Archive for the 'Massenet' Category

Salut, Piotr Beczala!

21 Octubre 2011

Un dels esdeveniments més esperats, almenys per a mi, de la actual temporada del Liceu és el debut a la casa del tenor polac Piotr Beczala en el paper del Faust.

Us deixo vídeo pujat per dolchev al youtube de la gran ària de Faust “Quel trouble inconnu – Salut! demeure chaste et pure”, tal i com la va cantar al Liceu el 11 d’octubre

La primera vegada que vaig sentir al Piort Beczala va ser cap a l’any 2007, quan vaig veure un vídeo d’unes funcions del Rigoletto de l’any anterior a l’òpera de Zurich (crec recordar) amb el Nucci i la Mosuc. Em va semblar un Duc molt notable. A partir de llavors vaig començar a interessar-me per la seva activitat i vaig aconseguir gravacions de vàries de les seves actuacions (moltes a lòpera de Zurich) amb el Tamino, l’Alfredo, Belmonte, Don Ottavio, Edgardo o Faust. Per fi, el març del 2010 el vaig veure en directe al Metropolitan amb el Rodolfo, on totes les expectatives que tenia posades en ell es van complir amb escreix, ja que va fer una gran funció tant vocal com movent-se a l’escenari.

Us deixo, precisament, elvídeo de la gran ària del Duc “Parmi veder le lagrime” del segon acte del Rigoletto (Òpera de Zurich 2006)

Beczala és un cantant que recorda als de la bella escola (a mi personalment a Nicolai Gedda), la seva veu és la d’un líric amb un centre robust i un agut molt ben treballat, sempre ben recolzat i emès amb poténcia. Sap modular i cantar sul fiato, cosa que li permet presentar un cant elegantíssim i ple de matisos. En el repertori francès està simplement superb, com hem pogut comprovar en el Faust.

Escoltem-lo en dues peces del Werther que recull el recital que va gravat l’any 2008, titulat “Salut”. Primer en l’escena “Un autre est son époux!”, i després la celebrada “Pourquoi me réveiller”. En les dues està sublim.

 

La seva figura està molt sol·licitada pels principals teatres del món, tot i que es manté allunyat de l’enrenou mediàtic i del star-system operístic més popular. Només cal recorda la seva activitat durant aquest any 2011 i els compromisos que té durant els pròxims mesos:

Gen. 2011-Wien Staatsoper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Gen. 2011-New York Metropolitan Opera-Rigoletto/Duca

Gen-Feb. 2011-New York Metropolitan Opera-La Bohème/Rodolfo

Mar.2011-New York Metropolitan Opera-Roméo et Juliette/Roméo

Abril 2011-Zürich Oper-Rigoletto/Duca

Abril-Maig 2011-Zürich Oper-Un Ballo in maschera/Riccardo

Juny 2011-Gira del Met al Japó-La Bohème/Rodolfo

Jul. 2011-München Bayerische Staatsoper-Rusalka/Prinz

Jul. 2011-München Bayerische Staatsoper Der Rosenkavalier/Sänger

Ag. 2011-Salzburg Großes Festspielhaus-Mahler, Lied von der Erde CD

Ag. 2011-Salzburg Großes Festspielhaus-Iolanta/Vaudémont konz

Set. 2011-Zürich Oper-Rigoletto/Duca

Oct. 2011-Barcelona Teatro del Liceu-Faust/Faust P konz.

Nov-Dic. 2011-London ROH Covent Garden-La Traviata/Alfredo

Dez. 2011-Dresden Staatsoper-Silvesterkonzert

Gen-Feb. 2012-Paris Opéra National (Bastille)-Rigoletto/Duca

Mar-Abril 2012-New York Metropolitan Opera Manon/Des Grieux

Maig 2012-Zürich Oper-Ballo in maschera/Gustavo

Juny 2012-Zürich Oper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Juny 2012-Wien Staatsoper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Veient aquest calendari, on només s’inclouen els principals teatres del món(Londres, Paris, Nova York, Vienna, Festival de Salzburg,…), ens podem sentir uns privilegiats per haver contat amb la seva presència al nostre teatre. Llàstima que ho hagi hagut de fer en aquesta vergonya de funcions en versió concert i retallades.

Piotr Beczala- “SALUT!” (CD)

1. Lucia di Lammermoor, opera: Act 3. Tombe degli avi miei – Fra poco a me ricovero
2. Roméo et Juliette, opera: Act 2. L’amour! – Ah! lève-toi, soleil!
3. Jérusalem, opera: Act 2. L’Emir auprés de lui m’appelle – Je veux encore entendre
4. Un ballo in maschera, opera: Act 1. Or tu, Sibilla, che tutto – Di’ tu se fedele
5. Maître Pathelin, opera: Je pense à vous
6. Les Dragons de Villars, opera in 3 acts: Act 1. Me parle pas, Rose, je t’en supplie
7. Faust, opera: Act 3. Quel trouble inconnu – Salut! demeure chaste et pure
8. L’elisir d’amore, opera: Act 2. Una furtiva lagrima
9. Werther, lyric drama in 4 acts: Act 2. Un autre est son époux!
10. Werther, lyric drama in 4 acts: Act 3. Traduire! – Pourquoi me réveiller
11. Iris, opera (melodramma) in 3 acts: Act 1. Apri la tua finestra!
12. La bohème, opera: Act 2. Non parlate così – lo non ho che une povera stanzetta
13. La bohème, opera: Bild 1. Che gelida manina!
14. Manon, opera in 5 acts: Act 3. Je suis seul! – Ah! fuyez, douce image
15. Les contes d’Hoffmann, opera in 4 acts: Act 4. O Dieu! de quelle ivresse embarases-tu mon âme?
16. Rigoletto, opera: Act 3. La donna è mobile

Münchner Rundfunkorchester-Ion Marin

Orfeo, 2008

Tornant a l’activitat. Resum d’un mes d’òpera: Cendrillon, Parsifal, Villazón, Cavalleria i Pagliacci.

12 Abril 2011

He tingut un mes de març la mar d’entretingut: Viatge a Paris (Eurodisney), nous projectes a la feina i caps de setmana plens d’activitat. Poc temps per sentir discs o retransmissions de ràdio, però amb tres visites al Liceu: Parsifal, recital de Rolando Villazón i el programa doble Cavalleria-Pagliacci.

Començant pel viatge a Eurodisney, com us vaig anunciar, em vaig escapar el vespre del dia 7 per veure la Cendrillon de Massanet en l’Opera Comique.

En l’apunt que li va dedicar el Joaquim al seu In Fernem Land i vaig deixar la meva impressió.

Vaig estar a Paris el dilluns passat i la vaig poder veure. L’obra és un producte típic de Massenet, molt cuidada orquestralment i amb molts moments melòdicament encisadors, però em va semblar una mica repetitiva i absolutament cursi (la posada en escena no ajudava gens).

El millor de tot va ser la prestació orquestral i la direcció, molt detallista i vital, de Minkowski.

Dels cantants destacar la bona actuació, histriònica vocal i escènicament, de la Podles (com a madrastra), i el bon treball de la Losier com el Príncep (amb una veu bonica i bona línia). El Pandolfe de Laurent Alvaro em va semblar massa jove tant escènica com vocalment, i em va decepcionar una mica la Fada de la Eglise Gutiérrez, amb un cant poc fluid i un agut molt tirant. La Cendrillon del dilluns no va ser la Gautier sino la Blandine Staskiewicz, que no em va agradar gaire (amb un vibrato molt caprí i mancada de fiato).

L’escenografia no va ser gaire imaginativa: un esctructura metàl·lica i quatre mobles que anaven canvian per recrear els diferents ambients, amb un vestuari poc original d’estil rococó, però donades les dimensions de la Sala Favart (molt petita) encara donava una mica de joc pel moviment escènic (hi ha petits moments de ballet).
La funció va ser un èxit, sobretot per Minkowski, Podles i el duo protagonista. A mi em va satisfer, però vaig comprendre perquè l’obra està fora del repertori habitual i de les obres més conegudes de Massanet: és una obra per “usar i tirar”.

A l’apunt trobareu uns links on podreu desacarregar-vos uns arxius amb els audios de la retransmissió d’una de les funcion.

http://ximo.wordpress.com/2011/03/11/minkowski-dirigeix-cendrillon-de-massenet/

——————–

Pocs dies després va tocar anar a veure el Parsifal al Liceu (dia 10), i renoi, quina funció!

Molt sòlid el repartiment amb el Cristopher Ventris fent un Parsifal musical i segur, acompanyat pel sòlid Gurnemanz del veterà Eric Halfvrason, el molt sentit Amfortas d’Egils Silins i el sensacional Titurel (quina veu de baix!) de Ante Jerkunica. Més normalets la Kundry de l’Evelyn Hertlitzius (soprano de cant i veu estranys) i el Klingsor de John Wegner. L’orquestra va sonar molt bé sota la direcció molt curosa i sensible del Michael Boder (que mai en decep). Però el que més em va agradar va ser la direcció escènica de Claus Guth, que va aconseguir que l’obra se’ns fes curta (tot i les quatre hores llargues) respectant la simbologia de l’obra però sense renunciar a una visió més humanista, més material i, sobretot, renovadora. Haurem d’aconseguir-la en vídeo (si s’arriba a editar).

Al final del post us deixo links per a qui vulgui descarregar-se l’audio d’una de les funcions del Liceu, amb l’altre repartiment encapçalat pel mel·liflu Parsifal (però molt musical) del Klaus Florian Vogt, la magnífica Kundry de l’Anja Kampe i el referencial Gurnemanz de Hans Peter König.

———————

Continuant el repas, toca el recital esperadisin de Rolando Villazón del 3 d’abril. Cal dir que el que passa amb Villazón és quasi de figura del rock. L’espectació era tremenda (tot venut), i l’ambient de sortida era molt favorable al tenor, amb molt de públic portant xapes amb la figura del cantant (al més pur estil groupie), i en aquestes condicions, com era d’esperar, el resultat final va ser d’un èxit desbordant.

Però el cert és que un altre tenor amb les mateixes condicions vocals amb les que es troba el mexicà en aquests moments hagués tingut un èxit molt més discret (per no dir que hauria passat discretament).

Vocalment el tenor està en un estat molt allunyat del que era fa cinc anys, el vaig trobar molt disminuït, sense projectar la veu, engolat, entubat, i poc fluid. Només als bisos em va recordar una mica al Villazón de cant natural i desfermat, però només una mica. Per altra part, em sembla molt preocupant que un senyor que no arriba als 40 anys triomfi en un recital en base a l’adoració i el carinyo que genera en el públic, i no estrictament pels mèrits de la seva actuació. Això és normal per una diva a prop dels 60.

———————

Per últim, el passat dijous dia 7 vaig assistir a una funció del programa doble més famós del repertori operístic: Cavalleria rusticana – Pagliacci.

 Aquestes dues obres són els primers puntals d’un estil operístic tant valorat com despreciat que és el verisme. Ens trobem amb unes històries viscerals i directes, sense glamour, on l’emotivitat i la rauxa dominen argumentalment i musicalment. Excessos en la música i en el cant, que necessita veus amb empenta i molt carisma, i en el cas d’aquestes dues obres necessiten d’un tenor que sigui capaç de arribar-nos a la fibra amb un cant vehement i molt expressiu i amb una interpretació intensa.

La responsabilitat en la funció d’interpretar el Turiddu i el Canio, protagonistes absoluts de les dues obres, va recaure en Marcello Giordani. El cantant va fer una actuació vocalment força digna, amb un centre sòlid i un agut potent i brillant, millor en el Turiddu (de menys a més) que amb el Canio (de més a menys), controlant força bé la línia de cant i dosificant la intensitat, però on va defallir va ser en la interpretació escènica del personatge, poc natural i fluïda, quedant encarcarat com actor. Les dues senyores van estar regular, amb una Santuzza (Komlosi) cridanera i una Nedda (Blancas) bastant grisa. Pitjor encara els barítons un: vulgar (Di Felice com Alfio) i l’altre totalment descol·locat (Dobber com Tonio). La resta de cantants correctes, només criticar la idea de bomber de contractar la Josephine Barstow per fer la Mamma Lucia. La direcció de Daniele Callegari bastant grollera, com el so de l’orquestra, mentre que l’escenografia de Liliana Cavani era tan convencional com poc imaginativa i escassa d’idees.

Coma regal us deixaré dues versions referencials amb el gran Plácido Domingo en dues de les seves màximes creacions: Turiddu i Canio. Com acompanyants de luxe té a la Santuzza ferotge de la Renata Scotto i la belcantista Nedda de la nostra Montserrat Caballé. Les direccións de Nello Santi i James Levine són també excel·lents.

———————

Richard Wagner-Parsifal

Klaus Florian Vogt (Parsifal).

Anja Kampe (Kundry).

Alan Held (Amfortas).

Hans Peter König (Gurnemanz).

Boaz Daniel (Klingsor).

Ante Jerkunica (Titurel).

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu-Michael Boder

https://www.rapidshare.com/files/451736749/Parsifal.Liceo.Act1.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451736820/Parsifal.Liceo.Act1.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451721378/Parsifal.Liceo.Act2.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720775/Parsifal.Liceo.Act2.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451736568/Parsifal.Liceo.Act3.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720941/Parsifal.Liceo.Act3.flac.002

 

Ruggero Leoncavallo-Pagliacci

Placido Domingo (Ten) – Canio

Sherrill Milnes (Bar) – Tonio

Montserrat Caballé (Sop) – Nedda

Barry McDaniel (Bar) – Silvio

Leo Goeke (ten) – Beppe

London Symphony Orchestra-The John Alldis Choir-Nello Santi

http://www.4shared.com/file/75746371/fee97567/Ruggero_Leoncavallo.html

 

Pietro Mascagni-Cavalleria rusticana

Plácido Domingo (Ten) – Turiddu

Renata Scotto (Sop) – Santuzza

Pablo Elvira (Bar) – Alfio

Isola Jones (Sop) – Lola

Jean Kraft (mez) –  Mamma Lucia

National Philharmonic Orchestra-James Levine

http://www.4shared.com/file/128685271/5861d798/Cavalleria_-_Levine.html

DiDonato: Diva o Divo?

15 febrer 2011

La nova proposta de Joyce Didonato, amb portada a l’estil “Víctor o Victoria”, és del tot original i enriquidora. Ha fet un disc amb un potipoti total d’autors, obres i estils amb el fil conductor de cantar diferents personatges, masculins i femenins, de la mateixa història. Així trobem la Susanna de Les Noces de Mozart i al Cheribino de l’òpera de Massenet, el Siebel del Faust de Gounod i la Marguerithe de Berlioz, el Sesto de Gluck i la Vitellia de Mozart, i més.

La veritat que és un joc de mans on la Joyce Didonato és mou molt bé perquè entre les moltes virtuts que té aquesta mezzosoprano de Kansas una de les més destacades és la seva capacitat camaleònica de ficar-se en la pell dels personatges que interpreta, i en aquest CD hi ha un fotimer.

Llegim les pròpies paraules de la cantant on explica les seves motivacions per a gravar aquest disc:

“This recital celebrates the vast and fabulous world of the mezzo-soprano. Aside from the obvious Toscas or Cio-Cio Sans, I’ve never regretted the length of my vocal cords!
I have the privilege and unmitigated joy of playing boys and young men, as well as girls and grown women … It’s an exploration of the human palette of emotions.
I wanted to find a way to show this duality on disc, while highlighting some of the composers I’m most passionate about, such as Mozart, Bellini, Berlioz, Rossini, and Massenet. In exploring this idea, the possibility became clear for telling different sides of some of the most familiar tales which have served as inspiration for operatic legends: Cinderella, Faust, Romeo and Juliet … I’ve always thought of myself as a storyteller, and with this particular disc, I can showcase that side of me as never before. I’m ready to play!”


A nivell musical les coses estam molt bé. DiDonato és una cantant amb molt de talent. La veu està en perfectes condicions, amb un centre i aguts nítids i brillants, i amb un greu si bé no resonant, força consistent. La manera de cantar és de primera categoria, amb un fraseig de manual, domini absolut de la tècnica i, sobretot, donant vida  a les emocions. Joyce DiDonato és, definitivament, una cantant apassionada i sensible i això es molt d’agrair en un mercat que cada vegada està més despersonalitzat.

Us deixarè els fragments menys coneguts. En primer lloc l’ària del Sesto de l’òpera de  Gluck “Se mai senti spirarti sul volto”

Respecte als fragments interpretats he de dir que dintre de l’alt nivell en totes les peces em decanto per les interpretacions dels papers en travesti. Pot ser és que sap captar com poques l’ardor juvenil d’aquest personatges adolescents, però és que el to que troba a les peces de Sesto, Cherubino, Siebel, Tebaldo, el Príncep i el Compositor és excel·lent.

Aprofitant que d’aquí a  poques setmanes veuré l’òpera a Paris us deixo ara “Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses” de la Cendrillon.

Com a retret al disc, independentment de que en la peça desplega una tècnica i uns recursos espectaculars, em sembla un pas enrere la versió que fa de “Contro un cor”, on fa més ornamentacions i aguts que la Roberta Peters. No havien quedat que això no es canta així?

Per últim una altra peça de Massenet “ Ô frêle corps…. Chère Cypris” de l’Ariadne.

L’acompanyament és eficaç amb una orquestra de so pulcre i detallista en mans d’un director tan eclèctic com el repertori presentat.

Com a curiositat, en el duo “Aprite, presto aprite”, de les Nozze, amb una filigrana tècnica la mateixa cantant interpreta els papers de Susanna i Cherubino.

En el molt interessant blog: http://hartaopera.wordpress.com/ podeu trobar el disc (del que he agafat el link que us adjunto més abaix).

Us ho recomano

Joyce Didonato-Diva-Divo Opera Arias (CD, Password: hartaopera.wordpress.com)

1. Massenet-Chérubin: Je suis gris! Je suis ivre! (Cherubin)

2. Mozart-Le Nozze di Figaro: Giunse alfin il omento…(Susanna)

3. Mozart-Le Nozze di Figaro: Deh, vieni, non tardar (Susanna)

4. Gluck-La Clemenza di Tito: Se mai senti spirarti sul volto (Sesto)

5. Mozart-La Clemenza di Tito: Ecco il punto, o Vitellia (Vitellia)

6. Mozart-La Clemenza di Tito: Non più di fiori (Vitellia)

7. Mozart-Le Nozze di Figaro: Voi che sapete (Cherubino)

8. Rossini-Il Barbiere di Siviglia, ‘(The) Barber of Seville’: Il barbiere di Siviglia: Contro un cor (Rosina)

9. Gounod-Faust: Faites-lui mes aveux (Siebel)

10. Berlioz-La Damnation de Faust: D’amour l’ardente flamme (Marguerite)

11. Roméo et Juliette: Premiers transports que nul n’oublie

12. Bellini-I Capuleti e i Montecchi: Ascolta! Se Romeo t’uccise un figlio…. – La tremenda ultrice spada (Tebaldo)

13. Massenet-Cendrillon: Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses (Príncipe)

14. Rossini-La Cenerentola: Nacqui all’affanno (Cenicienta)

15. Massenet-Ariane: Ô frêle corps…. Chère Cypris (Ariadne)

16. R. Strauss-Ariadne auf Naxos: Seien wir wieder gut! (Compositor)

17. Mozart-Le nozze di Figaro: Aprite, presto aprite (Susanna i Cherubino)

Orchestre et Choeur de l’Opéra de Lyon-Kazushi Ono

He de preparar-me la Cendrillon de Massanet.

2 febrer 2011

Al març, i gràcies a la setmana de festa que fan els col·legis, anirem de viatge tota la família. El destí no pot ser més familiar: Eurodisney.

La meva dóna, en un atac de comprensió i/o bogeria (alguna cosa voldrà demanar-me més endavant), m’ha donat permís per a que m’escapi un vespre a Paris per fer vida cultural, és a dir, vagi a l’Òpera, i jo no m’ho he pensat gaire.

L’oferta operística a Paris és gran, amb tres teatres amb temporada regular (en realitat quatre, ja que l’Òpera de Paris té el Palais Garnier i la Bastille), però la decisió ha estat molt senzilla de prendre ja que en les dates que estem el Chatelet no té funcions, a la Bastille fan la Luisa Miller que van veure al Liceu fa poc (amb Stoyanova incluïda) i al Palais Garnier fan la Katia Kavanova que també van veure al Liceu (amb la Denoke inclosa). Així que només em queda l’Opera Comique.

I a l’Òpera Comique fan la Cendrillon (Ventafocs) del Jules Massenet. He de reconeixer que és una obra que no he escoltat mai, tot i que coneixia la seva existència. He buscat amb urgència per internet l’ha gravació que tenia vista de les botigues de discos i l’he trobat, i he fet una ràpida cerca de vídeos al youtube per veure que hi ha (no masses coses).

Ara em toca començar a preparar-me-la: buscaré en els llibres que tinc, escoltaré l’obra un parell de vegades amb atenció i buscaré per la xarxa si puc trobar alguna funció en vídeo.

Us deixo uns quants vídeos que he trobat, i després d’escoltar-los només puc dir que sembla la típica obra de Massanet: molta invenció melòdica (tirant cap a l’ensucrat), bona escriptura vocal i orquestració molt acurada.

Scène et duo d’amour-Horne/von Stade/Grist-Carnegie Hall 1973-New Jersey Symphony-Henry Lewis

Ruth Welting-Centre des Arts, Ottawa, en 1976

Frederica Von Stade-Louis Quilico-Centre des Arts, Ottawa, en 1976

A les funcions de l’Òpera Comique està previst un cast format majoritàriament per cantants francesos per a mi desconeguts. Destaca però la presència de l’Ewa Podles com Mme de La Haltière, i la fada de Église Gutiérrez (les úniques que coneixo). La part orquestral vindrà servida per Les Musiciens du Louvre amb el Marc Minkowski a la batuta (meravellòs conjunt bàrroc, però al que no he sentit mai fent música del segle XIX).

També us adjunto la gravació de l’obra que he trobat. Quan l’hagi escoltat del tot si tinc ganes ja us en parlaré. La única cosa que he pogut apreciar a primer cop d’ull és que el paper del Príncep Encantador ho canta un tenor (Nicolai Gedda), quan a la versió original està escrit per una mezzo o soprano falcon (wikipedia dixit) (que es com es farà a les funcions de Paris).

Espero que ens agradi a tots.

Jules Massenet-Cendrillon (CD01, CD02)

Cendrillon (Lucette) – Frederica von Stade

Le Prince Charmant – Nicolai Gedda

Madame la Haltiere – Jane Berbié

Pandolfe – Jules Bastin

La Fee – Ruth Welting

Noemie – Teresa Cahill

Dorothee – Elizabeth Bainbridge

Ambrosian Opera Chorus-Philharmonia Orchestra-Julius Rudel (1978)

———————–

Dades de la producció

Direction musicale, Marc Minkowski

Mise en scène, Benjamin Lazar

Collaboration à la mise en scène, Louise Moaty

Chorégraphie, Cécile Roussat et Julien Lubeck

Scénographie, Adeline Caron

Costumes, Alain Blanchot

Lumières, Christophe Naillet

Maquillage, Mathilde Benmoussa

Effets spéciaux, Thierry Collet

Assistant musical et chef de chœur, Nicholas Jenkins

Assistante scénographie, Malanda Loumouamou

Cendrillon, Judith Gauthier / Blandine Staskiewicz

Le Prince charmant, Michèle Losier

La Fée, Église Gutiérrez

Mme de La Haltière, Ewa Podles

Pandolfe, Franck Leguérinel

Noémie, Aurélia Legay

Dorothée, Salomé Haller

Le Roi, Laurent Herbaut

Le Doyen de la Faculté, Vincent de Rooster

Le Surintendant des plaisirs, Julien Neyer

Le Premier Ministre, Paul-Henri Vila

Danseurs, Luciana Dariano, Alex Sander Dos Santos, Ana Mariolani, Danila Massara, Gudrun Skamletz

Orchestre et chœur des Musiciens du Louvre – Grenoble

Ha mort Shirley Verrett

9 Novembre 2010

Últimament portem una ratxa nefasta de morts de personalitats molt importants en el món de la lírica. És un fet natural, perquè el pas del temps no perdona, però no vol dir que no sigui dolorós. Ara l’ha tocat a la fabulosa mezzo, més tard soprano, Shirley Verrett, amb 79 anys. Una altra pèrdua importantíssima.

La Verrett va nèixer a Nova Orleans al 1931 i els seus estudis musicals els va desenvolupar a Los Angeles. Al 1955 va entrar a la Juliard School al resultar guanyadora d’un concurs de talents a la TV. Mentre estudiava va cantar el solo de El amor brujo de Falla sota la direcció del Leopold Stokowski i va debutar professionalment en un paper operístic a Ohio, al 1957.

L’any següent, amb el nom de Shirley Carter, va actuar a la New York City Opera com a Irina en l’obra de Kurt Weil Lost in the Stars, continuant la seva activitat amb concerts i recitals fins al seu debut europeu a Colònia (1959) en una òpera de Nabokov.

L’any 1962 va ser el del seu esclat definitiu, amb la presentació de la seva Carmen a Spoletto, paper que l’obriria les portes del Bolshoi (1963), New York City Opera (1964), el seu debut a la Scala (1966) i al Metropolitan (1968), i tornar al Covent Garden (1972), on havia debutat amb l’Ulrica (1966).

Carmen va ser un dels seus papers més notables, entre els que poden fer una llista interminable: de Gluck l’Orfeo (al Covent Garden) i l’Ifigènia (a Paris 1984), de Donizetti les seves Elisabetta (Maria Stuarda, Edinburg 1968) i Leonora (La Favorita, Dallas 1971), de Verdi l’Amneris, Azucena, Eboli, Lady Macbeth i Ulrica; la Dalila de Saint-Saens; la Selika de Meyerbeer (L’Africaine, San Francisco 1972); la Cassandra i la Dido a Les Troyens (Metropolitan 1972);….

Us deixo un primer vídeo d’uns dels seus papers més emblemàtics, l’Eboli del Don Carlo. El seu “O don Fatale” posseeix la barreja perfecta de temperament i domini tècnic, destacant el fiato portentós i uns aguts impressionants. El fragment pertany a una producció televisiva de la BBC (1971).

Al final dels anys 70 va començar a incorporar papers de soprano al seu repertori, sense renunciar als de mezzo, sobretot al Metropolitan, de manera força brillant. Així va ser també Tosca, Norma, Aida o Leonora (Fidelio), entre d’altres.

A finals dels anys vuitanta, encara en actiu, es va començar a centrar en la docència de les noves generacions de cantants donant classes magistrals a l’Accademia Chigiana de Siena. La seva tasca com a formadora es va formalitzar qual al 1996 va ocupar la plaça de Professora de veu a la School of Music, Theatre and Dance de la Universitat de Michigan.

En aquest segon vídeo podem veure a la Verrett en una altra de les seves màximes creacions: la Lady Macbeth. Pertany a les històriques funcions de la Scala dels anys 70, amb el tandem Strehler-Abbado. Només la Callas ha aconseguit una interpretació vocal del mateix nivell que l’americana d’aquest paper infernal. Sentim-la en l’ària de sortida, on simplement està sensacional. El difícil públic milanès enfolleix.

Durant la dècada dels noranta va anar retirant-se paulatinament dels escenaris, si bé al 1994 encara va debutar a Broadway amb Carousel. Al 2003 va publicar les seves memòries (I Never Walked Alone) on de manera directa paralava del racisme que va patir com a cantant negre en el món de la música clàssica als Estats Units. Així, entre d’altres fets, explica com a començament dels anys 60, quan Stokowski la va cridar per cantar amb la Simfònica de Houston, va haver de rescindir el contracte perquè la plantilla de l’orquestra es va negar a acceptar una solista negra. Stokowski es va disculpar i més tard va compensar-la convidant-la a cantar amb una orquestra molt més prestigiosa i coneguda com era la Philadelphia Orchestra.

Com a últim fragment el sensual i bellíssim “Mon coeur s’ouvre a ta voix”, on la Verrett desplega un cant absolutament bell i arrebatador. El seu magnífic Samson és el Plàcido Domingo.

La Verret posseïa una veu de timbre lluent i superdotada extensió (més de dues octaves), que era capaç d’utilitzar amb una musicalitat i intel·ligència suprema. A l’escenari, especialment com Dalila, Eboli o Azucena, aconseguia fondre la paraula, el cant i el gest per a aconseguir caracteritzacions inoblidables, que sortosament es preserven en àudio i vídeo per a que les podem fruir una vegada i altra.

Com a acompanyament us deixo un dels primers recitals que la Verrett va gravar per a la seva primera casa discogràfica (la RCA), on podem constatar la seva enorme qualitat i versatilitat. Disfruteu-lo.

Shirley Verrett in Opera (CD)

01. Orfeo Ed Euridice: Amour, Viens Rendre A Mon Ame

02. Anna Bolena: Sposa A Percy

03. Anna Bolena: Per Questa Fiamma Indomita

04. La Favorita: Fia Dunque Vero

05. La Favorita: O Mio Fernando

06. Romeo Et Juliette: Premiers Transports

07. La Damnation De Faust: D’amour L’ardente Flamme

08. Sapho: Ou Suis-Je?

09. Sapho: O Ma Lyre Immortelle

10. Werther: Werther! Qui M’aurait Dit (Letter Scene)

11. Samson Et Dalila: Mon Coeur S’ouvre A Ta Voix

12. La Forza Del Destino: Lasciatelo Ch’ei Vada; Rataplan

13. Un Ballo In Maschera: Zitti!; Re Dell’abisso Affrettati

Montserrat Caballé al Liceu: Herodiade de Jules Massenet (6 de gener de 1984)

15 Juny 2010

Continuem amb el repàs d’algunes de les actuacions de la soprano Montserrat Caballé al seu teatre. En aquesta ocasió ens acostarem a una de les rareses que durant els anys 80 va començar a rescatar per al públic la nostra diva.

Durant la dècada dels 80 la Caballé va anar abandonant paulatinament els papers del repertori més popular (Tosca, Elisabetta de Valois, Norma, Leonoras, Amelia,….) i del belcanto (Semiramide, Maria Estuardo, la reina Elisabetta, Norma,….) que tantíssims èxits l’havien portat, per a endinsar-se en un continua recerca de nous papers en òperes cada vegada més infreqüents i oblidades. En part, això es va produir per la natural i inexorable defallida de les facultats vocals, lògic després de més de vint anys de carrera al primer nivell i en papers molt compromesos, sobretot a partir de final dels setanta quan es va ficar en papers molt pesants per la seva veu com van ser la Turandot, la Gioconda i la Isolda.

El cert és que durant la primera meitat de la dècada dels 80 la Caballé encara lluïa i encandilava en papers com l’Elisabetta del Don Carlo, l’Amelia del Simon Boccanegra, la Semiramide o la Tosca, però la seva veu progressivament va anar perdent flexibilitat, es va tornar més dura (sobretot en els atacs als aguts tant en forte com en piano), si bé el timbre continua sent molt bell en el centre (alguns caballetistes de pro consideren que en aquesta època el seu timbre va arribar al màxim de la seva bellesa) i va millorar força en els descensos al greu (més homogenis amb la resta de registres) al mateix temps que va guanyar en projecció i potència (una mica el mateix que li va passar a la Tebaldi durant la dècada dels seixanta).

La temporada 83-84 la Caballé va fer la Salomé de l’òpera de Massenet, el doble paper de Primadonna/Ariadna en l’Ariadna auf Naxos, un recital i un cameo a Die Fledermaus, en la línia del que dèiem anteriorment (la temporada anterior havia participat al Don Carlo, La Vestale i una imprevista Venus del Tannhauser, i en les tres següents va fer Der Rosenkavalier, Semiramide, Armide de Gluck i Saffo de Pacini)

L’Herodiade de Massenet en aquell moment era una autèntica raresa i es va programar per petició de la soprano. Al Liceu no es representava des de feia seixanta anys, i abans d’aquestes funcions tan sols s’havien donat set més. El cert és que Herodiade està escrita com a últim vestigi de la Grand Òpera francesa, amb necessitat de grans escenografies, un repartiment necessitat de grans cantants, episodis de ballet i gran escenes corals, amb el que la seva producció resulta, almenys actualment, molt costosa.

El Liceu va contractar un repartiment luxós encapçalat per tres figures de la casa: Caballé com Salomé, Carreras com Joan el baptista i Joan Pons com Herodes; i el va completar amb l’Herodias de la mezzo Dunja Vejzovic,

Es pot trobar amb relativa facilitat la retransmissió televisiva de la funció a la xarxa, de la qual hi ha més d’un vídeo al youtube.

Llegim la crònica-crítica de Xavier Montsalvatge per La Vanguardia del 2 de gener de 1984.

—————————

Caballé, Carreras y Pons, tres estrellas para arropar la nueva presencia de Massenet en el Liceu

Los cantantes salvaron “Hérodiade”

A los liceístas podía haberles venido muy cuesta arriba pasar de las delicuescentes cadencias del recientemente programado “Werther” a la “baluerna” pseudo-bíblica “Hérodiade”, también obra de Massenet, prácticamente olvidada, aunque asome muy de tarde en tarde en los escenarios (del Liceu estaba ausente desde 1924). El tránsito empero se ha producido sin mayores traumas por obra y gracia de los intérpretes protagonistas, el terceto vocal difícil de sobrepujar actualmente Caballé-Carreras-Pons.

Hacía falta esta primera línea en el reparto porque “Hérodiade” en sí misma es difícilmente asimilable al presentar muchos más puntos débiles que valores positivos. Entre estos últimos habría que destacar el acento personal que gravita en cada página de la partitura, donde está presente el mismo Massenet de “Manon” o del aludido “Werther” (que junto con “Thais”, tal vez “Don Quichotte” y algún título más es lo único que se ha salvado del naufragio en el que sucumbió a lo largo de un siglo la producción de este compositor francés que llegó a crear 25 óperas).

Ciertamente la vena lírica de Massenet, de un encanto sentimental cierto —a veces un poco empalagoso—, se presta a perfilar el tema que ha sido una constante en toda su obra para el teatro, el de la “grande amoureuse”, y en su descripción aplicó siempre un habilidoso vuelo melódico junto con un confortable arropamiento sinfónico de invariable palpitación emotiva y una voluptuosidad subyacente que supo maquillar con un “charme” singular.

Un drama excesivo para el compositor

El amor lascivo de Herodes, vengativo de Herodías, sublime del profeta San Juan y arbitrariamente puro y abnegado de Salomé, vertebra el argumento de la obra, pero en este caso Massenet lo glosa basándose en uno de los “Trois contes”, de Gustave Flaubert, y aunque los contradictorios libretistas Milliet y Grémont es presumible que debieron cargar al nuevo trabajo las tintas imaginando las necesidades de la escena, no tiene de “ópera trágica”—como la denominó el autor— más que el desenlace con la decapitación del profeta y el suicidio de Salomé en el último cuadro. Es en éste y en el anterior cuando la música adquiere una cierta tensión dramática. Por lo demás en el resto de la acción todo transcurre mansamente, en un tono de elegancia casi diría de propósito “salonnier”. Y la espectacularidad constante de la obra se obtiene con ampulosas escenas corales, trasiego de comparsería, apuntes de ballet y una “grande machine” escenográfica que pasa de ser un relleno, un recurso para hinchar las situaciones que consigue únicamente dilatarlas hasta la fatiga para los intérpretes y el espectador.

Como he dicho, la amable distinción propia de Massenet no falta en esta comedia bíblica, que no es drama hasta el penúltimo episodio, y tragedia hasta el último. Y los cantantes tienen perfectamente dosificadas sus intervenciones de lucimiento por atractivas y difíciles, propiciadas por el compositor cuando en la obra se encuentra a sí mismo y se abandona a su espontánea inspiración.

En estos momentos es cuando nuestros cantantes volvieron a triunfar. Montserrat Caballé, a quien ya habíamos admirado temporadas atrás en la bastante más escabrosa Salomé de Strauss, en esta endulzada Salomé de Massenet, faltada de revulsivo, ha estado igualmente incomparable. Cantó su primera aria —““II est doux, il es bon”— precavidamente reservona como podíamos imaginar, aunque ya fue saludada con una gran ovación. Después su entrega fue progresiva hasta llegar al final, cuando hizo un verdadero alarde de sus portentosas facultades, más segura que nunca y con todo el poder de su emisión vocal.

Herodes es, a mi entender, el segundo protagonista de la acción y tuvo en Joan Pons un intérprete perfectamente identificado con la psicología del personaje, enérgico o insinuante, dubitativo en sus reacciones, pero decidido vocal y expresiva mente, ganándose también una ovación después de entonar “Ce breuvage… vision fugitive” en el segundo cuadro.

Josep Carreras, representando a Juan el Bautista, produjo la intensa emoción de siempre; la de un cantante en posesión de una voz privilegiada por su timbre bellísimo, su potencia y seducción subyugante. En realidad no es hasta el tercer acto, en el solo “Ne pouvant réprimer lesélans de la foi” y en el siguiente dúo con Salomé cuando el tenor se manifiesta como figura crucial del drama. Carreras estuvo magnífico, sobre todo en esta escena, con una entonación henchida de sentimiento palpitante que provocó una fulminante salva de aplausos interminables.

Una fastuosa puesta en escena

No sé si se debe a que ya en la partitura el personaje de Herodías viene a resultar incomprensiblemente menos relevante que los otros tres protagonistas, pero lo cierto es que, encarnado por la mezzo Dunja Vejzovic, quedó un poco desdibujado, pese a que posee una voz de gran temple y es muy actriz. Lo mismo diría con respecto al papel de Fanuel, que asumió con dignidad Roderick Kennedy dándole una elocuencia convincente. Enric Serra (Vitellius) y Vicenç Esteve (Gran Sacerdote), se mantuvieron al nivel a que nos tienen acostumbrados.

El coro, preponderante, estuvo siempre ajustado y a veces, como en el cuadro del Templo de Salomón, se superó en cohesión polifónica. El ballet amenizó varias escenas con apropiado estilo. Escenográficamente, “Hérodiade” se presenta con fastuosidad. Los de corados acaso podrían servir para un espectáculo frívolo, pero el juego de luces, utilizado con habilidad, les da un mayor empaque. Y como además el vestuario es efectista y no faltan en la obra los cuadros de apoteosis con cerca de un centenar de personas en escena, podemos calificar el todo como un esfuerzo de montaje muy considerable.

Correcta dirección musical a cargo de Jacques Karpo (?), con una eficiente colaboración de la orquesta, añadió aciertos a esta “Hérodiade” que en definitiva se salva por la interpretación lírica y el boato con que ha sido exhumada.

XAVIER MONTSALVATGE

—————————

La veritat és que Montsalvatge es passa una mica al criticar a Massanet com a compositor de prestigi que va ser, i del qual es mantenen encara avui obres vives al repertori habitual dels teatres. Sí és cert que Massenet va ser un compositor bastant conservador, però tenia el do de saber donar al públic allò que li agradava. Les seves estrenes eren un èxit darrera l’altre amb obres com Le Roi de Lahore, Herodiade, Le Cid, Manon, Don Quichotte, Esclarmonde, Le jongler de Notre Dame, Sapho, Cendrillon, Thaïs o Werther, totes elles amb les seves virtuts i defectes, però impregnades d’una gran creativitat melòdica, un domini absolut de l’orquestració i un adequat tractament vocal.

En particular Herodiade adoleix d’un llibret bastant penós, per la inversemblança del que passa en escena, amb una Salomé feta una bleda i allunyada totalment del personatge bíblic. El continu pas de cors, comparses i ballets destorben el fil del drama que si l’hagués agafat Verdi duraria una hora i mitja menys.

Pel que fa a la nostra Montserrat Caballé no estic d’acord que comenci reservona, tal i com podeu comprovar en els vídeos següents on canta “Il est doux,…”, la seva aria inicial, i el duo posterior “Jean! Je te revois!” amb el Jean de Carreras.

Tal i com us comentava, la veu de la Caballé sona potent i amb una bellesa desconcertant, si bé es comprova la brusquedat i duresa en certs passatges, sobretot quan ataca els aguts en forte, els greus i alguns pianos. Té un èxit clamorós, i certament merescut.

El Josep Carreras també es trobava en un moment de forma molt bo. La calidesa del seu centre, la valentia en l’agut i un cant amb un fraseig ardent i vehement el fan un Jean irresistible a qualsevol dona o noia jueva o palestina que es trobés al davant. Tal i com diu el cronista, en la seva escena de l’últim acte “Ne pouvant reprimer les elans” està esplendorós, causant el deliri absolut del públic, tal i com podeu comprovar en el vídeo següent:

El paper d’Herodes és fundamental en aquesta obra i Joan Pons en fa tota una creació. La seva veu de baríton és estranyament homogènia del greu a l’agut i el seu cant, recolzat en un fiato considerable, està justament matisat amb aquell timbre tant especial del mallorquí. En la famosa “Vision fugitive” està molt intens, al igual que en la resta d’intervencions, obtenint, també un èxit considerable.

El paper d’Herodias (que dona nom a l’òpera) queda en un segon plànol respecte als altres tres, i vocalment passa el mateix malgrat la presència d’una cantant del prestigi de la Vejzovic.

L’orquestra i cors del Liceu es van comportar de manera decent, tot i les grans dificultats tant per a uns com per els altres, amb la concertació ajustada del mestre Delacôte.

El resultat és un triomf apoteòsic decretat per un públic entregadíssim que esclata en innumerables ocasions en ovacions i aplaudiments per als solistes i el conjunt. A gaudir-la.

Jules Massenet-Herodiade (Cd01, Cd02)

Herodiade – Dunja Vejzovic

Herodes – Joan Pons

Salomé – Montserrat Caballé

Jean – Josep Carreras

Phanuel – Roderick Kennedy

Vitellius – Enric Serra

Gran Sacerdot – Vicenç Esteve

Orquestra i cor del Gran Teatre del Liceu-Jacques Delacôte (6-ene-1984)

—————————

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/25/montserrat-caballe-al-liceu-un-ballo-in-maschera-de-giuseppe-verdi-gener-de-1973/

El Werther de Jonas Kaufmann

29 gener 2010

Aquesta nit penso dedicar-la a veure aquest Werther, que gentilment es pot veure (si vols en HD) a la web del canal ARTE (Arte live web)

http://liveweb.arte.tv/fr/video/Werther_a_l_Opera_Bastille/

Filmé le 26/01/2010 à Opéra Bastille

  • Artistes : Direction musicale : Michel Plasson Jonas Kaufmann : Werther Ludovic Tézier : Albert Alain Vernhes : Le Bailli Andreas Jäggi : Schmidt Christian Tréguier : Johann Sophie Koch : Charlotte Anne-Catherine Gillet : Sophie Orchestre de l’Opéra national de Paris Maîtrise des hauts-de-seine / choeur d’enfants de l’Opéra national de Paris Directeur de la Photographie : André Diot
  • Réalisateur : Benoît Jacquot
  • Mise en scène : Benoît Jacquot
  • Décors : Charles Edwards
  • Ecriture / Compositeurs : Jules Massenet
  • Production : Idéale Audience : Françoise Gazio et Pierre-Olivier Bardet

Ja us la comentarè.

Il sogno de l’Inva Mula

28 gener 2010

L’últim disc de la soprano albanesa Inva Mula m’ha satisfet molt.

Encara recordo les seves funcions al Liceu, on sempre ha lluit una veu de soprano lírica de timbre realment bell, cant elegant i sempre amb detalls de gran artista.

En aquest disc fa un recorregut per peces del repertori, totes elles molt adequades per la seva veu i el seu estil de cant.

En el primer grup, el de Puccini, és en el que trobem potser més irregularitats, sobretot en l’aria de La Rondine “Il Bel Sogno di Doretta”, on la veu està en excès vibrada, com tensionada, i els aguts a pelna veu sonen oberts i descontrolar. Per acabar de rematar, el pianos, que sempre han sigut un dels seus punts forts, sonen opacs, sense la lluentor d’abans.

Escolteu-la

La veritat és que quan l’he escoltada he pensat que patiria amb el disc, però he de dir que sembla com si el disc estigués gravat en un concert, ja que aquests defectes van desapareixen a mida que avança el disc, com si la veu se li anés calentant, si bé la instabil·litat en el registre agut quan l’emet en forte no desapareix en cap dels fragments, tota una llastima.

Del bloc Puccini la part més destacable, sense cap mena de dubtes, és el primer fragment de La Boheme “Si, Mi Chiamano Mimi”, on excepte algun agut obert i destemplat, tot sona de maravella.

El bloc d’aries franceses és el més sòlidament defensat, amb un cant molt ajustat a l’estil i un fraseig calid. La veu li sona carnosa al registre central, amb el vibrato més controlat (potser Puccini l’exigeís més volum i això li fa forçar una mica) i tot està primorosament exposat, amb una veu de bellesa arrebatadora.

El recital finalitza amb el bloc Verdi. En La Traviata una de cal i l’altra de sorra: en “E strano” la veu no li respon amb totes les garanties, i queda justeta en el “Sempre libera”; mentre que en “Addio del passato” amb aquelles mitges veus i un cant ple de matisos aconsegueix una lectura de gran categoria, si bé la lectura de la carta queda molt amanerada i poc dramàtica.

Tanca el recital una de las grans creacions de la soprano, la Gilda del Rigoletto, amb un “Caro nome” per fer-nos somiar, contingut i on s’imposa un timbre i un cant preciós.

INVA MULA – Il Bel Sogno (Part01, Part02)

01. Puccini: Ch’ Il Bel Sogno Di Doretta – La Rondine

02. Puccini: Si Mi Chiamano Mimi – La Bohème

03. Puccini: Donde lieta uscí- La Bohème

04. Puccini: O Mio Babbino Caro – Gianni Shicchi

05. Gounod: Trahir Vincent – Mireille

06. Gounod: Voici La Vaste -Mireille

07. Massenet: Adieu Notre Petite Table – Manon

08. Gounod: Le Roi De Thule , Air Des Bijoux – Faust

09. Gounod: Il Ne Revient Pas – Faust

10. Massenet: Dis Moi Que Je Suis Belle – Thais

11. Verdi: Addio Del Passato – La Traviata

12. Verdi: E Strano… Sempre Libera – La Traviata

13. Verdi: Caro Nome – Rigoletto

Zagreb Philharmonic Orchestra – Ivo Lipanovic

Jonas Kaufmann – Romantic Arias

11 Juny 2009

kaufmann

Jonas Kaufmann es una de las últimas sensaciones de la lírica. Su nombre (y aspecto) levanta pasiones entre las fans.

El tenor alemán ha cultivado una postura de rebelde, antidivo (no hay nada más de divino que negar el estatus), dando ejemplo de humildad. También se le considera como un cantante profundo, culto, que interpreta buscando la verdad psicológica del personaje más que la espectacularidad.

Aquí os traigo su lanzamiento discográfico con la casa DECCA (artista en exclusiva), que salió a principios del año 2008 y donde, bajo el título genérico de Romantic Arias, se nos presenta un batiburrillo de arias de muchos compositores y diferentes estilos, eso sí, sin salirse del más absoluto camino de lo más trillado (era su primer disco y había que enseñar lo que vale).

La voz de Kaufmann, como ya comenté en un post anterior, es oscura, áspera y poliédrica. No es una voz fácil (no es Pavarotti, ni Aragall, ni Di Stefano, vamos), recuerda mucho a la del gran tenor canadiense Jon Vickers, pero menos, por decir algo, histriónica. Al igual que Vickers, su voz tiene volumen y consistencia, y la técnica es extraña, con tendencia a engolar en algunos pasajes, pero seguro en los agudos que suenan muy bien colocados. No es de las que a mi me cautiven a primer sonido.

La interpretación de cada aria está muy cuidada (también como Vickers, gran creador de personajes) pero el disco es irregular porque abundan las piezas en las que no encaja ni la voz ni la interpretación.

En la “manina” falla el color de la voz que se ha de imponer con brillo y refulgencia en frases como “l’anima milonaria”. En el Faust falla la interpretación en general (demasiado cándida) y un do4 agudo en falsete bastante feo (para mi gusto). En el Don Carlo y La Traviata está más adecuado (sobra la cabaletta, bastante sosa). Mejor en los atormentados pasajes del Werther  y Manon (parece que le van bien los papeles de sufridor).

Lo más destacable del disco, donde brilla como la gran estrella que ha de llegar a ser, son la Carmen (ojo con el agudo final que no me acaba de convencer), la Tosca (muy bien), Der Freischütz (espectacularmente bien) y Los Maestros Cantores (maravilloso).

No se porque me da a mi que Kaufmann se hará un hueco cantando los wagners más líricos (Lohengrin, von Stolzin, Siegmund) y con los papeles más emblemáticos del Sr. Vickers (al que tanto me recuerda), es decir: Don José, Sansom, Grimes, y porqué no, Otello.

Jonas Kaufmann – Romantic Arias (CD)

1. La Bohème / Act 1 – “Che gelida manina”

2. Carmen / Act 2 – La fleur que tu m’avais jetée

3. Martha / Act 3 – Ach, so fromm

4. Tosca / Act 3 – “E lucevan le stelle”

5. Don Carlo / Act 1 – Io l’ho perduta… Io la vidi, a suo sorriso

6. Der Freischütz / Act 1 – “Nein, länger trag’ ich nicht die Quälen” – “Durch die Wälder, durch die Auen”

7. La traviata / Act 2 – Lunge da lei…De miei bollenti spiriti…O mio rimorso

8. Manon / Act 3 – Je suis seul…Ah, fuyez, douce image

9. Rigoletto / Act 2 – “Ella mi fu rapita…Parmi veder le lagrime”

10. Faust / Act 3 – Quel trouble inconnu…Salut! Demeure chaste et pure

11. Die Meistersinger von Nürnberg / Act 3 – “Morgenlich leuchtend”

12. La Damnation de Faust, Op.24 / Part 4 – Invocation à la Nature. “Nature immense”

13. Werther / Act 3 – “Pourquoi me réveiller, ô souffle du printemps?”

Orquesta Filarmónica Checa – Marco Armiliato

El Werther de Vargas

4 Març 2009

werther-vargas

Feia molt de temps que anava al darrera d’aquesta gravació ja que Ramón Vargas és l’únic Werther que jo he vist en directe ja fa 10 anys, al Teatro Real de Madrid.

La història és que un parell d’amics i jo van organitzar un viatge al Teatre Real al juliol de 1999, que feia poc que havia reobert les seves portes, per veure dues funcions que es prometien d’autèntic luxe: Samson et Dalila amb Plácido Domingo, i Werther amb Alfredo Kraus. El cas es que es va anunciar que Kraus suspenia totes les funcions per malaltia (gran decepció), de fet ja no va tornar actuar més, perquè com tots sabeu va morir al setembre d’aquell any.

Així vam anar a la funció una mica decebuts sabent que en lloc del mestre canari cantaria un tenor mexicà bastant jove, el Ramon Vargas, del que sabien que havia gravat un Tancredi amb la Kasarova feia uns pocs anys i que estava començant a guanyar-se fama mundial amb papers com el Rodolfo, el Duc de Mantua, Edgardo o Alfredo.

El repartiment de la funció incloïa la Charlotte de la Carmen Oprisanu (que s’haurà fet d’ella?), la Sophie de la Moreno i l’Albert de l’Enrique Baquerizo, dirigits pel mestre Julius Rudel.

El record que tinc de la funció és molt grat, i em va impressionar molt la veu i la tècnica de Vargas, que va fer una funció molt rodona (crec que tinc el vídeo per algun lloc).

Aquí us deixo com cantava la celebèrrima Porquoi me revellier (Acte III).

Porquoi me revellier (Vargas, Madrid 1999)

Poc després i de manera quasi simultània van sortir dues gravacions del Werther al mercat: una amb l’Alagna i la Georghiu dirigits per Pappano, i l’altra amb el Vargas i la Kasarova dirigits per Jurowski.

La de l’Alagna ràpidament es va convertir amb tota una sensació, amb tota la raó del món, ja que amb la de Kraus són, per mi, les millors versions en estudi de l’òpera.

La del Ramon Vargas no l’he sentit fins que me fet amb ella aquest dies.

La veritat és que la versió no és rodona, fonamentalment per tres punts febles:

El primer és l’erràtica direcció de Jurowski, amb molts contrasts i amb un so a empentes. Tallant o interferint moltes vegades en la línia dels cantats.

La presa de so, bastant opaca, tampoc ajuda gaire a ressaltar la rica orquestració i mil matisos de la partitura.

Per últim els cantats, que exceptuant lleugers moments, no entren en els papers amb tota la carn a la graella, sobretot en els duos entre Werther i Charlotte. Vargas i Kasarova cantant molt bé, però no hi ha gens de química i el resultat es bastant fred, comparat per exemple amb els magnífics duos de la versió Alagna-Georghiu.

Per que veieu un exemple de passió i química us deixo un link amb un fragment (continuació del aria anterior) de la màgnifica versió que van fer a Viena el apassionadíssim Marcelo Alvarez i la magnífica Elina Garanca.

Alvarez-Garanca en Werther (Acte III)

Cal dir que Vargas canta amb un molt de gust i tècnica, i la veu té un timbre maquíssim, però no arriba ni al romanticisme majestàtic i senyorívol d’Alfredo Kraus, ni a l’apassionament desbordant de l’Alagna. La Kasarova per la seva part aporta la seva veu timbradíssima, però està out. La resta del repartiment és digne.

Ara a veure si programen aviat un Werther al Liceu.

Com sempre més informació i links dels discos en el primer comentari.