Archive for the 'Meyerbeer' Category

La Horne canta La figlia del reggimento

18 Novembre 2010

Aquest és el primer recital que va gravar la extraordinària mezzo nordamericana l’any 1964, i sempre que un sent un disc de la Horne espera trobar-se un prodigi, una meravella, alguna cosa extraòrdinaria. En aquest recital n’hi ha set meravelles, però una molt especial, sentiu-la:

Sí, és La figlia del regimento, i quina superba interpretació. La pàgina està cantada en italià, perquè encara la seva gran amiga i companya en moltes gravacions posteriors, la Joan Sutherland, i el seu marit no havien restituït l’obra a l’original francès. I no té res que envejar a la Stupenda. A mi m’ha deixat extasiat.

Aquesta senyora era un fenomen vocal tant per la seva veu, d’extensió descomunal, per la seva tècnica (coloratures, reguladors, trinats,…), per la capacitat pulmonar, com per la seva manera de cantar: intel·ligent, sensible i sempre suggerent. Aconsegueix emocionar-te completament en els moments més lírics, i en els moments de bravura et posa al límit de l’infart.

El recital és un plaer absolut, i a part de la perla anterior hi ha altres joies (totes ho són) destacables com la gran pàgina de Fides “O Pretres de Baal” de Le Prophete, obra de la qual la Horne va ser precursora per al seu revival definitiu als anys 70, i que no es pot cantar millor.

Això és un regalàs. No us ho podeu perdre.

Marylin Horne-Covent Garden Recital (CD)

01. Rossini-Semiramide-Eccomi Al Fine… Ah! Quel Giorno Ognor Rammento

02. Meyerbeer-Le Prophete-O Pretres De Baal… O Toi, Qui M’abandonne

03. Mozart-La clemenza di Tito-Parto, Parto

04. Meyerbeer-Les Huguenots-Nobles Seigneurs, Salut!… Une Dame

05. Rossini-L’italiana in Algeri-Crude Sorte!

06. Donizetti-La figlia del reggimento-Deciso E Dunque… Le Richezze

07. Rossini-La Cenerentola-Nacque All’affano… Non Piu Mesta

Orchestra of the Royal Opera House, Covent Garden-Henry Lewis

Montserrat Caballé al Liceu: L’Africaine de Giacomo Meyerbeer (27 de novembre de 1977)

20 Setembre 2010

La temporada 77-78 Montserrat Caballé va actuar en sis funcions al Liceu: tres com a Selika a L’Africaine de Meyerbeer i tres a la Parisina d’Este de Donizetti.

L’Africaine, tot i que ara sembla una raresa, va ser una òpera molt important en els teatres d’òpera des de la seva estrena a Paris el 1865 fins a finals del segle XIX. Prova d’això són les 191 funcions que de l’òpera s’havien fet al Liceu prèvies a aquestes funcions (si bé ja portava des de la temporada 49-50 sense reposar-se).

L’obra és una grand òpera en cinc actes que es va estrenar un any després de la mort del compositor, el qual es referia a ella com “Vasco de Gama”, amb la versió final encarregada per la viuda de Meyerbeer al musicòleg belga F.J. Fétis, que va retallar la partitura i va fer alguns canvis en el libretto, sobretot en els dos últims actes. El fet és que l’obra va tenir una genesis llarguíssima i complexa, que s’inicia al 1837 (vint-i-set anys abans d’enllestir-la) amb la firma del contracte per a la producció del libretto entre Scribe i Meyerbeer.

En L’Africaine, Meyerbeer i Scribe donen a les relacions sentimentals un paper molt més destacat que en les seves altres colaboracions. Vasco és el comú denominador d’almenys dos triangles: la rivalitat per l’amor d’Inés amb Don Pedro (Vasco-Inés-Don Pedro), i la gelosia de Selika envers a l’amor que continua sentint Vasco per Inés que encenen els gelos de Nelusko (Selika-Vasco-Nelusko). Això combinat amb el rerafons polític i portat cap a situacions dramàtiques molt grandiloqüents, especialment en els finales (Vasco-Inés-Pedro al final del segon acte, i Selika-Vasco-Nelusko al final del quart).

Aquestes funcions del Liceu suposaven una altra aparició conjunta al Liceu de Caballé i Domingo, després dels triomfals Ballo, Aida i Vespri. La desgràcia és que van ser les últimes funcions que van cantar junts, mai més han tornat a trepitjar cap escenari junts per cantar una òpera.

Hi ha moltes versions que intenten explicar aquest fet tant desgraciat pel món de l’òpera. Algunes males llengües diuen que Domingo s’havia empipat amb Caballé en les funcions del Vespri per una qüestió de cues als finals dels actes, i que en aquestes funcions van acabar de malentendre’s; altres diuen que van ser per qüestions més materialistes relacionades amb el germà de la diva (que era agent de molts cantants), però la Caballé en les seves memòries insinua que el tema va ser per problemes de Domingo amb la qualitat de les funcions que es donaven al Liceu, que considerava indignes, i que al retransmetre per televisió una de L’Africaine sense la seva benedicció va decidir no tornar al Liceu fins que això canviés, i que a partir d’aquell moment per diferents fets ja no van coincidir més enlloc.

En tot cas, es pot comprovar en la gravació que la qualitat de l’orquestra del Liceu és bastant deplorable (el preludi fa vergonya aliena), tot i l’esforç d’un Antonio de Almeida que fa el que pot per quadrar els concertants. El cor tampoc és per llençar cohets.

Us deixo la crònica-crítica que feia el mestre Montsalvatge a La Vanguardia del dia 29 de novembre de 1977.del día de l’estrena.

——————–

Montserrat Caballé, Plácido Domingo y Guillermo Sarabia, excelentes protagonistas para “La africana”, de Meyerbeer

Al comentar la última reposición operística en el Liceo deberiamos referirnos a “L’Africaine” tanto por el hecho singular de que se haya cantado en francés (menos los coros, naturalmente), como porque la obra (de un compositor alemán) consideramos que tiene mucho de francesa; primordialmente por su elaboración orquestal y armónica que acaso constituya el único valor salvable de la partitura al margen de algunas arias y el dúo sobresaliente en el segundo acto y en el primer cuadro del último.

Meyerbeer, en este aspecto, no está muy lejos de Gounod, su contemporáneo,e incluso anuncia —proporciones guardadas— el Bizet anterior a Carmen, con una cierta independencia de este gran faro de la escena musical que fue en la misma, época Verdi. Desde luego, la estructura, la fórmula teatral es italianista como toda la ópera de los autores de mentalidad latina en la segunda mitad del siglo pasado. Italianista con todos sus tópicos, su teatralidad absoluta- mente trasnochada y su melodramatismo risible para nuestra mentalidad. Pero ¿qué podía esperarse de Eugéne Scribe, el libretista-folletinista?

Ya estamos acostumbrados a prescindir del aspecto literario y dramático de este género y lo pasablemente positivo en, una ópera como ‘La Africana’ en todo caso lo encontramos en otro orden de valores, aspecto que en todo caso justificaba que la ópera póstuma de Meyerbeer volviera al Liceo donde antaño fue inmensamente popular y donde no se habia representado desde hace 28 años. Sobre todo porque en realidad se ha dado poco más de la mitad de la misma (que completa duraría 6 horas), como se ha hecho siempre. Aun defendiendo La Africana; ¿quién aguantaría seis horas el lenguaje de Meyerbeer?

La reposición de esta temporada se ha hecho con la garantía substancia del terceto de cantantes protagonistas. Montserrat Caballé ha vuelto con las posibilidades vocales de siempre, extraordinaria en la dicción, en el color mórbido, en la pureza sin igual de sus filados, la fuerza resplandeciente de su melodismo especialmente persuasivo en el fraseo dramático. Es la Caballé de siempre cuyo divismo desata todos los entusiasmos justificadamente porque no traiciona la verdad musical de la partitura.

Lo mismo podríamos decir de Plácido Domingo, divo igualmente pero cantante de rigurosa escuela, sólo efectista porque su voz es espectacularmente rotunda, lo que fue apreciable sobre todo a medida que avanzaba la representación para culminar en el aria “Oh paradis”. del cuarto acto, la más famosa.

A un nivel equivalente a estos artistas queda en esta ocasión el barítono Guillermo Sarabia, rotundo en su emisión de recursos extraordinarios que ya le admiramos en las tres últimas temporadas, y sobre todo en el Yago del último ‘Otello’, al lado de Plácido Domingo.

Hemos vuelto a aplaudir al bajo Dimiter Petkov, como siempre justó en los papeles de carácter solemne, Y a la soprano Christine Weidinger, con ningún problema vocal y capacidad para no quedar minimizada el lado de la primera protagonista. Para citar a otros cantantes del reparto, diremos que el bajo Juan Pons representa la calidad de los artistas que forman el cuadro estable en el teatro durante la temporada.

Orquestalmente, ‘La Africana’ no es fácil y sobre todo escapa bastante a la rutina instrumental. El maestro Antonio de Almeida lleva con firmeza el conjunto sinfónico concertándolo satisfactoriamente con la escena en la que actúa además de los solistas, el coro que con tanto tesón y eficacia prepara el maestro Bottino, y el ballet, muy lucido en el cuarto acto debiéndose el mérito, del montaje coreográfico a Asunción Aguadé que actúa también brillantemente como intérprete-estrella.

La puesta en escena, cuidada con esmero por Diego Monjo, es al menos en los actos de la cárcel, el velero y la pseudo-selva, la que ‘La Africana’ necesita. Por nuestro gusto esta ópera cuanto más convencionalista se presente, mejor. Los decorados de Sormani correspondientes a los cuadros aludidos cumplen esta misión, con fantasías escenográficas y lumínicas que no harían más que descaracterizar lo que fue La Africana de un siglo atrás, lo que seguirá siendo siempre.

Una última constatación óptimista: el Liceo estaba el domingo totalmente lleno y hubo profusión de ovaciones, bravos y griterío dedicados sobre todo a los protagonistas, participando la obra de este éxito. — Xavier MONTSALVATGE.

——————–

El cert és que l’obra està molt retallada, com es va fer habitual als anys 70s, periode on l’obra va tenir una certa revifada gràcies a les ganes de Domingo, i a la voluntat de dives com la Caballé o la Verret que van considerar que el paper de Selika podia aportar alguna cosa al seu art.

Així, a part de la famosíssima aria de Vasco a quart acte “O paradis”, són molt destacables els dos duos amb Selika al segon acte, amb la preciosa intervenció de la soprano “Sur mes genoux, fils du soleil”, i el del final del quart acte “Toi, mon époux!”.

Us deixo en rimer lloc un video d’aquelles funcions amb “O paradis” (4art acte), amb un Domingo pletòric.

Caballé i Domingo estan molt bé. Potser el tenor canta massa vehement, amb molt poderio i desbordant sonoritat (com indica el mestre Montsalvatge) de manera que de vegades resulta un tant monolític; mentre que la soprano aclapara per aquelles sonoritats tant absolutament belles però potser una mica fredes expressivament (tot això és per posar alguna pega a dues prestacions absolutament brillants).

A continuació M. Caballe com Selika amb les frases de “Sur mes genoux”(segon acte), i en l’altre video, el duet posterior entre Vasco i Selika “M’enchaîne en cex lieux ténébreux!” on es comprova la gran parella que feien aquests grandíssims cantants.

De la resta del repartiment no comparteixo l’optimisme del cronista, si bé podem dir que hi ha molta dignitat en les veus i encara més ofici en el cant.

L’orquestra del Liceu té una nit per oblidar, i junt amb el cor, més digne, reflexen la precarietat de les masses estables del teatre en aquells anys, on la propietat estava sempre al límit de la fallida econòmica.

Per finalitzar l’última gran intervenció de la soprano “D’ici je vois la mer” (cinqué acte)

Giacomo Meyerbeer-L’Africaine (Part01, Part02)

Plácido Domingo (ten), Vasco de Gama

Montserrat Caballé (sop), Selika

Christine Weidinger (sop), Inés

Guillermo Sarabia (bar), Nelusko

Dimiter Petkov (baix), Don Pedro

Joan Pons (baix), Don Diego

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu-Antonio de Almeida

—————————

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/25/montserrat-caballe-al-liceu-un-ballo-in-maschera-de-giuseppe-verdi-gener-de-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/06/15/montserrat-caballe-al-liceu-herodiade-de-jules-massenet-6-de-gener-de-1984/

ERWIN SCHROTT

2 Març 2009

cover

A l’estiu de 2008 va sortir el disc recital de presentació del baix-baríton uruguaià (més aviat baix) Erwin Schrott.

El noi, perquè només té 36 anys, ja estava cridant força l’atenció pels grans escenaris d’òpera, sobretot per les seves interpretacions del Don Giovanni al Met i al Covent Garden, i un Don Giovanni i un Mosè amb Muti a la Scala, on la crítica quasi havia apostat més per la seva “impresionant” presència escènica i dots d’actor, que per les seves qualitats vocals.

Les qualitats vocals les té, i força bones (va guanyar el primer premi del concurs Operalia al 1998). És un baix (no sé perquè es diu baix-baríton). La veu es consistent, amb un bon gra i color fosc. Va bé cap al greu (com demostra en les àries de Verdi del disc, on destaca molt l’escena de Banquo del Macbeth “Studia el passo,… Come dal ciel precipita”), i també sona net en les altures. Controla bé les dinàmiques de la veu (com demostra a l’ària de la Dannació de Faust “Voici des roses”) i s’adapta bé als diferents estils.

Pel cantó negatiu dues objeccions, que no treuen mèrit a la bona qualitat general del disc i del cantant: la primera és que el timbre no es del tot net, donant una lleugera sensació de brutícia; i la segona és una tendència descarada a la sobreactuació vocal (sobretot en l’ària del catàleg del Leoporello i en la del Mefistòfil del Faust) que no venen al cas donada la qualitat de la seva veu (les exageracions en el cant són o símptoma de desgast vocal o amaneraments de mal gust).

Un altres dels grans mèrits d’aquest baix és el de ser el marit i el pare del fill de l’Anna Netrebko (quina enveja!).

Us deixo el link de la web del disc (on hi ha videos i fotos), i al primer comentari més informació.