Archive for the 'Puccini' Category

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (3 de 3)

20 Octubre 2011

Comencem a saldar deutes, i amb aquest post acabem les tres entregues on l’hiperactiu mestre Pappano ens introdueix al món de l’òpera italiana.

El capítol es subtitula “El triomf de Puccini” i en ell, de la mateixa manera que en el capítol anterior dedicat a Verdi, es fa un repàs breu però intens de la vida i circumstàncies del mestre de Lucca.

Per a això, Pappano es recolza en cinc títols de l’última gran figura de l’òpera italiana: La Boheme, Tosca, Madama Butterfly, Gianni Schicchi i Turandot.

Comença amb els inicis de Puccini al conservatori de Milà, que serveix per a introduir-nos en La Boheme, on se’ns explica que alguna de les escenes anecdòtiques de l’obra es basen en la pròpia vida com estudiant del compositor a Milà.

Vogliatemi bene – Madama Butterfly – Renata Scotto i Josep Carreras

Pappano ens exposa les principals fonts d’inspiració rebudes pel jove Giacomo, començant per la fortíssima impressió que li va causar la primera vegada que va anar a veure una òpera quan encara estava a la seva Lucca natal, on exercia d’organiste (com havien fet el seu pare i el seu avi). Es tractava, ni menys ni menys, de l’Aida verdiana. Inmediatament ens posa en situació amb la revolució que va suposar l’inici del verisme, on els arguments comencen a abandonar els clixés romàntics dels personatges nobles i les passions contingudes, per personatges més humans de vitalitat desfermada i sentiments a flor de pell. Així, se’ns parla de la Cavalleria rusticana de Mascagni i de la Carmen de Bizet.

O mio babbino caro – Gianni Schicchi – Angela Gheorghiu

A partir d’aquí és on comença la màgia del gran comunicador que és en Pappano, que ajudat dels testimonis de figures com Renata Scotto (emocionants i magnífiques les seves aportacions), Roberto Alagna, Angela Gheorghiu, Jonas Kaufmann, Thomas Allen o Franco Zeffirelli i on, amb l’ajuda de petits exemples, ens desgrana la grandesa, moltes vegades no entesa o simplement rebutjada per snobisme, d’aquestes obres, i reivindica el gran geni musical i teatral de Giacomo Puccini.

Nessum dorma – Turandot – Luciano Pavarotti

Hi ha fragments de les diferents òperes, anècdotes de la vida de Puccini i visita a llocs emblemàtics en la vida del geni de Lucca, resultant un documental tan entretingut com pedagògic, potser el millor del la minisèrie. 100% recomenable.

BBC.Opera Italia.3-The triumph of Puccini

http://rapidshare.com/files/399037952/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar

http://rapidshare.com/files/399038139/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar

http://rapidshare.com/files/399038275/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar

http://rapidshare.com/files/399038712/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar

http://rapidshare.com/files/399038797/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar

http://rapidshare.com/files/399038901/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar

http://rapidshare.com/files/399039030/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar

http://rapidshare.com/files/399038535/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

L’art de Bruno Prevedi

4 Mai 2010

Avui parlarem d’un tenor italià que durant els anys seixanta i inicis dels setanta va fer una molt seriosa carrera en la majoria dels grans teatres internacionals. Cantant valent i de veu poderosa (així donen testimoni companys com el Josep Carreras) el seu nom va quedar en un segon plànol degut a l’existència d’una competència ferotge en el seu repertori, el de tenor lirico-spinto, on dominaven figures de la talla del Franco Corelli, Mario del Monaco, Carlo Bergonzi, Richard Tucker, el jove Domingo,…

Per començar, i per que aneu comprovant el tipus de cantant del que estem parlant, escoltem a Bruno Prevedi en “Un dì all’azzurro spazio” (Improvviso) del Andrea Chenier.

El disc que us presento ens mostra al tenor en papers tan emblemàtics i compromesos com Andrea Chenier, Manrico, Cavaradossi, Turiddu o Calaf, i que són una selecció dels seus papers més freqüentats, als que es podrien afegir altres com el Don Carlo, Ernani, Pollione, Radames o Don Alvaro.

Repasem una mica la biografia del cantant.

Bruno Prevedi va nèixer el 21 de desembre de 1928 a Mantua, fill d’una família modesta que es dedicava al camp. Als poc anys la família va emigrar per a Milà en busca de millors condicions de vida, i es van assentar en un barri popular de la ciutat, on Prevedi va créixer i va anar a l’escola, on va conèixer a la que seria la seva dóna. A l’acabar l’escola elemental, el jove va començar a treballar, on va demostrar aptituds per la mecànica, fabricant les seves pròpies bicicletes, i als 17 anys va entrar a treballar a la FIAT com a mecànic.

El jove Bruno no havia rebut cap formació musical, i ni tant sols tenia diners per anar a concerts o a la Scala, però en els moments d’oci solia anar al cinema o s’ajuntava amb amics per les nits en velades on cantaven cançons populars. Prevedi solia cantar en aquestes velades (la seva cançó predilecta era “Fenesta che lucive”) i animat pels seus amics va decidir fer una prova per entrar en la Escola del Cor de la Scala, en classes nocturnes. Va aconseguir-ho i durant dos anys va educar la seva veu de baríton (en aquells moments) fins que el llegendari director del Cor de la Scala, Maestro Vittorio Veneziani, li va dir que tenia moltes possibilitats i que hauria de plantejar-se el fer de solista. Així que va continuar fent classes de cant com a hobby.

Al 1955, amb 27 anys per fi es va casar amb la seva novia de tota la vida, i deu mesos després era pare. Va continuar estudiant i intentant agafar experiència, mentre que els seus companys de la FIAT el cobrien quan aconseguia compromisos en dies laborables. Per fi, a l’agost de 1958, va arribar-li la seva oportunitat per debutar en la temporada del Teatro Nuovo de Milan com a Tonio en Pagliacci. Ningú no recorda el tenor i la soprano que representaven a Canio i Nedda, però els barítons que feien de Tonio i Silvio sí que van cridar molt l’atenció. Eren Bruno Prevedi i Ottavio Garaventa, els dos destinats a fer una carrera important com cantants lírics i, curiosament, cap dels dos com a baríton.

En aquells Pagliacci estava present un destacat crític que va queda impressionat per la veu de Prevedi, destacant que tenia la potència d’un tenor spinto. El cantant s’ho va prendre seriosament i en el següent concert on actuava, en la part del programa oficial va cantar “O monumento” i “Pari siamo”, però en les propines va interpretar “Amor ti vieta” i “Ch’ella mi creda”. Donats els resultats va decidir reentrenar la veu com a tenor. Sis mesos després debutava com a tenor a Monza i preparava el seu debut com Turiddu (i continuava treballant a la FIAT!). El debut, un altra vegada al Teatro Nuovo, va anar força bé, llavors va decidir presentar-se en algunes competicions de cant, quedant segon en el primer que va participar i guanyant el segon, cosa que li va suposar més contractes. Aviat va fer Pinkerton a Roma (Teatre Eliseo), Loris a Milan (Teatro Nuovo) i Alfredo. Veient que ja no podia estirar més el temps de vacances i permisos va demanar l’excedència a FIAT, que va denegar, i després de vàries reclamacions va decidir abandonar la feina de mecànic el Nadal de 1960.

Ara en “La vita e’ inferno…Oh tu che in seno agli angeli” (Verdi, La Forza del destino)

En aquells moments encara hi havia força teatres de staggione i tampoc havien molts bons tenors lirico-spinto, així que en poc temps ja tenia contractes decents. En menys d’un any d’haver iniciat la seva carrera ja cantava el Pollione en Bologna (amb la Cossotto, Mazzoli i Serafin). L’èxit va arrivar molt depresa. El segon any de professional arribava al San Carlo, al Liceu i a l’Arena de Verona. Al 1963 arribà el seu esclat definitiu. Debutava a la Scala amb Deborah e Jaele de Pizzetti, i en el Covent Garden com Calaf, i automàticament un contracte per gravar amb DECCA, del qual sorgir el seu primer (i únic) album.

Amb Corelli i Bergonzi traslladats literalment als EEUU (on es feien més calers) i Del Monaco sense poder cantar per culpa d’un accident de cotxe, Prevedi va esdevenir el tenor estrella de la Scala. Va inagurar la temporada al 1964 amb Don Carlo, va anar amb la companyia a Moscou per fer Il Trovatore i Turandot. Va debutar a Buenos Aires i a Berlin (amb Karajan). Va tornar al Covent Garden per fer el Manrico (amb una joveníssima Gwyneth Jones, que va substituir en últim moment a Leontyne Price). En març de 1965 debutava amb el Cavaradossi al Met. Durant els següents tres anys va cantar moltes vegades al Met, la Scala, Viena i els teatres més importants d’Italia.

Us deixo el final d’aquell Il Trovatore al Covent Garden amb Gwineth Jones, Giulietta Simionato i Peter Glossop, en un dels escasíssims documents visuals que hi ha del tenor.

Al 1968 va actuar per última vegada al Met, segons la seva dona per cansament d’estar allunyat de la seva família, però pocs mesos després,al 1969, cantava per última vegada a la Scala. Al 1970 la carrera de Bruno Prevedi ja estava en franca caiguda, fora dels principals teatres. A partir de llavors va començar a freqüentar els papers de tenor per a les retransmissions radiofòniques de la RAI (normalment de títols fora del repertori). Fins al 1975, el seu renom encara el va permetre cantar en teatres importants d’Alemanya i Austria, però progressivament la seva activitat va anar minvant i cada vegada en llocs menys rellevants, fins que la seva carrera va finalitzar definitivament al 1982 amb una Norma a Johannesburg que formava part d’una gira de la nostra Montserrat Caballé. En definitiva, la seva carrera com a màxima estrella no va arribar a durar ni deu anys. Bruno Prevedi va morir a Milà el 12 de gener de 1988.

A continuació el Bruno Prevedi en el “Nessun dorma”, una de les seves principals creacions.

Pel que fa a les gravacions cal dir que va tenir molt mala sort, ja que no va poder desenvolupar una carrera discogràfica decent (tot i el seu contracte amb DECCA). La casa contava primer amb Del Monaco i Bergonzi per als papers emblemàtics del cantant (Don Carlo, Turiddu, Calaf, Chenier, Manrico,….), així que les seves gravacions no es corresponen amb papers de tenor estrella (Ismaele, Macduff i Licinio). Ens queden els directes i les gravacions de la RAI (Don Carlo a la Scala amb Abbado, Norma al Liceu amb Caballé i Cossotto, Ernani de la RAI amb Caballé, Il Trovatore del Covent Garden,…..), que ens serveixen per valorar la seva veu.

La veu de Prevedi era poderosa, amb un cos important en el centre i un agut realment brillant i ben col·locat, recordant una mica a Franco Corelli. En el pas, però, sona massa coberta, artificiosa, trencant l’homogeneïtat. Es veu que Prevedi era un tenor molt conservador, com així indica més d’un crític de l’època que l’acusaven de “reservón”, que només s’expandia plenament en els moments de més lluïment. Com a cantant era capaç de mantenir correctament la línia, malgrat de no ser un tenor molt flexible (tampoc és un destraler, ni molt menys). Podem dir que el seu estil de cant s’ajustava molt bé al repertori que ell dominava.

En el disc podreu comprovar aquesta facilitat per al cant efectista, però mai descontrolat o barroer. Es correspon a les pistes gravades al 1963, a l’inici de la seva carrera, en plenitud de facultats, i a un només li queda pensar quina carrera faria una veu com aquesta en l’actualitat.

Disfruteu.

Bruno Prevedi – Tenor arias (CD)

1.- Andrea Chenier – Un di all`azurro spazio

2.- Andrea Chenier – Si fui soldato

3.- Andrea Chenier – Comme un bel di dì Maggio

4.- Il trovatore – Ah, si ben mio coll`essere

5.- Fedora – Amor ti vieta

6.- Cavalleria Rusticana – Mamma, quel vino generoso

7.- Tosca – Recondita Armonia

8.- Madama Butterfly – Addio fiorito asil

9.- La Fanciulla del West – Ch`ella mi creda

10.- Turandot – Non piangere Liù

11.- Turandot – Nessun dorma

Orchestra of the Royal Opera House – Edward Downes

Tornant de New York

31 Març 2010

Ja he tornat de la Big Apple i després de set dies d’intensa activitat (passejades, visites a museus, restaurants, funcions al Met,….) s’hem fa difícil tornar a la rutina. Això és en part degut a la saturació de tanta informació i tantes sensacions rebudes durant el viatge.

Set dies donen per a molt, almenys per visitar tots els punts claus i mítics de la ciutat, però em dedicarè a comentar les meves impressions de les funcions viscudes al Met, autèntic motiu principal del viatge.

El primer que he de dir es que el públic del Met es força dispers. Durant la funció comenten la jugada, riuen descaradament si alguna cosa els hi fa gràcia, estosseguen sense parar, aplaudeixen quan els hi rota i amb molta facilitat. Es pot dir que és un públic menys encarcarat que l’europeu, més fàcil i més agraït, però al mateix temps menys preparat per a rebre i interpretar propostes que es surtin de l’estricta literalitat en les escenografies, és a dir, és un públic conservador i, en cert sentit, immadur.

El dia 17 de març, a les 20:00 hores, vam anar, la meva germana i jo, a veure el que en principi havia de ser el plat més fort de les òperes previstes: La Boheme de Puccini. L’expectació per la meva part era màxima, ja que el repartiment estava encapçalat per dues figures com són el Piort Beczala i l’Anna Netrebko. Conclusió: una funció bastant sosa en general.

En primer lloc criticar la producció superkitsch, supertradicinal i super passada de moda del Franco Zefirelli. Fidel a la seva visió hiperdetallista i grandiloqüent en aquesta producció del Met, que va estrenar el Carreras fa trenta anys!!!, Zefirelli ens presenta un decorat pel primer i quart acte, en les golfes dels artistes bohemis, totalment recarregada i artificial. Les teulades dels suposats edificis parisencs queden massa de decorat de parc d’atraccions, mentre que l’espai físic on s’han de moure els cantants és petit, limitant el joc escènic dels cantats a canvi d’una escenografia tant grandiloqüent com kitsch (fins i tot naif per òbvia). El segon acte, al barri Llatí, és un dels tradicionals desplegaments de medis del Met on hi ha de tot (surten cavalls i un burro, i multitud d’extres), una altra vegada a costa d’arraconar als cantants, que de vegades es perden entre la multitud (al públic neoyorquí els hi va entusiasmar). El tercer acte va ser el més reeixit, amb una escenografia més austera, malgrat que la disposició de dos nivells feia que la Mimi no s’amagués con deu mana mentres Rodolfo parla amb Marcello. En fi, com es sol dir, “un pastelazo”.

En l’aspecte vocal les coses van anar bé  amb un excel·lent i valentíssim Rodolfo d’un Piort Beczala molt actiu escènicament i de cant comunicatiu. La veu és molt lírica, amb una zona central no molt potent però molt ben projectada i un agut espectacular, si bé més estret i una mica caprí. En contra seva dir que si bé la dicció era clara, la seva pronunciació de l’italià és totalment macarrònica, cosa que hauria de començar a cuidar.

L’Anna Netrebko té un instrument absolutament privilegiat. La seva veu té un color bellíssim, els sons són avellutats i carnosos al centre i els aguts són brillants i perfectament col·locats. Canta amb molt d’aplom i sap modular i donar diferents colors i intenció a les seves frases. En contra seva s’ha de fer notar que en general la seva recreació de la Mimi va ser molt convencional (m’esperava més d’ella, de la que sempre s’ha dit que és una gran creadora de personatges, potser per culpa del Zeffirelli) i dir que si la dicció italiana de Beczala era macarrònica, la de la Netrebko era inintel·ligible.

De la resta poc a destacar amb una Ruth Ann Svenson totalment fora de lloc com a Musseta per culpa d’una veu que ja ha passat la seva glòria (aguts tots calats i descolocats), un Marcello de veu totalment vulgar i gens destacable ni per bé ni per malament, al igual que Cavalletti i Gradus com a Schnuard i Colline.

Per últim, i això si que en sap greu, totalment decebedora la direcció del mestre Armiliato, que va fer una lectura planíssima i soporífera de l’obra, que no va remuntar el vol ni tansevol en el segon acte.

A continuació podeu sentir els finals del primer “O soave fanciulla” i tercer “Dunque è propio finita!” actes amb les intervencions principals d’Anna Netrebko i Piort Beczala.

Dos dies després, el divendres 19, vaig assistir a la funció de l’Attila, que s’estrenava al teatre amb una nova producció dirigida per Pier Audi.

La producció es basava en la divisió de l’escena en dos nivells: un nivell superior amb certa escenografia on es movien els principals protagonistes (Attila, Ezio i Odabella) i un nivell inferior quasi nu escenogràficament (tan sols una creu i diferents il·luminacions) on es movia el cor i Floresto.

En el pròleg el nivell superior estava ocupat per una estructura, semblant a un pont, autopista,…., en runes, com si hagués sofert un terratrèmol. L’efecte era molt potent, més tenint en compte les desgràcies últimes a Haití i a Xile, fent al·legoria a la força devastadora dels huns, amb Attila al seu cap, i a la desmembració de l’imperi Romà. A més, la verticalitat de l’escena donava una sensació de vertigen assimilable als ànims dels romans, a punt de ser conquerits pel bàrbar. A partir d’aquí es van acabar, almenys per a mi, les idees. Tota la resta de l’obra va discòrrer amb un nivell superior dominat per una massa de vegetació, com un mur, on s’obrien diferents finestres per les quals cantaven els protagonistes, sense cap gràcia i fent-se monòtona i repetitiva, i el cor sempre al nivell inferior. El vestuari de Prada no era precisament atractiu ni original. Poques idees i mal aprofitades.

Musicalment la cosa va anar molt bé. En primer lloc em vaig poder reconciliar amb el mestre Armiliato, que agafava el relleu de Muti, després de la seva soporífera Boheme del dimecres anterior ja que va donar una lectura potent i controlada de la partitura, molt adient per aquests verdis primerencs plens d’energia. L’orquestra va sonar de meravella, molt millor que el cor, que en la meva opinió no té el nivell que hauria de tenir en un teatre de primera categoria com el Met (es pot dir que el cor del Liceu és millor).

El nivell de les veus va ser bo, destacant en primer lloc el treball de Abdrazakov com Attila i, en segon terme, la gran sorpresa del viatge, el Floresto del tenor Russell Thomas, tota una revelació.

Abdrazakov és jove, però la seva veu està perfectament consolidada. Té un timbre molt noble i homogeni, amb uns greus fermament emesos i un agut suficient i segur. Canta amb bona línia i estil, amb molta disciplina, però potser li falta una mica més d’expressivitat o carisma per a assolir un èxit més rotund i acabar d’explotar com a gran figura.

El Floresto de Russell Thomas va ser tota una sorpresa, provinent d’un programa d’artistes debutava com protagonista al teatre en un paper no precisament fàcil i amb varis moments per al lluïment, i no va decebre en absolut. És un tenor líric amb una veu emesa amb amplada, el timbre és molt nítid amb un centre corpori i un agut brillant i amb potència suficient, el seu cant és una mica monolític, no gaire matisat, però fraseja amb correcció, sense fer excessos ni coses rares. Alguns atacs són precipitats o maldestres més fruit de la inexperiència i dels nervis que de mala tècnica però res que no es pugui corregir o controlar.

L’Odebella de l’Urmana em va agradar força, tot i que des de que fa de soprano no m’acaba de fer el pes. Només l’he vist una vegada en directe, en la seva Kundry al Liceu, on m’esperava molt, però que molt més, i on va quedar totalment eclipsada per la sensacional nit que va tenir Domingo com Parsifal (en una de les recreacions més imponents que jo he vist i sentit en la meva vida). L’Odabella és un paper molt exigent, a l’estil de l’Abigail del Nabucco, amb frases vertiginoses amb temibles salts de doble octava i passatges de coloratura dramàtica, a més d’una pàgina d’increïble delicadesa com “Liberamente or piangi….Oh!Nel fuggente nuvolo”. A destacar l’homogeneïtat del seu cant i de la seva veu, amb una lleugera pèrdua de brillantor a l’agut, al límit del crit però encara controlat, i un greu imponent. La línia de cant és bona i fa una bona feina en els passatges més lírics, mentre que en el cant di forza té potència i valentia amb unes agilitats si bé no espectaculars si eficaçment dosificades.

Per últim l’Ezio del Franco Vassallo, baríton de timbre grat però amb una tècnica dubtosa que fa que la veu oscil·li entre sons emesos amb pulcritut i atacs de vegades massa nasals. El seu cant era poc variat però es va posar el públic a la butxaca gràcies a uns aguts emesos amb potència i facilitat (i bon fiato) però a costa d’un cant massa vulgar i poc matisat.

Sentim a l’Urmana en “Allor che forti corrono” del pròleg i la gran escena d’Attila del primer acte amb l’Ildar Abdrazakov.

Al dia següent de l’Attila va tocar tornar a veure la producció vista al Liceu del Hamlet de l’Ambroise Thomas durant la temporada 2003-2004.

El Hamlet és una òpera que no es feia el Metropolitan en més de 100 anys, amb el que al públic neoyorquí, tant acostumat al repertori més pur i dur, se’ls hi havia venut com una estrena d’una obra mestra perduda i que seria interpretada per una parella infalible de cantants: el Simon Keenlyside, al que identificaven com una mena de Lawrence Olivier de l’òpera, i la Natalie Dessay, a la que qualificaven com la més gran interpret de l’escena de la bogeria més perfecta mai composta (llibret dixit) en la seva última interpretació abans de deixar el paper.

El fet és que pels comentaris que feia la gent habitual de la casa el principal interès en veure l’obra residia en veure a la no-diva francesa (autèntica favorita actual del públic del Met), i el fet que hagués cancel·lat les funcions per una lesió muscular, els hi havia decebut molt.

La funció va anar força bé, amb un Keenlyside en molt bona forma vocal, amb una veu de baríton molt viril, de timbre càlid i cant molt acurat. Fa tota una creació del personatge, si bé de vegades semblava massa forçat o sobreactuat en segons quines actituds i gestos que la direcció d’actors imposa en l’escena (sobretot al final del segon acte quan s’ha de llençar el vi per sobre després de l’actuació dels comediants). Crec que donades les qualitats del cantant aquest hauria de començar a pensar en incorporar de manera més habitual papers de baríton més carismàtics dins del repertori de la corda (en sembla que dintre de poc debutarà el Rigoletto a Cardiff) perquè tant per mitjans vocals, com per maduresa interpretativa i intel·ligència en el cant pot aconseguir recreacions memorables.

La Marlis Petersen no és la Dessay. Partint d’això, cal dir que és una bona cantant amb la veu adient pel paper. Va fer una Ofèlia vocalment molt sòlida, amb un cant que reflexava tota la fragilitat del personatge. Absolutament angelical i tendre en el duo del final del primer acte “doute de la lumiere”, i molt sòlida en el quart acte que conté de manera exclusiva la gran escena de la bogeria. És aquí on jo vaig notar el salt qualitatiu entre una fuori clase com la Dessay i una notable cantant com la Petersen, ja que si bé la seva interpretació era digne i el seu cant molt ben construït, quedava uns passos enredera de l’absoluta fusió entre cant i interpretació que aconsegueix la seva col·lega francesa.

La Larmore y el Tobey Spencer van ser una reina i un Laertes de molt nivell (estupendament dramàtica la mezzo, amb una expressivitat física i en el cant molt notables), mentres que James Morris va fer un rei de porte tant rígid com el seu cant, si bé la veu va sonar més sana (que no vol dir fresca) que les últimes vegades que l’he sentit.

La direcció de Louis Langrée va ser bastant rutinària, amb una certa descompensació entre els metalls (massa presents) i la resta de l’orquestra. El cor no va passar de correcte. El públic va començar força fred, però es va anar escalfant i al final va decretar un bon èxit per als intèrprets.

Com a exemples us deixo el que per a mi va ser el millor de la funció: el gran duet del tercer acte entre Hamlet i la seva mare on Keenlyside i Larmore van fer saltar guspires (bravissima la Larmore); i la gran escena d’Ophelie “Pâle et blonde” amb la Marlis Pertersen.

Me marcho a Nueva York. Primera parte: La Boheme

10 Març 2010

La semana que viene me voy siete días de viaje de placer a Nueva York.

Objetivo: disfrutar de la gran oferta cultural y de espectáculos, además de conocer una de las ciudades con más iconos para la cultura contemporánea.

Prioridades: asistir a varias funciones en el Met, visitar los principales museos, ir de compras y ver el desfile de Saint Patrick (17 de marzo).

Caprichos: pasear por el Soho, desayunar en Tiffany’s, pasar una mañana en el Rockefeller Plaza (incluída visita a la NBC y estudios de Saturday Night Live), ir a un local de copas para solteros treintañeros como los que salían en Sex and the city,…

Tonterías a parte, ya tengo las entradas para ver tres óperas en el Met.

La primera es el mismo día 17, y es una función de La Boheme de Puccini.

El gran atractivo, para mí, de esta función es poder ver por primera vez y en directo a dos de las figuras más brillantes de la lírica actual: Anna Netrebko y Piotr Beczala.

Como parece ser que no tienen comprometidas funciones en breve con el Liceu, es una buena oportunidad para comprobar sus habilidades en directo. Acompañan a los dos protagonistas la Musetta de Ruth Ann Swenson y el Marcello de George Petean, y la dirección correrña a cargo de Marco Armiliato (que tan buen trabajo hizo en Il Trovatore de esta temporada en el Liceu).

La producción es la architradicional, archivieja y archiclásica de Franco Zeffirelli (la misma que la del video de Karajan de mediados de los 60?)

Os adjunto los datos del cast previsto para el día 17

Director: Marco Armiliato

Mimì: Anna Netrebko

Musetta: Ruth Ann Swenson

Rodolfo: Piotr Beczala

Marcello: George Petean

Schaunard: Massimo Cavalletti

Colline: Oren Gradus

Benoit/Alcindoro: Paul Plishka

Producción: Franco Zeffirelli

Escenografía: Franco Zeffirelli

Vestuario: Peter J. Hall

Iluminación: Gil Wechsler

Por último os dejo grabación de una de estas funciones, concretamente la del 24 de febrero (que no he escuchado para no ir con prejuicios de salida)

Giacomo Puccini – La Boheme (link de descarga)

Anna Netrebko (soprano) : Mimi

Piotr Beczala (tenor) : Rodolfo

Gerald Finley (barítono) : Marcello

Oren Gradus (bajo) : Colline

Massimo Cavalletti (barítono) : Schaunard

Paul Plishka (bajo) : Benoît / Alcindoro

Nicole Cabell (soprano) : Musetta

Jeremy Little (tenor) : Parpignol

John Shelhart (bajo) : Sergente dei Doganieri

Joseph Turi (bajo) : Doganiere

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Marco Armiliato (24-feb-2010)

Montserrat Caballé al Liceu: Tosca de Giacomo Puccini (21-11-1976)

16 febrer 2010

Les funcions de les que parlem avui, com l’Aida de feia tres temporades, suposaven un altre fita espectacular per al teatre, i sobretot per l’empresa, que aconseguia reunir per a les tres funcions de Tosca al mateix trio protagonista que uns mesos enredera, al juliol, l’havien gravat per a la casa Philips a Londres.

A part d’aquesta fita pel teatre, un dels fets més importants d’aquestes funcions era el retorn de Josep Carreras al teatre que l’havia vist néixer, desprès de tres temporades d’absència, ja com a figura internacional consagrada.

Tornant a la diva, la temporada 76-77 va a tornar a brindar al teatre amb tres personatges diferents en nou funcions: les tres de Tosca d’aquestes funcions, tres de la Medea (a finals d’any) i tres de Salomé (al Febrer).

Com bé senyala el mestre Montsalvatge en la seva crònica que us adjunto més avall, no era la primera vegada que la Caballé oferia la Tosca al Liceu, i de fet, si bé el paper puccinià suposava una intromissió en un paper més dramàtic del que en aquells moments freqüentava la soprano, la Caballé el tenia en repertori des d’inicis de la seva carrera, com ens explica en aquesta curiosa entrevista que a inicis dels anys 80 li feia Robert Merrill, on Caballé parla de la seva visió del personatge i que està trufat amb continus comentaris d’altres dives que han deixat la seva empremta (a veure si les reconeixeu a totes?

Us deixo ara amb la crònica del mestre Xavier Montsalvatge per a La Vanguardia del dia 23 de novembre de 1976.

—————————

OPERA EN EL LICEO: UNA TOSCA SENSACIONAL

Con Montserrat Cabalé, José María Carreras e lngvar Wixell, protagonistas de excepción

Pese e lo folletinesco del teme de Sardou y el efectista verlsmo. musical de la partitura en ‘Tosca. está presente el mejor Puccini que redime la truculencia del argumento con un dominio total de las melodramáticas situaciones escénicas y un soberbio empleo de la orquesta y de las voces. Por esto ‘Tosca’., prescindiendo de su regusto decimonónico (fue estrenada en1900 en I Teatro Constanzi de Roma, llegando al Liceo dos años después), es una ópera que tira, que se espera con expectación pensando como la defenderán los intérpretes. Por esto se recuerdan las superiores, sobresalientes Toscas liceísticas de la de Renata Tebaldi, de Maria Caniglia, de Regine Crespin, de la Zeanl y la de Montserrat Ceballé de hace nueve años (con Bernabé Martí y Cesare Bardelli), que produjo sensación, aunque no tanta como phoracuando la obra . ha presentado con un terceto protagonista verdaderamente excepcional.

Montserrat Caballé encarna el personaje de Floria Tosca apasionadamente, con entreqa, como desafiando las tensiones vocales que le permiten exhibir la plenitud de sus facultades de soprano dramática, con al mismo dominio con que en otras óperas se impone dando a su voz calidades de su  musicalidad y de alado lirismo insuperables. Estas calidades, en todo caso, las aplicó (hablamos de la función del domingo) en el “Vissi d’arte” alcanzando una emotividad que mantuvo la atención del público en vilo y le valió una ovación que perecía no tener fin. En las demás escenas, la Caballé multiplicó su vehemencia sin que por eso fallara nunca su timbre, su fraseo persuasivo, sus agudos imponderables, tan claros como vigorosos.

Para los liceístas ha sido motivo de desencadenar los entusiasmos la vuelta a nuestro escenario, después de tres años de ausencia, del tenor barcelonés José Ma Carreras. En esto período, Carreras se ha impuesto internacionalmente y con el mejor derecho como acabamos de ver. Posee una voz da gran alcance, vibrante y cálida que ahora modula con inteligencia para obtener de si lo mejor; una expresividad latente y musical, adecuada al papel que interpreta. Se puede opinar que su vocailzación parecía un poco crispada, ¿pero no exige algo de eso una verista evocación del personaje de Cavaradossi? En todo caso le sirvió para despojar de innecesarios almabiramientos la romanza “E lucevan le stelle” – con plena satisfacción del auditorio que la premió con bravos, gritos y aplausos prolongadísimos que, no obstante, no lograron el solicitado bis de este famoso fragmento. José Ma Carreras fue igualmente ovacionado desde su primera intervención, la ‘.Re condita armonla., que a mi Juicio cantó ‘mejor que ningún otro episodio.

Para dar más atractivos a esta Tosca, interpretaba al rol de Scarpia —uno de los más acertados de todo el teatro pucciniano— el barítono sueco lngvar Wixell, que en la función de referencia se presentaba en Barcelona. Agradable sorpresa: Wixell es un magnífico cantante y un extraordinario actor que hizo un Scarpla de gran fuerza discursiva, penetrando en la psicología del personaje. Persuasivo en la voz, en la dicción y el gesto, al lado de la Caballé, ambos crearon en el segundo acto la atmósfera dramática enrarecida, que corresponde a la teatralidad de la escena clave de le obra.

Cuando, como en esta «Tosca», huy un grupo de protagonistas óptimos, todo parece -que ayuda a darles realce. Junto a ellos aplaudimos a Leonida Bergamonti que hace un Angelotti lleno de realismo, a Giovanni d’Angelis que acentúa el carácter del Sacristán, a Diego Monjo, muy adecuado como Spoletta y regista de escena, y a los demás, el coro y la orqueste llevaba con brio por Armando Gato, maestro , primera catogoría para la ópera italiana, eficaz en el mando, capaz, como lo comprobamos, de sacar brillo y energía del conjunto sinfónico, lo que beneficia mucho a esta ópera, de valores orquestales evidentes.

El Liceo abarrotado. Un publico fascinado y repetidos torrentes de aplausos en el curso de le representación. Este es el balance de la «Tosca», de telón hacia fuera. En la escena, un acto operístico que ya podemos registrar como culminante de la temporada en curso. — Xavier MONTSALVATGE.

————————— 

Com assegura el cronista, les funcions van ser un complet èxit, basat sobretot en la solidesa del tercet protagonista.

La Caballé dona una visió de Tosca completament satisfactoria. Recolzada en una veu de timbre puríssim i amb el seu control absolut de la respiració i dels reguladors, al mateix temps que d’una projecció espectacular del so, aconsegueix recrear una dóna angelical i completament enamorada als moments més lírics, amb temperament en els moments de gelosia i temiblement fera en els moments més dramàtics. En els duos aconsegueix sons eteris quan toca i es capaç de projectar la veu amb potència i força en els moments més intensos. El sue “Vissi d’arte” està cantat amb un legato i una delicadesa torbadores, al mateix temps que ple d’intensitat. És un dels grans moments de la vetllada, que rep una ovació interminable.

Us deixo un vídeo del “Vissi d’arte” que va interpretar la Caballé a Tokyo uns anys després amb els mateixos protagonistes que al  Liceu, dirigits per Colin Davis.

Si la Caballé està molt bé, Josep Carreras, almenys per a mi, està immens. La veu està fresquíssima com mai, amb un centre d’una calidesa irrepetible, un agut seguríssim i sonor, i ara ja sí que ha assolit el ple control de la línia, del cant lligat i de les dinàmiques. El cant és comunicatiu com només ell i Di Stefano han sigut capaços de fer, el fraseig es encisador. És el gran Carreras.

Per sentir-lo en el paper, us deixo primer el duo del primer acte en dos parts, amb la Montserrat en unes funcions de Niça de l’any 1980 (que si podeu aconseguir-les hauríeu de veure perquè és excel·lent, circulen per la xarxa).

Ara l’ària més famosa de l’òpera “E lucevan le stelle” del tercer acte, en les mateixes funcions de Tokyo que abans.

 

Per completar el trio, Il barone Scarpia de Ingvar Wixell, molt ben elaborat dramàtica i vocalment: maliciós, truculent i pervers fins al límit. He de confessar que Wixell mai ha estat sant de la meva devoció (veu llenyosa, opaca i limitada de facultats), però a aquest paper era capaç de treure-li tot el suc.

L’Armando Gatto aconsegueix que les masses del Liceu sonin millor del que realment eren en aquella època

Giacomo Puccini – Tosca (CDs)

Tosca………………………Montserrat Caballé

Mario Cavaradossi……….Josep Carreras

Il Barone di Scarpia……..Ingvar Wixell

Angelotti…………………..Leonida Bergamonti

Sagristà……………………Giovanni de Angelis

Spoletta……………………Didac Monjo

Sciarrone………………….Rafael Campos

Carceller…………………..Joan Baptista Rocher

Pastor………………………Cecilia Fontdevila

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu – Armando Gatto

————————— 

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

Il sogno de l’Inva Mula

28 gener 2010

L’últim disc de la soprano albanesa Inva Mula m’ha satisfet molt.

Encara recordo les seves funcions al Liceu, on sempre ha lluit una veu de soprano lírica de timbre realment bell, cant elegant i sempre amb detalls de gran artista.

En aquest disc fa un recorregut per peces del repertori, totes elles molt adequades per la seva veu i el seu estil de cant.

En el primer grup, el de Puccini, és en el que trobem potser més irregularitats, sobretot en l’aria de La Rondine “Il Bel Sogno di Doretta”, on la veu està en excès vibrada, com tensionada, i els aguts a pelna veu sonen oberts i descontrolar. Per acabar de rematar, el pianos, que sempre han sigut un dels seus punts forts, sonen opacs, sense la lluentor d’abans.

Escolteu-la

La veritat és que quan l’he escoltada he pensat que patiria amb el disc, però he de dir que sembla com si el disc estigués gravat en un concert, ja que aquests defectes van desapareixen a mida que avança el disc, com si la veu se li anés calentant, si bé la instabil·litat en el registre agut quan l’emet en forte no desapareix en cap dels fragments, tota una llastima.

Del bloc Puccini la part més destacable, sense cap mena de dubtes, és el primer fragment de La Boheme “Si, Mi Chiamano Mimi”, on excepte algun agut obert i destemplat, tot sona de maravella.

El bloc d’aries franceses és el més sòlidament defensat, amb un cant molt ajustat a l’estil i un fraseig calid. La veu li sona carnosa al registre central, amb el vibrato més controlat (potser Puccini l’exigeís més volum i això li fa forçar una mica) i tot està primorosament exposat, amb una veu de bellesa arrebatadora.

El recital finalitza amb el bloc Verdi. En La Traviata una de cal i l’altra de sorra: en “E strano” la veu no li respon amb totes les garanties, i queda justeta en el “Sempre libera”; mentre que en “Addio del passato” amb aquelles mitges veus i un cant ple de matisos aconsegueix una lectura de gran categoria, si bé la lectura de la carta queda molt amanerada i poc dramàtica.

Tanca el recital una de las grans creacions de la soprano, la Gilda del Rigoletto, amb un “Caro nome” per fer-nos somiar, contingut i on s’imposa un timbre i un cant preciós.

INVA MULA – Il Bel Sogno (Part01, Part02)

01. Puccini: Ch’ Il Bel Sogno Di Doretta – La Rondine

02. Puccini: Si Mi Chiamano Mimi – La Bohème

03. Puccini: Donde lieta uscí- La Bohème

04. Puccini: O Mio Babbino Caro – Gianni Shicchi

05. Gounod: Trahir Vincent – Mireille

06. Gounod: Voici La Vaste -Mireille

07. Massenet: Adieu Notre Petite Table – Manon

08. Gounod: Le Roi De Thule , Air Des Bijoux – Faust

09. Gounod: Il Ne Revient Pas – Faust

10. Massenet: Dis Moi Que Je Suis Belle – Thais

11. Verdi: Addio Del Passato – La Traviata

12. Verdi: E Strano… Sempre Libera – La Traviata

13. Verdi: Caro Nome – Rigoletto

Zagreb Philharmonic Orchestra – Ivo Lipanovic

El post nº100. Un regal familiar

8 gener 2010

Sembla mentida però ja hem arribat al post nº100. S’havia de celebrar d’alguna manera, i no se m’ha acudit cap altra que preparar-vos un regal operístic.

Quan a l’any 2001 vaig deixar casa dels meus pares, per a anar a viure al pis que havien comprat la meva parella i jo, em va tocar la feina d’empaquetar totes les meves coses cara a fer la mudança. Va ser un moment per un costat feliç, ja que tenia moltes ganes de començar la vida en parella amb la persona que estimes, però al mateix temps nostàlgic, ja que representava deixar endarrere el meu barri, i allunyar-me, si bé només físicament de la meva família i dels meus amics.

No em va sorprendre que les coses a endur-me es limitessin a roba, llibres, apunts i discos, el que em va sorprendre va ser la descomunal quantitat de música que havia acaparat. Eren caixes i caixes de cds, cassets i vídeos (penseu que encara no havien esclatat ni els DVDs, ni els iPods, ni coses d’aquestes, i els ordinadors més bons tenien discs durs de 40 Gb).

La meva germana, mai militant, però sempre simpatitzant de l’òpera, i més en concret de les grans Dives (la Callas sobretot), em va demanar mig en serio mig en broma que si no pensava deixar-li cap CD. Jo no tenia cap intenció de deixar-li res, però en l’últim moment em va passar per les mans un casset gravat per mi per portar al cotxe on tenia una recopilació de fragments variats dels últims CDs que m’havia comprat, i que s’havia convertit en la música que sempre portava en el meu walkman. No m’ho vaig pensar gaire i li vaig donar.

Bé, doncs aquesta recopilació, després de tants anys, continua reapareixen cada vegada que la meva germana i jo parlem d’òpera, i es que sempre em diu “sí aquest nou disc/vídeo/cantant/versió/… està molt bé, però el casset aquell que en vas donar és el que més m’agrada”

Com a regal aquest d’aquest Nadal o de Reis, la meva germana em va demanar que aquesta cinta li passes a CD, i crec que no hi ha millor tema per a celebrar el post nº100 d’aquest bloc que el de regalar-li el CD, i que tots el pugueu fruir i comentar-lo.

Per qüestions de la durada de la cinta alguns fragments gravats eren una mica més curts i no seguien exactament l’ordre en que ara els he recopilat.

Vincenzo Bellini

1.- Norma: Mira o Norma – Caballé/Veasey/Patané /Orange (1974)

Fragment de la mítica Norma de la Caballé d’Orange. El Mira o Norma és un vehicle perfecte per al lluïment de la catalana, amb les seves llarguíssimes frases i una melodia estàtica de sublim bellesa.

2.- Norma: Finale acte II – Callas/del Monaco/Stignani/Serafin/RAI Milano (1955)

Diu la llegenda que Wagner admirava el final de la Norma, fins el punt que deia que seria capaç de canviar totes les seves obres per composar alguna cosa amb la mateixa intensitat i puresa. La gravació correspon a la retransmissió de la RAI milanesa uns mesos abans de les fulgurants funcions de la Scala (a mi la Callas encara m’agrada més aquí).

3.- I Puritani: Duo acte III – Callas/Di Stefano/Picco/Mexico (1952)

Una altre directe llegendari. Di Stefano està pletòric amb un cant vehement com ningú ha aconseguit i la Callas està vocalment en el seu millor moment i expressivament superba (quan fraseja “L’alma elevar mi sento” a hom li despeguen els peus del terra)

Gaetano Donizetti

4.- Roberto Devereux: Quel sangue versato – Gencer/Cappuccilli/Rossi/Nápoles (1964)

Això és una dramatico d’agilittà. Impressionant!!

(Aquí la Gencer en 1980)

Giuseppe Verdi

5.- Ernani: Ernani involami – Price/Schippers/Met (1962)

Leontyne Price era una autèntica veu verdiana, amb un color avellutat i una fluïdesa en tots els registres com poques.

(Aquí 20 anys després)

6.- Ernani: Oh de’ verd’anni miei – McNeil/Schippers/Met (1962)

McNeil posseïa una veu enorme amb unes facultats extraordinàries que no sempre va saber dominar amb l’eficàcia requerida. Aquest Carlo de l’Ernani és el millor que jo l’he sentit mai.

7.- Ernani: Final acto III – McNeil/Price/Bergonzi/Siepi/Schippers/Met (1962)

8.- Rigoletto: Si, vendetta… – Capuccilli/Rinaldi/Rossi/RAI Torino (1967)

Us he inclòs tot el duo pare i filla, amb un jove Cappuccilli rutilant en la zona alta i cant fàcil, i la Rinaldi com a eficaç Gilda. Atenció a l’espectacularitat del “Si vendetta” amb sobreagut de la soprano inclòs.

9.- Rigoletto: La donna è mobile – Pavarotti/Rossi/RAI Torino (1967)

Pavarotti amb la veu fresquíssima, tot un regal.

10.- Un ballo in maschera: Teco io sto – Callas/Di Stefano/Gavazzeni/Scala (1957)

Unes altres llegendàries funcions de la Callas i Di Stefano, aquesta vegada a la Scala. La química entre els dos cantants fa treure espurnes. La direcció de Gavazzeni es abassegadora.

11.- Un ballo in maschera: Eri tu – Bastianini/ Gavazzeni/Scala (1957)

Bastianini és la meva veu de baríton, i aquesta potser sigui la millor ària que Verdi va escriure per aquesta corda.

 

Giacomo Puccini

12.- La Boheme: Mi chiamano Mimi: Freni/Raimondi/Karajan/Wiener Philharmoniker (1963)

Us he inclòs tota l’escena, des de la “Manina” fins al final del primer acte. Meravellós el injustament poc recordat Gianni Raimondi, i una molt jove Freni amb la seva insuperable Mimi.

(Us deixo a la Freni i a Karajan però al 1980)

13.- Turandot: In questa reggia – Nilsson/Corelli/Gavazzeni/Scala (1964)

La Nilsson és la referència en el paper i Corelli el millor Calaf possible.

(Us deixo un vídeo amb la Nilsson i Corelli però d’uns anys més tard, 1971)

14.- Turandot: Nessun dorma – Corelli/Gavazzeni/Scala (1964)

No comment!

(Corelli per la RAI, a finals del 50s)

Així que aquí ho tens Tata, que ho frueixis al teu reproductor de mp3.

LINK DE DESCARREGA 

Damrau – COLORaturaS. No es oro todo lo que reluce

31 Desembre 2009

Con el nuevo disco de Diana Damrau me he llevado una decepción bastante considerable, y es que esperaba mucho más.

Se nos ha vendido a la soprano ligera (que no lírico-ligera) alemana como la nueva reina del repertorio de coloratura: la nueva Dessay o la nueva Gruberova, pero me parece que no es por ese camino donde la cantante deba guiar sus pasos.

Lo cierto es que de las once pistas del disco sólo en el Großmächtige Prinzessin… está sobresaliente, con el único pero de que los sobreagudos empiezan a sonar gritados, comparados por ejemplo con la Zerbinetta de Londres que os deje hace unos cuantos posts.

En el repertorio italiano su dicción es macarrónica, con errrres muy germánicas y con una pronunciación muy poco dulce (Caro nome) o sin ninguna gracia (las dos escenas del Ballo). Recuerda mucho a Gruberova en el Donizetti (para mal, porque adolece del mismo estilo tirando a lo ñoño y abusando de ciertos portamentos y ataques a notas excesivamente fijos) y, aunque extremadamente correcta en la Ofelia sabe a poco comparada con la variedad expresiva que la Dessay ha dejado en la misma página.

Sin comentarios para su anacrónica Rossina, y simplemente correcta en el resto de páginas.

Después de sus excelentes recitales anteriores, dedicados a compositores del periodo clásico y Mozart, parece ser que Damrau debería pensárselo bien antes de dar el salto definitivo al gran repertorio romántico y belcantista.

Estaremos vigilando.

Diana Damrau – COLORaturaS (CD. PASSWORD: elhenry.MusicIsTheKey)

1. Roméo et Juliette: Je Veux Vivre

2. Rigoletto: Gualtier Malde…Caro nome

3. Ariadne auf Naxos, Zerbinetta: Großmächtige Prinzessin…

4. Il Barbiere di Siviglia: Una Voce Poco fa

5. The Rakes Progress: Silently night…I go to him

6. Gianni Schicchi; O mio Babbino Caro

7. Un Ballo in Maschera: Volta la terrea

8. Un Ballo in Maschera: Saper Vorreste

9. Linda di Chamounix: O luce di quest amina

10. Hamlet: A vos jeux, mes amis…

11. Candide: Glitter and be Gay

Münchner Rundfunkorchester-Dan Ettinger

Preparant la Turandot

23 Juliol 2009
Foto: Bofill

Foto: Bofill

Aquesta vegada si que arribo tardíssim, abans d’ahir es va estrenar la reposició de la Turandot en producció dirigida per la Núria Espert, i vaig assistir.

Aquestes Turandots estan fora d’abonament i són el ja tradicional bolo de juliol del Liceu més cara al públic turista (això no vol dir que amb cantants més dolents, com es va comprovar amb l’excel·lent Don Giovanni de l’any passat), on es reposa una producció pròpia del Liceu d’algun títol dels més populars, cara a amortitzar-les i suposo que a fer caixa.

La funció inagural d’ahir em va agradar en línies generals, sobretot em va sorprendre gratament la Liu de l’Arteta, que mai ha sigut santa de la meva devoció.

La producció de l’Espert va guanyant amb els anys (és la tercera vegada que la veig) i si quan es va fer semblava kitsch i de restaurant xinés, la comparació amb les produccions que s’han fet al Liceu aquests anys la fan vistosa i atractiva (no hi ha xorrades, excepte el final, i sí canvis d’escena, moviment de cor, canvis de vestuari, i això, vist el que es veu normalment, és un gran valor afegit).

Vist aquests comentaris anem a l’obra, i com sempre aprofitem el que recull la pàgina web del Liceu:

 “Drama líric en tres actes.

Llibret de G. Adami i R. Simoni sobre una faula de Carlo Gozzi (1762) basada en Les mil i una nits. Música de Giacomo Puccini. Escena final acabada per Franco Alfano. Estrenat el 25 d’abril de 1926 al Teatro alla Scala de Milà. Estrenat al Gran Teatre del Liceu el 30 de desembre de 1928.

En Turandot, Puccini volgué crear una òpera grandiosa en la qual l’impacte sobre l’espectador fos, de fet, més sensorial que no racional i es basés més en l’atractiu formal –la sumptuositat i l’audàcia de la fantasia— que no pas en la utilitat referencial de la informació; més en els símbols que no en la versemblança de l’estampa oriental. Amb la seva darrera òpera, Puccini canvià d’estètica, si més no d’estètica literària. De fet, tot el món artístic havia canviat des de feia més de vint anys i havia adoptat diverses fórmules que poden identificar-se amb els noms de modernisme, impressionisme o simbolisme. El fenomen responia al canvi que s’havia produït en l’art occidental, que havia deixat de situar el mèrit artístic en el retrat exacte de les coses per trobar-lo en la fantasia i la imaginació de l’artista; que havia abandonat la voluntat de fer de l’art un revulsiu ètic sobre les consciències per valorar-lo per la seva capacitat de suggerir un estat d’ànim o una impressió que commogués la sensibilitat; que havia substituït el retrat realista per l’ús de la realitat com a símbol d’estats d’ànim indefinibles. El resultat és una obra mítica, misteriosa i sensual, impregnada d’una litúrgia fastuosa, a la qual contribueix la imatge occidental d’un Orient vist com un indret inexplorat, feréstec, cruel, hostil i fascinant.”

ARGUMENT

L’acció transcorre a la ciutat imperial de Pequín, la princesa Turandot protegeix la seva virginitat amb un jurament: solament es casarà amb l’home de sang reial que resolgui tres enigmes que ella mateixa dictarà. Qui ho intenti i no els resolgui morirà.

El príncep Calaf, fill del vell rei tàrtar destronat Timur, que també es troba a Pequín acompanyat per la bella i fidel Liù, se sent fascinat per Turandot i presenta la seva candidatura a desgrat de les advertències del seu pare. Calaf, el nom del qual ningú no coneix a Pequín, aconsegueix desxifrar els enigmes, però la princesa xinesa es nega a acceptar-lo i prega l’emperador que la deslliuri del jurament, Calaf li diu que només la vol plena de desig i no a la força. El jove li dóna una darrera oportunitat. Ara, però, és ell qui proposa l’enigma: que l’endemà sàpiga el seu nom.

Acte I

Es prepara l’execució del príncep de Pèrsia, que no ha passat la prova dels tres enigmes dictats per Turandot. Entre la multitud hi ha Calaf i el seu pare, Timur, vell rei tàrtar destronat, que és guiat per la seva jove esclava Liù. Tots tres són a Pequín en l’anonimat més estricte. Quan la lluna ja és alta, la mateixa Turandot ordena, amb un gest sec, l’execució del jove persa. En veure la princesa cara a cara, Calaf se n’enamora i decideix sotmetre’s a la prova dels enigmes.

Acte II

Els tres ministres imperials, Ping, Pang i Pong, lamenten la decadència del país i anhelen que Turandot descobreixi l’amor. Una marxa anuncia l’inici de la cerimònia dels enigmes, abans de la qual Calaf, el príncep desconegut, respon tres vegades a l’Emperador que vol sotmetre’s a l’arriscada prova. El jove candidat resol satisfactòriament els tres enigmes dictats per Turandot, però la princesa no vol acceptar la seva derrota i demana pietat al seu pare, que li ordena submissió a la llei. Però Calaf solament la vol amb la condició, essencial, del seu desig. El jove li dóna una darrera oportunitat de defensar la seva virginitat: si ella endevina l’enigma del seu nom abans de l’alba, ell morirà com una víctima més de la seva crueltat.

Acte III

Turandot ha ordenat que ningú no dormi a Pequín mentre no es descobreixi el nom de l’estranger. Timur és a punt de ser torturat per haver estat vist amb Calaf, però Liù el salva oferint-se ella mateixa al martiri, enfortida –com diu a Turandot- per l’amor que li professa. Quan el botxí compareix, la tendra esclava se sent incapaç de patir més i se suïcida. Per fi, resten sols Calaf i Turandot, la fredor de la qual es fon davant el primer petó que rep. Calaf li confessa el seu nom i es posa en les seves mans. Davant tothom, Turandot declara que coneix el nom de l’estranger: “Amor”. Turandot cau en braços de Calaf i el poble els aclama.

TURANDOT – Nilsson-Corelli-Freni-Mehta-1966 (CDs)

Turandot-Met66

Turandot……………..Birgit Nilsson

Calaf………………….Franco Corelli

Liù…………………….Mirella Freni

Ping…………………..Theodor Uppman

Pang………………….Robert Nagy

Pong………………….Charles Anthony

Timur…………………Bonaldo Giaiotti

Chorus & orchestra Metropolitan Opera- Director: Zubin Mehta-Live1966

 Aquesta és una de les típiques funcions dels anys seixanta amb el tandem d’or Nilsson-Corelli com a protagonistes. He escollit aquesta en concret per la molt notable Liu d’una joveníssima Freni i per la magnífica direcció del mestre Mehta.

TURANDOT – Marton-Carreras-Ricciarelli-Maazel-1983

turandot-Viena

Turandot……………..Eva Marton

Calaf………………….José Carreras

Liù…………………….Katia Ricciarelli

Timur…………………John-Paul Bogart

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper- Director: Lorin Maazel-Live1983

Aquesta versió en viu té molts punts forts, on els més destacats són la meravellosa princesa d’una rutilant Eva Marton, el calor i passió del Calaf d’un Carreras entregadíssim, l’espectacular prestació dels cossos estables de l’Òpera de Viena i la calidesa de la toma en directe (sense prejudici de la qualitat de l’audio).

DISC 01:  Part 1, 2 i / DISC 02: Part 1, 2 i 3

FUNCIONS AL GRAN TRATRE DEL LICEU

Giacomo Puccini: Turandot 21, 22, 24, 25, 27, 28, 29, 30 i 31 de juliol

Duració: Acte I-35 min / Entreacte-30 min / Acte II-45 min/ Entreacte-20 min / Acte III-40 min (Total: 3 hores)

Direcció d’Escena Núria Espert Escenografia Ezio Frigerio Vestuari Franca Squarciapino Il·luminació Vinicio Cheli

Coproducció: Gran Teatre del Liceu/ ABAO

Direcció musical: Giuliano Carella

Turandot: Guleghina/Lukacs/Shafajinskaia

Calaf: Berti/Tanner/Armiliato

Liù: Arteta/Amsellem/Dessi

Timur: Palatchi/Giuseppini

Ping: Bermúdez

Pang: Santamaría

Pong: Esteve Madrid

Mis favoritos: Montserrat Caballé – Arias de Puccini

30 Juny 2009

 Caballe puccini

Este disco es uno de los mejores recitales jamás grabados, vamos, uno de esos discos que uno debería llevarse a la hipotética isla desierta. Caballé estaba absolutamente en la cima de sus facultades vocales cuando realizó la grabación (1975) y el resultado es simplemente asombroso.

Los que estén familiarizados con el canto de la Diva se quedarán sorprendidos por el nivel de detalle en el canto que consigue en cada aria. Para quien no lo esté que se prepare para quedarse con la boca abierta con una voz de belleza inigualable, un canto de una fluidez y un legato que parece sobrenatural y con unos agudos en pianísimo que suenan a música celestial. Lo más parecido a Dios en la Tierra.

El acompañamiento de Mackerras es excelente, mimando a la cantante pero manteniendo la integridad de las diferentes arias, que forman una selección que incluye prácticamente lo mejor del compositor de Lucca.

Es obligatorio tener este disco en tu discoteca

Caballe-Arias de Puccini (CD)

01. Turandot – Signore, ascolta!

02. Turandot – Tu che di gel sei cinta

03. Madama Butterfly – Un bel di vedremo

04. Madama Butterfly – Tu, tu piccolo iddio!

05. Manon Lescaut – In quelle trine morbide

06. Manon Lescaut – Sola, perduta, abbandonata

07. Gianni Schicchi – O mio babbino caro

08. Tosca – Vissi d’arte

09. La Boheme – Mi chiamano Mimi

10. La Boheme – Donde lieta usci

11. Le Villi – Se come voi piccina

12. La Rondine – Chi il bel sogno di Doretta

London Symphony Orchestra – Sir Charles Mackerras