Archive for the 'Marco Armiliato' Category

Me marcho a Nueva York. Primera parte: La Boheme

10 Març 2010

La semana que viene me voy siete días de viaje de placer a Nueva York.

Objetivo: disfrutar de la gran oferta cultural y de espectáculos, además de conocer una de las ciudades con más iconos para la cultura contemporánea.

Prioridades: asistir a varias funciones en el Met, visitar los principales museos, ir de compras y ver el desfile de Saint Patrick (17 de marzo).

Caprichos: pasear por el Soho, desayunar en Tiffany’s, pasar una mañana en el Rockefeller Plaza (incluída visita a la NBC y estudios de Saturday Night Live), ir a un local de copas para solteros treintañeros como los que salían en Sex and the city,…

Tonterías a parte, ya tengo las entradas para ver tres óperas en el Met.

La primera es el mismo día 17, y es una función de La Boheme de Puccini.

El gran atractivo, para mí, de esta función es poder ver por primera vez y en directo a dos de las figuras más brillantes de la lírica actual: Anna Netrebko y Piotr Beczala.

Como parece ser que no tienen comprometidas funciones en breve con el Liceu, es una buena oportunidad para comprobar sus habilidades en directo. Acompañan a los dos protagonistas la Musetta de Ruth Ann Swenson y el Marcello de George Petean, y la dirección correrña a cargo de Marco Armiliato (que tan buen trabajo hizo en Il Trovatore de esta temporada en el Liceu).

La producción es la architradicional, archivieja y archiclásica de Franco Zeffirelli (la misma que la del video de Karajan de mediados de los 60?)

Os adjunto los datos del cast previsto para el día 17

Director: Marco Armiliato

Mimì: Anna Netrebko

Musetta: Ruth Ann Swenson

Rodolfo: Piotr Beczala

Marcello: George Petean

Schaunard: Massimo Cavalletti

Colline: Oren Gradus

Benoit/Alcindoro: Paul Plishka

Producción: Franco Zeffirelli

Escenografía: Franco Zeffirelli

Vestuario: Peter J. Hall

Iluminación: Gil Wechsler

Por último os dejo grabación de una de estas funciones, concretamente la del 24 de febrero (que no he escuchado para no ir con prejuicios de salida)

Giacomo Puccini – La Boheme (link de descarga)

Anna Netrebko (soprano) : Mimi

Piotr Beczala (tenor) : Rodolfo

Gerald Finley (barítono) : Marcello

Oren Gradus (bajo) : Colline

Massimo Cavalletti (barítono) : Schaunard

Paul Plishka (bajo) : Benoît / Alcindoro

Nicole Cabell (soprano) : Musetta

Jeremy Little (tenor) : Parpignol

John Shelhart (bajo) : Sergente dei Doganieri

Joseph Turi (bajo) : Doganiere

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Marco Armiliato (24-feb-2010)

Preparant Le Fille du Regiment

10 Març 2010

El passat diumenge es van iniciar al Liceu la sèrie de 13 representacions que de Le Fille du Regiment es donaran al teatre. 

Le Fille du Regiment és una òpera còmica menys ambiciosa que la majoria d’obres dramàtiques del compositor. Està farcida de peces de caire marcial i perfectament pensades de cada a la galeria, més concretament cara del públic francès, donada la gran quantitat de fragments descaradament dedicats a l’exaltació de la pàtria francesa. 

Com s’explica molt adientment a la web del teatre l’obra es va estrenar l’onze de Febrer de 1840 a l’Opéra Comique de Paris, amb llibret en francès de Jules Henri Vernos de Saint Georges i Jean François Bayard, ja amb el compositor afincat a la capital gala. Pocs mesos desprès es reestrenava a la Scala de Milà amb una versió modificada i llibreto adaptat al italià per Callisto Bassi. 

L’obra va tenir un recorregut diferenciat en les seves dues versions. La versió francesa poc a poc es va anar consolidant a França convertint-se en una peça típica d’exaltació patriòtica que es programava sempre per a la Festa Nacional del 14 de juliol, i en cada ciutat es canviava el nom del regiment per el que estava aquarterat més pròxim a la localitat. Això va durar fins a la primera dècada del segle XX, quedant pràcticament olvidada després de la I Guerra Mundial. 

Per altre part la versió italiana es va imposar com a la versió favorita per a la seva estrena en diferents teatres del món, i al 1843 ja es va estrenar als Estats Units. L’obra va perdurar per la predilecció que moltes sopranos lleugeres llegendàries van tenir pel paper de Marie (un autèntic bombó per aquesta corda), ja que és un rol molt exigent vocalment en el sentit que necessita d’una soprano dominadora de la coloratura i dotada d’un registre agut i sobreagut ben sa. Així la Jenny Lind, Pauline Lucca, Adelina Patti, Luisa Tetrazzini o Toti dal Monte van mantenir l’òpera, sempre en italià, en la llista d’obres programades als teatres, però sense arribar a esdevenir una obra clara del repertori. 

No va ser fins que Joan Sutherland i Luciano Pavarotti la rescatessin al Covent Garden primer i al Metropolitan desprès en la versió original francesa que no va tornar a tenir la presència més regular en els teatres d’arreu del món. 

Com ja he comentat, l’obra es sustenta fonamentalment en tres variables fonamentals: El primer és el paper de Marie, tot un vehicle per al lluïment de la soprano que a part de cantar molt i ben difícil ha de tenir la suficient vessant còmica per donar fer una bona creació del personatge; el segon és el tenor que ha d’afrontar la tremendament exigent ària del primer acte amb els seus 9 do de pits escrits, però que no s’ha de quedar en aquesta exhibició de facultats sino que ha de ser capaç de cantar amb un estil belcantista perfecte i amb la delicadesa i pathos necessaris la del segon acte; i per últim en el propi conjunt d’intèrprets i escenografia que han de fer que el públic es contagi de l’humor blanc i melodies faciones i marcials que omplen el llibret i la partitura. 

——————————————-

 Bé, passem ara a ampliar la informació de les funcions i la producció tirant de la web del teatre. 

En primer lloc us adjunto enllaç del Full informatiu de la producció que fa el teatre

http://www.liceubarcelona.cat/cms/administrator/components/com_info/liceu/web/uploads/assets//full_regiment.pdf

——————————————- 

En segon lloc us recullo l’argument estret de la web, amb alguns videos il·lustratius protagonitzats pels dos principals intèrprets del primer repartiment: Patricia CIofi i Juan Diego Flórez 

Argument 

http://www.liceubarcelona.cat/cms/index.php?option=com_content&view=article&id=230&temporada=4&Itemid=39&lang=ca

Acte I

Als afores d’un rústec poblet de muntanya, un grup de pagesos vigila el pas de l’exèrcit francès que s’acosta, mentre que les dones resen. Entre la gent veiem la pretensiosa marquesa de Berkenfield, morta de por, assistida pel seu majordom Hortensius. Hi ha una gran alegria quan un pagès diu que els francesos ja són lluny. La noble dama havia deixat el seu castell per dirigir-se a Àustria i evitar les lluites al Tirol i es refugia en una cabana mentre Hortensius va a recuperar la seva carrossa. Aviat troba el sergent Sulpice, del 21è regiment francès de granaders, que li dóna permís per continuar el seu camí amb la vella dama.

Sulpice, de caràcter rude i cor noble i generós, resta sol i sent arribar Marie, la cantinera, protagonista de l’òpera: una noia bonica, vital i alegre que quan era un infant va ser recollida pel regiment i va fer-se gran al so dels timbals. Els soldats es consideren els seus pares, l’estimen amb tendresa i la van nomenar cantinera del regiment. El sergent creu que ja ha arribat l’hora de casar-la i la interroga sobre un foraster amb el qual l’han vista parlar. Marie diu que es tracta de Tonio, un jove tirolès que li va salvar la vida quan queia per un espadat, que és una excel•lent persona, que estan enamorats, però que han decidit que el seu amor no és possible, perquè el seu marit ha de ser soldat del regiment.

Arriben els soldats que han detingut Tonio, que identifiquen amb un espia perillós i volen condemnar-lo a mort. Marie intervé ràpidament i els convenç que aquest jove és el seu salvador. El brindis amb rom que proposa Sulpice s’acompanya dels entusiastes i marcials cuplets de Marie. (Us deixo vídeo del duo amb la Ciofi i Flórez a Genova)

Sona la retreta i aviat reapareix Tonio, que fa saber a Marie que no està disposat a perdre-la, que l’estima de tot cor. Sulpice sorprèn els dos enamorats i intenta imposar la seva autoritat, però sense cap resultat. Marie assegura que no es casarà si no és amb l’atractiu tirolès, i Tonio surt per convèncer els altres soldats que permetin el seu casament.

Arriben la marquesa de Berkenfield i Hortensius; la dama ha decidit tornar al seu castell i demana la protecció del 21è regiment. Sulpice, en saber el nom d’aquest castell, té una impressió molt forta. Havia estat un gran amic del capità francès Robert, el qual havia tingut una relació amorosa amb una Berkenfield –segons la marquesa, germana seva– de la qual havia nascut una nena. Abans de morir, Robert va confiar la seva filla a un vell servidor perquè la portés a la marquesa, però en una altra acció bèl•lica el pobre vell va morir. La noble suposa que la criatura, que seria, si visqués, la seva única descendent i hereva, devia perdre la vida, però Sulpice la identifica immediatament amb la seva estimada cantinera Marie. Una carta difícil de desxifrar de la qual ja s’havia parlat abans serveix de prova irrefutable que Marie és la filla del capità Robert i una Berkenfield.

Marie torna i es troba amb la gran sorpresa de ser membre d’una noble i rica família. La marquesa decideix emportar-se-la tot seguit i intentar educar-la d’una manera adequada a la seva condició, per a la qual cosa venç la inicial reticència de la noia amb la carta del seu pare.

El cor de soldats apareixen en escena cantant un himne marcial i arriba també Tonio, vestit de soldat francès, que acaba d’allistar-se al regiment per poder aspirar a la mà de Marie i amb la famosa i arriscada cavatina «Ah! mes amis quel jour de fête» aconsegueix que els militars es posin al costat dels enamorats. (Esculteu a Flórez amb els magnífics 9 do de pit, la producció és en la que es basa la que es veurà al Liceu)

Però l’alegria es converteix en tristor quan el sergent anuncia la decisió de la marquesa d’endur-se Marie per donar-li una bona educació. La malenconia de Marie davant aquesta decisió i el dolor de separar-se dels seus companys i del seu amor s’expressa en la no menys coneguda romança «Il faut partir». Els dos protagonistes canten un breu i líric duo, Marie s’acomiada de cadascun dels soldats i la marquesa s’endú la noia entre les darreres promeses d’amor dels amants. (Sentim la despedida de Marie amb la Patricia Ciofi)

Acte II

En un saló d’un palau luxós, la marquesa de Berkenfield i la seva amiga, la ridícula duquessa de Crakentorp, parlen sobre el contracte de matrimoni que han de signar entre Marie, la neboda retrobada, i el nebot de la duquessa.

Fa tres mesos que Sulpice, ferit en una batalla, es troba convalescent al palau gràcies a les súpliques de Marie, i la marquesa, que desconfia de l’actitud aparentment dòcil de la noia, demana ajuda al vell soldat perquè la convenci. Aquesta nit se celebra una festa per celebrar les esposalles i la marquesa obliga Marie a fer el darrer assaig de la peça de cant que ha de protagonitzar per convèncer els seus amics que és una noia refinada, no una vulgar cantinera. L’assaig esdevé un cant nostàlgic i rebel de Marie i el sergent, davant la irritació creixent de la marquesa.

Resten sols Sulpice i Marie i el militar intenta de bona fe convèncer la noia de la conveniència d’entrar al gran món i casar-se amb un duc, però ella es lamenta amargament i se sent molt desgraciada. Quan resta sola a escena, canta la gran ària del segon acte, en la qual inicialment expressa amb tristesa i elegància els seus sentiments, però quan sent al fons la marxa militar del regiment que arriba a salvar-la canvia radicalment el seu estat d’ànim, corre a la finestra i amb gran alegria canta la cèlebre cabaletta «Salut à la France!», que esdevingué gairebé un himne nacional. Els soldats abracen Marie i s’avança Tonio, condecorat amb una medalla per les seves proeses a l’exèrcit. Resten sols Tonio, Marie i Sulpice, que canten un alegre i deliciós trio.

Entra la marquesa i s’indigna de trobar Tonio amb la noia. L’enamorat intenta convèncer la marquesa amb el cant d’una bella romança, però aquesta es mostra hostil una vegada més. (Sentim “Pour me rapprocher de Marie”)

Tonio decideix jugar fort i revelar un secret que ha descobert: Marie no és filla de la germana de la marquesa de Berkenfield per la senzilla raó que la marquesa és filla única. Ella explica aleshores la veritat al sergent Sulpice: filla d’una noble casa, es va enamorar del capità Robert, de l’exèrcit napoleònic, i dels seus amors va néixer una filla que va amagar per mantenir el seu bon nom. Els avatars de la guerra van deixar la criatura orfe del pare i extraviada, fins que com s’ha explicat a l’inici, el regiment 21 la va adoptar.

Arriben el notari i els convidats i la marquesa es veu amb dificultats per justificar l’absència de Marie davant una irritada i agressiva duquessa. Sulpice demana permís a la marquesa per explicar tota la veritat a la noia i entra finalment Marie, molt emocionada pel fet de retrobar la seva mare i decidida –malgrat la seva gran pena– a signar. Però els soldats del regiment envaeixen l’estança per donar suport a Marie i afirmen solemnement que la noia era la cantinera i la filla del regiment, davant l’horror dels presents. Marie es guanya els sentiments dels convidats amb una breu romança i la marquesa s’adona que no és just sacrificar la seva filla per orgull i prejudicis socials i concedeix la seva mà a Tonio davant l’entusiasme general i la indignació de la duquessa. L’òpera acaba amb una apoteosi militar, amb el cant entusiasta de «Salut à la France». 

——————————————-

 Libretto

 http://www.liceubarcelona.cat/cms/administrator/components/com_info/liceu/web/uploads/assets//llibret_fille_cat.pdf

  ——————————————-

 Ara un parell de gravacions:

 Una històrica i ja posteada fa quasi un any: Sutherland-Pavarotti-Bonyge-Met, 1972

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/03/14/opera-from-the-met-la-fille-du-regiment-17-02-1972-el-dia-que-pavarotti-es-va-fer-famos/

L’altra les últimes funcions de l’obra també al Met fa unes setmanes amb el Juan Diego Flórez i la Diana Damrau.

Gaetano Donizetti – La Fille du régimen (Part 01, Part 02, juntar amb HJSplit)

Diana Damrau (soprano) : Marie

Juan Diego Florez (tenor) : Tonio

Maurizio Muraro (bajo): Le sergent Sulpice

Meredith Arwady (mezzo-soprano) : La Marquise de Berkenfield

Kiri Te Kanawa (mezzo-soprano) : La Duchesse de Crakentorp

Donald Maxwell (bajo) : Hortensius

Roger Andrews (tenor) : Un caporal

Jeffrey Mosher (tenor) : Un paysan

Jack Wetherall : Un notaire

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Marco Armiliato (13-feb-2010)

——————————————-

Més informació de la producció:

Direcció d escena Laurent Pélly

Escenografia Chantal Thomas

Vestuari Laurent Pélly

Il·luminació Jôel Adam

Coreografia Laura Scozzi

Nous diàlegs i dramaturga Agathe Melinand

Nova Producció: Gran Teatre del Liceu basada en la coproducció original de: Metropolitan Opera House (New York) / Royal Opera House Covent Garden (Londres) / Wiener Staatsoper (Viena)

Direcció musical – Yves Abel

Marie – Patrizia Ciofi/Nino Machaidze

Tonio – Juan Diego Flórez/Antonio Gandía

Sulpice Pingot – Pietro Spagnoli/Carlos Bergasa

Marquesa de Berkenfield – Victoria Livengood

Hortensius – Àlex Sanmartí

Caporal – Josep Ribot

Notario – Arnau Vilardebó

La Duquesa de Crackentorp – Ángel Pavlovsky

Jonas Kaufmann – Romantic Arias

11 Juny 2009

kaufmann

Jonas Kaufmann es una de las últimas sensaciones de la lírica. Su nombre (y aspecto) levanta pasiones entre las fans.

El tenor alemán ha cultivado una postura de rebelde, antidivo (no hay nada más de divino que negar el estatus), dando ejemplo de humildad. También se le considera como un cantante profundo, culto, que interpreta buscando la verdad psicológica del personaje más que la espectacularidad.

Aquí os traigo su lanzamiento discográfico con la casa DECCA (artista en exclusiva), que salió a principios del año 2008 y donde, bajo el título genérico de Romantic Arias, se nos presenta un batiburrillo de arias de muchos compositores y diferentes estilos, eso sí, sin salirse del más absoluto camino de lo más trillado (era su primer disco y había que enseñar lo que vale).

La voz de Kaufmann, como ya comenté en un post anterior, es oscura, áspera y poliédrica. No es una voz fácil (no es Pavarotti, ni Aragall, ni Di Stefano, vamos), recuerda mucho a la del gran tenor canadiense Jon Vickers, pero menos, por decir algo, histriónica. Al igual que Vickers, su voz tiene volumen y consistencia, y la técnica es extraña, con tendencia a engolar en algunos pasajes, pero seguro en los agudos que suenan muy bien colocados. No es de las que a mi me cautiven a primer sonido.

La interpretación de cada aria está muy cuidada (también como Vickers, gran creador de personajes) pero el disco es irregular porque abundan las piezas en las que no encaja ni la voz ni la interpretación.

En la “manina” falla el color de la voz que se ha de imponer con brillo y refulgencia en frases como “l’anima milonaria”. En el Faust falla la interpretación en general (demasiado cándida) y un do4 agudo en falsete bastante feo (para mi gusto). En el Don Carlo y La Traviata está más adecuado (sobra la cabaletta, bastante sosa). Mejor en los atormentados pasajes del Werther  y Manon (parece que le van bien los papeles de sufridor).

Lo más destacable del disco, donde brilla como la gran estrella que ha de llegar a ser, son la Carmen (ojo con el agudo final que no me acaba de convencer), la Tosca (muy bien), Der Freischütz (espectacularmente bien) y Los Maestros Cantores (maravilloso).

No se porque me da a mi que Kaufmann se hará un hueco cantando los wagners más líricos (Lohengrin, von Stolzin, Siegmund) y con los papeles más emblemáticos del Sr. Vickers (al que tanto me recuerda), es decir: Don José, Sansom, Grimes, y porqué no, Otello.

Jonas Kaufmann – Romantic Arias (CD)

1. La Bohème / Act 1 – “Che gelida manina”

2. Carmen / Act 2 – La fleur que tu m’avais jetée

3. Martha / Act 3 – Ach, so fromm

4. Tosca / Act 3 – “E lucevan le stelle”

5. Don Carlo / Act 1 – Io l’ho perduta… Io la vidi, a suo sorriso

6. Der Freischütz / Act 1 – “Nein, länger trag’ ich nicht die Quälen” – “Durch die Wälder, durch die Auen”

7. La traviata / Act 2 – Lunge da lei…De miei bollenti spiriti…O mio rimorso

8. Manon / Act 3 – Je suis seul…Ah, fuyez, douce image

9. Rigoletto / Act 2 – “Ella mi fu rapita…Parmi veder le lagrime”

10. Faust / Act 3 – Quel trouble inconnu…Salut! Demeure chaste et pure

11. Die Meistersinger von Nürnberg / Act 3 – “Morgenlich leuchtend”

12. La Damnation de Faust, Op.24 / Part 4 – Invocation à la Nature. “Nature immense”

13. Werther / Act 3 – “Pourquoi me réveiller, ô souffle du printemps?”

Orquesta Filarmónica Checa – Marco Armiliato

OPERA FROM THE MET: Lucia di Lammermoor (07-02-2009)

24 Març 2009

netrebko-lucia

Las funciones de está Lucia se presentaban como unas de las más glamurosas en la temporada del Met: el retorno de la superstar rusa Anna Netrebko, conjuntamente con su pareja artística, el tenor Rolando Villazón. Pero Villazón se cayó del cartel en la primera función (en el que evidenció problemas notables en la voz), y tuvo que ser substituido por el polaco Piotr Beczala (que estaba haciendo el Lensky del Oneguin en el mismo teatro) y Filianotti (que actuaba en Rigoletto) el resto de las funciones.

 

Netrebko reaparecía después de seis meses de descanso por maternidad en esta ópera de Donizetti en donde la protagonista hace frente al amor, la traición, el asesinato y la locura.

 

Netrebko comienza la función de forma destacada. La voz es penetrante pero parece recubierta por una capa de miel, de manera que los sonidos son dulces y atercipelados. En todo caso, parece que ha crecido en volumen sin perder su encanto. Su Regnava en el silenzio es bueno, y en el dúo se muestra persuasiva y complacida con su amante, un Beczala acelerado, pero de timbre adecuadísimo y sobrado de facultades para el papel. En el duo con Enrico, su canto es conmovedor (“Soffriva nel pianto”, con bellos apianamientos y buen legato) y desesperado (“Se tradirmi…)

 

Anna Netrebko y Giuseppe Filianoti-“Sulla tomba”, Duo final del Acto I  (Met, febrero 2009)

 

Anna Netrebko y Mariusz Kwiecien -“Il pallor funesto, orrendo…Soffriva nel pianto” (Met, febrero 2009)

 

Pero en la Lucia, todo esto es calentamiento para la culminación que supone la escena de la locura, y es aquí donde no está a la altura.

 

Lucia tiene estipulados nada más y nada menos que 16 minutos de canto en el que ha de combinar líneas de quejumbrosa melodía con extrema coloratura y enrevesados fuegos artificiales vocales, y Netrebko simplemente carece de la agilidad vocal para llevarla a buen puerto. Sí es cierto que emite sonidos bellos y bien engarzados, pero literalmente se salta parte de la ornamentación y es incapaz, al final, de levantar el mi bemol sobreagudo que, aunque no escrito, es casi de obligatoria ejecución, más teniendo en cuenta que en el mismo teatro y en año y medio han pasado por allí las Lucias de Dessay y Damrau.

 

Anna Netrebko-“Spargi d’amaro pianto” (Met, febrero 2009)

 

Por su parte, el polaco Piotr Beczala (substituto del cada vez más discutido y discutible Rolando Villazón), presenta un Edgardo monolítico. La voz es perfecta para el papel, con un timbre brillante y fácil, pero se le nota muy acelerado, poco sutil en el dúo con su amada, donde impone una actitud a lo macho, más que de amante comprensivo. En el dúo con Enrico, esto juega a favor suyo, ya que está realmente espectacular (dolido y amenazante), pero en la escena final hace falta más contención expresiva, sobretodo en el aria, aunque la entrega tan grande en la stretta “Tu che a Dio…” pone la piel de gallina. Tiene un gran éxito.

 

Piotr Beczala en la escena final (Met, octubre 2008)

 

Como Enrico, Mariusz Kwiecien pone sus facultades al límite, sobretodo en la primera escena de la ópera, que lo coge un poco frío, pero consigue una buena caracterización de malo, malísimo dando buena réplica a sus compañeros.

 

Gran actuación del bajo ruso Ildar Abdrazakov como Raimondo, con un grave suficiente y un agudo espectacular, muy notable en sus intervenciones en solitario y con gran respuesta del público.

 

El resto de secundarios correctos, excepto un insufrible Michael Myers (el de viernes 13!!!) como Normanno completamente afónico.

 

Armiliato dirije la partitura sin apenas cortes, con una orquesta del Metropolitan que toca como los ángeles (vaya cuerda!!), y un coro que no pasa de rutinario.

 

Links de descarga: Parte I y Parte II

 

 

FICHA ARTISTICA:

Función :Sábado, 07-02-2009

Webcast : WUFT (320 Kbps), live

 

Gaetano Donizetti (1797-1848) : Lucia di Lammermoor (1835)

 

Anna Netrebko (soprano) : Miss Lucia

Piotr Beczala (tenor) : Sir Edgardo di Ravenswood

Mariusz Kwiecien (barítono) : Lord Enrico Ashton

Colin Lee (tenor) : Lord Arturo Bucklaw

Ildar Abdrazakov (bajo) : Raimondo Bidebent

Michaela Martens (mezzo-soprano) : Alisa

Michael Myers (tenor) : Normanno

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra

Director : Marco Armiliato