Archive for the 'Lee' Category

El Tancredi de René Jacobs

5 Juny 2012

Ja sabeu, els que visiteu amb assiduïtat el bloc, que el director Belga és un dels músics que més m’interessen perquè les seves propostes sempre són, des del meu punt de vista, enriquidores i fora de la convencionalitat (que moltes vegades esdevé en mediocritat).Aquí ens presenta un Rossini primerenc, el Tancredi.

L’obra es va estrenar al 1813 al teatre de La Fenice i l’obra va contribuir de manera decisiva per confirmar la posició de Rossini com principal compositor d’òpera a Italia (amb només vint-i-un anys). El llibret es basa en l’obra de Voltaire, i l’argument es centra en les rivalitats familiars existents a la Sicília del segle XI. Per l’estrena, Rossini i el seu llibretista, Gaetano Rossi, van canviar el final tràgic per un lieto fine, que posteriorment va ser modificat per restaurar l’argument original a l’estrena de l’obra a Ferrara.

Argirio, senyor de Siracusa, es proposa casar la seva filla Amenaide amb l’enemic de la família, Orbrazzano, amb la finalitat de segellar una aliança. Tancredi, l’amant exiliat de la noia torna alertat per la noia disfressat, però Orbrazzano intercepta la carta i acusa a Amenaide de comunicar-se amb Solamir, cap dels serraïns. Es condemnada a mort, però Tancredi accepta ser el seu paladí, guanya el duel contra Orbrazzano i capitaneja l’exèrcit contra els serraïns. Un moribund Solamir confirma que Amenaide és innocent, i tot termina bé.

Jacobs fa servir la versió revisada perla Rossini Fondationde Pesaro, és a dir, recupera el final feliç. L’enorme experiència del director en el repertori barroc i en Mozart es nota en la manera d’afrontar la partitura, sobretot en el tractament dels recitatius i el seu acompanyament. La riquesa de matisos és abrumadora, ple de fioritures orquestrals de categoria (per exemple l’ambientació oriental amb arabescs dels violoncels i les subtileses del pianoforte). A més, cuida en tot moment que els cantants donin les inflexions dramàtiques necessàries als recitatius, així com controla ferreament les variacions i ornamentacions en les àries, de manera que tot contribueixi a donar una homogeneïtat dramàtica al text i a l’acció. Que vol dir això: abstenir-se que estigui buscant la pirotecnia vacua i els sobreaguts (sotagreus) de traca i mocador.

La gravació és una versió en concert realitzada l’Acadèmia de Música Franz Liszt de Budapest a l’octubre de 2009, provinent d’una producció del Theater an der Wien, amb un nivell vocal notable.

Com a Argirio trobem al tenor Colin Lee: veu molt maqueta, de timbre molt claret que canta un Rossini molt mozartià. Li falta una mica d’empenta en el cant per a un personatge que té molts canvis d’ànim com l’Argirio. Malgrat això és capaç de cantar amb un gust exquisit i cuidant el fraseig en les parts més elegiaques. En la part menys positiva cal dir que presenta certa tendència a blanquejar la veu quan apiana i l’agut és suficient però una mica al límit.

En el següent vídeo el podeu sentir cantant “Ah! Segnar in vano io tento” del segon acte.

L’Amenaide de la Kurzak és un regal per les orelles. Té la soprano polaca una veu de timbre immaculat, amb amplitud i calidesa al centre i un a bona tècnica (leáse agilitat). Aguts una mica fixos però ben emesos (amb certa precaució a l’atac). En les àries brilla amb llum pròpia en les parts més llanguides, on la qualitat tímbrica i la bona línia de cant s’imposen. El seu rendiment millora encara més en les parts a duo, on recoltzada sobre el magisteri expressiu de la Genaux, posa més carn a la graella.

Sentim a la Kurzak en “Come dolce all’alma mia” l’ària de sortida de l’Amenaide.

La part del Tancredi recau en la mezzo d’Alaska Vivica Genaux. La Genaux és un Tancredi que per a molts pot resultar, com a mínim, polèmic. No és la cantant una contralt, vocalitat necessària pel paper, i molts poden no perdonar-li la manca del color adequat a la seva veu, i fins i tot, una manca de contundència en la vocalitat, més encara si un està acostumat al Super-Tancredi de la Horne o a un autèntic timbre de contralt com el dela Podles. Sisom capaços de superar això l’únic que es pot dir és quela Genaux fa un Tancredi de manual, és difícil trobar-li una falta, amb una veu força homogènia i segura en tota la seva extensió, fins i tot en els greus. Potser no té un volum esclatant com la Horne o uns greus infartants com la Podles, ni apabulla amb una pirotècnia vertiginosa, però el seu cant és acurat, la interpretació dramàtica acurada i tècnicament irreprotxable en les agilitats. La seva veu empasta molt bé amb la de la Kurzak i, a l’igual que la soprano, en els duets és on encara brilla amb més claredat.

A continuació us deixo la sortida de Tancredi “Di tanti palpiti” i el duo amb Amenaide i Tancredi del segon acte.

La resta del repartiment és adequat, amb una ben defensada Isaura (amb la seva ària de sorbet del segon acte) per la mezzo Liora Grodnikaite, mentre que l’Obrazzano de Konstantin Wolff queda una mica deslluït per una veu opaca i de poca presència.

L’acompanyament orquestral és luxós i virtuós, amb una Orchestre des Champs-Élysées que sona brillant i sofisticada, a vegades amb un toc barroquitzant (bastant típic de Jacobs).

Gioachino Rossini-Tancredi-(part 01, part02)

Tancredi – Vivica Genaux

Argirio – Colin Lee

Amenaide – Aleksandra Kurzak

Obrazzano – Konstantin Wolff

Isaura – Liora Grodnikaite

Roggiero – Ruby Hughes

Arnold Schönberg Chor

Orchestre des Champs-Élysées

René Jacobs

Budapest, 26-10-2009.

Anuncis