Archive for the 'Keenlyside' Category

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (2 de 3)

24 febrer 2011

Segona entrega de la sèrie emesa per la BBC en la que el mestre Pappano, actual director musical de la Royal Opera House, Covent Garden, fa un breu repàs a la història de l’òpera italiana.

Aquesta vegada tot el programa es centra en la figura més gran de la història de lírica italiana, i potser universal, la del gran mestre Giuseppe Verdi.

Potser és una mica excloent passar de Rossini (final del primer capítol) a Verdi sense dedicar un espai a dues figures tan transcendentals com Bellini i Donizetti, però la immensa importància de Verdi i la popularitat i qualitat de la seva obra mereixen un i deu capítols en exclusiva.

La narració intenta fer un seguiment cronològic dels principals successos en la vida i obra del compositor, lligant les diferents obres a diferents moments en la seva vida. Així se’ns relaciona La Traviata amb la seva relació llarga i socialment no gaire ben vista amb la Strepponi, Nabucco amb el Ressorgimento o Don Carlo amb la seva visió de la política i la religió.

A part de fragments musicals de vàries obres de l’autor i d’un fragment de l’escena de la bogeria de la Lucia de Lammermoor (que s’introdueix com a paradigma del romanticisme operístic i influència directa en la joventut de Verdi), les obres que es tracten en el documental són Nabucco, Rigoletto, La Traviata, Don Carlo, Aida, Otello i Falstaff.

Respecte als intèrprets que hi participen trobem les aportacions expressament realitzades per al documental de Diana Damrau (cantant la Lucia), Paolo Gavanelli parlant del Rigoletto, Renee Fleming, Joseph Calleja i Thomas Hampson parlant de La Traviata. A més de gravacions de la Sutherland (Lucia), Guleghina (Nabucco), M.Alvarez (Rigoletto), S.Keenlyside i Robert Lloyd (Don Carlo), Domingo, Te Kanawa i Leiferkus (Otello), i Bryn Terfel (Falstaff).

Respecte als llocs visitats el documental ens trasllada a la vila natal del compositor (Roncole), a la casa dels Baressi (Bussetto), Milan (Scala i Gran Hotel), la vila de Sant’Agata i a Verona. On se’ns ensenya l’orgue on tocava quan era un infant, les habitacions on dormia i composava, l’habitació on va morir, i fins i tot el barret de copa amb el que es va fer el que potser és el seu retrat més famós.

Com a curiositat, al final s’inclouen unes imatges gravades al 1901 de l’enterrament del compositor, que va ser absolutament multitudinari i que no havia vist mai.

Pappano ho explica tot amb una passió i una implicació sorprenent. Aquest senyor és un autèntic showman.

VIVA VERDI!

BBC.Opera Italia.2-Viva Verdi

http://rapidshare.com/files/399032857/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar
http://rapidshare.com/files/399033066/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar
http://rapidshare.com/files/399033186/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar
http://rapidshare.com/files/399033234/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar
http://rapidshare.com/files/399033280/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar
http://rapidshare.com/files/399033336/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar
http://rapidshare.com/files/399034467/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar
http://rapidshare.com/files/399033836/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

Tornant de New York

31 Març 2010

Ja he tornat de la Big Apple i després de set dies d’intensa activitat (passejades, visites a museus, restaurants, funcions al Met,….) s’hem fa difícil tornar a la rutina. Això és en part degut a la saturació de tanta informació i tantes sensacions rebudes durant el viatge.

Set dies donen per a molt, almenys per visitar tots els punts claus i mítics de la ciutat, però em dedicarè a comentar les meves impressions de les funcions viscudes al Met, autèntic motiu principal del viatge.

El primer que he de dir es que el públic del Met es força dispers. Durant la funció comenten la jugada, riuen descaradament si alguna cosa els hi fa gràcia, estosseguen sense parar, aplaudeixen quan els hi rota i amb molta facilitat. Es pot dir que és un públic menys encarcarat que l’europeu, més fàcil i més agraït, però al mateix temps menys preparat per a rebre i interpretar propostes que es surtin de l’estricta literalitat en les escenografies, és a dir, és un públic conservador i, en cert sentit, immadur.

El dia 17 de març, a les 20:00 hores, vam anar, la meva germana i jo, a veure el que en principi havia de ser el plat més fort de les òperes previstes: La Boheme de Puccini. L’expectació per la meva part era màxima, ja que el repartiment estava encapçalat per dues figures com són el Piort Beczala i l’Anna Netrebko. Conclusió: una funció bastant sosa en general.

En primer lloc criticar la producció superkitsch, supertradicinal i super passada de moda del Franco Zefirelli. Fidel a la seva visió hiperdetallista i grandiloqüent en aquesta producció del Met, que va estrenar el Carreras fa trenta anys!!!, Zefirelli ens presenta un decorat pel primer i quart acte, en les golfes dels artistes bohemis, totalment recarregada i artificial. Les teulades dels suposats edificis parisencs queden massa de decorat de parc d’atraccions, mentre que l’espai físic on s’han de moure els cantants és petit, limitant el joc escènic dels cantats a canvi d’una escenografia tant grandiloqüent com kitsch (fins i tot naif per òbvia). El segon acte, al barri Llatí, és un dels tradicionals desplegaments de medis del Met on hi ha de tot (surten cavalls i un burro, i multitud d’extres), una altra vegada a costa d’arraconar als cantants, que de vegades es perden entre la multitud (al públic neoyorquí els hi va entusiasmar). El tercer acte va ser el més reeixit, amb una escenografia més austera, malgrat que la disposició de dos nivells feia que la Mimi no s’amagués con deu mana mentres Rodolfo parla amb Marcello. En fi, com es sol dir, “un pastelazo”.

En l’aspecte vocal les coses van anar bé  amb un excel·lent i valentíssim Rodolfo d’un Piort Beczala molt actiu escènicament i de cant comunicatiu. La veu és molt lírica, amb una zona central no molt potent però molt ben projectada i un agut espectacular, si bé més estret i una mica caprí. En contra seva dir que si bé la dicció era clara, la seva pronunciació de l’italià és totalment macarrònica, cosa que hauria de començar a cuidar.

L’Anna Netrebko té un instrument absolutament privilegiat. La seva veu té un color bellíssim, els sons són avellutats i carnosos al centre i els aguts són brillants i perfectament col·locats. Canta amb molt d’aplom i sap modular i donar diferents colors i intenció a les seves frases. En contra seva s’ha de fer notar que en general la seva recreació de la Mimi va ser molt convencional (m’esperava més d’ella, de la que sempre s’ha dit que és una gran creadora de personatges, potser per culpa del Zeffirelli) i dir que si la dicció italiana de Beczala era macarrònica, la de la Netrebko era inintel·ligible.

De la resta poc a destacar amb una Ruth Ann Svenson totalment fora de lloc com a Musseta per culpa d’una veu que ja ha passat la seva glòria (aguts tots calats i descolocats), un Marcello de veu totalment vulgar i gens destacable ni per bé ni per malament, al igual que Cavalletti i Gradus com a Schnuard i Colline.

Per últim, i això si que en sap greu, totalment decebedora la direcció del mestre Armiliato, que va fer una lectura planíssima i soporífera de l’obra, que no va remuntar el vol ni tansevol en el segon acte.

A continuació podeu sentir els finals del primer “O soave fanciulla” i tercer “Dunque è propio finita!” actes amb les intervencions principals d’Anna Netrebko i Piort Beczala.

Dos dies després, el divendres 19, vaig assistir a la funció de l’Attila, que s’estrenava al teatre amb una nova producció dirigida per Pier Audi.

La producció es basava en la divisió de l’escena en dos nivells: un nivell superior amb certa escenografia on es movien els principals protagonistes (Attila, Ezio i Odabella) i un nivell inferior quasi nu escenogràficament (tan sols una creu i diferents il·luminacions) on es movia el cor i Floresto.

En el pròleg el nivell superior estava ocupat per una estructura, semblant a un pont, autopista,…., en runes, com si hagués sofert un terratrèmol. L’efecte era molt potent, més tenint en compte les desgràcies últimes a Haití i a Xile, fent al·legoria a la força devastadora dels huns, amb Attila al seu cap, i a la desmembració de l’imperi Romà. A més, la verticalitat de l’escena donava una sensació de vertigen assimilable als ànims dels romans, a punt de ser conquerits pel bàrbar. A partir d’aquí es van acabar, almenys per a mi, les idees. Tota la resta de l’obra va discòrrer amb un nivell superior dominat per una massa de vegetació, com un mur, on s’obrien diferents finestres per les quals cantaven els protagonistes, sense cap gràcia i fent-se monòtona i repetitiva, i el cor sempre al nivell inferior. El vestuari de Prada no era precisament atractiu ni original. Poques idees i mal aprofitades.

Musicalment la cosa va anar molt bé. En primer lloc em vaig poder reconciliar amb el mestre Armiliato, que agafava el relleu de Muti, després de la seva soporífera Boheme del dimecres anterior ja que va donar una lectura potent i controlada de la partitura, molt adient per aquests verdis primerencs plens d’energia. L’orquestra va sonar de meravella, molt millor que el cor, que en la meva opinió no té el nivell que hauria de tenir en un teatre de primera categoria com el Met (es pot dir que el cor del Liceu és millor).

El nivell de les veus va ser bo, destacant en primer lloc el treball de Abdrazakov com Attila i, en segon terme, la gran sorpresa del viatge, el Floresto del tenor Russell Thomas, tota una revelació.

Abdrazakov és jove, però la seva veu està perfectament consolidada. Té un timbre molt noble i homogeni, amb uns greus fermament emesos i un agut suficient i segur. Canta amb bona línia i estil, amb molta disciplina, però potser li falta una mica més d’expressivitat o carisma per a assolir un èxit més rotund i acabar d’explotar com a gran figura.

El Floresto de Russell Thomas va ser tota una sorpresa, provinent d’un programa d’artistes debutava com protagonista al teatre en un paper no precisament fàcil i amb varis moments per al lluïment, i no va decebre en absolut. És un tenor líric amb una veu emesa amb amplada, el timbre és molt nítid amb un centre corpori i un agut brillant i amb potència suficient, el seu cant és una mica monolític, no gaire matisat, però fraseja amb correcció, sense fer excessos ni coses rares. Alguns atacs són precipitats o maldestres més fruit de la inexperiència i dels nervis que de mala tècnica però res que no es pugui corregir o controlar.

L’Odebella de l’Urmana em va agradar força, tot i que des de que fa de soprano no m’acaba de fer el pes. Només l’he vist una vegada en directe, en la seva Kundry al Liceu, on m’esperava molt, però que molt més, i on va quedar totalment eclipsada per la sensacional nit que va tenir Domingo com Parsifal (en una de les recreacions més imponents que jo he vist i sentit en la meva vida). L’Odabella és un paper molt exigent, a l’estil de l’Abigail del Nabucco, amb frases vertiginoses amb temibles salts de doble octava i passatges de coloratura dramàtica, a més d’una pàgina d’increïble delicadesa com “Liberamente or piangi….Oh!Nel fuggente nuvolo”. A destacar l’homogeneïtat del seu cant i de la seva veu, amb una lleugera pèrdua de brillantor a l’agut, al límit del crit però encara controlat, i un greu imponent. La línia de cant és bona i fa una bona feina en els passatges més lírics, mentre que en el cant di forza té potència i valentia amb unes agilitats si bé no espectaculars si eficaçment dosificades.

Per últim l’Ezio del Franco Vassallo, baríton de timbre grat però amb una tècnica dubtosa que fa que la veu oscil·li entre sons emesos amb pulcritut i atacs de vegades massa nasals. El seu cant era poc variat però es va posar el públic a la butxaca gràcies a uns aguts emesos amb potència i facilitat (i bon fiato) però a costa d’un cant massa vulgar i poc matisat.

Sentim a l’Urmana en “Allor che forti corrono” del pròleg i la gran escena d’Attila del primer acte amb l’Ildar Abdrazakov.

Al dia següent de l’Attila va tocar tornar a veure la producció vista al Liceu del Hamlet de l’Ambroise Thomas durant la temporada 2003-2004.

El Hamlet és una òpera que no es feia el Metropolitan en més de 100 anys, amb el que al públic neoyorquí, tant acostumat al repertori més pur i dur, se’ls hi havia venut com una estrena d’una obra mestra perduda i que seria interpretada per una parella infalible de cantants: el Simon Keenlyside, al que identificaven com una mena de Lawrence Olivier de l’òpera, i la Natalie Dessay, a la que qualificaven com la més gran interpret de l’escena de la bogeria més perfecta mai composta (llibret dixit) en la seva última interpretació abans de deixar el paper.

El fet és que pels comentaris que feia la gent habitual de la casa el principal interès en veure l’obra residia en veure a la no-diva francesa (autèntica favorita actual del públic del Met), i el fet que hagués cancel·lat les funcions per una lesió muscular, els hi havia decebut molt.

La funció va anar força bé, amb un Keenlyside en molt bona forma vocal, amb una veu de baríton molt viril, de timbre càlid i cant molt acurat. Fa tota una creació del personatge, si bé de vegades semblava massa forçat o sobreactuat en segons quines actituds i gestos que la direcció d’actors imposa en l’escena (sobretot al final del segon acte quan s’ha de llençar el vi per sobre després de l’actuació dels comediants). Crec que donades les qualitats del cantant aquest hauria de començar a pensar en incorporar de manera més habitual papers de baríton més carismàtics dins del repertori de la corda (en sembla que dintre de poc debutarà el Rigoletto a Cardiff) perquè tant per mitjans vocals, com per maduresa interpretativa i intel·ligència en el cant pot aconseguir recreacions memorables.

La Marlis Petersen no és la Dessay. Partint d’això, cal dir que és una bona cantant amb la veu adient pel paper. Va fer una Ofèlia vocalment molt sòlida, amb un cant que reflexava tota la fragilitat del personatge. Absolutament angelical i tendre en el duo del final del primer acte “doute de la lumiere”, i molt sòlida en el quart acte que conté de manera exclusiva la gran escena de la bogeria. És aquí on jo vaig notar el salt qualitatiu entre una fuori clase com la Dessay i una notable cantant com la Petersen, ja que si bé la seva interpretació era digne i el seu cant molt ben construït, quedava uns passos enredera de l’absoluta fusió entre cant i interpretació que aconsegueix la seva col·lega francesa.

La Larmore y el Tobey Spencer van ser una reina i un Laertes de molt nivell (estupendament dramàtica la mezzo, amb una expressivitat física i en el cant molt notables), mentres que James Morris va fer un rei de porte tant rígid com el seu cant, si bé la veu va sonar més sana (que no vol dir fresca) que les últimes vegades que l’he sentit.

La direcció de Louis Langrée va ser bastant rutinària, amb una certa descompensació entre els metalls (massa presents) i la resta de l’orquestra. El cor no va passar de correcte. El públic va començar força fred, però es va anar escalfant i al final va decretar un bon èxit per als intèrprets.

Com a exemples us deixo el que per a mi va ser el millor de la funció: el gran duet del tercer acte entre Hamlet i la seva mare on Keenlyside i Larmore van fer saltar guspires (bravissima la Larmore); i la gran escena d’Ophelie “Pâle et blonde” amb la Marlis Pertersen.

Me marcho a Nueva York. Y tercera parte: Hamlet

13 Març 2010

El sábado por la noche tengo prevista mi última función al Met para ver el Hamlet de Ambroise Thomas. Cuando compre las entradas estaba prevista la pareja de lujo, y referencia moderna en los respectivos papeles de Ophelie y Hamlet, formada por Natalie Dessay y Simon Keenlyside, pero el nombre de la soprano francesa se ha caído del cartel, y en su lugar actuará la soprano Marlis Petersen (gran decepción!!).

Pero no nos vamos a hacer mala sangre. Esta soprano alemana merece ser escuchada. Conozco poca cosa de su trayectoria (con anterioridad sólo la había escuchado en Las Estaciones de Haydn grabadas por Jacobs, que cuenta con ella muy asiduamente, dejándome buena impresión). Investigando un poco parece ser que es una especialista en el repertorio barroco, con muchas grabaciones de cantatas de Bach, y en el repertorio operístico se ha destacado internacionalmente como una excelente protagonista de la Lulu de Berg y como Zerbinetta en la Ariadna auf Naxos.

Posee una voz de timbre muy grato, más ancho que el de la Dessay y de mayor volumen. Domina con elegancia y aplomo los pasajes más comprometidos, ya sea por tesitura, con un agudo seguro, o por agilidades, que despacha con buena técnica. Como muestra os dejo dos videos donde podemos comprobar las habilidades de la cantante (que además se mueve con gracia por el escenario y tiene una muy buena presencia).

Primero el “Mein Herr Marquis” de la Adele de Die Fledermaus, en una función de la ópera de París del año 2000.

Y en segundo lugar una versión del aria “Je suis Titania” de la Mignon de Thomas en concierto en el año 2005 (creo que dirige Lauren Foster) donde está ciertamente excelente.

La producción es exactamente la misma que vimos en el Liceu la temporada 2003-2004, procedente del Gran Teatro de Ginebra.

Os dejo la información del cast previsto para la función del sábado día 20 de marzo.

Dirección musical: Louis Langrée

Ophélie: Marlis Petersen

Gertrude: Jennifer Larmore

Laërte: Toby Spence

Hamlet: Simon Keenlyside

Claudius: James Morris

Producción: Patrice Caurier, Moshe Leiser

Escenografía: Christian Fenouillat

Vestuario: Agostino Cavalca

Iluminación: Christophe Forey

Y como no tengo ninguna versión de la ópera en formato audio con los protagonistas previstos ni de otras funciones anteriores os enlazado dos vídeos con la pareja Dessay-Keenlyside.

El primero extraído de las funciones del Liceu antes comentadas (temporada 2003-2004) con el “Ah!cruel!…doute de la lumière” del Acto I. Son Keenlyside, Dessay y Bertrand de Billy

El segundo es la gran escena de la locura de Ophelie con una Dessay totalmente espectacular e insuperable de junio de 2000 desde el Châtelet, dirige Michel Plasson una producción de Nicolas Joël

LE NOZZE DE JACOBS

19 Octubre 2009

Nozze-Jacobs

No voy yo a llevar la contraria a toda la crítica y mayor parte del público, esta versión es excelente, pero me atrevería a decir que no supera en ningún momento las grandes versiones clásicas como la de Erich Kleiber (DECCA, 1955 Wiener Staatsopernchor / Wiener Philharmoniker. Cesare Siepi, Hilde Gueden, Alfred Poell, Lisa Della Casa, Suzanne Danco, Fernando Corena ), la de Böhm (D.G., 1968 Chor und Orchester der Deutschen Oper Berlin. Herman Prey, Edith Mathis, Dietrich Fischer-Dieskau, Gundula Janowitz, Tatiana Troyanos, Peter Lagger) o la primera de Sir Georg Solti (DECCA, 1982 London Opera Chorus / London Philharmonic Orchestra. Samuel Ramey, Lucia Popp, Thomas Allen, Kiri Te Kanawa, Frederica von Stade, Kurt Moll), ni en estilo, ni en cantantes ni en resultados dramáticos.

Por el contrario sí que no dudo en situarla en el número uno entre todas las realizadas con criterios y/o conjuntos instrumentales de época, dejando en evidencia a las versiones de ilustres como Gardiner o Harnoncourt (las dos que tiene), y entre todas las grabadas en los últimos 20 años, que no es poco.

Quizás lo que mejor aguanta la comparación con tal plantel de ilustres predecesores sea la formidable dirección de René Jacobs, que aplicando criterios historicistas, más en el sonido que en el estilo (ya que no suena barroquizante), hace destilar oro al Concerto Köln. Suenan bien todas las secciones, pero destacan unas maderas afinadísimas y virtuosas en los da capo, mientras que la cuerda mantiene una hegemonía y afinación perfecta. Los tiempos son ligeros pero no frenéticos y no escatima volumen en los contrastes. Además, Jacobs retoma el orden original del acto III, interpreta la opera completa y hace que dos cantantes doblen personajes, como sucedió cuando Mozart condujo esta ópera.

El equipo de solistas es muy homogéneo, destacando el fantástico Cherubino de Angelika Kirchschlager, que para mí es la única que juega en la misma división que sus ilustres antecesoras (la Danco o la von Stade). Le sigue el Conde un tanto enfático en lo dramático pero vocalmente irreprochable de Keenlyside, cercano a las sutilezas de Fischer-Dieskau pero sin tantos recursos. Notable la Susana de la Ciofi que con una voz un tanto vulgar en el timbre hace maravillas por la gran expresividad de su interpretación. La condesa de Gens es correcta en todos los aspectos, pero no deslumbrante, y el Figaro de Regazzo no tiene ni la imponente presencia de Ramey ni la gracia y picardía del gran Prey.

La grabación consiguió un Grammy merecido.

W.A. Mozart – Le nozze di Figaro (Partes 1, 2 ,3 ,4, 5, 6, 7 y 8. Password: Sankerib)

Simon Keenlyside……El Conde de Almaviva

Véronique Gens………Rosina, la Condesa

Patrizia Ciofi…………..Susana, su criada

Lorenzo Regazzo……..Figaro, criado del Conde

Angelika Kirchschlager…….Cherubino, un paje

Marie McLaughlin……..Marcellina

Kobie van Rensburg……..Basilio y Curzio

Antonio Abete……..Bartolo y Antonio

Nuria Rial……….Barbarina

Concerto Köln-Collegium Vocale Gent- René Jacobs.

Dom Sébastien, Roi de Portugal

16 Setembre 2009

Dom Sebastien capa

Dom Sébastien, Roi de Portugal es una Grand Opera francesa de Gaetano Donizetti, con libretto de Eugène Scribe basado en la obra de Paul Henri Foucher Dom Sébastien de Portugal (1838), una ficción histórica basada en la desafortunada expedición que en 1578 hizo el rey Sebastián de Portugal (1554-1578) a Marruecos. La obra se estrenó en la Opera de París el 13 de noviembre de 1843, y es la última ópera que terminó Donizetti antes de empeorar gravemente su salud a cauda de la sífilis.

El libreto de Scribe toma datos históricos verdaderos y los mezcla con una historia de amor tan improbable como excitante: El rey Sebastián de Portugal decide abdicar por el amor de una mujer…un momento… ¿no es un rey católico? Pues ¿qué hace abdicando por una musulmana? y aquí entran las cosas en el terreno político actual. Por un lado tenemos a los buenos y tolerantes y enamorados Dom Sébastien y su Zayda, más la ayuda de un poeta llamado Camoëns, y por el otro al Gran Inquisidor y a Abayaldo, el pretendiente a la mano de Zayda, que se sabe traicionado. Dos fundamentalistas opuestos el uno al otro pero unidos contra las fuerzas de la razón y del amor! Vaya tema para una opera actual….

La versión que recoge el disco es una grabación de los dos conciertos (2005) que se dieron en el Covent Garden de Londres, donde la obra se daba por primera vez . Es una versión que incorpora los cambios que Donizetti había introducido para las funciones que se iban a dar en Viena, después del estreno en París. Londres debió esperar 162 años para escucharla, pero valió la pena la espera porque con su última ópera, Donizetti rompe varios moldes, primero consigue componer una obra de sabor auténticamente francés (y por lo cual fué muy criticado en París por no ser los suficientemente donizettiano…).

La inspiración melódica es alta pero la obra no entra en el molde clásico de aria tras aria sino que hay mucho recitativo acompañado y las arias tienden a ser pocas y cortas, dando cierta sensación al oyente de que la música fluye a trompicones, ya que cuando se empieza a deleitar de una melodía esta cambia radicalmente, pero hay unos dúos bastante notables, como el dúo de amor y descubrimiento entre Dom Sébastien y Zayde del segundo acto, o el dúo entre Camoëns y Dom Sébastien del cuarto, o el dúo final entre Dom Sébastien y Zayda, de complejidad e innovación rítimicas inusitadas. Hay un septeto notable, y hasta hay una marcha fúnebre con el supuesto cadáver vivito y coleando en escena (Dom Sébastien). Agréguese un ballet delicioso (que recuerda al de La Favorite) y una orquestación que por momentos recuerda a Berlioz, y el resultado es una sopresa, porque este sí que no es el Donizetti de Don Pasquale, sino un digno rival de Auber, Meyerbeer o Halevy.

SINOPSIS (extraida de la Wikipedia)

Act 1 – Lisbon, Portugal

The Christian king, Dom Sébastian, leaves his uncle Dom Antonio to rule Portugal while he and his entourage (including the idealistic poet Camoëns and the Moor princess Zayda whom he had rescued from being burnt at stake for trying to escape the monastery she had resided in since her conversion to Christianity (O mon Dieu, sur la terre), and intends to return her to her father Ben-Selim) go on a crusade against the Moors of Africa.

Act 2 – Morocco, Africa

The reunion between Zayda and Ben-Selim is dampened by her refusal to marry the Moorish chief Abayaldos. Abayaldos leads the Moor to battle against Sébastian’s force and wipe them out. The wounded Sébastian’s life is saved only when his lieutenant Dom Henrique presents himself to Abayaldos as Sébastian before expiring from his wounds, and Zayda pleads for the Christian ‘s life in return to her consent to marry Abayaldos, under the guise that her life was saved by a Christian during her captivity in Portugal, and now she must return the favor. Sébastian is left on the battlefield a broken man (Seul sur la terre).

Act 3.- Lisbon

Camoëns survived the battle and returned to Lisbon (O Lisbonne, o ma patrie!), he learns that the Regent, Dom Antonio, had aligned himself with the Spanish Grand Inquisitor Dom Juam de Sylva and usurped the throne. At the public square he runs into Sébastian, just as the mock funeral procession for the supposedly dead king passes by. Camoëns causes a commotion in his outrage, and Sébastian is recognized when he intervenes. Abayaldos recognizes him instead as a lowly Christian whose life he had spared on the battlefield. Sébastian is jailed as an imposter.

Act 4

Sébastian is tried in court. Zayda proves her love for him by testifying to his true identity and how he had escaped death in Africa. Abayaldos angrily accuses her of infidelity, and both Sébastian and Zayda are jailed (she for ‘treason’). Eager to legitimize his alliance with Spain, Dom Antonio and Dom Juan de Sylva offers to spare Sébastian’s life if Zayda can convince him to sign the official instrument selling Portugal to Spain. After his initial refusal, Sébastian signs the document, to Zayda’s indignation. She runs off to throw herself to the sea, but when Sébastian catches up with her on the top of the tower, they find Camoëns in a boat attempting a rescue. Sébastian and Zayda are discovered half way down the rope to the boat, and plunge to their death when the rope is slashed. Camoëns is mortally wounded by gunfire, and the opera ends with the loss of Portuguese independence as the Spanish fleet appears on the horizon.

Giuseppe Filianoti se encarga del papel protagonista que da nombre a la obra. Su voz de tenor lírico es adecuada para el rol, con un timbre muy luminoso y que corre con facilidad. Filianoti canta con buen estilo, frasea adecuadamente y no se da a excesos expresivos ajenos al estilo belcantista, pero otra cosa es la precisión, con tendencia a calar en las ascensiones al agudo, y muy reservado (en la celebérrima” Seul sur la terre” no ataca ninguno de los tradicionales sobreagudos).

A su lado Vesselina Kasarova, una cantante de gran experiencia, demuestra que es una gran artista con canto medido, gran poder seductivo (bellísimo timbre) y una caracterización que hubiera seducido al mas frío. Eso sí, la dicción francesa en lamentable (no se le entiende nada) y hay cierta tendencia al abuso de los graves.

El Gran Inquisidor es un personaje de carácter deleznable, un traidor a su religión y a su patria! Lamentablemente la voz de Alastair Miles no tiene ese grado de oscuridad y amenaza que harían de este carácter algo cuya sola entrada haría poner la piel de gallina. Miles es un cantante esmerado con una voz de bajo correcta, sin más.

Carmelo Corrado Caruso posee una voz adecuada para el rol del poeta Camoëns, un rol simpático y leal que sirve de contrapartida a la maldad del Inquisidor y de Abayaldos.

El Abayaldos de Simon Keenlyside es la salsa de la grabación. Todo lo que hace esta impregnado de drama y de vida y se la juega sin pensar demasiado en las consecuencias. El resultado es que su personaje es el único que cobra auténtica vida y cada una de sus apariciones levantan el nivel dramático de la función.

Ha todo esto hay que añadir un coro que tiene bastante para hacer y una orquesta inspirada por el entusiasmo y la pasión del director Mark Elder, que obtiene un resultado sensacional. Elder dirige con total dominio de la partitura, le confiere puslo dramático y fraseo siempre ágil, todas las secciones de la orquesta suenan claras y no hay baches dramáticos.

En resumen, un Donizetti no apto para Luciamaníacos y sí para amantes de Meyerbeeradas

Gaetano Donizetti-Dom Sébastien, roi de Portugal (CD01, CD02, CD03)

Zayda, a moorish girl – Vesselina Kasarova
Dom Sébastien, king of Portugal – Giuseppe Filianoti
Dom Juam de Sylva, Grand Inquisitor – Alastair Miles
Abayaldos, a chieftain – Simon Keenlyside
Camoëns, a poet – Carmelo Corrado Caruso
Dom Henrique – Robert Gleadow
Dom Antonio/Fist Inquisitor – John Upperton
Second Inquisitor – Lee Hickenbottom
Ben-Sélim – Andrew Slater
Dom Luis – Martyn Hill
Soldier – Nigel Cliffe
Third Inquisitor – John Bernays
Orchestra and Chorus of the Royal Opera House-Mark Elder

Keenlyside el cuentacuentos

13 Juliol 2009

Keenlyside

El sorprendente barítono británico Simon Keenlyside se embarcó con este recital grabado en 2006 en una estimulante aventura musical. Además de demostrar sus dotes dramáticas y vocales desde Papageno hasta Hamlet, escribió el ensayo del libreto del CD y lo ilustró con dibujos. Tal como explica, la razón que se esconde detrás de la selección de las arias es “to make a record of my little life, my  short turn in this wonderful musical adventure”.

La voz de Keelyside es densa y granulada, con poco metal en el agudo, pero es extremadamente flexible y está muy bien trabajada técnicamente (buenos reguladores). Además es un intérprete concienzudo y aporta muchos colores a sus interpretaciones, que siempre son variadas y llenas de fuerza.

El disco comienza con la celebérrima Largo al Factotum del Barbiere, que como nos recuerda “its pyrotechnical dificultéis can never be taken for granted”. Esta y el Ein Madchen de Papageno son los dos momentos más ligeros del disco, el resto suponen un equilibrio entre el sufrimiento, la deseperación y la amargura.  En la rama más contemplativa encontramos la Vision fugitive de Herodiade y la canción de la estrella de Wolfram (Tannhäuser). Entre las rarezas se incluyen el aria de Allazim de la Zaide mozartiana, y un fragmento de L’Arleciana de Cilea, que graba en tributo a Titio Gobbi, del que confiesa tomar ejemplo. La mayor sorpresa viene en las arias verdianas, con Keenlyside sacando petróleo con los colores más oscuros de su voz. El Eri tu es realmente excelente (muy torturado), e incluso en Di Provenza destaca por el acierto del enfoque.

Ulf Schirmer acompaña al cantante junto con la orquesta de la radio muniquesa, en un excelente recital que gano el premio Gramophone del año 2007 en la categoría de mejor recital.

Simon Keenlyside – Tales of Opera (CD, contraseña: iceshoweronfire )

 01. GIOACCHINO ROSSINI : IL BARBIERE DI SIVIGLIA : Largo al factotum della citta 02. GIOACCHINO ROSSINI : GUILLAME TELL : Sois immobile

03. JULES MASSENET : HERODIADE : Vision fugitive

04. GIUSEPPE VERDI : DON CARLO : Per me guinto e il di

05. GIUSEPPE VERDI : UN BALLO IN MASCHERA : Eri tu che macchiavi quell’ anima 06. GIUSEPPE VERDI : LA TRAVIATA : Di provenza il mar

07. AMBROISE THOMAS : HAMLET : O vin, dissipe la tristesse

08. VINCENZO BELLINI : I PURITANI : Ah! Per sempre io ti perdei

09. W.A. MOZART : ZAUBERFLOTE : Ein Madchen oder Weibchen

10. RUGGIERO LEONCAVALLO : PAGLIACCI : Si puo, si puo

11. FRANCESCO CILEA : L’ARLESIANA : Come due tizzi accesi

12. PETER TCHAIKOVSKY : PIQUE DAME : Ja vas ljublju

13. W.A. MOZART : DON GIOVANNI : Dah vieni alla finestra

14. W.A. MOZART : ZAIDE : Nur mutig, mein Herze, versuche dein Gluck

15. RICHARD WAGNER : TANNHAUSER : Oh, du mein holder Abendstern

Münchner Rundfunkorchester- Ulf  Schirmer