Archive for the 'Kraus' Category

Preparant la Doña Francisquita

25 Juliol 2010

Ja tocava!! Finalment torna la sarsuela al Liceu. Hi havia moltes ganes. Després de 22 anys torna al Liceu una sarsuela i no podia ser amb un altre títol que la Doña Francisquita, del compositor català Amadeu Vives. És una llàstima que tant esperat retorn hagi coincidit amb les amenaces de vaga, al final desconvocada, que van fer que s’hagués de cancel·lar la primera funció del divendres passat, i és que sembla que la sarsuela no tingui gaire bona sort al Liceu.

Doña Francisquita és una de les obres mestres del repertori sarsuelero, en concret de les obres del “género grande”. Es va estrenar a Madrid amb un èxit esclatant, amb el que suposava l’inici de l’última era daurada del gènere (Moreno Torroba, Sorozabal, Guerrero, Vives,…) fins al seu declivi definitiu amb l’esclat de la Guerra Civil. L’obra barreja sàviament l’ambient castizo i popular, amb cors i rondalles molt vistosos i escenes costumistes, amb una història d’amor i gelosia amb happy end. Els cantants sobretot les dues dones (Francisquita i Aurora) i el tenor (Fernando) són papers amb força compromís i amb una bona quantitat de números per al seu lluïment.

Aprofitem, com sempre, la informació recollida en la pàgina web del teatre.

Comèdia lírica en tres actes.

Llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw basat en La discreta enamorada de Lope de Vega. Música d’Amadeu Vives. Estrenada el 17 d’octubre de 1923 al Teatro Apolo de Madrid. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 7 de febrer de 1933.

Doña Francisquita, la més famosa de les sarsueles del compositor català Amadeu Vives, és considerada una obra mestra d’aquest gènere.

Situada al Madrid romàntic, en un ambient castizo, és la típica «comèdia d’embolics». La gelosia és el motor que mou sentiments i personatges, i el final és, òbviament, feliç. Són famosíssims els números «Por el humo se sabe dónde está el fuego», «La canción del ruiseñor», «Soy madrileña», el cor «Donde va la alegría», entre d’altres.La música és d’arrels populars i dóna peu a una brillant actuació dels cantants.”

Us adjunto link del full informatiu editat en ocasió d’aquestes funcions.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Full_informatiu/full_francisquita.pdf

RESUM ARGUMENTAL

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Sintesis_argumental/resum_francisquita_cat.pdf

L’acció té lloc al Madrid de mitjans segle XIX durant els dies de Carnaval.

Acte I

En una popular plaça madrilenya, a l’inici del Carnaval, veiem dos amics estudiants, Fernando i Cardona, que es troben amb Irene i Aurora la Beltrana, aquesta una actriu de gran predicament. Aurora, de caràcter fort i orgullós, menysprea les apassionades paraules de Fernando, que li va rendidament al darrere i Cardona aconsella a l’amic que no mostri tan ingènuament els seus sentiments.

Apareix –amb la seva mare, Doña Francisca– Francisquita, jove i atractiva, que està enamorada de Fernando. Altres personatges són Lorenzo Pérez, “botellero”, i el seu amic Juan Andrés, i Aurora retreu a Fernando que el nouvingut, Lorenzo, sí que és un home i se’n va amb ell. Francisquita, per cridar l’atenció de Fernando, deixa caure el seu mocador i aconsegueix que el noi l’hi torni. Cardona vol convèncer el seu amic que li valdria més festejar Francisquita i deixar la Beltrana, però Fernando, tot i trobar bonica la noia, no en fa cas. Don Matías, pare de Fernando, apareix amb un ram de flors amb la intenció de declarar el seu amor a Francisquita. Doña Francisca pensava que el vell senyor la pretenia a ella, però aviat s’adonen mare i filla que Don Matías s’ha enamorat follament de la noieta. Aquesta, llesta i atrevida, decideix fingir que accepta i lluitar per aconseguir el fill que estima. Li diu que Fernando fa dies que l’empaita i que cal allunyar-lo de Madrid.

Torna Aurora amb Lorenzo, que es mostra gelós de Fernando, i arriben Fernando i Cardona, els quals, en veure la Beltrana, decideixen provocar-li també gelosia, però la Beltrana s’adona del joc i se’n va. Don Matías busca Fernando per aclarir les acusacions de Francisquita i es produeixen una sèrie d’equívocs, ja que el fill parla d’Aurora, mentre que el pare ho fa de Francisquita; el jove desautoritza l’actriu, que no considera una dona honorable per casar-se amb ella; el pare s’indigna més amb el fill i l’amenaça. Apareix Francisquita, i Fernando, amb la constant intervenció de Cardona, comença a coquetejar amb ella amb la intenció de provocar la gelosia d’Aurora. Fernando admet que la noia és molt bonica, però continua obsessionat per l’actriu. L’acte acaba amb la celebració del Carnaval presidida per Aurora i la sortida d’uns nuvis de l’església on s’han casat.

Veiem un parell de vídeos d’aquelles funcions al Liceu de fa 22 anys, amb l’Enedina Lloris com Doña Francisquita, el MESTRE Alfredo Kraus com Fernando, Rosalina Mestre com Aurora la Beltrana i Josep Ruiz com Cardona. Són “la canción de ruiseñor” i el “soy madrileña” amb el que finalitza el primer acte.

Acte II

En una esplanada celebren el Carnaval personatges del Madrid popular, disfressats i amb màscares. Aurora la Bertrana canta una copla, ara dolguda pel canvi que ha fet Fernando, i apareix el nombrós grup de l’anomenada «Cofradía de la Bulla», que canta una cançó jocosa. Entren Fernando i Cardona, aquest disfressat de dona per poder acostar-se a les noietes. Don Matías ha fet cridar el seu fill perquè saludi la seva futura esposa, Francisquita, abans de marxar desterrat de Madrid. Francisquita fingeix que està buscant la mare i el seu futur marit i Fernando queda cor-robat de la bellesa i simpatia de la noia, que coqueteja descaradament amb ell i intenta dissimular la seva alegria en veure l’amor i la nova disposició de Fernando vers ella, disposat ara a casar-s’hi sense condicions. El canvi de sentiments que experimenta el jove –l’enamorament que sent per la jove i ingènua Francisquita i les brases que resten del seu turmentat amor i desig cap a la dona fatal que és Aurora– s’expressa en la famosíssima romança «Por el humo se sabe dónde está el fuego».

Veiem com la cantava Alfredo Kraus, senzillament sublim.

Cardona, vestit de maja, simula una escena de seducció amb Fernando que l’actriu creu que es de debò i li provoca un atac de gelosia. Aurora, despitada, intenta reconquerir la seva passió, però Fernando creu que només la motiva la gelosia i recorda el menyspreu que li ha mostrat i la rebutja completament. Ella jura venjar-se’n.

Veiem aquest magnífic duo amb Alfredo Kraus i Rosalina Mestre.

Entren Doña Francisca, Francisquita i Don Matías i també Cardona, ja vestit d’home. El vell desconfia de la presència del seu fill, que afirma que ha vingut a acomiadar-se, però que aviat comença a coquetejar amb Francisquita. Els cinc personatges canten un graciós quintet, en el qual cadascun expressa les seves inquietuds. Francisquita en acomiadar-se de Fernando simula un desmai i cau als seus braços.

Aquí us deixo el quintet.

Arriba molta gent tocant i cantant, i també Juan Andrés i Lorenzo Pérez, que paga la festa que s’ha organitzat. Aurora balla una masurca, fet que incomoda Lorenzo, que, ple de gelosia, amenaça de ferir qui gosi ballar amb ella. Francisquita aconsegueix que Fernando s’afanyi a reptar el galant, però Don Matías vol mostrar que encara és un home fort i valent i s’avança a ballar amb Aurora. Quan Lorenzo l’ataca, el domina en pocs instants. Fernando i Francisquita ballen la mateixa tonada, i s’intercanvien paraules amoroses, mentre Cardona, per completar la ronda, treu a ballar Doña Francisca.

Acte III

En un carrer de Madrid on hi ha la casa de Don Matías, de nit, després del típic anunci del sereno, hi entren sis parelles de noies i nois enamorats que canten l’anomenat «Coro de los románticos». Una sèrie de trobades i intrigues precedeixen la reunió de tots els protagonistes al ball de Cuchilleros. Francisquita li diu al vell que Fernando continua festejant-la i, d’altra banda, assegura a la seva mare que es vol casar realment amb Don Matías i que el seu fill, Fernando, de qui està enamorat realment és d’ella, de Doña Francisca. Cardona convenç Fernando que vagi al ball i Aurora, malhumorada, decideix finalment també anar al ball.

En un pati del carrer de Cuchilleros, Aurora la Beltrana, a petició de Cardona, canta el bolero gitano «Marabú», acompanyada pel mateix Cardona. Els romàntics demanen que hi hagi ball i l’orquestra toca el conegut «fandango».

Veiem el “Marabú” i el “fandango” amb el Josep Ruiz i Rosalina Mestre.

Quan Lorenzo arriba per provocar Fernando, Cardona li assegura que aquest no té cap interès per la Beltrana i que l’hi regala de gust. Francisquita arriba amb la mare, i Fernando li demana ajuda perquè intervingui a favor del seu amor, però no s’adona que la vella està convençuda per la seva filla que el jove la festeja a ella i es comporta d’una manera grotesca. Lorenzo també creu que Fernando va darrere de la mare i ho diu a Don Matías. Quan Doña Francisca es decideix a demanar a Don Matías permís per casar-se amb el seu fill, aquest reacciona iradament i li recorda que podria ser la seva mare. Cardona aprofita l’ocasió per replicar que ell mateix es pot aplicar una reflexió semblant si considera la seva intenció de casar-se amb la noia. El vell reacciona amb noblesa i comprèn tot seguit el seu error. Francisquita demana perdó per les seves mentides i intrigues, motivades només per l’amor, i Fernando canta les gràcies de la seva estimada i li demana al pare la benedicció nupcial. Don Matías s’emociona, renuncia al seu casament i convida tothom a beure i a celebrar la boda. Cardona proposa a Aurora trobar-se aquella nit i ella sembla estar-hi d’acord. El cor dels presents canta i balla el «Canto alegre de la juventud» que celebra l’amor i l’alegria de viure.

LLIBRET

http://www.kareol.es/obras/cancionesvives/donafrancisquita.htm

UNA VERSIÓ PER ANAR ESCOLTANT

Us deixo tota una fita dels últims anys en el intent de recuperar la sarsuela amb la dignitat que es mereix. Són les gravacions que impulsades per la Fundación Caja Madrid es van dur a terme amb la máxima qualitat tant técnica com artístca (comptant amb les figures de Kraus, la Bayo, Domingo, Pons, Luis Lima o Verónica Villarroel entre d’altres) va editar el segell Auvidis d’un bon nombre de títols.

Aquesta Doña Francisquita és tota una joia, en primer lloc per l’excel·lent treball d’Antoni Ros Marbà al front d’una sensacional Sinfónica de Tenerife. El Fernando de Kraus és tota una creació, tot i que el tenor ja estava maduret, la Pierotti és una Aurora poderosa i la Bayo una Francisquita de cant i timbre cristal·lins i molt lírics.

 

Amadeo Vives – Doña Francisquita (part01, part02)

Doña Francisquita – Maria Bayo

Fernando – Alfredo Kraus

Aurora la Beltrana – Raquel Pierotti

Cardona – Santiago S. Jerico

Doña Francisca – Rosa Maria Ysas

Don Marias – Alfonso Echeverria

Lorenzo Pérez – Ismael Pons

Leñador / Sereno – Emilio Sanchez

Buhonera – Maria Luisa Maesso

Orquesta Sinfónica de Tenerife-Antoni Ros Marbà

 

FITXA ARTISTICA

Títol: Doña Francisquita

Direcció d’escena: Luis Olmos

Escenografia: Jon Berrondo

Figurinista: María Luisa Engel

Coreògraf: Florencio Campo

Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo

Producció:  Teatro de la Zarzuela (Madrid)

Funcions restants: 27, 28, 29 y 30 de julio

  27.07.2010 28.07.2010 29.07.2010 30.07.2010
Direcció musical Miquel Ortega Miquel Ortega Miquel Ortega Miquel Ortega
Francisquita Sonia de Munck Mariola Cantarero Sonia de Munck Mariola Cantarero
Aurora la Beltrana Marina Pardo Milagros Martín Marina Pardo Milagros Martín
Fernando Carlos Cosías Josep Bros Alex Vicens Josep Bros
Doña Francisca Amelia Font Amelia Font Amelia Font Amelia Font
Cardona Emilio Sánchez Julio Morales Emilio Sánchez Julio Morales
Don Matías Enrique Baquerizo Enrique Baquerizo Enrique Baquerizo Enrique Baquerizo

Mis Favoritos: Reivindicando La Favorita

31 Mai 2010

La Favorita es una de esas óperas ante las que muchos de los llamados “expertos” operófilos arrugan la nariz. Y es que ni es de Wagner, ni tiene un argumento transcendente (yo casi creo que no tiene argumento, de tal engendro que es el libreto), ni da juego para paranoias escénicas que puedan llamar la atención de los nuevos amos del mundo operístico: los directores de escena.

Pero mirando con perspectiva ha sido una de las óperas fundamentales del repertorio de muchísimos teatros, admirada por el público y respetada por los mejores cantantes, sobretodo los tenores. Sólo en el Liceu se han dado más de 250 funciones, eso sí, en los últimos 30 años sólo se ha programado en tres temporadas. ¿Falta de interés? No, falta de voces.

Y es que La Favorita necesita al menos de tres cantantes de primera categoría y, para colmo, especialistas en belcanto. De entre ellos, se lleva la palma el Fernand (Fernando), papel para tenor que es uno de los más exigentes del repertorio belcantista para esa cuerda.

La Favorite (porque se estrenó en francés el 2 de diciembre de 1840 en París) es una ópera de Gaetano Donizetti con libretto (si se le puede llamar así) de Alphonse Royer y Gustave Vaëz, con arreglos de Eugène Scribe, en el cual se narra la historia de Leonora de Guzmán.

Donizetti se había mudado a París en 1838 con un contrato para escribir tres obras para L’Opéra. Durante el año siguiente había completado L’ange de Nisida para el Théâtre de la Renaissance, pero nunca llegó a estrenarse por causar bancarrota la compañía. Donizetti salvó la mayoría de la partitura para La favorite, obra en la que se puede escuchar alguna de sus mejores piezas. De hecho hay bastante de refrito en la partitura, ya que en la propia L’ange de Nisida hay trozos de Adelaide, si bien la música compuesta expresamente para la obra se centra en las arias, donde Donizetti solía adaptarse a las aptitudes vocales del reparto que la iba a estrenar. Y aquí es donde está la clave de la calidad belcantista de la obra, ya que para el estreno Donizetti contaba con un cast original formado por cuatro auténticos virtuosos: Rosine Stoltz (Leonor), Gilbert Duprez (Fernand), Paul Barroilhet (Alphonse) y Nicholas Levasseur (Balthazar).

La obra obtuvo un éxito colosal, y sólo en L’Opéra hasta 1918 se dieron 618 funciones. En tres años la ópera ya se había extendido por toda Europa y EEUU, principalmente en la versión en italiano ligeramente variada (prácticamente es una traducción, sin cambios destacados en la partitura, y nunca autorizada explícitamente por el autor).

La Favorite ha sido una ópera siempre ligada al tenor. Fernandos míticos empiezan por el propio Duprez (inventor del do de pecho), Gayarre (que lo tenía como papel de presentación) o Caruso, y más recientemente Di Stefano (en sus primeros años), Gianni Poggi, Gianni Raimondi, Alfredo Kraus, Luciano Pavarotti, Jaume Aragall y Ramón Vargas han hecho excelentes recreaciones. De entre estos últimos ha sido Alfredo Kraus, sin lugar a dudas, el más perfecto y persistente defensor de una parte que fue capaz de exprimir hasta el máximo con absoluta maestría. Y es que Kraus, a pesar de no disponer de un timbre de belleza refulgente como Pavarotti o Aragall, poseía una técnica suprema que le permitían frasear y recrearse en un canto lleno de matices, con una dicción impecable y un legato prodigiosos, además de las facultades (la parte tiene varias citas por encima del si3 natural, alcanzando el do4 y el do sostenido más de una vez).

La parte de Leonora es para una mezzo que ha de dominar perfectamente los resortes del belcanto, además de poder alcanzar notas muy agudas (de soprano) en los dúos con el tenor. Han sido grandes dominadoras de la parte la Stignani, la Simionato y la Cossotto, aunque también han dejado grandes lecturas la Barbieri (un poco corta), la Verret, la Baltsa (estas dos más sopraniles) y la Zajick (con ese portento de la naturaleza de voz que posee).

El personaje de Alfonso XI tiene un aria de salida muy lucida que han grabado muchos de los principales representantes de la cuerda baritonal. Es un aria difícil, por las florituras y ascensiones al registro agudo que requiere, que ponen en peligro la propia línea de canto, que ha de ser auténticamente belcantista.

Por ultimo, el papel de Balthazar es para un bajo que ha de saber dar la replica en los dúos e imponerse por autoridad y voz en los magníficos concertantes finales del segundo y tercer acto

——————————–

Repasemos algunas de las principales piezas de la obra (en la versión italiana).

En primer lugar el aria de salida de Fernando “ Una vergine”. El airoso posee dos estrofas, separadas por una pequeña intervención del bajo, pero la tradición impuso que se interprete una sola estrofa. La dificultad para el tenor es extrema, ya que de salida ha de ascender a un re bemol sobreagudo totalmente en frío. Alfredo Kraus lo bordaba en estas funciones de 1971 en Tokio. Dirige Olivero de Fabritiis.

Después de un dúo entre Fernando y Baltasar, un coro femenino y una aria casi de sorbete de Inés (soprano ligera), llega Leonora de Guzmán y se encuentra con su amante Fernando. El dúo  “Ah! Mio bene” es sensacional, con una cabaletta llena de puntatture. Cossotto y Kraus son una pareja ideal, en las misma función que el video anterior.

Después del dúo hay una nueva cabaletta del tenor muy exigente “ Si del core..” que se elimina casi siempre, con lo que el primer acto suele finalizar con el dúo. El segundo acto empieza con la gran escena de salida del rey Alfonso “Vien Leonora, a piedi tuoi”. No puedo resistirme a ofreceros la versión del gran Ettore Bastianini, que si bien no es el más sutil belcantista, la belleza intrínsica de su voz de barítono, la vehemencia de su canto y recursos sobrados permiten disfrutarla por completo. Es la grabación en estudio de DECCA del año 1955, dirigida por Alberto Erede.

El finale del segundo acto es una de mis partes favoritas de la obra. Su construcción es ejemplar con la presencia dominante del bajo, que se ha de mostrar autoritario. La grabación es la misma que la anterior, completando el reparto Giulietta Simionato (Leonora), Gianni Poggi (Fernando) y Jerome Hines (Baltasar), la orquesta y coros son los del Maggio Musicale Fiorentino.

En el tercer acto pasan muchas cosas, a cual más inverosímil. En él se encuentra la gran escena de Leonora “O mio Fernando”, considerada como una de las mejores arias belcantistas para mezzo. Fieronza Cossotto hace una lectura insuperable: la calidad y homogeneidad de su timbre en todos los registros, su magisterio canoro y sus agudos portentosos la colocan en el número uno de mis preferencias. Veámosla en la función de Tokyo de 1971.

El final del tercer acto es muy dramático, con Fernando descubriendo que Leonora es la “favorita” del rey. El tenor ha de poner toda la carne en el asador (muy al estilo de los papeles escritos para Duprez).  Veamos a Kraus, junto con Cossotto, Bruscantini y Raimondi en la función de Tokyo.

El aria “Spirito gentil” quizás sea la pieza más conocida de la ópera. Pocos de los grandes tenores del siglo XX no la han, al menos, grabado, aunque no sea precisamente adecuada a sus características vocales (léase Domingo, Corelli o Carreras). Al aria le precede un breve recitativo “Favorita del re” donde se ha de expresar la rabia y el dolor de descubrir que Leonora es la amante del rey. El aria consta de tres partes, la primera melancólica, una central más viva, de sentimientos encontrados, y la tercera, repetición de la primera, donde el tenor ha de alcanzar el do4, en la cadenza se suele incluir una ascensión al si natural. La dificultad es máxima. Escuchemos al maestro Alfredo Kraus en una interpretación desde el Carnagie Hall de 1975.

La ópera acaba con otro magnífico dúo, donde Leonora y Fernando se reencuentran y se reconcilian, justo antes de la muerte de la adúltera. Al morir Leonora, Fernando grita desesperado “E spenta”, y el tenor ha de volver a colocar otro do4. Veamos la última escena de la ópera con la mezzo Shirley Verret y Alfredo Kraus desde el Teatro de la Zarzuela de Madrid, en junio de 1992, en la última función de la carrera de la gran mezzo norteamericana.

——————————–

A continuación os dejo un link de la página KAREOL con el libreto de la ópera.

http://www.kareol.es/obras/lafavorita/favorita.htm

——————————–

Por último os facilito los links de algunas de las versiones que más me gustan de la obra.

En primer lugar la que para mí es la mejor versión de la ópera que poseo (y os advierto que tengo casi una treintena). Se trata de una función desde Buenos Aires de 1967 con el dúo insuperable formado por Kraus-Cossotto, ambos en estado de gracia. Les acompaña un notable cantante como Bruscantini (mejor aquí que en Tokyo, menos nasal) y la eficiencia del bajo Ivo Vinco. La toma en vivo no es muy buena y está trufada por las continuas histerias del público, pero no importa ante semejante derroche canoro de los dos protagonistas.

Gaetano Donizetti – La Favorita (CD01, CD02)

Leonora – Fiorenza Cossotto. 

Fernando – Alfredo Kraus. 

Alfonso XI – Sesto Bruscantini

Baltasar – Ivo Vinco.

Buenos Aires, Teatro Colon – Bruno Bartoletti (1967)

En segundo lugar la primera grabación que se puede considerar completa de la obra. Pavarotti nos deja aquí un Fernando generosísimo de voz y arrebato tímbrico (en directo no consigue tanta fluidez, en un papel que le exigía mucho), mientras que Cossotto, menos suelta que en los directos, hace una Leonora que sienta cátedra. Bacquier es un Alfonso insuficiente (estrangulado) y Ghiaurov es un Baltasar de muchos quilates. La Inés de Cotrubas es un lujo.

Gaetano Donizetti – La Favorita (CD01, CD02, CD03)

Fernando – Luciano Pavarotti

Leonora – Fiorenza Cossotto

Alfonso XI – Gabriel Bacquier

Baltasar – Nicolai Ghiaurov

Inés – Ileana Cotrubas

Orquesta y Coro del Teatro Comunale de Bologna – Richard Bonynge

 

Por último os dejo la última versión grabada en estudio, en el original Francés, con un reparto bastante potable, sobretodo por el excelente Fernand del mexicano Ramón Vargas. Le acompañan una deslumbrante, por voz que no por canto, Leonor de Vasselina Kasarova y un decente Carlo Colombara como Balthazar. El Alphonse de Anthony Michaels Moore es muy tosco vocal y técnicamente. La prestación de las masas muniquesas es la mejor que he oído, con un Marcello Viotti concertando con mano de hierro.

Gaetano Donizetti – La Favorite (CD01, CD02)

LEONOR DI GUZMAN – Vasselina Kasarova

FERNAND –  Ramon Vargas

ALPHONSE XI – Anthony Michaels Moore

BALTHAZAR – Carlo Colombara

DON GASPAR – Francesco Piccoli

INES – Abbie Furmanski

Mûnchner Rundfunkorchester – MARCELLO VIOTTI

El Werther de Vargas

4 Març 2009

werther-vargas

Feia molt de temps que anava al darrera d’aquesta gravació ja que Ramón Vargas és l’únic Werther que jo he vist en directe ja fa 10 anys, al Teatro Real de Madrid.

La història és que un parell d’amics i jo van organitzar un viatge al Teatre Real al juliol de 1999, que feia poc que havia reobert les seves portes, per veure dues funcions que es prometien d’autèntic luxe: Samson et Dalila amb Plácido Domingo, i Werther amb Alfredo Kraus. El cas es que es va anunciar que Kraus suspenia totes les funcions per malaltia (gran decepció), de fet ja no va tornar actuar més, perquè com tots sabeu va morir al setembre d’aquell any.

Així vam anar a la funció una mica decebuts sabent que en lloc del mestre canari cantaria un tenor mexicà bastant jove, el Ramon Vargas, del que sabien que havia gravat un Tancredi amb la Kasarova feia uns pocs anys i que estava començant a guanyar-se fama mundial amb papers com el Rodolfo, el Duc de Mantua, Edgardo o Alfredo.

El repartiment de la funció incloïa la Charlotte de la Carmen Oprisanu (que s’haurà fet d’ella?), la Sophie de la Moreno i l’Albert de l’Enrique Baquerizo, dirigits pel mestre Julius Rudel.

El record que tinc de la funció és molt grat, i em va impressionar molt la veu i la tècnica de Vargas, que va fer una funció molt rodona (crec que tinc el vídeo per algun lloc).

Aquí us deixo com cantava la celebèrrima Porquoi me revellier (Acte III).

Porquoi me revellier (Vargas, Madrid 1999)

Poc després i de manera quasi simultània van sortir dues gravacions del Werther al mercat: una amb l’Alagna i la Georghiu dirigits per Pappano, i l’altra amb el Vargas i la Kasarova dirigits per Jurowski.

La de l’Alagna ràpidament es va convertir amb tota una sensació, amb tota la raó del món, ja que amb la de Kraus són, per mi, les millors versions en estudi de l’òpera.

La del Ramon Vargas no l’he sentit fins que me fet amb ella aquest dies.

La veritat és que la versió no és rodona, fonamentalment per tres punts febles:

El primer és l’erràtica direcció de Jurowski, amb molts contrasts i amb un so a empentes. Tallant o interferint moltes vegades en la línia dels cantats.

La presa de so, bastant opaca, tampoc ajuda gaire a ressaltar la rica orquestració i mil matisos de la partitura.

Per últim els cantats, que exceptuant lleugers moments, no entren en els papers amb tota la carn a la graella, sobretot en els duos entre Werther i Charlotte. Vargas i Kasarova cantant molt bé, però no hi ha gens de química i el resultat es bastant fred, comparat per exemple amb els magnífics duos de la versió Alagna-Georghiu.

Per que veieu un exemple de passió i química us deixo un link amb un fragment (continuació del aria anterior) de la màgnifica versió que van fer a Viena el apassionadíssim Marcelo Alvarez i la magnífica Elina Garanca.

Alvarez-Garanca en Werther (Acte III)

Cal dir que Vargas canta amb un molt de gust i tècnica, i la veu té un timbre maquíssim, però no arriba ni al romanticisme majestàtic i senyorívol d’Alfredo Kraus, ni a l’apassionament desbordant de l’Alagna. La Kasarova per la seva part aporta la seva veu timbradíssima, però està out. La resta del repartiment és digne.

Ara a veure si programen aviat un Werther al Liceu.

Com sempre més informació i links dels discos en el primer comentari.