Archive for the 'Pendatchanska' Category

La clemenza di Tito per René Jacobs

7 Març 2010

Retornem a les òperes gravades pel René Jacobs, ara amb la última composició operística del geni de Salzburg: La clemenza di Tito.

A diferència de les quatre anteriors obres escèniques del compositor – Le Nozze, Don Giovanni, Cosi fan tutte i Die Zauberflöte – La clemenza és una òpera seria en tota regla. Es va estrenar el 6 de setembre de 1791, al Teatre Nacional de Praga com a obra per a celebrar la coronació en dita ciutat de Leopold II, que havia governat el ducat de La Toscana, al igual que el seu germà Josep II al que succeïa tras la seva mort, sota les idees de la il·lustració.

El llibret està inspirat en la pròpia figura de Leopold. Els seus coetanis el calificaven com el “Salomó del nostre segle” i com el “filòsof governant”. Després de cremar en públic forques i instruments de tortura, com a conseqüència del seu codi penal, la noblesa fiorentina el va voler obsequiar com a mostra de respecte amb una gran estàtua eqüestre, però Leopold renuncià en benefici del bé comú i amb aquells diners es van construir canalitzacions d’aigua. Aquest fet, que es va fer molt famós es pot comparar amb la peripècia de La clemenza di Tito, en la que l’emperador ordena entregar els regals destinats a la seva glorificació als habitants de la destruïda Pompeia.

Per a nosaltres, al segle XXI, la història d’aquesta òpera de Mozart ha sigut accidentada amb final feliç: l’obra va tenir molta popularitat durant vàries dècades abans de desaparèixer durant gran part dels dos últims segles, fins que en la dècada de1960 va ser redescoberta de manera triomfal.

Abans d’això es considerava la única obra de maduresa de Mozart fracassada. La opinió general d’aquell moment deia que el genial músic es sentia decebut amb la seva professió, trist amb aquest encàrrec d’última hora per a celebrar la coronació de Leopold II.

Mozart va fer servir un llibret de Pietro Metastasio escrit al 1734, que tractava de la llegendària clemència de l’emperador Tito vers els aristòcrates romans que havien conspirat contra ell, i que ja havia sigut musicat per prop de quaranta compositors abans que ell; però el va retallar radicalment, i aplicant les idees gluckianes de “formosa senzillesa” va deixar-nos una partitura caracteritzada per una tensió extraordinària i tremendament concisa i econòmica. La seva revisió de Metastasio va provocar un drama que resumeix el passat i mira directament al futur.

La versió de René Jacobs (de finals de 2005) continua en la mateixa línia musical dels comentats amb enterioritat Don Giovanni i Le Nozze.

El seu Mozart passa per un revisionisme dedicat més a experimentar amb les dinàmiques, les textures i els contrastos d’una partitura plena de subtileses i genialitats, que Jacobs aconsegueix posar sempre en primer pla. El so de l’Orquestra Barroca de Friburg és excel·lent, a l’antiga però sense exagerar en sons barroquitzans, que per a mi no són de rebut en el repertori clàssic. Però es fonamentalment en els recitatius on el director posa més carn a la graella, amb uns acompanyaments més vius i dramàtics que en cap altra versió.

Si musicalment ens trobem davant una lectura de primera categoria, amb les veus no arribem al mateix grau d’excel·lència (la competència es fortíssima) si bé és un cast de qualitat i força homogeni.

El Tito de Padmore és el del típic tenorino. Té molt bon estil i una musicalitat excel·lent, però la veu és vulgar i apareixen el típics sons mates i afalsetats d’aquesta escola de tenor mozartià que al seu dia van imposar el Luigi Alva i el Peter Schreier. Sentim-lo en les frases de “Se all’impero amici dei”

El paper de Sesto té una llarga llista d’intèrprets excelses (Berganza i von Otter, per a mi les més notables) i Bernanrda Fink fa una bona lectura. La veu té un color molt nítid i la seva línia de cant sempre és molt acurada, a més de donar una interpretació dramàtica molt creïble. Sentim-la en “Parto ma tu ben mio”

La Vitellia de la Pendatchanska és un altre valor afegit de la gravació. Aquesta soprano és una bona soprano per a aquests papers de coloratura més dramàtics (com poden ser l’Elektra de l’Idomeno o fins i tot la Donna Elvira). Dramàticament el seu cant té molt caràcter i magnetisme, amb un agut ben projectat i un greu considerable, però la hi ha una certa heterogeneïtat entre registres. Els seus atacs en els passatges més ornamentats recorden als de la Bartoli (en lo bo i en lo dolent). Us deixo la seva versió de “Ecco il punto…Non piu di fiori”.

L’Annio de la Marie-Claude Chappius potser sigui el punt més feble del repartiment, ja que crec que el seu cant no s’ajusta a l’estil mozartià. Els sons fixes i una certa lleugeresa del timbre fan que la trobi més indicada per a cantar parts del repertori barroc o renacentista. Comproveu-ho en el “Torna di Tito”.

La Sunhae Im fa una tan delicada com convencional Servilia, i Sergio Foresti un contundent Publio

Wolfgang Amadeus Mozart – La Clemenza di Tito (Parte 01, Parte 02)

Mark Padmore – Tito

Alexandrina Pendatchanska – Vitellia

Bernarda Fink – Sesto

Marie Claude Chappuis – Annio

Sunhae Im – Servilia

Sergio Foresti – Publio

RIAS Kammerchor– Orquestra Barroca de Friburg – René Jacobs

El Don Giovanni de René Jacobs

2 Novembre 2009

jacobs-don-giovanni

Fa poc comentaven les excel·lències de les Noces de René Jacobs, i ara ens apropem a la seva visió de potser l’obra més important del corpus operístic Mozartià, el Don Giovanni.

La sensació general d’aquesta gravació és que Jacobs torna a obtenir un triomf personal gran, amb una lectura orquestral sensacional. Una altra vegada aconsegueix un equilibri perfecte entre totes les seccions, amb un so d’època però gens barroquitzant. Jacobs fa servir la versió de Viena, amb el que al final de l’òpera inclou en un apèndix els números que es van escriure per la versió de Praga, la de l’estrena un any abans. El director es pren moltes llibertats en les dinàmiques i amb els tempos, sempre jugant a favor de la dramatúrgia, també dona molta llibertat als recitatius, que esdevenen d’una teatralitat molt gran.

Pel que fa a las veus, l’equip escollit és jove i bastant compacte. Dóna la sensació que a aquest repartiment es més recomanable veure’l que escoltar-lo, i amb això no vull dir que cantin malament, sinó que donada la joventut general i la frescor interpretativa (en l’aspecte dramàtic) veure’ls en la versió en DVD que existeix deu fer millorar encara més la impressió general.

M’imagino que deu ser així en el cas del Don Giovanni del noruec Johannes Weisser, que no arriba als 30 anys, ja que si bé dibuixa un Giovanni fogós, la seva veu es molt tova, inclús de vegades esmorteïda i blanca, comparada amb els meus Don Joans predilectes (Pinza, Siepi, Ghiaurov o Ramey) tots baixos, que no m’acaba de fer el pes. El Leporello de Regazzo està igual de ben treballat que el seu Figaro, amb una veu més contundent que la del seu amo. La Donna Elvira de la Pendatchanska sona massa dolça, per al meu gust li falta aquell punt de paranoia que el paper requereix, vocalment està força bé. La Pasichnyk és una molt bona Donna Anna, sobretot en la seva ària “Or sai chi l’onore” d’irresistible empenta. Kenneth Tarver demostra bon estil i recursos en les seves dues àries.

W.A.Mozart – Don Giovanni – (CD01, CD02, CD03)

Johannes Weisser (Don Juan)

Lorenzo Regazzo (Leporello)

Alexandrina Pendatchanska (Donna Elvira)

Olga Pasichnyk (Donna Anna)

Kenneth Tarver (Don Ottavio)

Sunhae Im (Zerlina)

Nikolay Borchev (Masetto)

Alessandro Guerzoni (Commendatore).

Rias Kammerchor.

Freiburguer Barockorchester-René Jacobs

————————————————

Enllaç relacionat:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/19/le-nozze-de-jacobs/