Archive for the 'Mozart' Category

La cuarta de Mahler

15 Desembre 2011

Gustav Mahler compuso su cuarta sinfonía poco después de la tercera, y fue su primera obra después de ser nombrado director de la Ópera de la Corte de Viena en 1897.

La cuarta es una de sus sinfonías más breves (sino la que más), elocuentes y alegres. Su último movimiento, como ya explicamos, fue compuesto inicialmente para ser el séptimo movimiento de la tercera, pero al final no lo incluyó. Este movimiento es un lied extraído de Des Knaben Wunderhorn titulado “Das himmlische Leben” (la vida celestial), escrito para soprano y que sugiere como sería la visión del cielo que tendría un niño.

Oigamos este movimiento en la voz de Edith Mathis acompañada de la Filarmónica de Viena y dirigidos por Leonard Bernstein.

El texto del lied, del propio Mahler, lo podéis encontrar aquí: kareol

El resto de la sinfonía se compuso entre 1899 y 1900; pocos meses antes de morir Mahler trató de señalar que los tres primeros movimientos (orquestales) contienen vínculos temáticos con la última canción y presagios de la misma, que se desvanece con una serenidad transfigurada.

Los cuatro movimientos tienen las siguientes nombres.

  • Bedächtig, nicht eilen (Prudente, no acelerado)
  • In gemächlicher Bewegung, ohne Hast (Cómodamente impulsivo, sin prisa.)
  • Ruhevoll, poco adagio (Tranquilo, poco adagio)
  • Sehr behaglich (Muy cómodo)

El primer movimiento marca el tono del sentimiento de inocencia apacible y maravillosa que inunda la obra introduciendo cascabeles y el canto de las flautas como fondo de unas melodías deliciosas y ardientes que se van sucediendo. El segundo movimiento es un poco siniestro, está escrito en forma de danza con un violín solista que tiene una presencia estridente, un tanto arcaica. El tercer movimiento es el más largo y de tempo más lento, a pesar que su música sea la más intensa y apasionada de la obra.

El estreno de la obra, bajo la dirección del compositor, tuvo lugar en Múnich el 25 de noviembre de 1901, con la Orquesta Kaim (predecesora de la actual Filarmónica de Múnich) y la soprano Margarete Michalek, con relativamente poco éxito.

Os dejo una versión histórica y excelente dirigida por el gran Bruno Walter (discípulo del compositor) en 1955 con la prestación lujosa de la Wiener Philharmoniker y la interpretación y voz angelicales de Hilde Gueden. De regalo va la sinfonía 38 “Praga” de Mozart.

El enlace de descarga procede del blog SENTIDOS: http://juliosbv.blogspot.com/

 

Gustav Mahler-Sinfonía nº4 (link de descarga)

Wiener Philharmoniker-Bruno Walter

Hilde Gueden, soprano

DiDonato: Diva o Divo?

15 febrer 2011

La nova proposta de Joyce Didonato, amb portada a l’estil “Víctor o Victoria”, és del tot original i enriquidora. Ha fet un disc amb un potipoti total d’autors, obres i estils amb el fil conductor de cantar diferents personatges, masculins i femenins, de la mateixa història. Així trobem la Susanna de Les Noces de Mozart i al Cheribino de l’òpera de Massenet, el Siebel del Faust de Gounod i la Marguerithe de Berlioz, el Sesto de Gluck i la Vitellia de Mozart, i més.

La veritat que és un joc de mans on la Joyce Didonato és mou molt bé perquè entre les moltes virtuts que té aquesta mezzosoprano de Kansas una de les més destacades és la seva capacitat camaleònica de ficar-se en la pell dels personatges que interpreta, i en aquest CD hi ha un fotimer.

Llegim les pròpies paraules de la cantant on explica les seves motivacions per a gravar aquest disc:

“This recital celebrates the vast and fabulous world of the mezzo-soprano. Aside from the obvious Toscas or Cio-Cio Sans, I’ve never regretted the length of my vocal cords!
I have the privilege and unmitigated joy of playing boys and young men, as well as girls and grown women … It’s an exploration of the human palette of emotions.
I wanted to find a way to show this duality on disc, while highlighting some of the composers I’m most passionate about, such as Mozart, Bellini, Berlioz, Rossini, and Massenet. In exploring this idea, the possibility became clear for telling different sides of some of the most familiar tales which have served as inspiration for operatic legends: Cinderella, Faust, Romeo and Juliet … I’ve always thought of myself as a storyteller, and with this particular disc, I can showcase that side of me as never before. I’m ready to play!”


A nivell musical les coses estam molt bé. DiDonato és una cantant amb molt de talent. La veu està en perfectes condicions, amb un centre i aguts nítids i brillants, i amb un greu si bé no resonant, força consistent. La manera de cantar és de primera categoria, amb un fraseig de manual, domini absolut de la tècnica i, sobretot, donant vida  a les emocions. Joyce DiDonato és, definitivament, una cantant apassionada i sensible i això es molt d’agrair en un mercat que cada vegada està més despersonalitzat.

Us deixarè els fragments menys coneguts. En primer lloc l’ària del Sesto de l’òpera de  Gluck “Se mai senti spirarti sul volto”

Respecte als fragments interpretats he de dir que dintre de l’alt nivell en totes les peces em decanto per les interpretacions dels papers en travesti. Pot ser és que sap captar com poques l’ardor juvenil d’aquest personatges adolescents, però és que el to que troba a les peces de Sesto, Cherubino, Siebel, Tebaldo, el Príncep i el Compositor és excel·lent.

Aprofitant que d’aquí a  poques setmanes veuré l’òpera a Paris us deixo ara “Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses” de la Cendrillon.

Com a retret al disc, independentment de que en la peça desplega una tècnica i uns recursos espectaculars, em sembla un pas enrere la versió que fa de “Contro un cor”, on fa més ornamentacions i aguts que la Roberta Peters. No havien quedat que això no es canta així?

Per últim una altra peça de Massenet “ Ô frêle corps…. Chère Cypris” de l’Ariadne.

L’acompanyament és eficaç amb una orquestra de so pulcre i detallista en mans d’un director tan eclèctic com el repertori presentat.

Com a curiositat, en el duo “Aprite, presto aprite”, de les Nozze, amb una filigrana tècnica la mateixa cantant interpreta els papers de Susanna i Cherubino.

En el molt interessant blog: http://hartaopera.wordpress.com/ podeu trobar el disc (del que he agafat el link que us adjunto més abaix).

Us ho recomano

Joyce Didonato-Diva-Divo Opera Arias (CD, Password: hartaopera.wordpress.com)

1. Massenet-Chérubin: Je suis gris! Je suis ivre! (Cherubin)

2. Mozart-Le Nozze di Figaro: Giunse alfin il omento…(Susanna)

3. Mozart-Le Nozze di Figaro: Deh, vieni, non tardar (Susanna)

4. Gluck-La Clemenza di Tito: Se mai senti spirarti sul volto (Sesto)

5. Mozart-La Clemenza di Tito: Ecco il punto, o Vitellia (Vitellia)

6. Mozart-La Clemenza di Tito: Non più di fiori (Vitellia)

7. Mozart-Le Nozze di Figaro: Voi che sapete (Cherubino)

8. Rossini-Il Barbiere di Siviglia, ‘(The) Barber of Seville’: Il barbiere di Siviglia: Contro un cor (Rosina)

9. Gounod-Faust: Faites-lui mes aveux (Siebel)

10. Berlioz-La Damnation de Faust: D’amour l’ardente flamme (Marguerite)

11. Roméo et Juliette: Premiers transports que nul n’oublie

12. Bellini-I Capuleti e i Montecchi: Ascolta! Se Romeo t’uccise un figlio…. – La tremenda ultrice spada (Tebaldo)

13. Massenet-Cendrillon: Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses (Príncipe)

14. Rossini-La Cenerentola: Nacqui all’affanno (Cenicienta)

15. Massenet-Ariane: Ô frêle corps…. Chère Cypris (Ariadne)

16. R. Strauss-Ariadne auf Naxos: Seien wir wieder gut! (Compositor)

17. Mozart-Le nozze di Figaro: Aprite, presto aprite (Susanna i Cherubino)

Orchestre et Choeur de l’Opéra de Lyon-Kazushi Ono

Ha mort Margaret Price

31 gener 2011

Amb aquesta impressionant versió del “Tu che le vanità” de la Scala al 1978 vull començar el petit homenatge que des d’aquest humil espai fem a unes de los sopranos més infravalorades (almenys és el que penso, sobretot des del punt de vista mediàtic i discogràfic) de la dècada dels setanta i vuitanta. 

El 28 de gener va morir aquesta soprano galesa nascuda al 1941. 

La seva carrera quedarà en al memòria molt lligada als principals papers mozartians, però també va freqüentar amb molt èxit uns quants papers verdians, entre els que va destacar d’una manera especial en les dues Amelies (Ballo i Boccanegra), Desdemona i Elisabetta, i va deixar empremta amb les seves Ariadna i Mariscala de Strauss. 

Com a breu biografia us deixo el que diu The Groove book of opera singers, on l’article dedicat a la soprano està signat per l’importantíssim crític Alan Blyth. 

————————–

Dame Margaret (Berenice) Price

(1941-2011)

Soprano galesa. Va estudiar a Londres, debutant al 1962 amb la Welsh National Opera com a Cherubino, cantant posteriorment Nannetta, Amelia (Boccanegra) i Mimi. Va debutar al Covent Garden en 1963 com a Cherubino; posteriorment va incloure Pamina, Marzellina, Donna Anna, Fiordiligi, la Comtesa Almaviva, desdemona, Norma i Amelia (Ballo). 

“Dove sono”-Le nozze di Figaro.Golden Gate Park, San Francisco-Kurt Adler

Al festival de Glyndebourne va cantar l’Angel (Jepha) en 1966, posteriorment Kostanze i Fiordiligi. En 1967 va apareixer coma Tatiana a Aldeburgh. El seu debut americà no va arrivar fins al 1969 a San Francisco amb la Pamina, amb posteriors aparicions a la mateixa ciutat com Nanetta, Fiordiligi i Aida.

En 1971, va fer el seu sensacional debut a Alemanya com Donna Anna a Colònia, i a Munich com a amelia (Boccanegra), retornant al teatre bavarès en els papers de Ariadne, Adriana Lecouvreur, la Mariscala i els papers mozartians. Va cantar a Chicago, La Scala i a l’ôpera de Paris, amb la que va visitar Nova York en 1976, com la Comtesa d’almaviva i Desdemona, rol amb el que va fer le seu debut tardà al Met en 1985.

El seu repertori també incloïa la Joana d’Arc i l’Elisabetta de Valois de Verdi.

Ave Maria-Otello-Paris, 1976-Solti

Les seves gravacions discogràfiques incloent la majoria dels seus rols mozartians, Amelia (Ballo) y Desdemona (les dues amb Georg Solti) i l’Isolda amb Carlos Kleiber. Price va ser una sensible i dotada intèrpret d’un ampli repertori de lieder, donant recitals i gravant després de que abandonés els escenaris al 1994. La seva retirada definitiva va arribar a l’octubre de 1999.

“Beim Schlafengehen”-Quatre últims lieders-Royal Festival Hall 1981.London Symphony-Andre Previn.

La veu de la Price en els seus primers anys lluïa un timbre dolç i brillant, molt flexible i amb molta força dramàtica. Posteriorment va perdre part d’aquella puresa, però va agafar mes calidesa i més varietat expressiva.

Alan Blyth

————————–

D’entre els papers que l’he sentida interpretar en disc us recomano les seves Comtessa (amb Muti per Emi), la Amelia (Un ballo en maschera amb Solti), l’Elisabetta de Valois (La Scala amb Abbado) i la Desdemona (en directe o estudi amb Georg Solti), entre d’altres.

A continuació us adjunto unes quantes gravacions que he pogut trobar en la xarxa (inclouen dues de les anteriors recomenades).

Descansi en pau. Nosaltres sempre la recordarem pel seu art.

 

Giuseppe Verdi – Un ballo in maschera  (1 i 2)

Riccardo – Luciano Pavarotti

Renato – Renato Bruson

Amelia – Margaret Price

Ulrica – Christa Ludwig

Oscar – Kathleen Battle

Silvano – Peter Weber

Samuel – Robert Lloyd

Tom – Malcolm King

Un Giudice – Alexander Oliver

Servo d’Amelia – Peter Hall

National Philharmonic Orchestra-Georg Solti (1982)

 

Wolfgang Amadeus Mozart – Die Zauberflöte (1, 2 i 3)

Sarastro – Kurt Moll

Tamino – Peter Schreier

Sprecher – Theo Adam

Konigin der Nacht – Luciana Serra

Pamina – Margaret Price

Erste Dame – Marie McLaughlin

Zweite Dame – Ann Murray

Dritte Dame – Hanna Schwarz

Erster Knabe – Frank Höher

Zweiter Knabe – Michael Diedrich

Dritter Knabe – Friedemann Klos

Papagena – Maria Venuti

Papageno – Mikael Melbye

Monostatos – Robert Tear

Erster Geharnischter – Reiner Goldberg

Zweiter Geharnischter – Heinz Reeh

Erste Priester – Theo Adam

Zweiter Priester – Armin Ude

Dritter Priester -Pilvin Advart

Staatskapelle Dresden-Rundfunkchor Leipzig-Colin Davis (1984)

Giuseppe Verdi – Otello (1 i 2)

Otello – Plácido Domingo

Iago – Kostas Paskalis

Desdemona – Margaret Price

Emilia – Jane Berbie

Opera de Paris – Nello Santi (1978)

La Horne canta La figlia del reggimento

18 Novembre 2010

Aquest és el primer recital que va gravar la extraordinària mezzo nordamericana l’any 1964, i sempre que un sent un disc de la Horne espera trobar-se un prodigi, una meravella, alguna cosa extraòrdinaria. En aquest recital n’hi ha set meravelles, però una molt especial, sentiu-la:

Sí, és La figlia del regimento, i quina superba interpretació. La pàgina està cantada en italià, perquè encara la seva gran amiga i companya en moltes gravacions posteriors, la Joan Sutherland, i el seu marit no havien restituït l’obra a l’original francès. I no té res que envejar a la Stupenda. A mi m’ha deixat extasiat.

Aquesta senyora era un fenomen vocal tant per la seva veu, d’extensió descomunal, per la seva tècnica (coloratures, reguladors, trinats,…), per la capacitat pulmonar, com per la seva manera de cantar: intel·ligent, sensible i sempre suggerent. Aconsegueix emocionar-te completament en els moments més lírics, i en els moments de bravura et posa al límit de l’infart.

El recital és un plaer absolut, i a part de la perla anterior hi ha altres joies (totes ho són) destacables com la gran pàgina de Fides “O Pretres de Baal” de Le Prophete, obra de la qual la Horne va ser precursora per al seu revival definitiu als anys 70, i que no es pot cantar millor.

Això és un regalàs. No us ho podeu perdre.

Marylin Horne-Covent Garden Recital (CD)

01. Rossini-Semiramide-Eccomi Al Fine… Ah! Quel Giorno Ognor Rammento

02. Meyerbeer-Le Prophete-O Pretres De Baal… O Toi, Qui M’abandonne

03. Mozart-La clemenza di Tito-Parto, Parto

04. Meyerbeer-Les Huguenots-Nobles Seigneurs, Salut!… Une Dame

05. Rossini-L’italiana in Algeri-Crude Sorte!

06. Donizetti-La figlia del reggimento-Deciso E Dunque… Le Richezze

07. Rossini-La Cenerentola-Nacque All’affano… Non Piu Mesta

Orchestra of the Royal Opera House, Covent Garden-Henry Lewis

Die Zauberflöte per René Jacobs

17 Novembre 2010

Continuem amb les versions de les principals òperes mozartianes que està realitzant el director belga.

Toca ara Die Zauberflöte, obra fonamental del repertori operístic, i convertida en una mena d’obra absolutament transcendental, gairebé litúrgica, per la tradició musicològica, on s’ha anat imposant la idea de que es tracta d’una obra iniciàtica als ideals de la il·lustració i la masoneria.

I és cert que en l’obra això està present, però cal recordar que l’obra es va composar per encàrrec de l’empresari, cantant i llibretista de l’obra Emanuel Schikaneder.(que també era masò com Mozart) per a un teatre popular dels suburbis de Viena (Freihaus-Theater auf der Wieden), amb un argument que barreja la comèdia, el romanticisme i els elements fantàstics, tot fer per entretenir i divertir al màxim a un públic popular. Per això l’obra és un singspiel (amb parts parlades i cantades) i està composada en la llengua que era pròpia del poble. L’obra va tenir un èxit enorme de públic (en menys d’un any es van donar un centenar de funcions).

I es per aquesta opció per la que s’ha decantat René Jacobs per a la seva Flauta. Jacobs ens presenta una versió eminentment còmica i vodevilesca, sobretot en les parts parlades on intercala quantitat d’efectes musicals. Potencia al màxim els girs còmics de Papageno i els personatges secundaris, respectant l’aspecte noble de Tamino, Pamina i Sarastro, però sense caure en la visió transcendentalista que tenen moltes versions. Jacobs fa comèdia lleugera, que deu ser molt semblant a allò que Schikaneder volia per l’obra.

A mi l’enfocament del belga no em desagrada, però potser es millor per veure’l al teatre, ja que la diferència respecte a les versions tradicionals es nota a les parts parlades, on es sent tota mena d’efectes, moviments i coses noves. En les parts musicals la lectura respon a una versió interpretada amb criteris historicistes, aquí no podem posar cap pega.

La part vocal està defensada per un equip força solvent, sense grans figures, on no hi ha ensurts ni per bé ni per malament. Queda molt lluny d’altres versions amb equips de cantants estel·lars.

La part orquestral està molt ben servida per l’Akademie für Alte Musik, que se’estrena en les gravacions mozartianes de Jacobs, i la coral pel ja habitual RIAS Kammerchor.

La gravació prové de la retransmissió radiofònica, amb una presa de so excel·lent.

Per a mi, de moment, és la gravació més fluixa de la sèrie mozartiana del director belga, on continua en primer lloc l’excel·lent Nozze.

W.A. Mozart-La Flauta Màgica (link)

Tamino: Daniel Behle (ten)

Pamina: Marlis Petersen (sop)

Papageno: Daniel Schmutzhard (bar)

Reina de la Nit: Anna-Kristiina Kaappola (sop)

Sarastro: Marcos Fink (baix-bar)

Papagena: Sunhae Im (sop)

Monostatos: Kurt Azesberger (ten)

1ª dama: Inga Kalna (sop)

2ª dama: Anna Grevelius (sop)

3ª dama: Isabelle Druet (sop)

RIAS-Kammerchor-Akademie für Alte Musik, Berlin-René Jacobs

Gran Teatre de Provence, Aix-en-Provence-30 de juliol de 2009

——————————

Posts relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/19/le-nozze-de-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/02/el-don-giovanni-de-rene-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/03/07/la-clemenza-di-tito-per-rene-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/30/el-cosi-fan-tutte-de-rene-jacobs/

Defunciones: Simionato-Rothenberger-Taddei

8 Juny 2010

En pocos días se han ido unos cuantos cantantes de primer orden, y no quiero perder la oportunidad de hacerles un pequeño homenaje.

En primer lugar hace unas semanas nos abandonó la grandísima mezzosoprano italiana Giulietta Simionato, cuando estaba a punto de cumplir los 100 años.

La Wikipedia nos da una visión bastante rica de su vida y carrera:

“La mezzosoprano italiana Giulietta Simionato (Forlì, Emilia-Romana, Italia, 12 de mayo de 1910 – Roma, 5 de mayo de 2010[1] ) fue una de las grandes voces de la ópera de postguerra. Su carrera se extendió desde los años 1930 hasta 1966. Simionato fue muy admirada por su canto vibrante en un repertorio amplio, sobresaliendo en roles dramáticos y cómicos, líricos y pesados. En la línea de grandes mezzosopranos italianas fue la sucesora de Ebe Stignani y la predecesora de Fiorenza Cossotto.

De madre sarda y padre veneciano, Simionato nació en Forli pero creció en la isla de Cerdeña. Estudió en Rovigo y Padua e hizo su debut operístico en Montagnana en 1928 en la comedia musical Nina non far la stupida. Los primeros quince años de su carrera fueron frustrantes y sólo obtuvo papeles pequeños, sin embargo comenzó a llamar la atención a finales de los años 1940 y ya en el final de su carrera era considerada como una de las más respetadas cantantes de su generación.

Ganó el concurso de Florencia en 1933 donde el maestro Tullio Serafin la recomendó para La Scala. Su fama se acrecentó en 1945 como Dorabella en Cosí fan tutte de Mozart en Génova y París pero su consagración llegó como Mignon en Génova con Gianandrea Gavazzeni, éxito que repitió en La Scala en 1947, donde había debutado en febrero de 1936 pero como no era miembro del partido fascista no se le otorgaron papeles importantes.

Fue solicitada por los mejores teatros de ópera del mundo, trabajaba con los directores musicales más importantes y tuvo especial empatía con las dos sopranos más destacadas y famosas de la época, Maria Callas y Renata Tebaldi, y fue admirada tanto por colegas como por el público por su calidad, sentido del humor y profesionalismo.

Compartió el escenario del Palacio de Bellas Artes con María Callas en 1950 juntas como Aida y su rival Amneris y como Adalgisa de Norma de Bellini éxito que repetirán en Covent Garden en 1953 (donde la debutante Joan Sutherland cantaba el pequeño rol de Clotilde), en La Scala en diciembre de 1955 junto a Mario del Monaco y en París en 1965 durante las últimas representaciones de Callas en el rol.En 1957 serán las protagonistas en la exhumación de Anna Bolena de Donizetti uno de los mayores éxitos de La Scala dirigidas por Luchino Visconti.

En 1953 debutó en la Covent Garden, donde también se presentó regularmente entre 1963 y 1965. En 1959 debutó en la Ópera del Metropolitan. También cantó en el Festival de Edimburgo (1947), Ópera de San Francisco (1953), Teatro Nacional São Carlos (1954), Ópera Lírica de Chicago (1954-61), Liceo de Barcelona, Ópera del Estado de Viena (desde 1956), y el Festival de Salzburgo dirigida por Herbert von Karajan en Il trovatore junto a Franco Corelli y Leontyne Price en 1962.

Giulietta Simionato “Stride la vampa” Il Trovatore. Londres, 1964.

El extenso repertorio de Simionato incluyó Rosina y Cenerentola, Charlotte, Dalila, Octavian en El caballero de la rosa, Tancredi, Marfa, Marina, Donna Evira, Cherubino, Orfeo, Dulcinea, Ifigenia, Cornelia, Judith, Dido en Les Troyens, Carmen y Valentin de Los Hugonotes en el clamoroso revival de La Scala 1962 junto a Joan Sutherland, Franco Corelli, Nicolai Ghiaurov y Fiorenza Cossotto.

Pero si en algo destacó fue en el repertorio verdiano con inmejorables creaciones de Amneris, Eboli y Azucena, además de una memorable Santuzza.

También fue grabada en numerosas ocasiones, en audio y video, de las que sobreviven filmadas funciones de Aida, Carmen y Cavalleria Rusticana.

Se retiró en el 1 de febrero de 1966 cantando en La clemenza di Tito de Mozart como Servilia en plenitud vocal para casarse con el médico Cesare Frugoni (1881-1978) con quien no pudo contraer nupcias debido a que no existía el divorcio en Italia. El casamiento se produjo cuando Frugoni enviudó, se casaron privadamente el 18 de noviembre de 1965 dos meses antes del exacto día del retiro de la cantante al cumplirse 30 años de su debut scaligero, Frugoni tenía 84 años. Anteriormente Simionato estuvo casada con un violinista de la Scala. Cuando Frugoni murió a los 96 años, se casó por tercera vez.

Ejerció la docencia y varias posiciones gerenciales, como por ejemplo la Casa Verdi de Milan, ciudad donde vivió y donde continuó ofreciendo entrevistas.

Como curiosidad vale destacar que en tres décadas de carrera sólo canceló tres veces, y que para retirarse eligió un papel más secundario (Servilia), sus palabras fueron “Soy demasiado emocional para soportar un retiro oficial, por eso quiero hacerlo con el papel más pequeño; entré al mundo de la ópera por la puerta chica y así me quiero ir”

Falleció en su casa de Roma el 5 de mayo de 2010, una semana antes de cumplir los cien años.”

La Simionato es una de las más grandes, sin duda alguna. Su profesionalidad a prueba de bombas, su calidad vocal y su temperamento artístico la han colocado en el Olimpo de las figuras indiscutidas en prácticamente todos los papeles que interpretó, sean de Rossini, Verdi o veristas, sean belcantistas o de vocalidad más dramática.

Como regalo os dejo su Mignon, papel que la lanzó a la fama internacional, en una versión de 1949 en México con un absolutamente deslumbrante Giuseppe di Stefano en el pico de sus facultades. La Simionato está deslumbrante. El sonido no es excelente, ni mucho menos, pero la calidad de los dos protagonistas supera cualquier reparo que se le pueda poner a la grabación. Esto es historia del canto.

Giulietta Simionato – Mignon: “Io conosco un garzoncel”

 

Ambroise Thomas – Mignon (CD01, CD02)

Mignon – Giulietta Simionato

Wilhelm Mester – Giuseppe di Stefano

Philine – Verdad Luz Guajardo

Fréderic – Graciela Milera

Lothario – Cesare Siepi

Laerte – Gilberto Cerda

Jarno – Ignacio Rufino

Coro e Orchestra del Palacio de Bellas Artes, Mexico-Guido Picco, 1949

También ha fallecido la soprano alemana Anneliese Rothenberger cuando estaba a punto de cumplir los 89 años.

Rothenberger fue toda una gran dama de la ópera en Alemania y Austria durante toda la década de los sesenta. Su carrera se centró en el repertorio mozartiano, Strauss y los grandes papeles de los singspiel y las operetas vienesas, con incursiones en papeles de carácter como la Lulu, la Marie de Wozzeck o Violetta. También fue una notable liederista y solista en oratorios y conciertos.

En la wikipedia resumen así su trayectoria:

“Anneliese Rothenberger (Mannheim, Alemania, 19 de junio de 1921 – Münsterlingen, Suiza, 24 de mayo de 2010) fue una soprano alemana de relevancia internacional.

Estudió con Erika Müller y debutó en Coblenza en 1943. En 1947 el director Günther Rennert la contrató para la Ópera del Estado de Hamburgo donde debutó como Lulu de Alban Berg que cantó en Múnich luego dirigida por Christoph von Dohnányi.

En 1954 debutó en el Festival de Salzburgo, en La escuela de las mujeres de Rolf Liebermann y luego en la Wiener Staatsoper. En el Metropolitan Opera cantó Der Rosenkavalier como Sofia, la legendaria Lotte Lehmann la proclamó la mejor intérprete del personaje que también filmó dirigida por Herbert von Karajan junto a Elisabeth Schwarzkopf y Sena Jurinac.

Sus mas famosas interpretaciones fueron de los papeles de Konstanze en Die Entführung aus dem Serail (en 1965 con Fritz Wunderlich dirigida por Giorgio Strehler), Fiordiligi en Così fan tutte, Zdenka en Arabella, Marie en Wozzeck, y Violetta en La traviata. Fue una importante Liederista y participó en obras contemporáneas.

Grabó muchas óperas completas, entre ellas La flauta mágica, Don Giovanni, Idomeneo, Arabella, Die Fledermaus, Orfeo ed Euridice, Hänsel und Gretel, La viuda alegre, La bohème, La traviata y Martha, y una famosa Las bodas de Fígaro junto a glorias de la lírica como Lisa Della Casa, Dietrich Fischer-Dieskau, Fritz Wunderlich, Irmgard Seefried, Nicolai Gedda, Helen Donath, Peter Schreier, Walter Berry, o Rudolf Schock.

Al retirarse del canto se convirtió en conocida animadora de televisión, el “Show de Anneliese Rothenberger” la hizo mas popular aún.

Cuando falleció su esposo en 1999 se retiró al Lago Constanza y en 2003 recibió el Premio ECHO a la trayectoria.”

Para que podáis disfrutar de la gran clase de la Rothenberger os dejo una grabación de uno de sus papeles fundamentales: la Konstanze de El rapto del serrallo, tal y como lo hacía en el Teatro Colon de Buenos Aires en 1961. Como Belmonte uno de sus compañeros habituales (junto con Nicolai Gedda) el gran tenor Fritz Wunderlich. No se puede pedir más.

Anneliese Rothenberger – Die Entführung aus dem Serail – 1963 – “Martern aller Arten”

W.A. Mozart – Die Entführung aus dem Serail (CD01, CD02)

Belmonte – Fritz Wunderlich

Konstanze – Anneliese Rothenberger

Blonde – Renate Holm

Osmin – Kurt Böhme

Bassa Selim – Victor Parlaghy

Pedrillo – Eugenio Valori

Orquesta y Coro del Teatro Colón, Buenos Aires-Heinz Wallberg (1961)

Por último, la semana pasada falleció con casi 94 años de edad uno de los canta-actores más importantes del siglo pasado: el genovés Giuseppe Taddei.

Taddei tuvo una carrera dilatadísima y llena de éxitos. Cantante de solidísima técnica, flexibilidad, musicalidad innata e instinto teatral, contaba sus actuaciones por éxito gracias a una entrega teatral y carisma sólo asequible a los más grandes, de aquí que fuera un cantante solicitado en todos los teatros más importantes y por los principales directores durante cuatro décadas.

“Giuseppe Taddei (Genova, Italia, 26 de junio de 1916, – Roma, 2 de junio de 2010) fue un barítono italiano famoso por sus interpretaciones de personajes en operas de Wolfgang Amadeus Mozart, Rossini, Puccini y Giuseppe Verdi.

Estudió en Roma donde debutó profesionalmente en 1936 como el Heraldo en Lohengrin dirigido por su mentor Tullio Serafin. Cantó en Roma hasta que fue alistado como soldado en la Segunda Guerra Mundial. Al finalizar la guerra retomó su carrera actuando en la Wiener Staatsoper, Londres y en 1948 en el Festival de Salzburgo, La Scala y el Teatro San Carlo en Napoles.

Debutó en América en el Palacio de Bellas Artes de México en las representaciones de La Traviata y Aida junto a Maria Callas en 1951 seguido por us debut en el Teatro Colón de Buenos Aires en 1953 en las representaciones de Tosca con Renata Tebaldi y Carlo Bergonzi, teatro al que regresaría para ser dirigido por Sir Thomas Beecham en 1958 en Samson et Dalila y en 1962 y 1965 como Scarpia de la Tosca de Regine Crespin.

En Estados Unidos debuto en la San Francisco Opera en 1957, seguido por la Lyric Opera of Chicago en 1959 como Barnaba en La Gioconda con Eileen Farrell, con actuaciones regulares en el Covent Garden entre 1960 y 1967. Su debut en el Metropolitan Opera fue tardío, se produjo a los 69 años como Falstaff el 25 de septiembre de 1985.

Igualmente eficiente en drama y comedia fue un excepcional Figaro (en Mozart y en Rossini) asi como Leporello y Don Giovanni, Belcore y Dulcamara en Elisir d’amore, además de Ernani, Macbeth, Rigoletto, Amonasro, Iago en Otello, Falstaff, Barnaba en La Gioconda, Gérard en Andrea Chénier, y Scarpia en Tosca.

Giuseppe Taddei dejó muchos registros de óperas completas, los mas destacados Figaro en Nozze di Figaro y Leporello en Don Giovanni dirigidos por Carlo Maria Giulini (con Elisabeth Schwarzkopf y Joan Sutherland), Macbeth con Birgit Nilsson, y Scarpia en Tosca con Leontyne Price y Falstaff estos dos ultimos con Herbert von Karajan. Otros registros importantes incluyen Cosi fan tutte con Elisabeth Schwarzkopf, Christa Ludwig y Alfredo Kraus bajo Karl Böhm, L’elisir d’amore con Renata Scotto y Carlo Bergonzi dirigidos por Gianandrea Gavazzeni, La Bohème con Mirella Freni y Luciano Pavarotti bajo Karajan y otros.”

Como habéis podido comprobar, el repertorio de Taddei era extenso y variado. Memorables son sus recreaciones de papeles cómicos como Leporello, Falstaff, Fígaro o Belcore, pero también notables son su Amonasro, Barnaba o Scarpia. Yo os dejo su excelente visión del tremendo Macbeth verdiano, papel que se ajusta muy bien a su canto matizado y tremendamente expresivo, lleno de sutilezas vocales y dramáticas. Le acompañan la contundente y fría Lady Macbeth de la Nilsson y el Macduff torrencial y monolítico del milanés Bruno Prevedi.

 Giuseppe Taddei “Cortigiani vil razza dannata” Rigoletto. RAI 1953

Giuseppe Verdi – Macbeth (CD01, CD02)

MACBETH – Giuseppe Taddei

BANCO – Giuseppe Morresi

LADY – MACBETH Birgit Nilsson

DAMA DI LADY MACBETH – Dora Carral

MACDUFF – Bruno Prevedi

MALCOLM – Piero di Palma

MEDICO – Silvio MAionica

SERVO DI MACBETH – Giovanni Foiani

SICARIO – Virgilio Carbonari

Coro y Orquesta de la Academia de Santa Cecilia de Roma-Thomas Schippers (1964)

El Cosi fan tutte de René Jacobs

30 Abril 2010

Continuem amb el repàs de les gravacions mozartianes del director belga René Jacobs, que de moment ja ens ha ocupat Le nozze, Don Giovanni i La Clemenza.

Avui us proposo la tercera de les obres de la col·laboració Da Ponte-Mozart, el Cosi fan tutte.

El Cosi potser tingui l’argument menys original  de les tres òperes fruit de la col·laboració de l’austríac i l’italià, però una cosa és segura, i és que posseeix la música més refinada i elegant de totes elles. La partitura de l’obra és un autèntic regal per les orelles amb moments d’absolut goig eteri, com el terzet “Soave si al vento” o la segona ària de la Fiordiligi en rondo “Per pieta”, i altres amb autèntica empenta com poden ser la famossísima “Come scoglio” o el trepidant i molt teatral final del primer acte (igual d’inspirat que el celebrat final del segon acte de Le nozze).

Com sempre, la meva preocupació quan escolto gravacions mozartianes servides per especialistes en el bàrroc és que aquests tendeixin a oferir un so barroquitzant, en els tempos i les textures, i si en les altres tres gravacions Jacobs aconseguia l’equilibri, en el Cosi hi ha moments on això no acaba de ser així. Només cal sentir els acords inicials de l’obertura per adonar-se. Durant la resta de la gravació aquesta tendència tendeix a reduir-se, però hi ha detalls en algunes dinàmiques, sobretot en les codes, que a mi no em semblen correctes. Pot ser Jacobs considera que el Cosi és la menys “moderna” o més conservadora de les últimes òperes del geni de Salzburg, i per a remarcar això les fa sonar amb una tendència cap a un so més arcaic. De totes maneres, això són apreciacions personals, i no vull treure mèrit a una lectura  notable.

Escoltem, en el video següent a la Gens en “Come scoglio”

Pel que fa als cantants la competència amb altres gravacions és fortíssima. Els tres papers protagonistes femenins estan interpretats per la Véronique Gens (Fiordiligi), Bernanrda Fink (Dorabella) i Graciella Oddone (Despina). Comparades amb altres trios memorables (Caballé-Baker-Cotrubas amb Colin Davis, o M.Price-Minton-Popp amb Klemperer, per exemple) queden curtes, però s’ha de destacar l’elegantíssim i segur cant de la Gens, potser amb una mica de falta de mordente en “Come scoglio”, mentres que a la Fink, amb una veu de notable qualitat, li manca picardia i implicació. Els homes no presenten un nivell tant destacat com les dones, però sempre és agradable escoltar a un tenor tant seriós pel que fa a l’estil i musicalitat com el Werner Güra (Ferrando), i Pietro Spagnoli sempre aconsegueix imposar el seu carisma en qualsevol paper que fa (Don Alfonso). Potser Michael Boone (Guglielmo) sigui el menys destacat del sextet, però el seu treball és eficaç.

Sentim a la Gens i la Fink en el duet del primer acte “Ah guarda sorella”

Maravellós el conjunt CONCERTO KÖLN, amb una fusta que fa filigranes i una corda empastadíssima, si bé adoleix, empentada pel director, d’una mica de manca de brillantor, amb sons de vegades secs, de vegades arcaics.

W.A. Mozart – Cosi fan tutte (links)

Fiordiligi…………….Véronique Gens

Dorabella…………….Bernarda Fink

Despina………………Graciela Oddone

Ferrando…………….Werner Güra

Guglielmo…………..Marcel Boone

Don Alfonso………..Pietro Spagnoli

Kölner Kammerchor – CONCERTO KÖLN – René Jacobs

————————————

Links relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/19/le-nozze-de-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/02/el-don-giovanni-de-rene-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/03/07/la-clemenza-di-tito-per-rene-jacobs/

El arte de Samuel Ramey

17 Abril 2010

Las tres últimas y únicas veces que he visto a Samuel Ramey han sido en los últimos cinco años y en papeles secundarios (dos en el Liceu y una en el Met) y lo único que se puede decir es que debería retirarse de inmediato.

Samuel Ramey en una de sus máximas creaciones, el Attila verdiano. Venecia 1987 (aria y cabaletta)

La emoción de ver a una de las figuras más importantes de la lírica de finales del siglo pasado se diluyó en cuanto abrió la boca. El desasosiego que te queda cuando pasa esto es bastante grande, es una sensación de decepción ¿por qué no se dan cuenta que ya no pueden?

Este post lo hago como descargo y reivindicación del fabuloso bajo que fue Samuel Ramey, y para resarcirlo dentro de mi propio Olimpo de la lírica.

Ahora en “Son lo Spirito che nega” del Mefistofele de Boito. Maggio Musicale 1989.

Samuel (Edward) Ramey, nació en Colby, Kansas, el 28 de mayo de 1942. Estudió en Wichita y New York, haciendo su debut en 1973 como Zúñiga en la New York City Opera, en la que cantó hasta 1986 roles como los Mefistofeles del Faust de Gounod y el de Boito, Don Giovanni, Leporello, los villanos de Hoffmann, Enrico VIII de la Bolena, Attila o Don Quichotte. En el 1976 debutó en Glyndebourne con Figaro, en 1970 en San Francisco y Chicago, en 1980 en Aix-en-Provence con Semiramide en el papel de Assur, que le valió su explosión internacional, donde volvió en 1992 para hacer el Nick Shadow. En 1981 debutó por fin en la Scala y en la Staatsoper de Viena como Figaro, y en 1982 debutó en el Covent Garden con el mismo papel. Es en los papeles rossinianos donde Ramey consiguió imponer su calidad técnica y artística, y los que le afianzaron como el bajo más importante de las dos últimas décadas del siglo XX. Así, entre 1981 y 1989 capitalizó la mayoría de los bajos protagonistas en el Festival Rossini de Pésaro. Su debut parisino no llegó hasta 1983 con el Mosé , y al año siguiente, después de 11 años de carrera por fin debutó en el Metropolitan con el papel de Argante del Rinaldo de Haendel.

Contundente en Zaccaria (Nabucco). París 1995.

Ramey, a parte de una imponente presencia escénica y de ser un actor más que convincente, poseía una resonante, flexible, extensa y bien proyectada voz, que junto a una facilidad asombrosa para la coloratura le hicieron el mejor bajo para papeles rossinianos y barrocos que uno haya escuchado nunca. Además, su elegante fraseo y buen gusto lo convierten en un perfecto belcantista como ha dejado claro en papeles como Rodolfo (La Sonnambula), Sir Giorgio (I Puritani) o Raimondo (Lucia di Lammermoor). A mediados de los años ochenta empezó a frecuentar papeles verdianos haciendo auténticas creaciones en papeles como Attila, Zaccaria, Pagano o Felipe II. En el repertorio francés hay que destacar su extraordinario Bertram (Robert le diable), o sus notables Mefistofeles del Faust y Escamillo (Carmen). En otros repertorios hay que destacar su Barbazul (Bartok), Nick Shadow (Stravinsky) o Boris Godunov (Mussorgsky).

Ahora en el Pagano de I Lombardi: “Sciagurata! Hai tu creduto”

De todos estos papeles existen grabaciones, la mayoría en estudio, y en todas se comprueba la gran versatilidad y el altísimo nivel que consigue en sus interpretaciones. Sorprende, visto el amplísimo repertorio de Ramey, que en él haya una laguna tan significativa como el repertorio alemán, que no cultivó, excepto en el género del oratorio.

Por último, Ramey en el súmmum de su arte: “Deh! ti ferma … Que’ numi furenti” de Semiramide. Metropolitan 1990.

El recital que os dejo es un magnífico compendio de todos estos papeles, recogiendo quizás sus papeles más emblemáticos (Attila, Assur, Mefistofele, Don Giovanni o Zaccaria) y los estilos que mejor encajaban con su voz. Además encontramos al cantante en el punto más álgido de su carrera (1986), con una voz que se nos antoja todopoderosa y superdotada.

Disfrutarlo.

Samuel Ramey – Opera Arias (CD, Pass: somerapidsharelinks.blogspot.com)

01. Verdi, Attila, Uldino! Uldin! – Mentre gonfiarsi l’anima

02. Mozart, Don Giovanni – Madamina, il catalogo è questo

03. Boito, Mefistofele – Ballata del mondo: Ecco il mondo

04. Boito, Mefistofele – Canzone del fischio: Son lo Spirito che nega

05. Handel, Rinaldo – Sibilar gli angui d’Aletto

06. Bellini, La Sonnambula – Vi ravviso, o luoghi ameni

07. Verdi, Nabucco – Vieni, o Levita! – Tu sul labro de’ veggenti

08. Rossini, Semiramide – Ah, la sorti ci tradi – Sì, vi sarà vendetta

09. Montemezzi, L’amore dei tre re – Nessuno mio signore! – Sono stanco

Adrian Martin, tenor

Ambrosian Opera Chorus-Philharmonia Orchestra- Donato Renzetti

Preparant Die Entführung aus dem Serail

12 Abril 2010

Mozar en una representació de El Rapte a Berlin. 1789.

Avui s’inicien al Liceu les funcions de Die Entführung aus dem Serail de Wolfgang Amadeus Mozart. Seran un total de 9 funcions en les que el màxim atractiu, a part de la pròpia obra, que fa moltíssimes temporades que no visita el teatre, serà el debut com a protagonista absoluta de la soprano coloratura alemanya Diana Damrau.

No imagino un paper més adient per a la soprano per presentar-se al teatre. Com ja us vaig comentar en el post dedicat al seu últim disc, em sembla una soprano mozartiana excel·lent, si bé no m’acaba d’arribar en el repertori romàntic, per tant crec que tindrem a la cantant en la seva salsa en aquestes funcions.

El Rapte del Serrall és un Singspiel en tres actes amb llibret de Christoph Friedrich Bretzner, adaptat per Johann Gottlieb Stephanie el jove. Es va estrenar el 16 de juliol de 1782 al Burgtheater de Viena sota la tutela de l’emperador Josep II, que estava buscant la manera de crear una òpera alemanya diferenciada de l’estil italià, totalment dominant en els principals teatres cortesans centreeuropeus.

El cas es que l’obra de Mozart no és una òpera sinó un Singspiel, això vol dir que no hi ha recitatius sinò parts parlades, a l’estil de l’òpera comique francesa o la sarsuela. En aquest sentit Mozart no va avançar cap a la consecució d’una obra lírica alemanya, tampoc pel que fa a l’argument, que és una tonteria alla Turca, que en aquella època representava el màxim de l’exòtic i que estava molt de moda.

Per contra, en l’aspecte musical sí que Mozart crea una obra molt més avançada i complexa del que per a un Singspiel era normal en aquella època, tant en la quantitat, com en la dificultat de les àries pels solistes, com per la qualitat de l’orquestració (amb fragments alla Turca, es clar, és a dir amb percussió de triangles, caixa,…).

Cal dir que en la seva última obra, també un Singspiel, Die Zauberflöte, si que aconsegueix iniciar la senda de l’òpera alemanya. Però és un primer graó d’una escala, que en les dues dècades posteriors continuaria pujant amb Fidelio (Beethoven) i, sobretot, Die Freischutz (von Weber), i que culminaria amb el corpus operístic wagnerià ja ben entrat el segle XIX.

Pel que fa a les veus hi ha una duplicació en les cordes dels cantants:

Dues sopranos de característiques vocals molt semblants (tirant a lleugeres amb agut suficient i bona coloratura) però amb un cant expressivament totalment oposats (en la línia que seguiria en les seves grans obres buffes immediatament posteriors). Així Konstanze té les pàgines més dramàtiques i turmentades, amb una línia tant orquestral com vocal molt noble, com correspon al rang del personatge, mentre que Blonde té unes intervencions més “senzilles”, més simpàtiques, com corresponen a la serventa.

I dos tenors, amb les mateixes característiques: el noble en sentiments i línia de cant , i el servent Pedrillo, més “lleuger” i flexible en les seves intervencions tant vocals com argumentals.

El cinquè personatge cantat és el d’Osmin, per a baix profund. És un paper buffo que conté les notes més greus escrites per Mozart (incloent-hi el Sarastro). Mentre que el personatge del Pasha Selim és parlat.

Però bé, anem una mica amb l’argument, i com sempre aprofitarem el resum que es troba inclós en la informació de la web del Teatre.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/Obres/Temporada_2009_2010/Operes/Die_Entfuehrung_aus_dem_Serail/resum_serrall_cat.pdf

————————————–

ARGUMENT

Die Entführung aus dem Serail (El rapte del serrall), singspiel en tres actes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb llibret de Johann Gottlieb Stephanie sobre un text de Christoph Friedrich Bretzner, s’estrenà al Burgtheater de Viena el 1782 i agradà al públic de l’època, que sentia curiositat i fascinació pel món de Turquia, on transcorre l’acció. El fet que un dels rols principals, el del paixà Selim, sigui enterament parlat i no tingui ni un moment de música no preocupà els estudiosos coetanis i ha quedat sense resposta satisfactòria.

Acte I

Belmonte, noble espanyol, desembarca davant el palau del paixà Selim, seguint les indicacions que li ha fet arribar el seu criat Pedrillo, amb la intenció d’alliberar la seva promesa Konstanze, presonera del paixà amb la seva criada Blonde, anglesa, i el mateix Pedrillo, que foren venuts com a esclaus després de ser capturats en alta mar. Canta una bella ària i aviat apareix Osmin, el groller i inquietant intendent del paixà, que tot seguit deixa veure la seva capacitat de desconfiança, gelosia i crueltat. En sentir que el foraster busca Pedrillo es desencadena la seva fúria davant la serenitat del noble.

Sentim l’aria de sortida de Belmonte pel grandíssim Fritz Wunderlich.

Apareix Pedrillo, també molt mal rebut per Osmin, que canta una curiosa ària que marca l’agressivitat malalta del personatge. La trobada de Pedrillo i el seu amo està plena d’alegria, malgrat que Belmonte s’inquieta en saber que Selim està enamorat de Konstanze. Decidiesen presentar Belmonte com a arquitecte per satisfer una de les grans aficions del paixà, i, quan puguin sortir del palau, fugir tots quatre amb un vaixell que el noble té preparat a poca distància.

Ara sentim Kurt Moll en l’ària “Solche hergelaufne Laffen” a Londres al 1990, sota la direcció de Georg Solti.

S’acosten el paixà amb Konstanze i Blonde, que vénen de fer una passejada amb barca, i Belmonte canta ara una nova i deliciosa ària.

Sentim a l’excel·lent Piort Beczala com Belmonte, amb veu ben viril i elegant frasseig, alla Wunderlich o Gedda, i no alla tenorino com va acabar imposant el Peter Schreier en aquest paper.

 

Un destacament de geníssers canta un alegre i curiós cor a la glòria del paixà. Desembarquen Selim i Konstanze, ella trista i desanimada, mentre el paixà intenta amb paraules amables i comprensives guanyar el seu cor. La noia li fa saber la impossibilitat de correspondre als seus sentiments en una famosa ària i Selim sent sentiments contraposats d’irritació pel rebuig i de llàstima per la noia sincera i noble.

Sentim l’ària “Mortem aller Arten” tal i com la cantava la Damrau al 2008 al Met. Dirigeis David Robertson

Admet la presència de Belmonte, introduït en qualitat d’arquitecte per Pedrillo, i el cita per l’endemà. Osmin, però, declara la suspicàcia que la seva presència li provoca. Els dos joves burlen amb agilitat i rapidesa la gruixuda presència del guardià.

Acte II

Al jardí del palau, Blonde, la serventa de Konstanze, jove anglesa que mostra des del primer moment una mentalitat independent i atrevida, canta la seva primera ària, amb to irònic i burleta. Osmin reclama la duresa dels costums turcs i té lloc un àgil diàleg en el qual Blonde exposa la seva visió «europea» de la dona i de l’amor.

Apareix Konstanze cantant una bella ària de gran malenconia i Blonde intenta consolar-la. Apareix el paixà, que commina la noia a cedir als seus sentiments amorosos i la reacció d’ella és valenta i segura, d’acord amb la mentalitat «europea» que ja ens havia mostrat Blonde. El refús de cedir al desig del paixà queda explícit en una famosa i molt difícil ària, en què es mostra disposada a morir i suportar qualsevol suplici abans que cedir.

Blonde es troba amb el seu estimat Pedrillo, que li porta la bona notícia de l’arribada de Belmonte i dels plans d’alliberament que han preparat per a aquella mateixa nit i canta una alegre i divertida ària. Pedrillo mostra la seva preocupació per dur a bon terme la fugida en una ària en què palesa dos aspectes contraposats del seu caràcter, el coratge il•lusionat i un sentit acusat del risc.

Entra Osmin i Pedrillo li ofereix una gran garrafa de vi bo i amb la seva astúcia habitual el convenç que begui malgrat la prohibició de Mahoma. Es crea una complicitat i cordialitat entre els dos homes que s’expressa en el divertit duo còmic «Vivat Bacchus!», elogi ditiràmbic de l’inventor del vi i de les belles noies. Osmin cau aviat rendit pel vi i el soporífer i Pedrillo el convenç que se’n vagi a dormir. Arriben Belmonte, Konstanze i Blonde i els enamorats s’abracen amb gran tendresa.

El finale d’aquest acte el constitueix un brilllant quartet, discussió amorosa sobre la fidelitat de les dues noies en mans dels moros; el noble acaba demanant perdó per les seves sospites, mentre que Pedrillo rep una sonora bufetada de Blonde. Tanmateix, tots acaben amics, i canten un vibrant himne a l’amor.

Sentim, per últim, el vistós finale alla Turca amb la direcció del Zubin Metha.

————————————–

LLIBRET

Aquesta vegada la web del Teatre no té disponible el llibret, així que tirarem del fons de la magnífica pàgina Kareol.es, on hi ha infinitat de llibrets d’òperes en l’idioma original i en castellà.

http://www.kareol.es/obras/elraptoenelserrallo/rapto.htm

————————————–

UNA VERSIÓ PER ESCOLTAR

Us deixo la primera versió que vaig comprar de Die Entführung, i que és la meva favorita, tot i que he de reconèixer que ni ha moltes d’excel·lents i potser millors, però que compte amb tres intèrprets exquisits: la Konstanze de la meva idolatrada Arleen Auger (sempre sensacional i algun dia en parlarem), el insuperable Osmin de Kurt Moll i la sapiència mozartiana del gran Karl Böhm.

Wolfgang Amadeus Mozart – Die Entführung aus dem Serail (CD01, CD02)

Konstanze: Arleen Auger

Blonde: Reri Grist

Belmonte: Peter Schreier

Pedrillo: Harald Neukirch

Osmin: Kurt Moll

Staatskapelle Dresden

Director: Karl Böhm

————————————–

DADES DE LA PRODUCCIÓ

Direcció musical: Ivor Bolton

Direcció escena: Christof Loy

Escenografia: Herbert Murauer

Vestuari: Herbert Murauer

Il·luminació: Olaf Winter

Co-producció:Théâtre Royal de la Monnaie (Brussel·les) / Oper Frankfurt

Repartiment

Diana Damrau, Olga Peretyatko, Christoph Strehl, Norbert Ernst, Franz Josef Selig i Christoph Quest. (12, 15, 18, 21 i 23 d’abril de 2010)

Agneta Eichenholz, Hendrikje van Kerckhove, Pavol Breslik, Peter Marsh, Jaco Huijpen i altres. (13, 16, 19 i 22 d’abril de 2010, funcions populars)

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

La clemenza di Tito per René Jacobs

7 Març 2010

Retornem a les òperes gravades pel René Jacobs, ara amb la última composició operística del geni de Salzburg: La clemenza di Tito.

A diferència de les quatre anteriors obres escèniques del compositor – Le Nozze, Don Giovanni, Cosi fan tutte i Die Zauberflöte – La clemenza és una òpera seria en tota regla. Es va estrenar el 6 de setembre de 1791, al Teatre Nacional de Praga com a obra per a celebrar la coronació en dita ciutat de Leopold II, que havia governat el ducat de La Toscana, al igual que el seu germà Josep II al que succeïa tras la seva mort, sota les idees de la il·lustració.

El llibret està inspirat en la pròpia figura de Leopold. Els seus coetanis el calificaven com el “Salomó del nostre segle” i com el “filòsof governant”. Després de cremar en públic forques i instruments de tortura, com a conseqüència del seu codi penal, la noblesa fiorentina el va voler obsequiar com a mostra de respecte amb una gran estàtua eqüestre, però Leopold renuncià en benefici del bé comú i amb aquells diners es van construir canalitzacions d’aigua. Aquest fet, que es va fer molt famós es pot comparar amb la peripècia de La clemenza di Tito, en la que l’emperador ordena entregar els regals destinats a la seva glorificació als habitants de la destruïda Pompeia.

Per a nosaltres, al segle XXI, la història d’aquesta òpera de Mozart ha sigut accidentada amb final feliç: l’obra va tenir molta popularitat durant vàries dècades abans de desaparèixer durant gran part dels dos últims segles, fins que en la dècada de1960 va ser redescoberta de manera triomfal.

Abans d’això es considerava la única obra de maduresa de Mozart fracassada. La opinió general d’aquell moment deia que el genial músic es sentia decebut amb la seva professió, trist amb aquest encàrrec d’última hora per a celebrar la coronació de Leopold II.

Mozart va fer servir un llibret de Pietro Metastasio escrit al 1734, que tractava de la llegendària clemència de l’emperador Tito vers els aristòcrates romans que havien conspirat contra ell, i que ja havia sigut musicat per prop de quaranta compositors abans que ell; però el va retallar radicalment, i aplicant les idees gluckianes de “formosa senzillesa” va deixar-nos una partitura caracteritzada per una tensió extraordinària i tremendament concisa i econòmica. La seva revisió de Metastasio va provocar un drama que resumeix el passat i mira directament al futur.

La versió de René Jacobs (de finals de 2005) continua en la mateixa línia musical dels comentats amb enterioritat Don Giovanni i Le Nozze.

El seu Mozart passa per un revisionisme dedicat més a experimentar amb les dinàmiques, les textures i els contrastos d’una partitura plena de subtileses i genialitats, que Jacobs aconsegueix posar sempre en primer pla. El so de l’Orquestra Barroca de Friburg és excel·lent, a l’antiga però sense exagerar en sons barroquitzans, que per a mi no són de rebut en el repertori clàssic. Però es fonamentalment en els recitatius on el director posa més carn a la graella, amb uns acompanyaments més vius i dramàtics que en cap altra versió.

Si musicalment ens trobem davant una lectura de primera categoria, amb les veus no arribem al mateix grau d’excel·lència (la competència es fortíssima) si bé és un cast de qualitat i força homogeni.

El Tito de Padmore és el del típic tenorino. Té molt bon estil i una musicalitat excel·lent, però la veu és vulgar i apareixen el típics sons mates i afalsetats d’aquesta escola de tenor mozartià que al seu dia van imposar el Luigi Alva i el Peter Schreier. Sentim-lo en les frases de “Se all’impero amici dei”

El paper de Sesto té una llarga llista d’intèrprets excelses (Berganza i von Otter, per a mi les més notables) i Bernanrda Fink fa una bona lectura. La veu té un color molt nítid i la seva línia de cant sempre és molt acurada, a més de donar una interpretació dramàtica molt creïble. Sentim-la en “Parto ma tu ben mio”

La Vitellia de la Pendatchanska és un altre valor afegit de la gravació. Aquesta soprano és una bona soprano per a aquests papers de coloratura més dramàtics (com poden ser l’Elektra de l’Idomeno o fins i tot la Donna Elvira). Dramàticament el seu cant té molt caràcter i magnetisme, amb un agut ben projectat i un greu considerable, però la hi ha una certa heterogeneïtat entre registres. Els seus atacs en els passatges més ornamentats recorden als de la Bartoli (en lo bo i en lo dolent). Us deixo la seva versió de “Ecco il punto…Non piu di fiori”.

L’Annio de la Marie-Claude Chappius potser sigui el punt més feble del repartiment, ja que crec que el seu cant no s’ajusta a l’estil mozartià. Els sons fixes i una certa lleugeresa del timbre fan que la trobi més indicada per a cantar parts del repertori barroc o renacentista. Comproveu-ho en el “Torna di Tito”.

La Sunhae Im fa una tan delicada com convencional Servilia, i Sergio Foresti un contundent Publio

Wolfgang Amadeus Mozart – La Clemenza di Tito (Parte 01, Parte 02)

Mark Padmore – Tito

Alexandrina Pendatchanska – Vitellia

Bernarda Fink – Sesto

Marie Claude Chappuis – Annio

Sunhae Im – Servilia

Sergio Foresti – Publio

RIAS Kammerchor– Orquestra Barroca de Friburg – René Jacobs