Archive for the 'Netrebko' Category

El vídeo de la Bolena

23 Octubre 2011

Avui no tinc gaires ganes de pensar. Així que no em complicaré la vida i us deixo el vídeo de las funcions de la Bolena que fa uns mesos us vaig comentar.

Es tracta de la retransmissió de televisió d’una de les funcions de la que us deixo uns quants enllaços de vídeo del youtube, i al final uns enllaços per a que us descarregueu el vídeo de l’òpera sencera, que si voleu amb una qualitat òptima podeu comprar en DVD que ha editat la DG.

Respecte a la interpretació del solistes res a afegir al ja comentat, i respecte a l’escenografia i direcció d’actors només comentar que és una producció molt sòbria i força convencional, gens imaginativa (per no dir avorrida) i centrada en la figura de la Netrebko (per cert, amb uns quants quilets de més).

Final del primer acte

Gran duo del segon acte entre Bolena i Seymour, amb la Garanca i la Netrebko.

Gran escena de la mezzo (aria de Jane Seymour)

Aria final d’Anna “Al dolce guidami”

Gaetano Donizetti-Anna Bolena

Ildebrando D`Arcangelo: Enrico VIII

Anna Netrebko: Anna Bolena

Elina Garanca: Giovanna Seymour

Francesco Meli: Lord Riccardo Percy

Elisabeth Kulman: Smeton

Wiener Staatsoper-Evelino Pidò

Direcció escènica de Génovèse

Vestuari de Luisa Spinatelli

http://www.rapidshare.com/files/456385756/Anna_Bolena_1.mp4.001

http://www.rapidshare.com/files/456432643/Anna_Bolena_1.mp4.002

http://www.rapidshare.com/files/456456964/Anna_Bolena_1.mp4.003

http://www.rapidshare.com/files/456484311/Anna_Bolena_2.mp4.001

http://www.rapidshare.com/files/456506072/Anna_Bolena_2.mp4.002

http://www.rapidshare.com/files/456576512/Anna_Bolena_2.mp4.003

http://www.rapidshare.com/files/456592788/Anna_Bolena_2.mp4.004

La Bolena de la Netrebko

14 Abril 2011

Fa poc vam veure i sentir una Bolena al Liceu amb una protagonista molt veterana i molt curtida en el repertori i el paper, com és l’Edita Gruberova. La Gruberova fa la seva Bolena: sense greus, sense centre, amb aguts cridats, però recolzada en una tècnica del cant i de la respiració que li permet fer el que vol amb reguladors, i un mecanisme en la coloratura quasi perfecte que fa que ompli la partitura de focs d’artifici tant efectius com artificials. El resultat, pel meu gust, és molta Gruberova i poc Donizetti.

A Vienna han pogut sentir una Bolena totalment diferent, que segurament serà discutida per molts, la de l’Anna Netrebko.

La producció de Vienna és de luxe i fa pudor a que acabarà convertint-se en gravació de CD o DVD. El repartiment de la funció que comentaré (2 d’abril) era el següent:

Anna Bolena: Anna Netrebko (sop)

Giovanna: Elina Garanca (mez)

Enrico: Ildebrando d’Arcangelo (bas)

Lord Rochefort: Dan Paul Dumitrescu (bas)

Lord Percy: Francesco Meli (ten)

Smeton: Elisabeth Kulman (alt)

Hervey: Peter Jelosists (ten)

Wiener Staatsoper-Evelino Pidò

La Netrebko, que és una lírica ampla, està capficada en que ha de visitar constantment el repertori belcantista (Lucia, Adina, Elvira, Giulietta, Norina,…), perquè diu que són molt saludables per la seva veu. Personalment crec que està marejant la perdiu, esquivant papers del repertori que li venen com un guant però que potser no li donen un estatus de diva tant descarat com una Lucia, una Bolena o una Violetta. M’agradaria sentir la Netrebko en el repertori rus, fent l’Elsa o l’Elisabetta de Valois, on crec que podria marcar un abans i un després. Però bé, la Netrebko vol fer de lírica, lírica-lleugera o dramatico d’agilità, doncs benvinguda sigui.

Anem a la seva Bolena. La Netrebko fa una reina molt, però que molt filològica. És a dir, ajustada al màxim a l’escritura donizzetiana. Si us agrada la Bolena de la Sills, la Gruberova o la Sutherland ja podeu deixar de llegir. Només ataca la puntature de la stretta del final del primer acte (un re agut), i a les cabaletes fa el mínim de fioritures possible, sense variacions en les repeticions. Això és dolent: No.

La Bolena de la Netrebko s’apropa molt, en concepció vocal, a la de la Caballé, jugant amb la puresa d’emissió d’un timbre absolutament bellíssim. El problema és que Netrebko no canta tan bé com la Caballé i, sobretot, no és capaç d’aconseguir aquell legato portentós de la catalana, principalment perquè el seu mecanisme de respiració és, almenys en aquesta funció deficient. Que vull dir amb això, que en molts fragments respira masses vegades i de manera sorollosa, cosa que fa impossible mantenir el cant lligat, fonamental en el belcanto. Això és escandalós en els fragments més agitats on hi ha frases que es tallen de cop per manca de fiato. No és la primera vegada que comento aquest fet amb aquesta cantant, cosa que em fa pensar, definitivament, que hauria de millorar la seva tècnica de control de l’aire amb urgència.

Una vegada fetes les objeccions, que no són menyspreables, he de dir que malgrat això la seva Bolena m’ha semblat captivadora. La bellesa del seu timbre, tant carnós i homogeni, amb un centre avellutat i un agut net i brillant, la manera de dir (el fraseig) i el pathos de la seva veu són irresistibles. Sap modular amb gust i en tot moment que està cantant, sola o acompanyada, la seva presència vocal ho eclipsa tot (excepte a la Garanca). No podem negar què és una autèntica Diva.

Us deixo el finale des de l’ària “Al dolce guidami” on es pot comprovar una mica tot el que us he comentat. No es pot negar la bellesa irresistible de la veu de la rusa.

La Garanca és una cantant sensacional. Poca cosa més a dir. No hi ha febleses destacables en el seu cant i la seva veu és també molt bella. A més, és una companya excel·lent, sobretot en el duo del primer acte amb l’Enric VIII de l’Ildebrando d’Arcangelo, on davant dels problemes seriosos del seu company opta per pisar el fre i no arrollar-lo. I és que el baix (?) comença la funció molt descol·locat, amb la veu ofegada i opaca, millorant lleugerament durant la funció, per acabar en el segon acte de manera digna, però a mi m’ha deixat preocupat pel seu estat vocal.

A continuació la que per a mi és l’escena més interessant de l’obra, el duet entre Bolena i Seymour, amb la Garanca i la Netrebko.

El Percy, paper ingrat escènica i vocalment, del Francesco Meli està defensat sobre la base d’una veu d’emissió irregular (de vegades ben projectada i vistosa, de vegades ofegada i “jadeante”). El tenor canta amb un estil més que correcte, però hi ha notes blanquejades, canvis de volum estranys i molts aguts al límit de l’afinació.

Sorpresa i gran descobriment de la contralt Elisabeth Kulman, que fa un Smeton brillantíssim. Aconsegueix una ovació en la seva segona intervenció en el primer acte absolutament merescuda. La veu és bonica, i el cant flueix fàcil i natural. Prenc nota.

Us deixo l’escena amb la cavatina del retrat del Smeton “E sgombro il loco….Un bacio, un bacio ancora” . La Kulman ho fa tan bé que el públic no pot evitar interrompre la música.

La resta del repartiment no passa de discret, mentre que el cor i l’orquestra de la Staatsoper sonan bé, si bé no brillants (els hi deu passar com a l’orquestra del Liceu, que quan fan belcanto sonen de pena), mentre que la direcció del mestre Pido és bastant poc imaginativa, quasi rutinària, sinò fos perquè crec que presenta la partitura integra, sense tallar res (ni la mínima intervenció del cor, orquestra o cantant).

El link on podeu descarregar-vos l’audio la funció és els següent:

http://hotfile.com/dl/113302024/63188ab/Anna_Bolena_Vienna_turandot28.rar.html

Lo último de la Netrebko

16 Abril 2010

El pasado 17 de agosto se reunían la soprano Anna Netrebko y el pianista Daniel Barenboim para ofrecer un recital de lied integramente dedicado a dos compositores rusos: Rimsky-Korsakov (1844-1908) y Tchaikovski (1840-1943), y DG, de la que la rusa es artista en exclusiva, no desaprovechó la oportunidad para grabarlo. El 30 de marzo se presentó el disco. Os dejo recortes de prensa.

——————————–

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/03/30/cultura/1269971506.html

“La química entre ambos salta a la vista. “Trabajar con él es delicioso, demasiado fácil, no puedo llamar a esto trabajar”, dice Ana Netrebko. “Soy su gran admirador”, reconoce Daniel Barenboim, “… ella sabe que tiene siempre abiertas las puertas de este teatro y de mi corazón”.

Los dos han aparecido con cara de resaca, en el edificio de Intendencia de la Staatsoper de Berlín, reconociendo que apenas habían dormido después del mágico concierto que dieron la noche anterior, en la Philharmonie, para presentar el disco titulado ‘In the Still of Night’, de Deutsche Gramophon, en el que la soprano rusa derrocha pasión y entrega y con el que el director admite haber redescubierto partituras de Rimsky-Korsakov, aletargadas desde su juventud.

Decidieron realizar la grabación después de un recital juntos en Salzburgo, el verano pasado, y Barenboim preparó un programa de Tchaikovsky al que Netrebko quiso añadir piezas de Nicolai Rimsky-Korsakov. Así se hizo y el proyecto rodó muy al gusto de Barenboim, sin ensayos y sin hablar demasiado: “solamente sentarme al piano, contemplarla y hacer música”.

Daniel Barenboim aconseja al público no prepararse mucho antes de acudir a un concierto o a una ópera, sino “sencillamente dejar que suceda, que la música se encargue de todo”.Y así es como surge la perfecta simbiosis entre sus expertas manos al piano y la sólida voz de Netrebko, de forma espontánea. “Ella lleva su instrumento dentro del cuerpo”, explica Barenboim, alagando la calidad de la diva.”

 

http://www.eluniversal.com.mx/notas/669515.html

“El pianista y director argentino-israelí Daniel Barenboim y la soprano rusa Anna Netrebko se entregan al “romance” ruso en el último trabajo musical de la pareja, el álbum “In the still of night”.

La producción de Deutsche Grammophon, que sale a la venta esta semana en España, revive el género del “romance” ruso, un estilo propio de música, tan delicado como potente, a través de composiciones de Nicolai Rimsky-Korsakov y de Piotr Tchaikovsky.

“Soy alérgico a la mediocridad, a la manera convencional de tocar a Tchaikovsky”, explicó Barenboim en la Staatsoper de Berlín a un reducido grupo de medios.

El pianista y la soprano han empleado en el álbum las mismas composiciones de un recital que el verano pasado ofrecieron en Salzburgo (Austria), por iniciativa de Barenboim.

“Soy un gran admirador de Anna, como millones de personas en todo el mundo y siempre quise hacer este recital con ella”, explicó el pianista.

Para Netrebko, una de las grandes damas de la ópera, fue “fácil” trabajar con el maestro. “La música, la energía y el entendimiento estaban ahí ya. No trabajamos. Hicimos música y disfrutamos muchísimo el proceso”, afirmó la diva.

El entusiasmo de Netrebko por dar a conocer la música de su país -como ya hizo con su anterior trabajo, “Russian álbum”- contagió anoche a la Filarmónica de Berlín, donde maestro y musa repasaron “In the still of night”.

La soprano necesitó poco más que su portentosa voz y las expertas manos de Barenboim al piano para deleitar a un público entregado con sus dosis exactas de dulzura y arrebato que la han convertido en la soprano del momento.

“Hay espectadores que querrían verme hacer siempre lo mismo. Les importan otras cosas aparte de la música. Pero yo no puedo”, afirmó la soprano, de 38 años.

Netrebko incorporó las piezas de Rimsky-Korsakov al repertorio de Tchaikovsky, a quien Barenboim quería dedicar el recital por entero.

“Anna me permitió descubrir a Rimsky-Korsakov y se lo agradezco”, apuntó el pianista, de 67 años, quien también es el director musical de la Staatsoper de Berlín.

Para Netrebko, “In the still of night” supone un regreso a su formación como cantante puesto que las composiciones del álbum eran parte del plan de estudios del conservatorio de San Petersburgo en el que estudió.

“Entonces era muy duro cantar esas piezas. Nadie podía. Sólo un adulto puede hacerlo. Todos teníamos que cantarlas y llegaba un momento en que ya no podías oirlas más. Ahora mi aproximación ha sido distinta. He tenido que borrar esos recuerdos de mi mente. Leer la partitura y cantar sencillo y claro, desde mi corazón”, apuntó.

Netrebko sostiene que tiene previsto volver a reunirse sobre el escenario con el tenor mexicano Rolando Villazón -con el que ha grabado varios discos-, quien hace una semana regresó a escena tras una pausa de casi un año debido a problemas en las cuerdas vocales.

La soprano elogió al tenor como alguien “extremadamente generoso” que “da todo” tanto a sus compañeros como al público y trabaja “hasta la extenuación”.

“Por eso le quieren y le recuerdan”, agregó y expresó su deseo de que haya superado ese bache y pueda seguir adelante “con su maravillosa carrera”.

“A veces los cantantes somos demasiado avariciosos y queremos hacerlo todo”, explicó, en alusión a los problemas que un exceso de esfuerzo en la voz puede acarrear. “Tarde o temprano nos puede acabar pasando a todos”, agregó.

Netrebko y Barenboim tienen nuevos proyectos, aún por concretar, que les llevarán a colaborar de nuevo en la Scala de Milán y en la Staatsoper de Berlín en los próximos años.

“Anna puede disponer de esta casa (la Staatsoper) y de mí para lo que ella considere”, bromeó Baremboin.

El recital entre Barenboim y Netrebko se enmarca en los conciertos especiales de Pascua que organiza tradicionalmente la Staatsoper y que este año incluyen un homenaje al director musical Pierre Boulez. “

——————————–

Por mi parte, solo puedo deciros que es un recital fabuloso.

No soy muy aficionado a recitales de lied/canciones, que normalmente suelen aburrirme, a no ser que sean ciclos o colecciones, ya que los liederistas suelen hacer mezclas no del todo homogéneas y recitales excesivamente largos, y pienso que las canciones han de darse en pequeñas dosis. Pero he de reconocer que este disco me ha tenido totalmente enganchado, principalmente por el gran trabajo de la soprano rusa.

La voz de la Netrebko es de una gran belleza: tiene cuerpo, terciopelo y volumen en el centro, y el agudo es brillante sin resultar metálico y ejecutado con absoluta seguridad. Posee además el don de la comunicatividad, envolviendo rápidamente al oyente, que irresistiblemente queda atrapado por una el encantamiento y el magnetismo de lo bello. Esto ya es sabido y notorio, lo que realmente hace especial el recital es la total compatibilidad y empatía de la cantante con el repertorio que interpreta. Y es que lo tiene impreso en el ADN.

Las páginas de Rimsky-Korsakov, con una esencia más eslava, más oriental, más exótica, poseen una riqueza melódica y a la vez una sencillez que las hacen tremendamente peligrosas para el cantante, que si no las afronta con total naturalidad y honestidad, puede caer en lo artificioso. En ellas Netrebko está sencillamente sublime. La voz corre con una naturalidad y una belleza que parece que no vaya a tener fin.

Aquí podéis escuchar la canción “Ne veter, veya s vïsotï”, que forma parte del disco, en versión orquestal con la Netrebko acompañada por la Prague Philarmonia.

En el Tchaikovsky, con piezas más occidentalizadas y más complejas en lo expresivo y en lo vocal, la soprano despliega la voz con innumerables matices y emisión segurísima en todos los registros. Su prestación es excelente, si bien empieza a mostrar algún signo de fatiga en las pàgina más agitadas, donde tendría que controlar las respiraciones, que realiza de forma excesivamente sonora.

Los bises, un Dvorak y la famosa Cacilie de R. Strauss, van en la misma línea, aunque se me antoja que el alemán de la rusa es tan o más macarrónico que su italiano.

Barenboim es un acompañante de lujo: sumiso a la soprano cuando esta está cantando, aprovecha cualquier, introducción, cadenza y transición para desplegar un pianismo de una sensibilidad asombrosa.

Os dejo la pieza “Den li tsarit”, extraída del recital.

 Disfrutarlo.

 

Anna Netrebko – In the still of night (CD)

01. Rimsky-Korsakov- Four Songs, Op.40- No.3 O chem v tishi nochey

02. Rimsky-Korsakov- Four Songs, Op.27- No.4 Prosti! Ne pomni dney naden’ya

03. Rimsky-Korsakov- Vesnoy, Op.43- No.2 Ne veter, veya s visoti

04. Rimsky-Korsakov- Vesnoy, Op.43- No.1 Zvonche zhavoronka pen’ye

05. Rimsky-Korsakov- Four Songs, Op.3- No.4 Na kholmakh Gruzii

06. Rimsky-Korsakov- Six Songs, Op.8- No.5 V tsarstvo rozi i vina

07. Rimsky-Korsakov- Four Songs, Op.26- No.4 Pesnya Zyuleyki

08. Rimsky-Korsakov- Four Songs, Op.2- No.2 Plenivshis’ rozoy, solovey

09. Rimsky-Korsakov- Four Songs, Op.42- No.3 Redeyet obklakov letuchaya gryada

10. Rimsky-Korsakov- Two Songs, Op.56- No.1 Nimfa

11. Rimsky-Korsakov- Two Songs, Op.56- No.2 Son v letnyuyu noch’

12. Tchaikovsky- Six Romances, Op.57- No.1 Skazhi, o chom v teni vetvey

13. Tchaikovsky- Zabit tak skoro (1870)

14. Tchaikovsky- Twelve Romances, Op.60- No.6 Nochy bezumniye

15. Tchaikovsky- Six Romances, Op.6- No.5 Otchevo

16. Tchaikovsky- Six Romances, Op.63- No.6 Serenada

17. Tchaikovsky- Six Romances, Op.16- No.1 Kolibel’naya pesnaya

18. Tchaikovsky- Seven Romances, Op.47- No.7 Ya li v pole da ne travushka bila

19. Tchaikovsky- Six Romances, Op. 73- No.5 Sred mrachnikh dnei

20. Tchaikovsky- Seven Romances, Op.47- No.6 Den li tsarit_

21. Dvorak- Ciganske melodie, Op.55- No. 4 Als die alte Mutter

22. Richard Strauss- Vier Lieder, Op.27- No. 2 Cacilie

Daniel Berenboim, piano

 

Para bajar las letras:

http://www2.deutschegrammophon.com/html/special/netrebko-inthestillofnight/download/sungtexts-download.pdf

Tornant de New York

31 Març 2010

Ja he tornat de la Big Apple i després de set dies d’intensa activitat (passejades, visites a museus, restaurants, funcions al Met,….) s’hem fa difícil tornar a la rutina. Això és en part degut a la saturació de tanta informació i tantes sensacions rebudes durant el viatge.

Set dies donen per a molt, almenys per visitar tots els punts claus i mítics de la ciutat, però em dedicarè a comentar les meves impressions de les funcions viscudes al Met, autèntic motiu principal del viatge.

El primer que he de dir es que el públic del Met es força dispers. Durant la funció comenten la jugada, riuen descaradament si alguna cosa els hi fa gràcia, estosseguen sense parar, aplaudeixen quan els hi rota i amb molta facilitat. Es pot dir que és un públic menys encarcarat que l’europeu, més fàcil i més agraït, però al mateix temps menys preparat per a rebre i interpretar propostes que es surtin de l’estricta literalitat en les escenografies, és a dir, és un públic conservador i, en cert sentit, immadur.

El dia 17 de març, a les 20:00 hores, vam anar, la meva germana i jo, a veure el que en principi havia de ser el plat més fort de les òperes previstes: La Boheme de Puccini. L’expectació per la meva part era màxima, ja que el repartiment estava encapçalat per dues figures com són el Piort Beczala i l’Anna Netrebko. Conclusió: una funció bastant sosa en general.

En primer lloc criticar la producció superkitsch, supertradicinal i super passada de moda del Franco Zefirelli. Fidel a la seva visió hiperdetallista i grandiloqüent en aquesta producció del Met, que va estrenar el Carreras fa trenta anys!!!, Zefirelli ens presenta un decorat pel primer i quart acte, en les golfes dels artistes bohemis, totalment recarregada i artificial. Les teulades dels suposats edificis parisencs queden massa de decorat de parc d’atraccions, mentre que l’espai físic on s’han de moure els cantants és petit, limitant el joc escènic dels cantats a canvi d’una escenografia tant grandiloqüent com kitsch (fins i tot naif per òbvia). El segon acte, al barri Llatí, és un dels tradicionals desplegaments de medis del Met on hi ha de tot (surten cavalls i un burro, i multitud d’extres), una altra vegada a costa d’arraconar als cantants, que de vegades es perden entre la multitud (al públic neoyorquí els hi va entusiasmar). El tercer acte va ser el més reeixit, amb una escenografia més austera, malgrat que la disposició de dos nivells feia que la Mimi no s’amagués con deu mana mentres Rodolfo parla amb Marcello. En fi, com es sol dir, “un pastelazo”.

En l’aspecte vocal les coses van anar bé  amb un excel·lent i valentíssim Rodolfo d’un Piort Beczala molt actiu escènicament i de cant comunicatiu. La veu és molt lírica, amb una zona central no molt potent però molt ben projectada i un agut espectacular, si bé més estret i una mica caprí. En contra seva dir que si bé la dicció era clara, la seva pronunciació de l’italià és totalment macarrònica, cosa que hauria de començar a cuidar.

L’Anna Netrebko té un instrument absolutament privilegiat. La seva veu té un color bellíssim, els sons són avellutats i carnosos al centre i els aguts són brillants i perfectament col·locats. Canta amb molt d’aplom i sap modular i donar diferents colors i intenció a les seves frases. En contra seva s’ha de fer notar que en general la seva recreació de la Mimi va ser molt convencional (m’esperava més d’ella, de la que sempre s’ha dit que és una gran creadora de personatges, potser per culpa del Zeffirelli) i dir que si la dicció italiana de Beczala era macarrònica, la de la Netrebko era inintel·ligible.

De la resta poc a destacar amb una Ruth Ann Svenson totalment fora de lloc com a Musseta per culpa d’una veu que ja ha passat la seva glòria (aguts tots calats i descolocats), un Marcello de veu totalment vulgar i gens destacable ni per bé ni per malament, al igual que Cavalletti i Gradus com a Schnuard i Colline.

Per últim, i això si que en sap greu, totalment decebedora la direcció del mestre Armiliato, que va fer una lectura planíssima i soporífera de l’obra, que no va remuntar el vol ni tansevol en el segon acte.

A continuació podeu sentir els finals del primer “O soave fanciulla” i tercer “Dunque è propio finita!” actes amb les intervencions principals d’Anna Netrebko i Piort Beczala.

Dos dies després, el divendres 19, vaig assistir a la funció de l’Attila, que s’estrenava al teatre amb una nova producció dirigida per Pier Audi.

La producció es basava en la divisió de l’escena en dos nivells: un nivell superior amb certa escenografia on es movien els principals protagonistes (Attila, Ezio i Odabella) i un nivell inferior quasi nu escenogràficament (tan sols una creu i diferents il·luminacions) on es movia el cor i Floresto.

En el pròleg el nivell superior estava ocupat per una estructura, semblant a un pont, autopista,…., en runes, com si hagués sofert un terratrèmol. L’efecte era molt potent, més tenint en compte les desgràcies últimes a Haití i a Xile, fent al·legoria a la força devastadora dels huns, amb Attila al seu cap, i a la desmembració de l’imperi Romà. A més, la verticalitat de l’escena donava una sensació de vertigen assimilable als ànims dels romans, a punt de ser conquerits pel bàrbar. A partir d’aquí es van acabar, almenys per a mi, les idees. Tota la resta de l’obra va discòrrer amb un nivell superior dominat per una massa de vegetació, com un mur, on s’obrien diferents finestres per les quals cantaven els protagonistes, sense cap gràcia i fent-se monòtona i repetitiva, i el cor sempre al nivell inferior. El vestuari de Prada no era precisament atractiu ni original. Poques idees i mal aprofitades.

Musicalment la cosa va anar molt bé. En primer lloc em vaig poder reconciliar amb el mestre Armiliato, que agafava el relleu de Muti, després de la seva soporífera Boheme del dimecres anterior ja que va donar una lectura potent i controlada de la partitura, molt adient per aquests verdis primerencs plens d’energia. L’orquestra va sonar de meravella, molt millor que el cor, que en la meva opinió no té el nivell que hauria de tenir en un teatre de primera categoria com el Met (es pot dir que el cor del Liceu és millor).

El nivell de les veus va ser bo, destacant en primer lloc el treball de Abdrazakov com Attila i, en segon terme, la gran sorpresa del viatge, el Floresto del tenor Russell Thomas, tota una revelació.

Abdrazakov és jove, però la seva veu està perfectament consolidada. Té un timbre molt noble i homogeni, amb uns greus fermament emesos i un agut suficient i segur. Canta amb bona línia i estil, amb molta disciplina, però potser li falta una mica més d’expressivitat o carisma per a assolir un èxit més rotund i acabar d’explotar com a gran figura.

El Floresto de Russell Thomas va ser tota una sorpresa, provinent d’un programa d’artistes debutava com protagonista al teatre en un paper no precisament fàcil i amb varis moments per al lluïment, i no va decebre en absolut. És un tenor líric amb una veu emesa amb amplada, el timbre és molt nítid amb un centre corpori i un agut brillant i amb potència suficient, el seu cant és una mica monolític, no gaire matisat, però fraseja amb correcció, sense fer excessos ni coses rares. Alguns atacs són precipitats o maldestres més fruit de la inexperiència i dels nervis que de mala tècnica però res que no es pugui corregir o controlar.

L’Odebella de l’Urmana em va agradar força, tot i que des de que fa de soprano no m’acaba de fer el pes. Només l’he vist una vegada en directe, en la seva Kundry al Liceu, on m’esperava molt, però que molt més, i on va quedar totalment eclipsada per la sensacional nit que va tenir Domingo com Parsifal (en una de les recreacions més imponents que jo he vist i sentit en la meva vida). L’Odabella és un paper molt exigent, a l’estil de l’Abigail del Nabucco, amb frases vertiginoses amb temibles salts de doble octava i passatges de coloratura dramàtica, a més d’una pàgina d’increïble delicadesa com “Liberamente or piangi….Oh!Nel fuggente nuvolo”. A destacar l’homogeneïtat del seu cant i de la seva veu, amb una lleugera pèrdua de brillantor a l’agut, al límit del crit però encara controlat, i un greu imponent. La línia de cant és bona i fa una bona feina en els passatges més lírics, mentre que en el cant di forza té potència i valentia amb unes agilitats si bé no espectaculars si eficaçment dosificades.

Per últim l’Ezio del Franco Vassallo, baríton de timbre grat però amb una tècnica dubtosa que fa que la veu oscil·li entre sons emesos amb pulcritut i atacs de vegades massa nasals. El seu cant era poc variat però es va posar el públic a la butxaca gràcies a uns aguts emesos amb potència i facilitat (i bon fiato) però a costa d’un cant massa vulgar i poc matisat.

Sentim a l’Urmana en “Allor che forti corrono” del pròleg i la gran escena d’Attila del primer acte amb l’Ildar Abdrazakov.

Al dia següent de l’Attila va tocar tornar a veure la producció vista al Liceu del Hamlet de l’Ambroise Thomas durant la temporada 2003-2004.

El Hamlet és una òpera que no es feia el Metropolitan en més de 100 anys, amb el que al públic neoyorquí, tant acostumat al repertori més pur i dur, se’ls hi havia venut com una estrena d’una obra mestra perduda i que seria interpretada per una parella infalible de cantants: el Simon Keenlyside, al que identificaven com una mena de Lawrence Olivier de l’òpera, i la Natalie Dessay, a la que qualificaven com la més gran interpret de l’escena de la bogeria més perfecta mai composta (llibret dixit) en la seva última interpretació abans de deixar el paper.

El fet és que pels comentaris que feia la gent habitual de la casa el principal interès en veure l’obra residia en veure a la no-diva francesa (autèntica favorita actual del públic del Met), i el fet que hagués cancel·lat les funcions per una lesió muscular, els hi havia decebut molt.

La funció va anar força bé, amb un Keenlyside en molt bona forma vocal, amb una veu de baríton molt viril, de timbre càlid i cant molt acurat. Fa tota una creació del personatge, si bé de vegades semblava massa forçat o sobreactuat en segons quines actituds i gestos que la direcció d’actors imposa en l’escena (sobretot al final del segon acte quan s’ha de llençar el vi per sobre després de l’actuació dels comediants). Crec que donades les qualitats del cantant aquest hauria de començar a pensar en incorporar de manera més habitual papers de baríton més carismàtics dins del repertori de la corda (en sembla que dintre de poc debutarà el Rigoletto a Cardiff) perquè tant per mitjans vocals, com per maduresa interpretativa i intel·ligència en el cant pot aconseguir recreacions memorables.

La Marlis Petersen no és la Dessay. Partint d’això, cal dir que és una bona cantant amb la veu adient pel paper. Va fer una Ofèlia vocalment molt sòlida, amb un cant que reflexava tota la fragilitat del personatge. Absolutament angelical i tendre en el duo del final del primer acte “doute de la lumiere”, i molt sòlida en el quart acte que conté de manera exclusiva la gran escena de la bogeria. És aquí on jo vaig notar el salt qualitatiu entre una fuori clase com la Dessay i una notable cantant com la Petersen, ja que si bé la seva interpretació era digne i el seu cant molt ben construït, quedava uns passos enredera de l’absoluta fusió entre cant i interpretació que aconsegueix la seva col·lega francesa.

La Larmore y el Tobey Spencer van ser una reina i un Laertes de molt nivell (estupendament dramàtica la mezzo, amb una expressivitat física i en el cant molt notables), mentres que James Morris va fer un rei de porte tant rígid com el seu cant, si bé la veu va sonar més sana (que no vol dir fresca) que les últimes vegades que l’he sentit.

La direcció de Louis Langrée va ser bastant rutinària, amb una certa descompensació entre els metalls (massa presents) i la resta de l’orquestra. El cor no va passar de correcte. El públic va començar força fred, però es va anar escalfant i al final va decretar un bon èxit per als intèrprets.

Com a exemples us deixo el que per a mi va ser el millor de la funció: el gran duet del tercer acte entre Hamlet i la seva mare on Keenlyside i Larmore van fer saltar guspires (bravissima la Larmore); i la gran escena d’Ophelie “Pâle et blonde” amb la Marlis Pertersen.

Me marcho a Nueva York. Primera parte: La Boheme

10 Març 2010

La semana que viene me voy siete días de viaje de placer a Nueva York.

Objetivo: disfrutar de la gran oferta cultural y de espectáculos, además de conocer una de las ciudades con más iconos para la cultura contemporánea.

Prioridades: asistir a varias funciones en el Met, visitar los principales museos, ir de compras y ver el desfile de Saint Patrick (17 de marzo).

Caprichos: pasear por el Soho, desayunar en Tiffany’s, pasar una mañana en el Rockefeller Plaza (incluída visita a la NBC y estudios de Saturday Night Live), ir a un local de copas para solteros treintañeros como los que salían en Sex and the city,…

Tonterías a parte, ya tengo las entradas para ver tres óperas en el Met.

La primera es el mismo día 17, y es una función de La Boheme de Puccini.

El gran atractivo, para mí, de esta función es poder ver por primera vez y en directo a dos de las figuras más brillantes de la lírica actual: Anna Netrebko y Piotr Beczala.

Como parece ser que no tienen comprometidas funciones en breve con el Liceu, es una buena oportunidad para comprobar sus habilidades en directo. Acompañan a los dos protagonistas la Musetta de Ruth Ann Swenson y el Marcello de George Petean, y la dirección correrña a cargo de Marco Armiliato (que tan buen trabajo hizo en Il Trovatore de esta temporada en el Liceu).

La producción es la architradicional, archivieja y archiclásica de Franco Zeffirelli (la misma que la del video de Karajan de mediados de los 60?)

Os adjunto los datos del cast previsto para el día 17

Director: Marco Armiliato

Mimì: Anna Netrebko

Musetta: Ruth Ann Swenson

Rodolfo: Piotr Beczala

Marcello: George Petean

Schaunard: Massimo Cavalletti

Colline: Oren Gradus

Benoit/Alcindoro: Paul Plishka

Producción: Franco Zeffirelli

Escenografía: Franco Zeffirelli

Vestuario: Peter J. Hall

Iluminación: Gil Wechsler

Por último os dejo grabación de una de estas funciones, concretamente la del 24 de febrero (que no he escuchado para no ir con prejuicios de salida)

Giacomo Puccini – La Boheme (link de descarga)

Anna Netrebko (soprano) : Mimi

Piotr Beczala (tenor) : Rodolfo

Gerald Finley (barítono) : Marcello

Oren Gradus (bajo) : Colline

Massimo Cavalletti (barítono) : Schaunard

Paul Plishka (bajo) : Benoît / Alcindoro

Nicole Cabell (soprano) : Musetta

Jeremy Little (tenor) : Parpignol

John Shelhart (bajo) : Sergente dei Doganieri

Joseph Turi (bajo) : Doganiere

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Marco Armiliato (24-feb-2010)

DUES VERSIONS DELS CAPULETI

8 Octubre 2009

bellini-cappulett

Des de que aquesta òpera va tenir unes triomfals funcions al Teatre alla Scala als anys seixanta amb la Scotto i Aragall com Julieta i Romeo, amb el Tebaldo de Luciano Pavarotti i la direcció del mestre Abbado, aquesta òpera ha tingut una revifada  notable que ha anat acompanyada per una sèrie de gravacions totes elles notables.

La primera gravació en estudi important és una de les que us presento, de l’any 1975 protagonitzada per un trio de cantants també de luxe: Beverly Sills. Janet Baker i Nicolai Gedda. Després vindria una altra de l’EMI gravada en les funcions del Covent Garden amb el gran duo format per la Gruberova i la Baltsa i dirigides primorosament pel Riccardo Muti. Més tard vindria el notable trio Mei-Kasarova-Vargas, i aquest any l’edició de DG dels concerts a Viena protagonitzats pel duo de dives actuals Anna Netrebko i Elina Garanca (que és l’altra versió que us comento).

Els Capuleti de Bellini  és una tragèdia lírica en dos actes amb llibret de Felice Romani que ens narra la història de Romeu i Julieta sense passar per Shakespeare, ja que en aquella època (es va estrenar al 1830) moltes de les obres de l’anglès encara no havien arribat a Itàlia. Per això, es creu que Romani es va basar directament en les fonts originals del segle XVI  (les mateixes que va fer servir Shakespeare).

Les dues versions són notables.

Les Julietes de la Sills i de la Netrebko són vocalment oposades. Mentre la Sills era una soprano lleugera especialista en aquest repertori, la Netrebko és una lírica ample que insisteix en fer-ho. Les dues estan força bé, amb una concepció del personatge allunyada de la típica bleda, donant-li maduresa al personatge i aconseguint una caracterització completa. Vocalment la Sills té la veu perfecta pel personatge però ja començava a estar una mica madureta, el que es tradueix amb alguns sons una mica dubtosos, això sí, el cant és excel·lent, amb un fraseig i un cant legato de manual. Per la seva part, la Netrebko posa a disposició del personatge la seva magnífica veu, avellutada i carnal, amb aquell color ombrívol però irresistiblement bell. El seu cant, per contra, no es tan ortodox, amb respiracions estranyes (que de vegades tallen el frasseig) i amb atacs a les notes agudes extremadament prudents que produeixen trencaments en la línia i en la fluïdesa del cant.

Si les Julietes eren notables i de vocalitat diferènciada, els Romeos són excel·lents.

Tant el Romeo de la Baker com el de la Garanca són una delícia per a l’oïda. Per una part les dues canten un Romeo d’una empenta juvenil irresistible, romàntics, guerrers i apassionats. La Baker emet el seu cant amb una facilitat sorprenent, fluint amb la naturalitat del que està parlant, amb una interpretació del personatge dramàticament i vocalment completes. La Garanca també aconsegueix una interpretació dramàticament excel·lent, si bé el cant no té la naturalitat de la seva il·lustre predecessora, ara, la veu és irresistiblement bella i sobrada de facultats.

Per últim, entre el Tebaldo de Nicolai Gedda i el del maltès Joseph Calleja en quedo sense cap mena de dubte amb el del tenor suec, que si bé també ja està bastant granadet, s’imposa perquè presenta un cant molt més natural i valent, amb una solidesa tècnica i d’estil fora de l’abast de l’estranya tècnica i veu aflautada del jove tenor.

Pel que fa a la direcció, les dues són complementàries partint del mateix principi: impuls dramàtic. Ara bé, la de Patanè és més brusca i vibrant, mentre que la de Luisi és més estilista i matisada.

front cover

Vincenzo Bellini – I CAPULETI E I MONTECCHI (CD01, CD02)

Beverly Sills – Julieta

Janet Baker – Romeu

Nicolai Gedda – Tebaldo

Raimund Herincx – Lorenzo

Robert Lloyd – Cappelio

New Philharmonia Orchestra – Giuseppe Patanè

Vincenzo Bellini – I CAPULETI E I MONTECCHI (CD01, CD02)

Anna Netrebko – Julieta

Elina Garanca – Romeu

Joseph Calleja – Tebaldo

Robert Gleadow – Lorenzo

Tiziano Bracci – Cappelio

Wiener Symphoniker – Fabio Luisi

 

Villazón-Netrebko: La Boheme

8 Mai 2009

Boheme-cover

Ahora que por fin se ha confirmado la retirada de Villazón de manera temporal para operarse de un quiste en las cuerdas vocales (link de la noticia), parece que empieza a tranquilizarse o a despejarse la tormenta que tenía al cantante mexicano en el ojo del huracán.

Hace dos posts, defendía su disco de Haendel a partir de sus grandes meritos como artista, y en este post quiero reafirmar lo dicho presentando su Rodolfo.

La casa alemana del sello amarillo ha tenido gran olfato y aprovechando el gran tirón de la pareja Villazón-Netrebko, sacó el año pasado la enésima grabación de La Boheme. La pregunta es ¿era necesaria otra grabación de La Boheme? La respuesta es claramente que no, habiendo como hay referencias en estudio y en directo difícilmente superables. Ahora ¿se justifica la grabación? Sí, por el extraordinario Rodolfo de Villazón y la magníca dirección de Bertrand de Billy.

Villazón pone al servicio del personaje todas sus mejores armas: voz de timbre calidísimo, fraseo apasionado y rico en matices y, lo más importante y lo que convierte a un buen cantante en un divo, carisma, empatía con el personaje y comunicatividad. No hay momentos de flaqueza vocal, y eso que en abril del 2007 empezaban sus problemas vocales que motivaron su primera retirada de los escenarios, y si mucha emoción.

“Che gelida manina!” Fragmento de la versión cinematográfica de “La Boheme” de G. Puccini. Rolando Villazón, Bertrand De Billy (hay que subir un poco el volumen)

Por su parte la Netrebko es una Mimi un tanto extraña. Su voz no posee ni la luminosidad ni la italianidad de las grandes Mimis (Freni, Tebaldi, Caballé,…) Tiene una voz bella, sí, pero demasiado apagada. Además, tiene algunos detalles técnicos discutibles, como respirar en medio de las palabras y esa extremada prudencia en el ataque al agudo, que le quitan espontaneidad a la línea de canto. En cuanto a la construcción del personaje, su Mimi no es convencional, imponiéndole un carácter más fuerte. Sus mejores momentos están en el tercer acto.

El Marcello y la Musseta de Boaz Daniel y Nicole Cabell aportan la juventud que los personajes requieren y unas voces adecuadas, al igual que el resto de sus compañeros bohemios, en un reparto que no contiene grandes nombres, a beneficio de las megastars.

En cuanto a la prestación orquestal hay que quitarse el sombrero ante la sobresaliente actuación de la Orquesta de la Radio Bávara, con un sonido excelente, y la detalladísima y muy lírica dirección de Bertrand de Billy (al que se le empieza a echar de menos en el Liceu visto el puff de su substituto).

 G.Puccini – LA BOHEME (CD1 parte 1,2 y 3. CD2 parte 1,2 y 3)

Mimi : Anna Netrebko (soprano)

Rodolfo : Rolando Villazon (tenor)

Marcello : Boaz Daniel (baritone)

Musetta : Nicole Cabell (soprano)

Schaunard : Stephane Degout (baritone)

Colline : Vitalij Kowaljow (bass)

Benoit, Alcindoro, Un doganiere : Tiziano Bracci (bass)

Chor des Bayerischen Rundfunks

Kinderchor des Stadttheaters am Gartnerplatz

Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks/Bertrand de Billy

rec. live, Philharmonie im Gasteig, April 2007

OPERA FROM THE MET: Lucia di Lammermoor (07-02-2009)

24 Març 2009

netrebko-lucia

Las funciones de está Lucia se presentaban como unas de las más glamurosas en la temporada del Met: el retorno de la superstar rusa Anna Netrebko, conjuntamente con su pareja artística, el tenor Rolando Villazón. Pero Villazón se cayó del cartel en la primera función (en el que evidenció problemas notables en la voz), y tuvo que ser substituido por el polaco Piotr Beczala (que estaba haciendo el Lensky del Oneguin en el mismo teatro) y Filianotti (que actuaba en Rigoletto) el resto de las funciones.

 

Netrebko reaparecía después de seis meses de descanso por maternidad en esta ópera de Donizetti en donde la protagonista hace frente al amor, la traición, el asesinato y la locura.

 

Netrebko comienza la función de forma destacada. La voz es penetrante pero parece recubierta por una capa de miel, de manera que los sonidos son dulces y atercipelados. En todo caso, parece que ha crecido en volumen sin perder su encanto. Su Regnava en el silenzio es bueno, y en el dúo se muestra persuasiva y complacida con su amante, un Beczala acelerado, pero de timbre adecuadísimo y sobrado de facultades para el papel. En el duo con Enrico, su canto es conmovedor (“Soffriva nel pianto”, con bellos apianamientos y buen legato) y desesperado (“Se tradirmi…)

 

Anna Netrebko y Giuseppe Filianoti-“Sulla tomba”, Duo final del Acto I  (Met, febrero 2009)

 

Anna Netrebko y Mariusz Kwiecien -“Il pallor funesto, orrendo…Soffriva nel pianto” (Met, febrero 2009)

 

Pero en la Lucia, todo esto es calentamiento para la culminación que supone la escena de la locura, y es aquí donde no está a la altura.

 

Lucia tiene estipulados nada más y nada menos que 16 minutos de canto en el que ha de combinar líneas de quejumbrosa melodía con extrema coloratura y enrevesados fuegos artificiales vocales, y Netrebko simplemente carece de la agilidad vocal para llevarla a buen puerto. Sí es cierto que emite sonidos bellos y bien engarzados, pero literalmente se salta parte de la ornamentación y es incapaz, al final, de levantar el mi bemol sobreagudo que, aunque no escrito, es casi de obligatoria ejecución, más teniendo en cuenta que en el mismo teatro y en año y medio han pasado por allí las Lucias de Dessay y Damrau.

 

Anna Netrebko-“Spargi d’amaro pianto” (Met, febrero 2009)

 

Por su parte, el polaco Piotr Beczala (substituto del cada vez más discutido y discutible Rolando Villazón), presenta un Edgardo monolítico. La voz es perfecta para el papel, con un timbre brillante y fácil, pero se le nota muy acelerado, poco sutil en el dúo con su amada, donde impone una actitud a lo macho, más que de amante comprensivo. En el dúo con Enrico, esto juega a favor suyo, ya que está realmente espectacular (dolido y amenazante), pero en la escena final hace falta más contención expresiva, sobretodo en el aria, aunque la entrega tan grande en la stretta “Tu che a Dio…” pone la piel de gallina. Tiene un gran éxito.

 

Piotr Beczala en la escena final (Met, octubre 2008)

 

Como Enrico, Mariusz Kwiecien pone sus facultades al límite, sobretodo en la primera escena de la ópera, que lo coge un poco frío, pero consigue una buena caracterización de malo, malísimo dando buena réplica a sus compañeros.

 

Gran actuación del bajo ruso Ildar Abdrazakov como Raimondo, con un grave suficiente y un agudo espectacular, muy notable en sus intervenciones en solitario y con gran respuesta del público.

 

El resto de secundarios correctos, excepto un insufrible Michael Myers (el de viernes 13!!!) como Normanno completamente afónico.

 

Armiliato dirije la partitura sin apenas cortes, con una orquesta del Metropolitan que toca como los ángeles (vaya cuerda!!), y un coro que no pasa de rutinario.

 

Links de descarga: Parte I y Parte II

 

 

FICHA ARTISTICA:

Función :Sábado, 07-02-2009

Webcast : WUFT (320 Kbps), live

 

Gaetano Donizetti (1797-1848) : Lucia di Lammermoor (1835)

 

Anna Netrebko (soprano) : Miss Lucia

Piotr Beczala (tenor) : Sir Edgardo di Ravenswood

Mariusz Kwiecien (barítono) : Lord Enrico Ashton

Colin Lee (tenor) : Lord Arturo Bucklaw

Ildar Abdrazakov (bajo) : Raimondo Bidebent

Michaela Martens (mezzo-soprano) : Alisa

Michael Myers (tenor) : Normanno

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra

Director : Marco Armiliato

ERWIN SCHROTT

2 Març 2009

cover

A l’estiu de 2008 va sortir el disc recital de presentació del baix-baríton uruguaià (més aviat baix) Erwin Schrott.

El noi, perquè només té 36 anys, ja estava cridant força l’atenció pels grans escenaris d’òpera, sobretot per les seves interpretacions del Don Giovanni al Met i al Covent Garden, i un Don Giovanni i un Mosè amb Muti a la Scala, on la crítica quasi havia apostat més per la seva “impresionant” presència escènica i dots d’actor, que per les seves qualitats vocals.

Les qualitats vocals les té, i força bones (va guanyar el primer premi del concurs Operalia al 1998). És un baix (no sé perquè es diu baix-baríton). La veu es consistent, amb un bon gra i color fosc. Va bé cap al greu (com demostra en les àries de Verdi del disc, on destaca molt l’escena de Banquo del Macbeth “Studia el passo,… Come dal ciel precipita”), i també sona net en les altures. Controla bé les dinàmiques de la veu (com demostra a l’ària de la Dannació de Faust “Voici des roses”) i s’adapta bé als diferents estils.

Pel cantó negatiu dues objeccions, que no treuen mèrit a la bona qualitat general del disc i del cantant: la primera és que el timbre no es del tot net, donant una lleugera sensació de brutícia; i la segona és una tendència descarada a la sobreactuació vocal (sobretot en l’ària del catàleg del Leoporello i en la del Mefistòfil del Faust) que no venen al cas donada la qualitat de la seva veu (les exageracions en el cant són o símptoma de desgast vocal o amaneraments de mal gust).

Un altres dels grans mèrits d’aquest baix és el de ser el marit i el pare del fill de l’Anna Netrebko (quina enveja!).

Us deixo el link de la web del disc (on hi ha videos i fotos), i al primer comentari més informació.