Archive for the 'Saint-Saëns' Category

Gheorghiu i la Callas

29 Octubre 2011

Aquest disc és un despropòsit si volem intentar entendre que pretenia la Gheorghiu amb això de “Homage to Maria Callas”.

La Gheorghiu té per ella mateixa la suficient personalitat i empenta com per a no necessitar utilitzar a la Callas com reclam, i més tenint en compte que en aquest disc, de suposat homenatge a la diva grega, la majoria d’àries són de personatges que la mítica soprano mai va interpretar a l’escenari o no són els cabdals en la seva carrera.

Així trobem a faltar: Tosca, Norma, Leonora (Il trovatore), Lucia, Elvira (I  puritani), que són la punta de llança del corpus callasiano, a més d’altres personatges que la grega va abordar amb menys freqüència, o que només va gravar, però on ha esdevingut referencial: Lady Macbech, Abigail, Butterfly, Rossina, Sonnambula,…

Sí, és cert que totes les àries del disc van ser gravades per la grega alguna vegada, fins i tot el paper sencer, però de tots els papers que hi ha al disc, només la Imogene (Il Pirata), la Maddalena (Andrea Chenier), la Medea i la Violetta (Traviata), van ser freqüentades (i en totes deixan una emprenta excepcional) per la Divina. A aquesta llista només podriem afegir la Carmen, que la Callas mai va cantar sobre l’escenari, però de la que va deixar una antològica versió en disc.

Feta aquesta observació toca parlar del disc.

La Gheorghiu és la Gheorghiu, i això té moltes avantatges i alguns inconvenients.

Aquesta senyora sap cantar com els àngels i, el que és molt important, és molt expressiva. Altra cosa és quines coses li van bé i quines no. A part, continua mantenint la veu en bona forma, amb aquell color tan característic i carismàtic, aguts segurs i molt bon legato.

Tot i els bellíssims sons que sap extreure al seu cant, ni la Imogene de Il Pirata, ni la Dalila mereixen la nostra delectació per diferents motius. No està dotada pel bel-canto, ni la seva veu teu el registre greu suficient com per a donar-nos una Dalila tot el sensual que seria desitjable.

Serè dolent i farem comparacions. Comencem amb la Dalila.

Una mica el mateix passa amb la seva Medea (de cant pesat i una mica forçat), la Carmen (en la versió en estudi de fa ja una pila d’anys estava molt millor), i en el “Pleurez mes yeux” (amb un so greu artificiós i una interpretació massa ploramiques).

En la resta sí que sentim a la Gheorghiu en plena forma. M’ha sorprès molt la seva “mamma morta”, i l’he trobat inspiradíssima en La Wally i en l’Adriana Lecouvreur (algun dia us penjaré el vídeo de les funcions a Londres amb el Kaufmann, excel·lents els dos).

I el millor del disc, per a mi, Boheme, Faust i Traviata (que estrany, els papers que ella més sovinteja).

L’acompanyament de la Royal Philharmonic Orchestra dirigida pel rutinari Marco Armiliato és idem. El James Valenti participa breument donant-li la rèplica en el “Sempre libera”.

Angela Gheorghiu-Homage to Maria Callas (CD, Password: hartaopera.wordpress.com)

1. La Boheme – Donde lieta usci

2. Faust – Jewel Song: O Dieux! que de bijoux

3. Il Pirata – Col sorriso d’innocenza

4. I Pagliacci – Qual fiamma … Stridono lassù

5. Samson et Dalila – Mon coeur s’ouvre à ta voix

6. La Wally – Ebben? Ne andrò lontana

7. Carmen – Habanera: L’amour est un oiseau rebelle

8. Andrea Chenier – La mamma morta

9. Medea – Dei tuoi figli madre

10. Le Cid – De cet affreux … Pleurez mes yeux

11. Adriana Lecouvreur – Poveri fiori

12. La Traviata – È strano … Ah fors’è lui che l’anima

13. La Traviata – Follie! … Sempre libera

James Valenti – tenor

Royal Philharmonic Orchestra-Marco Armiliato

Ha mort Shirley Verrett

9 Novembre 2010

Últimament portem una ratxa nefasta de morts de personalitats molt importants en el món de la lírica. És un fet natural, perquè el pas del temps no perdona, però no vol dir que no sigui dolorós. Ara l’ha tocat a la fabulosa mezzo, més tard soprano, Shirley Verrett, amb 79 anys. Una altra pèrdua importantíssima.

La Verrett va nèixer a Nova Orleans al 1931 i els seus estudis musicals els va desenvolupar a Los Angeles. Al 1955 va entrar a la Juliard School al resultar guanyadora d’un concurs de talents a la TV. Mentre estudiava va cantar el solo de El amor brujo de Falla sota la direcció del Leopold Stokowski i va debutar professionalment en un paper operístic a Ohio, al 1957.

L’any següent, amb el nom de Shirley Carter, va actuar a la New York City Opera com a Irina en l’obra de Kurt Weil Lost in the Stars, continuant la seva activitat amb concerts i recitals fins al seu debut europeu a Colònia (1959) en una òpera de Nabokov.

L’any 1962 va ser el del seu esclat definitiu, amb la presentació de la seva Carmen a Spoletto, paper que l’obriria les portes del Bolshoi (1963), New York City Opera (1964), el seu debut a la Scala (1966) i al Metropolitan (1968), i tornar al Covent Garden (1972), on havia debutat amb l’Ulrica (1966).

Carmen va ser un dels seus papers més notables, entre els que poden fer una llista interminable: de Gluck l’Orfeo (al Covent Garden) i l’Ifigènia (a Paris 1984), de Donizetti les seves Elisabetta (Maria Stuarda, Edinburg 1968) i Leonora (La Favorita, Dallas 1971), de Verdi l’Amneris, Azucena, Eboli, Lady Macbeth i Ulrica; la Dalila de Saint-Saens; la Selika de Meyerbeer (L’Africaine, San Francisco 1972); la Cassandra i la Dido a Les Troyens (Metropolitan 1972);….

Us deixo un primer vídeo d’uns dels seus papers més emblemàtics, l’Eboli del Don Carlo. El seu “O don Fatale” posseeix la barreja perfecta de temperament i domini tècnic, destacant el fiato portentós i uns aguts impressionants. El fragment pertany a una producció televisiva de la BBC (1971).

Al final dels anys 70 va començar a incorporar papers de soprano al seu repertori, sense renunciar als de mezzo, sobretot al Metropolitan, de manera força brillant. Així va ser també Tosca, Norma, Aida o Leonora (Fidelio), entre d’altres.

A finals dels anys vuitanta, encara en actiu, es va començar a centrar en la docència de les noves generacions de cantants donant classes magistrals a l’Accademia Chigiana de Siena. La seva tasca com a formadora es va formalitzar qual al 1996 va ocupar la plaça de Professora de veu a la School of Music, Theatre and Dance de la Universitat de Michigan.

En aquest segon vídeo podem veure a la Verrett en una altra de les seves màximes creacions: la Lady Macbeth. Pertany a les històriques funcions de la Scala dels anys 70, amb el tandem Strehler-Abbado. Només la Callas ha aconseguit una interpretació vocal del mateix nivell que l’americana d’aquest paper infernal. Sentim-la en l’ària de sortida, on simplement està sensacional. El difícil públic milanès enfolleix.

Durant la dècada dels noranta va anar retirant-se paulatinament dels escenaris, si bé al 1994 encara va debutar a Broadway amb Carousel. Al 2003 va publicar les seves memòries (I Never Walked Alone) on de manera directa paralava del racisme que va patir com a cantant negre en el món de la música clàssica als Estats Units. Així, entre d’altres fets, explica com a començament dels anys 60, quan Stokowski la va cridar per cantar amb la Simfònica de Houston, va haver de rescindir el contracte perquè la plantilla de l’orquestra es va negar a acceptar una solista negra. Stokowski es va disculpar i més tard va compensar-la convidant-la a cantar amb una orquestra molt més prestigiosa i coneguda com era la Philadelphia Orchestra.

Com a últim fragment el sensual i bellíssim “Mon coeur s’ouvre a ta voix”, on la Verrett desplega un cant absolutament bell i arrebatador. El seu magnífic Samson és el Plàcido Domingo.

La Verret posseïa una veu de timbre lluent i superdotada extensió (més de dues octaves), que era capaç d’utilitzar amb una musicalitat i intel·ligència suprema. A l’escenari, especialment com Dalila, Eboli o Azucena, aconseguia fondre la paraula, el cant i el gest per a aconseguir caracteritzacions inoblidables, que sortosament es preserven en àudio i vídeo per a que les podem fruir una vegada i altra.

Com a acompanyament us deixo un dels primers recitals que la Verrett va gravar per a la seva primera casa discogràfica (la RCA), on podem constatar la seva enorme qualitat i versatilitat. Disfruteu-lo.

Shirley Verrett in Opera (CD)

01. Orfeo Ed Euridice: Amour, Viens Rendre A Mon Ame

02. Anna Bolena: Sposa A Percy

03. Anna Bolena: Per Questa Fiamma Indomita

04. La Favorita: Fia Dunque Vero

05. La Favorita: O Mio Fernando

06. Romeo Et Juliette: Premiers Transports

07. La Damnation De Faust: D’amour L’ardente Flamme

08. Sapho: Ou Suis-Je?

09. Sapho: O Ma Lyre Immortelle

10. Werther: Werther! Qui M’aurait Dit (Letter Scene)

11. Samson Et Dalila: Mon Coeur S’ouvre A Ta Voix

12. La Forza Del Destino: Lasciatelo Ch’ei Vada; Rataplan

13. Un Ballo In Maschera: Zitti!; Re Dell’abisso Affrettati

Grans gravacions: La simfonia nº3 “amb Orgue” de Camile Saint-Saens

21 febrer 2010

Avui us porto tot un clàssic de la discografia: la fantástica Simfonia nº3 en do menor, Op.78 “amb orgue” de Camille Saint-Saëns en la visió d’Eugene Ormandy.

Aquesta obra és l’única simfonia que va composar Saint-Saëns en la seva maduresa, malgrat que havia començat a explorar aquesta forma en la seva adolescència i havia composat varis fragments i una obra completa abans de que la que oficialment rebria el títol de Primera Simfonia en 1853, la segona va aparèixer al 1959. Així que van passar més de 25 anys fin que Saint-Saëns , ja amb 50 anys i una sòlida experiència, va acceptar l’encàrrec de la Philharmonic Society of London per composar una nova simfonia.

L’obra la va dedicar a la memòria de Franz Liszt, que va morir l’any de l’estrena, el 1886, i ell mateix en va dirigir la seva presentació, amb un èxit espectacular. Malgrat això havia tingut molts dubtes “Serà terrible – va dir a la Philharmonic Society- però, ¿serà un gust per aquells que l’escoltin?”.

Per a començar us deixo el inici del segon moviment “Allegro moderato” tal i com l’interpretaven al  2008 la NHK Symphony Orchestra dirigida per Emmanuel Villaume.

Se la coneix com Simfonia “amb orgue” degut al destacat paper que aquest instrument té en dues de les seves seccions: l’adagio on aporta un coixí de so per a la seductora melodia de les cordes que assoleix un clímax molt estàtic; i al final, on es desplega amb tot el poder al mig de fanfàrries dels instruments de metall. També té un paper molt destacat en el triomfal final, garantint que el seu so quedi a les orelles del públic mentre es llença als estusiastes aplaudiments que l’obra suscita.

Almenys hi ha quatre gravacions de l’obra amb la Philadelphia Orchestra i Ormandy (E. Power Biggs mono al 1956 per CBS, E. Power Biggs stereo al 1962 per CBS, Virgil Fox quad al 1974 per RCA, i Michael Murray digital al 1980 per Telarc) totes excel·lents i bastant localitzables. Jo us deixo la segona, que és tot un clàssic de la discografia reeditada de manera permanent amb raó. Ormandy aconsegueix una claredat en les textures envejable, amb una orquestra molt en forma. A l’orgue, molt atent, Edward Power Biggs. La gravació és de 1962, però posseeix una presa de so estèreo realment nítida i espectacular.

Us deixo ara l’espectacular final de l’obra en la versió de la Philadelphia Orchestra i Michael Murray sota la direcció d’Eugene Ormandy.

Per últim us deixo un link per qui vulgui veure tota la simfonia sencera a traves de la web del Canal Arte. Es tracta d’un concert del 20 de gener d’aquest any a la catedral de Kaliningrad amb l’Orquestra Simfònica de la MDR i l’organista Artem Khatchatourov dirigits per Jun Märkl.

http://liveweb.arte.tv/fr/video/Concert_a_la_cathedrale_de_Kaliningrad/

Camille Saint-Saëns – Simfonia nº3 en do menor, Op.78 “amb orgue” (descàrrega)

1.- I. Adagio –

2.- Allegro moderato –

3.- Poco moderato –

4.- II. Allegro moderato –

5.- Presto –

6.- Maestoso –

7.- Allegro

Edward Power Biggs, orgue

Philadelphia Orchestra – Eugene Ormandy

Mi primer Samson

30 Juliol 2009

saintsaens_samson

Corría el año 1991 cuando empecé mi primera colección de óperas (“Óperas Famosas” de Orbis-Fabri). Un par de años antes, en 1989, recién entrado en el instituto, las audiciones de la clase de música y el ánimo de mi tío y mi primo mayor me habían introducido en la música clásica, y mientras otros amigos dedicaban su paga semanal a cosas normales de adolescentes yo cada dos sábados me dirigía al Corte Inglés a comprarme un casete, por el módico precio de 875 pesetas, de las reediciones económicas como la Galleria de DG o la Ovation de la Decca.

He de reconocer que no me interesaban tanto las versiones ni si eran obras básicas del repertorio. El aprendizaje era bastante caótico y pasaba de Bach a Rachmaninoff sin mucho criterio pero con bastante suerte. La ópera no me interesaba nada en absoluto porque tenía en la cabeza los típicos prejuicios de los que no tienen ni idea de que va este mundo (para las élites, gordos dando gritos,….), pero el dependiente de la sección de música clásica, que me había cogido cariño, me insistía: “… escucha esto, no te arrepentirás”. Y finalmente caí.

No tenía dinero suficiente para comprarme un cofre con una ópera entera (valían unas 5000 pesetas, y en casete, que en mi casa no había reproductor de CD, ni lo hubo hasta que lo compré con mi primer sueldo en un trabajo formal, en el año 1992), así que compré una cinta de extractos de la ópera Cosi fan tutte, de Mozart dirigida por Karl Böhm (sí, ese fue mi primer contacto con la ópera).

Creo que escuché esa cinta unas veinte veces en una semana del impacto y la fascinación que me causó. No había oído música más genial de Mozart. No os tengo que explicar que dos sábados después me compre una cinta de fragmentos del Don Giovanni y, por suerte para mi, en la genial versión, de Giulini (cabe decir que no tenía ni idea de quien eran los cantantes), y evidentemente todavía me quedé más impresionado. Y a partir de ese momento empieza la historia de mi perdición por este maravilloso género.

Esas mismas navidades cayó la primera ópera completa: AIDA en la versión de Sony del Met con Domingo, Millo, Zajick, Ramey,….. Y en el mismo enero empezó la colección en los kioskos. La formaban, si no recuerdo mal, 33 obras extraídas de los fantásticos catálogos de la EMI y de la RCA, con versiones referenciales (muchas) y otras más pasables, pero con un nivel de calidad medio bastante alto. Las óperas iban acompañadas de libros con unas introducciones a la obra y autor muy interesantes y con el libreto bilingüe. Bueno pues en una de esas entregas estaba este Samson.

Si soy sincero he de decir que lo único que me llamó la atención la primera vez que lo escuché es que había trozos que parecían más un oratorio (sobretodo en el primer acto) y que en el último acto había un ballet famosísimo. Así que pasó a ocupar su lugar en la estantería para coger polvo. No fue hasta muchos años después, 1997, y por culpa de unos pases en cine para celebrar el 150 aniversario del Liceu (que estaba reconstruyéndose después del incendio) que la obra no me enganchó. En los pases se daban fragmentos de funciones del Liceu, y entre ellos dieron todo el dúo final del segundo acto en las míticas representaciones que protagonizaron en el Liceu Plácido Domingo y Agnes Baltsa. Vaya subidón!!!

Samson es una obra que entra por los oídos con una facilidad pasmosa. Las melodías son hipnotizadoras, sobretodo las de Dalila, todo un bombón para las mezzos. Por el contrario, el papel de Samson es para un tenor heróico, lleno de fuego y pasión (tanto en las soflamas religiosas al pueblo como por la atracción por Dalila). La orquesta y coros se han de lucir, porque la orquestación es muy rica y las escenas corales abundan.

La versión en cuestión cuenta con dos protaginistas de lujo: la grandísima Christa Ludwig que crea una Dalila de canto perfecto y voz carnosa; y el magnífico James King que posee el tipo de voz heroica perfecta para el papel. Pero la versión falla en que le falta garra, falta química entre los cantantes que se limitan a cantar, aunque maravillosamente bien, sin que salten las chispas que otras versiones si poseen (Domingo-Obrastzova o Domingo-Meier, por ejemplo). La dirección de Patané es aseada, pero lejos de la brillantez, con unas masas de la Radio Muniquesa que responden con eficacia.

SAMSON ET DALIDA (Parte 1, 2 y 3)

Dalila – Christa Ludwig

Samson – James King

Grand Prêtre de Dagon – Bernd Weikl

Abimélech – Alexander Malta

Premier Philistin – Albert Gassner

Second Philistin – Peter Schranner

Un vieillard hébreu – Richard Kogel

Un messager philistin – Heinrich Weber

Coro de la Radio de Baviera-Orquesta de la Radio de Munich-Giuseppe Patané