Archive for the 'Rinaldi' Category

Mis favoritos: Il matrimonio segreto de Cimarosa

21 Setembre 2010

A Leopold II, l’emperador coronat en 1791, no li agradaven les òperes de Mozart. En canvi, quan aquell mateix any va arribar a Viena Domenico Cimarosa (1749-1801), famós compositor napolità que havia estat mestre de capella a Sant Petersburg, Leopold el va nomenar Kapellmeister i li va encarregar una òpera pel Burgtheater.

L’òpera, Il matrimonio segreto, una adaptació de la famosa obra de teatre de Colman-Garrick El matrimoni clandestí, va tenir més èxit que qualsevol altra obra de Mozart. La nit de la seva estrena, al 1792, l’emperador va ordenar repetir-la sencera en privat, en el que representa el bis més llarg de la història del gènere.

Cimarosa va passar dos anys a Viena abans de regressar a Nàpols, on va ser empresonat en 1799-1800 per les seves idees republicanes, morint a Venècia un any després. Va ser l’època culminant per a una carrera prolífica: quasi 65 òperes, serioses i còmiques, i molta música sacra i instrumental. Era una persona molt sociable i simpàtica, amb un temperament que es va reflexar a la seva obra. La seva desgràcia va ser quedar molt més eclipsat per la posteritat per Mozart del que Mozart va quedar -breument- per ell.

Com en moltes de les seves composicions, a Il matrimonio segreto destaca la vitalitat, soltura, curosa melodia i les dots per la comicitat que distingueixen a Cimarosa. A l’obra li falta la profunditat de les composicions de Mozart però la música és molt directa, exhuberant , espontània i sincera.

El libretto, de Giovanni Bertati, presenta l’acció de manera clara, tot i que l’argument presenta equívocs i identitats suplantades, tot per a que una jove parella pugui superar els obstacles que els estrictes codis socials interposen al seu amor. Sense ésser una sàtira, el noble Comte Robinson és un figura còmica, igual que el pare de les noies, Geronimo, ric comerciant, el qual posa les seves aspiracions aristocràtiques per davant dels sentiments de les seves filles.

El personatge de Paolino, el jove enamorat, és el musicalment més interessant, amb unes melodies quasi romàntiques per l’expressivitat, especialment en “Pria che spunti in ciel l’aurora”. Indubtablement, l’obra de Cimarosa ocupa un lloc central com a pont entre l’òpera buffa del clasicisme del segle XVIII i les òperes de Rossini i Donizetti.

————————-

ARGUMENT

Us deixo una sèrie de vídeos i el resum argumental de l’obra. Els vídeos (de Meyerbeer1) tenen com a suport musical la versió interpretada d’acord al següent repartiment:

Paolino: William Matteuzzi

Carolina: Susan Patterson

Geronimo: Alfonso Antoniozzi

Elisetta: Janet Williams

Fidalma: Gloria Banditelli

Conte Robinson: Petteri Salomaa

Orchestra of Eastern Netherlands-Gabriele Bellini

Obertura. Sempre quedarà en la memòria com la sintonia de capçalera del programa de Radio 4 “Gran Gala”

ACTE I

El ric comerciant Geronimo desitja casar a una de les seves filles amb un aristòcrata. La menor, Carolina, s’ha casat en secret amb el jove dependent Paolino. Atret per l’alta dot, el comte Robinson acudeix personalment en qualitat de pretenent, i escolleix a Carolina, empipant a Elisetta, la filla gran, que sí es mostra disposada a casar-se.

Recitatiu i ària de Geronimo on explica a les filles les seves ambicions, autèntica premonició de l’ària de sortide del Don Magnifico de La Cenerentola rossiniana.

Terzetto “Le faccio un inchino” on les dues germanes, Carolina i Elisetta, es barallen pels deliris de grandesa de la major, mentre que la seva tieta, Fidalma, els i reprotxa la seva mala actitud.

Ària d’entrada del Comte Robinson, per la estructura també sembla un model per a un altre fragment de La Cenerentola: l’entrada de Dandini disfressat de príncep.

En el quartet “Sento in petto un freddo gelo” els comte i les tres dones mostren la seva sorpresa i decepciódavant de la situació, ja que el comte prefereix a Carolina en lloc d’Elisetta per casar-se.

Per últim, el FInale I, brillantíssim.

ACTE II

El comte Robinson comunica a Geronimo que es vol casar amb Carolina i no amb Elisetta. Geronimo es nega a donar la seva bendició. Només l’oferta del comte, en el que renúncia a la meitat de la dot, l’acaba de convencer.

Aquest és, potser, el moment més brillant de l’obra, un duo entre els baixos buffos “Se fiato in corpo avete”, que serviria d’inspiració per altres òperes posteriors (recordeu un de calcat a La Cenerentola?)

Per altre costat, a la germana de Geronimo, Fidalma, se la ficat al cap l’idea de casar-se amb Paolino, però el jove la rebutja.

Aria de Paolino “Pria che spunti in ciel l’aurora”

Llavors, les dues dones rebutjades, Fidalma i Elisetta, s’alien contra Carolina i proposen a Geronimo que la fiqui en un convent. Llavors els dos joves confesen a Geronimo el seu matrimoni secret, que no té més remei que beneir-lo. El comte es casa amb Elisetta i FIdalma es queda amb les mans buides.

Aria d’Elisetta “Se son vendicata”

I com a conclusió a tots els embolics el Finale II, també brillant.

————————-

LLIBRET

http://www.librettidopera.it/matr_segr/matr_segr.html

————————-

UNA VERSIÓ PER DISFRUTAR

Us deixo la meva primera versió, i encara favorita, d’aquesta brillant òpera. El repartiment està plagat de figures, amb un duo de germanes de molts quilats (Auger, sempre encisadora, i una Varady rutilant). Excel·lent és la prestació del tenorino Ryland Davies (ajustadíssim en estil, veu i intenció) i més histriònics els buffos de Rinaldi (el més idiomàtic) i Fischer-Dieskau (sempre truculent vocalment). Barenboim aconsegueix un to de lleugeresa inhabitual en ell, treien unes sonoritats absolutament “dieciochescas” a la sempre experta English Chamber Orchestra.

Domenico Cimarosa-Il matrimonio segreto (links, password: barenboim)

Geronimo, Dietrich Fischer-Dieskau

Elisetta, Julia Varady

Carolina, Arleen Auger

Fidalma, Julia Hamari

Il Conte Robinson, Alberto Rinaldi

Paolino, Ryland Davies

English Chamber Orchestra – Daniel Barenboim

El post nº100. Un regal familiar

8 gener 2010

Sembla mentida però ja hem arribat al post nº100. S’havia de celebrar d’alguna manera, i no se m’ha acudit cap altra que preparar-vos un regal operístic.

Quan a l’any 2001 vaig deixar casa dels meus pares, per a anar a viure al pis que havien comprat la meva parella i jo, em va tocar la feina d’empaquetar totes les meves coses cara a fer la mudança. Va ser un moment per un costat feliç, ja que tenia moltes ganes de començar la vida en parella amb la persona que estimes, però al mateix temps nostàlgic, ja que representava deixar endarrere el meu barri, i allunyar-me, si bé només físicament de la meva família i dels meus amics.

No em va sorprendre que les coses a endur-me es limitessin a roba, llibres, apunts i discos, el que em va sorprendre va ser la descomunal quantitat de música que havia acaparat. Eren caixes i caixes de cds, cassets i vídeos (penseu que encara no havien esclatat ni els DVDs, ni els iPods, ni coses d’aquestes, i els ordinadors més bons tenien discs durs de 40 Gb).

La meva germana, mai militant, però sempre simpatitzant de l’òpera, i més en concret de les grans Dives (la Callas sobretot), em va demanar mig en serio mig en broma que si no pensava deixar-li cap CD. Jo no tenia cap intenció de deixar-li res, però en l’últim moment em va passar per les mans un casset gravat per mi per portar al cotxe on tenia una recopilació de fragments variats dels últims CDs que m’havia comprat, i que s’havia convertit en la música que sempre portava en el meu walkman. No m’ho vaig pensar gaire i li vaig donar.

Bé, doncs aquesta recopilació, després de tants anys, continua reapareixen cada vegada que la meva germana i jo parlem d’òpera, i es que sempre em diu “sí aquest nou disc/vídeo/cantant/versió/… està molt bé, però el casset aquell que en vas donar és el que més m’agrada”

Com a regal aquest d’aquest Nadal o de Reis, la meva germana em va demanar que aquesta cinta li passes a CD, i crec que no hi ha millor tema per a celebrar el post nº100 d’aquest bloc que el de regalar-li el CD, i que tots el pugueu fruir i comentar-lo.

Per qüestions de la durada de la cinta alguns fragments gravats eren una mica més curts i no seguien exactament l’ordre en que ara els he recopilat.

Vincenzo Bellini

1.- Norma: Mira o Norma – Caballé/Veasey/Patané /Orange (1974)

Fragment de la mítica Norma de la Caballé d’Orange. El Mira o Norma és un vehicle perfecte per al lluïment de la catalana, amb les seves llarguíssimes frases i una melodia estàtica de sublim bellesa.

2.- Norma: Finale acte II – Callas/del Monaco/Stignani/Serafin/RAI Milano (1955)

Diu la llegenda que Wagner admirava el final de la Norma, fins el punt que deia que seria capaç de canviar totes les seves obres per composar alguna cosa amb la mateixa intensitat i puresa. La gravació correspon a la retransmissió de la RAI milanesa uns mesos abans de les fulgurants funcions de la Scala (a mi la Callas encara m’agrada més aquí).

3.- I Puritani: Duo acte III – Callas/Di Stefano/Picco/Mexico (1952)

Una altre directe llegendari. Di Stefano està pletòric amb un cant vehement com ningú ha aconseguit i la Callas està vocalment en el seu millor moment i expressivament superba (quan fraseja “L’alma elevar mi sento” a hom li despeguen els peus del terra)

Gaetano Donizetti

4.- Roberto Devereux: Quel sangue versato – Gencer/Cappuccilli/Rossi/Nápoles (1964)

Això és una dramatico d’agilittà. Impressionant!!

(Aquí la Gencer en 1980)

Giuseppe Verdi

5.- Ernani: Ernani involami – Price/Schippers/Met (1962)

Leontyne Price era una autèntica veu verdiana, amb un color avellutat i una fluïdesa en tots els registres com poques.

(Aquí 20 anys després)

6.- Ernani: Oh de’ verd’anni miei – McNeil/Schippers/Met (1962)

McNeil posseïa una veu enorme amb unes facultats extraordinàries que no sempre va saber dominar amb l’eficàcia requerida. Aquest Carlo de l’Ernani és el millor que jo l’he sentit mai.

7.- Ernani: Final acto III – McNeil/Price/Bergonzi/Siepi/Schippers/Met (1962)

8.- Rigoletto: Si, vendetta… – Capuccilli/Rinaldi/Rossi/RAI Torino (1967)

Us he inclòs tot el duo pare i filla, amb un jove Cappuccilli rutilant en la zona alta i cant fàcil, i la Rinaldi com a eficaç Gilda. Atenció a l’espectacularitat del “Si vendetta” amb sobreagut de la soprano inclòs.

9.- Rigoletto: La donna è mobile – Pavarotti/Rossi/RAI Torino (1967)

Pavarotti amb la veu fresquíssima, tot un regal.

10.- Un ballo in maschera: Teco io sto – Callas/Di Stefano/Gavazzeni/Scala (1957)

Unes altres llegendàries funcions de la Callas i Di Stefano, aquesta vegada a la Scala. La química entre els dos cantants fa treure espurnes. La direcció de Gavazzeni es abassegadora.

11.- Un ballo in maschera: Eri tu – Bastianini/ Gavazzeni/Scala (1957)

Bastianini és la meva veu de baríton, i aquesta potser sigui la millor ària que Verdi va escriure per aquesta corda.

 

Giacomo Puccini

12.- La Boheme: Mi chiamano Mimi: Freni/Raimondi/Karajan/Wiener Philharmoniker (1963)

Us he inclòs tota l’escena, des de la “Manina” fins al final del primer acte. Meravellós el injustament poc recordat Gianni Raimondi, i una molt jove Freni amb la seva insuperable Mimi.

(Us deixo a la Freni i a Karajan però al 1980)

13.- Turandot: In questa reggia – Nilsson/Corelli/Gavazzeni/Scala (1964)

La Nilsson és la referència en el paper i Corelli el millor Calaf possible.

(Us deixo un vídeo amb la Nilsson i Corelli però d’uns anys més tard, 1971)

14.- Turandot: Nessun dorma – Corelli/Gavazzeni/Scala (1964)

No comment!

(Corelli per la RAI, a finals del 50s)

Així que aquí ho tens Tata, que ho frueixis al teu reproductor de mp3.

LINK DE DESCARREGA