Archive for the 'Liceu' Category

Salut, Piotr Beczala!

21 Octubre 2011

Un dels esdeveniments més esperats, almenys per a mi, de la actual temporada del Liceu és el debut a la casa del tenor polac Piotr Beczala en el paper del Faust.

Us deixo vídeo pujat per dolchev al youtube de la gran ària de Faust “Quel trouble inconnu – Salut! demeure chaste et pure”, tal i com la va cantar al Liceu el 11 d’octubre

La primera vegada que vaig sentir al Piort Beczala va ser cap a l’any 2007, quan vaig veure un vídeo d’unes funcions del Rigoletto de l’any anterior a l’òpera de Zurich (crec recordar) amb el Nucci i la Mosuc. Em va semblar un Duc molt notable. A partir de llavors vaig començar a interessar-me per la seva activitat i vaig aconseguir gravacions de vàries de les seves actuacions (moltes a lòpera de Zurich) amb el Tamino, l’Alfredo, Belmonte, Don Ottavio, Edgardo o Faust. Per fi, el març del 2010 el vaig veure en directe al Metropolitan amb el Rodolfo, on totes les expectatives que tenia posades en ell es van complir amb escreix, ja que va fer una gran funció tant vocal com movent-se a l’escenari.

Us deixo, precisament, elvídeo de la gran ària del Duc “Parmi veder le lagrime” del segon acte del Rigoletto (Òpera de Zurich 2006)

Beczala és un cantant que recorda als de la bella escola (a mi personalment a Nicolai Gedda), la seva veu és la d’un líric amb un centre robust i un agut molt ben treballat, sempre ben recolzat i emès amb poténcia. Sap modular i cantar sul fiato, cosa que li permet presentar un cant elegantíssim i ple de matisos. En el repertori francès està simplement superb, com hem pogut comprovar en el Faust.

Escoltem-lo en dues peces del Werther que recull el recital que va gravat l’any 2008, titulat “Salut”. Primer en l’escena “Un autre est son époux!”, i després la celebrada “Pourquoi me réveiller”. En les dues està sublim.

 

La seva figura està molt sol·licitada pels principals teatres del món, tot i que es manté allunyat de l’enrenou mediàtic i del star-system operístic més popular. Només cal recorda la seva activitat durant aquest any 2011 i els compromisos que té durant els pròxims mesos:

Gen. 2011-Wien Staatsoper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Gen. 2011-New York Metropolitan Opera-Rigoletto/Duca

Gen-Feb. 2011-New York Metropolitan Opera-La Bohème/Rodolfo

Mar.2011-New York Metropolitan Opera-Roméo et Juliette/Roméo

Abril 2011-Zürich Oper-Rigoletto/Duca

Abril-Maig 2011-Zürich Oper-Un Ballo in maschera/Riccardo

Juny 2011-Gira del Met al Japó-La Bohème/Rodolfo

Jul. 2011-München Bayerische Staatsoper-Rusalka/Prinz

Jul. 2011-München Bayerische Staatsoper Der Rosenkavalier/Sänger

Ag. 2011-Salzburg Großes Festspielhaus-Mahler, Lied von der Erde CD

Ag. 2011-Salzburg Großes Festspielhaus-Iolanta/Vaudémont konz

Set. 2011-Zürich Oper-Rigoletto/Duca

Oct. 2011-Barcelona Teatro del Liceu-Faust/Faust P konz.

Nov-Dic. 2011-London ROH Covent Garden-La Traviata/Alfredo

Dez. 2011-Dresden Staatsoper-Silvesterkonzert

Gen-Feb. 2012-Paris Opéra National (Bastille)-Rigoletto/Duca

Mar-Abril 2012-New York Metropolitan Opera Manon/Des Grieux

Maig 2012-Zürich Oper-Ballo in maschera/Gustavo

Juny 2012-Zürich Oper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Juny 2012-Wien Staatsoper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Veient aquest calendari, on només s’inclouen els principals teatres del món(Londres, Paris, Nova York, Vienna, Festival de Salzburg,…), ens podem sentir uns privilegiats per haver contat amb la seva presència al nostre teatre. Llàstima que ho hagi hagut de fer en aquesta vergonya de funcions en versió concert i retallades.

Piotr Beczala- “SALUT!” (CD)

1. Lucia di Lammermoor, opera: Act 3. Tombe degli avi miei – Fra poco a me ricovero
2. Roméo et Juliette, opera: Act 2. L’amour! – Ah! lève-toi, soleil!
3. Jérusalem, opera: Act 2. L’Emir auprés de lui m’appelle – Je veux encore entendre
4. Un ballo in maschera, opera: Act 1. Or tu, Sibilla, che tutto – Di’ tu se fedele
5. Maître Pathelin, opera: Je pense à vous
6. Les Dragons de Villars, opera in 3 acts: Act 1. Me parle pas, Rose, je t’en supplie
7. Faust, opera: Act 3. Quel trouble inconnu – Salut! demeure chaste et pure
8. L’elisir d’amore, opera: Act 2. Una furtiva lagrima
9. Werther, lyric drama in 4 acts: Act 2. Un autre est son époux!
10. Werther, lyric drama in 4 acts: Act 3. Traduire! – Pourquoi me réveiller
11. Iris, opera (melodramma) in 3 acts: Act 1. Apri la tua finestra!
12. La bohème, opera: Act 2. Non parlate così – lo non ho che une povera stanzetta
13. La bohème, opera: Bild 1. Che gelida manina!
14. Manon, opera in 5 acts: Act 3. Je suis seul! – Ah! fuyez, douce image
15. Les contes d’Hoffmann, opera in 4 acts: Act 4. O Dieu! de quelle ivresse embarases-tu mon âme?
16. Rigoletto, opera: Act 3. La donna è mobile

Münchner Rundfunkorchester-Ion Marin

Orfeo, 2008

La Daphne de Richard Strauss

19 Octubre 2011

L’última òpera de la temporada passada va ser la Daphne de Richard Strauss, òpera rara de veure als teatres (s’estrenava al Liceu), i que es va donar, desgraciadament, en versió concert.

Els concerts contaven amb la participació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), dirigida pel seu titular, el Pablo González, i amb el protagonisme de la soprano alemanya Ricarda Merbeth.

Daphne, com la Salome i Elektra, és una obra en un únic acte i sense talls de quasi dues hores de duració, amb un paper protagonista massacrant. Però aquí acaben les coincidències. Malgrat tot el simbolisme d’oposició entre els símbols apol·linis i dionisíacs, Daphne és una òpera molt menys dramàtica, més lleugera.

I és que un dels principals problemes de l’obra és el seu mel·liflu i soporífer argument, que a més està llastrat per un llibret molt mediocre, per barroc i carent de força, de Joseph Gregor basat molt llunyanament en Les metamorfosis d’Ovidi.

Daphne, filla de Gea i del deu-riu Eneo, és una nimfa que no és capaç d’identificar-se amb les alegries profanes dels pastors i s’allunya de la seva celebració estival. Es sent lleugerament atreta per un estrany (Apol·lo disfressat), cosa que desperta la gelosia en el seu amic Leucipo, que desafia a Apol·lo costant-li la mort. El deu es penedeix d’haver abusat del seu poder i prega Júpiter que transformi a la nimfa en llorer amb la finalitat de portar-la sempre amb ell (ja que un dels atributs d’Apol·lo és la corona de llorer).

La música és un clar exemple Straussià de combinació de moments molt lírics i orquestració poderosa, amb instants de gran bellesa tímbrica, i vocalment presenta a una Daphne omnipresent (ha de cantar molt) tractada quasi com un instrument més.

La Ricarda Merbeth va tenir una nit sensacional, cantant amb mestria i amb una veu sana i extensa. Va ser capaç de aguantar les empentes de l’orquestra absolutament passada de decibels liderada per una direcció molt mediocre i rutinària.

Us deixo l’escena final de la metamorfosi de Daphne en un vídeo que he trobat al youtube. No se ni el teatre ni l’orquestra, però estic segur quasi al 100% que la cantant és la Ricarda Merbeth.

La resta dels acompanyants de repartiment no van excel·lir, però si em va sorprendre positivament (donades les males expectatives que tenia) l’Apol·lo del Lance Ryan.

Strauss va dedicar Daphne a “el meu fidel amic, el senyor Karl Böhm”, que la va estrenar al podi. La gravació que us deixo està precisament dirigida pel mestre austríac, i malgrat que presenta alguns petits retalls, és única pel seu caràcter d’autoritat.

Es va gravar en directe al Theater an der Wien en l’any del centenari de Strauss, amb la Daphne captivadorament virtuosa de Hilde Gueden i una parella de tenors insuperable composada pel líric Fritz Wunderlich com Leucipo i l’heroic James King com Apol·lo. Tota una gravació històrica.

Richard Strauss-Daphne (CD01, CD02)

Peneios – Paul Schöffler

Gaea – Vera Little

Daphne – Hilde Gueden

Leukippos – Fritz Wunderlich

Apollo – James King

Erster Schäfer – Hans Braum

Zweiter Schäfer – Kurt Equiluz

Dritter Schäfer – Harald Pröglhöf

Vierter Schäfer – Ludwig Welter

Erster Magd – Rita Streich

Zweiter Magd – Erika Mechera

Wiener Staatsopernchor

Wiener Symphoniker – Karl Böhm

Reentré. Final de temporada i Bejun Mehta.

18 Octubre 2011

Hola a tots, estic de tornada.

Han passat molts mesos en el que les circumstàncies laborals, familiars i anímiques m’han desconnectat totalment del blog.

En aquesta reentré només vull fer uns petits comentaris del que va significar per a mi el final de la temporada passada al Liceu. Bastant decepcionant!

Absolutament mediocres les funcions del Der Freischütz, amb un equip vocal molt precari (sort del Ventris, sempre solvent), amb una direcció musical rutinària de Boder que va fer el que va poder amb l’orquestra del Teatre, que va sonar totalment desangelada en una partitura que és una autèntica filigrana. L’escenografia de Konwitschny, per molt nom que tingui, va ser una merda (perdó per l’expressió) monumental, només digna d’un teatret de províncies o de funció de final de curs d’institut públic.

La següent òpera que vaig anar a no veure, perquè se’m va fer insoportable i vaig marxar, va ser l’obra d’Agustí Charles, Lord Byron. Allò era imfumable. Llençar el temps i els calés en els temps que corren fa molta ràbia, i aquesta és la sensació que em va quedar.

A continuació el Tamerlano de Haendel en versió concert. És curiós que aquest Tamerlano es va fer íntegre i malgrat ser en versió concert, els cantats interactuaven i es movien a sobre de l’escenari mentre l’orquestra es situava al fossat, mentre què en el Faust que s’està oferint ara al Liceu, a part de no donar-se sencera, els cantants estan a l’escenari davant de l’orquestra amb els seus faristols. Què potser és més important l’obra de Haendel que tot una peça clau del repertori com el Faust?

El Tamerlano va servir per comprovar que la von Otter està acabada, que Domingo encara pot defensar-se, però exercint de Domingo, i que actualment els contratenors són capaços de aconseguir uns èxits, absolutament merescuts, que fa una dècada era impensable. I és que tant el Bejun Mehta com el Max Emanuel Cencic van tenir unes intervencions memorables, assolint, sobretot el primer, un reconeixement del públic de gala.

Bejun Mehta – A dispetto d’un volto ingrato Tamerlano (Handel) Liceu Barcelona 7-07-2011.

La Daphne me la deixo pel pròxim post.

Per últim, les reposicions de l’atractiva versió Bieitiana de la Carmen de Bizet, amb el canvi del Don José de Fabio Armiliato, digne però a anys llum del sensacional Alagna, i el Escamillo del Kyle Ketelsen igual de atractiu físicament que el de l’Erwin Schrott però molt més competent vocalment.

A més, es van cancel·lar els recitals de la Damrau, i no vaig anar a veure l’Ariadna et Barbe-Bleu del Paul Dukas, que tot i que la Westbroek va cancel·lar, molts coincideixen que va ser de lo millor de l’any.

Per acompanyar aquest petit repàs us deixo el que crec que és l’últim recital gravat pel Bejun Mehta. És un recital dedicat a àries de Haendel (un altre, sí!) on l’acompanyen la magnífica Freiburger Barockorchester dirigida pel gran René Jacobs.

Com a tast us deixo el lament “Voi, che udite il mio lamento”, amb un ús exquisit de les mitges veus i del legato.

I per acabar la famosa “Fammi combattere” de l’Orlando

Disfrutreu.

BEJUN MEHTA – CONTRATENOR-“OMBRA CARA”  (CD)

Arias de George Frideric Handel

01. Sento la gioia (III, 6)-Amadigi di Gaula-4:39

02. Otton, Otton- Agrippina-1:18

03. Voi, che udite il mio lamento (II, 5)-Agrippina-6:02

04. Agitato da fiere tempeste (I, 6)- Riccardo Primo, re d’Inghilterra-4:05

05. Che piu si tarda omai – Inumano fratel -Tolomeo, re d’Egitto-2:09

06. Stille amare (III, 6)- Tolomeo, re d’Egitto-5:32

07. Ah! Stiglie larve-Gia latra Cerbero Ma la furia-Vaghe pupille (II, 11)-Orlando-8:13

08. Passacaille (Overture)-Rodrigo-4:38

09. Ombra cara di mia sposa (II, 2)-Radimisto-9:31

10. Fra tempeste funeste (II, 4)-Rodelinda-4:46

11. Con rauco mormorio (II, 5)-Rodelinda-7:12

12. T’ubbidiro, crudele – Fammi combattere (I, 9)-Orlando-3:54

13. Per le porte del tormento (II, 8)- Sosarme-9:38

Bejun Mehta – contratenor

Rosemary Joshua – soprano, [11,13]

Freiburger Barockorchester-René Jacobs

Tornant a l’activitat. Resum d’un mes d’òpera: Cendrillon, Parsifal, Villazón, Cavalleria i Pagliacci.

12 Abril 2011

He tingut un mes de març la mar d’entretingut: Viatge a Paris (Eurodisney), nous projectes a la feina i caps de setmana plens d’activitat. Poc temps per sentir discs o retransmissions de ràdio, però amb tres visites al Liceu: Parsifal, recital de Rolando Villazón i el programa doble Cavalleria-Pagliacci.

Començant pel viatge a Eurodisney, com us vaig anunciar, em vaig escapar el vespre del dia 7 per veure la Cendrillon de Massanet en l’Opera Comique.

En l’apunt que li va dedicar el Joaquim al seu In Fernem Land i vaig deixar la meva impressió.

Vaig estar a Paris el dilluns passat i la vaig poder veure. L’obra és un producte típic de Massenet, molt cuidada orquestralment i amb molts moments melòdicament encisadors, però em va semblar una mica repetitiva i absolutament cursi (la posada en escena no ajudava gens).

El millor de tot va ser la prestació orquestral i la direcció, molt detallista i vital, de Minkowski.

Dels cantants destacar la bona actuació, histriònica vocal i escènicament, de la Podles (com a madrastra), i el bon treball de la Losier com el Príncep (amb una veu bonica i bona línia). El Pandolfe de Laurent Alvaro em va semblar massa jove tant escènica com vocalment, i em va decepcionar una mica la Fada de la Eglise Gutiérrez, amb un cant poc fluid i un agut molt tirant. La Cendrillon del dilluns no va ser la Gautier sino la Blandine Staskiewicz, que no em va agradar gaire (amb un vibrato molt caprí i mancada de fiato).

L’escenografia no va ser gaire imaginativa: un esctructura metàl·lica i quatre mobles que anaven canvian per recrear els diferents ambients, amb un vestuari poc original d’estil rococó, però donades les dimensions de la Sala Favart (molt petita) encara donava una mica de joc pel moviment escènic (hi ha petits moments de ballet).
La funció va ser un èxit, sobretot per Minkowski, Podles i el duo protagonista. A mi em va satisfer, però vaig comprendre perquè l’obra està fora del repertori habitual i de les obres més conegudes de Massanet: és una obra per “usar i tirar”.

A l’apunt trobareu uns links on podreu desacarregar-vos uns arxius amb els audios de la retransmissió d’una de les funcion.

http://ximo.wordpress.com/2011/03/11/minkowski-dirigeix-cendrillon-de-massenet/

——————–

Pocs dies després va tocar anar a veure el Parsifal al Liceu (dia 10), i renoi, quina funció!

Molt sòlid el repartiment amb el Cristopher Ventris fent un Parsifal musical i segur, acompanyat pel sòlid Gurnemanz del veterà Eric Halfvrason, el molt sentit Amfortas d’Egils Silins i el sensacional Titurel (quina veu de baix!) de Ante Jerkunica. Més normalets la Kundry de l’Evelyn Hertlitzius (soprano de cant i veu estranys) i el Klingsor de John Wegner. L’orquestra va sonar molt bé sota la direcció molt curosa i sensible del Michael Boder (que mai en decep). Però el que més em va agradar va ser la direcció escènica de Claus Guth, que va aconseguir que l’obra se’ns fes curta (tot i les quatre hores llargues) respectant la simbologia de l’obra però sense renunciar a una visió més humanista, més material i, sobretot, renovadora. Haurem d’aconseguir-la en vídeo (si s’arriba a editar).

Al final del post us deixo links per a qui vulgui descarregar-se l’audio d’una de les funcions del Liceu, amb l’altre repartiment encapçalat pel mel·liflu Parsifal (però molt musical) del Klaus Florian Vogt, la magnífica Kundry de l’Anja Kampe i el referencial Gurnemanz de Hans Peter König.

———————

Continuant el repas, toca el recital esperadisin de Rolando Villazón del 3 d’abril. Cal dir que el que passa amb Villazón és quasi de figura del rock. L’espectació era tremenda (tot venut), i l’ambient de sortida era molt favorable al tenor, amb molt de públic portant xapes amb la figura del cantant (al més pur estil groupie), i en aquestes condicions, com era d’esperar, el resultat final va ser d’un èxit desbordant.

Però el cert és que un altre tenor amb les mateixes condicions vocals amb les que es troba el mexicà en aquests moments hagués tingut un èxit molt més discret (per no dir que hauria passat discretament).

Vocalment el tenor està en un estat molt allunyat del que era fa cinc anys, el vaig trobar molt disminuït, sense projectar la veu, engolat, entubat, i poc fluid. Només als bisos em va recordar una mica al Villazón de cant natural i desfermat, però només una mica. Per altra part, em sembla molt preocupant que un senyor que no arriba als 40 anys triomfi en un recital en base a l’adoració i el carinyo que genera en el públic, i no estrictament pels mèrits de la seva actuació. Això és normal per una diva a prop dels 60.

———————

Per últim, el passat dijous dia 7 vaig assistir a una funció del programa doble més famós del repertori operístic: Cavalleria rusticana – Pagliacci.

 Aquestes dues obres són els primers puntals d’un estil operístic tant valorat com despreciat que és el verisme. Ens trobem amb unes històries viscerals i directes, sense glamour, on l’emotivitat i la rauxa dominen argumentalment i musicalment. Excessos en la música i en el cant, que necessita veus amb empenta i molt carisma, i en el cas d’aquestes dues obres necessiten d’un tenor que sigui capaç de arribar-nos a la fibra amb un cant vehement i molt expressiu i amb una interpretació intensa.

La responsabilitat en la funció d’interpretar el Turiddu i el Canio, protagonistes absoluts de les dues obres, va recaure en Marcello Giordani. El cantant va fer una actuació vocalment força digna, amb un centre sòlid i un agut potent i brillant, millor en el Turiddu (de menys a més) que amb el Canio (de més a menys), controlant força bé la línia de cant i dosificant la intensitat, però on va defallir va ser en la interpretació escènica del personatge, poc natural i fluïda, quedant encarcarat com actor. Les dues senyores van estar regular, amb una Santuzza (Komlosi) cridanera i una Nedda (Blancas) bastant grisa. Pitjor encara els barítons un: vulgar (Di Felice com Alfio) i l’altre totalment descol·locat (Dobber com Tonio). La resta de cantants correctes, només criticar la idea de bomber de contractar la Josephine Barstow per fer la Mamma Lucia. La direcció de Daniele Callegari bastant grollera, com el so de l’orquestra, mentre que l’escenografia de Liliana Cavani era tan convencional com poc imaginativa i escassa d’idees.

Coma regal us deixaré dues versions referencials amb el gran Plácido Domingo en dues de les seves màximes creacions: Turiddu i Canio. Com acompanyants de luxe té a la Santuzza ferotge de la Renata Scotto i la belcantista Nedda de la nostra Montserrat Caballé. Les direccións de Nello Santi i James Levine són també excel·lents.

———————

Richard Wagner-Parsifal

Klaus Florian Vogt (Parsifal).

Anja Kampe (Kundry).

Alan Held (Amfortas).

Hans Peter König (Gurnemanz).

Boaz Daniel (Klingsor).

Ante Jerkunica (Titurel).

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu-Michael Boder

https://www.rapidshare.com/files/451736749/Parsifal.Liceo.Act1.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451736820/Parsifal.Liceo.Act1.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451721378/Parsifal.Liceo.Act2.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720775/Parsifal.Liceo.Act2.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451736568/Parsifal.Liceo.Act3.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720941/Parsifal.Liceo.Act3.flac.002

 

Ruggero Leoncavallo-Pagliacci

Placido Domingo (Ten) – Canio

Sherrill Milnes (Bar) – Tonio

Montserrat Caballé (Sop) – Nedda

Barry McDaniel (Bar) – Silvio

Leo Goeke (ten) – Beppe

London Symphony Orchestra-The John Alldis Choir-Nello Santi

http://www.4shared.com/file/75746371/fee97567/Ruggero_Leoncavallo.html

 

Pietro Mascagni-Cavalleria rusticana

Plácido Domingo (Ten) – Turiddu

Renata Scotto (Sop) – Santuzza

Pablo Elvira (Bar) – Alfio

Isola Jones (Sop) – Lola

Jean Kraft (mez) –  Mamma Lucia

National Philharmonic Orchestra-James Levine

http://www.4shared.com/file/128685271/5861d798/Cavalleria_-_Levine.html

Apunts a la Temporada 2011-2012 del Liceu

23 febrer 2011

Habemus temporada! Dilluns es va presentar la nova temporada i la notícia va córrer com la pólvora pels blocs i webs amb comentaris de molts tipus, però tots coincidint que es tracta d’una temporada terriblement marcada per la retallada de les subvencions públiques.

Aprofito el desglossat detallat recollit en el bloc amic Moments d’Òpera, amb la informació de la temporada.

http://momentsopera.blogspot.com/

GRAN TEATRE DEL LICEU. TEMPORADA 2011-2012

OPERA

Faust, Charles Gounod

(fragments en versió concert)

Dir. musical: Edward Gardner i Pierre Valet

Dir. escena:

Dies 7, 10, 11, 15, 18, 20, 22, 25 i 28 d’octubre de 2011

Intèrprets: Krassimira Stoyanova, *Piotr Beczala, Erwin Schrott, Ludovic Téizer, Karine Deshayes, Julia Juon i altres.

*Ermonela Jaho, *Fernando Portari, Michele Pertusi, *Marc Barrard, Ketevan Kemoklidze i altres.

Sembla mentida que després de dècades sense programar l’obra – en temps, cabdal al repertori – ara es faci d’aquesta manera tant cutre i indigna. I per més INRI amb dos casts diferents. Posar quatre mobles  uns telons no costa res i tampoc es notaria tant en relació a la majoria d’escenografies que veiem al teatre (léase Il Trovatore, per exemple).

L’únic positiu és el bon conjunt de cantants reunits, que permetrà el debut d’un tenor com el Piotr Beczala, que ja està fem una notable carrera (sobretot a Nova York), i que crec ens farà fruir amb la seva veu de tenor líric.

Piotr Beczala – Salut! Demeure chaste et pure

Jo, Dalí, Xavier Benguerel

Dir. musical: Miquel Ortega

Dir. escena: *Xavier Albertí

Dies 19, 21 i 23 d’octubre de 2011

Intèrprets: Joan Martín-Royo, Marisa Martins, Antoni Comas, Fernando Latorre, Julio Morales, Hasmik Nahapetyan, Àlex Sanmartí i altres.

Le Grand Macabre, Györg Ligeti

Dir. musical: Michael Boder

Dir. escnènica: Àlex Ollé (La Fura dels Baus) i Valentina Carrasco

Dies 19, 22, 25 i 28 de novembre i 1 de desembre de 2011

Intèrprets: Werner van Mechelen, *Chris Merritt, Frode Olsen, Barbara Hannigan, Ning Liang, Brian Asawa, Martin Winkler, Anna Puche, Inés Moraleda, Francisco Vas i altres.

Amb els dos títols anteriors comencem amb les coses rares. El primer representa l’estrena d’una obra catalana sobre un personatge molt català com el Dalí. Mentre que la segona és una estrena absoluta al Teatre d’una obra d’un gran compositor contemporani. Es pot pensar que amb això s’acompleix amb el quota necessària d’obres modernes, em sembla bé, però vistes les experiències d’altres temporades o la Lulu d’aquest any amb el teatre mig buit a l’inici de la funció (tot i haver abaixat el preu de les entrades durant les funcions per atreure al públic, mentre els abonats havien pagat el seu preu íntegre) i les desercions massives en els entreactes, no crec que sigui aquesta la millor política anticrisis que pot fer el teatre. Potser han pensat que concntrant el número de funcions aconseguiran defendre la taquilla, però em dona la sensació que tornarem a tenir entrades a preu de saldo.

Linda di Chamounix, Gaetano Donizetti

Dir. musical: Marco Armiliato

Dir. escènica: Emilio Sagi

Dies 20, 23, 27, 28 i 30 de desembre de 2011 i 2, 4, 5, 7 i 8 de gener de 2012

Intèrprets: Diana Damrau, Juan Diego Flórez, Silvia Tro Santafé, Pietro Spagnoli, Bruno de Simone, Simón Orfila i altres.

Mariola Cantarero, *Ismael Jordi, Ketevan Kemolidze, Fabio Capitanucci, Paolo Bordogna, Mirco Palazzi i altres.

Desprès d’unes quantes temporades, torna al Liceu aquest melodrama semiseriós de Donizetti (de fet la última vegada va ser durant l’exili provocat per l’incendi, amb Gruberova com a protagonista), i torna amb uns casts molt prometedors. Per un costat un duo de luxe format per la Damrau (que a mi no acaba d’entusiasmar-me en el repertori italià) i l’elegància canora del Juan Diego Flórez (del que encara recordo la versió que ens va regalar del “Linda si ritiro” en el seu últim recital al Liceu); i en el segon cast dos cantants també excel·lents: la Mariola Cantarero i el debut de l’Ismael Jordi.

O luce di quest’anima-Diana Damrau

O luce di quest’anima-Mariola Cantarero

 Linda si ritiro-Juan Diego Flórez

Il burbero di buon core, Vicent Martín i Soler

Dir. musical: Jordi Savall

Dir. escènica: Irina Brook

Dies 27, 29 i 31 de gener i 2, 4 i 6 de febrer de 2012

Intèrprets: Elena de la Merced, Veronique Gens, Patricia Bardon, David Alegret, Paolo Fanale, Marco Vinco, Carlos Chausson, Josep Miquel Ramon i altres.

Le nozze di Figaro, Wolfgang Amadeus Mozart

Dir. musical: Cristophe Rousset

Dir. escènica: Lluís Pasqual -reposició de la producció-

Dies 28 i 30 de gener i 1 i 3 de febrer de 2012

Intèrprets: Maite Alberola, Ainhoa Garmendia, Borja Quiza, Joan Martín-Royo, Maite Beaumont, Marie McLaughlin, Marc Pujol, Roger Padullés, Vicenç Esteve Madrid, Naroa Intxausti i Valeriano Lanchas.

Aquestes dues obres suposen recuperar al Teatre dues coproduccions del Liceu. La primera, encara no vista però estrenada al Real ja fa uns anys, suposa revisar la segona obra d’un compositor que va fruir d’un gran èxit en vida com va ser Vicent Martín i Soler, però del que ara no es coneix a penes la seva obra. Mentre que la segona suposa reposar una de les obres mestres del repertori operístic d’un geni com Mozart que, al contrari de Martín i Soler, no va ser fins després de la seva mort que no va ser reconeguda la seva genialitat.

La Bohème, Giacomo Puccini

Dir. musical: Víctor Pablo Pérez

Dir. escènica: Giancarlo del Mónaco

Dies 27, 28 i 29 de febrer i 1, 2, 3, 4, 6, 7, 8, 9, 10, 12, 13, 15, 16, 18 i 19 de març de 2012

Intèrprets: Fiorenza Cedolins, Ainhoa Arteta, *Ramon Vargas, Christopher Maltman, Gabriel Bermúdez, Carlo Colombara, Valeriano Lanchas i altres.

Inva Mula, Ainhoa Garmendia, Roberto Aronica, Georges Petan i altres.

Angela Gheorghiu, Ainhoa Arteta, Saimir Pirgu, Àngel Òdena i altres.

*Maria Luigia Borsi, Eliana Bayón, *Teodor Ilincai, Borja Quiza, Manel Esteve Madrid, Felipe Bou, Luis Cansino i altres.

18 funcions d’una obra superpopular i taquillera al màxim, això si que és per fer caixa! Tornarem a veure la antiquada (tradicional) però vistosa producció de Giancarlo del Mónaco amb un fotimer de repartiments entre el que destaca absolutament (almenys per a mi) el debut escènic al Teatre del gran tenor mexicà Ramón Vargas.

Che gelida manina-Ramon Vargas

Si, mi chiamano Mimi-Angela Gheorghiu

O soave fanciulla-A. Gheorghiu & R. Vargas

Una tragèdia florentina

El nan, Alexander Zemlinsky

Dir. musical: Marc Albrecht

Dir. escènica: Andreas Homoki

Dies 4, 10, 13, 16, 19 i 22 d’abril de 2012

Intèrprets: Marie Arnet, Isabel Bayrakdarian, Natascha Petrinsky, Klaus Florian Vogt, Cosmin Ifrim, Greer Grimsley i altres.

Més segle XX, més estrenes, mateixos errors.

La flauta màgica, Wolfgang Amadeus Mozart

Dir. musical: Pablo González

Dir. escènica: Joan Font (Comediants)

Dies 24, 26 i 28 d’abril de 2012

Intèrprets: Susanna Philips, Albina Shagimuratova, Pavol Breslik, Joan Martín-Royo, Georg Zeppenfeld, Vicenç Esteve Madrid, Ruth Rosique, María Hinojosa, Sandra Pastrana, Inés Moraleda, Mikhaïl Vekua, Kurt Gysen i altres.

N-èssima reposició de la producció dels comediants. Segon Mozart de la temporada, però només tres funcions? És raríssim.

Adriana Lecouvreur, Francesco Cilea

Dir. musical: Maurizio Benini

Dir. escènica: David McVicar

Dies 14, 16, 17, 18, 19, 21, 22, 23, 25, 26, 27 i 30 de maig i 3 de juny de 2012

Intèrprets: Barbara Frittoli, Dolora Zajick, Roberto Alagna, Joan Pons, Giorgio Giuseppini, Francisco Vas, Estefania Perdomo, Gemma Coma-Alabert, Eduardo Santamaría, Marc Pujol i altres.

Daniela Dessì, Marianne Cornetti, Fabio Armiliato, Bruno de Simone, Stefano Palatchi i altres.

Adriana Lecouvreur és una òpera que s’associa directament a una Diva. S’han programat 13 funcions d’aquesta obra relativament coneguda per al gran públic, repartides en dos repartiments molt sòlids, sobretot el primer amb quatre superstars (Frittoli-Zajick-Alagna-Pons) però sense perdre de vista a la Dessì, autèntica especialista en aquest rol. L’èxit serà directament proporcional a les prestacions que facin els protagonistes.

Io son l’umile ancella-Daniela Dessì

Acerba voluttà-Dolora Zajick

Poveri fiori…- Daniela Dessì

El gato con botas, Xavier Montsalvatge

Dir. musical: Antoni Ros-Marbà

Dir. escènica: Emilio Sagi

Dies 19, 20, 26 i 27 de maig de 2012

Intèrprets: Marisa Martins, María Luz Martínez i altres.

El giravolt de maig, Eduard Toldrà -al Palau de la Música Catalana-

Dir. musical: Antoni Ros-Marbà

Dir. escènica: Oriol Broggi

Dies 10 i 11 de juny de 2012 (al Palau de la Música Catalana)

Intèrprets: Núria Rial, Maria Martins, Joan Cabero, David Alegret, Joan Martín-Royo i Stefano Palatchi.

Més quota catalana i més coses rares. Està bé aprofitat les produccions pròpies però portar una al Palau, on moltes vegades no hi cap ni l’orquestra fa arrufar el nas del que pot sortir. En sembla que el número de funcions de cadascuna de les obres, al igual que en el cas de Le Nozze o Die Zauberflöte no compensa l’esforç de reaprofitar-les (no s’amortitza), i en aquestes obres en concret, que no crec que tinguin un poder de convocatòria extraordinàri, potser sigui contraproduent.

Pelléas et Mélisande, Claude Debussy

Dir. musical: Michael Boder

Dir. escènica: Robert Wilson

Dies 27 i 29 de juny i 1, 3, 5 i 7 de juliol de 2012

Intèrprets: Yann Beuron, María Bayo, *Laurent Naouri, Hilary Summers, *John Tomlinson, Ruth Rosique, Kurt Gysen i altres.

Ja tocava veure-la al Liceu. Ara, ja veurem com està la Bayo.

Aida, Giuseppe Verdi

Dir. musical: Renato Palumbo

Dir. escènica: Josep Mestres Cabanes
Dies 21, 22, 24, 25, 27, 28 i 30 de juliol de 2012

Intèrprets: *Sandra Radvanovsky, Luciana D’Intino, Marcello Giordani, Zelko Lucic, Vitaly Kowaljov, Stefano Palatchi, Josep Fadó i altres.

Aquesta, junt amb La Boheme, sí que és una proposta segura per aconseguir caixa. Tot i que tornarem a patir la producció filològica de Mestres Cabanes (que ja hauria d’estar en un museu i no en el teatre), l’equip vocal plantejat, sobretot pel debut de la Radvanovsky (gran veu verdiana), farà que torni al teatre sense cap mena de dubte.

O patria mia-Sondra Radvanovsky

*Debuten al GTL.

—————————-

En resum, una temporada que sembla feta a retalls, amb 5 obres del segle XX, sense Wagner i altre cop sense Rossini. Es desaprofita la reposició de dues produccions pròpies de Mozart, que atreu sempre al públic en massa, programant poquíssimes funcions. Es programen La Boheme i Aida (aquesta última segurament fora d’abonament) com a produccions recaudatòries. Es fa una merda de proposta (salvant els cantants) per a un Faust que farà que el Teatre perdi prestigi. Es programen unes molts interessants, pels equips vocals, Linda di Chamonix i Adriana. I per fi podrem veure el Pelleas.

Vist això em faig les següents preguntes:

–         Com distribuiran les òperes, sobretot amb tantes amb tant poques funcions, en el fotimer de torns d’abonament existents?

–         Com afectarà el gran número d’òperes contemporànies i de reposicions en el número d’abonats? M’aventuro a dir que pot haver-hi una gran devallada.

–         Creieu què és sostenible un teatre que en lloc d’agafar la crisis per les batlles i sacrificar part de la seva filosofia, de sortida defensable i consistent en l’equilibri entre obres del gran repertori i estrenes d’obres, programa sis títols totalment infreqüents amb el perill, constatat a la sala temporada rere temporada, de tenir el teatre mig ple en un percentatge elevat de funcions?

Jo penso la direcció artística del Teatre se l’ha jugat, i molt, cara a la temporada vinent. Sí surt bé, que pot passar si aguanta el número d’abonats (que al final paguem per un número tancat d’obres ens interessin o no) ja veurem com afecta a la temporada posterior, però que si surt malament pot deixar el teatre en una situació econòmica delicadíssima.

De totes maneres, em quedo amb el positiu, que és que tot i la crisis encara vindran grans artistes, alguns, com el Ramon Vargas, al que jo admiro moltíssim, que debuten, per fi, a l’escenari del Liceu.

Per a que fruiu del seu art us deixo un dels seus recitals en estudi, on repassa tota una sèrie d’àries fonamentals per a un tenor líric.

RAMÒN VARGAS – L`AMOUR, L`AMOUR (CD)
1. L’amour, l’amour… Ah, lévetoi, soleil…. (Romeo et Juliette)
2. En fermant les yeux…. (Manon)
3. Pourquoi me réveiller …(Werther)
4. Inosservata penetrava … Angelo casto e bel (Il duca d’Alba)
5. Tombe degli avi miei …. Fra poco a me… (Lucia di Lammermoor)
6. Spirto gentil … (La Favorita)
7. Una furtiva lagrima ….(L’elisir d’amore)
8. Ed ancor la tremenda porta…. (Roberto Devereux)
9. Kuda, kuda, kuda vi udalilis (Eugen Onegin)
10. Ella mi fu rapita! … Parmi veder le lagrime… (Rigoletto)
11. La donna è mobile (Rigoletto)
12. Forse la soglia attinse … Ma se m’è forza perderti (Un ballo in maschera)
13. Che gelida manina (La Boheme)

Montserrat Caballé al Liceu: Don Carlo de Giuseppe Verdi (23/12/1971)

3 Desembre 2010

Degut a la desgraciada mort de la Shirley Verrett, el Joaquim, al seu IN FERNEM LAND, va homenatjar la gran mezzo americana recordant l’única actuació que la cantant va fer al Liceu, en un Don Carlo del que encara es recorden els que van tenir la sort de assistir. Gràcies a això, i aprofitant aquest magnífic regal continuem amb el recull de les actuacions de Montserrat Caballé al Liceu amb aquestes funcions d’una de les obres, entre moltes, més interessants i amb millor partitura sorgides del geni verdià.

Sobre el paper el repartiment estava ple d’estrelles: Caballé, Verrett, Giaoitti, Prevedi, Sardinero,… dirigits per l’experta batuta del mestre Guadagno, però el Bruno Prevedi va tenir una nit força irregular (desafinant bastant en més d’una de les seves intervencions), i la Caballé, tot i estar molt bé, no estava al 100% del que per a ella era normal en aquelles dates, fruit de que acabava de passar pel part amb cesària de la seva filla a mitjans de novembre. De fet, la soprano va cantar el paper de forma imprevista i davant les súpliques d’Antoni Pamies, que es va quedar sense soprano estel·lar per l’òpera després de que la Katia Ricciarelli cancel·lés les que havien de ser les seves funcions de presentació al teatre barceloní.

De totes maneres, les funcions van tenir un èxit monumental, cimentat en les extraordinàries prestacions de la Verrett, Sardinero i Giaiotti, i en els grans moments de la diva local, amb un acte final enlluernador tant en l’ària com en l’agut final, que aquí, com en altres funcions, allargava infinitament.

La versió que es va sentir era la italiana en quatre actes i, al menys en la gravació, manca tota l’escena de la rebel·lió després de la mort de Posa.

Com ja he avançat, la Verrett va ser la gran triomfadora de la nit, amb magistrals intervencions en la cançó del vel, el tercet del segon acte i un “Oh don fatale” espectacular. Escoltem el seu “O don fatale”

 

La Caballé, una mica disminuïda, va començar freda en el duet amb Don Carlo, millorant en la pàgina “Non pianger”, on està força bé però sense arribar a les cotes sublims d’altres funcions de la soprano. En l’escena del joier el cant és majestàtic i severa en les frases vers Eboli, però no és fins a la fabulosa ària “Tu che de vanita” on la trobem al 100%. La resta de l’acte final, és a dir el duo, està ja pletòrica, culminant l’obra amb aquell si agut que allargava fins l’infinit. Escoltem les dues àries.

El Bruno Prevedi fa una actuació irregular llastrada per una tendència casi continua a calar les notes. No es pas un problema vocal, la veu encara llueix un color interessant, amb cos i projecció suficient, sinó que les notes no estan emeses on toquen. El cant, sense arribar a ser barroer és una mica desigual, amb caigudes puntuals de la línia i certa tendència a la desgana. Lluny queda el  Prevedi que inaugurava brillantment la temporada de la Scala al 1968 amb aquest mateix paper.

El Rodrigo de Sardinero és fantàstic. La veu té un timbre de baríton sense discussions, homogènia i emesa amb fermesa. En totes les intervencions està brillant, des del duo amb Felip al final del primer acte, fins a les dues àries en l’escena de la seva mort. Quin gran cantant. Escoltem com cantava l’última ària de Rodrigo

 

Bonaldo Giaiotti fa un Felip de molts quilats. La seva prestació està marcada per una autoritat vocal i interpretativa de primera categoria. La veu mai sona forçada i el cant flueix sense cap mena de problema ni truc. Potser el seu Felip sigui més monolític en l’emocional que altres interpretacions (Christoff, Siepi o Ghiaurov, per exemple) però és capaç de reflectir tot el patiment del personatge. Sentim-lo en la seva grandíssima ària “Ella giammai m’amo”.

Els conjunts de la casa van tenir una discreta actuació, ni millor ni pitjor que l’habitual en aquella època on el teatre es centrava més en la qualitat dels cantants que de les masses estables, i, malgrat això, el mestre Guadagno aconsegueix que la cosa no fugi de mare aconseguint reflectir les diferents atmosferes de la partitura amb solvència.

Giuseppe Verdi – Don Carlo – (Cd01, Cd02)

Don Carlo                   Bruno Prevedi

Elisabetta                   Montserrat Caballé

Eboli                             Shirley Verrett

Rodrigo di Posa        Vicenç Sardinero

Filippo II                    Bonaldo Giaiotti

Il Grande Inquisitore            Giovanni Gusmeroli

Un frate                         Joan Pons

Tebaldo                         Lolita Torrentó

Lerma                            Iluminado Muñoz

Hereld                           Josep Maria Cabellud

Veu del cel                  Cecilia Fondevila

Cor i orquestra del Gran Teatre del Liceu-Anton Guadagno.

—————————— 

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/25/montserrat-caballe-al-liceu-un-ballo-in-maschera-de-giuseppe-verdi-gener-de-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/06/15/montserrat-caballe-al-liceu-herodiade-de-jules-massenet-6-de-gener-de-1984/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/09/20/montserrat-caballe-al-liceu-l%e2%80%99africane-de-giacomo-meyerbeer-27-de-novembre-de-1977/

Preparant la Lulu

10 Novembre 2010

 

Ho confeso, la Lulu és una òpera que no conec gaire. El fet que existeixin dues versions (una de dos actes inacabada per Berg, i la de tres actes completada per Cerha) m’ha provocat sempre mandra, més tenint en compte que la primera versió que vaig tenir era la de Berg (en la famosa gravació de Böhm que va en tandem amb el Wozzeck, òpera que sí m’entusiasma).

També he de dir que a mi personalment l’òpera del segle XX sempre m’ha entrat primer pels ulls, i he de reconèixer que tot i tenir descarregades més d’una versió en vídeo de la Lulu, encara no n’he vist cap. La trama de l’òpera és molt complexa i es succeeixen una infinitat de personatges secundaris, amb el que escoltar-la en CD necessita dedicació exclusiva en temps, que no tinc, i seguir el llibret.

Alban Berg va començar a treballar en la seva segona òpera, Lulu, tres anys després de l’estrena de Wozzeck al 1925.

La història recull la pujada i caiguda de la ballarina i dona fatal que sedueix a tots els homes que vol i atreu a una admiradora lesbiana, la Comtesa Geschwitz, que al final mort assassinada per Jack l’Esbudellador; i es basa fonamentalment en dues obres, una de les quals, Die Büchse Pandora, havia vist el compositor l’any 1905 quedant totalment impressionat. Berg, treballador meticulós i lent, va fer progressos en l’òpera i al 1935, any de la seva mort, havia completat els primers 360 compassos de l’orquestració de l’escena primera del tercer acte, deixant la resta en una partitura abreujada.

L’òpera es va representar per primera vegada de forma incompleta a Zurich el 1937, i es va continuar escoltant d’aquesta manera durant els quaranta anys següents, ja que la vídua de Berg havia refusat totes les tentatives per a concluir l’orquestració després de que Schoenberg refusés a fer-ho. Quan la dona va morir, al 1976, el compositor austríac Friedrich Cerha va orquestrar el tercer acte i la partitura completa es va interpretar per primera vegada a París en 1979, amb el tàndem Boulez-Chereau i gravada per la DG.

Poca informació més trobem en la pàgina web del Teatre:

Òpera en tres actes. Llibret del compositor basat en Erdgeist i Die Büchse der Pandora de Frank Wedekind. Música d’Alban Berg.

Estrenada, la versió inacabada en dos actes, el 2 de juny de 1937 a l’Stadttheater de Zuric. Estrenada a Espanya al Gran Teatre del Liceu l’1 de febrer de 1969. Estrenada al Gran Teatre del Liceu en la versió complerta en tres actes, realitzada per Friedrich Cerha, el 6 d’abril de 1987.

Es considera una de les òperes més importants i valorades del segle XX.

Lulu es mou en un món oníric i asfixiant. La seva bellesa i el seu atractiu subjuguen els homes que la coneixen, tots els quals moren tràgicament. El final de la protagonista és sagnant, a mans de Jack l’Esbudellador. Dins la tradició literària i lírica de personatges femenins immorals i ambiciosos, Lulu té uns trets propis que la diferencien: és un personatge més passiu i amoral, que acaba víctima d’una societat que l’ha reduïda a objecte eròtic.

La música, que segueix molt lliurement la tècnica serial, és d’una bellesa i un lirisme extraordinaris i reflecteix també els aspectes irònics i sarcàstics de la seva trama complexa.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Full_informatiu/full_lulu.pdf

RESUM ARGUMENTAL

En una òpera d’argument tant complex és indispensable poder seguir bé l’acció que passa a l’escena. Així, es fa molt necessari conèixer bé l’argument, i aquesta vegada la web del Teatre en fa un resum molt ben detallat i precís, que val la penar llegir per a poder anar amb les idees clares.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Sintesis_argumental/resum_lulu_cat.pdf

Acte I  

Després d’un pròleg en què el domador d’animals d’un circ convida el públic a descobrir una sèrie de feres singulars, malignes i, especialment, una serp que representa el personatge de Lulu, imatge perversa de la dona, la primera escena té lloc al taller del pintor, on Lulu posa per a l’artista. En un divan hi ha el doctor Schön, un ric editor de diaris, i aviat hi entra Alwa, compositor –que ve a buscar el seu pare, el doctor–, que resta encantat davant el retrat. En el cerimoniós comiat, Lulu envia salutacions a la promesa del doctor.

Quan resten sols el pintor i Lulu, aquest comença una agressiva maniobra de seducció de la model. Davant el seu rebuig, invocant la imminent arribada del seu marit, el professor de medicina, la persegueix pel taller, amb Lulu jugant descaradament amb ell. Tanca la porta amb clau i aviat se sent trucar amb força; ella diu atemorida que el seu marit la matarà i, efectivament, aquest aconsegueix entrar furiós amb un bastó per atacar-los, però cau abatut per un fulminant atac de feridura. El pintor surt a buscar un metge, Lulu aviat s’adona que no hi ha res a fer. El pintor torna i davant l’actitud freda i egoista de Lulu, li pregunta entre altres qüestions profundes si té ànima. Lulu respon reiteradament que no ho sap. Desconcertat i irritat, mostra els seus dubtes i angoixes abans que ella torni i s’agafi del seu braç.

La segona escena té lloc en un elegant saló de la casa del pintor, que s’ha casat amb Lulu, convertida en rica viuda del professor de medicina. El marit comenta que l’èxit l’acompanya des del seu casament. Es presenta el vell i miserable Schigolch, que demana diners a Lulu, amb evident complicitat i amb al·lusions a una antiga relació amorosa. El vell es mostra afectuós i protector, però ella el tracta amb duresa i cinisme. Es presenta el Dr. Schön, que vol trencar la seva antiga relació amb Lulu, perquè és a punt de casar-se amb una dona d’un estatus social molt superior. Ella no accepta deixar de veure’l, Schön es plany de la seva ingratitud davant la seva continuada protecció, i ella afirma que només pertany a un sol home, que és ell, que l’ha salvada de la misèria i del deshonor. El to agressiu augmenta i quan el pintor entra a veure què passa, el Dr. Schön explica a l’enamorat i ingenu marit el passat de la seva dona i la relació que ell hi ha tingut des que era una noieta de dotze anys que venia flors davant el Cafè de l’Alhambra, en flagrant contradicció amb la història que ella li ha explicat. El pintor es desespera, entra a la sala de bany i es tanca.

Aviat se senten gemecs, Schön intenta obrir. Ara entra Alwa, que ajuda el seu pare a esbotzar el pany i hi troben el pintor que s’ha degollat amb la navalla d’afaitar. Schön telefona a la policia i Lulu mostra una vegada més la seva sang freda davant la desgràcia i la crueltat i li diu que acabarà casant-se amb ella.

Després d’un interludi musical, la tercera escena transcorre en un camerino, on Lulu, ara vedet d’un espectacle, es prepara per sortir. Alwa, que ha compost la música de la revista –finançada pel Dr. Schön–, assegura que mai no havia vist un èxit igual. Lulu li pregunta si entre el públic hi ha el seu pare amb la seva promesa, i Alwa li demana si ha vingut el príncep que es vol casar amb ella i endur-se-la a l’Àfrica. Alwa rememora la primera vegada que la va veure a casa seva, i Lulu li diu que Schön l’ha llançada al teatre per poder trobar-li un marit ric. Entra el príncep i comenta amb Alwa la perfecció de la bellesa de Lulu i del seu ball, encarnació de la joia de viure.

Lulu torna mig desmaiada i assegura que el síncope que ha sofert és culpa d’haver vist el Dr. Schön i la seva promesa. Entra el doctor i exigeix que continuï la dansa, Alwa defensa la noia; també hi entra el director de teatre amb la mateixa exigència. Resten sols Lulu i el doctor Schön. Ella adopta una actitud submisa però li fa saber que el príncep se l’emporta a l’Àfrica. La possible partida tan lluny toca de ple l’amant i a partir d’ara ella domina totalment la situació: l’obliga a escriure al seu dictat una carta de ruptura a la seva promesa exposant-hi que és indigne del seu amor i que escriu al costat de la dona que el domina. El doctor se sent esmaperdut mentre Lulu es prepara per sortir a dansar, ara sí, davant la promesa.

Acte II  

La primera escena transcorre en un sumptuós saló de la mansió del Dr. Schön, amb el qual Lulu s’ha casat. Veiem Lulu, el doctor i la comtessa Geschwitz, vestida de manera molt masculina, que ha enviat unes flors precioses a Lulu i ambdues parlen amb complicitat. Quan Lulu l’acompanya a la porta, Schön mostra un estat d’ànim malalt, amb senyals de mania persecutòria. Lulu, en tornar, li demana amb exagerada tendresa que es quedi amb ella i li faci companyia. Torna la comtessa i s’amaga darrere un paravent, entren el vell Schigolch i dos personatges nous, l’atleta i l’estudiant, admiradors que entretenen l’avorriment de Lulu els dies que Schön ha d’anar a la Borsa. Apareix Lulu, vestida amb gran elegància; tots tres afirmen que es voldrien casar amb ella, però Lulu es mostra molt displicent. Els dos joves se sorprenen que Schigolch, que creien el pare de Lulu, negui ser-ho i arriben a la conclusió que Lulu no té pare.

Un criat, que mostra al llarg de tota l’escena una confiança sospitosa amb Lulu, anuncia el Dr. Schön, referint-se a Alwa. L’atleta i l’estudiant s’amaguen i Schigolch es dirigeix vers la porta de l’interior. Entra Alwa i ella adopta una actitud seductora, Alwa es rendeix aviat amb gran sentiment de culpabilitat. Apareix el Dr. Schön, que observa Lulu d’amagat i també s’adona de la presència de l’aleta i l’estudiant. Armat amb un revòlver, amenaça l’atleta i Lulu s’adona de la seva presència. Schön acompanya el seu fill a la porta i el fa marxar. El Dr. Schön, fora de si, mostra la seva profunda ira contra Lulu, que li està destruint els seus darrers anys amb el seu cínic comportament i creu que també destruirà Alwa. Posa el revòlver en mans de Lulu i li diu que ella mateixa es doni la mort, que no té altra sortida. Cercant més homes amagats troba la comtessa Geschwitz i la tanca en una estança veïna. Lulu li proposa el divorci i ell no en vol sentir parlar, només veu la seva mort com a solució. Ella fa aleshores una vindicació de la seva personalitat i del seu comportament amoral: no importa que els homes s’hagin suïcidat per ella, Schön sabia qui era quan la va prendre per muller, havia enganyat amb ella els seus millors amics, etc. Schön l’abat a terra i l’apunta al cap amb el revòlver que ella té a la mà, però la intervenció de l’estudiant, que surt de sota una taula, fa que el Dr. Schön es giri d’esquena, moment que aprofita ella per disparar-li cinc trets, i el doctor cau malferit. Lulu, horroritzada pel que acaba de fer, exclama que era l’únic home que havia estimat. Schön la maleeix, Alwa arriba precipitadament i el pare l’adverteix abans de morir que no la deixi escapar, que ara li toca a ell.

Lulu intenta sortir però Alwa l’atura; ella li demana amb una gran angoixa que no la lliuri a la justícia, que és massa jove, i li promet fidelitat total la resta de la seva vida. Però ja tot és inútil: truquen a la porta i entra la policia.

El bell i breu interludi que segueix acompanya el film mut que mostra el destí de la protagonista i constitueix la clau de l’òpera, estructurada com un mirall.

En la segona escena, al mateix saló, ara decadent, un any més tard Alwa i l’atleta –que ara fa les funcions de criat– esperen amb la comtessa Geschwitz que arribi Schigolch per dur-la, disfressada com a doble de Lulu, al pavelló on aquesta roman aïllada pel còlera, i substituir-la perquè pugui fugir. L’atleta té la intenció de casar-se amb Lulu i convertir-la en vedet d’un espectacle ambulant. Apareix Schigolch, que surt amb la comtessa a buscar Lulu a l’hospital, mentre l’atleta i Alwa discuteixen amb agror. La irrupció de l’estudiant es resol quan li fan creure que Lulu és morta pel còlera.

Entren Schigolch i Lulu, pàlida i desencaixada, i l’atleta s’indigna en constatar que no pot presentar-la al seu espectacle i se’n va indignat. Lulu canvia de tarannà i d’aspecte i es mostra encantada de tornar a ser en una casa luxosa. Explica com la comtessa Geschwitz va anar a Hamburg quan el còlera feia estralls i va tornar-ne amb una camisa contaminada que van vestir ella i Lulu. Hospitalitzades ambdues, van donar d’alta la comtessa, però que ara ella ocupa el seu lloc. Fa que Alwa torni a mostrar el seu vell retrat i reprèn amb eficàcia l’escena de seducció que s’havia interromput amb la mort del Dr. Schön. Alwa perd completament el domini de si mateix, no vol recordar l’assassinat del seu pare, i accepta acompanyar-la en la seva fugida a l’estranger i poder viure junts.

Acte III

En una luxosa mansió de París on viu Lulu acompanyada per Alwa, amb identitat falsa, s’hi celebra el seu aniversari. Vestits tots de gran etiqueta, hi veiem, a més, un marquès, un banquer, un periodista, una mare i una filla de quinze anys, una decoradora i la comtessa Geschwitz, a més d’un grum i un criat. Alguns convidats demanen al banquer que els proporcioni accions de la societat dita Jungfrau, que estan al màxim. El marquès té un apart amb Lulu, a la qual tracta amb duresa i menyspreu i li diu que ha determinat el seu futur dins el seu negoci de tracte de blanques en un bordell del Caire. Lulu es revolta i assegura que no vol de cap manera vendre l’única cosa que sempre ha estat d’ella, i que li pagarà els diners que reclama, però ell assegura que sap que Alwa i ella estan a la ruïna i que si no cedeix la denunciarà a la policia francesa, que té assignada una bona recompensa per al delator de l’assassina del Dr. Schön.

Aquest xantatge té el seu doble en un missatge que l’atleta ha donat a Lulu, en què reclama vint mil marcs per poder fer un matrimoni amb una persona distingida i amenaça Lulu que si l’endemà no els té, la denunciarà a la policia. Surten els convidats de la sala de joc amb una gran eufòria perquè tots han guanyat grans sumes i passen al menjador del costat. El banquer rep un telegrama de mans del grum en què li comuniquen la fallida de la Jungfrau, que anul·la totalment el valor de les accions.

Lulu rep la visita de Schigolch, que també li reclama diners, i es posen d’acord que ella li enviarà a casa seva l’atleta, amb la comtessa, i que Schigolch el llençarà al riu des de la finestra. Lulu convenç després l’atleta que la comtessa, enamorada d’ell, li donarà vint mil francs si se l’emporta al vespre, i convenç la comtessa que se l’emporti a casa de Schigolch, cosa que l’amiga, incondicional com sempre, obeeix sense acabar d’entendre per què.

Lulu canvia els seus vestits amb els del grum, un altre incondicional seu. La resta de convidats surten de la sala de joc indignats per les pèrdues al bacarà i els clients del banquer, a més, l’increpen amb duresa per la fallida de les accions. Lulu, disfressada de grum, avisa Alwa que la policia és a punt d’arribar, que el marquès els ha denunciat, i el convenç de fugir per l’escala de servei. Entra el comissari de policia, intenta detenir la que creu que és Lulu, però el marquès posa en evidència l’engany mentre el grum esclata a riure.

La segona escena i última, després d’un interludi, té lloc en unes sòrdides golfes de Londres, on davant la misèria extrema en què es troben Alwa, Schigolch i ella mateixa, Lulu ha decidit prostituir-se, cosa que no havia fet mai en la seva atzarosa carrera. Alwa es mostra ple de gelosia i desesperació, disposat a agredir els clients, mentre que el vell ho accepta com a mal inevitable.

Els tres clients que rebrà Lulu són, en realitat, els dobles de les víctimes inicials de Lulu i són interpretats pels mateixos intèrprets. El primer és un professor, en un rol mut, doble del professor de medicina i primer marit de Lulu, que imposa silenci a Lulu, tot tractant-la amb gran respecte i li dóna un bitllet dels grans. Entra a la seva cambra i se’n va aviat mentre Alwa i Schigolch estan amagats.

Entra ara la comtessa Geschwitz, totalment arruïnada, que porta el quadre de Lulu enrotllat. La pintura provoca una forta emoció en Alwa i Lulu no el vol ni veure. La comtessa acompanya Lulu a buscar un altre client. Quan Lulu torna, va acompanyada d’un negre que és el doble del pintor, home agressiu que tracta Lulu amb menyspreu i quan l’agafa per la força, Alwa s’alça del seu amagatall i intenta defensar-la. La reacció del negre és immediata i amb una matraca deixa Alwa mort a l’instant abans d’anar-se’n. Schigolch retira el cadàver per no espantar els futurs clients. Torna la comtessa Geschwitz i el vell se’n va definitivament. La comtessa, que pensa a suïcidar-se, reflexiona sobre la fredor de cor de la seva estimada Lulu.

Lulu fa entrar Jack l’Esbudellador, el doble del Dr. Schön. Li diu que la comtessa és la seva germana, que està boja.

Lulu ha restat fascinada per la seva personalitat, li demana que passi tota la nit amb ella, l’afalaga i li dóna les poques monedes que té. Jack i la seva presa entren al dormitori i molt aviat s’escolten els crits desesperats de Lulu. Jack en surt amb un punyal regalimant sang i el clava sobre el ventre de la comtessa Geschwitz, que

s’esfondra. S’esbandeix les mans en una palangana plena d’aigua i surt. Les darreres paraules de la comtessa són d’amor etern per a Lulu.

També us adjunto link del libretto que podeu trobar en Kareol.

http://www.kareol.es/obras/lulu/acto1.htm

VERSIONS PER VEURE I ESCOLTAR

Fidel al que us comentava la començament del post, prefereixo deixar-vos testimonis visuals a només arxius d’àudio.

En primer lloc us deixo links per a que podeu descarregar-vos la mítica estrena de la versió en tres actes al 1979, amb el tàndem Boulez-Chereau i la Lulu de la Teresa Stratas.

En segon lloc us deixo la producció d’aquest estiu de 2010 del festival de Salzburg (vídio i àudio), amb la Lulu de la Patricia Petibon (que és l’encarregada de encarnar el paper en la producció del Liceu) i dirigida escènicament per Vera Nemirova i musiclament per Marc Albrecht.

Alban Berg – Lulu (Paris, 1979)

Teresa Stratas / Yvonne Minton / Hanna Schwarz / Toni Blankenheim / Robert Tear / Franz Mazura

Orquesta de París – Pierre Boulez

http://rapidshare.com/files/139359271/Lulu_Paris79.avi.001

http://rapidshare.com/files/139364425/Lulu_Paris79.avi.002

http://rapidshare.com/files/139369837/Lulu_Paris79.avi.003

http://rapidshare.com/files/139374348/Lulu_Paris79.avi.004

http://rapidshare.com/files/139379073/Lulu_Paris79.avi.005

http://rapidshare.com/files/139383614/Lulu_Paris79.avi.006

http://rapidshare.com/files/139387813/Lulu_Paris79.avi.007

http://rapidshare.com/files/139391817/Lulu_Paris79.avi.008

http://rapidshare.com/files/139395657/Lulu_Paris79.avi.009

http://rapidshare.com/files/139401687/Lulu_Paris79.avi.010

http://rapidshare.com/files/139405475/Lulu_Paris79.avi.011

http://rapidshare.com/files/139408990/Lulu_Paris79.avi.012

http://rapidshare.com/files/139412297/Lulu_Paris79.avi.013

http://rapidshare.com/files/139415624/Lulu_Paris79.avi.014

http://rapidshare.com/files/139419078/Lulu_Paris79.avi.015

http://rapidshare.com/files/139422402/Lulu_Paris79.avi.016

http://rapidshare.com/files/139425992/Lulu_Paris79.avi.017

http://rapidshare.com/files/139429525/Lulu_Paris79.avi.018

http://rapidshare.com/files/139433232/Lulu_Paris79.avi.019

http://rapidshare.com/files/139436965/Lulu_Paris79.avi.020

http://rapidshare.com/files/139441168/Lulu_Paris79.avi.021

http://rapidshare.com/files/139445295/Lulu_Paris79.avi.022

http://rapidshare.com/files/139449812/Lulu_Paris79.avi.023

http://rapidshare.com/files/139454620/Lulu_Paris79.avi.024

http://rapidshare.com/files/139459625/Lulu_Paris79.avi.025

http://rapidshare.com/files/139461537/Lulu_Paris79.avi.026

Alban Berg – Lulu (Salzburg, 2010)

Patricia Petibon (Lulu) / Tanja Ariane Baumgartner (Condesa Geschwitz) / Michael Volle (Dr. Schön) / Franz Grundheber (Schigolch) /Cora Burggraaf / Pavol Breslik / Thomas Piffka / Thomas Johannes Mayer / Heinz Zednik / Andreas Conrad / Martin Tzonev / Emilie Pictet / Cornelia Wulkopf

Wiener Philharmoniker – Marc Albrecht

Video.

http://rapidshare.com/files/410803955/Lulu_Salzburg_1.avi.001

http://rapidshare.com/files/410798457/Lulu_Salzburg_1.avi.002

http://rapidshare.com/files/410795032/Lulu_Salzburg_1.avi.003

http://rapidshare.com/files/410789328/Lulu_Salzburg_2.avi.001

http://rapidshare.com/files/410783705/Lulu_Salzburg_2.avi.002

http://rapidshare.com/files/410782519/Lulu_Salzburg_2.avi.003

http://rapidshare.com/files/410778285/Lulu_Salzburg_3.avi.001

http://rapidshare.com/files/410773981/Lulu_Salzburg_3.avi.002

http://rapidshare.com/files/410771102/Lulu_Salzburg_3.avi.003

Audio.

http://rapidshare.com/files/410864909/LULUSzbg01082010.rar.001

http://rapidshare.com/files/410864911/LULUSzbg01082010.rar.002

http://rapidshare.com/files/410864912/LULUSzbg01082010.rar.003

http://rapidshare.com/files/410864908/LULUSzbg01082010.rar.004

http://rapidshare.com/files/410864910/LULUSzbg01082010.rar.005

DADES DE LA PRODUCCIÓ

Títol: LULU

Director d’escena: Olivier Py

Escenògraf i figurinista: Pierre-André Weitz

Il·luminador: Bertrand Killy

Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu / Grand Théâtre de Genève

Direcció musical Michael Boder
Lulu Patricia Petibon
Comtessa Geschwitz Julia Juon
Encarregada Silvia de la Muela
Un estudiant Silvia de la Muela
Un grum Silvia de la Muela
Inspector de sanitat Robert Wörle
El príncep Robert Wörle
El majordom Robert Wörle
El marquès Robert Wörle
Professor Robert Wörle
El pintor Will Hartmann
Un negre Will Hartmann
Dr. Schön Ashley Holland
Jack l’Esbudellador Ashley Holland
Alwa Paul Groves
Schigolch Franz Grundheber
Un domador Andreas Hörl
L’atleta Andreas Hörl
El banquer Kurt Gysen
Director de teatre Kurt Gysen
La jove de 15 anys Isabel Rodríguez García
La seva mare Monique Simon
Un periodista Manel Esteve
Un criat Marc Pujol
Un clown Jeremy Friedman
Decoradora Mariel Aguilar
Comissari de policia Gabriel Diap

 

Jonas Kaufmann canta “La bella molinera”

4 Octubre 2010

Quina setmana més liceista. El passat diumenge vaig veure el magnífic espectacle infantil de Pere i el Llop amb tota la família, demà a la nit em toca veure la Carmen i diumenge tinc entrades pel recital de Jonas Kaufmann on interpretarà el cicle de lieder schubertià “Die Schöne Müllerin”, acompanyat al piano per Helmut Deutsch.

I és que el tenor alemany està girant el disc que amb mateix acompanyant i programa va gravar per la DECCA (la seva actual companyia) ja fa un any, i durant l’octubre ho portarà a Berlin , Barcelona, Frankfurt, Paris, Viena. Sevilla, Zurich i Londres.

Hi ha molta expectació pel debut del tenor al Liceu, i és una llàstima que no ho faci amb una òpera, per exemple en la mateixa Carmen que s’està representant (cosa que s’havia arribat a especular pels “mentideros” liceistes) ja que Kaufmann és un renombrat Don Jose. Serà amb lieder, i amb una de les col·leccions més reeixides del repertori. Crec sincerament que és un doble risc.

Primer perquè el públic del Liceu no és molt liederista, ni molt menys, i segona perquè els liederistes de pro filaran molt prim donades les grans versions que existeixen (moltes d’elles per barítons, tot i que l’obra original es va escriure per veu de tenor o soprano).

Quan Schubert va composar, al 1823, el que es considera el primer cicle de lieders plenament romàntic tal i com ara els coneixem, l’acabaven de diagnosticar que estava malalt de sífilis. Una gran part la va escriure a l’hospital, seleccionant cuidadosament el material a partir d’un cicle de poemes publicat per Wilhelm Müller només tres anys abans. Els poemes estaven escrits com una mena de obra teatral de saló, on totes les parts es representaven, amb Müller interpretant-se a si mateix.

Escolteu, en primer lloc, les dues primeres peces del cicle Das Wandern i Wohin

Al comencament del cicle, un home jove vaga alegrement pel camp. Arriba a un rierol que segueix fins al molí. Allí s’enamora d’una jove que treballa, la bella molinera del títol. Intenta impressionar-la, pera la seva resposta és ambigua. El jove es substituït en els seus afectes per un caçador vestit de verd, el color d’una cinta que ell va entregar a la noia. En la seva angustia experimenta una obsessió amb el color verd, més tard amb una fantasia de mort en que les flors neixen a la seva tomba, per expressar el seu amor etern. Al final, el jove es desespera i es suïcida ofegant-se en el rierol. L’última peça és una cançó de bressol cantada per la corrent del riu.

Tal varietat de sentiments donen al cantant unes possibilitat interpretatives pràcticament il·limitades tant dramàticament com vocalment, ja que l’ànim del jove experimenta tants fluxos com la pròpia corrent que mou la roda del molí.

En Jonas Kaufmann és un cantant d’una musicalitat i un instint dramàtic molt gran. La seva versió és molt rica en matisos i a diferència de moltes versions ja clàssiques gravades per tenors (Wunderlich, Schreier o Bostridge) posseeix una veu més fosca que l’afavoreix en els moments més melancòlics. No arriba a les grans versions, en té mitja dotzena, del Dietrich Fischer-Dieskau (insuperable en aquest repertori), però si competeix fermament amb altres referències modernes com són les de Goerne o Quasthoff (tots dos baritons).

Escoltem ara la cançó de bressol que tanca el cicle Des Baches Wiegenlied

Així, us deixo el cicle en la gravació del tenor alemany, per a que aneu calentant motors cara al diumenge. Només em queda un dubte, cantarà algun bis operístic? Espero que, aprofitant per promocionar el seu nou disc d’àries veristes, Kaufmann ens deixi un regalet.

Franz Schubert – Die Schöne Müllerin, D.795 (CD)

1. Das Wandern (2:43)

2. Wohin? (2:14)

3. Halt! (1:36)

4. Danksagung An Den Bach (2:23)

5. Am Feierabend (2:39)

6. Der Neugierige (4:03)

7. Ungeduld (2:41)

8. Morgengruß (4:01)

9. Des Müllers Blumen (3:40)

10. Tränenregen (3:58)

11. Mein! (2:21)

12. Pause (4:26)

13. Mit Dem Grünen Lautenbande (1:53)

14. Der Jäger (1:05)

15. Eifersucht Und Stolz (1:39)

16. Die Liebe Farbe (4:34)

17. Die Böse Farbe (2:06)

18. Trockne Blumen (3:48)

19. Der Müller Und Der Bach (4:02)

20. Des Baches Wiegenlied (7:18)

Jonas Kaufmann, tenor

Helmut Deutsch, piano

Preparant Carmen de Georges Bizet

26 Setembre 2010

La Carmen va ser la segona òpera sencera que vaig escoltar en la meva vida (després d’Aida), i unes de les primeres que vaig veure al Liceu, en la ja molt llunyana temporada 1992-1993.

Torna després de moltíssimes temporades i, ni més ni ménys, que amb 21 funcions (14 ara i 7 més al final de la temporada), en un claríssim exercici de fer caixa utilitzant una òpera immensament popular, favorita del públic.

Poca cosa es pot dir d’una òpera que forma part de l’Olimp del gènere. Llegim el que diu la web del Teatre.

“Carmen, opéra comique en quatre actes de Georges Bizet, amb llibret d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy sobre una narració de Prosper Mérimée (1845), fou estrenada a l’Opéra Comique de París (Salle Favart) el 1875. El fracàs inicial –amb entusiasme a la fi del primer acte i rebuig total després del quart– fou causat pel trencament de les convencions del gènere: una opéra comique no podia acabar en una mort violenta i, a més, la trama es considerà immoral i escandalosa. Bizet morí prematurament tres mesos després i no pogué assaborir l’èxit esclatant que es produí a tot Europa després de l’estrena a Viena el mateix 1875 i que ja no havia de cessar. Per tal de poder ser programada als grans teatres d’òpera, Ernest Guiraud en féu una adaptació amb recitatius que substituïen la part parlada, cosa que en facilità la difusió, però en els nostres temps la tendència és de recuperar la partitura originària. L’acció se situa a Andalusia vers el 1820. “

La producción que es presenta és una reconstrucció de la ja llunyana producció de Calixto Bieito pel Festival de Peralada, que promet la polèmica que aquest director teatral sempre genera, basada en la seva visió tèrbola, violenta i grollera del món, sempre recorrent i de vegades massa forçada, i que mai deixa indiferent per bé o malament. Serà un contrast brutal amb la molt convencional producció de la Núria Espert, que és la que es va veure fa divuit anys.

Per a que tingueu una mica més d’informació de la producció us deixo el link del full informatiu on es troben comentaris i entrevistes de l’escenografia, direcció musical i escènica.

Full informatiu:

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Full_informatiu/full_carmen.pdf

RESUM ARGUMENTAL

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Sintesis_argumental/carmen_cat.pdf

Tots els videos adjunts són de les celebrades funcions de Carmen a la Wiener Staatsopern l’any 1978 amb un repartiment encapçalat per Elena Obratzsova (Carmen), Plácido Domingo (Don José), Isobel Buchanan (Micaela) i Yuri MAzurok (Escamillo), dirigits pel magnífic (és quedar-se curt) Carlos Kleiber.

Acte I

En una plaça de Sevilla, on hi ha la Fàbrica de Tabacs i la caserna d’un regiment de soldats de cavalleria, dragons del Regiment d’Alcalá, un grup de soldats fumen i comenten l’animació dels carrers. Entra Micaëla, una bella i tímida noia rossa, que pregunta al sergent Moralès pel caporal Don José. Aquest li diu que vindrà aviat, pel canvi de guàrdia, entre bromes i rialles dels soldats; Micaëla, espantada i avergonyida, diu que tornarà i fuig corrents. Una marxa militar acompanya l’arribada dels soldats del canvi de guàrdia –amb Don José i el lloctinent Zuniga. Moralès comunica a Don José la visita d’una noia jove i bonica –que el soldat identifica sense dubtar amb Micaëla– i aviat sabem per la conversa entre Don José i Zuniga, que el primer acaba d’arribar a Sevilla, que les cigarreres de la Fàbrica de Tabacs són joves i descarades, i que no se’n sent atret. La seva presència a Sevilla té una causa: navarrès d’origen, s’ha vist obligat a fugir perquè en una disputa havia ferit un xicot. A Sevilla es va enrolar al regiment militar, mentre que la seva mare, que havia recollit de petita Micaëla, quan va quedar òrfena, vivia amb ella a prop de Sevilla per estar a la vora del seu fill.

Sona la campana de la fàbrica que marca el descans de les cigarreres; les noies surten fumant i rient, els homes reclamen la presència de «Carmencita» i apareix la nostra protagonista, bella i provocativa, seguida per uns nois joves que coquetegen amb ella. La cigarrera canta la celebèrrima «havanera» –«L’amour est un oiseau rebelle»–, cançó –no ària– que defineix el caràcter dominant i rebel de Carmen. Quan s’adona que Don José no l’ha escoltada, reacciona amb irritació i, de manera provocativa, li llança a la cara, com si fos una bala, la flor que porta agafada al seu cosset. El soldat recull la flor del terra i es mostra tocat per la gràcia i gosadia de la gitana.

Habanera.

Entra novament Micaëla, que porta a Don José notícies, diners i una carta de part de la seva mare. La tendra escena entre el soldat i la noia ingènua i dolça canvia l’atmosfera i ambdós evoquen els seus orígens. Micaëla fa un tendre petó a Don José de part de la seva mare, que llegeix després la carta en què aquesta li demana que torni i li recomana que es casi amb Micaëla. El soldat decideix obeir els desigs de la mare malgrat l’impacte que li ha causat la gitana embruixadora.

Duet Don José-Micaela

Se sent un gran rebombori i apareixen les cigarreres que demanen socors als soldats. Expliquen que Carmen i una tal Manuelita han discutit per una bestiesa, que les coses s’han enredat i finalment la gitana, amb un ganivet, ha ferit Manuelita a la cara. Zuniga envia Don José dins la fàbrica per posar ordre i aquest en surt al cap de poc portant detinguda Carmen. Zuniga demana a Don José la seva versió, que aquest dóna acuradament, mentre Carmen, que sap perfectament que en mans de Don José no corre cap risc, decideix no contestar l’interrogatori i canta com a resposta una cançó insolent. Carmen s’abraona encara contra una de les cigarreres, Zuniga s’irrita i dóna ordre a Don José que li lligui les mans i la porti a la presó. Mentre el lloctinent surt per escriure l’ordre de detenció, Carmen utilitza les seves arts de seducció per fer caure Don José i li canta, burleta, la coneguda seguidilla «Près des remparts de Séville», en la qual li declara que el seu cor està lliure i disposat a estimar-lo a ell.

Seguidille

La tendra declaració de la gitana venç la ja quasi inexistent resistència del soldat. Quan surten cap a la presó, ella li proposa en veu baixa que quan siguin al camí es deixi abatre per ella i que la resta és cosa seva, i aviat desapareix enmig de la sorpresa de tots i les riallades de les cigarreres.

Acte II

A la taverna de Lillas Pastia, lloc de mala fama i cau de contrabandistes, però que també freqüenten oficials del regiment, veiem Carmen, amb dues amigues gitanes, Mercédès i Frasquita, que ballen, i també el lloctinent Zuniga, amb Moralès i un altre oficial. Carmen no fa gaire cas a Zuniga i canta la famosa «Chanson bohême», que coregen les companyes. Lillas Pastia té pressa per tancar la taverna, ja que espera els contrabandistes, i convenç els militars que se’n vagin. Zuniga convida les gitanes al teatre, a la qual cosa es neguen totes tres. Aleshores recorda a Carmen que el pobre Don José, degradat i empresonat pel seu comportament, va sortir ahir de la presó, cosa que fa certa impressió a la gitana.

S’escolten, des del carrer, els cants d’alegria que acompanyen el famós torero Escamillo, triomfador a la plaça de braus de Granada. Moralès convida Escamillo i els seus a un toast a la taverna, i l’espectacular entrada del famós matador, ben plantat i satisfet de si mateix, ens porta els anomenats «couplets» o brindis del torero, el passatge més conegut de l’òpera («Toréador, en garde»), corejat per tothom. Escamillo s’ha adonat de l’atractiu de Carmen i comença a coquetejar-hi. La gitana el rebutja però es mostra afalagada quan el torero li diu que l’esperarà.

Inici del segon acte amb la cançò gitana i el “Votre toast” d’Escamillo.

Resten sols Lillas Pastia i les tres gitanes, i entren dos contrabandistes, el Dancaïre i el Remendado, que treballen per a ell. S’han posat d’acord per traslladar a les muntanyes unes mercaderies desembarcades secretament a la costa, i consideren que han de participar en l’expedició les tres dones, que tenen un paper decisiu per ajudar-los seduint els duaners. Però Carmen anuncia amb fermesa que no pensa anar amb ells, com havia fet sempre, perquè està enamorada de José, empresonat per culpa seva. Els contrabandistes pensen que la solució és que el soldat s’afegeixi a la colla.

Apareix Don José a la taverna, ella el rep amb alegria i quan queden sols li retreu que no hagi utilitzat dins la presó la llima per serrar els barrots i la moneda d’or per procurar-se un vestit que ella li va fer arribar. El soldat fa valer el seu sentit de l’honor, que li impedeix desertar, diu que guardarà la llima com a record i li torna la moneda. Carmen crida Lillas Pastia perquè porti menjar i beure i en la següent escena d’amor entre ells dos es palesa la diferència enorme que hi ha entre els seus caràcters. Ella li desperta una gran gelosia quan li explica que fa poc ha ballat per a Zuniga, i per compensar-ho decideix ballar ara només per a ell. Quan el soldat detura el ball per dir-li que ha de partir sense remei cap a la caserna, que ha sonat la retreta, la irritació de la gitana és enorme i l’insulta i el ridiculitza. La confessió d’amor de Don José és una pàgina de gran bellesa, en què li mostra la flor que ella li havia llançat quan es van trobar, que guarda a la casaca. Carmen intenta convèncer-lo que deixi el regiment i fugi amb ella a les muntanyes amb els contrabandistes, però el soldat refusa la vergonya i la infàmia de desertar de la seva bandera i, fent un enorme esforç de voluntat, decideix deixar Carmen per sempre.

Cançó de la flor.

El destí capgira els seus plans. Entra el lloctinent Zuniga, que torna a la taverna a buscar Carmen i pretén fer-ne fora el seu subordinat per poder quedar-se amb la gitana; Don José sent una gelosia i una indignació brutals i desembeina el seu sabre sobre l’oficial, que intenta defensar-se. Acudeixen els contrabandistes i immobilitzen el lloctinent, al qual anuncien que tindran retingut per poder sortir de la ciutat sense el seu control. Aquest els amenaça, però accepta la derrota. Don José ja no té altra opció que unir-se a Carmen i a la seva gent. Ella el consola dient-li que ja s’acostumarà a la nova vida i el grup de les tres dones i els contrabandistes reprenen a cor l’elogi idealitzat de la vida errant dels que estan fora de la llei.

Acte III

En un lloc muntanyós, pintoresc i salvatge, hi arriben els contrabandistes amb grans paquets. Una discussió entre Carmen i Don José, al marge dels altres, mostra un gran deteriorament de la seva relació. Ell li demana perdó pels retrets i les impertinències, ella no està disposada a concedir-lo i fins i tot li diu que l’estima molt menys que no abans i que acabarà per no estimar-lo. Quan el soldat evoca la mare llunyana, la gitana li aconsella sincerament que se’n vagi amb ella, que no està fet per a la vida de contrabandista, però la reacció és com sempre en ell, de gelosia i agressivitat, i l’arriba a amenaçar amb la mort.

La gitana se’n va on Mercédès i Frasquita estan començant a interrogar a les cartes per endevinar el seu futur i les tres dones canten el cèlebre «trio de les cartes», que en les amigues té un to juganer i frívol, que canvia de sobte quan és Carmen qui agafa la baralla i hi veu la mort.

Els contrabandistes han detectat a la bretxa tres duaners i decideixen continuar la marxa amb les tres dones per tal de seduir-los, cosa que posa fora de si Don José, una vegada més turmentat per la gelosia; però el fan callar i el deixen allà de guardià amb una part de les mercaderies.

L’escena queda sola i apareix Micaëla, molt angoixada, conduïda per un guia, que aviat la deixa sola. El pànic l’envaeix i demana al Senyor ajuda i protecció, i mostra la tristor que li comporta veure el seu antic estimat en mans de Carmen.

Aria de Micaela.

S’adona de la presència de Don José, fusell en mà, que dispara un tret, i s’amaga. Entra Escamillo, a qui anava dirigit el tret i que s’ha salvat per miracle, cosa que no li impedeix mantenir la seva sang freda. El torero diu que ha pujat per veure una gitana de la qual està bojament enamorat, que es diu Carmen, que tenia per amant un soldat que va desertar per ella, però que ara ja s’ha acabat; els amors de Carmen no duren mai ni sis mesos. La ira de Don José és immensa, es dóna a conèixer i el desafia amb la navalla.

Comença una lluita en què l’actitud del soldat enfollit és anar a matar, mentre Escamillo, que hi té una superioritat tècnica, vol evitar el drama. Quan Don José resta desarmat, a mercè seva, Escamillo li diu que el seu ofici és abatre el toro i no travessar el cor d’un home, i li dóna un respir. Però el soldat, cec, no vol altra cosa que morir o matar i quan el torero té la mala sort de relliscar i caure, vol acabar amb ell. L’arribada de Carmen, que li agafa el braç, salva la vida del torero. Escamillo dóna les gràcies a Carmen, diu a Don José que lluitarà amb ell per la dona un altre dia i se’n va després de convidar-los a tots –a Carmen especialment– a la corrida de Sevilla. L’amenaça de Don José a Carmen, quan li diu que està cansat de patir, està plena d’amargor.

Quan són a punt de sortir s’adonen de la presència de Micaëla. La noia porta un missatge al soldat de part de la seva mare, que el vol veure. Carmen li aconsella que se’n vagi amb Micaëla, que l’ofici de contrabandista no fa per a ell, i la reacció de Don José torna a ser conseqüència d’una gran gelosia, ja que considera que vol veure’l desaparèixer per poder córrer darrere el seu nou amant. Afirma que la cadena que els uneix els ha d’unir fins a la mort, i que no se n’anirà, i en un nou atac de violència s’abraona sobre Carmen i la fa caure entre imprecacions. Micaëla aconsegueix donar la notícia que en realitat la mare de Don José s’està morint i vol veure’l i perdonar-lo abans del seu final. El soldat es veu així obligat a seguir-la, però encara té temps de dir amenaçadorament a Carmen que es tornaran a veure. Don José i Micaëla surten en una direcció i els contrabandistes, amb Carmen, per la contrària.

Acte IV

En una plaça de Sevilla, amb la plaça de toros en un dels costats, hi ha una gran animació davant la imminent «corrida». Els venedors d’aigua, de taronges, de ventalls, de tabac, de vins, etc. anuncien a crits la seva mercaderia en un conjunt bigarrat. Entre la gent veiem Zuniga i Moralès de bracet amb Mercédès i Frasquita. Les dues amigues fan saber als militars que Carmen està bojament enamorada d’Escamillo i Zuniga explica que quan van anar a detenir Don José a casa de la seva mare ja havia desaparegut i que no saben on pot ser. Aquesta notícia preocupa Mercédès i Frasquita, que creuen que Carmen no pot estar tranquil·la si el violent Don José no està controlat.

Es van acostant els crits i les fanfares que assenyalen l’entrada de la quadrilla, la gent anima els chulos i els banderillers, aplaudeixen els picadors i victoregen l’arribada triomfal d’Escamillo, que apareix al costat d’una Carmen radiant. Ell li diu que aviat, si l’estima, podrà estar orgullosa d’ell i ella li jura per la seva vida que no ha estimat mai ningú com a ell. Frasquita i Mercédès s’acosten a Carmen i li aconsellen que no es deixi veure, que han vist Don José amagat entre la gent amb una mirada tèrbola, però Carmen decideix esperar-lo i parlar amb ell.

Carmen s’enfronta ara davant Don José, que ha aparegut entre la gent i se li dirigeix. Es produeix un terrible cara a cara entre els dos amants. Carmen li diu que ha estat advertida de la seva arribada i que això fa témer per la seva vida, però que és valenta i no ha volgut fugir. Don José no opta inicialment per l’amenaça, sinó per la súplica, i li demana començar una nova vida, però Carmen resta inflexible, sap que han arribat a un punt sense retorn i no vol ni sap mentir. L’ansietat de Don José va creixent en adonar-se que, realment, ella ja no l’estima. Des de la plaça se senten els cors, amb poderosa fanfara, aclamant Escamillo, en contrast amb el drama que presenciem. Carmen, sentint els crits de victòria, se sent orgullosa i decideix entrar a l’arena. El soldat, inhàbil, encara suplica, insulta i amenaça, mentre la gitana proclama amb orgull els seus sentiments. Acompanya el seu refús amb un gest brutal: li tira un anell que Don José li havia donat en altre temps.

Aquest gest porta Don José al paroxisme i clava el seu punyal amb tota la seva força al pit de Carmen, que cau morta immediatament. Mentre la gent surt de la plaça portant Escamillo damunt lles espatlles, Don José, agenollat al terra, destrossat, diu als guàrdies: «Vous pouvez m’arrêter… C’est moi qui l’ai tuée», i acaba sanglotant: «Ah! Carmen! Ma Carmen adorée!».

Duet final.

LLIBRET

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Llibret/llibret_carmen_cat.pdf

VERSIONS PER DISFRUTAR

Us deixo, des del meu punt de vista, tres versions absolutament referencials per la personalitat i qualitat dels seus intèrprets.

La primera, del 1959, amb la gran Carmen de Victoria dels Àngels, que va ser la primera en concebre una gitana més súbtil i sensual, allunyada de les hiperveristes concepcions que la tradició havia imposat i obrint la via a una Carmen més dóna i digna, no vulgar i cridanera com moltes altres. L’acompanyen un Don José massa estilista de Nicolai Gedda i uns bons Blanc i Micheau com a Escamillo i Micaela. La direcció de Beecham té tot el foc que hom podria esperar

La següent té com a pal de paller la superlativa interpretació de Maria Callas. Mai va fer el paper sobre l’escenari, però la seva lectura és tant rodona que un no es pot imaginar el que podria haver passat de haver-la interpretat. Vocalment està més que correcta, tot i que es va gravar al 1964, ja en ple declivi, però esculpeix cada frase amb una intencionalitat i magisteri irrepetible. Gedda està molt millor que cinc anys abans, amb més presència tant vocal com dramàtica. La direcció de Pretre és equilibrada, atenta a contrastar els moments de més rauxa amb els de major recolliment.

Per últim la que podriem considerar com la versió moderna de referència de l’obra, amb la personal i perfectament caracteritzada Carmen de Teresa Berganza. L’espanyola es l’hereva directa de Victoria dels Àngels, amb una gitana molt femenina i gens esbojarrada, si bé presenta un cant igual d’incisiu que la grega, amb el que el resultat final és fabulós. L’acompanya el millor Don Jose possible, el de Plácido Domingo, absolutament sensacional, amb una veu plena i una interpretació ardent. La Cotrubas és una Micaela modèlica, en l’estela de la Freni (absoluta referència), i Sherrill Milnes fa un Escamillo molt carismàtic i eficaç. La prestació de la London Symphony és immillorable sota la direcció d’un inspiradíssim Claudio Abbado.

 

Victoria de los Angeles-Carmen

Nicolai Gedda-Don José

Janine Micheau-Micaela

Ernest Blanc-Escamillo

Jean-Christophe Benoît-Le Dencaire

Michel Hamel-Le Remendado

Xavier Depraz-Zuñiga

Marcelle Croisier-Mercedes

Bernard Plantey-Morales

Frasquita-Denise Montiel

Choeur & Orchestre National de la Radiodiffusion Française-Thomas Beecham

(Part 01, Part 02, Part 03)

Maria Callas-Carmen

Nicolai Gedda-Don José

Robert Massard-Escamillo

Andrea Guiot-Micaela

Nadine Sautereau-Frasquita

Jane Berbie-Mercedes

Jacques Mars-Zuñiga

Jacques Pruvost-El Remendado

Claude Cales-Morales

Jean-Paul Vauquelin-El Dencaire

Paris National Opera Theater Orchestra-Georges Pretre

(Part01, Part02)

Carmen – Teresa Berganza

Don José – Plácido Domingo

Escamillo – Sherrill Milnes

Micaëla – Ileana Cotrubas

Frasquita – Yvone Kenny

Mercedes – Alicia Nafé

Zuniga – Robert Lloyd

Dancaïre – Gordon Sandison

Remendado – Geofrey Pogson

Andrès – Jean Lainé

Une merchante – Shirley Minty

Un bohémien – Leslie Fyson

Lillas Pastia – George Main

The Ambrosian Singers-London Symphony Orchestra-Claudio Abbado

(CD01, CD02)

FITXA ARTISTICA
Direcció d’escena: Calixto Bieito
Escenografia: Alfons Flores
Vestuari: Mercè Paloma
Il·luminació: Xavi Clot
Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu / Teatro Massimo (Palermo) / Teatro Reggio (Torino)
Dates :   27 i 30 de setembre; 1, 2, 3, 5, 7, 8, 9, 11 ,13 ,15, 16 i 17 d’octubre
Direcció musical Marc Piollet      
Carmen Béatrice Uria-Monzon Jossie Pérez María José Montiel  
Don José Roberto Alagna Brandon Jovanovich Germán Villar Neil Shicoff
Micaela Marina Poplavskaya María Bayo Ainhoa Garmendia  
Escamillo Erwin Schrott Jean François Lapointe Àngel Òdena  
Frasquita Eliana Bayón Eliana Bayón Eliana Bayón  
Mercédès Itxaro Mentxaka Itxaro Mentxaka Itxaro Mentxaka  
Le Dancaire Marc Canturri Marc Canturri Marc Canturri  
Le Remendado Francisco Vas Francisco Vas Francisco Vas  
Moralès Alex Sanmartí Alex Sanmartí Alex Sanmartí  
Zuñiga Josep Ribot Josep Ribot Josep Ribot  

Montserrat Caballé al Liceu: L’Africaine de Giacomo Meyerbeer (27 de novembre de 1977)

20 Setembre 2010

La temporada 77-78 Montserrat Caballé va actuar en sis funcions al Liceu: tres com a Selika a L’Africaine de Meyerbeer i tres a la Parisina d’Este de Donizetti.

L’Africaine, tot i que ara sembla una raresa, va ser una òpera molt important en els teatres d’òpera des de la seva estrena a Paris el 1865 fins a finals del segle XIX. Prova d’això són les 191 funcions que de l’òpera s’havien fet al Liceu prèvies a aquestes funcions (si bé ja portava des de la temporada 49-50 sense reposar-se).

L’obra és una grand òpera en cinc actes que es va estrenar un any després de la mort del compositor, el qual es referia a ella com “Vasco de Gama”, amb la versió final encarregada per la viuda de Meyerbeer al musicòleg belga F.J. Fétis, que va retallar la partitura i va fer alguns canvis en el libretto, sobretot en els dos últims actes. El fet és que l’obra va tenir una genesis llarguíssima i complexa, que s’inicia al 1837 (vint-i-set anys abans d’enllestir-la) amb la firma del contracte per a la producció del libretto entre Scribe i Meyerbeer.

En L’Africaine, Meyerbeer i Scribe donen a les relacions sentimentals un paper molt més destacat que en les seves altres colaboracions. Vasco és el comú denominador d’almenys dos triangles: la rivalitat per l’amor d’Inés amb Don Pedro (Vasco-Inés-Don Pedro), i la gelosia de Selika envers a l’amor que continua sentint Vasco per Inés que encenen els gelos de Nelusko (Selika-Vasco-Nelusko). Això combinat amb el rerafons polític i portat cap a situacions dramàtiques molt grandiloqüents, especialment en els finales (Vasco-Inés-Pedro al final del segon acte, i Selika-Vasco-Nelusko al final del quart).

Aquestes funcions del Liceu suposaven una altra aparició conjunta al Liceu de Caballé i Domingo, després dels triomfals Ballo, Aida i Vespri. La desgràcia és que van ser les últimes funcions que van cantar junts, mai més han tornat a trepitjar cap escenari junts per cantar una òpera.

Hi ha moltes versions que intenten explicar aquest fet tant desgraciat pel món de l’òpera. Algunes males llengües diuen que Domingo s’havia empipat amb Caballé en les funcions del Vespri per una qüestió de cues als finals dels actes, i que en aquestes funcions van acabar de malentendre’s; altres diuen que van ser per qüestions més materialistes relacionades amb el germà de la diva (que era agent de molts cantants), però la Caballé en les seves memòries insinua que el tema va ser per problemes de Domingo amb la qualitat de les funcions que es donaven al Liceu, que considerava indignes, i que al retransmetre per televisió una de L’Africaine sense la seva benedicció va decidir no tornar al Liceu fins que això canviés, i que a partir d’aquell moment per diferents fets ja no van coincidir més enlloc.

En tot cas, es pot comprovar en la gravació que la qualitat de l’orquestra del Liceu és bastant deplorable (el preludi fa vergonya aliena), tot i l’esforç d’un Antonio de Almeida que fa el que pot per quadrar els concertants. El cor tampoc és per llençar cohets.

Us deixo la crònica-crítica que feia el mestre Montsalvatge a La Vanguardia del dia 29 de novembre de 1977.del día de l’estrena.

——————–

Montserrat Caballé, Plácido Domingo y Guillermo Sarabia, excelentes protagonistas para “La africana”, de Meyerbeer

Al comentar la última reposición operística en el Liceo deberiamos referirnos a “L’Africaine” tanto por el hecho singular de que se haya cantado en francés (menos los coros, naturalmente), como porque la obra (de un compositor alemán) consideramos que tiene mucho de francesa; primordialmente por su elaboración orquestal y armónica que acaso constituya el único valor salvable de la partitura al margen de algunas arias y el dúo sobresaliente en el segundo acto y en el primer cuadro del último.

Meyerbeer, en este aspecto, no está muy lejos de Gounod, su contemporáneo,e incluso anuncia —proporciones guardadas— el Bizet anterior a Carmen, con una cierta independencia de este gran faro de la escena musical que fue en la misma, época Verdi. Desde luego, la estructura, la fórmula teatral es italianista como toda la ópera de los autores de mentalidad latina en la segunda mitad del siglo pasado. Italianista con todos sus tópicos, su teatralidad absoluta- mente trasnochada y su melodramatismo risible para nuestra mentalidad. Pero ¿qué podía esperarse de Eugéne Scribe, el libretista-folletinista?

Ya estamos acostumbrados a prescindir del aspecto literario y dramático de este género y lo pasablemente positivo en, una ópera como ‘La Africana’ en todo caso lo encontramos en otro orden de valores, aspecto que en todo caso justificaba que la ópera póstuma de Meyerbeer volviera al Liceo donde antaño fue inmensamente popular y donde no se habia representado desde hace 28 años. Sobre todo porque en realidad se ha dado poco más de la mitad de la misma (que completa duraría 6 horas), como se ha hecho siempre. Aun defendiendo La Africana; ¿quién aguantaría seis horas el lenguaje de Meyerbeer?

La reposición de esta temporada se ha hecho con la garantía substancia del terceto de cantantes protagonistas. Montserrat Caballé ha vuelto con las posibilidades vocales de siempre, extraordinaria en la dicción, en el color mórbido, en la pureza sin igual de sus filados, la fuerza resplandeciente de su melodismo especialmente persuasivo en el fraseo dramático. Es la Caballé de siempre cuyo divismo desata todos los entusiasmos justificadamente porque no traiciona la verdad musical de la partitura.

Lo mismo podríamos decir de Plácido Domingo, divo igualmente pero cantante de rigurosa escuela, sólo efectista porque su voz es espectacularmente rotunda, lo que fue apreciable sobre todo a medida que avanzaba la representación para culminar en el aria “Oh paradis”. del cuarto acto, la más famosa.

A un nivel equivalente a estos artistas queda en esta ocasión el barítono Guillermo Sarabia, rotundo en su emisión de recursos extraordinarios que ya le admiramos en las tres últimas temporadas, y sobre todo en el Yago del último ‘Otello’, al lado de Plácido Domingo.

Hemos vuelto a aplaudir al bajo Dimiter Petkov, como siempre justó en los papeles de carácter solemne, Y a la soprano Christine Weidinger, con ningún problema vocal y capacidad para no quedar minimizada el lado de la primera protagonista. Para citar a otros cantantes del reparto, diremos que el bajo Juan Pons representa la calidad de los artistas que forman el cuadro estable en el teatro durante la temporada.

Orquestalmente, ‘La Africana’ no es fácil y sobre todo escapa bastante a la rutina instrumental. El maestro Antonio de Almeida lleva con firmeza el conjunto sinfónico concertándolo satisfactoriamente con la escena en la que actúa además de los solistas, el coro que con tanto tesón y eficacia prepara el maestro Bottino, y el ballet, muy lucido en el cuarto acto debiéndose el mérito, del montaje coreográfico a Asunción Aguadé que actúa también brillantemente como intérprete-estrella.

La puesta en escena, cuidada con esmero por Diego Monjo, es al menos en los actos de la cárcel, el velero y la pseudo-selva, la que ‘La Africana’ necesita. Por nuestro gusto esta ópera cuanto más convencionalista se presente, mejor. Los decorados de Sormani correspondientes a los cuadros aludidos cumplen esta misión, con fantasías escenográficas y lumínicas que no harían más que descaracterizar lo que fue La Africana de un siglo atrás, lo que seguirá siendo siempre.

Una última constatación óptimista: el Liceo estaba el domingo totalmente lleno y hubo profusión de ovaciones, bravos y griterío dedicados sobre todo a los protagonistas, participando la obra de este éxito. — Xavier MONTSALVATGE.

——————–

El cert és que l’obra està molt retallada, com es va fer habitual als anys 70s, periode on l’obra va tenir una certa revifada gràcies a les ganes de Domingo, i a la voluntat de dives com la Caballé o la Verret que van considerar que el paper de Selika podia aportar alguna cosa al seu art.

Així, a part de la famosíssima aria de Vasco a quart acte “O paradis”, són molt destacables els dos duos amb Selika al segon acte, amb la preciosa intervenció de la soprano “Sur mes genoux, fils du soleil”, i el del final del quart acte “Toi, mon époux!”.

Us deixo en rimer lloc un video d’aquelles funcions amb “O paradis” (4art acte), amb un Domingo pletòric.

Caballé i Domingo estan molt bé. Potser el tenor canta massa vehement, amb molt poderio i desbordant sonoritat (com indica el mestre Montsalvatge) de manera que de vegades resulta un tant monolític; mentre que la soprano aclapara per aquelles sonoritats tant absolutament belles però potser una mica fredes expressivament (tot això és per posar alguna pega a dues prestacions absolutament brillants).

A continuació M. Caballe com Selika amb les frases de “Sur mes genoux”(segon acte), i en l’altre video, el duet posterior entre Vasco i Selika “M’enchaîne en cex lieux ténébreux!” on es comprova la gran parella que feien aquests grandíssims cantants.

De la resta del repartiment no comparteixo l’optimisme del cronista, si bé podem dir que hi ha molta dignitat en les veus i encara més ofici en el cant.

L’orquestra del Liceu té una nit per oblidar, i junt amb el cor, més digne, reflexen la precarietat de les masses estables del teatre en aquells anys, on la propietat estava sempre al límit de la fallida econòmica.

Per finalitzar l’última gran intervenció de la soprano “D’ici je vois la mer” (cinqué acte)

Giacomo Meyerbeer-L’Africaine (Part01, Part02)

Plácido Domingo (ten), Vasco de Gama

Montserrat Caballé (sop), Selika

Christine Weidinger (sop), Inés

Guillermo Sarabia (bar), Nelusko

Dimiter Petkov (baix), Don Pedro

Joan Pons (baix), Don Diego

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu-Antonio de Almeida

—————————

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/25/montserrat-caballe-al-liceu-un-ballo-in-maschera-de-giuseppe-verdi-gener-de-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/06/15/montserrat-caballe-al-liceu-herodiade-de-jules-massenet-6-de-gener-de-1984/