Archive for the 'Kirchschlager' Category

Angelika Kirchschlager canta Haendel

11 Mai 2010

D’entre totes les mezzos que actualment campen pel panorama líric actual, entre les que hi ha d’excel·lents i algunes també molt populars i carismàtiques, l’Angelika Kirchschlager és una de les més serioses i destacades.

Des de que l’austriaca va fer el seu debut ja fa quasi dos dècades (1992) a Graz, el seu nom ha anat consolidant-se com una de les més destacades intèrprets de la seva corda, amb èxits rotunds tant als teatres, com a les sales de concert i a les gravacions discogràfiques. Entre aquestes, van destacar el seu Cherubino en la gravació de Le Nozze del René Jacobs, paper que brodava i deixant una impremta a l’alçada de les grans.

Ara toca comentar aquest recital dedicat a Haendel, gravat al 2006. En ell la Kirchschlager ens recrea pàgines ben conegudes, i altres no tant, de les òperes Ariodante (1735) i Giulio Cesare (1724), i fragments de Tauride de l’Arianna in Creta (1733).

La veu de la Kirchschlager no és voluminosa ni tampoc posseeix un so rotund, però sí que és molt homogènia, de color atractiu (potser una mica més apagat en el centre-greu) i molt flexible, com també ho és el seu cant sempre elegant, matisat i variat. Potser la seva dicció italiana no sigui òptima, però l’articulació de les notes, inclús en les parts més virtuosístiques, sempre és clara i atractiva.

Les àries escollides són d’absolut lluïment, tal i com les va concebre Haendel. La part d’Ariodante, estrenada pel cèlebre castratti Carestini, és una de les més inspirades i lluïdes de les que va escriure amb multitud d’àries de tot tipus. Aquí, a part de les molt conegudes “Scherza infida” (més reposada i femenina del que hom voldria) i el brillant i espectacularment ben cantat “Dopo notte”, trobem dues peces més que ajuden a posar tot en contexte per la varietat expressiva aconseguida en les quatre peces.

Escoltem l’Angelika Kirchschlager cantant “Dopo notte, atra e funesta” d’Ariodante. L’acompanyen Les Talens Lyriques, i Christophe Rousset.Paris, Théâtre des Champs Elysées, març de 2007.

Tant el Sesto del Giulio Cesare com la Tauride de l’Arianna in Creta van ser escrites per la mezzo Margherita Durastanti. Aquí la idoneïtat vocal és completa (es tracta de peces genuïnes per a mezzo) i a les interpretacions no pot posar-se cap pero, són de molt alt nivell. Les tres peces de Sesto són el millor del disc, potser perquè sigui el paper més associat a la cantant, però no menys notables són les àries de Tauride, com “Qual leon”, una ària inspiradíssima de Haendel on les trompes recreen els ferotges sons dels felins, i on la cantant està tant brava com les pròpies feres.

Ara veiem a l’Angelika Kirchschlager cantant el  Sesto a Glyndebourne.

L’acompanyament que fan la Kammerorchester Basel (instruments d’època) sota la direcció de Laurence Cummings és estilísticament irreprotxable, però potser queda més en segon pla (sonor, no de qualitat) que la d’altres conjunts prestigiosos en recitals similars.

Val molt la pena.

Angelika Kirchschlager – Handel (CD, PASSWORD: elhenry.MusicIsTheKey)

1) Qui d’amor from Ariodante

2) T’amerò dunque…Con l’ali from Ariodante

3) Scherzo infida from Ariodante

4) Dopo notte from Ariodante

5) Svegliatevi nel core from Giulio Cesare

6) Cara speme from Giulio Cesare

7) L’angue offeso from Giulio Cesare

8) Sdegnata sei from Arianna

9) Oh patria!…Sol ristoro from Arianna

10) Salda quercia from Arianna

11) Qual Leon from Arianna

12) Ove son…Qui ti sfido from Arianna

Kammerorchester Basel – Laurence Cummings

Natalie Dessay canta Strauss

18 febrer 2010

El disc que us presento és un dels millors recitals que jo he sentit mai, una autèntica joia.

Gravat per Virgin al 2004 suposava un exercici per a la Dessay en explorar quelcom més en el repertori straussià, incloent-hi fragments de la Zerbinetta (el duo amb el compositor, que és la recentment celebrada Charlotte del Werther parisí amb el Kaufmann, la Sophie Koch; i la seva impressionant versió del “Grossmächtige Prinzassin” que no pot cantar-se ni interpretar-se millor (sembla que parli)), de l’Arabella (el duo Arabella/Zdenka del primer acte amb l’Arabella de l’especialista en aquest compositor Felicity Lott, ja una mica madureta però donant tota una lliçó d’elegància i gust), i de Der Rosenkavalier (l’escena de la presentació de la rosa i el duo i trio finals, amb una insuperable Angelika Kirchschlager com a Octavian i la Lott en un paper marca de la casa com la Mariscala). Com a Director i Faninal reapareix el veterà Thomas Allen, sempre eficaç.

Escoltem el dúo de l’Ariadna auf Naxos.

A part d’aquestes escenes operístiques, ens regala 4 lieder de l’Op.68 (els Bertrano Lieder), entre ells el nº.5, titulat “Amor”, d’aquí el títol del recital. En tots està especialment variada intentant i aconseguint transmetre el missatge dels versos, però és sobretot en “Amor” on aconsegueix una interpretació plena de matisos i accents. Una autèntica delícia.

Escoltem el lied “Amor” en la veu de la Natalie Dessay uns quants anys abans (1966), en un recital a Viena  

L’acompanyament és de luxe amb una fabulosa orquestra de la Royal Opera House de la que Pappano extreu uns sons elegants i nítids.

La gran implicació i excel·lents actuacions de director i cantants aconsegueixen que aquests fragments ens semblin extrets directament del teatre, i quan s’acaben un es pregunta com pot ser que no hagin gravat tota l’obra. Repeteixo, una joia.

AMOR-RICHARD STRAUSS (CD, password: somerapidsharelinks.blogspot.com)
Aries i escenes d’Ariadne auf Naxos, Arabella, Der Rosenkavalier; Brentano Lieder Op. 68
01. Ariadne auf Naxos, Op. 60: Grossmächtige Prinzessin
02. Ariadne auf Naxos, Op. 60: Kindskopf!
03. Ariadne auf Naxos, Op. 60: An Ihre Plätze, meine Damen und Herren!
04. Lieder (6), Op. 68: no 2, Ich wollt’ ein Sträusslein binden
05. Lieder (6), Op. 68: no 3, Säusle, liebe Myrthe
06. Lieder (6), Op. 68: no 4, Als mir dein Lied erklang
07. Lieder (6), Op. 68: no 5, Amor
08. Arabella, Op. 79: Ich danke, Fräulein
09. Der Rosenkavalier, Op. 59: Mir ist…”Rose Presentation”
10. Der Rosenkavalier, Op. 59: Marie Theres’…Hab’ mir’s gelobt
11. Der Rosenkavalier, Op. 59: Ist ein Traum
Natalie Dessay, Feicity Lott (soprano);
Angelika Kirchschlager, Sophie Koch (mezzo-soprano);
Thomas Allen (bariton)
Orchestra of the Royal Opera House, Covent Garden-Antonio Pappano

LE NOZZE DE JACOBS

19 Octubre 2009

Nozze-Jacobs

No voy yo a llevar la contraria a toda la crítica y mayor parte del público, esta versión es excelente, pero me atrevería a decir que no supera en ningún momento las grandes versiones clásicas como la de Erich Kleiber (DECCA, 1955 Wiener Staatsopernchor / Wiener Philharmoniker. Cesare Siepi, Hilde Gueden, Alfred Poell, Lisa Della Casa, Suzanne Danco, Fernando Corena ), la de Böhm (D.G., 1968 Chor und Orchester der Deutschen Oper Berlin. Herman Prey, Edith Mathis, Dietrich Fischer-Dieskau, Gundula Janowitz, Tatiana Troyanos, Peter Lagger) o la primera de Sir Georg Solti (DECCA, 1982 London Opera Chorus / London Philharmonic Orchestra. Samuel Ramey, Lucia Popp, Thomas Allen, Kiri Te Kanawa, Frederica von Stade, Kurt Moll), ni en estilo, ni en cantantes ni en resultados dramáticos.

Por el contrario sí que no dudo en situarla en el número uno entre todas las realizadas con criterios y/o conjuntos instrumentales de época, dejando en evidencia a las versiones de ilustres como Gardiner o Harnoncourt (las dos que tiene), y entre todas las grabadas en los últimos 20 años, que no es poco.

Quizás lo que mejor aguanta la comparación con tal plantel de ilustres predecesores sea la formidable dirección de René Jacobs, que aplicando criterios historicistas, más en el sonido que en el estilo (ya que no suena barroquizante), hace destilar oro al Concerto Köln. Suenan bien todas las secciones, pero destacan unas maderas afinadísimas y virtuosas en los da capo, mientras que la cuerda mantiene una hegemonía y afinación perfecta. Los tiempos son ligeros pero no frenéticos y no escatima volumen en los contrastes. Además, Jacobs retoma el orden original del acto III, interpreta la opera completa y hace que dos cantantes doblen personajes, como sucedió cuando Mozart condujo esta ópera.

El equipo de solistas es muy homogéneo, destacando el fantástico Cherubino de Angelika Kirchschlager, que para mí es la única que juega en la misma división que sus ilustres antecesoras (la Danco o la von Stade). Le sigue el Conde un tanto enfático en lo dramático pero vocalmente irreprochable de Keenlyside, cercano a las sutilezas de Fischer-Dieskau pero sin tantos recursos. Notable la Susana de la Ciofi que con una voz un tanto vulgar en el timbre hace maravillas por la gran expresividad de su interpretación. La condesa de Gens es correcta en todos los aspectos, pero no deslumbrante, y el Figaro de Regazzo no tiene ni la imponente presencia de Ramey ni la gracia y picardía del gran Prey.

La grabación consiguió un Grammy merecido.

W.A. Mozart – Le nozze di Figaro (Partes 1, 2 ,3 ,4, 5, 6, 7 y 8. Password: Sankerib)

Simon Keenlyside……El Conde de Almaviva

Véronique Gens………Rosina, la Condesa

Patrizia Ciofi…………..Susana, su criada

Lorenzo Regazzo……..Figaro, criado del Conde

Angelika Kirchschlager…….Cherubino, un paje

Marie McLaughlin……..Marcellina

Kobie van Rensburg……..Basilio y Curzio

Antonio Abete……..Bartolo y Antonio

Nuria Rial……….Barbarina

Concerto Köln-Collegium Vocale Gent- René Jacobs.