Archive for the 'La Traviata' Category

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (2 de 3)

24 febrer 2011

Segona entrega de la sèrie emesa per la BBC en la que el mestre Pappano, actual director musical de la Royal Opera House, Covent Garden, fa un breu repàs a la història de l’òpera italiana.

Aquesta vegada tot el programa es centra en la figura més gran de la història de lírica italiana, i potser universal, la del gran mestre Giuseppe Verdi.

Potser és una mica excloent passar de Rossini (final del primer capítol) a Verdi sense dedicar un espai a dues figures tan transcendentals com Bellini i Donizetti, però la immensa importància de Verdi i la popularitat i qualitat de la seva obra mereixen un i deu capítols en exclusiva.

La narració intenta fer un seguiment cronològic dels principals successos en la vida i obra del compositor, lligant les diferents obres a diferents moments en la seva vida. Així se’ns relaciona La Traviata amb la seva relació llarga i socialment no gaire ben vista amb la Strepponi, Nabucco amb el Ressorgimento o Don Carlo amb la seva visió de la política i la religió.

A part de fragments musicals de vàries obres de l’autor i d’un fragment de l’escena de la bogeria de la Lucia de Lammermoor (que s’introdueix com a paradigma del romanticisme operístic i influència directa en la joventut de Verdi), les obres que es tracten en el documental són Nabucco, Rigoletto, La Traviata, Don Carlo, Aida, Otello i Falstaff.

Respecte als intèrprets que hi participen trobem les aportacions expressament realitzades per al documental de Diana Damrau (cantant la Lucia), Paolo Gavanelli parlant del Rigoletto, Renee Fleming, Joseph Calleja i Thomas Hampson parlant de La Traviata. A més de gravacions de la Sutherland (Lucia), Guleghina (Nabucco), M.Alvarez (Rigoletto), S.Keenlyside i Robert Lloyd (Don Carlo), Domingo, Te Kanawa i Leiferkus (Otello), i Bryn Terfel (Falstaff).

Respecte als llocs visitats el documental ens trasllada a la vila natal del compositor (Roncole), a la casa dels Baressi (Bussetto), Milan (Scala i Gran Hotel), la vila de Sant’Agata i a Verona. On se’ns ensenya l’orgue on tocava quan era un infant, les habitacions on dormia i composava, l’habitació on va morir, i fins i tot el barret de copa amb el que es va fer el que potser és el seu retrat més famós.

Com a curiositat, al final s’inclouen unes imatges gravades al 1901 de l’enterrament del compositor, que va ser absolutament multitudinari i que no havia vist mai.

Pappano ho explica tot amb una passió i una implicació sorprenent. Aquest senyor és un autèntic showman.

VIVA VERDI!

BBC.Opera Italia.2-Viva Verdi

http://rapidshare.com/files/399032857/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar
http://rapidshare.com/files/399033066/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar
http://rapidshare.com/files/399033186/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar
http://rapidshare.com/files/399033234/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar
http://rapidshare.com/files/399033280/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar
http://rapidshare.com/files/399033336/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar
http://rapidshare.com/files/399034467/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar
http://rapidshare.com/files/399033836/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

Anuncis

Montserrat Caballé al Liceu: La Traviata de Giuseppe Verdi (6-12-1973)

30 Setembre 2009

Traviata

La temporada 1973-1974 va ser una temporada molt intensa al Liceu en part gràcies a dos sèries de representacions memorables de la Caballé al Liceu: al novembre la temporada es va iniciar amb l’estrena absoluta al teatre de la Caterina Cornaro de Donizetti, amb Caballé, Aragall i Bruson en els papers protagonistes, mentres que per final d’any s’iniciaren les històriques representacions d’Aida, amb el Domingo, la Berini i Mastromei. Entre mig d’aquestes dues, a inicis de desembre, la soprano tenia programades 4 funcions de La Traviata, amb Josep Carreras i el Vicens Sardinero, que juntament amb les altres dues van ser les tres produccions en que la soprano va participar aquella temporada.

Cal dir que La Traviata va ser un paper dels més importants per la nostra soprano en els seus primers anys d’esclat com a diva de fama mundial, i que va escollir-lo moltes vegades com a carta de presentació en molts teatres on debutava, a més de ser el segon papar que va gravar en disc per la RCA, allà per l’any 1966. Ara ja havien passat els anys, i Caballé cada vegada s’anava ficant en papers més spintos o amb més càrrega dramàtica, és a dir, més Amelies, Aides (que debutà al Liceu uns dies després), Adrianes, Normes, Manons puccinianes… i menys Leonores, Mimis,….. El cas es que el paper de Violetta cada vegada va quedar més arraconat, i després d’aquesta funció (perquè només va fer una, la resta les va cancel·lar) a la seva Violetta li quedaven molt poques representacions.

Segons el que la soprano explica en la seva biografia d’aquella funció, es trobava lleugerament refredada per el que no estava al 100%, cosa que podria explicar els dos incidents que va sofrir en el primer i darrer acte, però al mateix temps també ens reconeix que aquella funció és troba entre les millors que ha fet del personatge. Nomès siigui per aquest motiu, que ja val la pena prestar atenció al que va succeir aquella nit.

Escoltant la funció un retroba totes les virtuts en la veu i el cant habituals de la soprano. Comença a demostrar la seva vàlua en un impressionant soliloqui “Ah, forse è lui ” d’irrefutable bellesa i intenció dramàtica, després de passar amb nota per les coloratures del duo amb Alfredo. Però és en els dos re bemolls de “Giore” on trobem el primer incident de la nit, ja que el primer no arriba a ser emès, amb una hàbil correcció in extremis de la soprano, mentre que en el da capo es produeix un fet insòlit fins aquell moment, amb el primer gall de la soprano al Liceu (cal matissar que és un gall molt petit, però és). Independentment d’això el públic la rep amb entusiasme al finalitzar l’acte, però la soprano no va sortir a saludar sola, ja que, com ella confessa, sentia que no s’ho mereixia.

En el segon acte està espectacularment bé, amb un duo amb Sardinero (Germont pare) on es poden entendre perfectament a partir del cant tots els canvis d’ànim del personatge i on, com sempre, en el “Dite alla giovine” crea aquells moments màgics de cant eteri que posen la pell de gallina. Poc després té les memorables frases “Amami, Alfredo” on està punyent i molt intensa, i ja en la següent escena ens regala un “Alfredo, Alfredo” commovedor.

En l’últim acte es troba un altre dels moments memorables de la partitura: el “Addio, del passato” on la Caballé canta amb autèntic sentiment, però vet aquí que al final de l’ària en l’última nota aquesta se li talla, no podent recuperar-la amb la perfecció amb que la soprano acostumava a emetre aquests sons. En “Parigi, o cara” continua molt capficada, com també en les últimes frases, on un pot dir que la soprano a assolit completament el personatge.

A la Caballé l’acompanyaven el Josep Carreras (a punt d’esclatar de manera definitiva) i el recordat Vicens Sardinero.

Carreras està molt ardent com al jove Alfredo. El seu fraseig i el seu cant ja són el que han sigut durant els seus millors anys: veu amb un centre de color bellíssim i cant supercomunicatiu i donant-ho tot. La seva prestació és excel·lent, amb una versió memorable de la seva ària al començament del segon acte (amb cabaletta inclosa i agut). Al final del segon acte és un amant ferit molt convincent, per passar al penediment més contingut amb un molt bon ús de la mitja veu. Al “Parigi, o cara” la veu perd una mica d’impostura en les notes del pas, però això només es tradueix en una pèrdua de la bellesa del so.

Sardinero, per la seva part està en molt bona forma, amb un duo amb Caballé magnífic, amb la veu sonant autoritària i poderosa, amb un color de baríton autèntic, i un cant molt ajustat. És una llàstima que la gravació es talli just en el moment de la famosíssima “Di Provenza” (si algú té aquesta gravació completa hi vol fer-la arribar que no ho dubti).

La resta es defensa amb dignitat, amb un Dr Grenvil d’un jove Joan Pons encara exercint de baix.

La gravació prové de la retransmissió radiofònica de RNE on les veus sonen adequadament, mentre el so de l’orquestra, dirigida pel mestre Masini, queda més pobre.

VERDI-LA TRAVIATA (Part01, Part 02   s’ajunten amb HJsplit)

Violetta-Montserrat Caballé

Alfredo-José Carreras

Germont-Vicente Sardinero

Flora-dolores Cava

Gastone-José Manzaneda

Dr. Grenvil-Juan Pons

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu-Gianfranco Masini

Barcelona, 6-12-1973

———————————————

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

Una Traviata excelente

27 Juliol 2009

Traviata-Sills

La neoyorquina Beverly Sills (Brooklyn, 1929) cantó a lo largo de su carrera innumerables funciones de La Traviata, papel que debutó con solo 22 años cuando trabajaba en la Charles Wagner Opera Company en gira por toda Norteamérica y Violetta es uno de sus papeles emblemáticos. Cuando grabó esta versión al inicio de los 70s conocía la parte como la palma de su mano.

Si bien la Sills no era una soprano dramática de coloratura (a lo Callas) aportaba al rol más drama, detalles y colores que otras famosas Violettas (véase Sutherland o Moffo). Su encanto y brillantez en el primer acto son innegables culminando un “Sempre libera” maravilloso en coloraturas y agudos. En el segundo acto, junto al Giorgio Germond de Panerai, el canto es más lírico y muy bellamente fraseado (casi tan bello como la Caballé), en un dúo que quizás sea lo mejor que le he escuchado a la Sills nunca, con un “dite alla giovine” tan desgarrador como etéreamente lírico. Pero el completo triunfo de la Sills, aunque parezca mentira, está en el cuarto acto, donde aporta una intensidad tremenda al personaje con una voz que suena vulnerable y frágil.

El Alfredo de Gedda es otra razón para tener muy en cuenta esta Traviata. La voz ya había pasado su mejor momento, sin todavía estar en franco declive, pero el papel no tiene ningún escollo que el elegante fraseo y perfecta técnica del tenor no puedan solventar sin problema. En “De mie bollenti spiriti” parece que la línea y la voz se ajusten exactamente al texto, y la cabaletta “O mio rimorso” está cantada como nadie y rematada con un do espectacular. En el tercer acto oscurece la voz y en el cuarto acto remata la actuación con una excelente prestación en el dúo “Parigi o cara”

Rolando Panerai, que ya era todo un veterano, es un notable Germont. Este señor representa el cantante de ópera de la vieja escuela que siempre sabe lo que canta y lo hace con rigor. Panerai, además, tiene la ventaja de que es un notable intérprete, con lo que a su buena labor vocal se le une una magnífica caracterización. En el dúo con Violetta se muestra severo, sin artificios, en “Di Provenza” es paternal sin llegar a lo cursi, y en la última escena de la ópera refleja en su canto la culpabilidad como pocos.

El italiano Aldo Ceccato hace una lectura sin amaneramientos, ni frivolidades, y lo más importante, sin cortes. La captura de las voces es excelente mientras que la de la orquesta es un poco saturada (como de iglesia).

Es una excelente Traviata con un gran elenco de cantantes, ¿qué más se puede pedir?

(CD01, CD02)

Opera from the Met: La Traviata (31-10-2008)

8 Mai 2009

TRAVIATA_Harteros_as_Violetta_0077

Había oído hablar muy bien de la soprano alemana Anja Harteros pero nunca la había escuchado, con lo que cuando me hice con esta retransmisión enseguida la puse en la lista de las audiciones prioritarias, y la verdad es que ha sido bastante decepcionante.

No quiero decir que sea una mala cantante, sino que no es una Violeta aceptable (almenos en esta función). Violeta es un personaje para una soprano capaz de manejarse con las agilidades de la primera escena, defender con lirismo el segundo acto y arrebatar con dramatismo en el último, y la Harteros, que en principio y por el tipo de voz que tiene, de soprano lírica pura, debería salvarse  en el principio, lucirse en el segundo y defenderse en el final, no consigue estar a la altura hasta la escena final.

En el primer acto empieza fría, con un Brindis desdibujado, en el dúo “Un di, felice…” no está ajustada (tampoco le ayuda el Alfredo de Giordano) y en su gran escena “E strano,…..Sempre libera” empieza con dudas y acaba a gritos y sufriendo en las coloraturas y en las ascensiones al agudo.

En el segundo acto, que debería bordar, encuentra más comodidad en la emisión de las notas, mejorando la impresión vocal, pero la lectura es planísima, aburrida, quizás despistada por el desastre canoro del Germont de Lucic.

En el último acto defiende con sentimiento el “Addio del pasato..” y acierta en el acento del resto de la escena con un “Parigi, o cara” que es lo mejor de la función.

El Alfredo de Massimo Giordano solo se justifica porque estuviera enfermo porque sino no se entiende que un tenor sin voz (o sin técnica) cante en el Met. El timbre es de tenor lírico, pero no se puede saber si con buenos recursos o no porque toda la función está peleándose con flemas y sonidos roncos. En su aria “De miei volenti spirito…” acaba casi afónico, y la cabaletta es un suplicio para el cantante (gritando como un poseso) y para el oyente. Una lástima.

Lo de Zeljko Lucic es lo más penoso de todos, posee una voz de barítono bella y recia pero una nula técnica. En una misma frase las notas se le quedan atrás o las entuba o pierde la impostación. Un desastre.

Los coprimarios son justitos (el tenor que hace de Gaston está horrible), y lo único que se salva es la adecuadísima dirección del siempre acertado Paolo Carignani, del que como ya podimos comprobar en el Liceu hace años con su Macbeth y esta temporada con el Simon Boccanegra, se confirma como un gran director verdiano.

Giuseppe Verdi (1813-1901) : La Traviata (1853)(Link de descarga)

Anja Harteros (soprano) : Violetta Valéry

Massimo Giordano (tenor) : Alfredo Germont

Zeljko Lucic (barítono) : Giorgio Germont

Theodora Henslowe (mezzo-soprano) : Flora Bervoix

Kathryn Day (soprano) : Annina

Eduardo Valdes (tenor) : Gaston de Letorières

John Hancock (barítono) : Barone Douphol

Louis Otey (bajo) : Marchese d’Obigny

Paul Plishka (bajos) : Dottore Grenvil

Juhwan Lee (tenor) : Giuseppe

John Shelhart (bajo) : Commissionario

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra

Director: Paolo Carignani