Archive for the 'Ramey' Category

Segon aniversari i entrada número 200

1 Març 2011

El passat dia 25 de febrer el bloc va complir dos anys, motiu de celebració ja que no m’imaginava que aguantaria tant de temps. Però a més coincideix que aquesta entrada és la número 200!!!.

Fent balanç dels dos anys estic força satisfet. El contingut de les entrades del bloc ha evolucionat una mica: al començament intentava deixar constància de tota la música que anava escoltant en disc i concerts, però al final la manca de temps i el desig de només compartir el que realment m’ha cridat l’atenció (en el 95% dels casos positivament) m’ha fet ser selectiu.

Per altra part estic molt satisfet de la sèrie dedicada a Montserrat Caballé al Liceu (en la que ja hem parlat de 14 títols), si bé ja encara la recta final per falta de més material (encara tinc a la reserva un Giulio Cesare i una Salome), que a més ha estat molt ben rebuda, convertint-se en part de les entrades més visitades.

A part de la Caballé, he de dir que la música simfònica (sobretot Brahms, Tchaikovsky i Dvorak) ha tingut força tirada, a més de qualsevol post dedicat als divos actuals (el que vol dir que la mitomania està molt viva).

En els pròxims mesos, a part del que és habitual, continuarem amb alguns fronts oberts, tancant el cicle de Rattle i la música del segle XX, fent l’última entrega dels documentals de la BBC amb l’Antnio Pappano i continuant amb la integral de les simfonies de Bruckner.

Pendents tinc moltes promeses fetes com la trilogia Tudor per la Gencer i la Sills, o posts dedicats a obres i cantants que m’agraden especialment i que no són tant coneguts per el públic en general, tot arribarà.

Un altre tema que penso que hauria de millorar és motivar-vos a que tots el que llegiu el bloc participeu comentant, discrepant, criticant i opinant (animeu-vos!).

Com a regal us deixo una gravació, que a part d’excel·lent, per a mi és molt especial. Es tracta de la primera òpera sencera que vaig comprar i escoltar: l’Aida en la gravació de Sony (potser l’última gravació verdiana que pot lluitar amb les clàssiques dels 50s-60s).

I és que aquesta gravació té un repartiment molt equilibrat amb veus molt adequades.

Comencem amb el més veterà, el Radames de Domingo, paper emblemàtic del tenor madrileny (aquesta era la quarta vegada que el gravava). És cert que aquí està ja molt limitat en l’agut (pensem que el paper té escrits una trentena de si bemolls), sobretot quan l’ha d’atacar de forma aïllada on llavors sona molt tivant, però renoi, quin Radames. La veu és de lírico-spinto, amb un centre calidíssim i un fraseig sense màcula que oscil·la entre l’heroïcitat, l’enamorament i la tendresa.

Els videos que us deixarè es corresponen a les funcions del Met amb un repartiment quasi idèntic (canvia l’Amonasro de Milnes pel de Morris) amb una escenografia tant convencional com espectacular. Primer la tremenda ària (que el tenor ha de cantar en fred) “Celeste Aida”

La primera sorpresa de la gravació, en l’època que va sortir (1991), és la sensacional Aida de l’Aprile Millo. Aquesta soprano és una autèntica lírico-spinto amb una veu de timbre carnós i molt bell i  de cant flexible, que a més té un fraseig autènticament verdià. És una Aida cantada de la manera tradicional (recordant a la Tebaldi, la Stella o la Tucci). Està molt, però que molt bé.

Sentim a la Millo en una excel·lent redempció del “O patria mia”. Bravissima!

La segona sorpresa és la totpoderosa Amneris de la gran Dolora Zajick, pràcticament per aquells temps una desconeguda. Poca cosa dir d’una veu autènticament superdotada i un cant arrollador. Estem davant l’autèntica successora de Barbieri, Simionato i Cossotto.

Ara tot el duo i la gran escena d’Amneris del quart acte amb Zajick i Domingo incommensurables.

L’Amonasro de James Morris és, potser, el graó més dèbil del repartiment, no pas per veu ni presència, sinó per la grandíssima qualitat dels companys. Mentres que el Ramfis del Samuel Ramey és un luxe.

L’Orquestra i Cor del Metropolitan sonen a glòria sota la batuta del James Levine que, si bé no aporta cap idea nova a la seva lectura, aconsegueix dotar a la gravació d’un so tant precís com espectacular.

Per últim, una dels moments més celebrats de la història de l’òpera, l’inici de la segona escena del segon acte amb marxa triomfal i ballet inclosos.

Disfruteu-la i moltes gràcies a tots!

 

Giuseppe Verdi-AIDA (CD01, CD02, CD03)

AIDA: Aprile Millo

RADAMES: Placido Domingo

AMNERIS: Dolora Zajick

AMONASRO: James Morris

RAMPHIS: Samuel Ramey

THE KING OF EGYPT: Terry Cook

THE HIGH PRIESTESS: Hei-Kyung Hong

A MESSENGER: Charles Anthony

Metropolitan Opera Orchestra and Chorus-James Levine

El arte de Samuel Ramey

17 Abril 2010

Las tres últimas y únicas veces que he visto a Samuel Ramey han sido en los últimos cinco años y en papeles secundarios (dos en el Liceu y una en el Met) y lo único que se puede decir es que debería retirarse de inmediato.

Samuel Ramey en una de sus máximas creaciones, el Attila verdiano. Venecia 1987 (aria y cabaletta)

La emoción de ver a una de las figuras más importantes de la lírica de finales del siglo pasado se diluyó en cuanto abrió la boca. El desasosiego que te queda cuando pasa esto es bastante grande, es una sensación de decepción ¿por qué no se dan cuenta que ya no pueden?

Este post lo hago como descargo y reivindicación del fabuloso bajo que fue Samuel Ramey, y para resarcirlo dentro de mi propio Olimpo de la lírica.

Ahora en “Son lo Spirito che nega” del Mefistofele de Boito. Maggio Musicale 1989.

Samuel (Edward) Ramey, nació en Colby, Kansas, el 28 de mayo de 1942. Estudió en Wichita y New York, haciendo su debut en 1973 como Zúñiga en la New York City Opera, en la que cantó hasta 1986 roles como los Mefistofeles del Faust de Gounod y el de Boito, Don Giovanni, Leporello, los villanos de Hoffmann, Enrico VIII de la Bolena, Attila o Don Quichotte. En el 1976 debutó en Glyndebourne con Figaro, en 1970 en San Francisco y Chicago, en 1980 en Aix-en-Provence con Semiramide en el papel de Assur, que le valió su explosión internacional, donde volvió en 1992 para hacer el Nick Shadow. En 1981 debutó por fin en la Scala y en la Staatsoper de Viena como Figaro, y en 1982 debutó en el Covent Garden con el mismo papel. Es en los papeles rossinianos donde Ramey consiguió imponer su calidad técnica y artística, y los que le afianzaron como el bajo más importante de las dos últimas décadas del siglo XX. Así, entre 1981 y 1989 capitalizó la mayoría de los bajos protagonistas en el Festival Rossini de Pésaro. Su debut parisino no llegó hasta 1983 con el Mosé , y al año siguiente, después de 11 años de carrera por fin debutó en el Metropolitan con el papel de Argante del Rinaldo de Haendel.

Contundente en Zaccaria (Nabucco). París 1995.

Ramey, a parte de una imponente presencia escénica y de ser un actor más que convincente, poseía una resonante, flexible, extensa y bien proyectada voz, que junto a una facilidad asombrosa para la coloratura le hicieron el mejor bajo para papeles rossinianos y barrocos que uno haya escuchado nunca. Además, su elegante fraseo y buen gusto lo convierten en un perfecto belcantista como ha dejado claro en papeles como Rodolfo (La Sonnambula), Sir Giorgio (I Puritani) o Raimondo (Lucia di Lammermoor). A mediados de los años ochenta empezó a frecuentar papeles verdianos haciendo auténticas creaciones en papeles como Attila, Zaccaria, Pagano o Felipe II. En el repertorio francés hay que destacar su extraordinario Bertram (Robert le diable), o sus notables Mefistofeles del Faust y Escamillo (Carmen). En otros repertorios hay que destacar su Barbazul (Bartok), Nick Shadow (Stravinsky) o Boris Godunov (Mussorgsky).

Ahora en el Pagano de I Lombardi: “Sciagurata! Hai tu creduto”

De todos estos papeles existen grabaciones, la mayoría en estudio, y en todas se comprueba la gran versatilidad y el altísimo nivel que consigue en sus interpretaciones. Sorprende, visto el amplísimo repertorio de Ramey, que en él haya una laguna tan significativa como el repertorio alemán, que no cultivó, excepto en el género del oratorio.

Por último, Ramey en el súmmum de su arte: “Deh! ti ferma … Que’ numi furenti” de Semiramide. Metropolitan 1990.

El recital que os dejo es un magnífico compendio de todos estos papeles, recogiendo quizás sus papeles más emblemáticos (Attila, Assur, Mefistofele, Don Giovanni o Zaccaria) y los estilos que mejor encajaban con su voz. Además encontramos al cantante en el punto más álgido de su carrera (1986), con una voz que se nos antoja todopoderosa y superdotada.

Disfrutarlo.

Samuel Ramey – Opera Arias (CD, Pass: somerapidsharelinks.blogspot.com)

01. Verdi, Attila, Uldino! Uldin! – Mentre gonfiarsi l’anima

02. Mozart, Don Giovanni – Madamina, il catalogo è questo

03. Boito, Mefistofele – Ballata del mondo: Ecco il mondo

04. Boito, Mefistofele – Canzone del fischio: Son lo Spirito che nega

05. Handel, Rinaldo – Sibilar gli angui d’Aletto

06. Bellini, La Sonnambula – Vi ravviso, o luoghi ameni

07. Verdi, Nabucco – Vieni, o Levita! – Tu sul labro de’ veggenti

08. Rossini, Semiramide – Ah, la sorti ci tradi – Sì, vi sarà vendetta

09. Montemezzi, L’amore dei tre re – Nessuno mio signore! – Sono stanco

Adrian Martin, tenor

Ambrosian Opera Chorus-Philharmonia Orchestra- Donato Renzetti

Una Semiramide made in America

4 Setembre 2009

Semiscore

Semiramide ha sido fundamental en la rehabilitación de la ópera seria de Rossini por la inmensa calidad de su música. En “Storia del belcanto”, Rodolfo Celletti lo expone así:

“Es comprensible que junto a Tancredi, las representaciones de “Semiramide” hayan suscitado el mayor consenso de todas las recuperaciones de óperas serias de Rossini. Sabemos que Rossini siempre soñó con una huida de su propio tiempo. En el paso de la tragedia de Voltaire al libreto de Gaetano Rossi, esta ópera adquirió de forma curiosa ciertas estructuras y características de la ópera Veneciana de finales del siglo. XVIII, como la grandiosidad de las escenas, el espectacular vestuario, el personaje principal legendario, los sucesos fantásticos, la evocación de las sombras de los muertos, la ambivalente pasión de Semiramide hacia Arsace, el reencuentro entre madre e hijo, la contralto travestida que recuerda algunas inflexiones del contralto castrado. Y en este contexto, la afinidad de Rossini hacia la transfiguración y la alegoría vocal resplandeció como nunca antes. Así, mientras por un lado el desarrollo de su genio indicaba que con el tiempo tomaría nuevas direcciones, por otro lado “Semiramide” fue algo más que el resumen de toda la ópera italiana que había compuesto. Fue la última ópera en la gran tradición Barroca: la más bella e imaginativa, quizá la más completa; pero también, irremediablemente, la última.”

Durante los años 80 la ópera fue triunfalmente recuperada de forma definitiva para el repertorio, basándose en una generación de intérpretes que, al fin en todas las cuerdas, podían hacer frente a las desmesuradas exigencias vocales y estilísticas.

En la función que os presento, del 1986, el reparto está formado por cuatro cantantes norteaméricanos eminentes especialistas en el repertorio Rossiniano, todos ellos fuera de serie.

La veterana Marilyn Horne sigue siendo un extraordinario Arsace veinte años después de su pionera grabación con Joan Sutherland. La Horne sólo muestra alguna debilidad en los graves, en un registro de pecho muy exagerado que rompe la homogeneidad de la voz aun en muy buenas condiciones incluso en el agudo. A pesar de esto se la escucha con admiración por muchos motivos. El supremo control del aire le consiente no sólo la regulación dinámica en cualquier tesitura, sino que las extenuantes escalas de sus arias surjan con cada nota claramente emitida pero todas ligadas como perlas en un collar. Horne exhibe con bravura su habilidad para el canto acrobático pero también domina el canto alado, mórbido y sfumatissimo. Excele en todas sus intervenciones, pero es en el maravilloso duo con Assur “Bella imago degli Dei” y en su segunda gran aria “In si barbara sciagura” donde uno no puede escuchar sin que se le abra la boca.

Final de la gran escena de Arsace del Acto II de Semiramide. Marilyn Horne. Met, 1990

June Anderson no posee exactamente la voz de soprano drammatico d’agilità que exige el papel y que debía ajustarse a las características de Isabel Colbrán. En la escena del “Juramento” y algunas agilidades di forza se percibe la falta de mordiente del registro grave y en la intención (siempre uno de los puntos débiles de la soprano). Sin embargo en los pasajes donde ha de ofrecerse un canto purísimo como en “Bel raggio lusinghier”, donde está realmente espectacular, Anderson exhibe un canto muy bello, legato impecable, agudos timbradísimos y modulaciones subyugantes. Digna heredera de Joan Sutherland, con quien tiene más de una semejanza en cuanto al timbre, menos squillante en el agudo pero más nítido en la zona media.

June Anderson canta “Bel raggio lusinghier”, Opéra de Paris, 1987

Samuel Ramey saltó a la fama precisamente con una serie de representaciones de “Semiramide” en Aix-en-Provence (1980), con Caballé y Horne, cayendo como un meteorito en el triste panorama rossiniano de las voces masculinas. Se comprende el impacto causado escuchando cada una de sus intervenciones como el intrigante Assur. En plenitud absoluta, exhibe su timbre compacto, aterciopelado y homogéneo, con ese toque ligeramente gutural que debía responder a su propia naturaleza y no a una impostación baja, pues técnicamente supera todas las dificultades como si no existieran. Su autoridad es total tanto en las agilidades di forza, definidas y timbradas (sus dúos con Arsace y Semiramide) como en el canto espianato de su aria “Deh!… ti ferma”, que hunde el teatro. A parte de esto, es destacasíma la variedad en el canto, con variaciones en los da capo, como nunca se han escuchado a un bajo.

Samuel Ramey canta “Deh! ti ferma … Que’ numi furenti” Met 1990

Además de su acostumbrado virtuosismo, Chris Merritt le otorga a Idreno un carácter viril que las voces de contraltino con las que se le asocia no pueden ofrecer, además está dotado de un agudo espectacular y un grave corpóreo. Su voz alterna sonidos timbrados de tenor romántico con otros un poco más afalsetados, pero lo hace con buen criterio. “Ah! dov’è, dov’è il cimento?” la afronta con la noble bravura necesaria y gran seguridad en los numerosos pasajes de canto di sbalzo (un argumento más a favor del Idreno baritenore). En “La speranza più soave” muestra un fraseo con adecuados claroscuros (el smorzando de “soave”) y acentos amorosos. Obtiene un éxito clamoroso.

Los protagonistas, todos nacidos en los EE.UU., califican para nota por la calidad de su dicción italiana incluso en los recitativos.

El resto del reparto no desentona, excepto un espectro de Nino vociferante. Henry Lewis y las fuerzas estables del Covent Garden acompañan con la grandiosidad y la energía necesarias.

Existen algunas distorsiones en la transmisión radiofónica, una muy molesta al inicio de “Giorno d’orrore”, pero son males menores para conocer “una de las joyas de la voz humana”.Disfrutadla.

Gioachino Rossini-SEMIRAMIDE (CD01, CD02, CD03)

SEMIRAMIDE regina di Babilonia / soprano (June Anderson)

ARSACE comandante l’armate / contralto (Marilyn Horne)

ASSUR principe del sangue di Belo / basso (Samuel Ramey)

IDRENO re dell’Indo / tenore (Chris Merritt)

AZEMA principessa del sangue di Belo / mezzosoprano (Judith Howarth)

OROE capo de’ magi / basso (Gwynne Howell)

MITRANE capitano delle guardie reali / tenore (John Dobson)

L’OMBRA DI NINO / basso (Matthew Best)

Royal Opera House Orchestra and Chorus, Henry Lewis (15 de mayo de 1986)

L’Anna Bolena de Joan Sutherland

10 Març 2009

bolena

A l’any 1988 Joan Sutherland va actuar per última vegada al Covent Garden de Londres (un dels seus teatres) amb l’Anna Bolena. Tenia 61 anys i paral·lelament a aquestes funcions va gravar-la en estudi. Dos anys més tard es retiraria definitivament dels escenaris amb uns Hugonots a Sydney (casa seva).

 

 

Anna Bolena és va estrenar a la Scala de Milan el desembre de 1830, i va constituir la consagració definitiva de Gaetano Donizetti. El llibret és de Felice Romani, i en la seva estrena el rol protagonista el va interpretar la Giuditta Pasta (mateix any, teatre, llibretista i protagonista que la Norma de Bellini!). L’òpera va obtenir un triomf esclatant, però en dues decades va desaparèixer del repertori completament.

 

No va ser fins el 1947 que no es ca tornar a recuperar, precisament al nostre Gran Teatre del Liceu, i com a commemoració del centenari de la inaguració de la sala (precisament amb aquesta meteixa òpera, i amb la Simionatt i Siepi).

 

L’empenta definitiva en la recuperació de l’òpera va ser l’any 1957, amb la ja mítica producció scaligera de Luchino Visconti protagonitzada per Maria Callas com a Anna i Giulietta Simionato com a Jane Seymour. Existeix l’enregistrament en viu d’aquelles nits màgiques, on Callas demostra que en aquest tipus de paper continua essent insuperable, llàstima que l’obra està tallada de manera brutal.

 

A partir de la Callas altres dives han donat memorables interpretacions del paper principal: Leyla Gencer, Montserrat Caballé (malgrat que ella diu que és un paper gafe), Beverly Sills (la única que la va gravar en estudi i en versió molt completa) i Renata Scotto. També l’ha intentant amb èxit discutible Edita Gruberova (amb gravació inclosa extreta d’un concert).

 

El cert és que el paper d’Anna Bolena va arribar molt tard a la carrera de Dame Joan Sutherland, ja que només feia 4 anys que l’havia incorporat per primera vegada a l’òpera de Toronto (existeix un DVD). És una llàstima, ja que la veu es troba en un estat de desgast avançat, amb uns greus precaris, un centre difuminat i uns aguts totalment destemplats amb permanents desafinacions i sons arrastrats. La dicció continua sent confosa (com sempre) i continua arriscant uns sobreaguts que ja fan mal a l’orella (valentia no li falta).

 

Aquí us deixo el superb duo entre Anna i Giovanna al començament del segon acte de les funcions de Toronto (1984) amb Joan Sutherland (molt millor que al CD) i una sorprenent i per a mi desconeguda Judith Forst: Part I i II.

 

  

Una altra cosa és la interpretació. Ens trobem amb una Anna Bolena madura, amb moments de gran melancolia, majestàtica en els moments més greus, ferida i resignada en el gran duo amb la seva rival, i derrotada però orgullosa en l’escena final. Aquesta magnífica actuació encara fa lamentar-se més de que no hagués encarat el rol deu anys abans. Torno a repetir, una llàstima.

 

Al dolce guidami (Escena final). Joan Sutherland. Avery Fisher Hall, 1985.

 

La resta del repartiment està molt bé, amb el magnífic Enrico VIII del gran baix Samuel Ramey, la completa Seymour de Susan Mentzer, el sorprenent Percy d’un magnífic cantant com és Jerry Hadley (un dia en parlarem) i el patge Smeton de la contraltat Bernadette Manca di Nissa (aquesta dona també m’agrada molt i també parlaré d’ella un dia).

 

L’orquesta i el cor són els de la Welsh National Opera, que sonen homogenis sota,en aquest cas, l’anodina direcció de Richard Bonynge, que té el mèrit de donar la partitura sense cap tall (almenys que jo sàpiga).

 

Aquí us deixo els links de descàrrega per qui la vulgui escoltar.

CD1, CD2 i CD3

(links de Tantris)

 

Norma de Normes

26 febrer 2009

Aquest matí en la caravana que cada dia em porta cap a la feina, he acabat d’escoltar una versió de la Norma realment atípica per la coincidència de dues grans intèrprets del paper principal com a protagonistes.

M’estic referint a la Norma d’estudi que a començament dels 80 van gravar la ja molt madura Joan Sutherland, com Norma, i una madura Montserrat Caballé com Adalgisa.

norma1

Aquesta és la segona Norma que jo vaig tenir, comprada original en K7 en una caixa molt vistosa (encara no tenia ni reproductor de CD), i si sóc sincer ho vaig fer més pel reclam del Pollione de Pavarotti, que per res més, ja que la primera Norma que ja tenia és la mítica gravació d’estudi de la RCA de la Caballé amb la Cossotto i el Domingo.

Em va sobtar molt que la Caballé interpretés el paper de la mezzo, clar que encara no sabia que la Norma i l’Adalgisa en origen, en l’estrena de l’òpera a l’any 1831, eren dues sopranos, la Pasta i la Grisi, i per més INRI, la Grisi era una soprano més lírica i més aguda, per dir-ho d’alguna manera, que no pas la Pasta. Encara més curiós és el fet que en les primeres funcions de la Norma a la Scala, quan es va estrenar, aquestes mítiques sopranos s’alternaven en els papers.

El fet és que ara, amb el petit “poso de sabiduria” que han deixat els anys, es fa curiós el plantejament d’aquesta gravació.

La Sutherland ha sigut una important intèrpret de la Norma durant tota la seva carrera, amb quantitat de registres en estudi i en directe (alguns molt celebrats com les funcions del Met amb l’Adalgisa de la Horne i el Pollione de Bergonzi), però si us soc sincer a mi no és una Norma que em faci perdre el cap. La trobo poc incisiva en els moments més dramàtics i en general bastant monòtona en el desenvolupament psicològic del personatge.

Norma és un personatge amb moltes cares (una sacerdotessa coherent amb la seva devoció, una mare que s’estima els fills, una dona enamorada i apassionada per un home, una rival venjativa que pot fer florir els seus instints més bàsics si cal…) en definitiva una complexa trama de personalitats que troba la mort com a solució final, però no com una heroïna castigada, sinó com una autoinmolació per a donar fi a un conflicte sentimental i polític molt greu.

A més, la Stupenda ja es troba en un estat vocal bastant deteriorat, amb uns greus declamats, de vegades aspres, uns aguts moltes vegades calats i un vibrato estentori, a part que la dicció en italià és pitjor que mai. Cal dir, per al seu descàrrec, que la línia belcantista és perfecte i que pren tots els riscos (sobreaguts suïcides), i que en els moments de recolliment, sobretot els duos amb la Caballé, està més que bé.

Pel que fa a la Caballé cal dir que es trobava en bona forma. La seva Adalgisa és referencial, cantada amb una exquisidesa i perfecció quasi exultants (sembla mentida que ja no hagi tornat a gravar cap paper en estudi després d’aquest). Només un petit però per un excés de nasalitat en l’emissió algunes frases més greus. Està excelsa amb els dos duos amb Norma i brillant amb el duo amb Pavarotti.

Pavarotti i Ramey són un luxe asiàtic com a Pollione i Oroveso, els millors en disc de llarg de les versions existents.

Dirigeix el mestre Bonynge (Mr. Sutherland) amb cura dels cants però amb una concepció bastant linial. Les masses estables de la Welsh National Opera sonen la mar de bé.

En el primer comentari us deixo un regalet.