Archive for the 'Solti' Category

Ha mort Margaret Price

31 gener 2011

Amb aquesta impressionant versió del “Tu che le vanità” de la Scala al 1978 vull començar el petit homenatge que des d’aquest humil espai fem a unes de los sopranos més infravalorades (almenys és el que penso, sobretot des del punt de vista mediàtic i discogràfic) de la dècada dels setanta i vuitanta. 

El 28 de gener va morir aquesta soprano galesa nascuda al 1941. 

La seva carrera quedarà en al memòria molt lligada als principals papers mozartians, però també va freqüentar amb molt èxit uns quants papers verdians, entre els que va destacar d’una manera especial en les dues Amelies (Ballo i Boccanegra), Desdemona i Elisabetta, i va deixar empremta amb les seves Ariadna i Mariscala de Strauss. 

Com a breu biografia us deixo el que diu The Groove book of opera singers, on l’article dedicat a la soprano està signat per l’importantíssim crític Alan Blyth. 

————————–

Dame Margaret (Berenice) Price

(1941-2011)

Soprano galesa. Va estudiar a Londres, debutant al 1962 amb la Welsh National Opera com a Cherubino, cantant posteriorment Nannetta, Amelia (Boccanegra) i Mimi. Va debutar al Covent Garden en 1963 com a Cherubino; posteriorment va incloure Pamina, Marzellina, Donna Anna, Fiordiligi, la Comtesa Almaviva, desdemona, Norma i Amelia (Ballo). 

“Dove sono”-Le nozze di Figaro.Golden Gate Park, San Francisco-Kurt Adler

Al festival de Glyndebourne va cantar l’Angel (Jepha) en 1966, posteriorment Kostanze i Fiordiligi. En 1967 va apareixer coma Tatiana a Aldeburgh. El seu debut americà no va arrivar fins al 1969 a San Francisco amb la Pamina, amb posteriors aparicions a la mateixa ciutat com Nanetta, Fiordiligi i Aida.

En 1971, va fer el seu sensacional debut a Alemanya com Donna Anna a Colònia, i a Munich com a amelia (Boccanegra), retornant al teatre bavarès en els papers de Ariadne, Adriana Lecouvreur, la Mariscala i els papers mozartians. Va cantar a Chicago, La Scala i a l’ôpera de Paris, amb la que va visitar Nova York en 1976, com la Comtesa d’almaviva i Desdemona, rol amb el que va fer le seu debut tardà al Met en 1985.

El seu repertori també incloïa la Joana d’Arc i l’Elisabetta de Valois de Verdi.

Ave Maria-Otello-Paris, 1976-Solti

Les seves gravacions discogràfiques incloent la majoria dels seus rols mozartians, Amelia (Ballo) y Desdemona (les dues amb Georg Solti) i l’Isolda amb Carlos Kleiber. Price va ser una sensible i dotada intèrpret d’un ampli repertori de lieder, donant recitals i gravant després de que abandonés els escenaris al 1994. La seva retirada definitiva va arribar a l’octubre de 1999.

“Beim Schlafengehen”-Quatre últims lieders-Royal Festival Hall 1981.London Symphony-Andre Previn.

La veu de la Price en els seus primers anys lluïa un timbre dolç i brillant, molt flexible i amb molta força dramàtica. Posteriorment va perdre part d’aquella puresa, però va agafar mes calidesa i més varietat expressiva.

Alan Blyth

————————–

D’entre els papers que l’he sentida interpretar en disc us recomano les seves Comtessa (amb Muti per Emi), la Amelia (Un ballo en maschera amb Solti), l’Elisabetta de Valois (La Scala amb Abbado) i la Desdemona (en directe o estudi amb Georg Solti), entre d’altres.

A continuació us adjunto unes quantes gravacions que he pogut trobar en la xarxa (inclouen dues de les anteriors recomenades).

Descansi en pau. Nosaltres sempre la recordarem pel seu art.

 

Giuseppe Verdi – Un ballo in maschera  (1 i 2)

Riccardo – Luciano Pavarotti

Renato – Renato Bruson

Amelia – Margaret Price

Ulrica – Christa Ludwig

Oscar – Kathleen Battle

Silvano – Peter Weber

Samuel – Robert Lloyd

Tom – Malcolm King

Un Giudice – Alexander Oliver

Servo d’Amelia – Peter Hall

National Philharmonic Orchestra-Georg Solti (1982)

 

Wolfgang Amadeus Mozart – Die Zauberflöte (1, 2 i 3)

Sarastro – Kurt Moll

Tamino – Peter Schreier

Sprecher – Theo Adam

Konigin der Nacht – Luciana Serra

Pamina – Margaret Price

Erste Dame – Marie McLaughlin

Zweite Dame – Ann Murray

Dritte Dame – Hanna Schwarz

Erster Knabe – Frank Höher

Zweiter Knabe – Michael Diedrich

Dritter Knabe – Friedemann Klos

Papagena – Maria Venuti

Papageno – Mikael Melbye

Monostatos – Robert Tear

Erster Geharnischter – Reiner Goldberg

Zweiter Geharnischter – Heinz Reeh

Erste Priester – Theo Adam

Zweiter Priester – Armin Ude

Dritter Priester -Pilvin Advart

Staatskapelle Dresden-Rundfunkchor Leipzig-Colin Davis (1984)

Giuseppe Verdi – Otello (1 i 2)

Otello – Plácido Domingo

Iago – Kostas Paskalis

Desdemona – Margaret Price

Emilia – Jane Berbie

Opera de Paris – Nello Santi (1978)

El primer Otello de Plácido Domingo.

9 Juny 2010

Avui us porto una cosa realment especial, i és que si alguna associació entre cantant i personatge ha estat modèlica i electritzant ha sigut la de l’Otello verdià amb el mestre madrileny.

Per a il·lustrar aquesta simbiosi utilitzaré fragments i testimonis extrets del llibre de l’Helena Matheopoulos dedicat al Plácido Domingo titulat “Mis personajes, mi vida” on el propi mestre reflexiona sobre tots els principals papers de la seva carrera.

Quan toca parlar de l’Otello el capítol comença així:

“Si hem de parlar d’un paper que Domingo hagi portat a escena fent-lo seu gràcies a al seu magisteri i al seu extraordinari domini del personatge, al mateix temps que durant l’últim quart de segle hagi constituït el paradigma de la interpretació del anomenat paper, sense cap mena de dubte escolliríem Otello. El va cantar per primera vegada en 1975, als trenta-quatre anys, a l’Òpera Estatal d’Hamburg, contra l’opinió de tothom. Els experts en veu, els crítics, els empresaris i el mateix Rolf Liebermann estaven convençuts que seria la seva ruïna. L’única veu al seu favor – a part de la convicció interna de que la part era ideal per a ell i ell par ella – va ser la de Birgit Nilsson: «En el moment que vaig sentir en Plácido per primera vegada, a la NYCO en 1966 fent de don Rodrigo uns tres anys abans de que cantéssim junts, vaig pensar: estic segura de que aquest home serà un gran Otello…. Però la gent no em va prendre en serio. Em deien: Com podrà fer un paper tant dramàtic amb una veu de tant lirisme?Però jo ja podia escoltar a Otello en ell. I em vaig sentir molt gratificada quan es va complir la meva predicció».

No hi ha, almenys que jo sapiga, filmacions d’aquelles primeres funcions, però si ni ha un d’una funció a l’any següent a l’Òpera de Paris, acompanyant de Margaret Price i Gabriel Bacquier, dirigits per Georg Solti, que ens permet veure una mica com eren els primers “moros” del tenor madrileny. Escoltem l’entrada del personatge.

Es va complir des de el primer Otello en 1975. Domingo es el primer en admetre que l’Òpera Estatal d’Hamburg, amb el seu gerent August Everding, que dirigia la producció, van fer tot el necessari per subsanar totes les dificultats durant la preparació, de manera que es van crear unes condicions ideals. La resta del repartiment – igualment ideal (segons Matropoulos) –es completava amb la Desdemona de Katia Ricciarelli, el Iago de Sherrill Milnes, i amb la presència de grans cantants inclús en els papers secundaris (Werner Holleg, Hans Sotin i Hannah Schwartz). L’orquestra estava sota la direcció de James Levine. Els assajos van ser molt intensos. Domingo recorda haver fet més de 150 hores”

Un dels fragments on Domingo s’imposa sobre altres cantants més dramàtics (Del Monaco o Vickers, per exemple) és en el magnífic duo final del primer acte, on Domingo es capaç de reflexar tota la tendresa i la humanitat del personatge envers la seva estima Desdemona (en el vídeo la sempre elegant Margaret Price), per això el cop de creure-la infidel serà totalment brutal.

Sherrill Milnes respecte a l’ocasió comenta:

“No puc dir si Plácido estava nervós o no. Sap guardar-se aquestes coses per a ell mateix. Sempre es mostra serè i afable. El que sí puc dir és que ja era un Otello esplèndid. L’Otello de Plácido és una fita en la història del paper, perquè malgrat que el personatge expressi una gran força, també es percep la seva vulnerabilitat. El fet de que no tingui un poder vocal d’un Del Monaco o un Vickers l’afavoreix. Un s’estima el seu Otello, plora per ell, estima les seves paraules. Ell les llença, les mossega, les acarona, en sent cadascuna d’elles.

Va haver més de 58 sortides a escena, però ho cregueu o no, aquest no va ser el màxim que vam aconseguir amb un Otello. El rècord el té l’última d’una sèrie de funcions a l’Òpera Estatal de Viena en 1989. Una vegada més, Katia feia de Desdemona i el director d’orquestra era Michael Schoenwandt. Des del començament vam tenir la sensació que hi havia una mena d’electricitat a l’aire, que aquella nit els astres ens eren favorables – un Strenstunde, com diuen els alemanys amb tanta precisió – i al final del segon acte, en el duet amb Iago, la sala va esclatar. La gent va enfollir! Al final, tots van sortir a saludar, el soli, el tutti, i mitja hora després o quaranta o cinquanta sortides a escena després, encara hi eren allí. Llavors ja estaven una mica cansats de somriure, diguem, al estil de les celebracions de les bodes. Per fi, passada una hora i mitja ens vam retirar, després de 101 sortides a escena”

Un altre moment on Domingo ha aconseguit portar les possibilitats dramàtiques del personatge al paroxisme és en el “Dio, mi potevi”, del tercer acte. Aquí Otello, dut per l’engany de Iago, ja està totalment enverinat per la idea de la infidelitat de Desdemona, i el dolor inicial es converteix en ràbia. En 1976, data del vídeo, estava força bé, però en la dècada dels noranta estava sublim.

Està clar que Otello és la màxima creació del madrileny, on ha aconseguit la identificació total amb el personatge, i en amb el que qualsevol aficionat a l’òpera l’associa immediatament, i de fet, l’Elijah Moshinsky, que ha treballat amb ell en almenys dues produccions de l’obra arriba a la conclusió de que:

“L’Otello de Domingo és insuperable en la història del paper. La creació d’aquesta part és el fruit de tota una vida dedicada a l’òpera. És comparable als autoretrats de Rembrandt, cada vegada més aconseguits, més expressius”

Per últim podem llegir el testimoni del propi Domingo:

“Aquest és el paper que preocupava a tothom. M’aconsellaven no fer-ho perquè, segons l’opinió general, podia fer-me malbé la veu. Sempre vaig estar segur de poder interpretar-ho, sentia que era un bon paper per a mi, malgrat que quan el vaig fer per primera vegada, a l’Òpera d’Hamburg, era molt jove. Apenes feia trenta-quatre anys. Crec que aquell primer Otello va ser excepcional, amb Katia com Desdemona i Sherrill en el Iago. Jimmy era el director d’orquestra i August Everding el d’escena. Va haver-hi una gran agitació i commoció a la premsa i amb els directors dels teatre d’òpera, que van acudir d’arreu. Per descomptat que, quan comparo aquelles funcions amb les de vint o vint-i-cinc anys després, m’adono que podria haver fet la part molt millor, podia haver estat més potent. Clar que això de ninguna manera significa que aquelles primeres funcions no em satisfessin.”

Per últim us deixo un curiós vídeo de l’any 1979 on Domingo comenta les seves preocupacions per la interpretació del personatge. Parla del maquillatge, de l’expressió, dels sentiments,…, com sempre, més pendent de l’autenticitat dramàtica que de les tremendes dificultats vocals de la partitura. Domingo és l’artista ideal.

No vull afegir res més a les paraules del mestre, que amb un criteri absolutament rigurós reconeix que, tot ja apuntar moltes coses positives, la seva visió dramàtica i vocal del personatge aniria madurant i millorant amb els anys. Però no ens enganyem, el primer Otello de Domingo ja és un tros d’Otello.

 Giuseppe Verdi – Otello (CDs)

Placido Domingo (Otello).

Sherrill Milnes (Iago).

Katia Ricciarelli (Desdemona).

Werner Hollweg (Cassio).

Heinz Kruse (Rodrigo).

Harald Stamm (Ludovico).

Orquestra i Cors de l’Òpera Estatal d’Hamburg – James Levine (1975)

Preparant la Salome de Richard Strauss

23 Juny 2009

salome-Liceu-Bofill

Una altra vegada arribo tard, ja portem tres funcions, però és que no tinc tot el temps que desitjo per dedicar-me al blog.

La òpera que s’està oferint ara al Liceu és la Salome de Richard Strauss, tot un plat fort del repertori.

Aprofitem la informació que dona la pàgina web del Liceu per a introduir una mica l’obra. 

“Llibret basat en la traducció alemanya de Hedwig Lachmann de l’obra d’Oscar Wilde. Música de Richard Strauss. Estrenat el 9 de desembre de 1905 a la Hofoper de Dresden. Estrenat al Gran Teatre del Liceu el 29 de gener de 1910.

Salome és la primera òpera que obre nous camins al gènere després de l’impacte wagnerià i sintonitza amb els nous corrents que el món de Berlín havia incorporat al teatre, en què coexisteixen simbolisme i decadentisme amb un expressionisme incipient. Acollida amb entusiasme —malgrat l’escàndol que després suscità a Berlín, Londres o Nova York—, es convertí en una de les òperes del segle XX més admirades i representades.

El tema bíblic de Salomé —la decapitació de Joan Baptista a causa del ressentiment d’Herodies per l’anatema del profeta al seu matrimoni incestuós amb el tetrarca Herodes Antipas, amb la utilització de la fascinació que per la seva filla Salomé sent el lasciu padrastre— s’insereix de ple en l’art de la fi de segle. Però Oscar Wilde, impressionat per l’obra del pintor simbolista Gustave Moreau sobre Salomé (1871-1877), alterà la tradició bíblica que fa de la filla una noieta ingènua que obeeix passivament els dictats de la mare i porta, impàvida, la safata amb el cap sagnant, per fer-la una dona que protagonitza la història amb plena consciència, posseïda d’un obsessiu desig sexual per Jochanaan, i reclama el cap del profeta, que no ha volgut cedir al seu amor.

La música dóna, però, una nova dimensió al text decadentista de Wilde. La morositat deliqüescent es converteix en violenta força expressiva, la càrrega retòrica desapareix substituïda per un crescendo dialèctic que subratlla amb eficàcia aclaparadora l’orquestra. Hi són presents, amb plenitud, els grans recursos musicals straussians: la sumptuositat tímbrica de l’orquestra, el brillant cromatisme sonor, la utilització de la melodia contínua i dels leitmotiv, els silencis fets música, el caràcter imitatiu dels sons, l’alternança del crit amb la punyent onada melòdica, de la consonància amb la dissonància.”

ARGUMENT (de la Wikipedia)

Transcurre en una noche de luna llena en el palacio de emperador, durante el reinado de Herodes Antipas y narra la historia de Salomé y Juan el Bautista.

Hastiada de la fiesta que se celebra en palacio la joven princesa de Judea, Salomé, pide ver al extraño prisionero que alojado en la cisterna proclama la llegada del Mesias. Es Iokanaan (Juan, el bautista).

Al contemplarlo, Salomé se enamora y le ruega que acceda a sus deseos carnales. El profeta la rechaza violentamente y la maldice. La joven jura venganza, es la primera vez que alguien no accede a sus caprichos.

El pervertido Herodes que gusta de su hijastra Salomé, le pide que baile a cambio de un deseo, cualquier deseo que tenga. Salomé le hace jurar que cumplirá su palabra, y a pesar de las protestas de su madre Herodías, la esposa de Herodes, baila la danza de los siete velos. Luego de bailar, Salomé pide su deseo: la cabeza del profeta en un bandeja de plata.

Herodes intenta desesperadamente satisfacerla con otras cosas para persuadirla de su insensatez. Pero ella está convencida de que lo único que desea es la cabeza del hombre. Finalmente Herodes accede.

La ejecución del Bautista es el punto álgido de la obra, no se ve en escena pero la orquesta es la encargada de registrar el momento.

Un guardia entrega la cabeza en la bandeja a Salome que enloquecida de placer hace el monólogo culminante de la ópera “Ah, no quisiste besarme, ahora yo te besaré”.

Desquiciada, le declara su amor ante la mirada espantada de los presentes. En el momento en que la princesa besa la cabeza sangrante del profeta, Herodes ordena a los soldados que la liquiden.

VERSIONS PER ANAR FENT UN TAST

SOLTI-NILSSON (CD01, CD02)

solti-salome

Birgit Nilsson (Soprano – Salome)

Eberhard Wachter (Barítono – Jokanaan)

Gerhard Stolze (Tenor – Herodes)

Grace Hoffman (Mezzo Soprano – Herodias)

Waldemar Kmentt (Tenor – Narraboth)

Wiener Philharmoniker – Sir Georg Solti

OZAWA-NORMAN (CD01, CD02)

ozawa-salome

Herodes………..Walter Raffeiner

Herodias……….Kerstin Witt

Salome…………Jessye Norman

Jochanaan………James Morris

Narraboth………Richard Leech

Staatskapelle Dresden – Seiji Ozawa

DADES DE LA PRODUCCIÓ (cast del primer repartiment)

Titol: Salome

Direcció: Guy Joosten

Escenografia: Martin Zehetgruber

Vestuari: Heide Kastler

Il·luminació: Manfred Voss

Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu/ Teatre Reial La Monnaie De Munt (Brussel.les)

Direcció musical: Michael Boder

Herodes: Robert Brubaker

Herodias: Jane Henschel

Salome: Nina Stemme

Jochanaan: Mark Delavan

Narraboth: Francisco Vas

Page: Anna Tobella

 

DATES: 25-06-2009 (20:00 h); 28-06-2009 (17:00 h); 29-06-2009 (20:00 h); 01-07-2009 (20:00 h); 02-07-2009 (20:00 h); 04-07-2009 (20:00 h); 05-07-2009 (17:00 h); 07-07-2009 (20:00 h)

Preparant Die Meistersinger von Nürnberg (I)

5 Març 2009

meister

El pròxim dia 17 de març és farà la primera funció de la sèrie prevista per aquesta temporada al Gran Teatre del Liceu de Die Meistersinger von Nürnberg, òpera en tres actes amb libretto i música de Richard Wagner, estrenada a Munich en 1868.

En aquest primer post us vull deixar la informació bàsica per a que podeu començar a preparar-la.

 

Argument

El jove cavaller Walther von Stolzing se ha traslladat a Nuremberg per a viure com a ciutadà de dita ciutat. En casa del ric orfebre Veit Pogner coneix a Eva, la seva filla, de la que queda totalment enamorat al igual que la noia d’ell. Però Pogner, que vol que tothom sàpiga quant valoren l’art a Nuremberg, ha promès la mà de la seva filla com a premi al guanyador del torneig de cant segons les normes dels mestres cantaires. Donat que només els membres del gremi de mestres cantaires poden participar, Stolzing es presenta com a candidat per a ser inclòs en aquest. Però no l’aconsegueix ja que Beckmesser, que també està enamorat de Eva, es designat com “Marker”, és a dir, àrbitre amb la missió de marcar les errades del cantor mentre canta. Malgrat que Hans Sachsm el sabater, també està interessat en Eva, ajuda els amants i educa el talent natural de Stolzing eb kes normes de la poesia menestral (lírica medieval alemanya basada en normes poètiques gremials). D’aquesta manera aconsegueix Stolzing guanyar la festa dels cantaires mentre que el pèrfid Beckmesser no veu acomplides les seves pretensions. Però el veritable triomfador és Hans Sachs que s’ha superat com a persona i artista renunciant a l’amor d’Eva i ajudant a l’èxit de Stolzing en el cant del qual ell és l’únic que a reconegut un art que, malgrat immadur, és l’art del futur.

Preludi (Berliner Philharmoniker-Herbert von Karajan)

Argument complert de Die Meistersinger von Nürnberg

 

Repartiment:

Hans Sachs, sabater, Mestre cantor (Bajo)
Veit Pogner, orfebre, Mestre cantor (Bajo)
Kunz Vogelsang, pelleter, Mestre cantor (Tenor)
Konrad Nachtigall, fontaner, Mestre cantor (Bajo)
Sixtus Beckmesser, escribà, Mestre cantor (Bajo)
Fritz Kothner, panader, Mestre cantor (Bajo)
Balthasar Zorn, estanyer, Mestre cantor (Tenor)
Ulrich Eisslinger, comerciant d’espècies, Mestre cantor (Tenor)
Hermann Ortel, saboner, Mestre cantor (Bajo)
Hans Schwarz, fabricant de mitjons, Mestre cantor (Bajo)
Hans Foltz, ferrer, Mestre cantor (Bajo)
Walter Stolzing, un jove cavaller de Franconia (Tenor)
David, aprenent de Sachs (Tenor)
Eva, filla de Porner (soprano)
Magdalena, la seva donzella (Mezzosoprano)
Un sereno (Bajo)
Burgesos i dones, representants de diferent oficis, aprenents, poble

Escena de l’examen al cavaller Stolzing (Weikl, Jerusalem, Prey, Clark, Haggander, H. Stein – Bayreuth, 1984)

En el següent post preparatori parlarem una mica més de la gestació de l’obra, la seva música,etc.

En el primer cometari us deixo links de la gravació complerta, per a comenceu a sentir-la.