Archive for the 'Scala' Category

La donna del lago a la Scala

26 Novembre 2011

Les funcions que han tingut lloc a la Scala de La donna del lago de Rossini han suposat un tancament triomfal a la temporada 2010-2011 del teatre milanès, que com tots sabeu comença cada any el 7 de desembre, en la tradicional nit de Sant’Ambrogio.

Aquest èxit es basa fonamentalment en un cast de cantats excepcional, encapçalat per les superestrelles Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez. A aquest se’ls ha afegit la gran Daniella Barcellona i el cada vegada més sol·licitat John Osborn.

La donna del lago és un dels rossinis seriosos més inspirats i més vistosos. El seu argument és absolutament romàntic, situat en l’Escòcia de l’edat mitjana i amb un quadrat amorós (tres homes opten per l’amor de la protagonista). Es va estrenar al 1819 al Teatro San Carlo de Nàpols i el llibret, d’Andrea Leone Tottola va ser la primera adaptació operística d’una obra de Walter Scott (una dècada més tard, al mateix teatre es va estrenar una altra memorable òpera basada en una obra del mateix autor: Lucia di Lammermoor).

El teatre napolità comptava en aquella època amb un equip de cantants insuperable: la Isabella Colbran interpretà Elena, la Pisaroni va cantar Malcolm, Giovanni David l’Uberto, Andrea Nozzari el Rodrigo (els tres enamorats), i Michele Benedetti el Douglas (pare d’Elena). El mateix Rossini va dirigir l’orquestra en l’estrena.

Amb aquest cartell de cantants a la seva disposició, Rossini va escriure una música melòdicament molt variada i endimoniadament virtuosística en la vocalitat dels principals personatges. La partitura resultant és molt brillant, amb una participació més protagonista del que per Rossini era habitual dels cors i els passatges orquestrals, sobretot a l’inici i al final del primer acte, anticipant en aquest sentit el que després faria en la seva última òpera, el Guillem Tell.

Aquestes funcions de la Scala han suposat tornar a sentir l’obra a Milà després de les funcions de principis del anys 90 amb l’Anderson, Dupuy, Blake i Merritt (recollides en disc i vídeo), i per això s’han assegurat un repartiment estelar (quasi exacte al vist a l’Òpera de Paris al 2010).

Per l’Elena han triat a la mezzo? (cada vegada sona més aguda i brillant) Joyce DiDonato. Els que seguiu el bloc sabeu que és una de les meves debilitats. L’americana fa una Elena d’una qualitat indiscutible. Des del primer moment imposa un timbre brillant i un cant conduït per un fraseig ple d’intenció i un carisma irresistible. Sembla mentida la qualitat dels aguts, en un timbre que està esdevenint sopranil. Encara pot descendre al greu amb qualitat i sense perdre color, però no es pot negar que alguna cosa està passant. Tant en el llarg duo amb Uberto al primer acte, com al tercet del segon despatxa sense problemes la terrible escritura rossiniana, però és al rondó final on fa una exhibició (potser massa i tot) canora d’agilitats i tècnica.

Sentim-la en aquest final “Tanti affetti… Fra il padre, e fra l’amante”

L’Uberto de Juan Diego Flórez és la recreació vocal més impressionant que he sentit mai en un Rossini, des de que es retirès la Marilyn Horne. El paper del rei d’Escòcia sembla que l’hagin escrit pensant en la seva veu de tenor contraltino. Tot és al seu lloc, i tot està executat amb una perfecció que no sembla humana. La veu corre, i com corre!, amb unes agilitats perfectes, uns aguts i sobreaguts fets amb una facilitat sorprenent, i a més, aquest senyor canta amb un varietat de matisos i un fraseig que senten càtedra.

Escoltem a Flórez en la impresionant “Oh fiamma soave”, amb la que comença el segon acte.

El John Osborn no és un baritenore, com ho era el Nozzari, però una veu amb un centre consistent i una facilitat per a les notes agudes extremes i les agilitats com la seva és la que actualment es pot assemblar més a aquesta tipologia vocal impossible. Ja en l’Arnold del Tell gravat amb el Pappano demostrava la seva qualitat, i aquí l’ha confirma de ple. Aquest és un cantant que cada vegada sona més i que, si res no ho espatlla, acabarà sonant moltíssim. Està magnífic en la seva terrible ària “Eccomi a voi” i planta cara en igualtat de condicions als dos astres en el trio del segon acte. Una prestació excel·lent.

Us deixo un vídeo ultra pirata de la seva interpretació de l'”Eccomi a voi”, la qualitat de la imatge i del so no fan del tot justícia a la gran interpretació del tenor.

El Malcolm de la Barcellona és de molts quilats. S’ha de dir que a mi és la que més m’ha transmès amb el seu cant, però he de reconèixer que ara mateix, vocalment, està un graó per sota dels tres coprotagonistes comentats anteriorment. Hi ha imperfeccions: una mica de vibrato quan comença freda, algunes notes que es queden endarrera i lleugerament calades, altres una mica cridades (els aguts), però la bravura i el carisma de la seva interpretació ho poden tot. La seva gran escena és tota una declaració d’intencions del que un cantat ha de fer a sobre de l’escenari: donar-ho tot. I quan és fa amb aquesta qualitat l’èxit està assegurat. Brava.

Barcellona en la seva aria “Mura felici-Oh quante lagrimi”

Molt orgullós ha d’estar el Simón Orfila de fer el Douglas en aquestes funcions i quedar més que digne, tenint en compte els monstres amb els que compartia escena. El Douglas té un ària compromesa ben defensada pel menorquí, amb potència i aplom en les agilitats. La resta de solistes tenen prestacions mínimes.

La prestació de l’orquestra i cor de la Scala no m’ha agradar, ni tampoc la direcció del Roberto Abbado, que m’ha semblat sorollosa i poc subtil. Pot ser és efecte de la gravació radiofònica, però en les escenes més tumultuoses hi ha massa decibels i un so barroer. També tendeix a uns temps extremadament lents en les àries (sort dels cantants que té), i algunes acceleracions són absurdes.

Gioacchino Rossini-La donna del lago (descàrrega)

Elena – Joyce DiDonato

Giacomo V, re di Scozia, sota l’alias: Uberto di Snowdon – JuanDiego Flórez

Malcom Groeme – Daniela Barcellona

Rodrigo di Dhu – John Osborn

Douglas D’Angus – Simon Orfila

Albina – Valeria Tornatore

Serano – Jaeheui Kwon

Bertram – Jihan Shin

Orchestra e coro del Teatro alla Scala di Milano- Roberto Abbado

Sèrie grans gravacions: El Macbeth de Claudio Abbado

11 Mai 2009

Macbeth cover

Giuseppe Verdi coneixia l’obra de Shakespeare des de que era molt jove, mitjançant les traduccions en prosa a l’italià, i va escollir aquest drama per la seva dècima òpera. Des del començament la va concebre com a alguna cosa diferent al drama habitual de l’època. L’obra conté més indicacions referents als diferents colors a donar a la veu que cap altra de les seves creacions. Verdi es queixava de que la veu de la soprano era massa “bella” com per fer justícia el paper de Lady Macbeth, qui en la seva opinió no “deuria de cantar en absolut”.

Divuit anys després de l’estrena a Florència (1847), Verdi va revisar l’òbra per l’Òpera de Paris. A part d’afegir el ballet, va revisar alguns números i va reescriure altres per complert. Aquesta és la versió que s’acostuma a escoltar en l’actualitat. Les parts afegides sonen més refinades que les antigues i destaquen sobre la resta, especialment l’ària de Lady Macbeth “La luce langue”.

La majoria dels directors en l’actualitat opten per la versió revisada de Paris (1865), suprimint sistemàticament el ballet, i afegint moltes vegades l’escena de la mort de Macbeth de la primera versió. És una decisió contrària als desitjos de Verdi però d’una qualitat teatral indiscutible, tal i com queda reflectida en la versió de Claudio Abbado, gravada en estudi (1976) després de l’exitosa estrena en la Scala de Milan.

La gravació compte amb un repartiment de luxe, substituint el Macduff de les funcions de Tagliavinni per la calidíssima i enèrgica veu del Plàcido Domingo, que signa un “Paterna mano” molt emocionant.

Com a parella protagonista repeteixen la gran Lady Macbeth de la mezzo Shirley Verrett (hem de pensar que el paper de la Lady Macbeth és per una soprano dramatica d’agilita i que la Verrett malgrat que és una mezzo posseeix uns aguts fàcils, apropant-se a la vocalitat d’una falcon) que recrea totes les facetes del personatge amb solvència dramàtica i excel·lència vocal; i com a Macbeth el gran baríton Piero Cappuccilli, que si bé no és un baríton dramàtic pur (a la Warren o a la McNeil) té les qualitats vocals i l’empenta per arrodonir una prestació de primera categoria.

Shirley Verrett – Macbeth – La luce langue. Scala, producción Abbado/Strehler. Temporada 75/76 

En el Banquo repeteix, també, el grandíssim Nicolai Ghiaurov, senzillament brodant la seva gran escena “Come dal cel precipita”.

Nicolai Ghiaurov – Macbeth – Come dal ciel precipita. Scala, producción Abbado/Strehler. Temporada 75/76

L’orquestra i cors de la Scala estan en plena forma, amb un Abbado inspiradíssim que encerta en tot (tempos, dinàmiques i concertació), en una altra de les seves gravacions operístiques difícils de superar.

 Aquesta és una de les millors gravacions d’òpera que s’han fet mai.

 Giuseppe Verdi: MACBETH (Partes 1, 2, 3 y 4) (links per tantris)

 Macbeth, Piero Cappuccilli (bar)

Lady Macbeth, Shirley Verrett (mez)

Banquo, Nicolai Ghiaurov (baix)

Macduff, Plácido Domingo (ten)

Malcolm, Antonio Savastano (ten)

Dama de compañía, Stefania Malagú (mez)

 Coro e Orquestra del Teatro alla Scala

Director: Claudio Abbado