Archive for the 'Off topic' Category

Cigala tango.

23 Juliol 2010

Estic una mica avergonyit per haver deixat el bloc tants dies abandonat per motius tant poc edificants com el Mundial, la calor (generadora de desgana i mandra), la feina acumulada i el cansament en general per tot el que sigui rutina.

Si hagués de parlar d’òpera em costaria més tornar-hi, però l’empenta per tornar a comentar-vos un disc me l’ha donat aquest disc-concert de Diego El Cigala. A més, el proper dia 26 de juliol el cantaor donarà un concert al Liceu on interpretarà les cançons d’aquest disc (encara queden entrades).

No us enganyeu, ni m’agrada el flamenc (tot i que el respecto, i potser una peça aïllada sí que la puc apreciar amb cert gust) ni m’entusiasmen els tangos (que trobo bastant monotemàtics), però aquestes versions m’han semblat un treball molt ben acabat i amb un valor musical destacable. De tangos només conec els més famosos i manits (alguns d’ells inclosos al disc) i els que va gravar Barenboim en versió instrumental, amb ell al piano i una companyia de músics de luxe.

S’ha de dir que els músics que acompanyen al cantaor són de primera categoria (com es pot comprovar en cadascuna de les peces, amb acompanyaments al piano, guitarra, violoncel, violí i bandoneó sensacionals).

Jo em quedo amb les versions de “Sus ojos se cerraron” y “Yucali”, com a moments més virtuosos del concert (el disc es va gravar del concert directament sense retocs), i amb la veu profunda i racial, però especialment nítida i absolutament vibrant de Diego El Cigala. El seu cant és intel·ligent, dient les lletres amb tota intenció i saviesa, sense passar-se en el to flamenc, amb el punt de música-fusió perfecte.

En el link següent podeu llegir una bonica crònica del making-of del concert i el disc.

http://www.elpais.com/articulo/portada/Cigala/alma/tango/elpepusoceps/20100620elpepspor_8/Tes

És un disc molt recomanable.

Diego El Cigala – Tango (CD)

1.- Garganta con arena

2.- Las cuarenta

3.- El día que me quieras

4.- Soledad

5.- Los hermanos

6.- Nostalgias

7.- Tomo y obligo

8.- Sus ojos se cerraron

9.- Yucali

10.- En esta tarde gris

11.- Alfonsina y el mar

Off topic: El final de LOST

27 Mai 2010

Per els que no han seguit la sèrie LOST (Perdidos) us semblarà que s’està fent massa polèmica d’una cosa tant intranscendent com una sèrie de ficció de la tele, però el tema no és tant senzill. Estem parlant d’una sèrie que ha creat tot un interès a nivell internacional i que, apart d’això, ha canviat la manera de realitzar les sèries, que a partir d’ella han sofert una millora qualitativa notable en la seva producció, guions i temàtica.

El problema és quan una sèrie deixa de ser un entreteniment per a convertir-se en una obsessió, en una mena de tema de culte per a un sector de la població sempre disposats a entrar a analitzar i donar transcendència a un pur entreteniment.

Aquests seguidors són els que s’han quedat totalment decebuts per a un final, que des del punt de vista argumental, i donades les infinites línies argumentals obertes al llarg de les sis temporades, és totalment antisatisfactori. I és que la pregunta és: per arribar a aquest desenllaç eren necessaris tants capítols, tants personatges nous que apareixen i desapareixen, tantes faccions, tants misteris?

Sembla tot plegat una estafa plantejada pels productors i guionistes: van generant misteris per a despertar el interès dels espectadors, que esperaven cada capítol amb dentetes per a veure si s’anava treient l’aigua clara. Però no, cada vegada hi havia més misteris i més vies obertes. Paral·lelament s’anava anunciant que tot quedaria resolt al final de la sèrie, creant unes espectatives monumentals per a la última temporada. I al final què? Cap resposta.

Com a divertida i genial expressió d’aquesta decepció que molts dels seguidors de la sèrie (els més freaks) han tingut os deixo un muntatge basat en la famosa escena de la pelicula “El hundimiento”.

A mi personalment, que he seguit la sèrie des del seu inici sempre per la FOX, allà per l’any 2005, no m’ha semblat un final tant decebedor. Hi havia tants fronts oberts, tant dispars i impossibles d’explicar que no m’esperava pas que ho poguessin lligar tot. Durant la tercera temporada vaig estar a punt d’abandonar-la, però l’aparició del magnífic personatge de Ben Linus em va fer aguantar.

I és que, per a mi, aquesta ha sigut la gran força de la sèrie, la varietat i la magnifica presentació i creació d’uns personatges sensacionals. Tots ells plens de llums i ombres, tots moguts per un passat sempre gris, trist i convuls, i que davant de les situacions que troben a l’illa treuen el millor i pitjor d’ells.

Millor o pitjor, LOST ja s’ha acabat i passarà a formar part de la cultura moderna, com a una de les sèries precursores de la gran collita de bones produccions televisives que estem vivint actualment. I que duri!!