Archive for the 'Santi' Category

La Cossotto fent de soprano

7 Juny 2012

Quina decepció de disc.

La Cossotto és una de les millors mezzos del segle passat, sense cap mena de dubte. La seva veu càlida, homogènia com poques, amb una notable extensió i el seu cant sempre intens l’han fet una de les més grans verdianes (referencials les seves Azucena, Amneris i Eboli) centrant el pes de la seva carrera en aquest repertori.

En aquest recital del 1980, amb la veu en òptimes condicions, es va atrevir a cantar pàgines de soprano, amb uns resultats que no estan a l’alçada del que estem acostumats en ella. I el problema no són les notes, ja que arriba a totes, ni l’enfocament amb que canta les pàgines, sinó en el color de la veu i en la comoditat en el cant.

I és que la Cossotto és una mezzo i punt. Li passa com al Domingo quan fa de baríton, que sona a tenor forçant els greu, però en aquest cas forçant l’agut. No és el mateix cantar de mezzo amb la línia de cant recoltzada en el centre del registre natural i atacar un agut de soprano, que cantar de soprano amb la línia de cant centrada en la zona mitja-alta i atacar l’agut. Tot és molt forçat. Sí, fa les notes, però només cal comparar els brillantíssims aguts que fa al “O don fatale”, pàgina associada a una mezzo aguda o soprano falcon, amb els tivants aguts de la resta de pàgines, netament pensades per a una soprano.

Per aquesta raó la línia de cant es ressent bastant, sobretot en la pàgina de Il corsaro (el pitjor del disc) i es manté igual en les pàgines del Ballo i de l’Ernani. A veure, que no està malament, però està lluny de l’excel·lència de quant canta les pàgines de mezzo.

En la pàgina del Nabucco està més còmoda, ja que la pàgina demanda molt en la zona greu i té moltes oscil·lacions en el registre, però en la cabaletta trobem els mateixos petits desajustos.

Evidentment, en el la pàgina del Don Carlo està imperial.

L’acompanyament està dirigit pel gran Nello Santi, director expert en el repertori italià i gran entenedor de l’obra verdiana (encara recordo el seu magnífic Nabucco en versió concert al Liceu, potser el millor Verdi vist al Liceu en molts anys juntament amb el galàctic Macbeth de la visita de la Scala al teatre dirigit per Muti. Quins records!)

Fiorenza Cossotto-Arie di VerdiCD

1. Nabucco – Ben io t’invenni

2. Il Corsaro – Egli non riede ancora

3. Don Carlo – O don fatale

4. Ernani – Surta è la notte

5. Un Ballo in Maschera – Ecco l’orrido campo

6. Un Ballo in Maschera – Morrò ma prima in grazia

Fiorenza Cossotto – mezzosoprano

Royal Philharmonic Orchestra

Nello Santi – conducción

1980

Tornant a l’activitat. Resum d’un mes d’òpera: Cendrillon, Parsifal, Villazón, Cavalleria i Pagliacci.

12 Abril 2011

He tingut un mes de març la mar d’entretingut: Viatge a Paris (Eurodisney), nous projectes a la feina i caps de setmana plens d’activitat. Poc temps per sentir discs o retransmissions de ràdio, però amb tres visites al Liceu: Parsifal, recital de Rolando Villazón i el programa doble Cavalleria-Pagliacci.

Començant pel viatge a Eurodisney, com us vaig anunciar, em vaig escapar el vespre del dia 7 per veure la Cendrillon de Massanet en l’Opera Comique.

En l’apunt que li va dedicar el Joaquim al seu In Fernem Land i vaig deixar la meva impressió.

Vaig estar a Paris el dilluns passat i la vaig poder veure. L’obra és un producte típic de Massenet, molt cuidada orquestralment i amb molts moments melòdicament encisadors, però em va semblar una mica repetitiva i absolutament cursi (la posada en escena no ajudava gens).

El millor de tot va ser la prestació orquestral i la direcció, molt detallista i vital, de Minkowski.

Dels cantants destacar la bona actuació, histriònica vocal i escènicament, de la Podles (com a madrastra), i el bon treball de la Losier com el Príncep (amb una veu bonica i bona línia). El Pandolfe de Laurent Alvaro em va semblar massa jove tant escènica com vocalment, i em va decepcionar una mica la Fada de la Eglise Gutiérrez, amb un cant poc fluid i un agut molt tirant. La Cendrillon del dilluns no va ser la Gautier sino la Blandine Staskiewicz, que no em va agradar gaire (amb un vibrato molt caprí i mancada de fiato).

L’escenografia no va ser gaire imaginativa: un esctructura metàl·lica i quatre mobles que anaven canvian per recrear els diferents ambients, amb un vestuari poc original d’estil rococó, però donades les dimensions de la Sala Favart (molt petita) encara donava una mica de joc pel moviment escènic (hi ha petits moments de ballet).
La funció va ser un èxit, sobretot per Minkowski, Podles i el duo protagonista. A mi em va satisfer, però vaig comprendre perquè l’obra està fora del repertori habitual i de les obres més conegudes de Massanet: és una obra per “usar i tirar”.

A l’apunt trobareu uns links on podreu desacarregar-vos uns arxius amb els audios de la retransmissió d’una de les funcion.

http://ximo.wordpress.com/2011/03/11/minkowski-dirigeix-cendrillon-de-massenet/

——————–

Pocs dies després va tocar anar a veure el Parsifal al Liceu (dia 10), i renoi, quina funció!

Molt sòlid el repartiment amb el Cristopher Ventris fent un Parsifal musical i segur, acompanyat pel sòlid Gurnemanz del veterà Eric Halfvrason, el molt sentit Amfortas d’Egils Silins i el sensacional Titurel (quina veu de baix!) de Ante Jerkunica. Més normalets la Kundry de l’Evelyn Hertlitzius (soprano de cant i veu estranys) i el Klingsor de John Wegner. L’orquestra va sonar molt bé sota la direcció molt curosa i sensible del Michael Boder (que mai en decep). Però el que més em va agradar va ser la direcció escènica de Claus Guth, que va aconseguir que l’obra se’ns fes curta (tot i les quatre hores llargues) respectant la simbologia de l’obra però sense renunciar a una visió més humanista, més material i, sobretot, renovadora. Haurem d’aconseguir-la en vídeo (si s’arriba a editar).

Al final del post us deixo links per a qui vulgui descarregar-se l’audio d’una de les funcions del Liceu, amb l’altre repartiment encapçalat pel mel·liflu Parsifal (però molt musical) del Klaus Florian Vogt, la magnífica Kundry de l’Anja Kampe i el referencial Gurnemanz de Hans Peter König.

———————

Continuant el repas, toca el recital esperadisin de Rolando Villazón del 3 d’abril. Cal dir que el que passa amb Villazón és quasi de figura del rock. L’espectació era tremenda (tot venut), i l’ambient de sortida era molt favorable al tenor, amb molt de públic portant xapes amb la figura del cantant (al més pur estil groupie), i en aquestes condicions, com era d’esperar, el resultat final va ser d’un èxit desbordant.

Però el cert és que un altre tenor amb les mateixes condicions vocals amb les que es troba el mexicà en aquests moments hagués tingut un èxit molt més discret (per no dir que hauria passat discretament).

Vocalment el tenor està en un estat molt allunyat del que era fa cinc anys, el vaig trobar molt disminuït, sense projectar la veu, engolat, entubat, i poc fluid. Només als bisos em va recordar una mica al Villazón de cant natural i desfermat, però només una mica. Per altra part, em sembla molt preocupant que un senyor que no arriba als 40 anys triomfi en un recital en base a l’adoració i el carinyo que genera en el públic, i no estrictament pels mèrits de la seva actuació. Això és normal per una diva a prop dels 60.

———————

Per últim, el passat dijous dia 7 vaig assistir a una funció del programa doble més famós del repertori operístic: Cavalleria rusticana – Pagliacci.

 Aquestes dues obres són els primers puntals d’un estil operístic tant valorat com despreciat que és el verisme. Ens trobem amb unes històries viscerals i directes, sense glamour, on l’emotivitat i la rauxa dominen argumentalment i musicalment. Excessos en la música i en el cant, que necessita veus amb empenta i molt carisma, i en el cas d’aquestes dues obres necessiten d’un tenor que sigui capaç de arribar-nos a la fibra amb un cant vehement i molt expressiu i amb una interpretació intensa.

La responsabilitat en la funció d’interpretar el Turiddu i el Canio, protagonistes absoluts de les dues obres, va recaure en Marcello Giordani. El cantant va fer una actuació vocalment força digna, amb un centre sòlid i un agut potent i brillant, millor en el Turiddu (de menys a més) que amb el Canio (de més a menys), controlant força bé la línia de cant i dosificant la intensitat, però on va defallir va ser en la interpretació escènica del personatge, poc natural i fluïda, quedant encarcarat com actor. Les dues senyores van estar regular, amb una Santuzza (Komlosi) cridanera i una Nedda (Blancas) bastant grisa. Pitjor encara els barítons un: vulgar (Di Felice com Alfio) i l’altre totalment descol·locat (Dobber com Tonio). La resta de cantants correctes, només criticar la idea de bomber de contractar la Josephine Barstow per fer la Mamma Lucia. La direcció de Daniele Callegari bastant grollera, com el so de l’orquestra, mentre que l’escenografia de Liliana Cavani era tan convencional com poc imaginativa i escassa d’idees.

Coma regal us deixaré dues versions referencials amb el gran Plácido Domingo en dues de les seves màximes creacions: Turiddu i Canio. Com acompanyants de luxe té a la Santuzza ferotge de la Renata Scotto i la belcantista Nedda de la nostra Montserrat Caballé. Les direccións de Nello Santi i James Levine són també excel·lents.

———————

Richard Wagner-Parsifal

Klaus Florian Vogt (Parsifal).

Anja Kampe (Kundry).

Alan Held (Amfortas).

Hans Peter König (Gurnemanz).

Boaz Daniel (Klingsor).

Ante Jerkunica (Titurel).

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu-Michael Boder

https://www.rapidshare.com/files/451736749/Parsifal.Liceo.Act1.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451736820/Parsifal.Liceo.Act1.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451721378/Parsifal.Liceo.Act2.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720775/Parsifal.Liceo.Act2.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451736568/Parsifal.Liceo.Act3.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720941/Parsifal.Liceo.Act3.flac.002

 

Ruggero Leoncavallo-Pagliacci

Placido Domingo (Ten) – Canio

Sherrill Milnes (Bar) – Tonio

Montserrat Caballé (Sop) – Nedda

Barry McDaniel (Bar) – Silvio

Leo Goeke (ten) – Beppe

London Symphony Orchestra-The John Alldis Choir-Nello Santi

http://www.4shared.com/file/75746371/fee97567/Ruggero_Leoncavallo.html

 

Pietro Mascagni-Cavalleria rusticana

Plácido Domingo (Ten) – Turiddu

Renata Scotto (Sop) – Santuzza

Pablo Elvira (Bar) – Alfio

Isola Jones (Sop) – Lola

Jean Kraft (mez) –  Mamma Lucia

National Philharmonic Orchestra-James Levine

http://www.4shared.com/file/128685271/5861d798/Cavalleria_-_Levine.html

Ha mort Margaret Price

31 gener 2011

Amb aquesta impressionant versió del “Tu che le vanità” de la Scala al 1978 vull començar el petit homenatge que des d’aquest humil espai fem a unes de los sopranos més infravalorades (almenys és el que penso, sobretot des del punt de vista mediàtic i discogràfic) de la dècada dels setanta i vuitanta. 

El 28 de gener va morir aquesta soprano galesa nascuda al 1941. 

La seva carrera quedarà en al memòria molt lligada als principals papers mozartians, però també va freqüentar amb molt èxit uns quants papers verdians, entre els que va destacar d’una manera especial en les dues Amelies (Ballo i Boccanegra), Desdemona i Elisabetta, i va deixar empremta amb les seves Ariadna i Mariscala de Strauss. 

Com a breu biografia us deixo el que diu The Groove book of opera singers, on l’article dedicat a la soprano està signat per l’importantíssim crític Alan Blyth. 

————————–

Dame Margaret (Berenice) Price

(1941-2011)

Soprano galesa. Va estudiar a Londres, debutant al 1962 amb la Welsh National Opera com a Cherubino, cantant posteriorment Nannetta, Amelia (Boccanegra) i Mimi. Va debutar al Covent Garden en 1963 com a Cherubino; posteriorment va incloure Pamina, Marzellina, Donna Anna, Fiordiligi, la Comtesa Almaviva, desdemona, Norma i Amelia (Ballo). 

“Dove sono”-Le nozze di Figaro.Golden Gate Park, San Francisco-Kurt Adler

Al festival de Glyndebourne va cantar l’Angel (Jepha) en 1966, posteriorment Kostanze i Fiordiligi. En 1967 va apareixer coma Tatiana a Aldeburgh. El seu debut americà no va arrivar fins al 1969 a San Francisco amb la Pamina, amb posteriors aparicions a la mateixa ciutat com Nanetta, Fiordiligi i Aida.

En 1971, va fer el seu sensacional debut a Alemanya com Donna Anna a Colònia, i a Munich com a amelia (Boccanegra), retornant al teatre bavarès en els papers de Ariadne, Adriana Lecouvreur, la Mariscala i els papers mozartians. Va cantar a Chicago, La Scala i a l’ôpera de Paris, amb la que va visitar Nova York en 1976, com la Comtesa d’almaviva i Desdemona, rol amb el que va fer le seu debut tardà al Met en 1985.

El seu repertori també incloïa la Joana d’Arc i l’Elisabetta de Valois de Verdi.

Ave Maria-Otello-Paris, 1976-Solti

Les seves gravacions discogràfiques incloent la majoria dels seus rols mozartians, Amelia (Ballo) y Desdemona (les dues amb Georg Solti) i l’Isolda amb Carlos Kleiber. Price va ser una sensible i dotada intèrpret d’un ampli repertori de lieder, donant recitals i gravant després de que abandonés els escenaris al 1994. La seva retirada definitiva va arribar a l’octubre de 1999.

“Beim Schlafengehen”-Quatre últims lieders-Royal Festival Hall 1981.London Symphony-Andre Previn.

La veu de la Price en els seus primers anys lluïa un timbre dolç i brillant, molt flexible i amb molta força dramàtica. Posteriorment va perdre part d’aquella puresa, però va agafar mes calidesa i més varietat expressiva.

Alan Blyth

————————–

D’entre els papers que l’he sentida interpretar en disc us recomano les seves Comtessa (amb Muti per Emi), la Amelia (Un ballo en maschera amb Solti), l’Elisabetta de Valois (La Scala amb Abbado) i la Desdemona (en directe o estudi amb Georg Solti), entre d’altres.

A continuació us adjunto unes quantes gravacions que he pogut trobar en la xarxa (inclouen dues de les anteriors recomenades).

Descansi en pau. Nosaltres sempre la recordarem pel seu art.

 

Giuseppe Verdi – Un ballo in maschera  (1 i 2)

Riccardo – Luciano Pavarotti

Renato – Renato Bruson

Amelia – Margaret Price

Ulrica – Christa Ludwig

Oscar – Kathleen Battle

Silvano – Peter Weber

Samuel – Robert Lloyd

Tom – Malcolm King

Un Giudice – Alexander Oliver

Servo d’Amelia – Peter Hall

National Philharmonic Orchestra-Georg Solti (1982)

 

Wolfgang Amadeus Mozart – Die Zauberflöte (1, 2 i 3)

Sarastro – Kurt Moll

Tamino – Peter Schreier

Sprecher – Theo Adam

Konigin der Nacht – Luciana Serra

Pamina – Margaret Price

Erste Dame – Marie McLaughlin

Zweite Dame – Ann Murray

Dritte Dame – Hanna Schwarz

Erster Knabe – Frank Höher

Zweiter Knabe – Michael Diedrich

Dritter Knabe – Friedemann Klos

Papagena – Maria Venuti

Papageno – Mikael Melbye

Monostatos – Robert Tear

Erster Geharnischter – Reiner Goldberg

Zweiter Geharnischter – Heinz Reeh

Erste Priester – Theo Adam

Zweiter Priester – Armin Ude

Dritter Priester -Pilvin Advart

Staatskapelle Dresden-Rundfunkchor Leipzig-Colin Davis (1984)

Giuseppe Verdi – Otello (1 i 2)

Otello – Plácido Domingo

Iago – Kostas Paskalis

Desdemona – Margaret Price

Emilia – Jane Berbie

Opera de Paris – Nello Santi (1978)