Archive for the 'Pons' Category

Montserrat Caballé al Liceu: Don Carlo de Giuseppe Verdi (23/12/1971)

3 Desembre 2010

Degut a la desgraciada mort de la Shirley Verrett, el Joaquim, al seu IN FERNEM LAND, va homenatjar la gran mezzo americana recordant l’única actuació que la cantant va fer al Liceu, en un Don Carlo del que encara es recorden els que van tenir la sort de assistir. Gràcies a això, i aprofitant aquest magnífic regal continuem amb el recull de les actuacions de Montserrat Caballé al Liceu amb aquestes funcions d’una de les obres, entre moltes, més interessants i amb millor partitura sorgides del geni verdià.

Sobre el paper el repartiment estava ple d’estrelles: Caballé, Verrett, Giaoitti, Prevedi, Sardinero,… dirigits per l’experta batuta del mestre Guadagno, però el Bruno Prevedi va tenir una nit força irregular (desafinant bastant en més d’una de les seves intervencions), i la Caballé, tot i estar molt bé, no estava al 100% del que per a ella era normal en aquelles dates, fruit de que acabava de passar pel part amb cesària de la seva filla a mitjans de novembre. De fet, la soprano va cantar el paper de forma imprevista i davant les súpliques d’Antoni Pamies, que es va quedar sense soprano estel·lar per l’òpera després de que la Katia Ricciarelli cancel·lés les que havien de ser les seves funcions de presentació al teatre barceloní.

De totes maneres, les funcions van tenir un èxit monumental, cimentat en les extraordinàries prestacions de la Verrett, Sardinero i Giaiotti, i en els grans moments de la diva local, amb un acte final enlluernador tant en l’ària com en l’agut final, que aquí, com en altres funcions, allargava infinitament.

La versió que es va sentir era la italiana en quatre actes i, al menys en la gravació, manca tota l’escena de la rebel·lió després de la mort de Posa.

Com ja he avançat, la Verrett va ser la gran triomfadora de la nit, amb magistrals intervencions en la cançó del vel, el tercet del segon acte i un “Oh don fatale” espectacular. Escoltem el seu “O don fatale”

 

La Caballé, una mica disminuïda, va començar freda en el duet amb Don Carlo, millorant en la pàgina “Non pianger”, on està força bé però sense arribar a les cotes sublims d’altres funcions de la soprano. En l’escena del joier el cant és majestàtic i severa en les frases vers Eboli, però no és fins a la fabulosa ària “Tu che de vanita” on la trobem al 100%. La resta de l’acte final, és a dir el duo, està ja pletòrica, culminant l’obra amb aquell si agut que allargava fins l’infinit. Escoltem les dues àries.

El Bruno Prevedi fa una actuació irregular llastrada per una tendència casi continua a calar les notes. No es pas un problema vocal, la veu encara llueix un color interessant, amb cos i projecció suficient, sinó que les notes no estan emeses on toquen. El cant, sense arribar a ser barroer és una mica desigual, amb caigudes puntuals de la línia i certa tendència a la desgana. Lluny queda el  Prevedi que inaugurava brillantment la temporada de la Scala al 1968 amb aquest mateix paper.

El Rodrigo de Sardinero és fantàstic. La veu té un timbre de baríton sense discussions, homogènia i emesa amb fermesa. En totes les intervencions està brillant, des del duo amb Felip al final del primer acte, fins a les dues àries en l’escena de la seva mort. Quin gran cantant. Escoltem com cantava l’última ària de Rodrigo

 

Bonaldo Giaiotti fa un Felip de molts quilats. La seva prestació està marcada per una autoritat vocal i interpretativa de primera categoria. La veu mai sona forçada i el cant flueix sense cap mena de problema ni truc. Potser el seu Felip sigui més monolític en l’emocional que altres interpretacions (Christoff, Siepi o Ghiaurov, per exemple) però és capaç de reflectir tot el patiment del personatge. Sentim-lo en la seva grandíssima ària “Ella giammai m’amo”.

Els conjunts de la casa van tenir una discreta actuació, ni millor ni pitjor que l’habitual en aquella època on el teatre es centrava més en la qualitat dels cantants que de les masses estables, i, malgrat això, el mestre Guadagno aconsegueix que la cosa no fugi de mare aconseguint reflectir les diferents atmosferes de la partitura amb solvència.

Giuseppe Verdi – Don Carlo – (Cd01, Cd02)

Don Carlo                   Bruno Prevedi

Elisabetta                   Montserrat Caballé

Eboli                             Shirley Verrett

Rodrigo di Posa        Vicenç Sardinero

Filippo II                    Bonaldo Giaiotti

Il Grande Inquisitore            Giovanni Gusmeroli

Un frate                         Joan Pons

Tebaldo                         Lolita Torrentó

Lerma                            Iluminado Muñoz

Hereld                           Josep Maria Cabellud

Veu del cel                  Cecilia Fondevila

Cor i orquestra del Gran Teatre del Liceu-Anton Guadagno.

—————————— 

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/25/montserrat-caballe-al-liceu-un-ballo-in-maschera-de-giuseppe-verdi-gener-de-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/06/15/montserrat-caballe-al-liceu-herodiade-de-jules-massenet-6-de-gener-de-1984/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/09/20/montserrat-caballe-al-liceu-l%e2%80%99africane-de-giacomo-meyerbeer-27-de-novembre-de-1977/

Montserrat Caballé al Liceu: L’Africaine de Giacomo Meyerbeer (27 de novembre de 1977)

20 Setembre 2010

La temporada 77-78 Montserrat Caballé va actuar en sis funcions al Liceu: tres com a Selika a L’Africaine de Meyerbeer i tres a la Parisina d’Este de Donizetti.

L’Africaine, tot i que ara sembla una raresa, va ser una òpera molt important en els teatres d’òpera des de la seva estrena a Paris el 1865 fins a finals del segle XIX. Prova d’això són les 191 funcions que de l’òpera s’havien fet al Liceu prèvies a aquestes funcions (si bé ja portava des de la temporada 49-50 sense reposar-se).

L’obra és una grand òpera en cinc actes que es va estrenar un any després de la mort del compositor, el qual es referia a ella com “Vasco de Gama”, amb la versió final encarregada per la viuda de Meyerbeer al musicòleg belga F.J. Fétis, que va retallar la partitura i va fer alguns canvis en el libretto, sobretot en els dos últims actes. El fet és que l’obra va tenir una genesis llarguíssima i complexa, que s’inicia al 1837 (vint-i-set anys abans d’enllestir-la) amb la firma del contracte per a la producció del libretto entre Scribe i Meyerbeer.

En L’Africaine, Meyerbeer i Scribe donen a les relacions sentimentals un paper molt més destacat que en les seves altres colaboracions. Vasco és el comú denominador d’almenys dos triangles: la rivalitat per l’amor d’Inés amb Don Pedro (Vasco-Inés-Don Pedro), i la gelosia de Selika envers a l’amor que continua sentint Vasco per Inés que encenen els gelos de Nelusko (Selika-Vasco-Nelusko). Això combinat amb el rerafons polític i portat cap a situacions dramàtiques molt grandiloqüents, especialment en els finales (Vasco-Inés-Pedro al final del segon acte, i Selika-Vasco-Nelusko al final del quart).

Aquestes funcions del Liceu suposaven una altra aparició conjunta al Liceu de Caballé i Domingo, després dels triomfals Ballo, Aida i Vespri. La desgràcia és que van ser les últimes funcions que van cantar junts, mai més han tornat a trepitjar cap escenari junts per cantar una òpera.

Hi ha moltes versions que intenten explicar aquest fet tant desgraciat pel món de l’òpera. Algunes males llengües diuen que Domingo s’havia empipat amb Caballé en les funcions del Vespri per una qüestió de cues als finals dels actes, i que en aquestes funcions van acabar de malentendre’s; altres diuen que van ser per qüestions més materialistes relacionades amb el germà de la diva (que era agent de molts cantants), però la Caballé en les seves memòries insinua que el tema va ser per problemes de Domingo amb la qualitat de les funcions que es donaven al Liceu, que considerava indignes, i que al retransmetre per televisió una de L’Africaine sense la seva benedicció va decidir no tornar al Liceu fins que això canviés, i que a partir d’aquell moment per diferents fets ja no van coincidir més enlloc.

En tot cas, es pot comprovar en la gravació que la qualitat de l’orquestra del Liceu és bastant deplorable (el preludi fa vergonya aliena), tot i l’esforç d’un Antonio de Almeida que fa el que pot per quadrar els concertants. El cor tampoc és per llençar cohets.

Us deixo la crònica-crítica que feia el mestre Montsalvatge a La Vanguardia del dia 29 de novembre de 1977.del día de l’estrena.

——————–

Montserrat Caballé, Plácido Domingo y Guillermo Sarabia, excelentes protagonistas para “La africana”, de Meyerbeer

Al comentar la última reposición operística en el Liceo deberiamos referirnos a “L’Africaine” tanto por el hecho singular de que se haya cantado en francés (menos los coros, naturalmente), como porque la obra (de un compositor alemán) consideramos que tiene mucho de francesa; primordialmente por su elaboración orquestal y armónica que acaso constituya el único valor salvable de la partitura al margen de algunas arias y el dúo sobresaliente en el segundo acto y en el primer cuadro del último.

Meyerbeer, en este aspecto, no está muy lejos de Gounod, su contemporáneo,e incluso anuncia —proporciones guardadas— el Bizet anterior a Carmen, con una cierta independencia de este gran faro de la escena musical que fue en la misma, época Verdi. Desde luego, la estructura, la fórmula teatral es italianista como toda la ópera de los autores de mentalidad latina en la segunda mitad del siglo pasado. Italianista con todos sus tópicos, su teatralidad absoluta- mente trasnochada y su melodramatismo risible para nuestra mentalidad. Pero ¿qué podía esperarse de Eugéne Scribe, el libretista-folletinista?

Ya estamos acostumbrados a prescindir del aspecto literario y dramático de este género y lo pasablemente positivo en, una ópera como ‘La Africana’ en todo caso lo encontramos en otro orden de valores, aspecto que en todo caso justificaba que la ópera póstuma de Meyerbeer volviera al Liceo donde antaño fue inmensamente popular y donde no se habia representado desde hace 28 años. Sobre todo porque en realidad se ha dado poco más de la mitad de la misma (que completa duraría 6 horas), como se ha hecho siempre. Aun defendiendo La Africana; ¿quién aguantaría seis horas el lenguaje de Meyerbeer?

La reposición de esta temporada se ha hecho con la garantía substancia del terceto de cantantes protagonistas. Montserrat Caballé ha vuelto con las posibilidades vocales de siempre, extraordinaria en la dicción, en el color mórbido, en la pureza sin igual de sus filados, la fuerza resplandeciente de su melodismo especialmente persuasivo en el fraseo dramático. Es la Caballé de siempre cuyo divismo desata todos los entusiasmos justificadamente porque no traiciona la verdad musical de la partitura.

Lo mismo podríamos decir de Plácido Domingo, divo igualmente pero cantante de rigurosa escuela, sólo efectista porque su voz es espectacularmente rotunda, lo que fue apreciable sobre todo a medida que avanzaba la representación para culminar en el aria “Oh paradis”. del cuarto acto, la más famosa.

A un nivel equivalente a estos artistas queda en esta ocasión el barítono Guillermo Sarabia, rotundo en su emisión de recursos extraordinarios que ya le admiramos en las tres últimas temporadas, y sobre todo en el Yago del último ‘Otello’, al lado de Plácido Domingo.

Hemos vuelto a aplaudir al bajo Dimiter Petkov, como siempre justó en los papeles de carácter solemne, Y a la soprano Christine Weidinger, con ningún problema vocal y capacidad para no quedar minimizada el lado de la primera protagonista. Para citar a otros cantantes del reparto, diremos que el bajo Juan Pons representa la calidad de los artistas que forman el cuadro estable en el teatro durante la temporada.

Orquestalmente, ‘La Africana’ no es fácil y sobre todo escapa bastante a la rutina instrumental. El maestro Antonio de Almeida lleva con firmeza el conjunto sinfónico concertándolo satisfactoriamente con la escena en la que actúa además de los solistas, el coro que con tanto tesón y eficacia prepara el maestro Bottino, y el ballet, muy lucido en el cuarto acto debiéndose el mérito, del montaje coreográfico a Asunción Aguadé que actúa también brillantemente como intérprete-estrella.

La puesta en escena, cuidada con esmero por Diego Monjo, es al menos en los actos de la cárcel, el velero y la pseudo-selva, la que ‘La Africana’ necesita. Por nuestro gusto esta ópera cuanto más convencionalista se presente, mejor. Los decorados de Sormani correspondientes a los cuadros aludidos cumplen esta misión, con fantasías escenográficas y lumínicas que no harían más que descaracterizar lo que fue La Africana de un siglo atrás, lo que seguirá siendo siempre.

Una última constatación óptimista: el Liceo estaba el domingo totalmente lleno y hubo profusión de ovaciones, bravos y griterío dedicados sobre todo a los protagonistas, participando la obra de este éxito. — Xavier MONTSALVATGE.

——————–

El cert és que l’obra està molt retallada, com es va fer habitual als anys 70s, periode on l’obra va tenir una certa revifada gràcies a les ganes de Domingo, i a la voluntat de dives com la Caballé o la Verret que van considerar que el paper de Selika podia aportar alguna cosa al seu art.

Així, a part de la famosíssima aria de Vasco a quart acte “O paradis”, són molt destacables els dos duos amb Selika al segon acte, amb la preciosa intervenció de la soprano “Sur mes genoux, fils du soleil”, i el del final del quart acte “Toi, mon époux!”.

Us deixo en rimer lloc un video d’aquelles funcions amb “O paradis” (4art acte), amb un Domingo pletòric.

Caballé i Domingo estan molt bé. Potser el tenor canta massa vehement, amb molt poderio i desbordant sonoritat (com indica el mestre Montsalvatge) de manera que de vegades resulta un tant monolític; mentre que la soprano aclapara per aquelles sonoritats tant absolutament belles però potser una mica fredes expressivament (tot això és per posar alguna pega a dues prestacions absolutament brillants).

A continuació M. Caballe com Selika amb les frases de “Sur mes genoux”(segon acte), i en l’altre video, el duet posterior entre Vasco i Selika “M’enchaîne en cex lieux ténébreux!” on es comprova la gran parella que feien aquests grandíssims cantants.

De la resta del repartiment no comparteixo l’optimisme del cronista, si bé podem dir que hi ha molta dignitat en les veus i encara més ofici en el cant.

L’orquestra del Liceu té una nit per oblidar, i junt amb el cor, més digne, reflexen la precarietat de les masses estables del teatre en aquells anys, on la propietat estava sempre al límit de la fallida econòmica.

Per finalitzar l’última gran intervenció de la soprano “D’ici je vois la mer” (cinqué acte)

Giacomo Meyerbeer-L’Africaine (Part01, Part02)

Plácido Domingo (ten), Vasco de Gama

Montserrat Caballé (sop), Selika

Christine Weidinger (sop), Inés

Guillermo Sarabia (bar), Nelusko

Dimiter Petkov (baix), Don Pedro

Joan Pons (baix), Don Diego

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu-Antonio de Almeida

—————————

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/25/montserrat-caballe-al-liceu-un-ballo-in-maschera-de-giuseppe-verdi-gener-de-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/06/15/montserrat-caballe-al-liceu-herodiade-de-jules-massenet-6-de-gener-de-1984/

Montserrat Caballé al Liceu: Herodiade de Jules Massenet (6 de gener de 1984)

15 Juny 2010

Continuem amb el repàs d’algunes de les actuacions de la soprano Montserrat Caballé al seu teatre. En aquesta ocasió ens acostarem a una de les rareses que durant els anys 80 va començar a rescatar per al públic la nostra diva.

Durant la dècada dels 80 la Caballé va anar abandonant paulatinament els papers del repertori més popular (Tosca, Elisabetta de Valois, Norma, Leonoras, Amelia,….) i del belcanto (Semiramide, Maria Estuardo, la reina Elisabetta, Norma,….) que tantíssims èxits l’havien portat, per a endinsar-se en un continua recerca de nous papers en òperes cada vegada més infreqüents i oblidades. En part, això es va produir per la natural i inexorable defallida de les facultats vocals, lògic després de més de vint anys de carrera al primer nivell i en papers molt compromesos, sobretot a partir de final dels setanta quan es va ficar en papers molt pesants per la seva veu com van ser la Turandot, la Gioconda i la Isolda.

El cert és que durant la primera meitat de la dècada dels 80 la Caballé encara lluïa i encandilava en papers com l’Elisabetta del Don Carlo, l’Amelia del Simon Boccanegra, la Semiramide o la Tosca, però la seva veu progressivament va anar perdent flexibilitat, es va tornar més dura (sobretot en els atacs als aguts tant en forte com en piano), si bé el timbre continua sent molt bell en el centre (alguns caballetistes de pro consideren que en aquesta època el seu timbre va arribar al màxim de la seva bellesa) i va millorar força en els descensos al greu (més homogenis amb la resta de registres) al mateix temps que va guanyar en projecció i potència (una mica el mateix que li va passar a la Tebaldi durant la dècada dels seixanta).

La temporada 83-84 la Caballé va fer la Salomé de l’òpera de Massenet, el doble paper de Primadonna/Ariadna en l’Ariadna auf Naxos, un recital i un cameo a Die Fledermaus, en la línia del que dèiem anteriorment (la temporada anterior havia participat al Don Carlo, La Vestale i una imprevista Venus del Tannhauser, i en les tres següents va fer Der Rosenkavalier, Semiramide, Armide de Gluck i Saffo de Pacini)

L’Herodiade de Massenet en aquell moment era una autèntica raresa i es va programar per petició de la soprano. Al Liceu no es representava des de feia seixanta anys, i abans d’aquestes funcions tan sols s’havien donat set més. El cert és que Herodiade està escrita com a últim vestigi de la Grand Òpera francesa, amb necessitat de grans escenografies, un repartiment necessitat de grans cantants, episodis de ballet i gran escenes corals, amb el que la seva producció resulta, almenys actualment, molt costosa.

El Liceu va contractar un repartiment luxós encapçalat per tres figures de la casa: Caballé com Salomé, Carreras com Joan el baptista i Joan Pons com Herodes; i el va completar amb l’Herodias de la mezzo Dunja Vejzovic,

Es pot trobar amb relativa facilitat la retransmissió televisiva de la funció a la xarxa, de la qual hi ha més d’un vídeo al youtube.

Llegim la crònica-crítica de Xavier Montsalvatge per La Vanguardia del 2 de gener de 1984.

—————————

Caballé, Carreras y Pons, tres estrellas para arropar la nueva presencia de Massenet en el Liceu

Los cantantes salvaron “Hérodiade”

A los liceístas podía haberles venido muy cuesta arriba pasar de las delicuescentes cadencias del recientemente programado “Werther” a la “baluerna” pseudo-bíblica “Hérodiade”, también obra de Massenet, prácticamente olvidada, aunque asome muy de tarde en tarde en los escenarios (del Liceu estaba ausente desde 1924). El tránsito empero se ha producido sin mayores traumas por obra y gracia de los intérpretes protagonistas, el terceto vocal difícil de sobrepujar actualmente Caballé-Carreras-Pons.

Hacía falta esta primera línea en el reparto porque “Hérodiade” en sí misma es difícilmente asimilable al presentar muchos más puntos débiles que valores positivos. Entre estos últimos habría que destacar el acento personal que gravita en cada página de la partitura, donde está presente el mismo Massenet de “Manon” o del aludido “Werther” (que junto con “Thais”, tal vez “Don Quichotte” y algún título más es lo único que se ha salvado del naufragio en el que sucumbió a lo largo de un siglo la producción de este compositor francés que llegó a crear 25 óperas).

Ciertamente la vena lírica de Massenet, de un encanto sentimental cierto —a veces un poco empalagoso—, se presta a perfilar el tema que ha sido una constante en toda su obra para el teatro, el de la “grande amoureuse”, y en su descripción aplicó siempre un habilidoso vuelo melódico junto con un confortable arropamiento sinfónico de invariable palpitación emotiva y una voluptuosidad subyacente que supo maquillar con un “charme” singular.

Un drama excesivo para el compositor

El amor lascivo de Herodes, vengativo de Herodías, sublime del profeta San Juan y arbitrariamente puro y abnegado de Salomé, vertebra el argumento de la obra, pero en este caso Massenet lo glosa basándose en uno de los “Trois contes”, de Gustave Flaubert, y aunque los contradictorios libretistas Milliet y Grémont es presumible que debieron cargar al nuevo trabajo las tintas imaginando las necesidades de la escena, no tiene de “ópera trágica”—como la denominó el autor— más que el desenlace con la decapitación del profeta y el suicidio de Salomé en el último cuadro. Es en éste y en el anterior cuando la música adquiere una cierta tensión dramática. Por lo demás en el resto de la acción todo transcurre mansamente, en un tono de elegancia casi diría de propósito “salonnier”. Y la espectacularidad constante de la obra se obtiene con ampulosas escenas corales, trasiego de comparsería, apuntes de ballet y una “grande machine” escenográfica que pasa de ser un relleno, un recurso para hinchar las situaciones que consigue únicamente dilatarlas hasta la fatiga para los intérpretes y el espectador.

Como he dicho, la amable distinción propia de Massenet no falta en esta comedia bíblica, que no es drama hasta el penúltimo episodio, y tragedia hasta el último. Y los cantantes tienen perfectamente dosificadas sus intervenciones de lucimiento por atractivas y difíciles, propiciadas por el compositor cuando en la obra se encuentra a sí mismo y se abandona a su espontánea inspiración.

En estos momentos es cuando nuestros cantantes volvieron a triunfar. Montserrat Caballé, a quien ya habíamos admirado temporadas atrás en la bastante más escabrosa Salomé de Strauss, en esta endulzada Salomé de Massenet, faltada de revulsivo, ha estado igualmente incomparable. Cantó su primera aria —““II est doux, il es bon”— precavidamente reservona como podíamos imaginar, aunque ya fue saludada con una gran ovación. Después su entrega fue progresiva hasta llegar al final, cuando hizo un verdadero alarde de sus portentosas facultades, más segura que nunca y con todo el poder de su emisión vocal.

Herodes es, a mi entender, el segundo protagonista de la acción y tuvo en Joan Pons un intérprete perfectamente identificado con la psicología del personaje, enérgico o insinuante, dubitativo en sus reacciones, pero decidido vocal y expresiva mente, ganándose también una ovación después de entonar “Ce breuvage… vision fugitive” en el segundo cuadro.

Josep Carreras, representando a Juan el Bautista, produjo la intensa emoción de siempre; la de un cantante en posesión de una voz privilegiada por su timbre bellísimo, su potencia y seducción subyugante. En realidad no es hasta el tercer acto, en el solo “Ne pouvant réprimer lesélans de la foi” y en el siguiente dúo con Salomé cuando el tenor se manifiesta como figura crucial del drama. Carreras estuvo magnífico, sobre todo en esta escena, con una entonación henchida de sentimiento palpitante que provocó una fulminante salva de aplausos interminables.

Una fastuosa puesta en escena

No sé si se debe a que ya en la partitura el personaje de Herodías viene a resultar incomprensiblemente menos relevante que los otros tres protagonistas, pero lo cierto es que, encarnado por la mezzo Dunja Vejzovic, quedó un poco desdibujado, pese a que posee una voz de gran temple y es muy actriz. Lo mismo diría con respecto al papel de Fanuel, que asumió con dignidad Roderick Kennedy dándole una elocuencia convincente. Enric Serra (Vitellius) y Vicenç Esteve (Gran Sacerdote), se mantuvieron al nivel a que nos tienen acostumbrados.

El coro, preponderante, estuvo siempre ajustado y a veces, como en el cuadro del Templo de Salomón, se superó en cohesión polifónica. El ballet amenizó varias escenas con apropiado estilo. Escenográficamente, “Hérodiade” se presenta con fastuosidad. Los de corados acaso podrían servir para un espectáculo frívolo, pero el juego de luces, utilizado con habilidad, les da un mayor empaque. Y como además el vestuario es efectista y no faltan en la obra los cuadros de apoteosis con cerca de un centenar de personas en escena, podemos calificar el todo como un esfuerzo de montaje muy considerable.

Correcta dirección musical a cargo de Jacques Karpo (?), con una eficiente colaboración de la orquesta, añadió aciertos a esta “Hérodiade” que en definitiva se salva por la interpretación lírica y el boato con que ha sido exhumada.

XAVIER MONTSALVATGE

—————————

La veritat és que Montsalvatge es passa una mica al criticar a Massanet com a compositor de prestigi que va ser, i del qual es mantenen encara avui obres vives al repertori habitual dels teatres. Sí és cert que Massenet va ser un compositor bastant conservador, però tenia el do de saber donar al públic allò que li agradava. Les seves estrenes eren un èxit darrera l’altre amb obres com Le Roi de Lahore, Herodiade, Le Cid, Manon, Don Quichotte, Esclarmonde, Le jongler de Notre Dame, Sapho, Cendrillon, Thaïs o Werther, totes elles amb les seves virtuts i defectes, però impregnades d’una gran creativitat melòdica, un domini absolut de l’orquestració i un adequat tractament vocal.

En particular Herodiade adoleix d’un llibret bastant penós, per la inversemblança del que passa en escena, amb una Salomé feta una bleda i allunyada totalment del personatge bíblic. El continu pas de cors, comparses i ballets destorben el fil del drama que si l’hagués agafat Verdi duraria una hora i mitja menys.

Pel que fa a la nostra Montserrat Caballé no estic d’acord que comenci reservona, tal i com podeu comprovar en els vídeos següents on canta “Il est doux,…”, la seva aria inicial, i el duo posterior “Jean! Je te revois!” amb el Jean de Carreras.

Tal i com us comentava, la veu de la Caballé sona potent i amb una bellesa desconcertant, si bé es comprova la brusquedat i duresa en certs passatges, sobretot quan ataca els aguts en forte, els greus i alguns pianos. Té un èxit clamorós, i certament merescut.

El Josep Carreras també es trobava en un moment de forma molt bo. La calidesa del seu centre, la valentia en l’agut i un cant amb un fraseig ardent i vehement el fan un Jean irresistible a qualsevol dona o noia jueva o palestina que es trobés al davant. Tal i com diu el cronista, en la seva escena de l’últim acte “Ne pouvant reprimer les elans” està esplendorós, causant el deliri absolut del públic, tal i com podeu comprovar en el vídeo següent:

El paper d’Herodes és fundamental en aquesta obra i Joan Pons en fa tota una creació. La seva veu de baríton és estranyament homogènia del greu a l’agut i el seu cant, recolzat en un fiato considerable, està justament matisat amb aquell timbre tant especial del mallorquí. En la famosa “Vision fugitive” està molt intens, al igual que en la resta d’intervencions, obtenint, també un èxit considerable.

El paper d’Herodias (que dona nom a l’òpera) queda en un segon plànol respecte als altres tres, i vocalment passa el mateix malgrat la presència d’una cantant del prestigi de la Vejzovic.

L’orquestra i cors del Liceu es van comportar de manera decent, tot i les grans dificultats tant per a uns com per els altres, amb la concertació ajustada del mestre Delacôte.

El resultat és un triomf apoteòsic decretat per un públic entregadíssim que esclata en innumerables ocasions en ovacions i aplaudiments per als solistes i el conjunt. A gaudir-la.

Jules Massenet-Herodiade (Cd01, Cd02)

Herodiade – Dunja Vejzovic

Herodes – Joan Pons

Salomé – Montserrat Caballé

Jean – Josep Carreras

Phanuel – Roderick Kennedy

Vitellius – Enric Serra

Gran Sacerdot – Vicenç Esteve

Orquestra i cor del Gran Teatre del Liceu-Jacques Delacôte (6-ene-1984)

—————————

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/25/montserrat-caballe-al-liceu-un-ballo-in-maschera-de-giuseppe-verdi-gener-de-1973/

La Forza de Sinopoli

21 Abril 2009

forza

Aquesta versió va se la primera que jo vaig tenir d’una de les òperes més controvertides de Verdi. Anava en una caixa molt ben presentada amb tres cintes de cassette i un llibret molt extens. Estem parlant de l’any 92 o 93. Recordo que haver-la sentit moltes vegades, sobretot els duos de Don Carlo i Don Alvaro i la màgnifica obertura.

 

Amb la compra del reproductor del CD i la compra de la versió DECCA de finals del 50 amb la Tebaldi, Del Monaco, Bastianini,etc, va quedar en l’oblit (com la resta dels meus nombrosíssims cassetes) i no ha sigut fins ara, uns catorze anys després, que no l’havia recuperada.

 

Els anys han passat factura a aquesta versió. Es nota que hom ha escoltat molt i molt millor, i el que quan era un neòfit en aquells primers anys d’aprenentatge li semblava bo, l’experiència i la coneixença (amb més de dues desenes de versions de l’obra a les prestatgeries) ho han col·locat al seu lloc.

 

Comencem per les veus.

 

Carreras ha sigut un dels més importants i imponents Don Alvaro de les últimes generacions, en la meva opinió, només superat pel Franco Corelli. El que en altres versions de finals dels 70 (la mítica de la Scala per exemple amb Caballé, Cappuccilli i Ghiaurov) està senzillament esplendorós, en aquesta gravació de l’any 1985 ja ha perdut molta de la seva força, sobretot a l’agut, i, malgrat que el centre sona carnós i el cant és encara valent i molt extravertit, no aconsegueix dissimular una decadència evident en la seva veu. Tot i així, és el millor de la gravació.

 

Renato Bruson és un Don Carlos ben cantat però poc convincent vocalment, ja que la part demanda d’una veu autèntica de baríton dramàtic (a la Warren), que faci autèntic respecte cada vegada que obra la boca.

 

Burchuladze està bé com a Padre Guardiano (ull amb la dicció), i Pons canta un Melitone molt ben presentat en lo vocal però molt poc inspirat en el teatral (és el personatge que té més àries!!).

 

De les dones destacar, en negatiu, la fluixíssima Leonora de la Plowright (quins mèrits va fer aquesta cantant tant mediocre per treballar per la DG?), amb una veu tibant, estreta i sense volum, a part d’una dicció italiana descriptible. La Baltsa està més que bé en el antipàtic paper de la gitana Preziosilla.

 

La direcció de Sinopoli és tirant a avorrida, amb una Philharmonia correcta que no es beneficia d’una presa de so dolentota (és estrany sent una gravació del segell groc) amb l’orquesrta sonant molt llunyana.

 

LA FORZA DEL DESTINO (Part 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7 i 8)

Donna Leonora: Rosalind Plowright

Preziosilla: Agnes Baltsa

Don Alvaro: José Carreras

Don Carlo di Vargas: Renato Bruson

Padre Guardiano: Paata Burchuladze

Fra Melitone: Juan Pons

Il Marchese di Calatrava: John Tomlinson

Curra: Jean Rigby

Un alcalde: Richard Van Allan Mastro

Trabuco: Mark Curtis

Un Chirurgo: Petteri Salomaa

Ambrosian Opera Chorus-Philharmonia Orchestra

Giuseppe Sinopoli

Pistas separadas (incluye carátulas)

Links de Raffstein