Archive for the 'Marcelo Alvarez' Category

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (2 de 3)

24 febrer 2011

Segona entrega de la sèrie emesa per la BBC en la que el mestre Pappano, actual director musical de la Royal Opera House, Covent Garden, fa un breu repàs a la història de l’òpera italiana.

Aquesta vegada tot el programa es centra en la figura més gran de la història de lírica italiana, i potser universal, la del gran mestre Giuseppe Verdi.

Potser és una mica excloent passar de Rossini (final del primer capítol) a Verdi sense dedicar un espai a dues figures tan transcendentals com Bellini i Donizetti, però la immensa importància de Verdi i la popularitat i qualitat de la seva obra mereixen un i deu capítols en exclusiva.

La narració intenta fer un seguiment cronològic dels principals successos en la vida i obra del compositor, lligant les diferents obres a diferents moments en la seva vida. Així se’ns relaciona La Traviata amb la seva relació llarga i socialment no gaire ben vista amb la Strepponi, Nabucco amb el Ressorgimento o Don Carlo amb la seva visió de la política i la religió.

A part de fragments musicals de vàries obres de l’autor i d’un fragment de l’escena de la bogeria de la Lucia de Lammermoor (que s’introdueix com a paradigma del romanticisme operístic i influència directa en la joventut de Verdi), les obres que es tracten en el documental són Nabucco, Rigoletto, La Traviata, Don Carlo, Aida, Otello i Falstaff.

Respecte als intèrprets que hi participen trobem les aportacions expressament realitzades per al documental de Diana Damrau (cantant la Lucia), Paolo Gavanelli parlant del Rigoletto, Renee Fleming, Joseph Calleja i Thomas Hampson parlant de La Traviata. A més de gravacions de la Sutherland (Lucia), Guleghina (Nabucco), M.Alvarez (Rigoletto), S.Keenlyside i Robert Lloyd (Don Carlo), Domingo, Te Kanawa i Leiferkus (Otello), i Bryn Terfel (Falstaff).

Respecte als llocs visitats el documental ens trasllada a la vila natal del compositor (Roncole), a la casa dels Baressi (Bussetto), Milan (Scala i Gran Hotel), la vila de Sant’Agata i a Verona. On se’ns ensenya l’orgue on tocava quan era un infant, les habitacions on dormia i composava, l’habitació on va morir, i fins i tot el barret de copa amb el que es va fer el que potser és el seu retrat més famós.

Com a curiositat, al final s’inclouen unes imatges gravades al 1901 de l’enterrament del compositor, que va ser absolutament multitudinari i que no havia vist mai.

Pappano ho explica tot amb una passió i una implicació sorprenent. Aquest senyor és un autèntic showman.

VIVA VERDI!

BBC.Opera Italia.2-Viva Verdi

http://rapidshare.com/files/399032857/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar
http://rapidshare.com/files/399033066/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar
http://rapidshare.com/files/399033186/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar
http://rapidshare.com/files/399033234/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar
http://rapidshare.com/files/399033280/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar
http://rapidshare.com/files/399033336/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar
http://rapidshare.com/files/399034467/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar
http://rapidshare.com/files/399033836/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

El Belcanto de Marcelo Álvarez

30 Juny 2009

3589404703_526beb9cbe

El tenor argentino Marcelo Álvarez es una de las grandes figuras de la lírica en la actualidad. No posee ni una voz grande, ni una técnica depurada, ni es un estilista aventajado, ni posee un físico agraciado, pero a pesar de esto, tiene, y en dosis altas, tres ingredientes básicos para ser un divo: una voz muy bella, un canto comunicativo y entregado, y una fuerte personalidad escénica.

En este disco de finales 1998 la voz del tenor está fresca en todos los registros (todavía no había empezado a recrearse en papeles comprometidos para su voz), y su manera de cantar recuerda a la del joven Di Stefano o Carreras: a tumba abierta. Esto le genera algún sonido abierto en el agudo (cantado en forte) pero consigue que cada fragmento se convierta en una fiesta de canto a la antigua usanza.

En los fragmentos del Rigoletto está cómodo y juega al gran seductor (Questa o quella), al enamorado (Parmi veder) y está muy desenvuelto en La donna è mobile.

En las arias de Donizetti excele en la gran aria de Edgardo de la Lucia y en una excelente Furtiva Lagrima (cantada con unos sonidos de gran belleza).

Igual pasa en la escena de los Puritanos (A una fonte) donde la voz suena preciosa y emitida con una facilidad pasmosa.

Flojea en la Linda (donde uno no puede dejar de recordar la versión que nos regaló Flórez en el recital de hace un año y medio en el Liceu), y defiende con holgura las difíciles arias de Il Duca de Alba y la celebérrima Spirto gentil.

Un disco totalmente disfrutable de uno de los grandes valores de la lírica actual.

Álvarez, Marcelo – Bel Canto (CD)

1. Rigoletto: Questa o quella (1:47)

2. Rigoletto: Parmi veder le lagrime…Possente amor mi chiama (10:04)

3. Rigoletto: La donna è mobile (2:18)

4. L’Elisir d’Amore: Una furtiva lagrima (4:44)

5. Il Duca d’Alba: Angelo casto e bel (6:35)

6. I puritani: Son salvo…A una fonte (15:33)

7. Lucia di Lammermoor: Fra poco a me ricovero (7:18)

8. Linda di Chamounix: Se tanto in ira agli uomini (6:22)

9. La traviata: De’ miei bollenti spiriti…O mio rimorso (6:13)

10. La Favorita: Spirto gentil (4:50)

Welsh National Opera Orchestra – Carlo Rizzi

OPERA FROM THE MET: Il Trovatore (16-02-2009)

7 Març 2009

El 16 de febrer d’aquest any es va representar al Metropolitan de Nova York l’òpera Il Trovatore, de Giuseppe Verdi.

El repartiment era el següent:

Marcelo Alvarez (tenor) : Manrico

Sondra Radvanovsky (soprano) : Leonora

Dmitri Hvorostovsky (barytone) : Il Conte di Luna

Dolora Zajick (mezzo-soprano) : Azucena

Kwangchul Youn (bass) : Ferrando

Maria Zifchak (mezzo-soprano) : Ines

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra

Conductor : Gianandrea Noseda

Després de sentir la funció cal dir que encara es pot fer un Trovatore vocalment amb cara i ulls, malgrat que això no treu que en la funció hi ha més d’un incident (algú que vora el desastre, però salvat in extremis).

Repasant el repartiment s’ha de destacar l’Azucena de la gran (malgrat que ja comença a patir el pas dels anys en la seva veu) Dolora Zajick. La veu continua sent gran i poderosa, però comencen a notar-se els canvis de veu al variar els registres. L’actuació és acurada, sobretot en els moments de gran lluïmet (la narració al començament del segon acte), i decau en les parts més rutinaries. Està fenomenal en l’escena de la presó, i té un ensurt (una mena de agut cridat que es descontrola) en el duetto amb el Manrico (final de la primera escena del segon acte) per arriscar-se. Cal senyalar que no para tota la funció de fer singlots, suspirs i sorollets, al més pur estil d’una actriu de telenovela.

Us deixo un interessant video amb la narració d’Azucena per la Zajick, barreja d’assaig i representació.

Racconto d’Azucena (Zajick) “Condotta ell’era in cepi” Acto II, Escena I (Opera de Roma)

Continuant amb el repartiment ens trobem amb un Dimitri Hvorostovsky que fa un Luna monolític i amb una veu de timbre molt viril i verdià. El problema és que la veu ja no està en bones condicions i no respond a tot el que el cantant voldria. En primer lloc tendeix a tornar-se afona i va perdent volum al llarg de tota la funció (en el duo amb Leonora es nota ja una ronquera evident). A més, el frasseig es resent de problemas amb el fiato, que en l’aria “Il balen..” es fan notoris, amb unes aspiracions al final de cada frase que es senten més que la veu.

Aria Luna (Hvorostovsky) “Il balen…” Acto II, Escena II (Covent Garden, Londres)

El Manrico de Marcelo Alvarez és un cas claríssim d’un paper que supera les possibilitats del cantant. El tenor posa tota la carn a la funció, però clar, quan un força tant, pot sortir molt bé (com a tota l’escena final a la presó o a la Pira, que crec que està a to), o vorejar el desastre com al final de l’ària “Ah si ben mio” on només el talent d’un cantant com ell pot salvar les últimes frases. Crec que hauria de pensar en retirar aquest paper del seu repertori, perquè l’esforç requerit no el compensa i acabarà passant-li factura. Us deixo l’escena completa de l’ària i la Pira en una funció al Regio de Parma (que és l’equivalent en teatre d’òpera italiana a la Maestranza o Las Ventas als toros).

Aria de Manrico (Marcelo Alvarez) “Ah si ben mio” y “Di quella pira” Acto III, Escena II (Teatro Regio Parma, 2006).

Per últim la Leonora de la Radvanovsky, que potser amb la Zajick és la que està més correcta, si bé es una veu un tant lírica per fer una Leonora de manual. Té una veu potent i timbrada, que sap modular amb intel·ligència. Molt millor en la seva segona ària (D’amor sull’ali…) que al “Tacea la notte…” (on té un petit ensurt). En el següent video podreu comprovar la facilitat en l’emissió i el bon control de la veu que la permet apianar i modular amb gust amb molt bons resultats.

Aria de Leonora (Radvanovsky) “D’amor sull’ali rosee”. Acto IV, escena I (París) 

La resta del cast és més que correcte, amb una orquestra del Metropolitan de bon so ,però amb alguna pífia dels metalls (no dirigeix Levine!), conduïda per un Noseda bastant pla en la direcció però que porta la funció a bon port.

Com a últim video us deixo el duetto de Leonora i Luna per la Radvanovsky i Hvorotovsky.

Duetto Leonora-Luna “Mira, d’acerbe lagrime” (Moscú, 24-6-2008)

Link de descàrrega de l’òpera, per al que la vulgui escoltar:

Il Trovatore (Met, 16-2-2009)

El Werther de Vargas

4 Març 2009

werther-vargas

Feia molt de temps que anava al darrera d’aquesta gravació ja que Ramón Vargas és l’únic Werther que jo he vist en directe ja fa 10 anys, al Teatro Real de Madrid.

La història és que un parell d’amics i jo van organitzar un viatge al Teatre Real al juliol de 1999, que feia poc que havia reobert les seves portes, per veure dues funcions que es prometien d’autèntic luxe: Samson et Dalila amb Plácido Domingo, i Werther amb Alfredo Kraus. El cas es que es va anunciar que Kraus suspenia totes les funcions per malaltia (gran decepció), de fet ja no va tornar actuar més, perquè com tots sabeu va morir al setembre d’aquell any.

Així vam anar a la funció una mica decebuts sabent que en lloc del mestre canari cantaria un tenor mexicà bastant jove, el Ramon Vargas, del que sabien que havia gravat un Tancredi amb la Kasarova feia uns pocs anys i que estava començant a guanyar-se fama mundial amb papers com el Rodolfo, el Duc de Mantua, Edgardo o Alfredo.

El repartiment de la funció incloïa la Charlotte de la Carmen Oprisanu (que s’haurà fet d’ella?), la Sophie de la Moreno i l’Albert de l’Enrique Baquerizo, dirigits pel mestre Julius Rudel.

El record que tinc de la funció és molt grat, i em va impressionar molt la veu i la tècnica de Vargas, que va fer una funció molt rodona (crec que tinc el vídeo per algun lloc).

Aquí us deixo com cantava la celebèrrima Porquoi me revellier (Acte III).

Porquoi me revellier (Vargas, Madrid 1999)

Poc després i de manera quasi simultània van sortir dues gravacions del Werther al mercat: una amb l’Alagna i la Georghiu dirigits per Pappano, i l’altra amb el Vargas i la Kasarova dirigits per Jurowski.

La de l’Alagna ràpidament es va convertir amb tota una sensació, amb tota la raó del món, ja que amb la de Kraus són, per mi, les millors versions en estudi de l’òpera.

La del Ramon Vargas no l’he sentit fins que me fet amb ella aquest dies.

La veritat és que la versió no és rodona, fonamentalment per tres punts febles:

El primer és l’erràtica direcció de Jurowski, amb molts contrasts i amb un so a empentes. Tallant o interferint moltes vegades en la línia dels cantats.

La presa de so, bastant opaca, tampoc ajuda gaire a ressaltar la rica orquestració i mil matisos de la partitura.

Per últim els cantats, que exceptuant lleugers moments, no entren en els papers amb tota la carn a la graella, sobretot en els duos entre Werther i Charlotte. Vargas i Kasarova cantant molt bé, però no hi ha gens de química i el resultat es bastant fred, comparat per exemple amb els magnífics duos de la versió Alagna-Georghiu.

Per que veieu un exemple de passió i química us deixo un link amb un fragment (continuació del aria anterior) de la màgnifica versió que van fer a Viena el apassionadíssim Marcelo Alvarez i la magnífica Elina Garanca.

Alvarez-Garanca en Werther (Acte III)

Cal dir que Vargas canta amb un molt de gust i tècnica, i la veu té un timbre maquíssim, però no arriba ni al romanticisme majestàtic i senyorívol d’Alfredo Kraus, ni a l’apassionament desbordant de l’Alagna. La Kasarova per la seva part aporta la seva veu timbradíssima, però està out. La resta del repartiment és digne.

Ara a veure si programen aviat un Werther al Liceu.

Com sempre més informació i links dels discos en el primer comentari.