Archive for the 'Rossini' Category

Villazón està millorant

13 Juny 2012

Feia molt que no parlaven del tenor mexicà (la última vegada en referència al recital del Liceu, per a mi no del tot satisfactori), i fa uns dies vaig trobar per la xarxa el concert que va fer a Praga el 13 d’abril de la seva gira titulada “Tresors del belcanto”. La curiositat em va picar el vaig descarregar i el vaig sentir, resultat: M’ha agradat molt.

Sentint-lo un se n’adona que, si bé no ha recuperat l’esplendor vocal pretèrit (sobretot en el pas i l’agut), sí ha recuperat la confiança, i amb ella ha tornat a fruir cantant i a aquella manera de cantar tant apassionant i magnètica que enganxa al públic.

El recital està format per cançons de Rossini, Bellini, Donizetti i Verdi, orquestrades convenientment. Moltes d’elles són força conegudes, com el “Vaga luna che inargenti” (amb melodia de la Norma), els “Esule” de Rossini i Verdi o “La danza” del geni de Pesaro, la resta no tant, però totes vehicles perfectes per a un artista amb la musicalitat del mexicà.

Les pàgines més estàtiques són un bon vehicle per l’art del tenor que, si bé té una veu de color fosc i una textura una mica granulada, domina la línia amb grans arcs de fiato i amb una capacitat per a modular amb reguladors que embelleixen molt el resultat, com podeu comprovar en el “Vaga luna che inargenti”.

L’afavoreix molt, també , el fet de ser pàgines poc exigents en la zona aguda, ja que el timbre és molt bell (carnós i calorós) en el centre, però a mesura que va pujant es va tensant i obrint. Cal dir que evita qualsevol excés per la part alta (ni tansevol en els finals). És curiós que si bé al començament de la seva carrera es deia que la seva veu recordava molt a la de Domingo, a mi cada vegada em recorda més a la del Carreras, amb aquella calidesa tant característica al centre.

Sentint-lo ara en “L’esule” de Rossini, on trobem un fraseig de qualitat i apassionat, molt comunicatiu (alla Di Stefano-Carreras), però on es comprova aquesta tendència al so una mica més obert a mesura que va escalant (també alla Di Stefano-Carreras). Aquest defecte és menyspreable davant l’entrega total i poder magnètic que destil·la el seu cant.

Crec que en Rolando, com a persona intel·ligent, està ajustant la seva carrera a les seves possibilitats reals actuals, cosa que va en benefici de tots ja que ens permet recuperar a un dels artistes més edificants dels últims anys.

Sentint-lo ara en “L’esule” verdià, una ària i cabaletta precioses del millor compositor d’òpera de tots els temps (Rodrigo dixit).

Enhorabona Rolando.

(NOTA: la gravació és in-house amb un so una mica llunyà però acceptable, excepte en un parell de cançons on sembla que s’hagin ficat el micro al cul)

Rolando Villazon – Treasures of Bel Canto tour – (descàrrega)

1. Vaga luna che inargenti – Bellini

2. Torna vezzosa Fillide – Bellini

3. Il sospiro – Donizetti

4. L’esule – Rossini

5. L’amor funesto – Donizetti

6. Nell’orror di notte oscura – Verdi

7. Non t’accostar all’urna – Verdi

8. L’esule – Verdi

9. Malinconia – Bellini

10. Insolitaria stanza – Verdi

11. La danza – Rossini

Nuevo Mundo Chamber Orchestra

Guerassim Voronkov

Smetana Hall, Praga 13-04-2012

El Tancredi de René Jacobs

5 Juny 2012

Ja sabeu, els que visiteu amb assiduïtat el bloc, que el director Belga és un dels músics que més m’interessen perquè les seves propostes sempre són, des del meu punt de vista, enriquidores i fora de la convencionalitat (que moltes vegades esdevé en mediocritat).Aquí ens presenta un Rossini primerenc, el Tancredi.

L’obra es va estrenar al 1813 al teatre de La Fenice i l’obra va contribuir de manera decisiva per confirmar la posició de Rossini com principal compositor d’òpera a Italia (amb només vint-i-un anys). El llibret es basa en l’obra de Voltaire, i l’argument es centra en les rivalitats familiars existents a la Sicília del segle XI. Per l’estrena, Rossini i el seu llibretista, Gaetano Rossi, van canviar el final tràgic per un lieto fine, que posteriorment va ser modificat per restaurar l’argument original a l’estrena de l’obra a Ferrara.

Argirio, senyor de Siracusa, es proposa casar la seva filla Amenaide amb l’enemic de la família, Orbrazzano, amb la finalitat de segellar una aliança. Tancredi, l’amant exiliat de la noia torna alertat per la noia disfressat, però Orbrazzano intercepta la carta i acusa a Amenaide de comunicar-se amb Solamir, cap dels serraïns. Es condemnada a mort, però Tancredi accepta ser el seu paladí, guanya el duel contra Orbrazzano i capitaneja l’exèrcit contra els serraïns. Un moribund Solamir confirma que Amenaide és innocent, i tot termina bé.

Jacobs fa servir la versió revisada perla Rossini Fondationde Pesaro, és a dir, recupera el final feliç. L’enorme experiència del director en el repertori barroc i en Mozart es nota en la manera d’afrontar la partitura, sobretot en el tractament dels recitatius i el seu acompanyament. La riquesa de matisos és abrumadora, ple de fioritures orquestrals de categoria (per exemple l’ambientació oriental amb arabescs dels violoncels i les subtileses del pianoforte). A més, cuida en tot moment que els cantants donin les inflexions dramàtiques necessàries als recitatius, així com controla ferreament les variacions i ornamentacions en les àries, de manera que tot contribueixi a donar una homogeneïtat dramàtica al text i a l’acció. Que vol dir això: abstenir-se que estigui buscant la pirotecnia vacua i els sobreaguts (sotagreus) de traca i mocador.

La gravació és una versió en concert realitzada l’Acadèmia de Música Franz Liszt de Budapest a l’octubre de 2009, provinent d’una producció del Theater an der Wien, amb un nivell vocal notable.

Com a Argirio trobem al tenor Colin Lee: veu molt maqueta, de timbre molt claret que canta un Rossini molt mozartià. Li falta una mica d’empenta en el cant per a un personatge que té molts canvis d’ànim com l’Argirio. Malgrat això és capaç de cantar amb un gust exquisit i cuidant el fraseig en les parts més elegiaques. En la part menys positiva cal dir que presenta certa tendència a blanquejar la veu quan apiana i l’agut és suficient però una mica al límit.

En el següent vídeo el podeu sentir cantant “Ah! Segnar in vano io tento” del segon acte.

L’Amenaide de la Kurzak és un regal per les orelles. Té la soprano polaca una veu de timbre immaculat, amb amplitud i calidesa al centre i un a bona tècnica (leáse agilitat). Aguts una mica fixos però ben emesos (amb certa precaució a l’atac). En les àries brilla amb llum pròpia en les parts més llanguides, on la qualitat tímbrica i la bona línia de cant s’imposen. El seu rendiment millora encara més en les parts a duo, on recoltzada sobre el magisteri expressiu de la Genaux, posa més carn a la graella.

Sentim a la Kurzak en “Come dolce all’alma mia” l’ària de sortida de l’Amenaide.

La part del Tancredi recau en la mezzo d’Alaska Vivica Genaux. La Genaux és un Tancredi que per a molts pot resultar, com a mínim, polèmic. No és la cantant una contralt, vocalitat necessària pel paper, i molts poden no perdonar-li la manca del color adequat a la seva veu, i fins i tot, una manca de contundència en la vocalitat, més encara si un està acostumat al Super-Tancredi de la Horne o a un autèntic timbre de contralt com el dela Podles. Sisom capaços de superar això l’únic que es pot dir és quela Genaux fa un Tancredi de manual, és difícil trobar-li una falta, amb una veu força homogènia i segura en tota la seva extensió, fins i tot en els greus. Potser no té un volum esclatant com la Horne o uns greus infartants com la Podles, ni apabulla amb una pirotècnia vertiginosa, però el seu cant és acurat, la interpretació dramàtica acurada i tècnicament irreprotxable en les agilitats. La seva veu empasta molt bé amb la de la Kurzak i, a l’igual que la soprano, en els duets és on encara brilla amb més claredat.

A continuació us deixo la sortida de Tancredi “Di tanti palpiti” i el duo amb Amenaide i Tancredi del segon acte.

La resta del repartiment és adequat, amb una ben defensada Isaura (amb la seva ària de sorbet del segon acte) per la mezzo Liora Grodnikaite, mentre que l’Obrazzano de Konstantin Wolff queda una mica deslluït per una veu opaca i de poca presència.

L’acompanyament orquestral és luxós i virtuós, amb una Orchestre des Champs-Élysées que sona brillant i sofisticada, a vegades amb un toc barroquitzant (bastant típic de Jacobs).

Gioachino Rossini-Tancredi-(part 01, part02)

Tancredi – Vivica Genaux

Argirio – Colin Lee

Amenaide – Aleksandra Kurzak

Obrazzano – Konstantin Wolff

Isaura – Liora Grodnikaite

Roggiero – Ruby Hughes

Arnold Schönberg Chor

Orchestre des Champs-Élysées

René Jacobs

Budapest, 26-10-2009.

Rockwell Blake, el tenor rossinià

13 Desembre 2011

El passat dissabte dia 3 de desembre el Juan Diego Flórez va fer un recital al Gran Teatre del Liceu, que per a tots el afortunats que hi vam estar presents no se’ns oblidarà mai. I és que va ser sensacional.

Es curiós que un tenor que té una veu limitada per al gran repertori (estem parlant d’un tenor contraltino que difícilment podrà atacar en escena els grans papers de tenor líric, inclús dominar els de tenore di grazia) hagi assolit un reconeixement tant espectacular fomentat en els papers rossinians. Això és tant evident que potser amb el Jonas Kaufmann (líric spinto) i el Piort Beczala (líric) siguin actualment les tres màximes figures en la corda tenoril.

I es que Flórez, des de que va debutar triomfalment amb 23 anys el ja llunyà any 1996 al Festival Rossini de Pèsaro amb el Corradino de la Matilde de Shabran, ha aconseguit al llarg dels anys una perfecció en la manera de cantar, en la tècnica i l’expressió que ha fet que es trenquin les barreres a aquest tipus de vocalitat, assolint l’estatus de superstar.

Però això no sempre ha estat així.

La recuperació de l’autèntica vocalitat rossiniana de tenor (almenys la de tenor contraltino, la de baritenore és un altre cas encara més delicat) ha estat complicada i lenta.

Des de la dècada dels 50, amb l’inici de l’anomenada Rossini-Renaissence, es comencen a recuperar els títols oblidats del mestre de Pèsaro (és a dir, gairabé tots excepte Barbiere i Cenerentola). En les dècades dels 50, 60 i 70s les grans recuperadores són les veus femenines, encapçalades per la Callas (Armida, Turco, Barbiere), Sutherland i Horne (Semiramide, Tancredi), Sills i Verret (Le siège de Corinthe), i Caballé (disc d’àries, del que ja vaig fer un post, Donna del Lago, Elisabetta, Guillem Tell). Al 1980 s’inagura el Rossini Opera Festival a Pèsaro, i amb ell es consolida la recuperació definitiva i de manera acadèmica del corpus rossinià.

Del 50s a finals dels 70s, les dones tiren del carro, i excepte comptades excepcions (Valletti, Gedda), els tenors encarregats de les vertiginoses parts escrites per rossini naufraguen penosament. A finals dels 70s, comencen a apareixer cantants que com Salvatore Fisichella o Francisco Araiza comencen a donar una dignitat a la vocalitat rossiniana de tenor. És en la dècada dels vuitanta quan apareixen els primers grans tenors rossinians moderns, entre ells alguns espanyols (Dalmau González i Eduard Giménez), però fonamentalment liderats per dos monstres del cant rossinià: Rockwell Blake i Chris Merritt, i també cal incloure al gran Ernesto Palacio (professor, mentor i agent del Juan Diego Flórez). I a partir d’ells una munió de bons cantants han anat sorgint durant els últims vint anys.

Segur que m’he deixat molts, però el que sí es clar que el Rockwell “Rocky” Blake és el més destacat de tots (per qualitat, número de papers i personalitat) fins l’arribada de l’estel peruà.

Blake representava tot un fenomen vocal que no ha tingut rival fins Flórez. Partint d’un instrument molt diferent, per presentar un timbre més ingrat, però basat en una veu de tessitura extensa, molt ben impostada, potent i extremadament dúctil, amb un control absolut de la respiració i un fiato inesgotable, i una tècnica per a la coloratura i el cant di sbalzo prodigioses, el cant del nordamericà era una barreja entre el virtuosisme i el rigor musical i dramàtic.

Semiramide: Ah, dov’è, dov’è il cimento

Rocky sempre fraseja i esculpeix cada frase amb una intenció concreta, ajudat pel domini total del seu instrument i recolzat en una tècnica portentosa que li permet jugar amb les dinàmiques i els ornaments amb tota tranquil·litat, sempre al servei del personatge, i molt poques vegades de manera gratuïta o desvirtuant l’escriptura del compositor. Així, el seu cant pot passar de la màxima expressió belcantista del legato i el cant elegiac, a la voragine absoluta dels moments agitats.

La facilitat extrema en el registre alt el permetia fer coses com aquesta:

A continuació us adjunto un sensacional i pioner recital gravat pel tenor cap a l’any 1993 sota el títol “Encore Rossini” (ja havia gravat un primer recital titolat “The Rossini Tenor”), en el que desgrana tota una sèrie d’àries que ara ens sonen a tots, però que en aquell moment eren autèntiques rareses per la gran majoria del públic. Fins i tot en això és pioner, ja que aquests discs representen un avançament al que al 2002 va gravar Flòrez amb el títol “Rossini Arias”

Zelmira: Terra amica

En fi, es pot dir, que fins a la data d’avui, el Rockwell Blake ha estat el màxim tenor rossinià, amb 18 títols, esdevenint el tenor referent i màxim expert en l’obra del compositor de Pèsaro. Fins a tal punt ho tenia assumit, que el mateix tenor va afirmar que “Rossini està fet per a mi i jo estic fet per a Rossini”.

 

Rockwell Blake – Encore Rossini (Cd, Password:  hartaopera.wordpress.com)

Tracklist:

1. Zelmira, opera: Terra amica, ove respira

2. Ermione, opera: Reggia abborita

3. Semiramide, opera: La sperenza, più soave

4. Otello, opera: Che ascolto ahimè…Ah come mai non senti

5. La gazza ladra, opera: Vieni, Vieni, fra queste braccia

6. Semiramide, opera: Ah, dov’è, dov’è il cimento

7. Ricciardo e Zoraide, opera: S’ella m’è ognor fedele

8. Armida, opera: Lo splendor di que’ rai…

London Symphony Orchestra-Maximiano Valdes

La donna del lago a la Scala

26 Novembre 2011

Les funcions que han tingut lloc a la Scala de La donna del lago de Rossini han suposat un tancament triomfal a la temporada 2010-2011 del teatre milanès, que com tots sabeu comença cada any el 7 de desembre, en la tradicional nit de Sant’Ambrogio.

Aquest èxit es basa fonamentalment en un cast de cantats excepcional, encapçalat per les superestrelles Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez. A aquest se’ls ha afegit la gran Daniella Barcellona i el cada vegada més sol·licitat John Osborn.

La donna del lago és un dels rossinis seriosos més inspirats i més vistosos. El seu argument és absolutament romàntic, situat en l’Escòcia de l’edat mitjana i amb un quadrat amorós (tres homes opten per l’amor de la protagonista). Es va estrenar al 1819 al Teatro San Carlo de Nàpols i el llibret, d’Andrea Leone Tottola va ser la primera adaptació operística d’una obra de Walter Scott (una dècada més tard, al mateix teatre es va estrenar una altra memorable òpera basada en una obra del mateix autor: Lucia di Lammermoor).

El teatre napolità comptava en aquella època amb un equip de cantants insuperable: la Isabella Colbran interpretà Elena, la Pisaroni va cantar Malcolm, Giovanni David l’Uberto, Andrea Nozzari el Rodrigo (els tres enamorats), i Michele Benedetti el Douglas (pare d’Elena). El mateix Rossini va dirigir l’orquestra en l’estrena.

Amb aquest cartell de cantants a la seva disposició, Rossini va escriure una música melòdicament molt variada i endimoniadament virtuosística en la vocalitat dels principals personatges. La partitura resultant és molt brillant, amb una participació més protagonista del que per Rossini era habitual dels cors i els passatges orquestrals, sobretot a l’inici i al final del primer acte, anticipant en aquest sentit el que després faria en la seva última òpera, el Guillem Tell.

Aquestes funcions de la Scala han suposat tornar a sentir l’obra a Milà després de les funcions de principis del anys 90 amb l’Anderson, Dupuy, Blake i Merritt (recollides en disc i vídeo), i per això s’han assegurat un repartiment estelar (quasi exacte al vist a l’Òpera de Paris al 2010).

Per l’Elena han triat a la mezzo? (cada vegada sona més aguda i brillant) Joyce DiDonato. Els que seguiu el bloc sabeu que és una de les meves debilitats. L’americana fa una Elena d’una qualitat indiscutible. Des del primer moment imposa un timbre brillant i un cant conduït per un fraseig ple d’intenció i un carisma irresistible. Sembla mentida la qualitat dels aguts, en un timbre que està esdevenint sopranil. Encara pot descendre al greu amb qualitat i sense perdre color, però no es pot negar que alguna cosa està passant. Tant en el llarg duo amb Uberto al primer acte, com al tercet del segon despatxa sense problemes la terrible escritura rossiniana, però és al rondó final on fa una exhibició (potser massa i tot) canora d’agilitats i tècnica.

Sentim-la en aquest final “Tanti affetti… Fra il padre, e fra l’amante”

L’Uberto de Juan Diego Flórez és la recreació vocal més impressionant que he sentit mai en un Rossini, des de que es retirès la Marilyn Horne. El paper del rei d’Escòcia sembla que l’hagin escrit pensant en la seva veu de tenor contraltino. Tot és al seu lloc, i tot està executat amb una perfecció que no sembla humana. La veu corre, i com corre!, amb unes agilitats perfectes, uns aguts i sobreaguts fets amb una facilitat sorprenent, i a més, aquest senyor canta amb un varietat de matisos i un fraseig que senten càtedra.

Escoltem a Flórez en la impresionant “Oh fiamma soave”, amb la que comença el segon acte.

El John Osborn no és un baritenore, com ho era el Nozzari, però una veu amb un centre consistent i una facilitat per a les notes agudes extremes i les agilitats com la seva és la que actualment es pot assemblar més a aquesta tipologia vocal impossible. Ja en l’Arnold del Tell gravat amb el Pappano demostrava la seva qualitat, i aquí l’ha confirma de ple. Aquest és un cantant que cada vegada sona més i que, si res no ho espatlla, acabarà sonant moltíssim. Està magnífic en la seva terrible ària “Eccomi a voi” i planta cara en igualtat de condicions als dos astres en el trio del segon acte. Una prestació excel·lent.

Us deixo un vídeo ultra pirata de la seva interpretació de l'”Eccomi a voi”, la qualitat de la imatge i del so no fan del tot justícia a la gran interpretació del tenor.

El Malcolm de la Barcellona és de molts quilats. S’ha de dir que a mi és la que més m’ha transmès amb el seu cant, però he de reconèixer que ara mateix, vocalment, està un graó per sota dels tres coprotagonistes comentats anteriorment. Hi ha imperfeccions: una mica de vibrato quan comença freda, algunes notes que es queden endarrera i lleugerament calades, altres una mica cridades (els aguts), però la bravura i el carisma de la seva interpretació ho poden tot. La seva gran escena és tota una declaració d’intencions del que un cantat ha de fer a sobre de l’escenari: donar-ho tot. I quan és fa amb aquesta qualitat l’èxit està assegurat. Brava.

Barcellona en la seva aria “Mura felici-Oh quante lagrimi”

Molt orgullós ha d’estar el Simón Orfila de fer el Douglas en aquestes funcions i quedar més que digne, tenint en compte els monstres amb els que compartia escena. El Douglas té un ària compromesa ben defensada pel menorquí, amb potència i aplom en les agilitats. La resta de solistes tenen prestacions mínimes.

La prestació de l’orquestra i cor de la Scala no m’ha agradar, ni tampoc la direcció del Roberto Abbado, que m’ha semblat sorollosa i poc subtil. Pot ser és efecte de la gravació radiofònica, però en les escenes més tumultuoses hi ha massa decibels i un so barroer. També tendeix a uns temps extremadament lents en les àries (sort dels cantants que té), i algunes acceleracions són absurdes.

Gioacchino Rossini-La donna del lago (descàrrega)

Elena – Joyce DiDonato

Giacomo V, re di Scozia, sota l’alias: Uberto di Snowdon – JuanDiego Flórez

Malcom Groeme – Daniela Barcellona

Rodrigo di Dhu – John Osborn

Douglas D’Angus – Simon Orfila

Albina – Valeria Tornatore

Serano – Jaeheui Kwon

Bertram – Jihan Shin

Orchestra e coro del Teatro alla Scala di Milano- Roberto Abbado

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (1 de 3)

18 febrer 2011

Una de les coses que té la BBC és que exerceix de cadena pública, és a dir, intenten fer una programación de qualitat on tingui molt pes la información, la divulgació del coneixement i el foment de la cultura.

Així, durant l’any 2010 van realitzar una minisèrie de documentals divulgatius sobre la història de l’òpera italiana, recolzant-se en la figura d’Antonio Pappano, flamant director musical de la Royal Opera House de Londres.

El primer capítol es centra en el període de temps que va des de el naixement de l’òpera com a gènere (inicis del segle XVII) fins a l’esclat del romanticisme operístic (primer quart del segle XIX).

Com heu pogut observar en el vídeo anterior, que és l’inici de la sèrie, la narració es centra en el repàs d’obres cabdals en la història de l’òpera italiana, emmarcant-les en el seu context geogràfic, històric i social. Aprofitant el “desparpajo” de Pappano, que certament no m’esperava, es comenta i repassa moments musicals destacats i, a part del director, es compta amb l’ajuda de primeres figures del cant. Així viatgem a les ciutats i paratges on van viure els compositors, visitem arxius i biblioteques, assistim a assaigs dels cantants,…., tot amb bon ritme i explicat de manera molt directa.

En aquest primer episodi hi participen expressament Danielle di Niese, Sarah Connolly, Pietro Spagnoli, Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez. Els cantants expressen les seves impressions de com s’han d’atacar els papers, la vocalitat i la música, i canten amb el mestre Pappano al piano. En aquest capítol sentim a la di Niese cantant la Cleopatra, a DiDonato en Una voce poco fa, a Spagnoli amb el Largo al factotum i a Florez en el rondo final d’Almaviva.

Complementant a aquests moments musicals, en el tema visual se’ns passeja per produccions de les obres tractades, sempre molt destacades. En aquest cas es parla de l’Orfeo de Monteverdi, el Giulio Cesare de Haendel i de Il Barbiere di Siviglia de Rossini, amb imatges de les produccions Flo-Savall (Liceu), McVicar-Christie (Glyndebourne) i Lesier-Cauvier-Pappano (Royal Opera) respectivament.

Sentim a la DiDonato en Contro un cor, estret del seu últim disc Diva-Divo.

Els diferents documentals us podeu veure al youtube a troços en l’anglès original, inclús amb subtítols en anglès (he trobat algun tros en castellà).

Jo us deixaré links per a que els descarregueu el arxiu de vídeo amb els subtítols en anglès associats.

Són molt entretinguts.

BBC.Opera Italia.1-Beginnings

http://rapidshare.com/files/399027008/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar

http://rapidshare.com/files/399027370/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar

http://rapidshare.com/files/399028430/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar

http://rapidshare.com/files/399028474/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar

http://rapidshare.com/files/399028790/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar

http://rapidshare.com/files/399028993/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar

http://rapidshare.com/files/399029025/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar

http://rapidshare.com/files/399028314/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

DiDonato: Diva o Divo?

15 febrer 2011

La nova proposta de Joyce Didonato, amb portada a l’estil “Víctor o Victoria”, és del tot original i enriquidora. Ha fet un disc amb un potipoti total d’autors, obres i estils amb el fil conductor de cantar diferents personatges, masculins i femenins, de la mateixa història. Així trobem la Susanna de Les Noces de Mozart i al Cheribino de l’òpera de Massenet, el Siebel del Faust de Gounod i la Marguerithe de Berlioz, el Sesto de Gluck i la Vitellia de Mozart, i més.

La veritat que és un joc de mans on la Joyce Didonato és mou molt bé perquè entre les moltes virtuts que té aquesta mezzosoprano de Kansas una de les més destacades és la seva capacitat camaleònica de ficar-se en la pell dels personatges que interpreta, i en aquest CD hi ha un fotimer.

Llegim les pròpies paraules de la cantant on explica les seves motivacions per a gravar aquest disc:

“This recital celebrates the vast and fabulous world of the mezzo-soprano. Aside from the obvious Toscas or Cio-Cio Sans, I’ve never regretted the length of my vocal cords!
I have the privilege and unmitigated joy of playing boys and young men, as well as girls and grown women … It’s an exploration of the human palette of emotions.
I wanted to find a way to show this duality on disc, while highlighting some of the composers I’m most passionate about, such as Mozart, Bellini, Berlioz, Rossini, and Massenet. In exploring this idea, the possibility became clear for telling different sides of some of the most familiar tales which have served as inspiration for operatic legends: Cinderella, Faust, Romeo and Juliet … I’ve always thought of myself as a storyteller, and with this particular disc, I can showcase that side of me as never before. I’m ready to play!”


A nivell musical les coses estam molt bé. DiDonato és una cantant amb molt de talent. La veu està en perfectes condicions, amb un centre i aguts nítids i brillants, i amb un greu si bé no resonant, força consistent. La manera de cantar és de primera categoria, amb un fraseig de manual, domini absolut de la tècnica i, sobretot, donant vida  a les emocions. Joyce DiDonato és, definitivament, una cantant apassionada i sensible i això es molt d’agrair en un mercat que cada vegada està més despersonalitzat.

Us deixarè els fragments menys coneguts. En primer lloc l’ària del Sesto de l’òpera de  Gluck “Se mai senti spirarti sul volto”

Respecte als fragments interpretats he de dir que dintre de l’alt nivell en totes les peces em decanto per les interpretacions dels papers en travesti. Pot ser és que sap captar com poques l’ardor juvenil d’aquest personatges adolescents, però és que el to que troba a les peces de Sesto, Cherubino, Siebel, Tebaldo, el Príncep i el Compositor és excel·lent.

Aprofitant que d’aquí a  poques setmanes veuré l’òpera a Paris us deixo ara “Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses” de la Cendrillon.

Com a retret al disc, independentment de que en la peça desplega una tècnica i uns recursos espectaculars, em sembla un pas enrere la versió que fa de “Contro un cor”, on fa més ornamentacions i aguts que la Roberta Peters. No havien quedat que això no es canta així?

Per últim una altra peça de Massenet “ Ô frêle corps…. Chère Cypris” de l’Ariadne.

L’acompanyament és eficaç amb una orquestra de so pulcre i detallista en mans d’un director tan eclèctic com el repertori presentat.

Com a curiositat, en el duo “Aprite, presto aprite”, de les Nozze, amb una filigrana tècnica la mateixa cantant interpreta els papers de Susanna i Cherubino.

En el molt interessant blog: http://hartaopera.wordpress.com/ podeu trobar el disc (del que he agafat el link que us adjunto més abaix).

Us ho recomano

Joyce Didonato-Diva-Divo Opera Arias (CD, Password: hartaopera.wordpress.com)

1. Massenet-Chérubin: Je suis gris! Je suis ivre! (Cherubin)

2. Mozart-Le Nozze di Figaro: Giunse alfin il omento…(Susanna)

3. Mozart-Le Nozze di Figaro: Deh, vieni, non tardar (Susanna)

4. Gluck-La Clemenza di Tito: Se mai senti spirarti sul volto (Sesto)

5. Mozart-La Clemenza di Tito: Ecco il punto, o Vitellia (Vitellia)

6. Mozart-La Clemenza di Tito: Non più di fiori (Vitellia)

7. Mozart-Le Nozze di Figaro: Voi che sapete (Cherubino)

8. Rossini-Il Barbiere di Siviglia, ‘(The) Barber of Seville’: Il barbiere di Siviglia: Contro un cor (Rosina)

9. Gounod-Faust: Faites-lui mes aveux (Siebel)

10. Berlioz-La Damnation de Faust: D’amour l’ardente flamme (Marguerite)

11. Roméo et Juliette: Premiers transports que nul n’oublie

12. Bellini-I Capuleti e i Montecchi: Ascolta! Se Romeo t’uccise un figlio…. – La tremenda ultrice spada (Tebaldo)

13. Massenet-Cendrillon: Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses (Príncipe)

14. Rossini-La Cenerentola: Nacqui all’affanno (Cenicienta)

15. Massenet-Ariane: Ô frêle corps…. Chère Cypris (Ariadne)

16. R. Strauss-Ariadne auf Naxos: Seien wir wieder gut! (Compositor)

17. Mozart-Le nozze di Figaro: Aprite, presto aprite (Susanna i Cherubino)

Orchestre et Choeur de l’Opéra de Lyon-Kazushi Ono

Una Cenerentola molt completa

29 gener 2011

De les innumerables versions de La Cenerentola que he sentit aquesta és la que, sens dubte, més música té. I és que en aquesta gravació en viu de les funcions de Pesaro de l’any 2000 es van interpretar tots els talls que en el 95% de les gravacions i funcions es fan.

Així, l’acte segon comença amb el cor “Ah! Della bella incognita”

Acte II, escena 1

Coro
Ah! Della bella incognita
L’arrivo inaspettato
Peggior assai del fulmine
Per certe ninfe è stato.

La guardano e tarroccano;
Sorridono, ma fremono;
Hanno una lima in core 
Che a consumar le va.
Guardate ! Già regnavano.
Ci ho gusto. Ah ah ah ah.
(partono deridendole)

No és una peça indispensable, però dóna una mica de vida a l’actuació del cor, que en aquesta obra és ben escasa.

Més interessant és l’aria di sorbetto de Clorinda, just abans de l’escena final. Aquesta aria sí que és més interessant.

Per a ser un ària de sorbet té bastant entitat i està escrita per a que la cantant es pugui lluir. Penseu que aquest tipus de peces es feien per a que el públic pogués sortir un moment a descansar i pendre un refrigeri o comentar la jugada.

Acte II, escena 9

Clorinda
Sventurata! mi credea 
Comandar seduta in trono.
Son lasciata in abbandono
Senza un’ombra di pietà.

Ma che serve! tanto fa:
Sono alfine giovinetta,
Capitar potrà il merlotto.
Vo’ pelarlo in fretta in fretta,
E scappar non mi potrà.

Un marito, crederei,
Alla fin non mancherà
.

 

Les funcions d’aquesta Cenerentola de Pesaro tenen un nivell notable, liderades pel juvenil i virtuós Ramiro del Juan Diego Flórez, i la molt carnosa, de veu i timbre, Angiolina de la Ganassi. Com a Don Magnifico un vocalment justet Bruno Praticó, si bé la seva vessant interpretativa és de les que creen escola. El Dandini de Roberto de Candia està servit AMB gràcia i bona presència vocal, mentre que Ulivieri es defensa molt bé en la tremenda ària (de la que vull parlar un dia) “Là del ciel nell’arcano profundo”.

L’Orquestra del Comunale di Bologna i l’habitual Cor de Cambra de Praga aporten el nivell necessari per a la lectura rigorosa i viva del Carlo Rizzi.

Gioacchino Rossini-La Cenerentola (1, 2 y 3)

Don Ramiro – Juan Diego Flórez

Dandini – Roberto de Candia

Don Magnifico – Bruno Praticó

Clorinda – Ekaterina Morozova

Tisbe – Sonia Prina

Angiolina – Sonia Ganassi

Alidoro – Nicola Ulivieri

Coro de Camara de Praga-Orchestra Comunale di Bologna-Carlo Rizzi

La Horne canta La figlia del reggimento

18 Novembre 2010

Aquest és el primer recital que va gravar la extraordinària mezzo nordamericana l’any 1964, i sempre que un sent un disc de la Horne espera trobar-se un prodigi, una meravella, alguna cosa extraòrdinaria. En aquest recital n’hi ha set meravelles, però una molt especial, sentiu-la:

Sí, és La figlia del regimento, i quina superba interpretació. La pàgina està cantada en italià, perquè encara la seva gran amiga i companya en moltes gravacions posteriors, la Joan Sutherland, i el seu marit no havien restituït l’obra a l’original francès. I no té res que envejar a la Stupenda. A mi m’ha deixat extasiat.

Aquesta senyora era un fenomen vocal tant per la seva veu, d’extensió descomunal, per la seva tècnica (coloratures, reguladors, trinats,…), per la capacitat pulmonar, com per la seva manera de cantar: intel·ligent, sensible i sempre suggerent. Aconsegueix emocionar-te completament en els moments més lírics, i en els moments de bravura et posa al límit de l’infart.

El recital és un plaer absolut, i a part de la perla anterior hi ha altres joies (totes ho són) destacables com la gran pàgina de Fides “O Pretres de Baal” de Le Prophete, obra de la qual la Horne va ser precursora per al seu revival definitiu als anys 70, i que no es pot cantar millor.

Això és un regalàs. No us ho podeu perdre.

Marylin Horne-Covent Garden Recital (CD)

01. Rossini-Semiramide-Eccomi Al Fine… Ah! Quel Giorno Ognor Rammento

02. Meyerbeer-Le Prophete-O Pretres De Baal… O Toi, Qui M’abandonne

03. Mozart-La clemenza di Tito-Parto, Parto

04. Meyerbeer-Les Huguenots-Nobles Seigneurs, Salut!… Une Dame

05. Rossini-L’italiana in Algeri-Crude Sorte!

06. Donizetti-La figlia del reggimento-Deciso E Dunque… Le Richezze

07. Rossini-La Cenerentola-Nacque All’affano… Non Piu Mesta

Orchestra of the Royal Opera House, Covent Garden-Henry Lewis

El Stabat Mater de Rossini

3 Octubre 2010

Quan al 1831 un ric mecenes va convidar a Rossini a composar un Stabat Mater, el compositor estava en un moment personal magnífic. Desitjava crear una peça que rivalitzés amb l’enormement popular de Pergolesi, accedint a la composició si aquesta només s’utilitzava per a us privat.

Una vegada establertes les parts principals del text, un poema del segle XIII basat en la vetlla de la Verge davant del seu fill crucificat, Rossini va sofrir un fort atac de lumbalgia. Les parts que faltaven (nos. 2 i 4), van ser encarregades al seu compatriota i col·lega Giovanni Tadolini, i l’obra va ser completament atribuïda a Rossini.

Anys més tard, no obstant, va descobrir que el manuscrit havia sigut venut a un editor, trencant-se l’acord inicial, i quedant tacada, probablement la seva reputació.

Rossini va recuperar ràpidament la partitura i, desprès d’eliminar les parts de Tadolini, es va proposar acabar la peça. El Stabat Mater resultant es va estrenar a Paris el 1842, i dos mesos després a Bolonia triomfalment dirigit per Gaetano Donizetti.

La serena versió de Myung-Whun Chung amb una gloriosa Wiener Philharmoniker està al servei de la solemnitat i l’innata teatralitat de l’obra, però transmet al mateix temps una especial i introvertida lluentor.

El conjunt d’intèrprets és de primer ordre: veus adequades estilísticament i amb personalitat que es corresponen amb la lectura del director. Destaca la sentida interpretació de la Bartoli de la cavatina “Fac, ut portem”, realment conmovedora, i també la gran intensitat expressiva del cor. Des de l’inici, fosc i dramàtic, fins a la fuga del poderòs “Amen”, la gravació és sensible i plena de potència, bellesa i dignitat. Disfruteu-la.

“Fac, ut portem” per Cecilia Bartoli. Abril de 1990. Dirigeix Salvatore Accardo.

Gioacchino Rossini-Stabat Mater (CD)

Luba Orgonasova, soprano

Cecilia Bartoli, mezzo

Raúl Gimenez, tenor

Roberto Scandiuzzi, bajo

Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor

Wiener Philharmoniker

Myung-Wung Chung

Opera from the Met: Armida de Rossini (01-05-2010)

11 Agost 2010

Renée Fleming és una superdiva, i exerceix. Com s’enten, sinó, que el Met dediqui tota una nova producció a un Rossini dels més inhabituals?

Armida és una de les òperes més estranyes de Rossini (tant per la seva poca presència en els teatres des de la seva estrena al 1817, com per la seva estructura), així que les funcions que es van estrenar a l’abril al Met suposaven les primeres que es feien al teatre del títol. I sembla que això li ve de gust a la Diva, ja que el teatre l’ha muntat ja unes quantes produccions amb premiers per a la companyia: Il Pirtata, Rodelinda (Haendel), Susana (Floyd) i ara l’Armida.

S’ha de dir que l’Armida és un paper molt destacat en la carrera de la Fleming, ja que gràcies a la creació que d’ell va fer al Festival Rossini de Pèsaro a l’any 1993 (del que SONY va editar la gravació en viu) el nom de la soprano va començar a sonar amb força (i des de llavors fins ara). Malgrat això, només al 1996 va tornar a interpretar-lo en una versió en concert a la New York City Opera de l’Eve Queler.

No està ja la Fleming per enfrontar-se amb garanties a aquest tipus de paper. Sí, la veu es cremosa i brillant, canta amb bon legato i les frases més líriques les borda, però i en els passatges més exigents, plens de fioritures i amb cant di sbalzo? Doncs, no. Hi ha crits, desafinacions, sons guturals i fioriture totalment desdibuixades.

A part d’això hi ha un altre problema cada vegada més greu en el cant de la Fleming, i és una tendència absoluta cap a la nyonyeria en l’aspecte interpretatiu. La seva interpretació és planera de solemnitat. S’esforça constantment en emetre un cant preciosista (recolzat en la bellesa del timbre) tant monòton com asèptic, que m’acaba avorrint. També cal dir, que la soprano està bastant reservona tota la funció, sense arriscar, i quan ho fa en l’escena final el resultat no és del tot satisfactori.

” D’amore al dolce impero “

Finale  “Dove son io? … E ver gode quest’anima”

L’Armida, però, no només és la soprano. En un fet certament inusual, l’òpera de Rossini necessita que el teatre recluti a sis tenors. El Met ha aconseguit reunir un grup força solvent, encapçalat per el cada vegada més consolidat Lawrence Brownlee.

A mi Lawrence Brownlee m’agrada moltíssim. Crec que la seva veu és perfecta per aquest rols rossinians. El seu Rinaldo té cos i presència al centre i puja a l’agut amb total facilitat, el seu cant és exquisit i les agilitat estant perfectament executades. Sincerament penso que li roba el show a la diva amb tota justícia. A més, físicament ha millorar molt, ja que comparant-lo amb els videos del Ramiro de l’any passat a les d’aquesta Armida ha perdut una bona pila de kilos.

Duet Armida i Rinaldo (Acte I) – Renée Fleming – Lawrenece Brownlee

Trio  “In quale aspetto imbelle” (Acte III) – Lawrence Brownlee – Kobie van Rensburg – Barry Banks

 De la resta de tenors destacar la notable doble labor de Barry Banks com Gernando i Carlo (irreprotxable en la seva aria i duet del primer acte), i la bona adequació de la resta a les seves parts.

Aria de Gernando “Non soffrirò l’offesa” (Acte 1)- Barry Banks

Menció a part es mereix l’actuació de Riccardo Frizza, que s’ha fet un nom en el món rossinià a força d’acompanyar al Juan Diego Flórez, que aquí està molt desencertat (pot ser per culpa de la Diva?), amb caigudes de tensió constants i alarmants, i més en una òpera tant llarga i força desconeguda, que poden convidar a l’oient o a l’espectador a apagar l’aparell multimèdia per pur aborriment.

Gioacchino Rossini – Armida (part01, part02)

Renée Fleming (soprano): Armida

Lawrence Brownlee (tenor): Rinaldo

John Osborn (tenor): Goffredo

Barry Banks (tenor): Gernando / Carlo

Kobie van Rensburg (tenor): Ubaldo

Yeghishe Manucharyan (tenor) : Eustazio

Keith Miller (baix) : Astarotte

Peter Volpe (baríton) : Idraote

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Riccardo Frizza