrrec de l’empresari, cantant i llibretista de l’obra Emanuel Schikaneder.(que també era masò com Mozart) per a un teatre popular dels suburbis de Viena (Freihaus-Theater auf der Wieden), amb un argument que barreja la comèdia, el romanticisme i els elements fantàstics, tot fer per entretenir i divertir al màxim a un públic popular. Per això l’obra és un singspiel (amb parts parlades i cantades) i està composada en la llengua que era pròpia del poble. L’obra va tenir un èxit enorme de públic (en menys d’un any es van donar un centenar de funcions).

I es per aquesta opció per la que s’ha decantat René Jacobs per a la seva Flauta. Jacobs ens presenta una versió eminentment còmica i vodevilesca, sobretot en les parts parlades on intercala quantitat d’efectes musicals. Potencia al màxim els girs còmics de Papageno i els personatges secundaris, respectant l’aspecte noble de Tamino, Pamina i Sarastro, però sense caure en la visió transcendentalista que tenen moltes versions. Jacobs fa comèdia lleugera, que deu ser molt semblant a allò que Schikaneder volia per l’obra.

A mi l’enfocament del belga no em desagrada, però potser es millor per veure’l al teatre, ja que la diferència respecte a les versions tradicionals es nota a les parts parlades, on es sent tota mena d’efectes, moviments i coses noves. En les parts musicals la lectura respon a una versió interpretada amb criteris historicistes, aquí no podem posar cap pega.

La part vocal està defensada per un equip força solvent, sense grans figures, on no hi ha ensurts ni per bé ni per malament. Queda molt lluny d’altres versions amb equips de cantants estel·lars.

La part orquestral està molt ben servida per l’Akademie für Alte Musik, que se’estrena en les gravacions mozartianes de Jacobs, i la coral pel ja habitual RIAS Kammerchor.

La gravació prové de la retransmissió radiofònica, amb una presa de so excel·lent.

Per a mi, de moment, és la gravació més fluixa de la sèrie mozartiana del director belga, on continua en primer lloc l’excel·lent Nozze.

W.A. Mozart-La Flauta Màgica (link)

Tamino: Daniel Behle (ten)

Pamina: Marlis Petersen (sop)

Papageno: Daniel Schmutzhard (bar)

Reina de la Nit: Anna-Kristiina Kaappola (sop)

Sarastro: Marcos Fink (baix-bar)

Papagena: Sunhae Im (sop)

Monostatos: Kurt Azesberger (ten)

1ª dama: Inga Kalna (sop)

2ª dama: Anna Grevelius (sop)

3ª dama: Isabelle Druet (sop)

RIAS-Kammerchor-Akademie für Alte Musik, Berlin-René Jacobs

Gran Teatre de Provence, Aix-en-Provence-30 de juliol de 2009

——————————

Posts relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/19/le-nozze-de-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/02/el-don-giovanni-de-rene-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/03/07/la-clemenza-di-tito-per-rene-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/30/el-cosi-fan-tutte-de-rene-jacobs/

Die Schöpfung per René Jacobs

9 Octubre 2010

Els que segueixen el bloc ja s’hauran adonat que tot el que fa el director belga m’interessa molt. Trobo la seva visió musical molt edificant i, sobretot, dins d’uns límits, innovadora. Ha aconseguit crear el seu propi discurs en el que respecta a les interpretacions filològiques, sempre original i aportant quelcom més que una relectura amb instruments d’època i tempos més lleugers.

Avui toca comentar-vos la seva versió de Die Schöpfung (La creació), l’oratori de Franz Joseph Haydn, i sens cap mena de dubte la meva obra favorita dins del gènere.

Quan Haydn va composar Die Schöpfung es va inspirar en les grandioses interpretacions que estava escoltant a Londres dels oratoris de Haendel; però amb ella va crear una obra única i pròpia. Sobre un fil narratiu molt sòlid basat en els sets dies de la Creació, segons el lliobre del Gènesi, Haydn, amb més de seixanta anys (1798) i en el màxim de les seves facultats, va composar una música absolutament brillant.

El text, originalment en angles, està extret de tres fonts: el Gènesi, els Salms i el poema èpic de Milton “The lost paradise”. Al seu retorn a Viena, Haydn va encarregar la traducció a l’alemany, i l’obra es va publicar el alemany i en anglès (The creation).

L’obra està dividida en tres parts: la primera i la segona es corresponen als dies 1 a 6 de la Creació (narrada pels arcàngels Gabriel, Uriel i Rafael), i la tercera part té lloc al Jardí de l’Edèn (amb Adan i Eva com protagonistes). El cor contribueix amb manifestacions d’alegria i lloança.

La gravació de René Jacobs que us presento és una retransmissió radiofònica d’un concert en directe a Berlin l’any 2009, amb els mateixos intèrprets que l’edició discogràfica d’Harmonia Mundi, on aconsegueix una lectora excel·lent basada en l’enorme poder evocador de la música i en un sòlid cast de cantants (habituals col·laboradors del director).

La versió de Jacobs aconsegueix recrear totes les imatges que la música amaga: les onades del mar, els rajos del sol, el cant dels ocells,… Des de la estimulant i moderna “Representació del caos” inicial fins als idíl·lics prats del Jardí de l’Edèn tot la detallada gama de colors que conté la música de Haydn és fa realitat de manera brillant. Al mateix temps, com en altres obres gravades per Jacobs, els recitatius cobren autèntica vida, amb uns jocs entre el pianoforte i el violoncel totalment renovats.

Escoltem a Johannes Weisser en “Rollend in schäumenden Wellen” (Nr.6 aria, primera part), on podem sentir com descriu la creació dels mars, les muntanyes, els rius i rierols.

Els cantants, sense se veus de primer order, es contagien del detallisme i frescura de la batuta, amb unes interpretacions molt convincents i expressivament variadíssimes, destacant el jove baix-baríton Johannes Weisser (el Don Giovanni de Jacobs) com a  Rafael i Adan amb intervencions destacadíssimes.

Tornem a escoltar a Weisser ara en “Nun scheint in vollem Glanze der Himmel” (Nr.22 aria, segona part), on s’anuncia la creació de l’home.

També m’ha sorprès molt positivament Julia Kleiter (Gabriel i Eva). Amb una veu corpòria però flexible, sobretot en la part d’Eva, recreant un magnífic duo.

Ara escoltem la Julia Kleiter en “Nun beut die Flur das frische Grün” (Nr.8 aria, primera part), on es celebra la creació de les plantes.

I tornem a escoltar la Julia Kleiter en “Auf starkem Fittiche” (Nr.15 aria, segona part), on celebrant la creació de les aus.

Les forces corals del RIAS Kammerchor s’adapten a la perfecció a la flexible i exigent (en el que respecte a les dinàmiques i tempos) lectura de Jacobs, que compte amb l’excel·lent (no calen més adjectius) Freiburger Barockorchester. La presa d’audio radiofònica és excel·lent. Disfruteu.

Haydn-Die Schöpfung (Cd01, Cd02)

Maximilian Schmitt (ten), Uriel

Johannes Weisser (baix), Raphael-Adan

Julia Kleiter (sop), Gabriel-Eva

RIAS Kammerchor

Freiburger Barockorchester-René Jacobs

(Berlin, 2009)

INTRODUCCIÓ A LA MÚSICA DEL SEGLE XX. CAPÍTOL 4

2 Octubre 2010

“Tres viatges per paisatges ombrívols” és la quarta entrega de la sèrie, i de moment la que més m’ha agradat. Pot ser és per la música escollida o pot ser per la manera tant interessant com s’exposen les vides dels tres compositors de l’Europa de l’Est que van viure en moments força foscos de la història del segle XX.

Així, comença amb la vida de Bartok, en una Hungria sota l’obra del poder germànic, contiunua amb Shostakovich l’obra del qual es va desenvolupar en gran part sota el totalitarisme de l’Unió Soviètica, i finalitza en la Polónia comunista i represiva on va haver de lluitar per poder conservar la seva personalitat artística en Witold Lutoslawsky.

Rattle ens explica com cadascun d’ells va lluitar per mantenir la seva visió musical i artística individual per sobre de les directrius imposades als seus països, i com, malgrat això van ser capaços de crear autèntiques obres mestres.

A Csodálatos Mandarin de Bela Bartok. Orquestra de la Ràdio Bavaresa dirigida per Mariss Jansons (2007)

Així, de Bartok ens trobem amb fragments de “El castell de Barbablava” (amb l’Anne Sophie von Otter i el Willard White), “El mandarí meravellós”, la Música per cordes, percussió i celesta i el Concert per orquestra. De Shostakovich fragments de les simfonies 4, 5 i 14; i de Lutoslawsky del Concert per orquestra, els “Jeuc Venetiens” i la seva tercera simfonia.

L’espectacular últim movement de la simfonia nº5  de Shostakovich interpretat per la New York Philharmonic Orchestra i dirigit per Leonard Bernstein (1979)

Final de la simfonia nº3 de Witold Lutoslawski. L’obra es va estrenar a Chicago el 1983 sota la direcció de Sir Georg Solti, i el fragment que sentim pertany a la primera gravació oficial de l’obra amb Los Angeles Philharmonic dirigida per Esa-Pekka Salonen.

Leaving Home, a television programme introducing 20th century orchestral music

Capítol 4: ‘Three Journeys Through Dark Landscapes’ (video)

1. ‘El castell de Barbablava’, òpera de Béla Bartók

2. ‘Música per corda, percussió i celesta’ de Béla Bartók

3. ‘El mandarí meravellós’ de Béla Bartók

4. ‘Concert per a orquestra’ de Béla Bartók

5. ‘Simfonia número 4’ de Dimitri Shostakovich

6. ‘Simfonia número 5’ de Dimitri Shostakovich

7. ‘Simfonia número 14’ de Dimitri Shostakovich

8. ‘Concert per a orquestra’ de Vitold Lutoslawski

9. ‘Jeux Venetiens’ (‘Jocs venecians’) de Vitold Lutoslawski

10. ‘Simfonia número 3’ de Vitold Lutoslawski

———————–

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/10/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-1/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/12/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-2/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/31/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-3/

El Cosi fan tutte de René Jacobs

30 Abril 2010

Continuem amb el repàs de les gravacions mozartianes del director belga René Jacobs, que de moment ja ens ha ocupat Le nozze, Don Giovanni i La Clemenza.

Avui us proposo la tercera de les obres de la col·laboració Da Ponte-Mozart, el Cosi fan tutte.

El Cosi potser tingui l’argument menys original  de les tres òperes fruit de la col·laboració de l’austríac i l’italià, però una cosa és segura, i és que posseeix la música més refinada i elegant de totes elles. La partitura de l’obra és un autèntic regal per les orelles amb moments d’absolut goig eteri, com el terzet “Soave si al vento” o la segona ària de la Fiordiligi en rondo “Per pieta”, i altres amb autèntica empenta com poden ser la famossísima “Come scoglio” o el trepidant i molt teatral final del primer acte (igual d’inspirat que el celebrat final del segon acte de Le nozze).

Com sempre, la meva preocupació quan escolto gravacions mozartianes servides per especialistes en el bàrroc és que aquests tendeixin a oferir un so barroquitzant, en els tempos i les textures, i si en les altres tres gravacions Jacobs aconseguia l’equilibri, en el Cosi hi ha moments on això no acaba de ser així. Només cal sentir els acords inicials de l’obertura per adonar-se. Durant la resta de la gravació aquesta tendència tendeix a reduir-se, però hi ha detalls en algunes dinàmiques, sobretot en les codes, que a mi no em semblen correctes. Pot ser Jacobs considera que el Cosi és la menys “moderna” o més conservadora de les últimes òperes del geni de Salzburg, i per a remarcar això les fa sonar amb una tendència cap a un so més arcaic. De totes maneres, això són apreciacions personals, i no vull treure mèrit a una lectura  notable.

Escoltem, en el video següent a la Gens en “Come scoglio”

Pel que fa als cantants la competència amb altres gravacions és fortíssima. Els tres papers protagonistes femenins estan interpretats per la Véronique Gens (Fiordiligi), Bernanrda Fink (Dorabella) i Graciella Oddone (Despina). Comparades amb altres trios memorables (Caballé-Baker-Cotrubas amb Colin Davis, o M.Price-Minton-Popp amb Klemperer, per exemple) queden curtes, però s’ha de destacar l’elegantíssim i segur cant de la Gens, potser amb una mica de falta de mordente en “Come scoglio”, mentres que a la Fink, amb una veu de notable qualitat, li manca picardia i implicació. Els homes no presenten un nivell tant destacat com les dones, però sempre és agradable escoltar a un tenor tant seriós pel que fa a l’estil i musicalitat com el Werner Güra (Ferrando), i Pietro Spagnoli sempre aconsegueix imposar el seu carisma en qualsevol paper que fa (Don Alfonso). Potser Michael Boone (Guglielmo) sigui el menys destacat del sextet, però el seu treball és eficaç.

Sentim a la Gens i la Fink en el duet del primer acte “Ah guarda sorella”

Maravellós el conjunt CONCERTO KÖLN, amb una fusta que fa filigranes i una corda empastadíssima, si bé adoleix, empentada pel director, d’una mica de manca de brillantor, amb sons de vegades secs, de vegades arcaics.

W.A. Mozart – Cosi fan tutte (links)

Fiordiligi…………….Véronique Gens

Dorabella…………….Bernarda Fink

Despina………………Graciela Oddone

Ferrando…………….Werner Güra

Guglielmo…………..Marcel Boone

Don Alfonso………..Pietro Spagnoli

Kölner Kammerchor – CONCERTO KÖLN – René Jacobs

————————————

Links relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/19/le-nozze-de-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/02/el-don-giovanni-de-rene-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/03/07/la-clemenza-di-tito-per-rene-jacobs/

La clemenza di Tito per René Jacobs

7 Març 2010

Retornem a les òperes gravades pel René Jacobs, ara amb la última composició operística del geni de Salzburg: La clemenza di Tito.

A diferència de les quatre anteriors obres escèniques del compositor – Le Nozze, Don Giovanni, Cosi fan tutte i Die Zauberflöte – La clemenza és una òpera seria en tota regla. Es va estrenar el 6 de setembre de 1791, al Teatre Nacional de Praga com a obra per a celebrar la coronació en dita ciutat de Leopold II, que havia governat el ducat de La Toscana, al igual que el seu germà Josep II al que succeïa tras la seva mort, sota les idees de la il·lustració.

El llibret està inspirat en la pròpia figura de Leopold. Els seus coetanis el calificaven com el “Salomó del nostre segle” i com el “filòsof governant”. Després de cremar en públic forques i instruments de tortura, com a conseqüència del seu codi penal, la noblesa fiorentina el va voler obsequiar com a mostra de respecte amb una gran estàtua eqüestre, però Leopold renuncià en benefici del bé comú i amb aquells diners es van construir canalitzacions d’aigua. Aquest fet, que es va fer molt famós es pot comparar amb la peripècia de La clemenza di Tito, en la que l’emperador ordena entregar els regals destinats a la seva glorificació als habitants de la destruïda Pompeia.

Per a nosaltres, al segle XXI, la història d’aquesta òpera de Mozart ha sigut accidentada amb final feliç: l’obra va tenir molta popularitat durant vàries dècades abans de desaparèixer durant gran part dels dos últims segles, fins que en la dècada de1960 va ser redescoberta de manera triomfal.

Abans d’això es considerava la única obra de maduresa de Mozart fracassada. La opinió general d’aquell moment deia que el genial músic es sentia decebut amb la seva professió, trist amb aquest encàrrec d’última hora per a celebrar la coronació de Leopold II.

Mozart va fer servir un llibret de Pietro Metastasio escrit al 1734, que tractava de la llegendària clemència de l’emperador Tito vers els aristòcrates romans que havien conspirat contra ell, i que ja havia sigut musicat per prop de quaranta compositors abans que ell; però el va retallar radicalment, i aplicant les idees gluckianes de “formosa senzillesa” va deixar-nos una partitura caracteritzada per una tensió extraordinària i tremendament concisa i econòmica. La seva revisió de Metastasio va provocar un drama que resumeix el passat i mira directament al futur.

La versió de René Jacobs (de finals de 2005) continua en la mateixa línia musical dels comentats amb enterioritat Don Giovanni i Le Nozze.

El seu Mozart passa per un revisionisme dedicat més a experimentar amb les dinàmiques, les textures i els contrastos d’una partitura plena de subtileses i genialitats, que Jacobs aconsegueix posar sempre en primer pla. El so de l’Orquestra Barroca de Friburg és excel·lent, a l’antiga però sense exagerar en sons barroquitzans, que per a mi no són de rebut en el repertori clàssic. Però es fonamentalment en els recitatius on el director posa més carn a la graella, amb uns acompanyaments més vius i dramàtics que en cap altra versió.

Si musicalment ens trobem davant una lectura de primera categoria, amb les veus no arribem al mateix grau d’excel·lència (la competència es fortíssima) si bé és un cast de qualitat i força homogeni.

El Tito de Padmore és el del típic tenorino. Té molt bon estil i una musicalitat excel·lent, però la veu és vulgar i apareixen el típics sons mates i afalsetats d’aquesta escola de tenor mozartià que al seu dia van imposar el Luigi Alva i el Peter Schreier. Sentim-lo en les frases de “Se all’impero amici dei”

El paper de Sesto té una llarga llista d’intèrprets excelses (Berganza i von Otter, per a mi les més notables) i Bernanrda Fink fa una bona lectura. La veu té un color molt nítid i la seva línia de cant sempre és molt acurada, a més de donar una interpretació dramàtica molt creïble. Sentim-la en “Parto ma tu ben mio”

La Vitellia de la Pendatchanska és un altre valor afegit de la gravació. Aquesta soprano és una bona soprano per a aquests papers de coloratura més dramàtics (com poden ser l’Elektra de l’Idomeno o fins i tot la Donna Elvira). Dramàticament el seu cant té molt caràcter i magnetisme, amb un agut ben projectat i un greu considerable, però la hi ha una certa heterogeneïtat entre registres. Els seus atacs en els passatges més ornamentats recorden als de la Bartoli (en lo bo i en lo dolent). Us deixo la seva versió de “Ecco il punto…Non piu di fiori”.

L’Annio de la Marie-Claude Chappius potser sigui el punt més feble del repartiment, ja que crec que el seu cant no s’ajusta a l’estil mozartià. Els sons fixes i una certa lleugeresa del timbre fan que la trobi més indicada per a cantar parts del repertori barroc o renacentista. Comproveu-ho en el “Torna di Tito”.

La Sunhae Im fa una tan delicada com convencional Servilia, i Sergio Foresti un contundent Publio

Wolfgang Amadeus Mozart – La Clemenza di Tito (Parte 01, Parte 02)

Mark Padmore – Tito

Alexandrina Pendatchanska – Vitellia

Bernarda Fink – Sesto

Marie Claude Chappuis – Annio

Sunhae Im – Servilia

Sergio Foresti – Publio

RIAS Kammerchor– Orquestra Barroca de Friburg – René Jacobs

El Don Giovanni de René Jacobs

2 Novembre 2009

jacobs-don-giovanni

Fa poc comentaven les excel·lències de les Noces de René Jacobs, i ara ens apropem a la seva visió de potser l’obra més important del corpus operístic Mozartià, el Don Giovanni.

La sensació general d’aquesta gravació és que Jacobs torna a obtenir un triomf personal gran, amb una lectura orquestral sensacional. Una altra vegada aconsegueix un equilibri perfecte entre totes les seccions, amb un so d’època però gens barroquitzant. Jacobs fa servir la versió de Viena, amb el que al final de l’òpera inclou en un apèndix els números que es van escriure per la versió de Praga, la de l’estrena un any abans. El director es pren moltes llibertats en les dinàmiques i amb els tempos, sempre jugant a favor de la dramatúrgia, també dona molta llibertat als recitatius, que esdevenen d’una teatralitat molt gran.

Pel que fa a las veus, l’equip escollit és jove i bastant compacte. Dóna la sensació que a aquest repartiment es més recomanable veure’l que escoltar-lo, i amb això no vull dir que cantin malament, sinó que donada la joventut general i la frescor interpretativa (en l’aspecte dramàtic) veure’ls en la versió en DVD que existeix deu fer millorar encara més la impressió general.

M’imagino que deu ser així en el cas del Don Giovanni del noruec Johannes Weisser, que no arriba als 30 anys, ja que si bé dibuixa un Giovanni fogós, la seva veu es molt tova, inclús de vegades esmorteïda i blanca, comparada amb els meus Don Joans predilectes (Pinza, Siepi, Ghiaurov o Ramey) tots baixos, que no m’acaba de fer el pes. El Leporello de Regazzo està igual de ben treballat que el seu Figaro, amb una veu més contundent que la del seu amo. La Donna Elvira de la Pendatchanska sona massa dolça, per al meu gust li falta aquell punt de paranoia que el paper requereix, vocalment està força bé. La Pasichnyk és una molt bona Donna Anna, sobretot en la seva ària “Or sai chi l’onore” d’irresistible empenta. Kenneth Tarver demostra bon estil i recursos en les seves dues àries.

W.A.Mozart – Don Giovanni – (CD01, CD02, CD03)

Johannes Weisser (Don Juan)

Lorenzo Regazzo (Leporello)

Alexandrina Pendatchanska (Donna Elvira)

Olga Pasichnyk (Donna Anna)

Kenneth Tarver (Don Ottavio)

Sunhae Im (Zerlina)

Nikolay Borchev (Masetto)

Alessandro Guerzoni (Commendatore).

Rias Kammerchor.

Freiburguer Barockorchester-René Jacobs

————————————————

Enllaç relacionat:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/19/le-nozze-de-jacobs/

LE NOZZE DE JACOBS

19 Octubre 2009

Nozze-Jacobs

No voy yo a llevar la contraria a toda la crítica y mayor parte del público, esta versión es excelente, pero me atrevería a decir que no supera en ningún momento las grandes versiones clásicas como la de Erich Kleiber (DECCA, 1955 Wiener Staatsopernchor / Wiener Philharmoniker. Cesare Siepi, Hilde Gueden, Alfred Poell, Lisa Della Casa, Suzanne Danco, Fernando Corena ), la de Böhm (D.G., 1968 Chor und Orchester der Deutschen Oper Berlin. Herman Prey, Edith Mathis, Dietrich Fischer-Dieskau, Gundula Janowitz, Tatiana Troyanos, Peter Lagger) o la primera de Sir Georg Solti (DECCA, 1982 London Opera Chorus / London Philharmonic Orchestra. Samuel Ramey, Lucia Popp, Thomas Allen, Kiri Te Kanawa, Frederica von Stade, Kurt Moll), ni en estilo, ni en cantantes ni en resultados dramáticos.

Por el contrario sí que no dudo en situarla en el número uno entre todas las realizadas con criterios y/o conjuntos instrumentales de época, dejando en evidencia a las versiones de ilustres como Gardiner o Harnoncourt (las dos que tiene), y entre todas las grabadas en los últimos 20 años, que no es poco.

Quizás lo que mejor aguanta la comparación con tal plantel de ilustres predecesores sea la formidable dirección de René Jacobs, que aplicando criterios historicistas, más en el sonido que en el estilo (ya que no suena barroquizante), hace destilar oro al Concerto Köln. Suenan bien todas las secciones, pero destacan unas maderas afinadísimas y virtuosas en los da capo, mientras que la cuerda mantiene una hegemonía y afinación perfecta. Los tiempos son ligeros pero no frenéticos y no escatima volumen en los contrastes. Además, Jacobs retoma el orden original del acto III, interpreta la opera completa y hace que dos cantantes doblen personajes, como sucedió cuando Mozart condujo esta ópera.

El equipo de solistas es muy homogéneo, destacando el fantástico Cherubino de Angelika Kirchschlager, que para mí es la única que juega en la misma división que sus ilustres antecesoras (la Danco o la von Stade). Le sigue el Conde un tanto enfático en lo dramático pero vocalmente irreprochable de Keenlyside, cercano a las sutilezas de Fischer-Dieskau pero sin tantos recursos. Notable la Susana de la Ciofi que con una voz un tanto vulgar en el timbre hace maravillas por la gran expresividad de su interpretación. La condesa de Gens es correcta en todos los aspectos, pero no deslumbrante, y el Figaro de Regazzo no tiene ni la imponente presencia de Ramey ni la gracia y picardía del gran Prey.

La grabación consiguió un Grammy merecido.

W.A. Mozart – Le nozze di Figaro (Partes 1, 2 ,3 ,4, 5, 6, 7 y 8. Password: Sankerib)

Simon Keenlyside……El Conde de Almaviva

Véronique Gens………Rosina, la Condesa

Patrizia Ciofi…………..Susana, su criada

Lorenzo Regazzo……..Figaro, criado del Conde

Angelika Kirchschlager…….Cherubino, un paje

Marie McLaughlin……..Marcellina

Kobie van Rensburg……..Basilio y Curzio

Antonio Abete……..Bartolo y Antonio

Nuria Rial……….Barbarina

Concerto Köln-Collegium Vocale Gent- René Jacobs.

Mis favoritos: Tchaikovsky-Sinfonías 4, 5 y 6

9 Mai 2009

Tchaikovsky

Las tres últimas sinfonías de Tchaikovsky son la cima de su obra.

Tchaikovsky compuso la 4ª sinfonía (1878) en una época tumultuosa de su vida. Cuando la comenzó estaba a punto de embarcarse en un matrimonio con una antigua alumna del conservatorio, Antonina Miliukova; pero también apaerició en escena otra mujer para brindarle su apoyo económico, la acaudalada mecenas Nadezhda von Meck. Fue ella a quien Tchaikovsky reveló el “programa detallado” de su sinfonía más autobiográfica hasta esa fecha. La fanfarria del fatídico primer movimiento con el que se abre era “el destino, esa fuerza inexorable que impide que nuestras aspiraciones de felicidad alcance su objetivo, que celosamente consigue que nuestro bienestar o nuestra paz no sean absolutos y transparentes, que pende sobre nuestras cabezas como una espada de Damocles y que con una rotunda perseverancia envenena nuestras almas. Es invencible, jamás la dominaremos”.

Aunque el destino regresa para hostigar los renqueantes valses del movimiento y para interrumpir el deleite popular del movimiento final, hay cierto solaz en “los recuerdos del pasado” que alivian las melancólicas cavilaciones del movimiento lento y lo que Tchaikovsky denominaba “arabescos antojadizos”, realizados mediante el pizzicato de las cuerdas en un scherzo muy imaginativo. (David Nice)

Sinfonía No. 4, 4º mvmt (Chicago Symphony-D. Barenboim)

 

tchai4bernstein

Sinfonía No. 4 in fa menor, op. 36 (CD)

Francesca da Rimini, op. 32

New York Philharmonic – Leonard Bernstein

Tras un lapso de más de una década, en 1888 Tchaikovsky regreso a la forma de la sinfonía. Su guía en esta labor fue el profesor del Conservatorio de Hamburgo Theodor Ave-Lallement, a quien esta dedicada esta 5ª sinfonía. En apariencia, la obra está más proporcionada de forma más uniforme que su predecesora, y la única percusión que se escucha es la de los timbales. Sin embargo, sigue habiendo un programa. La todopoderosa figura del Destino que preside la 4ª sinfonía y regresa para malograr el gozo popular de su final se ha convertido ahora en la Providencia, sujeta al cambio. Aparca a un lado el inquietante acoso del primer movimiento para dejar paso a un allegro que Tchaikovsky describe como “murmullos, dudas, lamentos, reproches contra… XXX” (lo cual, supuestamente, es una referencia a su homosexualidad). Amenazadora la Providencia irrumpe dos veces en la escena del exquisito movimiento lento, el magnífico andante cantábile, y anima brevemente un gracioso vals. En el último movimiento, su carácter se ha transformado en un noble acto de rebeldía y, tras una enérgica batalla, emerge ruidosamente como vencedor en un triunfante desfile final. (David Nice)

 Finale de la Sinfonía Nº 5 (L. Bernstein)

 tchai5bernstein

Sinfonía No. 5 in mi menor, op. 64 (CD)

Romeo y Julieta

New York Philharmonic – Leonard Bernstein

La sexta sinfonía de Tchaikosky es la más poderosa que compuso sobre el sufrimiento, tal y como indica el sobrenombre que le puso su hermano Modest “Patética”. No es que cuando la escribió, en verano de 1893, estuviera sumido en un desespero con tendencias suicidas: aunque afirmaba “haber llorado mucho” durante su composición, estaba en pleno impulso creativo, y declaró “es glorioso poder darme cuenta de que mi tiempo aún no ha acabado, y que puedo seguir trabajando”. Su súbita muerte, ese mismo año, solo unos días después de haber dirigido el estreno de esta obra, alentó los rumores de que, como Mozart, había compuesto su propio Requiem. Hay algunos aspectos de la obra que ciertamente lo sugieren: la misa rusa de difuntos se cita en el desarrollo del primer movimiento, y el final es un adagio lamentoso trágico, en el que la luz se extingue.

Pero aquí hallamos condensada toda la experiencia vital. El amor, en un aria del primer movimiento que prácticamente no tiene palabras, está en deuda con el ejemplo de la “canción de la flor” de Carmen, de Bizet, la ópera favorita de Tchaikovsky. La melancolía hace acto de presencia bajo la forma de un vals agridulce, mientras que el scherzo combina una fantasía brillante con una marcha bulliciosa. (David Nice)

Sinfonía nº 6. 3er mvmt. Bavarian Radio Symphony Orch Mariss Jansons

tchai6bernstein

Sinfonía No. 6 in si menor, op. 74 ‘Patética’ (CD)

New York Philharmonic – Leonard Bernstein