Archive for the 'Beczala' Category

Salut, Piotr Beczala!

21 Octubre 2011

Un dels esdeveniments més esperats, almenys per a mi, de la actual temporada del Liceu és el debut a la casa del tenor polac Piotr Beczala en el paper del Faust.

Us deixo vídeo pujat per dolchev al youtube de la gran ària de Faust “Quel trouble inconnu – Salut! demeure chaste et pure”, tal i com la va cantar al Liceu el 11 d’octubre

La primera vegada que vaig sentir al Piort Beczala va ser cap a l’any 2007, quan vaig veure un vídeo d’unes funcions del Rigoletto de l’any anterior a l’òpera de Zurich (crec recordar) amb el Nucci i la Mosuc. Em va semblar un Duc molt notable. A partir de llavors vaig començar a interessar-me per la seva activitat i vaig aconseguir gravacions de vàries de les seves actuacions (moltes a lòpera de Zurich) amb el Tamino, l’Alfredo, Belmonte, Don Ottavio, Edgardo o Faust. Per fi, el març del 2010 el vaig veure en directe al Metropolitan amb el Rodolfo, on totes les expectatives que tenia posades en ell es van complir amb escreix, ja que va fer una gran funció tant vocal com movent-se a l’escenari.

Us deixo, precisament, elvídeo de la gran ària del Duc “Parmi veder le lagrime” del segon acte del Rigoletto (Òpera de Zurich 2006)

Beczala és un cantant que recorda als de la bella escola (a mi personalment a Nicolai Gedda), la seva veu és la d’un líric amb un centre robust i un agut molt ben treballat, sempre ben recolzat i emès amb poténcia. Sap modular i cantar sul fiato, cosa que li permet presentar un cant elegantíssim i ple de matisos. En el repertori francès està simplement superb, com hem pogut comprovar en el Faust.

Escoltem-lo en dues peces del Werther que recull el recital que va gravat l’any 2008, titulat “Salut”. Primer en l’escena “Un autre est son époux!”, i després la celebrada “Pourquoi me réveiller”. En les dues està sublim.

 

La seva figura està molt sol·licitada pels principals teatres del món, tot i que es manté allunyat de l’enrenou mediàtic i del star-system operístic més popular. Només cal recorda la seva activitat durant aquest any 2011 i els compromisos que té durant els pròxims mesos:

Gen. 2011-Wien Staatsoper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Gen. 2011-New York Metropolitan Opera-Rigoletto/Duca

Gen-Feb. 2011-New York Metropolitan Opera-La Bohème/Rodolfo

Mar.2011-New York Metropolitan Opera-Roméo et Juliette/Roméo

Abril 2011-Zürich Oper-Rigoletto/Duca

Abril-Maig 2011-Zürich Oper-Un Ballo in maschera/Riccardo

Juny 2011-Gira del Met al Japó-La Bohème/Rodolfo

Jul. 2011-München Bayerische Staatsoper-Rusalka/Prinz

Jul. 2011-München Bayerische Staatsoper Der Rosenkavalier/Sänger

Ag. 2011-Salzburg Großes Festspielhaus-Mahler, Lied von der Erde CD

Ag. 2011-Salzburg Großes Festspielhaus-Iolanta/Vaudémont konz

Set. 2011-Zürich Oper-Rigoletto/Duca

Oct. 2011-Barcelona Teatro del Liceu-Faust/Faust P konz.

Nov-Dic. 2011-London ROH Covent Garden-La Traviata/Alfredo

Dez. 2011-Dresden Staatsoper-Silvesterkonzert

Gen-Feb. 2012-Paris Opéra National (Bastille)-Rigoletto/Duca

Mar-Abril 2012-New York Metropolitan Opera Manon/Des Grieux

Maig 2012-Zürich Oper-Ballo in maschera/Gustavo

Juny 2012-Zürich Oper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Juny 2012-Wien Staatsoper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Veient aquest calendari, on només s’inclouen els principals teatres del món(Londres, Paris, Nova York, Vienna, Festival de Salzburg,…), ens podem sentir uns privilegiats per haver contat amb la seva presència al nostre teatre. Llàstima que ho hagi hagut de fer en aquesta vergonya de funcions en versió concert i retallades.

Piotr Beczala- “SALUT!” (CD)

1. Lucia di Lammermoor, opera: Act 3. Tombe degli avi miei – Fra poco a me ricovero
2. Roméo et Juliette, opera: Act 2. L’amour! – Ah! lève-toi, soleil!
3. Jérusalem, opera: Act 2. L’Emir auprés de lui m’appelle – Je veux encore entendre
4. Un ballo in maschera, opera: Act 1. Or tu, Sibilla, che tutto – Di’ tu se fedele
5. Maître Pathelin, opera: Je pense à vous
6. Les Dragons de Villars, opera in 3 acts: Act 1. Me parle pas, Rose, je t’en supplie
7. Faust, opera: Act 3. Quel trouble inconnu – Salut! demeure chaste et pure
8. L’elisir d’amore, opera: Act 2. Una furtiva lagrima
9. Werther, lyric drama in 4 acts: Act 2. Un autre est son époux!
10. Werther, lyric drama in 4 acts: Act 3. Traduire! – Pourquoi me réveiller
11. Iris, opera (melodramma) in 3 acts: Act 1. Apri la tua finestra!
12. La bohème, opera: Act 2. Non parlate così – lo non ho che une povera stanzetta
13. La bohème, opera: Bild 1. Che gelida manina!
14. Manon, opera in 5 acts: Act 3. Je suis seul! – Ah! fuyez, douce image
15. Les contes d’Hoffmann, opera in 4 acts: Act 4. O Dieu! de quelle ivresse embarases-tu mon âme?
16. Rigoletto, opera: Act 3. La donna è mobile

Münchner Rundfunkorchester-Ion Marin

Orfeo, 2008

Apunts a la Temporada 2011-2012 del Liceu

23 febrer 2011

Habemus temporada! Dilluns es va presentar la nova temporada i la notícia va córrer com la pólvora pels blocs i webs amb comentaris de molts tipus, però tots coincidint que es tracta d’una temporada terriblement marcada per la retallada de les subvencions públiques.

Aprofito el desglossat detallat recollit en el bloc amic Moments d’Òpera, amb la informació de la temporada.

http://momentsopera.blogspot.com/

GRAN TEATRE DEL LICEU. TEMPORADA 2011-2012

OPERA

Faust, Charles Gounod

(fragments en versió concert)

Dir. musical: Edward Gardner i Pierre Valet

Dir. escena:

Dies 7, 10, 11, 15, 18, 20, 22, 25 i 28 d’octubre de 2011

Intèrprets: Krassimira Stoyanova, *Piotr Beczala, Erwin Schrott, Ludovic Téizer, Karine Deshayes, Julia Juon i altres.

*Ermonela Jaho, *Fernando Portari, Michele Pertusi, *Marc Barrard, Ketevan Kemoklidze i altres.

Sembla mentida que després de dècades sense programar l’obra – en temps, cabdal al repertori – ara es faci d’aquesta manera tant cutre i indigna. I per més INRI amb dos casts diferents. Posar quatre mobles  uns telons no costa res i tampoc es notaria tant en relació a la majoria d’escenografies que veiem al teatre (léase Il Trovatore, per exemple).

L’únic positiu és el bon conjunt de cantants reunits, que permetrà el debut d’un tenor com el Piotr Beczala, que ja està fem una notable carrera (sobretot a Nova York), i que crec ens farà fruir amb la seva veu de tenor líric.

Piotr Beczala – Salut! Demeure chaste et pure

Jo, Dalí, Xavier Benguerel

Dir. musical: Miquel Ortega

Dir. escena: *Xavier Albertí

Dies 19, 21 i 23 d’octubre de 2011

Intèrprets: Joan Martín-Royo, Marisa Martins, Antoni Comas, Fernando Latorre, Julio Morales, Hasmik Nahapetyan, Àlex Sanmartí i altres.

Le Grand Macabre, Györg Ligeti

Dir. musical: Michael Boder

Dir. escnènica: Àlex Ollé (La Fura dels Baus) i Valentina Carrasco

Dies 19, 22, 25 i 28 de novembre i 1 de desembre de 2011

Intèrprets: Werner van Mechelen, *Chris Merritt, Frode Olsen, Barbara Hannigan, Ning Liang, Brian Asawa, Martin Winkler, Anna Puche, Inés Moraleda, Francisco Vas i altres.

Amb els dos títols anteriors comencem amb les coses rares. El primer representa l’estrena d’una obra catalana sobre un personatge molt català com el Dalí. Mentre que la segona és una estrena absoluta al Teatre d’una obra d’un gran compositor contemporani. Es pot pensar que amb això s’acompleix amb el quota necessària d’obres modernes, em sembla bé, però vistes les experiències d’altres temporades o la Lulu d’aquest any amb el teatre mig buit a l’inici de la funció (tot i haver abaixat el preu de les entrades durant les funcions per atreure al públic, mentre els abonats havien pagat el seu preu íntegre) i les desercions massives en els entreactes, no crec que sigui aquesta la millor política anticrisis que pot fer el teatre. Potser han pensat que concntrant el número de funcions aconseguiran defendre la taquilla, però em dona la sensació que tornarem a tenir entrades a preu de saldo.

Linda di Chamounix, Gaetano Donizetti

Dir. musical: Marco Armiliato

Dir. escènica: Emilio Sagi

Dies 20, 23, 27, 28 i 30 de desembre de 2011 i 2, 4, 5, 7 i 8 de gener de 2012

Intèrprets: Diana Damrau, Juan Diego Flórez, Silvia Tro Santafé, Pietro Spagnoli, Bruno de Simone, Simón Orfila i altres.

Mariola Cantarero, *Ismael Jordi, Ketevan Kemolidze, Fabio Capitanucci, Paolo Bordogna, Mirco Palazzi i altres.

Desprès d’unes quantes temporades, torna al Liceu aquest melodrama semiseriós de Donizetti (de fet la última vegada va ser durant l’exili provocat per l’incendi, amb Gruberova com a protagonista), i torna amb uns casts molt prometedors. Per un costat un duo de luxe format per la Damrau (que a mi no acaba d’entusiasmar-me en el repertori italià) i l’elegància canora del Juan Diego Flórez (del que encara recordo la versió que ens va regalar del “Linda si ritiro” en el seu últim recital al Liceu); i en el segon cast dos cantants també excel·lents: la Mariola Cantarero i el debut de l’Ismael Jordi.

O luce di quest’anima-Diana Damrau

O luce di quest’anima-Mariola Cantarero

 Linda si ritiro-Juan Diego Flórez

Il burbero di buon core, Vicent Martín i Soler

Dir. musical: Jordi Savall

Dir. escènica: Irina Brook

Dies 27, 29 i 31 de gener i 2, 4 i 6 de febrer de 2012

Intèrprets: Elena de la Merced, Veronique Gens, Patricia Bardon, David Alegret, Paolo Fanale, Marco Vinco, Carlos Chausson, Josep Miquel Ramon i altres.

Le nozze di Figaro, Wolfgang Amadeus Mozart

Dir. musical: Cristophe Rousset

Dir. escènica: Lluís Pasqual -reposició de la producció-

Dies 28 i 30 de gener i 1 i 3 de febrer de 2012

Intèrprets: Maite Alberola, Ainhoa Garmendia, Borja Quiza, Joan Martín-Royo, Maite Beaumont, Marie McLaughlin, Marc Pujol, Roger Padullés, Vicenç Esteve Madrid, Naroa Intxausti i Valeriano Lanchas.

Aquestes dues obres suposen recuperar al Teatre dues coproduccions del Liceu. La primera, encara no vista però estrenada al Real ja fa uns anys, suposa revisar la segona obra d’un compositor que va fruir d’un gran èxit en vida com va ser Vicent Martín i Soler, però del que ara no es coneix a penes la seva obra. Mentre que la segona suposa reposar una de les obres mestres del repertori operístic d’un geni com Mozart que, al contrari de Martín i Soler, no va ser fins després de la seva mort que no va ser reconeguda la seva genialitat.

La Bohème, Giacomo Puccini

Dir. musical: Víctor Pablo Pérez

Dir. escènica: Giancarlo del Mónaco

Dies 27, 28 i 29 de febrer i 1, 2, 3, 4, 6, 7, 8, 9, 10, 12, 13, 15, 16, 18 i 19 de març de 2012

Intèrprets: Fiorenza Cedolins, Ainhoa Arteta, *Ramon Vargas, Christopher Maltman, Gabriel Bermúdez, Carlo Colombara, Valeriano Lanchas i altres.

Inva Mula, Ainhoa Garmendia, Roberto Aronica, Georges Petan i altres.

Angela Gheorghiu, Ainhoa Arteta, Saimir Pirgu, Àngel Òdena i altres.

*Maria Luigia Borsi, Eliana Bayón, *Teodor Ilincai, Borja Quiza, Manel Esteve Madrid, Felipe Bou, Luis Cansino i altres.

18 funcions d’una obra superpopular i taquillera al màxim, això si que és per fer caixa! Tornarem a veure la antiquada (tradicional) però vistosa producció de Giancarlo del Mónaco amb un fotimer de repartiments entre el que destaca absolutament (almenys per a mi) el debut escènic al Teatre del gran tenor mexicà Ramón Vargas.

Che gelida manina-Ramon Vargas

Si, mi chiamano Mimi-Angela Gheorghiu

O soave fanciulla-A. Gheorghiu & R. Vargas

Una tragèdia florentina

El nan, Alexander Zemlinsky

Dir. musical: Marc Albrecht

Dir. escènica: Andreas Homoki

Dies 4, 10, 13, 16, 19 i 22 d’abril de 2012

Intèrprets: Marie Arnet, Isabel Bayrakdarian, Natascha Petrinsky, Klaus Florian Vogt, Cosmin Ifrim, Greer Grimsley i altres.

Més segle XX, més estrenes, mateixos errors.

La flauta màgica, Wolfgang Amadeus Mozart

Dir. musical: Pablo González

Dir. escènica: Joan Font (Comediants)

Dies 24, 26 i 28 d’abril de 2012

Intèrprets: Susanna Philips, Albina Shagimuratova, Pavol Breslik, Joan Martín-Royo, Georg Zeppenfeld, Vicenç Esteve Madrid, Ruth Rosique, María Hinojosa, Sandra Pastrana, Inés Moraleda, Mikhaïl Vekua, Kurt Gysen i altres.

N-èssima reposició de la producció dels comediants. Segon Mozart de la temporada, però només tres funcions? És raríssim.

Adriana Lecouvreur, Francesco Cilea

Dir. musical: Maurizio Benini

Dir. escènica: David McVicar

Dies 14, 16, 17, 18, 19, 21, 22, 23, 25, 26, 27 i 30 de maig i 3 de juny de 2012

Intèrprets: Barbara Frittoli, Dolora Zajick, Roberto Alagna, Joan Pons, Giorgio Giuseppini, Francisco Vas, Estefania Perdomo, Gemma Coma-Alabert, Eduardo Santamaría, Marc Pujol i altres.

Daniela Dessì, Marianne Cornetti, Fabio Armiliato, Bruno de Simone, Stefano Palatchi i altres.

Adriana Lecouvreur és una òpera que s’associa directament a una Diva. S’han programat 13 funcions d’aquesta obra relativament coneguda per al gran públic, repartides en dos repartiments molt sòlids, sobretot el primer amb quatre superstars (Frittoli-Zajick-Alagna-Pons) però sense perdre de vista a la Dessì, autèntica especialista en aquest rol. L’èxit serà directament proporcional a les prestacions que facin els protagonistes.

Io son l’umile ancella-Daniela Dessì

Acerba voluttà-Dolora Zajick

Poveri fiori…- Daniela Dessì

El gato con botas, Xavier Montsalvatge

Dir. musical: Antoni Ros-Marbà

Dir. escènica: Emilio Sagi

Dies 19, 20, 26 i 27 de maig de 2012

Intèrprets: Marisa Martins, María Luz Martínez i altres.

El giravolt de maig, Eduard Toldrà -al Palau de la Música Catalana-

Dir. musical: Antoni Ros-Marbà

Dir. escènica: Oriol Broggi

Dies 10 i 11 de juny de 2012 (al Palau de la Música Catalana)

Intèrprets: Núria Rial, Maria Martins, Joan Cabero, David Alegret, Joan Martín-Royo i Stefano Palatchi.

Més quota catalana i més coses rares. Està bé aprofitat les produccions pròpies però portar una al Palau, on moltes vegades no hi cap ni l’orquestra fa arrufar el nas del que pot sortir. En sembla que el número de funcions de cadascuna de les obres, al igual que en el cas de Le Nozze o Die Zauberflöte no compensa l’esforç de reaprofitar-les (no s’amortitza), i en aquestes obres en concret, que no crec que tinguin un poder de convocatòria extraordinàri, potser sigui contraproduent.

Pelléas et Mélisande, Claude Debussy

Dir. musical: Michael Boder

Dir. escènica: Robert Wilson

Dies 27 i 29 de juny i 1, 3, 5 i 7 de juliol de 2012

Intèrprets: Yann Beuron, María Bayo, *Laurent Naouri, Hilary Summers, *John Tomlinson, Ruth Rosique, Kurt Gysen i altres.

Ja tocava veure-la al Liceu. Ara, ja veurem com està la Bayo.

Aida, Giuseppe Verdi

Dir. musical: Renato Palumbo

Dir. escènica: Josep Mestres Cabanes
Dies 21, 22, 24, 25, 27, 28 i 30 de juliol de 2012

Intèrprets: *Sandra Radvanovsky, Luciana D’Intino, Marcello Giordani, Zelko Lucic, Vitaly Kowaljov, Stefano Palatchi, Josep Fadó i altres.

Aquesta, junt amb La Boheme, sí que és una proposta segura per aconseguir caixa. Tot i que tornarem a patir la producció filològica de Mestres Cabanes (que ja hauria d’estar en un museu i no en el teatre), l’equip vocal plantejat, sobretot pel debut de la Radvanovsky (gran veu verdiana), farà que torni al teatre sense cap mena de dubte.

O patria mia-Sondra Radvanovsky

*Debuten al GTL.

—————————-

En resum, una temporada que sembla feta a retalls, amb 5 obres del segle XX, sense Wagner i altre cop sense Rossini. Es desaprofita la reposició de dues produccions pròpies de Mozart, que atreu sempre al públic en massa, programant poquíssimes funcions. Es programen La Boheme i Aida (aquesta última segurament fora d’abonament) com a produccions recaudatòries. Es fa una merda de proposta (salvant els cantants) per a un Faust que farà que el Teatre perdi prestigi. Es programen unes molts interessants, pels equips vocals, Linda di Chamonix i Adriana. I per fi podrem veure el Pelleas.

Vist això em faig les següents preguntes:

–         Com distribuiran les òperes, sobretot amb tantes amb tant poques funcions, en el fotimer de torns d’abonament existents?

–         Com afectarà el gran número d’òperes contemporànies i de reposicions en el número d’abonats? M’aventuro a dir que pot haver-hi una gran devallada.

–         Creieu què és sostenible un teatre que en lloc d’agafar la crisis per les batlles i sacrificar part de la seva filosofia, de sortida defensable i consistent en l’equilibri entre obres del gran repertori i estrenes d’obres, programa sis títols totalment infreqüents amb el perill, constatat a la sala temporada rere temporada, de tenir el teatre mig ple en un percentatge elevat de funcions?

Jo penso la direcció artística del Teatre se l’ha jugat, i molt, cara a la temporada vinent. Sí surt bé, que pot passar si aguanta el número d’abonats (que al final paguem per un número tancat d’obres ens interessin o no) ja veurem com afecta a la temporada posterior, però que si surt malament pot deixar el teatre en una situació econòmica delicadíssima.

De totes maneres, em quedo amb el positiu, que és que tot i la crisis encara vindran grans artistes, alguns, com el Ramon Vargas, al que jo admiro moltíssim, que debuten, per fi, a l’escenari del Liceu.

Per a que fruiu del seu art us deixo un dels seus recitals en estudi, on repassa tota una sèrie d’àries fonamentals per a un tenor líric.

RAMÒN VARGAS – L`AMOUR, L`AMOUR (CD)
1. L’amour, l’amour… Ah, lévetoi, soleil…. (Romeo et Juliette)
2. En fermant les yeux…. (Manon)
3. Pourquoi me réveiller …(Werther)
4. Inosservata penetrava … Angelo casto e bel (Il duca d’Alba)
5. Tombe degli avi miei …. Fra poco a me… (Lucia di Lammermoor)
6. Spirto gentil … (La Favorita)
7. Una furtiva lagrima ….(L’elisir d’amore)
8. Ed ancor la tremenda porta…. (Roberto Devereux)
9. Kuda, kuda, kuda vi udalilis (Eugen Onegin)
10. Ella mi fu rapita! … Parmi veder le lagrime… (Rigoletto)
11. La donna è mobile (Rigoletto)
12. Forse la soglia attinse … Ma se m’è forza perderti (Un ballo in maschera)
13. Che gelida manina (La Boheme)

Preparant Die Entführung aus dem Serail

12 Abril 2010

Mozar en una representació de El Rapte a Berlin. 1789.

Avui s’inicien al Liceu les funcions de Die Entführung aus dem Serail de Wolfgang Amadeus Mozart. Seran un total de 9 funcions en les que el màxim atractiu, a part de la pròpia obra, que fa moltíssimes temporades que no visita el teatre, serà el debut com a protagonista absoluta de la soprano coloratura alemanya Diana Damrau.

No imagino un paper més adient per a la soprano per presentar-se al teatre. Com ja us vaig comentar en el post dedicat al seu últim disc, em sembla una soprano mozartiana excel·lent, si bé no m’acaba d’arribar en el repertori romàntic, per tant crec que tindrem a la cantant en la seva salsa en aquestes funcions.

El Rapte del Serrall és un Singspiel en tres actes amb llibret de Christoph Friedrich Bretzner, adaptat per Johann Gottlieb Stephanie el jove. Es va estrenar el 16 de juliol de 1782 al Burgtheater de Viena sota la tutela de l’emperador Josep II, que estava buscant la manera de crear una òpera alemanya diferenciada de l’estil italià, totalment dominant en els principals teatres cortesans centreeuropeus.

El cas es que l’obra de Mozart no és una òpera sinó un Singspiel, això vol dir que no hi ha recitatius sinò parts parlades, a l’estil de l’òpera comique francesa o la sarsuela. En aquest sentit Mozart no va avançar cap a la consecució d’una obra lírica alemanya, tampoc pel que fa a l’argument, que és una tonteria alla Turca, que en aquella època representava el màxim de l’exòtic i que estava molt de moda.

Per contra, en l’aspecte musical sí que Mozart crea una obra molt més avançada i complexa del que per a un Singspiel era normal en aquella època, tant en la quantitat, com en la dificultat de les àries pels solistes, com per la qualitat de l’orquestració (amb fragments alla Turca, es clar, és a dir amb percussió de triangles, caixa,…).

Cal dir que en la seva última obra, també un Singspiel, Die Zauberflöte, si que aconsegueix iniciar la senda de l’òpera alemanya. Però és un primer graó d’una escala, que en les dues dècades posteriors continuaria pujant amb Fidelio (Beethoven) i, sobretot, Die Freischutz (von Weber), i que culminaria amb el corpus operístic wagnerià ja ben entrat el segle XIX.

Pel que fa a les veus hi ha una duplicació en les cordes dels cantants:

Dues sopranos de característiques vocals molt semblants (tirant a lleugeres amb agut suficient i bona coloratura) però amb un cant expressivament totalment oposats (en la línia que seguiria en les seves grans obres buffes immediatament posteriors). Així Konstanze té les pàgines més dramàtiques i turmentades, amb una línia tant orquestral com vocal molt noble, com correspon al rang del personatge, mentre que Blonde té unes intervencions més “senzilles”, més simpàtiques, com corresponen a la serventa.

I dos tenors, amb les mateixes característiques: el noble en sentiments i línia de cant , i el servent Pedrillo, més “lleuger” i flexible en les seves intervencions tant vocals com argumentals.

El cinquè personatge cantat és el d’Osmin, per a baix profund. És un paper buffo que conté les notes més greus escrites per Mozart (incloent-hi el Sarastro). Mentre que el personatge del Pasha Selim és parlat.

Però bé, anem una mica amb l’argument, i com sempre aprofitarem el resum que es troba inclós en la informació de la web del Teatre.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/Obres/Temporada_2009_2010/Operes/Die_Entfuehrung_aus_dem_Serail/resum_serrall_cat.pdf

————————————–

ARGUMENT

Die Entführung aus dem Serail (El rapte del serrall), singspiel en tres actes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb llibret de Johann Gottlieb Stephanie sobre un text de Christoph Friedrich Bretzner, s’estrenà al Burgtheater de Viena el 1782 i agradà al públic de l’època, que sentia curiositat i fascinació pel món de Turquia, on transcorre l’acció. El fet que un dels rols principals, el del paixà Selim, sigui enterament parlat i no tingui ni un moment de música no preocupà els estudiosos coetanis i ha quedat sense resposta satisfactòria.

Acte I

Belmonte, noble espanyol, desembarca davant el palau del paixà Selim, seguint les indicacions que li ha fet arribar el seu criat Pedrillo, amb la intenció d’alliberar la seva promesa Konstanze, presonera del paixà amb la seva criada Blonde, anglesa, i el mateix Pedrillo, que foren venuts com a esclaus després de ser capturats en alta mar. Canta una bella ària i aviat apareix Osmin, el groller i inquietant intendent del paixà, que tot seguit deixa veure la seva capacitat de desconfiança, gelosia i crueltat. En sentir que el foraster busca Pedrillo es desencadena la seva fúria davant la serenitat del noble.

Sentim l’aria de sortida de Belmonte pel grandíssim Fritz Wunderlich.

Apareix Pedrillo, també molt mal rebut per Osmin, que canta una curiosa ària que marca l’agressivitat malalta del personatge. La trobada de Pedrillo i el seu amo està plena d’alegria, malgrat que Belmonte s’inquieta en saber que Selim està enamorat de Konstanze. Decidiesen presentar Belmonte com a arquitecte per satisfer una de les grans aficions del paixà, i, quan puguin sortir del palau, fugir tots quatre amb un vaixell que el noble té preparat a poca distància.

Ara sentim Kurt Moll en l’ària “Solche hergelaufne Laffen” a Londres al 1990, sota la direcció de Georg Solti.

S’acosten el paixà amb Konstanze i Blonde, que vénen de fer una passejada amb barca, i Belmonte canta ara una nova i deliciosa ària.

Sentim a l’excel·lent Piort Beczala com Belmonte, amb veu ben viril i elegant frasseig, alla Wunderlich o Gedda, i no alla tenorino com va acabar imposant el Peter Schreier en aquest paper.

 

Un destacament de geníssers canta un alegre i curiós cor a la glòria del paixà. Desembarquen Selim i Konstanze, ella trista i desanimada, mentre el paixà intenta amb paraules amables i comprensives guanyar el seu cor. La noia li fa saber la impossibilitat de correspondre als seus sentiments en una famosa ària i Selim sent sentiments contraposats d’irritació pel rebuig i de llàstima per la noia sincera i noble.

Sentim l’ària “Mortem aller Arten” tal i com la cantava la Damrau al 2008 al Met. Dirigeis David Robertson

Admet la presència de Belmonte, introduït en qualitat d’arquitecte per Pedrillo, i el cita per l’endemà. Osmin, però, declara la suspicàcia que la seva presència li provoca. Els dos joves burlen amb agilitat i rapidesa la gruixuda presència del guardià.

Acte II

Al jardí del palau, Blonde, la serventa de Konstanze, jove anglesa que mostra des del primer moment una mentalitat independent i atrevida, canta la seva primera ària, amb to irònic i burleta. Osmin reclama la duresa dels costums turcs i té lloc un àgil diàleg en el qual Blonde exposa la seva visió «europea» de la dona i de l’amor.

Apareix Konstanze cantant una bella ària de gran malenconia i Blonde intenta consolar-la. Apareix el paixà, que commina la noia a cedir als seus sentiments amorosos i la reacció d’ella és valenta i segura, d’acord amb la mentalitat «europea» que ja ens havia mostrat Blonde. El refús de cedir al desig del paixà queda explícit en una famosa i molt difícil ària, en què es mostra disposada a morir i suportar qualsevol suplici abans que cedir.

Blonde es troba amb el seu estimat Pedrillo, que li porta la bona notícia de l’arribada de Belmonte i dels plans d’alliberament que han preparat per a aquella mateixa nit i canta una alegre i divertida ària. Pedrillo mostra la seva preocupació per dur a bon terme la fugida en una ària en què palesa dos aspectes contraposats del seu caràcter, el coratge il•lusionat i un sentit acusat del risc.

Entra Osmin i Pedrillo li ofereix una gran garrafa de vi bo i amb la seva astúcia habitual el convenç que begui malgrat la prohibició de Mahoma. Es crea una complicitat i cordialitat entre els dos homes que s’expressa en el divertit duo còmic «Vivat Bacchus!», elogi ditiràmbic de l’inventor del vi i de les belles noies. Osmin cau aviat rendit pel vi i el soporífer i Pedrillo el convenç que se’n vagi a dormir. Arriben Belmonte, Konstanze i Blonde i els enamorats s’abracen amb gran tendresa.

El finale d’aquest acte el constitueix un brilllant quartet, discussió amorosa sobre la fidelitat de les dues noies en mans dels moros; el noble acaba demanant perdó per les seves sospites, mentre que Pedrillo rep una sonora bufetada de Blonde. Tanmateix, tots acaben amics, i canten un vibrant himne a l’amor.

Sentim, per últim, el vistós finale alla Turca amb la direcció del Zubin Metha.

————————————–

LLIBRET

Aquesta vegada la web del Teatre no té disponible el llibret, així que tirarem del fons de la magnífica pàgina Kareol.es, on hi ha infinitat de llibrets d’òperes en l’idioma original i en castellà.

http://www.kareol.es/obras/elraptoenelserrallo/rapto.htm

————————————–

UNA VERSIÓ PER ESCOLTAR

Us deixo la primera versió que vaig comprar de Die Entführung, i que és la meva favorita, tot i que he de reconèixer que ni ha moltes d’excel·lents i potser millors, però que compte amb tres intèrprets exquisits: la Konstanze de la meva idolatrada Arleen Auger (sempre sensacional i algun dia en parlarem), el insuperable Osmin de Kurt Moll i la sapiència mozartiana del gran Karl Böhm.

Wolfgang Amadeus Mozart – Die Entführung aus dem Serail (CD01, CD02)

Konstanze: Arleen Auger

Blonde: Reri Grist

Belmonte: Peter Schreier

Pedrillo: Harald Neukirch

Osmin: Kurt Moll

Staatskapelle Dresden

Director: Karl Böhm

————————————–

DADES DE LA PRODUCCIÓ

Direcció musical: Ivor Bolton

Direcció escena: Christof Loy

Escenografia: Herbert Murauer

Vestuari: Herbert Murauer

Il·luminació: Olaf Winter

Co-producció:Théâtre Royal de la Monnaie (Brussel·les) / Oper Frankfurt

Repartiment

Diana Damrau, Olga Peretyatko, Christoph Strehl, Norbert Ernst, Franz Josef Selig i Christoph Quest. (12, 15, 18, 21 i 23 d’abril de 2010)

Agneta Eichenholz, Hendrikje van Kerckhove, Pavol Breslik, Peter Marsh, Jaco Huijpen i altres. (13, 16, 19 i 22 d’abril de 2010, funcions populars)

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Tornant de New York

31 Març 2010

Ja he tornat de la Big Apple i després de set dies d’intensa activitat (passejades, visites a museus, restaurants, funcions al Met,….) s’hem fa difícil tornar a la rutina. Això és en part degut a la saturació de tanta informació i tantes sensacions rebudes durant el viatge.

Set dies donen per a molt, almenys per visitar tots els punts claus i mítics de la ciutat, però em dedicarè a comentar les meves impressions de les funcions viscudes al Met, autèntic motiu principal del viatge.

El primer que he de dir es que el públic del Met es força dispers. Durant la funció comenten la jugada, riuen descaradament si alguna cosa els hi fa gràcia, estosseguen sense parar, aplaudeixen quan els hi rota i amb molta facilitat. Es pot dir que és un públic menys encarcarat que l’europeu, més fàcil i més agraït, però al mateix temps menys preparat per a rebre i interpretar propostes que es surtin de l’estricta literalitat en les escenografies, és a dir, és un públic conservador i, en cert sentit, immadur.

El dia 17 de març, a les 20:00 hores, vam anar, la meva germana i jo, a veure el que en principi havia de ser el plat més fort de les òperes previstes: La Boheme de Puccini. L’expectació per la meva part era màxima, ja que el repartiment estava encapçalat per dues figures com són el Piort Beczala i l’Anna Netrebko. Conclusió: una funció bastant sosa en general.

En primer lloc criticar la producció superkitsch, supertradicinal i super passada de moda del Franco Zefirelli. Fidel a la seva visió hiperdetallista i grandiloqüent en aquesta producció del Met, que va estrenar el Carreras fa trenta anys!!!, Zefirelli ens presenta un decorat pel primer i quart acte, en les golfes dels artistes bohemis, totalment recarregada i artificial. Les teulades dels suposats edificis parisencs queden massa de decorat de parc d’atraccions, mentre que l’espai físic on s’han de moure els cantants és petit, limitant el joc escènic dels cantats a canvi d’una escenografia tant grandiloqüent com kitsch (fins i tot naif per òbvia). El segon acte, al barri Llatí, és un dels tradicionals desplegaments de medis del Met on hi ha de tot (surten cavalls i un burro, i multitud d’extres), una altra vegada a costa d’arraconar als cantants, que de vegades es perden entre la multitud (al públic neoyorquí els hi va entusiasmar). El tercer acte va ser el més reeixit, amb una escenografia més austera, malgrat que la disposició de dos nivells feia que la Mimi no s’amagués con deu mana mentres Rodolfo parla amb Marcello. En fi, com es sol dir, “un pastelazo”.

En l’aspecte vocal les coses van anar bé  amb un excel·lent i valentíssim Rodolfo d’un Piort Beczala molt actiu escènicament i de cant comunicatiu. La veu és molt lírica, amb una zona central no molt potent però molt ben projectada i un agut espectacular, si bé més estret i una mica caprí. En contra seva dir que si bé la dicció era clara, la seva pronunciació de l’italià és totalment macarrònica, cosa que hauria de començar a cuidar.

L’Anna Netrebko té un instrument absolutament privilegiat. La seva veu té un color bellíssim, els sons són avellutats i carnosos al centre i els aguts són brillants i perfectament col·locats. Canta amb molt d’aplom i sap modular i donar diferents colors i intenció a les seves frases. En contra seva s’ha de fer notar que en general la seva recreació de la Mimi va ser molt convencional (m’esperava més d’ella, de la que sempre s’ha dit que és una gran creadora de personatges, potser per culpa del Zeffirelli) i dir que si la dicció italiana de Beczala era macarrònica, la de la Netrebko era inintel·ligible.

De la resta poc a destacar amb una Ruth Ann Svenson totalment fora de lloc com a Musseta per culpa d’una veu que ja ha passat la seva glòria (aguts tots calats i descolocats), un Marcello de veu totalment vulgar i gens destacable ni per bé ni per malament, al igual que Cavalletti i Gradus com a Schnuard i Colline.

Per últim, i això si que en sap greu, totalment decebedora la direcció del mestre Armiliato, que va fer una lectura planíssima i soporífera de l’obra, que no va remuntar el vol ni tansevol en el segon acte.

A continuació podeu sentir els finals del primer “O soave fanciulla” i tercer “Dunque è propio finita!” actes amb les intervencions principals d’Anna Netrebko i Piort Beczala.

Dos dies després, el divendres 19, vaig assistir a la funció de l’Attila, que s’estrenava al teatre amb una nova producció dirigida per Pier Audi.

La producció es basava en la divisió de l’escena en dos nivells: un nivell superior amb certa escenografia on es movien els principals protagonistes (Attila, Ezio i Odabella) i un nivell inferior quasi nu escenogràficament (tan sols una creu i diferents il·luminacions) on es movia el cor i Floresto.

En el pròleg el nivell superior estava ocupat per una estructura, semblant a un pont, autopista,…., en runes, com si hagués sofert un terratrèmol. L’efecte era molt potent, més tenint en compte les desgràcies últimes a Haití i a Xile, fent al·legoria a la força devastadora dels huns, amb Attila al seu cap, i a la desmembració de l’imperi Romà. A més, la verticalitat de l’escena donava una sensació de vertigen assimilable als ànims dels romans, a punt de ser conquerits pel bàrbar. A partir d’aquí es van acabar, almenys per a mi, les idees. Tota la resta de l’obra va discòrrer amb un nivell superior dominat per una massa de vegetació, com un mur, on s’obrien diferents finestres per les quals cantaven els protagonistes, sense cap gràcia i fent-se monòtona i repetitiva, i el cor sempre al nivell inferior. El vestuari de Prada no era precisament atractiu ni original. Poques idees i mal aprofitades.

Musicalment la cosa va anar molt bé. En primer lloc em vaig poder reconciliar amb el mestre Armiliato, que agafava el relleu de Muti, després de la seva soporífera Boheme del dimecres anterior ja que va donar una lectura potent i controlada de la partitura, molt adient per aquests verdis primerencs plens d’energia. L’orquestra va sonar de meravella, molt millor que el cor, que en la meva opinió no té el nivell que hauria de tenir en un teatre de primera categoria com el Met (es pot dir que el cor del Liceu és millor).

El nivell de les veus va ser bo, destacant en primer lloc el treball de Abdrazakov com Attila i, en segon terme, la gran sorpresa del viatge, el Floresto del tenor Russell Thomas, tota una revelació.

Abdrazakov és jove, però la seva veu està perfectament consolidada. Té un timbre molt noble i homogeni, amb uns greus fermament emesos i un agut suficient i segur. Canta amb bona línia i estil, amb molta disciplina, però potser li falta una mica més d’expressivitat o carisma per a assolir un èxit més rotund i acabar d’explotar com a gran figura.

El Floresto de Russell Thomas va ser tota una sorpresa, provinent d’un programa d’artistes debutava com protagonista al teatre en un paper no precisament fàcil i amb varis moments per al lluïment, i no va decebre en absolut. És un tenor líric amb una veu emesa amb amplada, el timbre és molt nítid amb un centre corpori i un agut brillant i amb potència suficient, el seu cant és una mica monolític, no gaire matisat, però fraseja amb correcció, sense fer excessos ni coses rares. Alguns atacs són precipitats o maldestres més fruit de la inexperiència i dels nervis que de mala tècnica però res que no es pugui corregir o controlar.

L’Odebella de l’Urmana em va agradar força, tot i que des de que fa de soprano no m’acaba de fer el pes. Només l’he vist una vegada en directe, en la seva Kundry al Liceu, on m’esperava molt, però que molt més, i on va quedar totalment eclipsada per la sensacional nit que va tenir Domingo com Parsifal (en una de les recreacions més imponents que jo he vist i sentit en la meva vida). L’Odabella és un paper molt exigent, a l’estil de l’Abigail del Nabucco, amb frases vertiginoses amb temibles salts de doble octava i passatges de coloratura dramàtica, a més d’una pàgina d’increïble delicadesa com “Liberamente or piangi….Oh!Nel fuggente nuvolo”. A destacar l’homogeneïtat del seu cant i de la seva veu, amb una lleugera pèrdua de brillantor a l’agut, al límit del crit però encara controlat, i un greu imponent. La línia de cant és bona i fa una bona feina en els passatges més lírics, mentre que en el cant di forza té potència i valentia amb unes agilitats si bé no espectaculars si eficaçment dosificades.

Per últim l’Ezio del Franco Vassallo, baríton de timbre grat però amb una tècnica dubtosa que fa que la veu oscil·li entre sons emesos amb pulcritut i atacs de vegades massa nasals. El seu cant era poc variat però es va posar el públic a la butxaca gràcies a uns aguts emesos amb potència i facilitat (i bon fiato) però a costa d’un cant massa vulgar i poc matisat.

Sentim a l’Urmana en “Allor che forti corrono” del pròleg i la gran escena d’Attila del primer acte amb l’Ildar Abdrazakov.

Al dia següent de l’Attila va tocar tornar a veure la producció vista al Liceu del Hamlet de l’Ambroise Thomas durant la temporada 2003-2004.

El Hamlet és una òpera que no es feia el Metropolitan en més de 100 anys, amb el que al públic neoyorquí, tant acostumat al repertori més pur i dur, se’ls hi havia venut com una estrena d’una obra mestra perduda i que seria interpretada per una parella infalible de cantants: el Simon Keenlyside, al que identificaven com una mena de Lawrence Olivier de l’òpera, i la Natalie Dessay, a la que qualificaven com la més gran interpret de l’escena de la bogeria més perfecta mai composta (llibret dixit) en la seva última interpretació abans de deixar el paper.

El fet és que pels comentaris que feia la gent habitual de la casa el principal interès en veure l’obra residia en veure a la no-diva francesa (autèntica favorita actual del públic del Met), i el fet que hagués cancel·lat les funcions per una lesió muscular, els hi havia decebut molt.

La funció va anar força bé, amb un Keenlyside en molt bona forma vocal, amb una veu de baríton molt viril, de timbre càlid i cant molt acurat. Fa tota una creació del personatge, si bé de vegades semblava massa forçat o sobreactuat en segons quines actituds i gestos que la direcció d’actors imposa en l’escena (sobretot al final del segon acte quan s’ha de llençar el vi per sobre després de l’actuació dels comediants). Crec que donades les qualitats del cantant aquest hauria de començar a pensar en incorporar de manera més habitual papers de baríton més carismàtics dins del repertori de la corda (en sembla que dintre de poc debutarà el Rigoletto a Cardiff) perquè tant per mitjans vocals, com per maduresa interpretativa i intel·ligència en el cant pot aconseguir recreacions memorables.

La Marlis Petersen no és la Dessay. Partint d’això, cal dir que és una bona cantant amb la veu adient pel paper. Va fer una Ofèlia vocalment molt sòlida, amb un cant que reflexava tota la fragilitat del personatge. Absolutament angelical i tendre en el duo del final del primer acte “doute de la lumiere”, i molt sòlida en el quart acte que conté de manera exclusiva la gran escena de la bogeria. És aquí on jo vaig notar el salt qualitatiu entre una fuori clase com la Dessay i una notable cantant com la Petersen, ja que si bé la seva interpretació era digne i el seu cant molt ben construït, quedava uns passos enredera de l’absoluta fusió entre cant i interpretació que aconsegueix la seva col·lega francesa.

La Larmore y el Tobey Spencer van ser una reina i un Laertes de molt nivell (estupendament dramàtica la mezzo, amb una expressivitat física i en el cant molt notables), mentres que James Morris va fer un rei de porte tant rígid com el seu cant, si bé la veu va sonar més sana (que no vol dir fresca) que les últimes vegades que l’he sentit.

La direcció de Louis Langrée va ser bastant rutinària, amb una certa descompensació entre els metalls (massa presents) i la resta de l’orquestra. El cor no va passar de correcte. El públic va començar força fred, però es va anar escalfant i al final va decretar un bon èxit per als intèrprets.

Com a exemples us deixo el que per a mi va ser el millor de la funció: el gran duet del tercer acte entre Hamlet i la seva mare on Keenlyside i Larmore van fer saltar guspires (bravissima la Larmore); i la gran escena d’Ophelie “Pâle et blonde” amb la Marlis Pertersen.

Me marcho a Nueva York. Primera parte: La Boheme

10 Març 2010

La semana que viene me voy siete días de viaje de placer a Nueva York.

Objetivo: disfrutar de la gran oferta cultural y de espectáculos, además de conocer una de las ciudades con más iconos para la cultura contemporánea.

Prioridades: asistir a varias funciones en el Met, visitar los principales museos, ir de compras y ver el desfile de Saint Patrick (17 de marzo).

Caprichos: pasear por el Soho, desayunar en Tiffany’s, pasar una mañana en el Rockefeller Plaza (incluída visita a la NBC y estudios de Saturday Night Live), ir a un local de copas para solteros treintañeros como los que salían en Sex and the city,…

Tonterías a parte, ya tengo las entradas para ver tres óperas en el Met.

La primera es el mismo día 17, y es una función de La Boheme de Puccini.

El gran atractivo, para mí, de esta función es poder ver por primera vez y en directo a dos de las figuras más brillantes de la lírica actual: Anna Netrebko y Piotr Beczala.

Como parece ser que no tienen comprometidas funciones en breve con el Liceu, es una buena oportunidad para comprobar sus habilidades en directo. Acompañan a los dos protagonistas la Musetta de Ruth Ann Swenson y el Marcello de George Petean, y la dirección correrña a cargo de Marco Armiliato (que tan buen trabajo hizo en Il Trovatore de esta temporada en el Liceu).

La producción es la architradicional, archivieja y archiclásica de Franco Zeffirelli (la misma que la del video de Karajan de mediados de los 60?)

Os adjunto los datos del cast previsto para el día 17

Director: Marco Armiliato

Mimì: Anna Netrebko

Musetta: Ruth Ann Swenson

Rodolfo: Piotr Beczala

Marcello: George Petean

Schaunard: Massimo Cavalletti

Colline: Oren Gradus

Benoit/Alcindoro: Paul Plishka

Producción: Franco Zeffirelli

Escenografía: Franco Zeffirelli

Vestuario: Peter J. Hall

Iluminación: Gil Wechsler

Por último os dejo grabación de una de estas funciones, concretamente la del 24 de febrero (que no he escuchado para no ir con prejuicios de salida)

Giacomo Puccini – La Boheme (link de descarga)

Anna Netrebko (soprano) : Mimi

Piotr Beczala (tenor) : Rodolfo

Gerald Finley (barítono) : Marcello

Oren Gradus (bajo) : Colline

Massimo Cavalletti (barítono) : Schaunard

Paul Plishka (bajo) : Benoît / Alcindoro

Nicole Cabell (soprano) : Musetta

Jeremy Little (tenor) : Parpignol

John Shelhart (bajo) : Sergente dei Doganieri

Joseph Turi (bajo) : Doganiere

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Marco Armiliato (24-feb-2010)

OPERA FROM THE MET: Lucia di Lammermoor (07-02-2009)

24 Març 2009

netrebko-lucia

Las funciones de está Lucia se presentaban como unas de las más glamurosas en la temporada del Met: el retorno de la superstar rusa Anna Netrebko, conjuntamente con su pareja artística, el tenor Rolando Villazón. Pero Villazón se cayó del cartel en la primera función (en el que evidenció problemas notables en la voz), y tuvo que ser substituido por el polaco Piotr Beczala (que estaba haciendo el Lensky del Oneguin en el mismo teatro) y Filianotti (que actuaba en Rigoletto) el resto de las funciones.

 

Netrebko reaparecía después de seis meses de descanso por maternidad en esta ópera de Donizetti en donde la protagonista hace frente al amor, la traición, el asesinato y la locura.

 

Netrebko comienza la función de forma destacada. La voz es penetrante pero parece recubierta por una capa de miel, de manera que los sonidos son dulces y atercipelados. En todo caso, parece que ha crecido en volumen sin perder su encanto. Su Regnava en el silenzio es bueno, y en el dúo se muestra persuasiva y complacida con su amante, un Beczala acelerado, pero de timbre adecuadísimo y sobrado de facultades para el papel. En el duo con Enrico, su canto es conmovedor (“Soffriva nel pianto”, con bellos apianamientos y buen legato) y desesperado (“Se tradirmi…)

 

Anna Netrebko y Giuseppe Filianoti-“Sulla tomba”, Duo final del Acto I  (Met, febrero 2009)

 

Anna Netrebko y Mariusz Kwiecien -“Il pallor funesto, orrendo…Soffriva nel pianto” (Met, febrero 2009)

 

Pero en la Lucia, todo esto es calentamiento para la culminación que supone la escena de la locura, y es aquí donde no está a la altura.

 

Lucia tiene estipulados nada más y nada menos que 16 minutos de canto en el que ha de combinar líneas de quejumbrosa melodía con extrema coloratura y enrevesados fuegos artificiales vocales, y Netrebko simplemente carece de la agilidad vocal para llevarla a buen puerto. Sí es cierto que emite sonidos bellos y bien engarzados, pero literalmente se salta parte de la ornamentación y es incapaz, al final, de levantar el mi bemol sobreagudo que, aunque no escrito, es casi de obligatoria ejecución, más teniendo en cuenta que en el mismo teatro y en año y medio han pasado por allí las Lucias de Dessay y Damrau.

 

Anna Netrebko-“Spargi d’amaro pianto” (Met, febrero 2009)

 

Por su parte, el polaco Piotr Beczala (substituto del cada vez más discutido y discutible Rolando Villazón), presenta un Edgardo monolítico. La voz es perfecta para el papel, con un timbre brillante y fácil, pero se le nota muy acelerado, poco sutil en el dúo con su amada, donde impone una actitud a lo macho, más que de amante comprensivo. En el dúo con Enrico, esto juega a favor suyo, ya que está realmente espectacular (dolido y amenazante), pero en la escena final hace falta más contención expresiva, sobretodo en el aria, aunque la entrega tan grande en la stretta “Tu che a Dio…” pone la piel de gallina. Tiene un gran éxito.

 

Piotr Beczala en la escena final (Met, octubre 2008)

 

Como Enrico, Mariusz Kwiecien pone sus facultades al límite, sobretodo en la primera escena de la ópera, que lo coge un poco frío, pero consigue una buena caracterización de malo, malísimo dando buena réplica a sus compañeros.

 

Gran actuación del bajo ruso Ildar Abdrazakov como Raimondo, con un grave suficiente y un agudo espectacular, muy notable en sus intervenciones en solitario y con gran respuesta del público.

 

El resto de secundarios correctos, excepto un insufrible Michael Myers (el de viernes 13!!!) como Normanno completamente afónico.

 

Armiliato dirije la partitura sin apenas cortes, con una orquesta del Metropolitan que toca como los ángeles (vaya cuerda!!), y un coro que no pasa de rutinario.

 

Links de descarga: Parte I y Parte II

 

 

FICHA ARTISTICA:

Función :Sábado, 07-02-2009

Webcast : WUFT (320 Kbps), live

 

Gaetano Donizetti (1797-1848) : Lucia di Lammermoor (1835)

 

Anna Netrebko (soprano) : Miss Lucia

Piotr Beczala (tenor) : Sir Edgardo di Ravenswood

Mariusz Kwiecien (barítono) : Lord Enrico Ashton

Colin Lee (tenor) : Lord Arturo Bucklaw

Ildar Abdrazakov (bajo) : Raimondo Bidebent

Michaela Martens (mezzo-soprano) : Alisa

Michael Myers (tenor) : Normanno

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra

Director : Marco Armiliato