Archive for the 'Moll' Category

Ha mort Margaret Price

31 gener 2011

Amb aquesta impressionant versió del “Tu che le vanità” de la Scala al 1978 vull començar el petit homenatge que des d’aquest humil espai fem a unes de los sopranos més infravalorades (almenys és el que penso, sobretot des del punt de vista mediàtic i discogràfic) de la dècada dels setanta i vuitanta. 

El 28 de gener va morir aquesta soprano galesa nascuda al 1941. 

La seva carrera quedarà en al memòria molt lligada als principals papers mozartians, però també va freqüentar amb molt èxit uns quants papers verdians, entre els que va destacar d’una manera especial en les dues Amelies (Ballo i Boccanegra), Desdemona i Elisabetta, i va deixar empremta amb les seves Ariadna i Mariscala de Strauss. 

Com a breu biografia us deixo el que diu The Groove book of opera singers, on l’article dedicat a la soprano està signat per l’importantíssim crític Alan Blyth. 

————————–

Dame Margaret (Berenice) Price

(1941-2011)

Soprano galesa. Va estudiar a Londres, debutant al 1962 amb la Welsh National Opera com a Cherubino, cantant posteriorment Nannetta, Amelia (Boccanegra) i Mimi. Va debutar al Covent Garden en 1963 com a Cherubino; posteriorment va incloure Pamina, Marzellina, Donna Anna, Fiordiligi, la Comtesa Almaviva, desdemona, Norma i Amelia (Ballo). 

“Dove sono”-Le nozze di Figaro.Golden Gate Park, San Francisco-Kurt Adler

Al festival de Glyndebourne va cantar l’Angel (Jepha) en 1966, posteriorment Kostanze i Fiordiligi. En 1967 va apareixer coma Tatiana a Aldeburgh. El seu debut americà no va arrivar fins al 1969 a San Francisco amb la Pamina, amb posteriors aparicions a la mateixa ciutat com Nanetta, Fiordiligi i Aida.

En 1971, va fer el seu sensacional debut a Alemanya com Donna Anna a Colònia, i a Munich com a amelia (Boccanegra), retornant al teatre bavarès en els papers de Ariadne, Adriana Lecouvreur, la Mariscala i els papers mozartians. Va cantar a Chicago, La Scala i a l’ôpera de Paris, amb la que va visitar Nova York en 1976, com la Comtesa d’almaviva i Desdemona, rol amb el que va fer le seu debut tardà al Met en 1985.

El seu repertori també incloïa la Joana d’Arc i l’Elisabetta de Valois de Verdi.

Ave Maria-Otello-Paris, 1976-Solti

Les seves gravacions discogràfiques incloent la majoria dels seus rols mozartians, Amelia (Ballo) y Desdemona (les dues amb Georg Solti) i l’Isolda amb Carlos Kleiber. Price va ser una sensible i dotada intèrpret d’un ampli repertori de lieder, donant recitals i gravant després de que abandonés els escenaris al 1994. La seva retirada definitiva va arribar a l’octubre de 1999.

“Beim Schlafengehen”-Quatre últims lieders-Royal Festival Hall 1981.London Symphony-Andre Previn.

La veu de la Price en els seus primers anys lluïa un timbre dolç i brillant, molt flexible i amb molta força dramàtica. Posteriorment va perdre part d’aquella puresa, però va agafar mes calidesa i més varietat expressiva.

Alan Blyth

————————–

D’entre els papers que l’he sentida interpretar en disc us recomano les seves Comtessa (amb Muti per Emi), la Amelia (Un ballo en maschera amb Solti), l’Elisabetta de Valois (La Scala amb Abbado) i la Desdemona (en directe o estudi amb Georg Solti), entre d’altres.

A continuació us adjunto unes quantes gravacions que he pogut trobar en la xarxa (inclouen dues de les anteriors recomenades).

Descansi en pau. Nosaltres sempre la recordarem pel seu art.

 

Giuseppe Verdi – Un ballo in maschera  (1 i 2)

Riccardo – Luciano Pavarotti

Renato – Renato Bruson

Amelia – Margaret Price

Ulrica – Christa Ludwig

Oscar – Kathleen Battle

Silvano – Peter Weber

Samuel – Robert Lloyd

Tom – Malcolm King

Un Giudice – Alexander Oliver

Servo d’Amelia – Peter Hall

National Philharmonic Orchestra-Georg Solti (1982)

 

Wolfgang Amadeus Mozart – Die Zauberflöte (1, 2 i 3)

Sarastro – Kurt Moll

Tamino – Peter Schreier

Sprecher – Theo Adam

Konigin der Nacht – Luciana Serra

Pamina – Margaret Price

Erste Dame – Marie McLaughlin

Zweite Dame – Ann Murray

Dritte Dame – Hanna Schwarz

Erster Knabe – Frank Höher

Zweiter Knabe – Michael Diedrich

Dritter Knabe – Friedemann Klos

Papagena – Maria Venuti

Papageno – Mikael Melbye

Monostatos – Robert Tear

Erster Geharnischter – Reiner Goldberg

Zweiter Geharnischter – Heinz Reeh

Erste Priester – Theo Adam

Zweiter Priester – Armin Ude

Dritter Priester -Pilvin Advart

Staatskapelle Dresden-Rundfunkchor Leipzig-Colin Davis (1984)

Giuseppe Verdi – Otello (1 i 2)

Otello – Plácido Domingo

Iago – Kostas Paskalis

Desdemona – Margaret Price

Emilia – Jane Berbie

Opera de Paris – Nello Santi (1978)

Preparant Die Entführung aus dem Serail

12 Abril 2010

Mozar en una representació de El Rapte a Berlin. 1789.

Avui s’inicien al Liceu les funcions de Die Entführung aus dem Serail de Wolfgang Amadeus Mozart. Seran un total de 9 funcions en les que el màxim atractiu, a part de la pròpia obra, que fa moltíssimes temporades que no visita el teatre, serà el debut com a protagonista absoluta de la soprano coloratura alemanya Diana Damrau.

No imagino un paper més adient per a la soprano per presentar-se al teatre. Com ja us vaig comentar en el post dedicat al seu últim disc, em sembla una soprano mozartiana excel·lent, si bé no m’acaba d’arribar en el repertori romàntic, per tant crec que tindrem a la cantant en la seva salsa en aquestes funcions.

El Rapte del Serrall és un Singspiel en tres actes amb llibret de Christoph Friedrich Bretzner, adaptat per Johann Gottlieb Stephanie el jove. Es va estrenar el 16 de juliol de 1782 al Burgtheater de Viena sota la tutela de l’emperador Josep II, que estava buscant la manera de crear una òpera alemanya diferenciada de l’estil italià, totalment dominant en els principals teatres cortesans centreeuropeus.

El cas es que l’obra de Mozart no és una òpera sinó un Singspiel, això vol dir que no hi ha recitatius sinò parts parlades, a l’estil de l’òpera comique francesa o la sarsuela. En aquest sentit Mozart no va avançar cap a la consecució d’una obra lírica alemanya, tampoc pel que fa a l’argument, que és una tonteria alla Turca, que en aquella època representava el màxim de l’exòtic i que estava molt de moda.

Per contra, en l’aspecte musical sí que Mozart crea una obra molt més avançada i complexa del que per a un Singspiel era normal en aquella època, tant en la quantitat, com en la dificultat de les àries pels solistes, com per la qualitat de l’orquestració (amb fragments alla Turca, es clar, és a dir amb percussió de triangles, caixa,…).

Cal dir que en la seva última obra, també un Singspiel, Die Zauberflöte, si que aconsegueix iniciar la senda de l’òpera alemanya. Però és un primer graó d’una escala, que en les dues dècades posteriors continuaria pujant amb Fidelio (Beethoven) i, sobretot, Die Freischutz (von Weber), i que culminaria amb el corpus operístic wagnerià ja ben entrat el segle XIX.

Pel que fa a les veus hi ha una duplicació en les cordes dels cantants:

Dues sopranos de característiques vocals molt semblants (tirant a lleugeres amb agut suficient i bona coloratura) però amb un cant expressivament totalment oposats (en la línia que seguiria en les seves grans obres buffes immediatament posteriors). Així Konstanze té les pàgines més dramàtiques i turmentades, amb una línia tant orquestral com vocal molt noble, com correspon al rang del personatge, mentre que Blonde té unes intervencions més “senzilles”, més simpàtiques, com corresponen a la serventa.

I dos tenors, amb les mateixes característiques: el noble en sentiments i línia de cant , i el servent Pedrillo, més “lleuger” i flexible en les seves intervencions tant vocals com argumentals.

El cinquè personatge cantat és el d’Osmin, per a baix profund. És un paper buffo que conté les notes més greus escrites per Mozart (incloent-hi el Sarastro). Mentre que el personatge del Pasha Selim és parlat.

Però bé, anem una mica amb l’argument, i com sempre aprofitarem el resum que es troba inclós en la informació de la web del Teatre.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/Obres/Temporada_2009_2010/Operes/Die_Entfuehrung_aus_dem_Serail/resum_serrall_cat.pdf

————————————–

ARGUMENT

Die Entführung aus dem Serail (El rapte del serrall), singspiel en tres actes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb llibret de Johann Gottlieb Stephanie sobre un text de Christoph Friedrich Bretzner, s’estrenà al Burgtheater de Viena el 1782 i agradà al públic de l’època, que sentia curiositat i fascinació pel món de Turquia, on transcorre l’acció. El fet que un dels rols principals, el del paixà Selim, sigui enterament parlat i no tingui ni un moment de música no preocupà els estudiosos coetanis i ha quedat sense resposta satisfactòria.

Acte I

Belmonte, noble espanyol, desembarca davant el palau del paixà Selim, seguint les indicacions que li ha fet arribar el seu criat Pedrillo, amb la intenció d’alliberar la seva promesa Konstanze, presonera del paixà amb la seva criada Blonde, anglesa, i el mateix Pedrillo, que foren venuts com a esclaus després de ser capturats en alta mar. Canta una bella ària i aviat apareix Osmin, el groller i inquietant intendent del paixà, que tot seguit deixa veure la seva capacitat de desconfiança, gelosia i crueltat. En sentir que el foraster busca Pedrillo es desencadena la seva fúria davant la serenitat del noble.

Sentim l’aria de sortida de Belmonte pel grandíssim Fritz Wunderlich.

Apareix Pedrillo, també molt mal rebut per Osmin, que canta una curiosa ària que marca l’agressivitat malalta del personatge. La trobada de Pedrillo i el seu amo està plena d’alegria, malgrat que Belmonte s’inquieta en saber que Selim està enamorat de Konstanze. Decidiesen presentar Belmonte com a arquitecte per satisfer una de les grans aficions del paixà, i, quan puguin sortir del palau, fugir tots quatre amb un vaixell que el noble té preparat a poca distància.

Ara sentim Kurt Moll en l’ària “Solche hergelaufne Laffen” a Londres al 1990, sota la direcció de Georg Solti.

S’acosten el paixà amb Konstanze i Blonde, que vénen de fer una passejada amb barca, i Belmonte canta ara una nova i deliciosa ària.

Sentim a l’excel·lent Piort Beczala com Belmonte, amb veu ben viril i elegant frasseig, alla Wunderlich o Gedda, i no alla tenorino com va acabar imposant el Peter Schreier en aquest paper.

 

Un destacament de geníssers canta un alegre i curiós cor a la glòria del paixà. Desembarquen Selim i Konstanze, ella trista i desanimada, mentre el paixà intenta amb paraules amables i comprensives guanyar el seu cor. La noia li fa saber la impossibilitat de correspondre als seus sentiments en una famosa ària i Selim sent sentiments contraposats d’irritació pel rebuig i de llàstima per la noia sincera i noble.

Sentim l’ària “Mortem aller Arten” tal i com la cantava la Damrau al 2008 al Met. Dirigeis David Robertson

Admet la presència de Belmonte, introduït en qualitat d’arquitecte per Pedrillo, i el cita per l’endemà. Osmin, però, declara la suspicàcia que la seva presència li provoca. Els dos joves burlen amb agilitat i rapidesa la gruixuda presència del guardià.

Acte II

Al jardí del palau, Blonde, la serventa de Konstanze, jove anglesa que mostra des del primer moment una mentalitat independent i atrevida, canta la seva primera ària, amb to irònic i burleta. Osmin reclama la duresa dels costums turcs i té lloc un àgil diàleg en el qual Blonde exposa la seva visió «europea» de la dona i de l’amor.

Apareix Konstanze cantant una bella ària de gran malenconia i Blonde intenta consolar-la. Apareix el paixà, que commina la noia a cedir als seus sentiments amorosos i la reacció d’ella és valenta i segura, d’acord amb la mentalitat «europea» que ja ens havia mostrat Blonde. El refús de cedir al desig del paixà queda explícit en una famosa i molt difícil ària, en què es mostra disposada a morir i suportar qualsevol suplici abans que cedir.

Blonde es troba amb el seu estimat Pedrillo, que li porta la bona notícia de l’arribada de Belmonte i dels plans d’alliberament que han preparat per a aquella mateixa nit i canta una alegre i divertida ària. Pedrillo mostra la seva preocupació per dur a bon terme la fugida en una ària en què palesa dos aspectes contraposats del seu caràcter, el coratge il•lusionat i un sentit acusat del risc.

Entra Osmin i Pedrillo li ofereix una gran garrafa de vi bo i amb la seva astúcia habitual el convenç que begui malgrat la prohibició de Mahoma. Es crea una complicitat i cordialitat entre els dos homes que s’expressa en el divertit duo còmic «Vivat Bacchus!», elogi ditiràmbic de l’inventor del vi i de les belles noies. Osmin cau aviat rendit pel vi i el soporífer i Pedrillo el convenç que se’n vagi a dormir. Arriben Belmonte, Konstanze i Blonde i els enamorats s’abracen amb gran tendresa.

El finale d’aquest acte el constitueix un brilllant quartet, discussió amorosa sobre la fidelitat de les dues noies en mans dels moros; el noble acaba demanant perdó per les seves sospites, mentre que Pedrillo rep una sonora bufetada de Blonde. Tanmateix, tots acaben amics, i canten un vibrant himne a l’amor.

Sentim, per últim, el vistós finale alla Turca amb la direcció del Zubin Metha.

————————————–

LLIBRET

Aquesta vegada la web del Teatre no té disponible el llibret, així que tirarem del fons de la magnífica pàgina Kareol.es, on hi ha infinitat de llibrets d’òperes en l’idioma original i en castellà.

http://www.kareol.es/obras/elraptoenelserrallo/rapto.htm

————————————–

UNA VERSIÓ PER ESCOLTAR

Us deixo la primera versió que vaig comprar de Die Entführung, i que és la meva favorita, tot i que he de reconèixer que ni ha moltes d’excel·lents i potser millors, però que compte amb tres intèrprets exquisits: la Konstanze de la meva idolatrada Arleen Auger (sempre sensacional i algun dia en parlarem), el insuperable Osmin de Kurt Moll i la sapiència mozartiana del gran Karl Böhm.

Wolfgang Amadeus Mozart – Die Entführung aus dem Serail (CD01, CD02)

Konstanze: Arleen Auger

Blonde: Reri Grist

Belmonte: Peter Schreier

Pedrillo: Harald Neukirch

Osmin: Kurt Moll

Staatskapelle Dresden

Director: Karl Böhm

————————————–

DADES DE LA PRODUCCIÓ

Direcció musical: Ivor Bolton

Direcció escena: Christof Loy

Escenografia: Herbert Murauer

Vestuari: Herbert Murauer

Il·luminació: Olaf Winter

Co-producció:Théâtre Royal de la Monnaie (Brussel·les) / Oper Frankfurt

Repartiment

Diana Damrau, Olga Peretyatko, Christoph Strehl, Norbert Ernst, Franz Josef Selig i Christoph Quest. (12, 15, 18, 21 i 23 d’abril de 2010)

Agneta Eichenholz, Hendrikje van Kerckhove, Pavol Breslik, Peter Marsh, Jaco Huijpen i altres. (13, 16, 19 i 22 d’abril de 2010, funcions populars)

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu