Archive for the 'Sardinero' Category

Montserrat Caballé al Liceu: Don Carlo de Giuseppe Verdi (23/12/1971)

3 Desembre 2010

Degut a la desgraciada mort de la Shirley Verrett, el Joaquim, al seu IN FERNEM LAND, va homenatjar la gran mezzo americana recordant l’única actuació que la cantant va fer al Liceu, en un Don Carlo del que encara es recorden els que van tenir la sort de assistir. Gràcies a això, i aprofitant aquest magnífic regal continuem amb el recull de les actuacions de Montserrat Caballé al Liceu amb aquestes funcions d’una de les obres, entre moltes, més interessants i amb millor partitura sorgides del geni verdià.

Sobre el paper el repartiment estava ple d’estrelles: Caballé, Verrett, Giaoitti, Prevedi, Sardinero,… dirigits per l’experta batuta del mestre Guadagno, però el Bruno Prevedi va tenir una nit força irregular (desafinant bastant en més d’una de les seves intervencions), i la Caballé, tot i estar molt bé, no estava al 100% del que per a ella era normal en aquelles dates, fruit de que acabava de passar pel part amb cesària de la seva filla a mitjans de novembre. De fet, la soprano va cantar el paper de forma imprevista i davant les súpliques d’Antoni Pamies, que es va quedar sense soprano estel·lar per l’òpera després de que la Katia Ricciarelli cancel·lés les que havien de ser les seves funcions de presentació al teatre barceloní.

De totes maneres, les funcions van tenir un èxit monumental, cimentat en les extraordinàries prestacions de la Verrett, Sardinero i Giaiotti, i en els grans moments de la diva local, amb un acte final enlluernador tant en l’ària com en l’agut final, que aquí, com en altres funcions, allargava infinitament.

La versió que es va sentir era la italiana en quatre actes i, al menys en la gravació, manca tota l’escena de la rebel·lió després de la mort de Posa.

Com ja he avançat, la Verrett va ser la gran triomfadora de la nit, amb magistrals intervencions en la cançó del vel, el tercet del segon acte i un “Oh don fatale” espectacular. Escoltem el seu “O don fatale”

 

La Caballé, una mica disminuïda, va començar freda en el duet amb Don Carlo, millorant en la pàgina “Non pianger”, on està força bé però sense arribar a les cotes sublims d’altres funcions de la soprano. En l’escena del joier el cant és majestàtic i severa en les frases vers Eboli, però no és fins a la fabulosa ària “Tu che de vanita” on la trobem al 100%. La resta de l’acte final, és a dir el duo, està ja pletòrica, culminant l’obra amb aquell si agut que allargava fins l’infinit. Escoltem les dues àries.

El Bruno Prevedi fa una actuació irregular llastrada per una tendència casi continua a calar les notes. No es pas un problema vocal, la veu encara llueix un color interessant, amb cos i projecció suficient, sinó que les notes no estan emeses on toquen. El cant, sense arribar a ser barroer és una mica desigual, amb caigudes puntuals de la línia i certa tendència a la desgana. Lluny queda el  Prevedi que inaugurava brillantment la temporada de la Scala al 1968 amb aquest mateix paper.

El Rodrigo de Sardinero és fantàstic. La veu té un timbre de baríton sense discussions, homogènia i emesa amb fermesa. En totes les intervencions està brillant, des del duo amb Felip al final del primer acte, fins a les dues àries en l’escena de la seva mort. Quin gran cantant. Escoltem com cantava l’última ària de Rodrigo

 

Bonaldo Giaiotti fa un Felip de molts quilats. La seva prestació està marcada per una autoritat vocal i interpretativa de primera categoria. La veu mai sona forçada i el cant flueix sense cap mena de problema ni truc. Potser el seu Felip sigui més monolític en l’emocional que altres interpretacions (Christoff, Siepi o Ghiaurov, per exemple) però és capaç de reflectir tot el patiment del personatge. Sentim-lo en la seva grandíssima ària “Ella giammai m’amo”.

Els conjunts de la casa van tenir una discreta actuació, ni millor ni pitjor que l’habitual en aquella època on el teatre es centrava més en la qualitat dels cantants que de les masses estables, i, malgrat això, el mestre Guadagno aconsegueix que la cosa no fugi de mare aconseguint reflectir les diferents atmosferes de la partitura amb solvència.

Giuseppe Verdi – Don Carlo – (Cd01, Cd02)

Don Carlo                   Bruno Prevedi

Elisabetta                   Montserrat Caballé

Eboli                             Shirley Verrett

Rodrigo di Posa        Vicenç Sardinero

Filippo II                    Bonaldo Giaiotti

Il Grande Inquisitore            Giovanni Gusmeroli

Un frate                         Joan Pons

Tebaldo                         Lolita Torrentó

Lerma                            Iluminado Muñoz

Hereld                           Josep Maria Cabellud

Veu del cel                  Cecilia Fondevila

Cor i orquestra del Gran Teatre del Liceu-Anton Guadagno.

—————————— 

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/25/montserrat-caballe-al-liceu-un-ballo-in-maschera-de-giuseppe-verdi-gener-de-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/06/15/montserrat-caballe-al-liceu-herodiade-de-jules-massenet-6-de-gener-de-1984/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/09/20/montserrat-caballe-al-liceu-l%e2%80%99africane-de-giacomo-meyerbeer-27-de-novembre-de-1977/

Montserrat Caballé al Liceu: La Traviata de Giuseppe Verdi (6-12-1973)

30 Setembre 2009

Traviata

La temporada 1973-1974 va ser una temporada molt intensa al Liceu en part gràcies a dos sèries de representacions memorables de la Caballé al Liceu: al novembre la temporada es va iniciar amb l’estrena absoluta al teatre de la Caterina Cornaro de Donizetti, amb Caballé, Aragall i Bruson en els papers protagonistes, mentres que per final d’any s’iniciaren les històriques representacions d’Aida, amb el Domingo, la Berini i Mastromei. Entre mig d’aquestes dues, a inicis de desembre, la soprano tenia programades 4 funcions de La Traviata, amb Josep Carreras i el Vicens Sardinero, que juntament amb les altres dues van ser les tres produccions en que la soprano va participar aquella temporada.

Cal dir que La Traviata va ser un paper dels més importants per la nostra soprano en els seus primers anys d’esclat com a diva de fama mundial, i que va escollir-lo moltes vegades com a carta de presentació en molts teatres on debutava, a més de ser el segon papar que va gravar en disc per la RCA, allà per l’any 1966. Ara ja havien passat els anys, i Caballé cada vegada s’anava ficant en papers més spintos o amb més càrrega dramàtica, és a dir, més Amelies, Aides (que debutà al Liceu uns dies després), Adrianes, Normes, Manons puccinianes… i menys Leonores, Mimis,….. El cas es que el paper de Violetta cada vegada va quedar més arraconat, i després d’aquesta funció (perquè només va fer una, la resta les va cancel·lar) a la seva Violetta li quedaven molt poques representacions.

Segons el que la soprano explica en la seva biografia d’aquella funció, es trobava lleugerament refredada per el que no estava al 100%, cosa que podria explicar els dos incidents que va sofrir en el primer i darrer acte, però al mateix temps també ens reconeix que aquella funció és troba entre les millors que ha fet del personatge. Nomès siigui per aquest motiu, que ja val la pena prestar atenció al que va succeir aquella nit.

Escoltant la funció un retroba totes les virtuts en la veu i el cant habituals de la soprano. Comença a demostrar la seva vàlua en un impressionant soliloqui “Ah, forse è lui ” d’irrefutable bellesa i intenció dramàtica, després de passar amb nota per les coloratures del duo amb Alfredo. Però és en els dos re bemolls de “Giore” on trobem el primer incident de la nit, ja que el primer no arriba a ser emès, amb una hàbil correcció in extremis de la soprano, mentre que en el da capo es produeix un fet insòlit fins aquell moment, amb el primer gall de la soprano al Liceu (cal matissar que és un gall molt petit, però és). Independentment d’això el públic la rep amb entusiasme al finalitzar l’acte, però la soprano no va sortir a saludar sola, ja que, com ella confessa, sentia que no s’ho mereixia.

En el segon acte està espectacularment bé, amb un duo amb Sardinero (Germont pare) on es poden entendre perfectament a partir del cant tots els canvis d’ànim del personatge i on, com sempre, en el “Dite alla giovine” crea aquells moments màgics de cant eteri que posen la pell de gallina. Poc després té les memorables frases “Amami, Alfredo” on està punyent i molt intensa, i ja en la següent escena ens regala un “Alfredo, Alfredo” commovedor.

En l’últim acte es troba un altre dels moments memorables de la partitura: el “Addio, del passato” on la Caballé canta amb autèntic sentiment, però vet aquí que al final de l’ària en l’última nota aquesta se li talla, no podent recuperar-la amb la perfecció amb que la soprano acostumava a emetre aquests sons. En “Parigi, o cara” continua molt capficada, com també en les últimes frases, on un pot dir que la soprano a assolit completament el personatge.

A la Caballé l’acompanyaven el Josep Carreras (a punt d’esclatar de manera definitiva) i el recordat Vicens Sardinero.

Carreras està molt ardent com al jove Alfredo. El seu fraseig i el seu cant ja són el que han sigut durant els seus millors anys: veu amb un centre de color bellíssim i cant supercomunicatiu i donant-ho tot. La seva prestació és excel·lent, amb una versió memorable de la seva ària al començament del segon acte (amb cabaletta inclosa i agut). Al final del segon acte és un amant ferit molt convincent, per passar al penediment més contingut amb un molt bon ús de la mitja veu. Al “Parigi, o cara” la veu perd una mica d’impostura en les notes del pas, però això només es tradueix en una pèrdua de la bellesa del so.

Sardinero, per la seva part està en molt bona forma, amb un duo amb Caballé magnífic, amb la veu sonant autoritària i poderosa, amb un color de baríton autèntic, i un cant molt ajustat. És una llàstima que la gravació es talli just en el moment de la famosíssima “Di Provenza” (si algú té aquesta gravació completa hi vol fer-la arribar que no ho dubti).

La resta es defensa amb dignitat, amb un Dr Grenvil d’un jove Joan Pons encara exercint de baix.

La gravació prové de la retransmissió radiofònica de RNE on les veus sonen adequadament, mentre el so de l’orquestra, dirigida pel mestre Masini, queda més pobre.

VERDI-LA TRAVIATA (Part01, Part 02   s’ajunten amb HJsplit)

Violetta-Montserrat Caballé

Alfredo-José Carreras

Germont-Vicente Sardinero

Flora-dolores Cava

Gastone-José Manzaneda

Dr. Grenvil-Juan Pons

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu-Gianfranco Masini

Barcelona, 6-12-1973

———————————————

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/