Archive for the 'Panerai' Category

El Falstaff passat i la Bolenna present.

27 gener 2011

Per fi he trobat un moment per poder dedicar-me amb una mica de tranquil·litat a escriure. Les festes nadalenques, quan es tenen tres criatures petites, són tant il·lusionants com esgotadores, i la ressaca de la tornada al treball encara és pitjor.

El fet es que us vaig abandonar el dia 22 de desembre, just quan començava les vacances, sense cap ni un comentari de les funcions del Falstaff que es donaven al Liceu. I amics, van ser unes notables funcions (almenys en la part musical).

El repartiment principal (el que jo vaig veure) va ser molt homogeni, apuntalat per les excel·lents prestacions (per ordre segons el meu criteri) del Ludovic Tezier (Fenton), Mariola Cantarero (Nanneta) i Ambrogio Maestri (Falstaff). La Fiorillo va fer una histriònica (vocalment) Quickly, molt en la línia de l’inesborrable emprenta de la Barbieri, i correctes la resta dels principals, entre ells una disminuïda Cedolins, que en la meva opinió ja no tornarà a treure el cap.

No tinc cap fragment de les funcions, així que us deixaré, al final, les meves dues versions favorites de l’obra. Es tracta, en primer lloc, de la mítica gravació d’EMI dirigida per Herbert von Karajan en la dècada dels 50 amb tota una constel·lació d’estrelles encapçalades pel genial Falstaff del Tito Gobbi; i en segon lloc la més moderna gravació (tot i que ja té 30 anys) dirigida pel gran mestre Carlo Maria Giulini, amb un altre repartiment estel·lar encapçalat pel sotil Falstaff de Renato Bruson (es pot trobar per la xarxa vídeo d’unes funcions a Los Angeles amb practicament el mateix repartiment, si podeu no us la perdeu).

Per altra part, des de fa uns dies s’estan representant al Liceu les funcions de l’Anna Bolena de Donizetti amb un repartiment, sobre el paper, ple de grans noms: Gruberova, Garanca, Colombara i Bros.

L’Anna Bolena és una òpera molt especial en la meva vivència operística ja que va ser en les anteriors funcions de l’obra que es van fer al Liceu, la temporada 92-93, quan vaig anar per primer cop al teatre. I la veritat va ser que em vaig sentir una de les sensacions d’eufòria més grans que m’he endut en la vida.

La veritat és que jo en aquella època ja havia escoltat molta òpera, però ni el belcanto, ni els cantants actuals estaven en les meves preferències, refugiat com estava en les gravacions dels anys 50-60-70. Així, quan la senyora Gruberova va començar a cantar em vaig quedar de pasta de moniato, i quan vaig veure l’efecte hipnòtic que el seu art causava en tot el públic (m’incloc) i la posterior histèria col·lectiva, va ser quan en vaig adonar que els discs estaven molt bé, però que l’òpera era un espectacle total que s’havia de viure al moment i en directe (i això fins avui).

Automàticament em vaig tornar un devot de l’Edita, i durant mols anys fervent defensor i seguidor, tot fins que hom va descobrir el que havien fet senyores com la Gencer, la Caballé i la Sutherland, llavors em vaig adonar que, sense treure mèrits al seu art, aquesta senyora en el repertori belcantista ens dona gat per llebre.

En les funcions actuals, 18 anys després, repeteixen Gruberova i Bros (que en aquelles va exclatar), i em sembla que quan vagi viuré un déjà vu.

La informació de les funcions la podeu trobar en la pàgina web del Teatre.

http://www.liceubarcelona.cat/detall-obra/obra/anna-bolena.html

A part dels links amb antics posts de les Bolennes de la Sutherland i la Caballé, us deixo les versions absolutament referencials de la Callas, en l’històric revival de la Scala de 1957, i a una suprema Gencer en el festival de Glyndebourne de 1965.

Disfruteu de tot.

——————-

Giuseppe Verdi-FALSTAFF

John Falstaff – Tito Gobbi

Ford – Rolando Panerai

Fenton – Luigi Alva

Dr. Cajus – Tomaso Spataro

Bardolfo – Renato Ercolani

Pistola – Nicola Zaccaria

Mrs. Alice Ford – Elisabeth Schwarzkopf

Nannetta – Anna Moffo

Mrs. Quickly – Fedora Barbieri

Mrs. Meg Page – Nan Merriman

Philharmonia Orchestra & Chorus-Herbert von Karajan, 1956

Links: 1 y 2

 

John Falstaff – Renato Bruson

Ford – Leo Nucci

Fenton – Dalmau González

Bardolfo – Renato Ercolani

Mrs. Alice Ford – Katia Ricciarelli

Nannetta – Barbara Hendricks

Mrs. Quickly – Lucia Valentini Terrani

Lon Angeles Philharmonic-Carlo Maria Giulini.

Links: 1 , 2 y 3.

——————-

Gaetano Donizetti-ANNA BOLENA

Ana Bolenna – Maria Callas

Giovanna Seymou – Giulietta Simionatto

Enrico VIII – Nicola Rossi-Lemeni

Percy – Gianni Raimondi

Smeton – Gabriella Carturan

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala – G. Gavazzeni.

Links: 1, 2, 3 y 4

Ana Bolenna – Leyla Gencer

Giovanna Seymour – Patricia Johnson

Enrico VIII – Carlo Cava

Percy – Joan Oncina

Smeton – Maureen Morelle

Festival de Glyndebourne – G. Gavazzeni.

Link: 1

Altres Bolenas a Musica al día:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/03/10/l%e2%80%99anna-bolena-de-joan-sutherland/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/04/la-bolena-de-la-caballe/

Una Traviata excelente

27 Juliol 2009

Traviata-Sills

La neoyorquina Beverly Sills (Brooklyn, 1929) cantó a lo largo de su carrera innumerables funciones de La Traviata, papel que debutó con solo 22 años cuando trabajaba en la Charles Wagner Opera Company en gira por toda Norteamérica y Violetta es uno de sus papeles emblemáticos. Cuando grabó esta versión al inicio de los 70s conocía la parte como la palma de su mano.

Si bien la Sills no era una soprano dramática de coloratura (a lo Callas) aportaba al rol más drama, detalles y colores que otras famosas Violettas (véase Sutherland o Moffo). Su encanto y brillantez en el primer acto son innegables culminando un “Sempre libera” maravilloso en coloraturas y agudos. En el segundo acto, junto al Giorgio Germond de Panerai, el canto es más lírico y muy bellamente fraseado (casi tan bello como la Caballé), en un dúo que quizás sea lo mejor que le he escuchado a la Sills nunca, con un “dite alla giovine” tan desgarrador como etéreamente lírico. Pero el completo triunfo de la Sills, aunque parezca mentira, está en el cuarto acto, donde aporta una intensidad tremenda al personaje con una voz que suena vulnerable y frágil.

El Alfredo de Gedda es otra razón para tener muy en cuenta esta Traviata. La voz ya había pasado su mejor momento, sin todavía estar en franco declive, pero el papel no tiene ningún escollo que el elegante fraseo y perfecta técnica del tenor no puedan solventar sin problema. En “De mie bollenti spiriti” parece que la línea y la voz se ajusten exactamente al texto, y la cabaletta “O mio rimorso” está cantada como nadie y rematada con un do espectacular. En el tercer acto oscurece la voz y en el cuarto acto remata la actuación con una excelente prestación en el dúo “Parigi o cara”

Rolando Panerai, que ya era todo un veterano, es un notable Germont. Este señor representa el cantante de ópera de la vieja escuela que siempre sabe lo que canta y lo hace con rigor. Panerai, además, tiene la ventaja de que es un notable intérprete, con lo que a su buena labor vocal se le une una magnífica caracterización. En el dúo con Violetta se muestra severo, sin artificios, en “Di Provenza” es paternal sin llegar a lo cursi, y en la última escena de la ópera refleja en su canto la culpabilidad como pocos.

El italiano Aldo Ceccato hace una lectura sin amaneramientos, ni frivolidades, y lo más importante, sin cortes. La captura de las voces es excelente mientras que la de la orquesta es un poco saturada (como de iglesia).

Es una excelente Traviata con un gran elenco de cantantes, ¿qué más se puede pedir?

(CD01, CD02)