Archive for the 'Rescigno' Category

La Callas canta Verdi (y III)

4 Juny 2012

Retomo el blog después de varios meses para terminar con los recitales discográficos de la Divina.

El apunte será breve. El recital recoge a una Callas muy mermada en un repertorio que mezcla páginas de papeles donde la soprano ha dejado huella (Trovatore, Vespri, Ballo y Aida), en donde se evidencia el deteriorado estado vocal de la soprano comparado con sus gloriosas redenciones de los años 50; con páginas menos usuales, aunque no carentes de interés (Lombardi, Attila y Corsaro).

La soprano estaba en un momento vocal ya crepuscular, y a pesar de esto consigue momentos de notable calidad en el canto, sobretodo en las páginas menos comprometidas en la zona medio-aguda del registro y en aquellas donde puede imponerse con una dicción y un fraseo todavía soberano.

Así se hace dura la audición, por ejemplo, de la página de I Lombardi o de “Vo la talor del carcere” de Il corsaro, con unos agudos muy apurados que acaban distorsionando el canto.

Por el contrario, merecen atención todavía el fraseo y legato en páginas como el “Tacea la notte placida” a pesar de unos agudos completamente descolocados y una cabaletta calamitosa, o “Arrigo! Ah parli a un core” de I Vespri con los mismos inconvenientes y ventajas.

De las páginas de Ballo y el “Ritorna vincitor” solo decir que quien tuvo retuvo, y su audición nos desvela que a pesar de las limitaciones vocales evidentes, incluso estentóreas, un la artista puede llevarse el agua a su molino con innegables resultados.

Semejante disyuntiva entre calidad vocal, canto (donde incluyo la técnica) y personalidad artística establece el sempiterno debate de cuál o cuáles de los tres ingredientes son indispensables para configurar un auténtico divo. En mi opinión el canto es absolutamente imprescindible, sobretodo si se desea tener un cantante durable y no una estrella fugaz.

A disfrutarlo.

Maria Callas-Verdi Arias III (CD)

I Lombardi

1. O Madre, dal cielo soccorri (Acte II)

Attila

2. Liberamente or piangi…Oh! nel fuggente nuvolo (Acte I)

Il corsaro

3. Egli non riede ancor…Non so le tetre immagini (Acte I)*

4. Né sulla terra…Vola talor dal carcere (Acte II)*

Il trovatore

5. Tacea la notte placida…Di tale amor (Acte I)

I vespri siciliani

6. Arrigo! ah, parli a un core (Acte IV)

Un ballo in maschera

7. Ecco l’orrido campo (Acte II)

8. Morrò, ma prima in grazia (Acte III)

Aida

9. Ritorna vincitor! (Acte I)

Orchestre de la Société des Concerts du Conservatoire

Orchestre du Théâtre Narional de l’Opéra de Paris (*)

Nicola Recigno

1964-1965, 1969 (*)

Anuncis

La Callas canta Verdi (II)

23 febrer 2012

Segona entrega dels recitals verdians de la Divina.

En aquesta ocasió el programa és el següent:

Otello

1. Mi parea…Mia madre aveva una povera ancella (Acte IV)

2. Piangea cantando (Acte IV)

3. Ave Maria piena di grazie (Acte IV)

Aroldo

4. Ciel, ch’io respir!…Salvami, salvami tu, gran Dio! (Acte I)

5. O Cielo!…ove son io (Acte II)

Don Carlo

6. Non pianger, mia compagna (Acte II)

7. O don fatale (Acte III)

El recital es va gravar en vàries sessions al 1963 i 1964, amb una Callas que ja pràcticament s’havia retirat dels escenaris (encara faria unes poques funcions de la Tosca), i que vocalment estava molt mermada, sobretot de la zona mitja cap amunt, on es difícil sentir-la perfectament afinada (sempre estan presents els sons calats) i el so està tibat i amb un vibrato molt marcat.

Les pàgines escollides furguen en un repertori allunyant del freqüentat per la cantat durant la seva carrera, incloent tota l’escena de Desdemona del quart acte de l’Otello, dues pàgines de la Mina de l’Aroldo, inclosa la gran escena del segon acte, i dues pàgines del Don Carlo, la en aquella època moltes vegades retallada en les funcions “Non pianger, mia compagna” de l’Elisabetta, i la mítica pàgina de la mezzo “O don fatale”.

Qui assimili l’escena de l’Otello a Desdemones de cant angelical i sons eteris a lo Te Kanawa , Tebaldi o Caballé no sortirà convençut de l’experiència Callas.

La Callas, ni en el seu moment d’esplendor, mai va posseir una veu de timbre intrínsecament bell o angelical, era la seva manera de cantar el que feia que els sons de la greco-americana sonessin sublims. Aquí trobem a la soprano interpretant una Desdemona molt humana. El fraseig és de manual i el cant ple d’inflexions que, a vegades, no acaben d’anar acompanyats d’una perfecta execució vocal, però la interpretació en conjunt és molt intensa i colpidora, acabant amb un Ave Maria molt sentit.

L’Aroldo (1857) és una revisió/refregit d’una obra anterior del geni de Busetto, el Stiffelio (1850). Cap de les dues ha tingut una vida intensa en els teatres (si bé el Stiffelio ha estat objecte d’atenció de tenors com el Mario del Monaco, Domingo o Carreras).

La segona de les pàgines incloses al recital “O Cielo!….ove son io…. Ah dagli scanni eterei….. Ah dal sen di quella tomba”, és la gran escena de Mina del segon acte. Aquesta pàgina sempre ha estat de la meva predilecció d’ençà que li vaig sentir a la Caballé (en una interpretació superba) estreta del famós recital al castell de Tholonet . La Callas està impecable d’intenció, fraseig i dicció al recitatiu (tot i que no fa, com és habitual, l’estratosfèric agut al “socorrimi”). A l’ària trobem un altre bon exemple de com s’ha de dir un text quan es canta, però a la cabaletta hi ha una certa sensació de naufragi, i és que la seva veu i facultats ja no estaven per a “estos trotes”.

Per últim, els dos fragments del Don Carlo.

La menyspreada pàgina d’Elisabetta del segon acte del Don Carlo “Non pianger mia companya”, on aquí si que una veu de timbre net i cristal·lí hi treu un petroli que la molt malenconiosa i meritòria interpretació de la Callas no pot extreure.

I per acabar, un plat fort, l’espectacular “O don fatale”, de l’Eboli. Aquesta pàgina li va al temperament de la soprano com anell al dit, i en fa una lectura més que notable, sempre que no filem prim en l’afinació i qualitat de l’emissió dels aguts (atacats amb més solvència que en les altres pàgines). És interessant comprovar com la veu de la Callas s’amotllava en aquells moments perfectament a la tessitura de la soprano falcon necessària per aquest paper, amb un greu sòlid i centre carnós.

En resum, ens trobem a una Callas ja bastant mermada de facultats però amb un domini absolut de l’estil, el fraseig, la dicció i, sobretot, de l’expressió. Ningú pot quedar indiferent davant d’una demostració de magisteri interpretatiu com el que aquí es pot trobar, i és que no ens em d’oblidar que l’òpera també és ànima.

Maria Callas-Verdi Arias II-(CD)

Otello

1. Miparea…Mia madre aveva una povera ancella (Acte IV)

2. Piangea cantando (Acte IV)

3. Ave Maria piena di grazie (Acte IV)

Aroldo

4. Ciel, ch’io respir!…Salvami, salvami tu, gran Dio! (Acte I)

5. O Cielo! Dove son io (Acte II)

Don Carlo

6. Non pianger, mia compagna (Acte II)

7. O don fatale (Acte III)

Orchestre de la Société des Concert du Conservatoire-Nicola Rescigno

(1963-1964)

La Callas canta Verdi (I)

31 gener 2012

Tots coneixem les múltiples i molt interessants gravacions en estudi que va fer la Divina de les obres del repertori verdià (Rigoletto, Forza, Aida, Trovatore, Ballo) i els registres, encara millors, en directe (Macbeth, Nabucco, Traviata, Vespri,  més Aides, més Trovatores, més Ballos, més Rigolettos). Durant els següents tres apunts ens centrarem en els tres recitals en estudi que va gravar la soprano (1958, 1964 i del 1964-1969)  que estan farcits de peces fora del repertori habitual de la soprano i que fins a cert punt, sobretot el els dos últims, furgaven en peces d’òperes infreqüents als teatres com són Aroldo, I Lombardi, Attila, Il corsaro, i alienes al repertori habitual de la cantant (Otello, Don Carlo).

Són gravacions, sobretot les dues últimes recopilacions, on la soprano ja estava en declivi vocal, però on hi ha una dignitat vocal suficient i, aquí es on hi ha el principal interès, una manera d’interpretar les pàgines que haurien de ser un model de referència de com s’ha de declamar, frasejar i recitar qualsevol text.

La veu de la Callas mai va ser tímbricament atractiva (no tenia una veu maca o angelical, a lo Tebaldi o Caballé), sinó que presentava una certa tendència cap a l’acidesa i la nasalització, però la seva manera de cantar era absolutament magnètica i captivadora des de tots els punts de vista.

Per un costat, en la primera dècada de la seva carrera (fins al 1955) combinava el seu magisteri interpretatiu amb uns recursos tècnics (coloratura, aguts, greus i potència) d’autèntica superdotada. En aquest període prodigiós van donar-se les seves llegendàries funcions de papers tan dispars com la Norma, Aida, Violetta, Tosca, Sonnambula, Elvira, Lady Macbeth, Abigaille,…, que avui encara no han estat superades.

Del 1955 al 1960 s’inicia el declivi vocal, la seva emissió perd precisió en l’afinació (amb aquells característics aguts calats i vibrats), però el seu magisteri interpretatiu i canor arriba al punt més àlgid amb memorables encarnacions de l’Amelia, l’Anna Bolenna o Medea.

És durant aquest lustre quan la Callas afronta el gruix del corpus de les seves gravacions d’estudi verdianes: Aida i Rigoletto al 1955, Il Trovatore i Ballo al 1956 (la Forza la va gravar una mica abans 1954, i La Traviata de la RAI al 1953). I és al 1958 quan va gravar el seu primer recital dedicat en exclusiva al geni de Busseto, on va incloure les principals peces de dos dels papers on encara no ha estat superada:la Lady Macbethi l’Abigaille.

Per temperament interpretatiu i empenta vocal les recreacions que Maria Callas va fer de la Lady Macbetha la Scala al 1952 i de l’Abigaille del San Carlo de 1949 són les absolutes referències existents de les que potser són les més exigents parts de soprano escrites per Verdi. En el recital que us presento s’inclouen les tres àries de la reina escocesa i el Ben io t’invenni de l’orgullosa princesa assíria.

Les gravacions són molt notables, amb les febleses vocals que ja presentava la soprano en aquesta època, i des del punt de vista dramàtic són electritzants.

En el recitatiu “Nel di della vittoria…” i l’ària posterior impressiona la manera de mossegar les paraules, de subratllar-les, allò que es diu del “mordente”. El cant flueix directament del text amb una precisió dramàtica que minimitza els lleugers desajustos en l’afinació i algun atac massa brusc. La seva versió de “La luce langue” és molt sinistre, impactant la manera d’atacar les frases “nuovo delitto… è necessario”, on queda retratada tota la maldat del personatge. Per contra, en l’escena del sonambulisme s’allunya de la dolçor onírica d’altres col·legues per oferir-nos un inquietant i sofert malson.

“Nel dì della vittoria…” Macbeth, Acte I.

Poca cosa a comentar del “Ben io t’invenni”, només lamentar que la Callas no la gravés en estudi quan estava en plenes facultats. Tot i així poques lectures s’aproximen a la veritat del personatge com aquesta, on la vulnerabilitat i l’empenta ferotge i visceral queden perfectament retratats a través del cant fluid i dicció matisada i teatral de la cantant.

“Ben io t’invenni…” Nabucco, Acte II.

Les dues últimes pàgines del disc es corresponen amb dos papers que la soprano, que pràcticament no va cantar al teatre.

L’ària de sortida de l’Elvira de l’Ernani està correctament interpretada, però la Callas no està tant implicada com en les altres. Per mi és el punt més fluix del recital, i on la cantant s’apropa més a la convencionalitat.

L’última peça del disc es per guardar-la com un tresor. La Callas només va cantar l’Elisabetta del Don Carlo una vegada en escena, i després de sentir-la aquí un només pot pensar en la gran pèrdua que això va suposar. Ho dic perquè la versió que fa de “Tu che le vanità”, la grandiosa ària escrita per Verdi, és referencial. Mai he sentit un text tant dramàticament  ben declamat i cantat com ho fa la Callas en aquesta pàgina, us juro que aconsegueix posar-me la pell de gallina cada vegada quela sento. Comés possible què em pugui colpir tant? Cal dir que, ja de sortida, la música de Verdi és embriagadora però la lectura de la soprano li fa autèntica justícia i l’engrandeix. Atenció a com articula “la pace dell’avel”, impressionant.

Us deixaré un vídeo d’un concert a Hamburg del 1959 on la Callas canta aquest monument d’ària i on podreu contemplar com aquesta grandíssima artista (la més gran?) sembla que desapareix per transformar-se en la desgraciada dona de Felip II. Això és ÒPERA en majúscules!

Disfruteu!

Maria Callas-Verdi Arias I-(CD)

Macbeth

1. Nel dì della vittoria…Vieni! t’affretta (Acte I)

2. La luce langue (Acte II)

3. Una macchia è qui tuttora (Acte IV)

Nabucco

4. Ben io t’invenni…Anch’io dischiuso un giorno (Act II)

Ernani

5. Surta è la notte…Ernani, Ernani, involami (Acte I)

Don Carlo

6. Tu che le vanità (Acte V)

Philharmonia Orchestra – Nicola Rescigno

(1958)