Archive for the 'Kaufmann' Category

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (3 de 3)

20 Octubre 2011

Comencem a saldar deutes, i amb aquest post acabem les tres entregues on l’hiperactiu mestre Pappano ens introdueix al món de l’òpera italiana.

El capítol es subtitula “El triomf de Puccini” i en ell, de la mateixa manera que en el capítol anterior dedicat a Verdi, es fa un repàs breu però intens de la vida i circumstàncies del mestre de Lucca.

Per a això, Pappano es recolza en cinc títols de l’última gran figura de l’òpera italiana: La Boheme, Tosca, Madama Butterfly, Gianni Schicchi i Turandot.

Comença amb els inicis de Puccini al conservatori de Milà, que serveix per a introduir-nos en La Boheme, on se’ns explica que alguna de les escenes anecdòtiques de l’obra es basen en la pròpia vida com estudiant del compositor a Milà.

Vogliatemi bene – Madama Butterfly – Renata Scotto i Josep Carreras

Pappano ens exposa les principals fonts d’inspiració rebudes pel jove Giacomo, començant per la fortíssima impressió que li va causar la primera vegada que va anar a veure una òpera quan encara estava a la seva Lucca natal, on exercia d’organiste (com havien fet el seu pare i el seu avi). Es tractava, ni menys ni menys, de l’Aida verdiana. Inmediatament ens posa en situació amb la revolució que va suposar l’inici del verisme, on els arguments comencen a abandonar els clixés romàntics dels personatges nobles i les passions contingudes, per personatges més humans de vitalitat desfermada i sentiments a flor de pell. Així, se’ns parla de la Cavalleria rusticana de Mascagni i de la Carmen de Bizet.

O mio babbino caro – Gianni Schicchi – Angela Gheorghiu

A partir d’aquí és on comença la màgia del gran comunicador que és en Pappano, que ajudat dels testimonis de figures com Renata Scotto (emocionants i magnífiques les seves aportacions), Roberto Alagna, Angela Gheorghiu, Jonas Kaufmann, Thomas Allen o Franco Zeffirelli i on, amb l’ajuda de petits exemples, ens desgrana la grandesa, moltes vegades no entesa o simplement rebutjada per snobisme, d’aquestes obres, i reivindica el gran geni musical i teatral de Giacomo Puccini.

Nessum dorma – Turandot – Luciano Pavarotti

Hi ha fragments de les diferents òperes, anècdotes de la vida de Puccini i visita a llocs emblemàtics en la vida del geni de Lucca, resultant un documental tan entretingut com pedagògic, potser el millor del la minisèrie. 100% recomenable.

BBC.Opera Italia.3-The triumph of Puccini

http://rapidshare.com/files/399037952/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar

http://rapidshare.com/files/399038139/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar

http://rapidshare.com/files/399038275/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar

http://rapidshare.com/files/399038712/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar

http://rapidshare.com/files/399038797/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar

http://rapidshare.com/files/399038901/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar

http://rapidshare.com/files/399039030/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar

http://rapidshare.com/files/399038535/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

Jonas Kaufmann. ¿Verismo?

16 Novembre 2010

No estic satisfet amb el resultat d’aquest disc. On és el verisme?. Evidentment, el material escollit és eminentment verista, però la manera de cantar-ho no.

Vull dir que Kaufmann canti malament? NOOO, rotundament no. Feia temps que no sentia un tenor fer tantes coses amb les dinàmiques, fer mitges veus i sonar amb una veu homogènia en tota l’extensió. El que vull dir és que no s’ajusta en absolut a l’estil.

La vocalitat verista s’ha d’associar directament a la intensitat, a la passió, a allò que surt del budells. Hi ha moments de contenció, però sempre hi ha d’haver un esclat, un fuoco, un clímax.

Amb Kaufmann no he sigut capaç de trobar-ho. Sí, tot molt ben dit, molt maco, però res de passió. Inclús en pàgines més “líriques”, com pot ser el “Cielo e mar” o “Come un bel di di maggio”, manca l’arrebato en l’interpretació. Quan Enzo diu “Vieni, o donna, qui t’attendo, coll’anelito del cor…..” fins al clímax “Vieni al bacio” el cant ha de ser totalment alliberador i sense contencions, absolutament expansiu; al igual que l’ànim de Chenier ha de mutar en la frase “Sia! Strofe, ultima Dea!” i acabar esclatant, literalment, en el si bemoll de la frase “darò per rima il gelido”. El mateix es pot dir de pàgines tan emblemàtiques com “Amor ti vieta”, “La dolcissima effigie”, “Vesti la giubba” o les de Cavalleria Rusticana. En aquest disc això no es troba.

Us deixaré exemples dels dos fragments que més m’han satisfet. El primer el “Lamento de Federico”, on està perfecte fins a l’agut opcional que li queda una mica forçat. Aquí les subtileses vocals de Kaufmann i la contenció són un vehicle excel·lent per a interpretar la pàgina.

Un altre problema és el color de la veu. La foscor del timbre de Kaufmann el perjudica molt en comparació a les versions de veus brillants i mediterrànies. No hi ha l’escalfor instrumental.

El segon és “L’anima ho stanca” on el tenor pot explotar més el discurs melancòlic i contingut sense perjudicar tant el missatge.

L’acompanyament de Pappano i els acadèmics romans és més que satisfactòria. En fi, continuarem esperant altres mostres de l’art de Kaufmann en altres estils on sigui capaç de no ensopir-me. Mentrestant us recomano que sentiu aquestes pàgines per veus com les de Gigli, Del Monaco, Corelli o Domingo, i comprendreu el que us he volgut explicar.

Jonas Kaufmann – Verismo arias (CD)

01. Giulietta E Romeo, Act 3 Giuletta! Son Io!

02. Andrea Chérnier, Act 1 – Colpito Qui M’avete… Un Di All’azzurro Spazio

03. Andrea Chérnier, Act 4, Come Un Bel Di Maggio

04. L’arlesiana, Act 2 – E La Solita Storia (Lamento Di Federico)

05. La Bohème, Act 3 – Musetta! O Gioia Della Mia Dimora! – Testa Adorata

06. Pagliacci, Act 1- Recitar!… Vesti La Giubba

07. Cavalleria Rusticana – Intanto, Amici, …Viva Il Vino Spumeggiante (featuring Rosa Feola)

08. Cavalleria Rusticana – Mama, quel vino e generoso

09. Mefistofele, Act 1 – Dai Campi, Dai Parti

10. Mefistofele, Act 4 – Giunto Sul Passo Estremo

11. Fedora, Act 2 – Amor Ti Vieta

12. Adriana Lecouvreur, Act 2 – L’anima Ho Stanca

13. Adriana Lecouvreur, Act 1 – La Dolcissima Effigie

14. I Lituani – Sì… Questa Estrema Grazia

15. La Gioconda, Act 2 – Cielo E Mar

16. Licinio Refice-Ombra Di Nube

17. Andrea Chérnier, Act 4 – Vicino A Te S’acqueta (amb Eva–Waria Westbroek)

Accademia Nazionale di Santa Cecilia-Antonio Pappano

Jonas Kaufmann canta “La bella molinera”

4 Octubre 2010

Quina setmana més liceista. El passat diumenge vaig veure el magnífic espectacle infantil de Pere i el Llop amb tota la família, demà a la nit em toca veure la Carmen i diumenge tinc entrades pel recital de Jonas Kaufmann on interpretarà el cicle de lieder schubertià “Die Schöne Müllerin”, acompanyat al piano per Helmut Deutsch.

I és que el tenor alemany està girant el disc que amb mateix acompanyant i programa va gravar per la DECCA (la seva actual companyia) ja fa un any, i durant l’octubre ho portarà a Berlin , Barcelona, Frankfurt, Paris, Viena. Sevilla, Zurich i Londres.

Hi ha molta expectació pel debut del tenor al Liceu, i és una llàstima que no ho faci amb una òpera, per exemple en la mateixa Carmen que s’està representant (cosa que s’havia arribat a especular pels “mentideros” liceistes) ja que Kaufmann és un renombrat Don Jose. Serà amb lieder, i amb una de les col·leccions més reeixides del repertori. Crec sincerament que és un doble risc.

Primer perquè el públic del Liceu no és molt liederista, ni molt menys, i segona perquè els liederistes de pro filaran molt prim donades les grans versions que existeixen (moltes d’elles per barítons, tot i que l’obra original es va escriure per veu de tenor o soprano).

Quan Schubert va composar, al 1823, el que es considera el primer cicle de lieders plenament romàntic tal i com ara els coneixem, l’acabaven de diagnosticar que estava malalt de sífilis. Una gran part la va escriure a l’hospital, seleccionant cuidadosament el material a partir d’un cicle de poemes publicat per Wilhelm Müller només tres anys abans. Els poemes estaven escrits com una mena de obra teatral de saló, on totes les parts es representaven, amb Müller interpretant-se a si mateix.

Escolteu, en primer lloc, les dues primeres peces del cicle Das Wandern i Wohin

Al comencament del cicle, un home jove vaga alegrement pel camp. Arriba a un rierol que segueix fins al molí. Allí s’enamora d’una jove que treballa, la bella molinera del títol. Intenta impressionar-la, pera la seva resposta és ambigua. El jove es substituït en els seus afectes per un caçador vestit de verd, el color d’una cinta que ell va entregar a la noia. En la seva angustia experimenta una obsessió amb el color verd, més tard amb una fantasia de mort en que les flors neixen a la seva tomba, per expressar el seu amor etern. Al final, el jove es desespera i es suïcida ofegant-se en el rierol. L’última peça és una cançó de bressol cantada per la corrent del riu.

Tal varietat de sentiments donen al cantant unes possibilitat interpretatives pràcticament il·limitades tant dramàticament com vocalment, ja que l’ànim del jove experimenta tants fluxos com la pròpia corrent que mou la roda del molí.

En Jonas Kaufmann és un cantant d’una musicalitat i un instint dramàtic molt gran. La seva versió és molt rica en matisos i a diferència de moltes versions ja clàssiques gravades per tenors (Wunderlich, Schreier o Bostridge) posseeix una veu més fosca que l’afavoreix en els moments més melancòlics. No arriba a les grans versions, en té mitja dotzena, del Dietrich Fischer-Dieskau (insuperable en aquest repertori), però si competeix fermament amb altres referències modernes com són les de Goerne o Quasthoff (tots dos baritons).

Escoltem ara la cançó de bressol que tanca el cicle Des Baches Wiegenlied

Així, us deixo el cicle en la gravació del tenor alemany, per a que aneu calentant motors cara al diumenge. Només em queda un dubte, cantarà algun bis operístic? Espero que, aprofitant per promocionar el seu nou disc d’àries veristes, Kaufmann ens deixi un regalet.

Franz Schubert – Die Schöne Müllerin, D.795 (CD)

1. Das Wandern (2:43)

2. Wohin? (2:14)

3. Halt! (1:36)

4. Danksagung An Den Bach (2:23)

5. Am Feierabend (2:39)

6. Der Neugierige (4:03)

7. Ungeduld (2:41)

8. Morgengruß (4:01)

9. Des Müllers Blumen (3:40)

10. Tränenregen (3:58)

11. Mein! (2:21)

12. Pause (4:26)

13. Mit Dem Grünen Lautenbande (1:53)

14. Der Jäger (1:05)

15. Eifersucht Und Stolz (1:39)

16. Die Liebe Farbe (4:34)

17. Die Böse Farbe (2:06)

18. Trockne Blumen (3:48)

19. Der Müller Und Der Bach (4:02)

20. Des Baches Wiegenlied (7:18)

Jonas Kaufmann, tenor

Helmut Deutsch, piano

El Werther de Jonas Kaufmann

29 gener 2010

Aquesta nit penso dedicar-la a veure aquest Werther, que gentilment es pot veure (si vols en HD) a la web del canal ARTE (Arte live web)

http://liveweb.arte.tv/fr/video/Werther_a_l_Opera_Bastille/

Filmé le 26/01/2010 à Opéra Bastille

  • Artistes : Direction musicale : Michel Plasson Jonas Kaufmann : Werther Ludovic Tézier : Albert Alain Vernhes : Le Bailli Andreas Jäggi : Schmidt Christian Tréguier : Johann Sophie Koch : Charlotte Anne-Catherine Gillet : Sophie Orchestre de l’Opéra national de Paris Maîtrise des hauts-de-seine / choeur d’enfants de l’Opéra national de Paris Directeur de la Photographie : André Diot
  • Réalisateur : Benoît Jacquot
  • Mise en scène : Benoît Jacquot
  • Décors : Charles Edwards
  • Ecriture / Compositeurs : Jules Massenet
  • Production : Idéale Audience : Françoise Gazio et Pierre-Olivier Bardet

Ja us la comentarè.

Preparant Król Roger de Karol Szymanowski

29 Octubre 2009

088-089 koneser.qxd

La pròxima obra lírica que arriba al Liceu és una estrena absoluta a Espanya. Pertany al compositor polac nascut a Ucraïna Karol Szymanowski. Es una obra que no conec gaire, ja que nomes l’he sentida en una gravació obtinguda per internet i en versió cantada en alemany (amb un jove Jonas Kaufmann). Per la seva forma en episodis i per la seva construcció musical i dramàtica és més com un oratori que una òpera a l’ús. La música és bastant suggerent, hereva de la tradició wagneriana i mahleriana, en la línia de Strauss, i es noten les influències de Scriabin, Ravel o Debussy amb moments força melòdics i harmònicament molt suggestius.

Com estic bastant fet pols desprès de passar pel quiròfan dues vegades en vint dies (amb infecció postoperatòria inclosa) us deixo la informació que es troba en la web del Gran Teatre del Liceu i la versió en alemany de l’obra que disposo. També us adjunto el video de presentació de la producció.

Introducció a l’obra i l’autor

Llibret de Jaroslaw Iwaszkiewicz i del compositor basat en Bacchae d’Eurípides. Música de Karol Szymanowski. Estrenada el 19 de juny de 1926 al Teatre Wielki de Varsòvia. Estrena a Espanya.

Król Roger (El rei Roger) és una òpera del compositor polonès, però nascut a Ucranïa, Karol Szymanowski, amb llibret de Jarosław Iwaszkiewicz, estrenada a Varsòvia el 1926. Ambientada a la Sicília del segle XII, enllaça elements del classicisme grec –el culte al déu Dionís– amb la filosofia de Nietzsche i explora la convivència cultural bizantina, àrab, grega i europea. Es considera una de les grans òperes del segle xx. El personatge central, el rei sicilià Roger, s’inspira en la figura del rei de Tebes Penteu, que prohibí el culte a Dionís i morí al mont Citeró destrossat per la seva mare i les seves germanes. Narra l’arribada a Sicília d’un misteriós pastor, que sedueix la reina Roxana i tota la cort, i finalment es manifesta com a Dionís, el déu del vi, de la fertilitat i de l’hedonisme. Però Roger resisteix la seva seducció i acaba l’obra amb un vibrant himne a Apol·lo i al Sol, símbols de la racionalitat del classicisme, que s’oposa a l’èxtasi de Dionís i dels seus seguidors. El primer acte, dit «bizantí», té lloc a la catedral de Palerm; el segon, dit «oriental», a l’Índia i al Pròxim Orient, i el tercer, dit «grecoromà», en un vell temple grec, i la música recull les distintes atmosferes: la religiosa, la de les danses orientals exòtiques i la de l’idealisme i la passió.

L’òpera representa el conflicte entre els ideals cristians i pagans, o entre les tendències dionisíaca i apol·línia dins de cadascun de nosaltres. La veu d’un nou déu es fa sentir a través del misteriós pastor, que apareix davant el rei cristià Roger. Tots el rebutgen, llevat de la reina Roxana, la qual, guiada per la seva intuïció més que no pas per la seva raó, sembla donar crèdit al missatge del pastor. Després de provar de fer-lo presoner, el rei acaba component-se amb aquest fenomen nou i el repte que representa. La música té una mica de la riquesa i de la textura de la dels contemporanis de Szymanowski, Strauss o Scriabine/Skriabin, de vegades amb la sagacitat de la de Debussy.

Síntesi argumental

L’òpera Król Roger (El rei Roger), òpera del compositor polonès Karol Szymanowski i llibret de Jarosław Iwaszkiewicz i del mateix compositor, basada en Bacchae d’Eurípides, fou estrenada al Gran Teatre de Varsòvia el 1926. L’acció se situa a la Sicília del segle XII, període d’ocupació d’una dinastia normanda a l’illa, el membre més destacat de la qual fou Roger II Hauteville (1130-1154).

Acte I – En una missa solemne que se celebra a la catedral de Palerm, presidida pel rei Roger i la seva esposa Roksana, l’arquebisbe i la diaconessa, figures influents de la cort normanda, acompanyats pels cors, supliquen al sobirà que faci justícia i defensi la santa fe davant la presència inquietant d’un pastor que predica contra les creences dels fidels i els incita al pecat. El conseller Edrisi, savi àrab de la cort, i Roksana, demanen al rei que no el condemni sense jutjar-lo. Roger dóna ordre que condueixin davant seu el pastor, jove bellíssim i misteriós, que en el diàleg amb el rei mostra un orgull inquietant. Roger fa callar la gent que l’insulta i el pastor descriu amb gran dolçor el seu déu, que busca els ramats perduts amb el cap coronat d’heura i raïms a les mans, capaç de sadollar els desigs dels seus fidels. Edrisi demana pietat per al jove, igual com Roksana, i Roger, després d’un moment de còlera en què ordena que el pastor sigui mort, decideix alliberar-lo. El pastor mira els ulls del rei amb un somriure lluminós i, abans que surti, Roger, sobtadament, li ordena que aquella nit comparegui al seu palau, on serà jutjat.

Acte II – Dins el gran i luxós palau, el rei Roger, molt torbat, confessa al savi conseller Edrisi com l’inquieta el foc inconegut que brilla en la mirada del nouvingut i l’expressió dels ulls de Roksana quan aquest cantava al seu déu. Escolten ambdós atentament el cant de Roksana, que demana que la pietat amari el cor del rei. Entra amb gran solemnitat el jove i bell pastor, vestit esplèndidament, acompanyat dels seus músics, que afirma venir de les terres remotes de l’Índia, enviat per un déu amable i poderós, però troba en el rei una reacció hostil. L’escena es va omplint d’una gran gentada, fascinada pel pastor. El rei l’acusa de blasfemar i d’enverinar amb encanteris el cor dels seus seguidors. El pastor respon amb orgull, convoca els seus músics a tocar i s’inicia una gran dansa ritual, de caire orientalitzant i dionisíac. Entra Roksana, Roger intenta inútilment deturar-la, però ella fa una crida a l’amor i a l’assumpció de la follia i demana que el jove déu se l’emporti al seu paradís. Roger dóna ordre de detenir i immobilitzar el pastor, però aquest, aïrat i més segur que mai, trenca la cadena i la llença als peus del rei. Demana als qui se sentin lliures que el segueixin al seu meravellós i secret univers i la primera a fer-ho és Roksana, a la qual s’uneixen molts dels presents. Roger, sol amb Edrisi, profundament commogut, es treu la corona i el mantell reial, abandona l’espasa i decideix seguir-los com a pelegrí.

Acte III – Entre les ruïnes d’un temple grec, davant la mar, veiem arribar el rei Roger, fatigat i amb una gran tristesa, i Edrisi. Desconfia de trobar Roksana i el conseller l’insta perquè la cridi. Aviat sent la resposta de Roksana i la veu del pastor, la lluna apareix entre els núvols i illumina l’escena, i arriba la reina com una aparició meravellosa, amb una actitud amorosa vers el rei, al qual diu que el pastor està al firmament, en el món de les estrelles. L’invita a oferir-li un sacrifici sobre l’altar i llencen rams de flors dins les flames. El pastor apareix amb l’aspecte del déu Dionís, envoltat d’una llum sobrenatural. L’escena es va poblant d’ombres dels seus seguidors i el pastor intenta convèncer el rei que la seva veu desperta un cant de joia en el seu cor i convida els presents a un viatge infinit sobre els oceans. S’anuncia l’alba, les estrelles s’apaguen i la imatge del pastor desapareix mentre els seus fidels es lliuren a una bacanal, amb Roksana en qualitat de mènade. Roger no intenta deturar aquest flux de gent que va sortint, la música es va apaivagant i es dilueix en la llum de l’aurora. Sols novament Edrisi i el rei, arribem al final de l’òpera, en què Roger, posseït d’una gran força i dignitat, entona un conclusiu i solemne himne al sol naixent, la llum apol·línia del qual saluda amb emoció. Ha renascut i s’ha enriquit amb el món dionisíac, però ha aconseguit no ser-ne un esclau i assumir els principis apol·linis.

krol_5-Karl foster

Karol Szymanowski – Koenig Roger (Król Roger) (Descàrrega)

König Roger …….Wolfgang Schöne

Roxane ………….Kristine Ciesinski

Pastor……………Will Hartman

Edrisi ……………Jonas Kaufmann

Erzbischof ………Mark Munkittrick

Diakonissin ……..Carmen Mammoser

Opera de Stuttgart –  Lothar Zagrosek

Stuttgart, november de 1997

 

DADES DE LA PRODUCCIO

Títol / Krol Roger

Direcció d’escena / David Pountney

Escenografia / Raimund Bauer

Vestuari / Marie-Jeanne Lecca

Il·luminació / Fabrice Kebour

Coreografía / Beate Vollack

Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu / Festival de Bregenz

Direcció musical Josep Pons

Roger II, rei de Sicília – Scott Hendricks / Artur Rucinski

Roksana – Anne Schwanewilms / Monika Mych

El pastor – Will Hartmann / Pavlo Tolstoy

Edrisi, un savi àrab – Francisco Vas / Roger Padullés

Arquebisbe – Daniel Borowski / Aleksander Teliga

Diaconessa – Jadwiga Rappé / Agnes Zwierko 

Jonas Kaufmann – Romantic Arias

11 Juny 2009

kaufmann

Jonas Kaufmann es una de las últimas sensaciones de la lírica. Su nombre (y aspecto) levanta pasiones entre las fans.

El tenor alemán ha cultivado una postura de rebelde, antidivo (no hay nada más de divino que negar el estatus), dando ejemplo de humildad. También se le considera como un cantante profundo, culto, que interpreta buscando la verdad psicológica del personaje más que la espectacularidad.

Aquí os traigo su lanzamiento discográfico con la casa DECCA (artista en exclusiva), que salió a principios del año 2008 y donde, bajo el título genérico de Romantic Arias, se nos presenta un batiburrillo de arias de muchos compositores y diferentes estilos, eso sí, sin salirse del más absoluto camino de lo más trillado (era su primer disco y había que enseñar lo que vale).

La voz de Kaufmann, como ya comenté en un post anterior, es oscura, áspera y poliédrica. No es una voz fácil (no es Pavarotti, ni Aragall, ni Di Stefano, vamos), recuerda mucho a la del gran tenor canadiense Jon Vickers, pero menos, por decir algo, histriónica. Al igual que Vickers, su voz tiene volumen y consistencia, y la técnica es extraña, con tendencia a engolar en algunos pasajes, pero seguro en los agudos que suenan muy bien colocados. No es de las que a mi me cautiven a primer sonido.

La interpretación de cada aria está muy cuidada (también como Vickers, gran creador de personajes) pero el disco es irregular porque abundan las piezas en las que no encaja ni la voz ni la interpretación.

En la “manina” falla el color de la voz que se ha de imponer con brillo y refulgencia en frases como “l’anima milonaria”. En el Faust falla la interpretación en general (demasiado cándida) y un do4 agudo en falsete bastante feo (para mi gusto). En el Don Carlo y La Traviata está más adecuado (sobra la cabaletta, bastante sosa). Mejor en los atormentados pasajes del Werther  y Manon (parece que le van bien los papeles de sufridor).

Lo más destacable del disco, donde brilla como la gran estrella que ha de llegar a ser, son la Carmen (ojo con el agudo final que no me acaba de convencer), la Tosca (muy bien), Der Freischütz (espectacularmente bien) y Los Maestros Cantores (maravilloso).

No se porque me da a mi que Kaufmann se hará un hueco cantando los wagners más líricos (Lohengrin, von Stolzin, Siegmund) y con los papeles más emblemáticos del Sr. Vickers (al que tanto me recuerda), es decir: Don José, Sansom, Grimes, y porqué no, Otello.

Jonas Kaufmann – Romantic Arias (CD)

1. La Bohème / Act 1 – “Che gelida manina”

2. Carmen / Act 2 – La fleur que tu m’avais jetée

3. Martha / Act 3 – Ach, so fromm

4. Tosca / Act 3 – “E lucevan le stelle”

5. Don Carlo / Act 1 – Io l’ho perduta… Io la vidi, a suo sorriso

6. Der Freischütz / Act 1 – “Nein, länger trag’ ich nicht die Quälen” – “Durch die Wälder, durch die Auen”

7. La traviata / Act 2 – Lunge da lei…De miei bollenti spiriti…O mio rimorso

8. Manon / Act 3 – Je suis seul…Ah, fuyez, douce image

9. Rigoletto / Act 2 – “Ella mi fu rapita…Parmi veder le lagrime”

10. Faust / Act 3 – Quel trouble inconnu…Salut! Demeure chaste et pure

11. Die Meistersinger von Nürnberg / Act 3 – “Morgenlich leuchtend”

12. La Damnation de Faust, Op.24 / Part 4 – Invocation à la Nature. “Nature immense”

13. Werther / Act 3 – “Pourquoi me réveiller, ô souffle du printemps?”

Orquesta Filarmónica Checa – Marco Armiliato

Preparant el Fidelio

19 Mai 2009

fidelio2bofill

Ahir dia 18 es va donar la primera funció del Fidelio, així que arribo una mica tard, però tenint en compte que la segona funció es dóna el dijous (jo assistirè), encara em salvo.

Per a explicar una mica la història de la composició de l’òpera i un breu resum del seu argument aprofito la introducció que hi ha a la pàgina web del Liceu (que per això la paguem entre tots).

“Òpera en dos actes amb Llibret de Joseph von Sonnleithner (1805) revisat per Stephan von Breuning (1806) i Georg Friedrich Treitschke (1814) basat en l’obra Léonore ou L’amour conjugal de Jean Nicolas Bouilly. Música de Ludwig van Beethoven. Estrenada el 20 de novembre de 1805 al Theater an der Wien de Viena. Estrena de la versió revisada, el 29 de març de 1806 al mateix teatre. Estrena de la versió definitiva, el 23 de maig de 1814 al Kärntnertortheater. Estrenada al Gran Teatre del Liceu l’11 de gener de 1921.

Es basa en el drama francès Léonore ou L’amour conjugal de Jean-Nicolas Bouilly (1798), que Beethoven admirava. El drama pertanyia a un gènere molt popular els anys de la Revolució Francesa, la pièce à sauvetage, en què els herois triomfen d’una situació de greu perill, en una visió optimista dels valors positius de la justícia i la raó. La primera versió, en tres actes, tingué com a llibretista Joseph Sonnleithner i s’estrenà el 1805 en una Viena ocupada per les tropes franceses, sense èxit. Una segona versió del 1806 només tingué dues representacions. La versió definitiva, en dos actes, en què havia incorporat el llibretista Georg Friedrich Treitschke i revisat a fons la partitura, s’estrenà al Kärtnertortheater el 1814, i pocs mesos després arribà a Praga, Leipzig, Dresden i Berlín. Aquesta llarga i complicada elaboració explica també l’existència de tres obertures prèvies a la definitiva, que –amb el nom de Leonore– han tingut una gran difusió com a pàgines simfòniques independents. Habitualment, l’anomenada Leonore núm. 3 s’insereix entre les dues escenes del segon acte.

L’acció transcorre a Sevilla, al segle XVII, en una terrible presó militar governada pel cruel Don Pizarro, que hi té presoner secretament el seu pitjor enemic, Florestan, que s’ha atrevit a proclamar unes veritats que el delaten. Leonora, magnífica encarnació de la muller valenta i enamorada, es disfressa d’home, amb el nom de Fidelio, i es guanya la confiança del carceller Rocco –personatge bo i de gran dignitat personal– en un intent desesperat de salvar el marit. Les primeres escenes segueixen el to i l’estructura del singspiel –Marzelline, la filla de Rocco s’enamora de Fidelio creient que és un noi–, però aviat l’òpera es converteix en un esplèndid oratori que celebra la força de l’amor. Fidelio aconsegueix baixar a les masmorres per cavar amb Rocco la tomba on Pizarro pensa enterrar Florestan després d’assassinar-lo, preocupat per l’anunciada visita del ministre Don Fernando. Després d’escoltar el plany desesperat de Florestan en la foscor, Fidelio aconsegueix amb un coratge inaudit deturar l’acció criminal de Pizarro mentre l’arribada del ministre resol definitivament el drama. El cant a la llibertat dels presoners perdonats s’uneix a l’alegria dels esposos celebrant el triomf de l’amor conjugal i de la justícia.

La música ens porta tota l’energia i la passió del compositor en una partitura plena d’idealisme i de sublimació. A més de l’esmentat plany de Florestan («Gott!, welch Dunkel hier / In des Lebens Frühlingstagen»), destaquem l’ària de Leonora «Komm, Hoffnung, lass den letzen Stern», la primera sortida dels presoners a la llum («O welche Lust»), el duo de retrobament dels esposos («O namenlose Freude!») o l’himne a l’amor conjugal que clou l’obra («Wer ein holdes Weib errungen»).”

Veiem uns quants fragments de l’obre dels que abans se comenten.

En primer lloc l’ària de Leonora, per, en teoria (això d’anunciar la cover fa arronsar el nas) la mateixa soprano que les canta al Liceu, la Karitta Mattila, en la meteixa producció del Metropolitan que es presenta la Liceu.

“Abscheulicher! Wo eilst du hin? – Karita Mattila – The Metropolitan Opera Orchestra and Chorus-James Levine, 2003.

Continuem amb l’ària de Florestan (dificilíssima), per un molt implicat Jonas Kaufmann.

Jonas Kaufmann cantant l’ària de Florestan

I per últim l’Obertura Leonora nº3, amb la Berliner Philharmoniker i Herbert von Karajan.

Karajan – Beethoven: ”Leonore III” Overture, pt. 1 of 2 i 2 of 2

Per últim acompanyo el post amb una gravació extraordinària i en directe del Fidelio, que va servir de base a la versió d’estudi de Fidelio aclamada com la millor per la crítica (la de Klemperer amb la Ludwig i Vickers), però en aquest cas és al Covent Garden amb Klemperer, repetint Vickers com Florestan i amb els llegendaris Hans Hotter i Sena Jurinac (i amb una Leonora III que posa els pèls de punta).

Fidelio

Descarga CDs (Password:Sankerib)

 INFORMACIÓ DE LA PRODUCCIÓ

Direcció d’escena: Jürgen Flimm / Gina Lapinski

Escenografia: Robert Israel

Vestuari: Florence von Gerkan

Il·luminació: Duane Schuler

Producció: Metropolitan Opera House (New York)

Dates: 18/05/09 21/05/09 22/05/09 24/05/09 26/05/09 27/05/09 30/05/09 31/05/09 02/06/09

Cast (1er repartiment)

Direcció musical: Sebastian Weigle

Don Fernando: Anders Larsson

Don Pizarro: Terje Stensvold

Florestan: Clifton Forbis

Leonore: Karita Mattila

Cover Leonore II: Eilana Lappalainen

Rocco: Stephen Milling

Marzelline: Elena de laMerced

Jaquino: Mathias Klink

Gheorghiu y Madama Butterfly

13 Mai 2009

Butterfly-cover

En el mes de marzo salió al mercado la n-ésima grabación de la tragedia pucciniana Madama Butterfly, que como alicientes principales presenta a la diva Angela Gheorghiu en el papel de la adolescente nipona, y al macizo Jonas Kaufmann como al despreciable marine americano B.F. Pinkerton.

Estamos en lo mismo que con La Boheme de hace unos posts: ¿era necesaria? No porque hay grabaciones referenciales de sobra, ¿se justifica? Sí, porque los cantantes y directores actuales también tienen derecho a dejar su huella en el gran repertorio.

Respecto a la Cio Cio San de la Gheorghiu en primer lugar hay que decir que la soprano se encuentra en muy buena forma. No descubrimos ahora que la soprano rumana tiene una voz privilegiada, muy flexible, que sabe manejarla a su antojo y, además, que canta con muchísimo gusto. Otra cosa es la visión que tiene ella del personaje. Parece que la Gheorghiu se ha decantado por una Cio Cio San de carácter menos aniñado e ingenuo que el de otras colegas suyas. Ya en el maravilloso dúo de amor que cierra el primer acto tiene frases donde enfatiza la desconfianza “Le sa. Forse dirle non vuole per tema d’averne a morir, per tema d’averne a morir!”, después de que Pinkerton le recrimine que todavía no le ha dicho que lo ama, o “Dicon che oltre mare se cade in man dell’uom, ogni farfalla da uno spillo è trafitta ed in travola infitta!”, después de llamarla “tenue mariposa”. En el segundo acto se va creciendo, y la celebérrima “Un bel di vedremo” más que un canto de esperanza, se convierte en un canto desesperado, para terminar en una escena final con una Cio Cio San que ya es una mujer madura, con un “Tu? Piccolo Iddio” enérgico y lleno de amargura. Una gran interpretación más cercana a las visiones más dramáticas del personaje a lo Callas o Scotto, que a las más humanas de Victoria de los Ángeles o Freni. En el debe, sólo mencionar que la soprano tiende a exagerar en las notas graves, como palanca para resaltar su idea más trágica del personaje, quedando a veces extraño, con lo que la línea se resiente. De todas maneras, la Gheorghiu se ha apuntado un buen tanto con su Butterfly.

El Pinkerton de Jonas Kaufmann a mí no me ha dicho nada, el papel es bastante plano y sus intervenciones se limitan al primer acto, especialmente el dúo, y la breve aria del final “Addio fiorito asil”, más teniendo en cuenta la competencia que existe en disco con di Stefano, Tucker o Pavarotti, con voces solares y penetrantes. La voz de Kauffman es bastante oscura y no luce ni en el dúo, donde empequeñece ante los hermosos sonidos de la soprano, ni en el aria. Pinkerton no es un papel a lo macho (por eso Corelli no lo cantó) y por el tipo de voz (lírica-spinto tirando a dramática) ni por afinidad es un personaje para él.

A mi personalmente Kaufmann me recuerda mucho a Jon Vickers, pero con una voz un poco más bella, y me parece que si sigue la línea del tenor canadiense es por donde puede marcar realmente la diferencia, es decir, papeles más dramáticos y Wagner.

El Sharpples de Capitanucci y la suziki de Shkosa son correctos, pero quedan lejos de grandes monstruos como la Ludwig, la Cossotto, o Panerai, Wixell o Pons.

Por el contrario, la dirección de Pappano está entre las más inspiradas, a la vez que contundentes del mercado, no quedando atrás respecto a karajan o Barbirolli, y extrayendo un sonido nítido y homogéneo de una Academia de Santa Cecilia muy en forma.

Giacomo Puccini: Madama Butterfly (CD1, CD2a, CD2b)

Cio-Cio-San – Angela Gheorghiu
B. F. Pinkerton – Jonas Kaufmann
Suzuki – Enkelejda Shkosa
Sharpless – Fabio Capitanucci
Goro – Gregory Bonfatti
Bonze – Raymond Aceto
Kate Pinkerton – Cristina Reale
Prince Yamadori – Roberto Valentini
Comisario imperiale – Massimo Simeoli
Yakuside – Massimiliano Tonsini

Orquesta e Coro dell’Academia Santa Cecilia, Roma-Antonio Pappano