Archive for the 'Pertusi' Category

Rareses rossinianes

9 febrer 2010

El disc es diu Di tanti palpiti – Arie e canzoni inedite, aggiunte, alternative (1812-1829), i literalment és això un recull d’àries alternatives o extres per a òperes i cançons o peces per a solista aïllades.

De fet, el disc és la gravació d’un recital del Festival d’Òpera de Rossini de Pèsaro de l’any 1993, que va editar la casa Ricordi, i que només he trobat per internet.

Les àries són variades i representen una mostra més de l’enginy i inspiració de Rossini. S’inclouen una sèrie d’àries alternatives, que al 1993 devian ser una autèntica raresa però que ara ja han tingut vàries lectures per artistes prestigiosos, si bé no es solen substituir les més conegudes o incloure-les d’afegit en les funcions teatrals.

Els cantants que s’encarreguen d’interpretar els fragments són un grup molt homogeni format en part per autèntics especialistes rossinians: Kunde, Manca di Nisa o Pertusi; i completats per la gran figura belcantista de la Mariella Devia, i el baix-bariton Lucio Gallo.

L’acompanyament corre a càrrec d’una feixuga, pel meu gust, Radio Sinfonieorcherter Stuttgart, amb la direcció de Maurizio Benini. La toma en viu té molt bona qualitat, i el públic celebra de manera entusiasta cadascuna de les peces.

A continuació i per obrir boca us deixaré uns quans videos amb algunes de les peces que s’inclouen al disc.

En primer lloc us deixo l’ària de Jemmy del Guillaume Tell “Ah! Que ton âme se rassure”, una peça que ja s’havia gravat en la versió de l’òpera que EMI va gravar a començament dels anys 70, interpretada per la Mady Mesplé junt amb la Royal Philharmonic Orchestra dirigida per Lamberto Gardelli.

En segon lloc l’ària de concert “Alla voci della gloria” composada en 1813 per a Filippo Grimani, un burges venecià. Durant temps es va considerar que era un ària afegida per al personatge de Blansac de “La scala di seta” (que no en té cap), però tant pel text i agilitats exigides a un personatge secundari com per la instumentació, amb trompetes, trombons i percussió, que no estan en el reste de l’òpera, s’ha descartat aquesta hipòtesi.

Al disc la pàgina està executada de manera molt solvent pel baix Michele Pertusi, amb una caracterització més còmica que la que fa Samuel Ramey (immens) en el vídeo següent.

La següent és l’ària alternativa pel Lindoro de “L’italiana in Algeri” amb títol “Concedi, amor pietoso”, composada per l’estrena a La Scala de l’obra en substitució de “Oh come il cor di giubilo”. Aquesta ària és més elaborada i inspirada que l’original, a més de molt exigent en la coloratura de la cabaletta.

La lectura al disc la fa el tenor Gregory Kunde, autèntic especialista en el repertori rossinià, dotat d’una veu, que si bé no posseeix un timbre bell, dúctil i amb facultats més que suficients per afrontar-la amb plena garantia.

El següent fragment és l’ària alternativa per a la Rossina del Barbier “Ah se è ver”. La interpretació que fa la Devia és tècnica i estilísticament irreprotxable, però crec que la seva veu sona feixuga en Rossini (la he sentit en altres papers com la protagonista de La Donna del Lago amb la mateixa sensació). A més, el timbre no és especialment lluminós, amb tots els respectes pels devots d’aquesta grandíssima belcantista.

Per útlim, us deixo l’ària alternativa per la sortida del personatge protagonista del “Tancredi”. L’ària “Dolci d’amor parole” és una peça molt brillant, amb unes parts amb violin obligatto molt originals. El cantabile és més idem que el de l’ària orignal, i la cabaletta és també molt virtuosística.

Al disc la interpreta la magnífica contralt Bernadette Manca di Nisa, i en el vídeo que us adjunto, la canta una molt fosca però preciosa veu: Vesselina Kasarova. El vído s’inicia amb la versió del “Di tanti palpiti” que va fer Pacini, cantat per la Bartoli, i a partir del minut 3:20 s’inicia el cantabile de l’ària.

Rossini – Di Tanti Palpiti (1993) (Part01, Part02)

01. ‘Quoniam’, per basso (1813) – Pertusi

02. ‘Dolci d’amor parole’, per contralto (Tancredi, 1813) – Manca di Nisa

03. ‘Alla gloria un genio eletto’, per tenore (1812) – Kunde

04. ‘Ah, que ton âme se rassure’, per soprano (Guillaume Tell, 1829) – Devia

05. ‘Oh colpo impensato’, per baritono e coro (La gazza ladra, 1820) – Gallo

06. ‘Alle voci della gloria’ per basso (1813) – Pertusi

07. ‘Cimentando i venti e l’onde’, per contralto (L’Italiana in Algeri, 1813) – Manca di Nisa

08. ‘Concedi amor pietoso’, per tenore (L’Italiana in Algeri, 1813) – Kunde

09. ‘Ah, se è ver’, per soprano (Il barbiere di Siviglia, 1819) – Devia

Radio Sinfonieorcherter Stuttgart – Maurizio Benini

Opera from the Met: La Sonnambula (02-03-2009)

3 Abril 2009

sonnambula

 

Pocs dies després de les anunciades funcions del duo Netrebko-Villazón (malgrat que el mexicà només va complir el primer dia) en les donizettianes Lucies, es presentava al Met una altra parella d’excepció: la Natalie Dessay i el Juan Diego Flórez, en una altra obra mestre del repertori belcantista, en aquest cas, La Sonnambula de Vincenzo Bellini.

 

A priori la soprano francesa i el tenor peruà surten amb avantatja ja que tenen la tècnica i el tipus de veu idonis per als papers d’Amina i Elvino, la parella de joves enamorats que quan estant a punt de casar-se tenen un conflicte molt seriós a causa dels episodis de sonambulisme de la noia, que fan que, per una exagerada gelosia, el noi suspengui la boda (ningú sap que és sonàmbula). Malgrat els moments de sofriment tot s’aclarirà i els enamorats menjaran perdius juntets.

 

La Natalie Dessay no ha de demostrar que és una Amina fenomenal (ja ho acrediten la seva gravació d’estudi i altres gravacions en directe que circulen per la xarxa), la seva aproximació al personatge és molt lírica des del punt de vista vocal, reflexant innocència, melanconia, resignació i alegria sense caure en “ñoñerias” absurdes en la interpretació i artificis buits en el cant (com altres que coneixem). Evidentment no es pot comparar amb la divina Callas (Sonnambula inigualable tant expressiva com tècnicament), però juga en la mateixa divisió que una Sutherland o una Scotto.

 

La veu a perdut aquella facilitat d’emissió en l’agut extrem de fa uns anys, que ara ataca amb més prudència, menys quantitat i menys fiato, però continua presentant una tècnica fantàstica pel canto fiorito, a més de haver arrodonit el timbre en la resta de registres, com ja es nota en la seva entreda “Come per me sereno”. Està prudent, però ajustada en la cabaletta següent “Sovra il sen la man si posa”. En el duo “Son geloso del zefiro errante” la lliçó de belcantisme és notable per les dues parts, i la veu està molt present en tot el final del primer acte. En l’escena final destapa “el tarro de las esencias” con un “Ah! Non credea mirarti” colpidor i cantat amb una exquisitessa suprema, finalitzant la seva prestació amb un més que espectacular “Ah! Non giunge”. Té un èxit rotund.

Flórez & Dessay – Son geloso del zefiro errante – Met 2009

Natalie Dessay – Ah! Non credea mirarti…Ah! Non giunge – Met 2009

Per la seva part Juan Diego Flórez és un Elvino d’antologia. No enganyem a ningú quan diem que es pot comparar, sense cap mena de perill de caure en l’exageració, a l’Elvino de Kraus, o al magnífic Elvino discogràfic del Pavarotti (impressionant per la generositat i la bellesa de la seva veu, més que pel la puresa del seu cant). Flórez és una mena de barreja d’ambdues coses: té l’elegància i el rigor estilístic del canari i un timbre bellíssim com l’italià. La seva prestació em fa oblidar la nefasta gravació amb la Bartoli (de la que no ser si parlar un dia perquè en fa posar de mala llet), tot i que en la seva entrada està una mica reservat i talla alguna repetició. En el duo ja està a ple rendiment (com heu pogut escoltar al link) i la es fa notar al final del primer acte, on ha d’apretar per a projectar la veu amb suficiència per a que se’l senti (Flórez no té una veu gran, però la sap projectar). En el segon acte es va creixent i ens regala un “Ah! Perché non posso odiarti” que quasi em provoca un infart (quina coloratura i quins aguts) pel superagut final que durà més de 10 segons. La funció per a ell pràcticament ja s’ha acabat en aquest punt. El públic enfolleix.

 

Juan Diego Florez – Tutto è sciolto.. .ah perché non posso odiarti – Sonnambula-Met 2009

 

La resta del repartiment no està a l’alçada (és molt difícil). Decepciona i molt el Rodolfo del baix Michele Pertusi amb una veu que sembla envellida prematurament, amb més d’un so massa brut i amb un cant poc edificant. Correctes sense més la Lisa de Jennifer Black i la Teresa de Jane Bunnell.

 

El cor i l’orquestra del Metropolitan acompanyen amb cura als cantats sota la direcció de l’Evelino Pido, molt pendent de deixar fer als seus divos, recuperant aquella sàvia manera de dirigir òpera belcantista en la que l’orquestra ha de sonar bé i ajustada però ha de ser flexible als requeriments dels autèntics protagonistes del show.

 

BELLINI – LA SONNAMBULA – MET – 02-03-2009 (Descàrrega de l’òpera aquí)

 

Natalie Dessay (soprano) : Annina

Juan Diego Florez (tenor) : Elvino

Michele Pertusi (bajo) : Il conte Rodolfo

Jane Bunnell (mezzo-soprano) : Teresa

Jennifer Black (soprano) : Lisa

Jeremy Galyon (bajo) : Alessio

Bernard Fitch (tenor) : Un notaro

 

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra

Director : Evelino Pido