Archive for the 'Ricciarelli' Category

El Falstaff passat i la Bolenna present.

27 gener 2011

Per fi he trobat un moment per poder dedicar-me amb una mica de tranquil·litat a escriure. Les festes nadalenques, quan es tenen tres criatures petites, són tant il·lusionants com esgotadores, i la ressaca de la tornada al treball encara és pitjor.

El fet es que us vaig abandonar el dia 22 de desembre, just quan començava les vacances, sense cap ni un comentari de les funcions del Falstaff que es donaven al Liceu. I amics, van ser unes notables funcions (almenys en la part musical).

El repartiment principal (el que jo vaig veure) va ser molt homogeni, apuntalat per les excel·lents prestacions (per ordre segons el meu criteri) del Ludovic Tezier (Fenton), Mariola Cantarero (Nanneta) i Ambrogio Maestri (Falstaff). La Fiorillo va fer una histriònica (vocalment) Quickly, molt en la línia de l’inesborrable emprenta de la Barbieri, i correctes la resta dels principals, entre ells una disminuïda Cedolins, que en la meva opinió ja no tornarà a treure el cap.

No tinc cap fragment de les funcions, així que us deixaré, al final, les meves dues versions favorites de l’obra. Es tracta, en primer lloc, de la mítica gravació d’EMI dirigida per Herbert von Karajan en la dècada dels 50 amb tota una constel·lació d’estrelles encapçalades pel genial Falstaff del Tito Gobbi; i en segon lloc la més moderna gravació (tot i que ja té 30 anys) dirigida pel gran mestre Carlo Maria Giulini, amb un altre repartiment estel·lar encapçalat pel sotil Falstaff de Renato Bruson (es pot trobar per la xarxa vídeo d’unes funcions a Los Angeles amb practicament el mateix repartiment, si podeu no us la perdeu).

Per altra part, des de fa uns dies s’estan representant al Liceu les funcions de l’Anna Bolena de Donizetti amb un repartiment, sobre el paper, ple de grans noms: Gruberova, Garanca, Colombara i Bros.

L’Anna Bolena és una òpera molt especial en la meva vivència operística ja que va ser en les anteriors funcions de l’obra que es van fer al Liceu, la temporada 92-93, quan vaig anar per primer cop al teatre. I la veritat va ser que em vaig sentir una de les sensacions d’eufòria més grans que m’he endut en la vida.

La veritat és que jo en aquella època ja havia escoltat molta òpera, però ni el belcanto, ni els cantants actuals estaven en les meves preferències, refugiat com estava en les gravacions dels anys 50-60-70. Així, quan la senyora Gruberova va començar a cantar em vaig quedar de pasta de moniato, i quan vaig veure l’efecte hipnòtic que el seu art causava en tot el públic (m’incloc) i la posterior histèria col·lectiva, va ser quan en vaig adonar que els discs estaven molt bé, però que l’òpera era un espectacle total que s’havia de viure al moment i en directe (i això fins avui).

Automàticament em vaig tornar un devot de l’Edita, i durant mols anys fervent defensor i seguidor, tot fins que hom va descobrir el que havien fet senyores com la Gencer, la Caballé i la Sutherland, llavors em vaig adonar que, sense treure mèrits al seu art, aquesta senyora en el repertori belcantista ens dona gat per llebre.

En les funcions actuals, 18 anys després, repeteixen Gruberova i Bros (que en aquelles va exclatar), i em sembla que quan vagi viuré un déjà vu.

La informació de les funcions la podeu trobar en la pàgina web del Teatre.

http://www.liceubarcelona.cat/detall-obra/obra/anna-bolena.html

A part dels links amb antics posts de les Bolennes de la Sutherland i la Caballé, us deixo les versions absolutament referencials de la Callas, en l’històric revival de la Scala de 1957, i a una suprema Gencer en el festival de Glyndebourne de 1965.

Disfruteu de tot.

——————-

Giuseppe Verdi-FALSTAFF

John Falstaff – Tito Gobbi

Ford – Rolando Panerai

Fenton – Luigi Alva

Dr. Cajus – Tomaso Spataro

Bardolfo – Renato Ercolani

Pistola – Nicola Zaccaria

Mrs. Alice Ford – Elisabeth Schwarzkopf

Nannetta – Anna Moffo

Mrs. Quickly – Fedora Barbieri

Mrs. Meg Page – Nan Merriman

Philharmonia Orchestra & Chorus-Herbert von Karajan, 1956

Links: 1 y 2

 

John Falstaff – Renato Bruson

Ford – Leo Nucci

Fenton – Dalmau González

Bardolfo – Renato Ercolani

Mrs. Alice Ford – Katia Ricciarelli

Nannetta – Barbara Hendricks

Mrs. Quickly – Lucia Valentini Terrani

Lon Angeles Philharmonic-Carlo Maria Giulini.

Links: 1 , 2 y 3.

——————-

Gaetano Donizetti-ANNA BOLENA

Ana Bolenna – Maria Callas

Giovanna Seymou – Giulietta Simionatto

Enrico VIII – Nicola Rossi-Lemeni

Percy – Gianni Raimondi

Smeton – Gabriella Carturan

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala – G. Gavazzeni.

Links: 1, 2, 3 y 4

Ana Bolenna – Leyla Gencer

Giovanna Seymour – Patricia Johnson

Enrico VIII – Carlo Cava

Percy – Joan Oncina

Smeton – Maureen Morelle

Festival de Glyndebourne – G. Gavazzeni.

Link: 1

Altres Bolenas a Musica al día:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/03/10/l%e2%80%99anna-bolena-de-joan-sutherland/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/04/la-bolena-de-la-caballe/

El primer Otello de Plácido Domingo.

9 Juny 2010

Avui us porto una cosa realment especial, i és que si alguna associació entre cantant i personatge ha estat modèlica i electritzant ha sigut la de l’Otello verdià amb el mestre madrileny.

Per a il·lustrar aquesta simbiosi utilitzaré fragments i testimonis extrets del llibre de l’Helena Matheopoulos dedicat al Plácido Domingo titulat “Mis personajes, mi vida” on el propi mestre reflexiona sobre tots els principals papers de la seva carrera.

Quan toca parlar de l’Otello el capítol comença així:

“Si hem de parlar d’un paper que Domingo hagi portat a escena fent-lo seu gràcies a al seu magisteri i al seu extraordinari domini del personatge, al mateix temps que durant l’últim quart de segle hagi constituït el paradigma de la interpretació del anomenat paper, sense cap mena de dubte escolliríem Otello. El va cantar per primera vegada en 1975, als trenta-quatre anys, a l’Òpera Estatal d’Hamburg, contra l’opinió de tothom. Els experts en veu, els crítics, els empresaris i el mateix Rolf Liebermann estaven convençuts que seria la seva ruïna. L’única veu al seu favor – a part de la convicció interna de que la part era ideal per a ell i ell par ella – va ser la de Birgit Nilsson: «En el moment que vaig sentir en Plácido per primera vegada, a la NYCO en 1966 fent de don Rodrigo uns tres anys abans de que cantéssim junts, vaig pensar: estic segura de que aquest home serà un gran Otello…. Però la gent no em va prendre en serio. Em deien: Com podrà fer un paper tant dramàtic amb una veu de tant lirisme?Però jo ja podia escoltar a Otello en ell. I em vaig sentir molt gratificada quan es va complir la meva predicció».

No hi ha, almenys que jo sapiga, filmacions d’aquelles primeres funcions, però si ni ha un d’una funció a l’any següent a l’Òpera de Paris, acompanyant de Margaret Price i Gabriel Bacquier, dirigits per Georg Solti, que ens permet veure una mica com eren els primers “moros” del tenor madrileny. Escoltem l’entrada del personatge.

Es va complir des de el primer Otello en 1975. Domingo es el primer en admetre que l’Òpera Estatal d’Hamburg, amb el seu gerent August Everding, que dirigia la producció, van fer tot el necessari per subsanar totes les dificultats durant la preparació, de manera que es van crear unes condicions ideals. La resta del repartiment – igualment ideal (segons Matropoulos) –es completava amb la Desdemona de Katia Ricciarelli, el Iago de Sherrill Milnes, i amb la presència de grans cantants inclús en els papers secundaris (Werner Holleg, Hans Sotin i Hannah Schwartz). L’orquestra estava sota la direcció de James Levine. Els assajos van ser molt intensos. Domingo recorda haver fet més de 150 hores”

Un dels fragments on Domingo s’imposa sobre altres cantants més dramàtics (Del Monaco o Vickers, per exemple) és en el magnífic duo final del primer acte, on Domingo es capaç de reflexar tota la tendresa i la humanitat del personatge envers la seva estima Desdemona (en el vídeo la sempre elegant Margaret Price), per això el cop de creure-la infidel serà totalment brutal.

Sherrill Milnes respecte a l’ocasió comenta:

“No puc dir si Plácido estava nervós o no. Sap guardar-se aquestes coses per a ell mateix. Sempre es mostra serè i afable. El que sí puc dir és que ja era un Otello esplèndid. L’Otello de Plácido és una fita en la història del paper, perquè malgrat que el personatge expressi una gran força, també es percep la seva vulnerabilitat. El fet de que no tingui un poder vocal d’un Del Monaco o un Vickers l’afavoreix. Un s’estima el seu Otello, plora per ell, estima les seves paraules. Ell les llença, les mossega, les acarona, en sent cadascuna d’elles.

Va haver més de 58 sortides a escena, però ho cregueu o no, aquest no va ser el màxim que vam aconseguir amb un Otello. El rècord el té l’última d’una sèrie de funcions a l’Òpera Estatal de Viena en 1989. Una vegada més, Katia feia de Desdemona i el director d’orquestra era Michael Schoenwandt. Des del començament vam tenir la sensació que hi havia una mena d’electricitat a l’aire, que aquella nit els astres ens eren favorables – un Strenstunde, com diuen els alemanys amb tanta precisió – i al final del segon acte, en el duet amb Iago, la sala va esclatar. La gent va enfollir! Al final, tots van sortir a saludar, el soli, el tutti, i mitja hora després o quaranta o cinquanta sortides a escena després, encara hi eren allí. Llavors ja estaven una mica cansats de somriure, diguem, al estil de les celebracions de les bodes. Per fi, passada una hora i mitja ens vam retirar, després de 101 sortides a escena”

Un altre moment on Domingo ha aconseguit portar les possibilitats dramàtiques del personatge al paroxisme és en el “Dio, mi potevi”, del tercer acte. Aquí Otello, dut per l’engany de Iago, ja està totalment enverinat per la idea de la infidelitat de Desdemona, i el dolor inicial es converteix en ràbia. En 1976, data del vídeo, estava força bé, però en la dècada dels noranta estava sublim.

Està clar que Otello és la màxima creació del madrileny, on ha aconseguit la identificació total amb el personatge, i en amb el que qualsevol aficionat a l’òpera l’associa immediatament, i de fet, l’Elijah Moshinsky, que ha treballat amb ell en almenys dues produccions de l’obra arriba a la conclusió de que:

“L’Otello de Domingo és insuperable en la història del paper. La creació d’aquesta part és el fruit de tota una vida dedicada a l’òpera. És comparable als autoretrats de Rembrandt, cada vegada més aconseguits, més expressius”

Per últim podem llegir el testimoni del propi Domingo:

“Aquest és el paper que preocupava a tothom. M’aconsellaven no fer-ho perquè, segons l’opinió general, podia fer-me malbé la veu. Sempre vaig estar segur de poder interpretar-ho, sentia que era un bon paper per a mi, malgrat que quan el vaig fer per primera vegada, a l’Òpera d’Hamburg, era molt jove. Apenes feia trenta-quatre anys. Crec que aquell primer Otello va ser excepcional, amb Katia com Desdemona i Sherrill en el Iago. Jimmy era el director d’orquestra i August Everding el d’escena. Va haver-hi una gran agitació i commoció a la premsa i amb els directors dels teatre d’òpera, que van acudir d’arreu. Per descomptat que, quan comparo aquelles funcions amb les de vint o vint-i-cinc anys després, m’adono que podria haver fet la part molt millor, podia haver estat més potent. Clar que això de ninguna manera significa que aquelles primeres funcions no em satisfessin.”

Per últim us deixo un curiós vídeo de l’any 1979 on Domingo comenta les seves preocupacions per la interpretació del personatge. Parla del maquillatge, de l’expressió, dels sentiments,…, com sempre, més pendent de l’autenticitat dramàtica que de les tremendes dificultats vocals de la partitura. Domingo és l’artista ideal.

No vull afegir res més a les paraules del mestre, que amb un criteri absolutament rigurós reconeix que, tot ja apuntar moltes coses positives, la seva visió dramàtica i vocal del personatge aniria madurant i millorant amb els anys. Però no ens enganyem, el primer Otello de Domingo ja és un tros d’Otello.

 Giuseppe Verdi – Otello (CDs)

Placido Domingo (Otello).

Sherrill Milnes (Iago).

Katia Ricciarelli (Desdemona).

Werner Hollweg (Cassio).

Heinz Kruse (Rodrigo).

Harald Stamm (Ludovico).

Orquestra i Cors de l’Òpera Estatal d’Hamburg – James Levine (1975)

Preparant la Turandot

23 Juliol 2009
Foto: Bofill

Foto: Bofill

Aquesta vegada si que arribo tardíssim, abans d’ahir es va estrenar la reposició de la Turandot en producció dirigida per la Núria Espert, i vaig assistir.

Aquestes Turandots estan fora d’abonament i són el ja tradicional bolo de juliol del Liceu més cara al públic turista (això no vol dir que amb cantants més dolents, com es va comprovar amb l’excel·lent Don Giovanni de l’any passat), on es reposa una producció pròpia del Liceu d’algun títol dels més populars, cara a amortitzar-les i suposo que a fer caixa.

La funció inagural d’ahir em va agradar en línies generals, sobretot em va sorprendre gratament la Liu de l’Arteta, que mai ha sigut santa de la meva devoció.

La producció de l’Espert va guanyant amb els anys (és la tercera vegada que la veig) i si quan es va fer semblava kitsch i de restaurant xinés, la comparació amb les produccions que s’han fet al Liceu aquests anys la fan vistosa i atractiva (no hi ha xorrades, excepte el final, i sí canvis d’escena, moviment de cor, canvis de vestuari, i això, vist el que es veu normalment, és un gran valor afegit).

Vist aquests comentaris anem a l’obra, i com sempre aprofitem el que recull la pàgina web del Liceu:

 “Drama líric en tres actes.

Llibret de G. Adami i R. Simoni sobre una faula de Carlo Gozzi (1762) basada en Les mil i una nits. Música de Giacomo Puccini. Escena final acabada per Franco Alfano. Estrenat el 25 d’abril de 1926 al Teatro alla Scala de Milà. Estrenat al Gran Teatre del Liceu el 30 de desembre de 1928.

En Turandot, Puccini volgué crear una òpera grandiosa en la qual l’impacte sobre l’espectador fos, de fet, més sensorial que no racional i es basés més en l’atractiu formal –la sumptuositat i l’audàcia de la fantasia— que no pas en la utilitat referencial de la informació; més en els símbols que no en la versemblança de l’estampa oriental. Amb la seva darrera òpera, Puccini canvià d’estètica, si més no d’estètica literària. De fet, tot el món artístic havia canviat des de feia més de vint anys i havia adoptat diverses fórmules que poden identificar-se amb els noms de modernisme, impressionisme o simbolisme. El fenomen responia al canvi que s’havia produït en l’art occidental, que havia deixat de situar el mèrit artístic en el retrat exacte de les coses per trobar-lo en la fantasia i la imaginació de l’artista; que havia abandonat la voluntat de fer de l’art un revulsiu ètic sobre les consciències per valorar-lo per la seva capacitat de suggerir un estat d’ànim o una impressió que commogués la sensibilitat; que havia substituït el retrat realista per l’ús de la realitat com a símbol d’estats d’ànim indefinibles. El resultat és una obra mítica, misteriosa i sensual, impregnada d’una litúrgia fastuosa, a la qual contribueix la imatge occidental d’un Orient vist com un indret inexplorat, feréstec, cruel, hostil i fascinant.”

ARGUMENT

L’acció transcorre a la ciutat imperial de Pequín, la princesa Turandot protegeix la seva virginitat amb un jurament: solament es casarà amb l’home de sang reial que resolgui tres enigmes que ella mateixa dictarà. Qui ho intenti i no els resolgui morirà.

El príncep Calaf, fill del vell rei tàrtar destronat Timur, que també es troba a Pequín acompanyat per la bella i fidel Liù, se sent fascinat per Turandot i presenta la seva candidatura a desgrat de les advertències del seu pare. Calaf, el nom del qual ningú no coneix a Pequín, aconsegueix desxifrar els enigmes, però la princesa xinesa es nega a acceptar-lo i prega l’emperador que la deslliuri del jurament, Calaf li diu que només la vol plena de desig i no a la força. El jove li dóna una darrera oportunitat. Ara, però, és ell qui proposa l’enigma: que l’endemà sàpiga el seu nom.

Acte I

Es prepara l’execució del príncep de Pèrsia, que no ha passat la prova dels tres enigmes dictats per Turandot. Entre la multitud hi ha Calaf i el seu pare, Timur, vell rei tàrtar destronat, que és guiat per la seva jove esclava Liù. Tots tres són a Pequín en l’anonimat més estricte. Quan la lluna ja és alta, la mateixa Turandot ordena, amb un gest sec, l’execució del jove persa. En veure la princesa cara a cara, Calaf se n’enamora i decideix sotmetre’s a la prova dels enigmes.

Acte II

Els tres ministres imperials, Ping, Pang i Pong, lamenten la decadència del país i anhelen que Turandot descobreixi l’amor. Una marxa anuncia l’inici de la cerimònia dels enigmes, abans de la qual Calaf, el príncep desconegut, respon tres vegades a l’Emperador que vol sotmetre’s a l’arriscada prova. El jove candidat resol satisfactòriament els tres enigmes dictats per Turandot, però la princesa no vol acceptar la seva derrota i demana pietat al seu pare, que li ordena submissió a la llei. Però Calaf solament la vol amb la condició, essencial, del seu desig. El jove li dóna una darrera oportunitat de defensar la seva virginitat: si ella endevina l’enigma del seu nom abans de l’alba, ell morirà com una víctima més de la seva crueltat.

Acte III

Turandot ha ordenat que ningú no dormi a Pequín mentre no es descobreixi el nom de l’estranger. Timur és a punt de ser torturat per haver estat vist amb Calaf, però Liù el salva oferint-se ella mateixa al martiri, enfortida –com diu a Turandot- per l’amor que li professa. Quan el botxí compareix, la tendra esclava se sent incapaç de patir més i se suïcida. Per fi, resten sols Calaf i Turandot, la fredor de la qual es fon davant el primer petó que rep. Calaf li confessa el seu nom i es posa en les seves mans. Davant tothom, Turandot declara que coneix el nom de l’estranger: “Amor”. Turandot cau en braços de Calaf i el poble els aclama.

TURANDOT – Nilsson-Corelli-Freni-Mehta-1966 (CDs)

Turandot-Met66

Turandot……………..Birgit Nilsson

Calaf………………….Franco Corelli

Liù…………………….Mirella Freni

Ping…………………..Theodor Uppman

Pang………………….Robert Nagy

Pong………………….Charles Anthony

Timur…………………Bonaldo Giaiotti

Chorus & orchestra Metropolitan Opera- Director: Zubin Mehta-Live1966

 Aquesta és una de les típiques funcions dels anys seixanta amb el tandem d’or Nilsson-Corelli com a protagonistes. He escollit aquesta en concret per la molt notable Liu d’una joveníssima Freni i per la magnífica direcció del mestre Mehta.

TURANDOT – Marton-Carreras-Ricciarelli-Maazel-1983

turandot-Viena

Turandot……………..Eva Marton

Calaf………………….José Carreras

Liù…………………….Katia Ricciarelli

Timur…………………John-Paul Bogart

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper- Director: Lorin Maazel-Live1983

Aquesta versió en viu té molts punts forts, on els més destacats són la meravellosa princesa d’una rutilant Eva Marton, el calor i passió del Calaf d’un Carreras entregadíssim, l’espectacular prestació dels cossos estables de l’Òpera de Viena i la calidesa de la toma en directe (sense prejudici de la qualitat de l’audio).

DISC 01:  Part 1, 2 i / DISC 02: Part 1, 2 i 3

FUNCIONS AL GRAN TRATRE DEL LICEU

Giacomo Puccini: Turandot 21, 22, 24, 25, 27, 28, 29, 30 i 31 de juliol

Duració: Acte I-35 min / Entreacte-30 min / Acte II-45 min/ Entreacte-20 min / Acte III-40 min (Total: 3 hores)

Direcció d’Escena Núria Espert Escenografia Ezio Frigerio Vestuari Franca Squarciapino Il·luminació Vinicio Cheli

Coproducció: Gran Teatre del Liceu/ ABAO

Direcció musical: Giuliano Carella

Turandot: Guleghina/Lukacs/Shafajinskaia

Calaf: Berti/Tanner/Armiliato

Liù: Arteta/Amsellem/Dessi

Timur: Palatchi/Giuseppini

Ping: Bermúdez

Pang: Santamaría

Pong: Esteve Madrid