Archive for the 'Otello' Category

La Callas canta Verdi (II)

23 febrer 2012

Segona entrega dels recitals verdians de la Divina.

En aquesta ocasió el programa és el següent:

Otello

1. Mi parea…Mia madre aveva una povera ancella (Acte IV)

2. Piangea cantando (Acte IV)

3. Ave Maria piena di grazie (Acte IV)

Aroldo

4. Ciel, ch’io respir!…Salvami, salvami tu, gran Dio! (Acte I)

5. O Cielo!…ove son io (Acte II)

Don Carlo

6. Non pianger, mia compagna (Acte II)

7. O don fatale (Acte III)

El recital es va gravar en vàries sessions al 1963 i 1964, amb una Callas que ja pràcticament s’havia retirat dels escenaris (encara faria unes poques funcions de la Tosca), i que vocalment estava molt mermada, sobretot de la zona mitja cap amunt, on es difícil sentir-la perfectament afinada (sempre estan presents els sons calats) i el so està tibat i amb un vibrato molt marcat.

Les pàgines escollides furguen en un repertori allunyant del freqüentat per la cantat durant la seva carrera, incloent tota l’escena de Desdemona del quart acte de l’Otello, dues pàgines de la Mina de l’Aroldo, inclosa la gran escena del segon acte, i dues pàgines del Don Carlo, la en aquella època moltes vegades retallada en les funcions “Non pianger, mia compagna” de l’Elisabetta, i la mítica pàgina de la mezzo “O don fatale”.

Qui assimili l’escena de l’Otello a Desdemones de cant angelical i sons eteris a lo Te Kanawa , Tebaldi o Caballé no sortirà convençut de l’experiència Callas.

La Callas, ni en el seu moment d’esplendor, mai va posseir una veu de timbre intrínsecament bell o angelical, era la seva manera de cantar el que feia que els sons de la greco-americana sonessin sublims. Aquí trobem a la soprano interpretant una Desdemona molt humana. El fraseig és de manual i el cant ple d’inflexions que, a vegades, no acaben d’anar acompanyats d’una perfecta execució vocal, però la interpretació en conjunt és molt intensa i colpidora, acabant amb un Ave Maria molt sentit.

L’Aroldo (1857) és una revisió/refregit d’una obra anterior del geni de Busetto, el Stiffelio (1850). Cap de les dues ha tingut una vida intensa en els teatres (si bé el Stiffelio ha estat objecte d’atenció de tenors com el Mario del Monaco, Domingo o Carreras).

La segona de les pàgines incloses al recital “O Cielo!….ove son io…. Ah dagli scanni eterei….. Ah dal sen di quella tomba”, és la gran escena de Mina del segon acte. Aquesta pàgina sempre ha estat de la meva predilecció d’ençà que li vaig sentir a la Caballé (en una interpretació superba) estreta del famós recital al castell de Tholonet . La Callas està impecable d’intenció, fraseig i dicció al recitatiu (tot i que no fa, com és habitual, l’estratosfèric agut al “socorrimi”). A l’ària trobem un altre bon exemple de com s’ha de dir un text quan es canta, però a la cabaletta hi ha una certa sensació de naufragi, i és que la seva veu i facultats ja no estaven per a “estos trotes”.

Per últim, els dos fragments del Don Carlo.

La menyspreada pàgina d’Elisabetta del segon acte del Don Carlo “Non pianger mia companya”, on aquí si que una veu de timbre net i cristal·lí hi treu un petroli que la molt malenconiosa i meritòria interpretació de la Callas no pot extreure.

I per acabar, un plat fort, l’espectacular “O don fatale”, de l’Eboli. Aquesta pàgina li va al temperament de la soprano com anell al dit, i en fa una lectura més que notable, sempre que no filem prim en l’afinació i qualitat de l’emissió dels aguts (atacats amb més solvència que en les altres pàgines). És interessant comprovar com la veu de la Callas s’amotllava en aquells moments perfectament a la tessitura de la soprano falcon necessària per aquest paper, amb un greu sòlid i centre carnós.

En resum, ens trobem a una Callas ja bastant mermada de facultats però amb un domini absolut de l’estil, el fraseig, la dicció i, sobretot, de l’expressió. Ningú pot quedar indiferent davant d’una demostració de magisteri interpretatiu com el que aquí es pot trobar, i és que no ens em d’oblidar que l’òpera també és ànima.

Maria Callas-Verdi Arias II-(CD)

Otello

1. Miparea…Mia madre aveva una povera ancella (Acte IV)

2. Piangea cantando (Acte IV)

3. Ave Maria piena di grazie (Acte IV)

Aroldo

4. Ciel, ch’io respir!…Salvami, salvami tu, gran Dio! (Acte I)

5. O Cielo! Dove son io (Acte II)

Don Carlo

6. Non pianger, mia compagna (Acte II)

7. O don fatale (Acte III)

Orchestre de la Société des Concert du Conservatoire-Nicola Rescigno

(1963-1964)

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (2 de 3)

24 febrer 2011

Segona entrega de la sèrie emesa per la BBC en la que el mestre Pappano, actual director musical de la Royal Opera House, Covent Garden, fa un breu repàs a la història de l’òpera italiana.

Aquesta vegada tot el programa es centra en la figura més gran de la història de lírica italiana, i potser universal, la del gran mestre Giuseppe Verdi.

Potser és una mica excloent passar de Rossini (final del primer capítol) a Verdi sense dedicar un espai a dues figures tan transcendentals com Bellini i Donizetti, però la immensa importància de Verdi i la popularitat i qualitat de la seva obra mereixen un i deu capítols en exclusiva.

La narració intenta fer un seguiment cronològic dels principals successos en la vida i obra del compositor, lligant les diferents obres a diferents moments en la seva vida. Així se’ns relaciona La Traviata amb la seva relació llarga i socialment no gaire ben vista amb la Strepponi, Nabucco amb el Ressorgimento o Don Carlo amb la seva visió de la política i la religió.

A part de fragments musicals de vàries obres de l’autor i d’un fragment de l’escena de la bogeria de la Lucia de Lammermoor (que s’introdueix com a paradigma del romanticisme operístic i influència directa en la joventut de Verdi), les obres que es tracten en el documental són Nabucco, Rigoletto, La Traviata, Don Carlo, Aida, Otello i Falstaff.

Respecte als intèrprets que hi participen trobem les aportacions expressament realitzades per al documental de Diana Damrau (cantant la Lucia), Paolo Gavanelli parlant del Rigoletto, Renee Fleming, Joseph Calleja i Thomas Hampson parlant de La Traviata. A més de gravacions de la Sutherland (Lucia), Guleghina (Nabucco), M.Alvarez (Rigoletto), S.Keenlyside i Robert Lloyd (Don Carlo), Domingo, Te Kanawa i Leiferkus (Otello), i Bryn Terfel (Falstaff).

Respecte als llocs visitats el documental ens trasllada a la vila natal del compositor (Roncole), a la casa dels Baressi (Bussetto), Milan (Scala i Gran Hotel), la vila de Sant’Agata i a Verona. On se’ns ensenya l’orgue on tocava quan era un infant, les habitacions on dormia i composava, l’habitació on va morir, i fins i tot el barret de copa amb el que es va fer el que potser és el seu retrat més famós.

Com a curiositat, al final s’inclouen unes imatges gravades al 1901 de l’enterrament del compositor, que va ser absolutament multitudinari i que no havia vist mai.

Pappano ho explica tot amb una passió i una implicació sorprenent. Aquest senyor és un autèntic showman.

VIVA VERDI!

BBC.Opera Italia.2-Viva Verdi

http://rapidshare.com/files/399032857/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar
http://rapidshare.com/files/399033066/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar
http://rapidshare.com/files/399033186/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar
http://rapidshare.com/files/399033234/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar
http://rapidshare.com/files/399033280/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar
http://rapidshare.com/files/399033336/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar
http://rapidshare.com/files/399034467/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar
http://rapidshare.com/files/399033836/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

Ha mort Margaret Price

31 gener 2011

Amb aquesta impressionant versió del “Tu che le vanità” de la Scala al 1978 vull començar el petit homenatge que des d’aquest humil espai fem a unes de los sopranos més infravalorades (almenys és el que penso, sobretot des del punt de vista mediàtic i discogràfic) de la dècada dels setanta i vuitanta. 

El 28 de gener va morir aquesta soprano galesa nascuda al 1941. 

La seva carrera quedarà en al memòria molt lligada als principals papers mozartians, però també va freqüentar amb molt èxit uns quants papers verdians, entre els que va destacar d’una manera especial en les dues Amelies (Ballo i Boccanegra), Desdemona i Elisabetta, i va deixar empremta amb les seves Ariadna i Mariscala de Strauss. 

Com a breu biografia us deixo el que diu The Groove book of opera singers, on l’article dedicat a la soprano està signat per l’importantíssim crític Alan Blyth. 

————————–

Dame Margaret (Berenice) Price

(1941-2011)

Soprano galesa. Va estudiar a Londres, debutant al 1962 amb la Welsh National Opera com a Cherubino, cantant posteriorment Nannetta, Amelia (Boccanegra) i Mimi. Va debutar al Covent Garden en 1963 com a Cherubino; posteriorment va incloure Pamina, Marzellina, Donna Anna, Fiordiligi, la Comtesa Almaviva, desdemona, Norma i Amelia (Ballo). 

“Dove sono”-Le nozze di Figaro.Golden Gate Park, San Francisco-Kurt Adler

Al festival de Glyndebourne va cantar l’Angel (Jepha) en 1966, posteriorment Kostanze i Fiordiligi. En 1967 va apareixer coma Tatiana a Aldeburgh. El seu debut americà no va arrivar fins al 1969 a San Francisco amb la Pamina, amb posteriors aparicions a la mateixa ciutat com Nanetta, Fiordiligi i Aida.

En 1971, va fer el seu sensacional debut a Alemanya com Donna Anna a Colònia, i a Munich com a amelia (Boccanegra), retornant al teatre bavarès en els papers de Ariadne, Adriana Lecouvreur, la Mariscala i els papers mozartians. Va cantar a Chicago, La Scala i a l’ôpera de Paris, amb la que va visitar Nova York en 1976, com la Comtesa d’almaviva i Desdemona, rol amb el que va fer le seu debut tardà al Met en 1985.

El seu repertori també incloïa la Joana d’Arc i l’Elisabetta de Valois de Verdi.

Ave Maria-Otello-Paris, 1976-Solti

Les seves gravacions discogràfiques incloent la majoria dels seus rols mozartians, Amelia (Ballo) y Desdemona (les dues amb Georg Solti) i l’Isolda amb Carlos Kleiber. Price va ser una sensible i dotada intèrpret d’un ampli repertori de lieder, donant recitals i gravant després de que abandonés els escenaris al 1994. La seva retirada definitiva va arribar a l’octubre de 1999.

“Beim Schlafengehen”-Quatre últims lieders-Royal Festival Hall 1981.London Symphony-Andre Previn.

La veu de la Price en els seus primers anys lluïa un timbre dolç i brillant, molt flexible i amb molta força dramàtica. Posteriorment va perdre part d’aquella puresa, però va agafar mes calidesa i més varietat expressiva.

Alan Blyth

————————–

D’entre els papers que l’he sentida interpretar en disc us recomano les seves Comtessa (amb Muti per Emi), la Amelia (Un ballo en maschera amb Solti), l’Elisabetta de Valois (La Scala amb Abbado) i la Desdemona (en directe o estudi amb Georg Solti), entre d’altres.

A continuació us adjunto unes quantes gravacions que he pogut trobar en la xarxa (inclouen dues de les anteriors recomenades).

Descansi en pau. Nosaltres sempre la recordarem pel seu art.

 

Giuseppe Verdi – Un ballo in maschera  (1 i 2)

Riccardo – Luciano Pavarotti

Renato – Renato Bruson

Amelia – Margaret Price

Ulrica – Christa Ludwig

Oscar – Kathleen Battle

Silvano – Peter Weber

Samuel – Robert Lloyd

Tom – Malcolm King

Un Giudice – Alexander Oliver

Servo d’Amelia – Peter Hall

National Philharmonic Orchestra-Georg Solti (1982)

 

Wolfgang Amadeus Mozart – Die Zauberflöte (1, 2 i 3)

Sarastro – Kurt Moll

Tamino – Peter Schreier

Sprecher – Theo Adam

Konigin der Nacht – Luciana Serra

Pamina – Margaret Price

Erste Dame – Marie McLaughlin

Zweite Dame – Ann Murray

Dritte Dame – Hanna Schwarz

Erster Knabe – Frank Höher

Zweiter Knabe – Michael Diedrich

Dritter Knabe – Friedemann Klos

Papagena – Maria Venuti

Papageno – Mikael Melbye

Monostatos – Robert Tear

Erster Geharnischter – Reiner Goldberg

Zweiter Geharnischter – Heinz Reeh

Erste Priester – Theo Adam

Zweiter Priester – Armin Ude

Dritter Priester -Pilvin Advart

Staatskapelle Dresden-Rundfunkchor Leipzig-Colin Davis (1984)

Giuseppe Verdi – Otello (1 i 2)

Otello – Plácido Domingo

Iago – Kostas Paskalis

Desdemona – Margaret Price

Emilia – Jane Berbie

Opera de Paris – Nello Santi (1978)

El primer Otello de Plácido Domingo.

9 Juny 2010

Avui us porto una cosa realment especial, i és que si alguna associació entre cantant i personatge ha estat modèlica i electritzant ha sigut la de l’Otello verdià amb el mestre madrileny.

Per a il·lustrar aquesta simbiosi utilitzaré fragments i testimonis extrets del llibre de l’Helena Matheopoulos dedicat al Plácido Domingo titulat “Mis personajes, mi vida” on el propi mestre reflexiona sobre tots els principals papers de la seva carrera.

Quan toca parlar de l’Otello el capítol comença així:

“Si hem de parlar d’un paper que Domingo hagi portat a escena fent-lo seu gràcies a al seu magisteri i al seu extraordinari domini del personatge, al mateix temps que durant l’últim quart de segle hagi constituït el paradigma de la interpretació del anomenat paper, sense cap mena de dubte escolliríem Otello. El va cantar per primera vegada en 1975, als trenta-quatre anys, a l’Òpera Estatal d’Hamburg, contra l’opinió de tothom. Els experts en veu, els crítics, els empresaris i el mateix Rolf Liebermann estaven convençuts que seria la seva ruïna. L’única veu al seu favor – a part de la convicció interna de que la part era ideal per a ell i ell par ella – va ser la de Birgit Nilsson: «En el moment que vaig sentir en Plácido per primera vegada, a la NYCO en 1966 fent de don Rodrigo uns tres anys abans de que cantéssim junts, vaig pensar: estic segura de que aquest home serà un gran Otello…. Però la gent no em va prendre en serio. Em deien: Com podrà fer un paper tant dramàtic amb una veu de tant lirisme?Però jo ja podia escoltar a Otello en ell. I em vaig sentir molt gratificada quan es va complir la meva predicció».

No hi ha, almenys que jo sapiga, filmacions d’aquelles primeres funcions, però si ni ha un d’una funció a l’any següent a l’Òpera de Paris, acompanyant de Margaret Price i Gabriel Bacquier, dirigits per Georg Solti, que ens permet veure una mica com eren els primers “moros” del tenor madrileny. Escoltem l’entrada del personatge.

Es va complir des de el primer Otello en 1975. Domingo es el primer en admetre que l’Òpera Estatal d’Hamburg, amb el seu gerent August Everding, que dirigia la producció, van fer tot el necessari per subsanar totes les dificultats durant la preparació, de manera que es van crear unes condicions ideals. La resta del repartiment – igualment ideal (segons Matropoulos) –es completava amb la Desdemona de Katia Ricciarelli, el Iago de Sherrill Milnes, i amb la presència de grans cantants inclús en els papers secundaris (Werner Holleg, Hans Sotin i Hannah Schwartz). L’orquestra estava sota la direcció de James Levine. Els assajos van ser molt intensos. Domingo recorda haver fet més de 150 hores”

Un dels fragments on Domingo s’imposa sobre altres cantants més dramàtics (Del Monaco o Vickers, per exemple) és en el magnífic duo final del primer acte, on Domingo es capaç de reflexar tota la tendresa i la humanitat del personatge envers la seva estima Desdemona (en el vídeo la sempre elegant Margaret Price), per això el cop de creure-la infidel serà totalment brutal.

Sherrill Milnes respecte a l’ocasió comenta:

“No puc dir si Plácido estava nervós o no. Sap guardar-se aquestes coses per a ell mateix. Sempre es mostra serè i afable. El que sí puc dir és que ja era un Otello esplèndid. L’Otello de Plácido és una fita en la història del paper, perquè malgrat que el personatge expressi una gran força, també es percep la seva vulnerabilitat. El fet de que no tingui un poder vocal d’un Del Monaco o un Vickers l’afavoreix. Un s’estima el seu Otello, plora per ell, estima les seves paraules. Ell les llença, les mossega, les acarona, en sent cadascuna d’elles.

Va haver més de 58 sortides a escena, però ho cregueu o no, aquest no va ser el màxim que vam aconseguir amb un Otello. El rècord el té l’última d’una sèrie de funcions a l’Òpera Estatal de Viena en 1989. Una vegada més, Katia feia de Desdemona i el director d’orquestra era Michael Schoenwandt. Des del començament vam tenir la sensació que hi havia una mena d’electricitat a l’aire, que aquella nit els astres ens eren favorables – un Strenstunde, com diuen els alemanys amb tanta precisió – i al final del segon acte, en el duet amb Iago, la sala va esclatar. La gent va enfollir! Al final, tots van sortir a saludar, el soli, el tutti, i mitja hora després o quaranta o cinquanta sortides a escena després, encara hi eren allí. Llavors ja estaven una mica cansats de somriure, diguem, al estil de les celebracions de les bodes. Per fi, passada una hora i mitja ens vam retirar, després de 101 sortides a escena”

Un altre moment on Domingo ha aconseguit portar les possibilitats dramàtiques del personatge al paroxisme és en el “Dio, mi potevi”, del tercer acte. Aquí Otello, dut per l’engany de Iago, ja està totalment enverinat per la idea de la infidelitat de Desdemona, i el dolor inicial es converteix en ràbia. En 1976, data del vídeo, estava força bé, però en la dècada dels noranta estava sublim.

Està clar que Otello és la màxima creació del madrileny, on ha aconseguit la identificació total amb el personatge, i en amb el que qualsevol aficionat a l’òpera l’associa immediatament, i de fet, l’Elijah Moshinsky, que ha treballat amb ell en almenys dues produccions de l’obra arriba a la conclusió de que:

“L’Otello de Domingo és insuperable en la història del paper. La creació d’aquesta part és el fruit de tota una vida dedicada a l’òpera. És comparable als autoretrats de Rembrandt, cada vegada més aconseguits, més expressius”

Per últim podem llegir el testimoni del propi Domingo:

“Aquest és el paper que preocupava a tothom. M’aconsellaven no fer-ho perquè, segons l’opinió general, podia fer-me malbé la veu. Sempre vaig estar segur de poder interpretar-ho, sentia que era un bon paper per a mi, malgrat que quan el vaig fer per primera vegada, a l’Òpera d’Hamburg, era molt jove. Apenes feia trenta-quatre anys. Crec que aquell primer Otello va ser excepcional, amb Katia com Desdemona i Sherrill en el Iago. Jimmy era el director d’orquestra i August Everding el d’escena. Va haver-hi una gran agitació i commoció a la premsa i amb els directors dels teatre d’òpera, que van acudir d’arreu. Per descomptat que, quan comparo aquelles funcions amb les de vint o vint-i-cinc anys després, m’adono que podria haver fet la part molt millor, podia haver estat més potent. Clar que això de ninguna manera significa que aquelles primeres funcions no em satisfessin.”

Per últim us deixo un curiós vídeo de l’any 1979 on Domingo comenta les seves preocupacions per la interpretació del personatge. Parla del maquillatge, de l’expressió, dels sentiments,…, com sempre, més pendent de l’autenticitat dramàtica que de les tremendes dificultats vocals de la partitura. Domingo és l’artista ideal.

No vull afegir res més a les paraules del mestre, que amb un criteri absolutament rigurós reconeix que, tot ja apuntar moltes coses positives, la seva visió dramàtica i vocal del personatge aniria madurant i millorant amb els anys. Però no ens enganyem, el primer Otello de Domingo ja és un tros d’Otello.

 Giuseppe Verdi – Otello (CDs)

Placido Domingo (Otello).

Sherrill Milnes (Iago).

Katia Ricciarelli (Desdemona).

Werner Hollweg (Cassio).

Heinz Kruse (Rodrigo).

Harald Stamm (Ludovico).

Orquestra i Cors de l’Òpera Estatal d’Hamburg – James Levine (1975)