Archive for the 'Ozawa' Category

Preparant La Dama de Piques

14 Juny 2010

El pròxim dissabte dia 19 comencen les funcions de la Pikovaia Dama (La dama de piques) al Liceu. És curiós que no hagin passat més de set temporades per a que es torni a reposar al teatre, després de les funcions de la temporada 2002-2003 que es van muntar per a que es pogués lluir el Plàcido Domingo (autèntic reimpulsor del títol en la última dècada) cosa que al final no va passar perquè va cancel·lar per causa d’una bronquitis, i és que comparada amb altres obres més conegudes del repertori La dama de piques s’ha programat quatre vegades en el Liceu en els últims 30 anys, més que per exemple títols com Andrea Chenier, La Favorita, Faust, La forza del destino, Un ballo in maschera, Il barbiere de Siviglia, La Cenerentola, Don Pasquale, Falstaff, Ievgueni Onieguin, Meistersinger, Rigoletto…, o tantes com Madamma Butterfly, Le nozze di Figaro, Otello, Parsifal o Turandot.

La primera d’elles va ser la temporada 1980-1981, amb la companyia del Kirov de visita, la segona al 1991-1992 (amb producció del propi Liceu, la mateixa que es veurà ara i que es va veure al 2003) en el primer moment de l’esclat internacional del títol (gràcies al protagonisme de la Freni i Atlantov en disc i a l’Òpera de Vienna), i les del 2003 amb el títol ja consolidat al repertori dels teatres gràcies a que el 1999 el Plácido va decidir apostar fort pel paper protagonista.

Durant aquesta dècada La dama de piques s’ha mantingut present en les temporades de tots els grans teatres, i el Liceu fa una bona aposta al reposar-la, ja que s’aprofita una producció pròpia força solvent (i per tant barata) i se’ns promet un repartiment la mar d’interessant, encapçalat pel tenor dramàtic canadenc Ben Heppner.

I és que La dama de piques és una òpera de tenor. El Hermann, que és el protagonista, és un paperàs per un tenor dramàtic, on el cant és intensíssim i continuat, ja que està present en totes les escenes, i fins i tot es parla que és una mena d’Otello de l’òpera rusa.

Però bé, parlem de l’obra, i en primer lloc fem una ullada al que recull la pàgina web del Liceu:

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Sintesis_argumental/Pikovaia_Dama_cat.pdf

“Òpera en tres actes.

Llibret de Modest Txaikovski basat en l’obra de Puixkin (1833). Música de Piotr Ílitx Txaikovski. Estrenada el 7 de desembre de 1890 al Teatre Mariinski de Sant Petersburg. Estrenada al Gran Teatre del Liceu l’1 de desembre de 1922.

Pikovaia Dama (La dama de piques) de Piotr I. Txaikovski, composta per encàrrec dels Teatres Imperials Russos i estrenada al Teatre Mariinski de Sant Petersburg el 1890 amb un èxit extraordinari, forma part del gran patrimoni operístic rus elaborat a partir d’una obra de Puixkin, en aquest cas amb llibret de Modest Txaikovski, germà i estret col·laborador del compositor. Però l’obra s’aparta de la font original per adaptar-se als models de la grand opéra francesa del moment: trasllada l’acció al segle XVIII, sota el regnat de Caterina la Gran, inclou escenes de la vida de la ciutat i de la cort imperial i, sobretot, fa molt més complexa la figura del protagonista, Hermann –en Puixkin un alemany cínic i lineal–, que converteix en un personatge molt influït per altres figures de la literatura russa, especialment Dostoievski.

La brillant partitura, que incorpora interessants referències a la música del segle XVIII i també a la música popular i religiosa russes, serveix la tragèdia amb una gran eficàcia.”

Com sempre no és molta informació però sí un bon apunt.

Efectivament l’obra es basa en un comte de Pushkin que es centra en el motiu del jugador. Per a l’escriptor la figura del protagonista, Hermann, no és la de l’home dominat per la passió de guanyar o perdre una partida darrere l’altra, sinó la de qui creu poder posseir el secret que li asseguri vèncer en el joc i canviar així el seu destí. Aquest desig l’arrossegarà a la tragèdia, a la seva pròpia autodestrucció. A partir del moment en que Hermann descobreix que la vella comtessa- la Dama de Piques- ha fet fortuna al joc gràcies al secret de tres cartes, viu només per descobrir-lo, cosa que el porta al crim i la follia: primer mata ala comtessa, que mor sense confessar el secret, després rebutja Lisa, la seva promesa, i, quan l’espectre de la morta li confia quines són les tres cartes (el tres, el set i l’as) que el faran guanyar, hi aposta tot el que té; però quan juga la darrera, no és l’as la que surt sinó la “dama de piques”, com una burla cruel que la comtessa l’adreça des de la ultratomba al seu assassí. Hermann enfolleix i és internat en un sanatori psiquiàtric.

L’òpera de Tchaikovsky, amb llibret del seu germà Modest, hagué d’atenuar la crudesa del text: trasllada l’acció de la Rússia contemporània al autor a l’època de Caterina la Gran, féu que tant Lisa com Hermann es suïcidessin- un final teatralment més efectista-, incorporà al relat escenes folklòriques i de l’alta societat russa, i acabà l’obra amb el perdó pòstum de l’estimada, que Hermann sent just abans de morir.

El resultat és una obra molt brillant, molt ben construïda i amb una riquesa musical marca de la casa Tchaikovsky (amb picades d’ull als seus músics favorits), que no distorsionen amb la varietat de sentiments encontrats que l’obra de Pushkin generen a l’espectador, sobretot vers Hermann, l’autèntic protagonista del drama.

————————-

ARGUMENT I LLIBRET

“Hermann, jove militar sense fortuna i obsedit per la passió del joc, s’ha enamorat de Lisa, néta d’una vella i poderosa dama moscovita, la comtessa.

Veiem la primera intervenció del tenor, on directament se’ns presenta Hermann com una persona obsessiva, dominat pels sentiments vers una dona desconeguda (Lisa) a la que estima en secret i a la que creu que no pot apropar-se sinó és millorant el se estatus. La interpretació corre a càrrec de Plácido Domingo en les funcions al Met de 1999, dirigides pel mestre Gergiev.

Aquesta, quan era Jove i bella, molt aficionada al joc, hauria conegut a París el comte de Saint-Germain, el famós alquimista, que li hauria lliurat el secret de les tres cartes –que li van permetre guanyar la seva gran fortuna– a canvi d’una nit d’amor; després, ella el revelà al seu marit i a un jove amant, però fou advertida en somnis que moriria quan un tercer home intentés arrencar-li el secret.

Aquesta història fascina Hermann, que sedueix Lisa, penetra a les habitacions de la comtessa i li exigeix amb tal violència el secret que la vella mor de por.

Veiem ara el final del primer acte, on es consuma la seducció de Hermann a Lisa, presentant-se de sobte al seu dormitori. El fragment inclou un aira de Lisa, l’arioso de Hermann i el duo final (amb una música arrebatadora). Els protagonistes són Plácido Domingo, Galina Gorchakova (Lisa) i Elisabeth Soderstrom (Comtessa).

Ara l’aria de Hermann pel gran Vladimir Atlantov (Viena, 1992), en una interpretació menys visceral que la del madrileny i molt més idiomàtica. La veu és magnífica i el seu cant exquisit. Dirigia Seiji Ozawa, i Lisa és la Mirella Freni.

El seu espectre li revela les tres cartes màgiques –el tres, el set i l’as– que li permetran guanyar.

Veiem aquesta inquietant escena amb el Plácido Domingo i l’Elisabeth Soderstrom

Placido Domingo and E. Soderstrom in Queen of Spades.

Lisa, desesperada pel comportament del seu amant, se suïcida.

Sentim la gran aira de Lisa per Mirella Freni. Vienna, 1992.

Hermann es precipita a apostar sobre les cartes secretes. Guanya amb les dues primeres i, embriagat amb aquesta victòria, canta el seu nihilisme: la vida és només un joc i la sola realitat és la mort. Enfrontat al príncep Ieletski, antic promès de Lisa, perd tots els diners guanyats quan la tercera carta, l’as, s’ha convertit a les seves mans en la dama de piques, contrafigura de la comtessa, l’espectre de la qual torna, com una burla, davant el jove desesperat, que es dispara un tret al cor.”

Ara podem escoltar i veure el final de l’òpera de la mà d’Atlantov i Domingo, en dos fragments successius.

I per acabar us deixo La Pastoral de la primera escena del segon acte, un Intermezzo titulat “La sinceritat de la pastora”, exemple de teatre dins del teatre, (una representació que es fa durant la gran festa al palau del governador). En aquest Intermezzo Tchaikovsky aprofita per fer un homenatge en tota regla al seu adorat Mozart. Canten Putilin, Polenzani, Borodina i Trifonova, dirigits per Gergiev.

Llibret:

Us deixo links on podreu trobar el llibret de l’obra en català i castellà.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/Obres/Temporada_2009_2010/Operes/dama_piques/Dama_llibret.pdf

http://www.kareol.es/obras/ladamadepicas/picas.htm

————————-

AUDICIONS

Com a audicions per anar preparant l’obra us adjunto les dues versions relacionades directament amb els fragments de vídeo anteriors.

La primera és la versió d’estudi gravada al començament dels 90s amb un cast estelar format per Atlantov, Freni, Hvorostovsky, Leiferkus i Forrester i dirigida per Seiji Ozawa, amb la seva excel·lent Boston Symphony. Versió orquestralment opulenta i cantada primorosomant.

En segon lloc una de les funcions del met de l’any 1999 amb Domingo, Gorchakova, Hvorostovsky, Putilin i Soderstrom, en una versió musicalment molt més electritzant gràcies a l’abassagadora direcció de Valery Gergiev.

P.I.Tchaikovsky – Pikovaia Dama (Cd01, Cd02, Cd03)

Lisa, Mirella Freni

Hermann, Vladimir Atlantov

Yeletsky, Dmitri Hvorostovsky

La comtessa, Maureen Forrester

Tomsky, Sergei Leiferkus

Boston Symphony Orchestra-Seiji Ozawa

P.I.Tchaikovsky – Pikovaia Dama (part01, part02, part03)

Lisa, Galina Gorchakova.

Hermann, Plácido Domingo.

La comtessa, Elisabeth Soderstrom.

Yeletski, Dimitri Hvorostovsky.

Tomsky, Nicolai Putilin.

Metropolitan Opera Orchestra and Chorus-Valery Gergiev (1999)

 ————————-

DADES DE LA PRODUCCIÓ

Direcció musical-Michael Boder

Direcció escena-Gilbert Deflo

Escenografia-William Orlandi

Vestuari-William Orlandi

Il·luminació-Albert Faura

Coreografia-Nadejda Loujine

Producció-Gran Teatre del Liceu

Funcions: 19, 22, 25 i 28 de juny; 1 i 4 de juliol

Repartiment

Hermann, Ben Heppner
Lisa, Emily Magee
Comte Tomsky, Lado Ataneli
Príncep Ieletsky, Ludovic Tézier
Polina, Elena Zaremba
La comtessa, Ewa Podles
Txaplitski, Mihail Vekua
Txekalinski, Francisco Vas
Maixa, Claudia Schneider
Narumov, Kurt Gysen
Surin, Alberto Feria
La governanta, Stefania Toczyska
Mestre de cerimònies, Jon Plazaola
Prilepa, Michelle Marie Cook

Preparant la Salome de Richard Strauss

23 Juny 2009

salome-Liceu-Bofill

Una altra vegada arribo tard, ja portem tres funcions, però és que no tinc tot el temps que desitjo per dedicar-me al blog.

La òpera que s’està oferint ara al Liceu és la Salome de Richard Strauss, tot un plat fort del repertori.

Aprofitem la informació que dona la pàgina web del Liceu per a introduir una mica l’obra. 

“Llibret basat en la traducció alemanya de Hedwig Lachmann de l’obra d’Oscar Wilde. Música de Richard Strauss. Estrenat el 9 de desembre de 1905 a la Hofoper de Dresden. Estrenat al Gran Teatre del Liceu el 29 de gener de 1910.

Salome és la primera òpera que obre nous camins al gènere després de l’impacte wagnerià i sintonitza amb els nous corrents que el món de Berlín havia incorporat al teatre, en què coexisteixen simbolisme i decadentisme amb un expressionisme incipient. Acollida amb entusiasme —malgrat l’escàndol que després suscità a Berlín, Londres o Nova York—, es convertí en una de les òperes del segle XX més admirades i representades.

El tema bíblic de Salomé —la decapitació de Joan Baptista a causa del ressentiment d’Herodies per l’anatema del profeta al seu matrimoni incestuós amb el tetrarca Herodes Antipas, amb la utilització de la fascinació que per la seva filla Salomé sent el lasciu padrastre— s’insereix de ple en l’art de la fi de segle. Però Oscar Wilde, impressionat per l’obra del pintor simbolista Gustave Moreau sobre Salomé (1871-1877), alterà la tradició bíblica que fa de la filla una noieta ingènua que obeeix passivament els dictats de la mare i porta, impàvida, la safata amb el cap sagnant, per fer-la una dona que protagonitza la història amb plena consciència, posseïda d’un obsessiu desig sexual per Jochanaan, i reclama el cap del profeta, que no ha volgut cedir al seu amor.

La música dóna, però, una nova dimensió al text decadentista de Wilde. La morositat deliqüescent es converteix en violenta força expressiva, la càrrega retòrica desapareix substituïda per un crescendo dialèctic que subratlla amb eficàcia aclaparadora l’orquestra. Hi són presents, amb plenitud, els grans recursos musicals straussians: la sumptuositat tímbrica de l’orquestra, el brillant cromatisme sonor, la utilització de la melodia contínua i dels leitmotiv, els silencis fets música, el caràcter imitatiu dels sons, l’alternança del crit amb la punyent onada melòdica, de la consonància amb la dissonància.”

ARGUMENT (de la Wikipedia)

Transcurre en una noche de luna llena en el palacio de emperador, durante el reinado de Herodes Antipas y narra la historia de Salomé y Juan el Bautista.

Hastiada de la fiesta que se celebra en palacio la joven princesa de Judea, Salomé, pide ver al extraño prisionero que alojado en la cisterna proclama la llegada del Mesias. Es Iokanaan (Juan, el bautista).

Al contemplarlo, Salomé se enamora y le ruega que acceda a sus deseos carnales. El profeta la rechaza violentamente y la maldice. La joven jura venganza, es la primera vez que alguien no accede a sus caprichos.

El pervertido Herodes que gusta de su hijastra Salomé, le pide que baile a cambio de un deseo, cualquier deseo que tenga. Salomé le hace jurar que cumplirá su palabra, y a pesar de las protestas de su madre Herodías, la esposa de Herodes, baila la danza de los siete velos. Luego de bailar, Salomé pide su deseo: la cabeza del profeta en un bandeja de plata.

Herodes intenta desesperadamente satisfacerla con otras cosas para persuadirla de su insensatez. Pero ella está convencida de que lo único que desea es la cabeza del hombre. Finalmente Herodes accede.

La ejecución del Bautista es el punto álgido de la obra, no se ve en escena pero la orquesta es la encargada de registrar el momento.

Un guardia entrega la cabeza en la bandeja a Salome que enloquecida de placer hace el monólogo culminante de la ópera “Ah, no quisiste besarme, ahora yo te besaré”.

Desquiciada, le declara su amor ante la mirada espantada de los presentes. En el momento en que la princesa besa la cabeza sangrante del profeta, Herodes ordena a los soldados que la liquiden.

VERSIONS PER ANAR FENT UN TAST

SOLTI-NILSSON (CD01, CD02)

solti-salome

Birgit Nilsson (Soprano – Salome)

Eberhard Wachter (Barítono – Jokanaan)

Gerhard Stolze (Tenor – Herodes)

Grace Hoffman (Mezzo Soprano – Herodias)

Waldemar Kmentt (Tenor – Narraboth)

Wiener Philharmoniker – Sir Georg Solti

OZAWA-NORMAN (CD01, CD02)

ozawa-salome

Herodes………..Walter Raffeiner

Herodias……….Kerstin Witt

Salome…………Jessye Norman

Jochanaan………James Morris

Narraboth………Richard Leech

Staatskapelle Dresden – Seiji Ozawa

DADES DE LA PRODUCCIÓ (cast del primer repartiment)

Titol: Salome

Direcció: Guy Joosten

Escenografia: Martin Zehetgruber

Vestuari: Heide Kastler

Il·luminació: Manfred Voss

Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu/ Teatre Reial La Monnaie De Munt (Brussel.les)

Direcció musical: Michael Boder

Herodes: Robert Brubaker

Herodias: Jane Henschel

Salome: Nina Stemme

Jochanaan: Mark Delavan

Narraboth: Francisco Vas

Page: Anna Tobella

 

DATES: 25-06-2009 (20:00 h); 28-06-2009 (17:00 h); 29-06-2009 (20:00 h); 01-07-2009 (20:00 h); 02-07-2009 (20:00 h); 04-07-2009 (20:00 h); 05-07-2009 (17:00 h); 07-07-2009 (20:00 h)

La Elektra de la Behrens

22 Abril 2009

elektra

 

L’Elektra és una d’aquelles òperes irresistibles per a qualsevol amant del gènere. Concebuda en un únic acte, ens presenta una història digna d’un psicho-thriller cinematogràfic on la protagonista està obsessionada per venjar la mort del seu pare Agamenon, que ha estat víctima de la traïció de la seva dóna Klytamnestra. Així, el personatge d’Elektra és al centre de l’escena tot el temps i ha de cantar molt i molt difícil.

 

La Behrens ha sigut una de les grans dramàtiques de l’última generació, més que per la veu, més petita i flexible del normal per aquesta tipologia vocal, pel seu caràcter interpretatiu (sempre se l’ha considerat una gran actriu, sobretot en aquests papers de dóna forta, on ha donat el millor de si mateixa).

 

Són exemples d’això les seves Leonores (Fidelio), Brunildes o Isolda. Al Liceu vam tenir la sort de fruir de la seva Brunilda en aquella excel·lent Valquíria en versió concert en els anys d’exili després de l’incendi, on amb el Robert Hale (Wotan) van fer un tercer acte que és de les millors coses que he sentit en la meva vida.

 

 

Tornant a l’Elektra, la Behrens està excel·lent. Si bé, i com ja he dit, no té la veu d’una Nilsson, una Borkh o fins i tot d’una Marton (una altra magnífica Elektra), sonant una mica “aniñada” la veu corre amb molta facilitat i l’agut és brillant. És en el fraseig i en la intenció on Behrens és Elektra de cap a peus.

 

Com a Klytamnestra ens trobem a una madura Christa Ludwig (aquesta és una de les més grans, sens dubte, de tots els temps). És una llastima que no gravés el paper 10 anys abans, perquè malgrat que el timbre encara es conserva intacte, la veu ha perdut opulència. La caracterització és molt bona, i només per sentir aquest mite de la lírica val la pena sentir la gravació.

 

A la Chrysostemis de la Secunde li passa una mica al contrari que a l’Elektra de la Behrens: la veu és potser massa gruixuda per a un paper al que normalment s’apropen sopranos més líriques (això no vol dir que hagin de ser veus petites, ja que cal projectar la veu amb força per vèncer la densa orquestració straussiana). La seva interpretació és més plana, quedant un pas per darrera de les seves companyes de repartiment.

 

L’Orest de Hynninen i l’Agysth de Ulfung són correctes, tenint en compte el seu reduït pes dintre del conjunt.

 

La gravació és en directe i té com a base les representacions semi-escenificades a Boston el novembre de 1988. Seiji Ozawa, com bon japonès és un director minuciós i molt atent al detall, preocupat d’obtenir un so nítid i matisat de cadascuna de les famílies de l’orquesta, això fa que de vegades de mirar tant l’arbre no es capaç de veure el bosc (com li passa en la seva ensopida Salomé o els seus imfumables Comtes d’Hoffmann). L’Elektra és una òpera complicada per l’orquestra, però en la meva opinió per una òptima interpretació ha de primar més la tensió dramàtica que l’orfebreria orquestral (en això la versió de Barenboim amb la Polaski és referencial, quasi brutal). Aquí Ozawa és manté bastant fidel a la seva filosofia, obtenint una lectura molt rica d’una Boston Symphony en estat de gràcia (quins metalls!!! i quines fustes!!!), però aconsegueix mantenir la tensió en una lectura més intensa del que normalment ens té acostumats.

 

RICHARD STRAUSS (1864-1949)

ELEKTRA (CD1 , CD2)

Tragedia en un acto de Hugo von Hofmannsthal

 

BOSTON SYMOPHONY ORCHESTRA

TANGLEWOOD FESTIVAL CHORUS

SEIJI OZAWA

 

Klytämnestra: CHRSITA LUDWIG

Elektra: HILDEGARD BEHRENS

Chrysothemis: NADINE SECUNDE

Aegisth: RAGNAR ULFUNG

Orest: JORMA HYNNINEN