Archive for the 'Spagnoli' Category

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (1 de 3)

18 febrer 2011

Una de les coses que té la BBC és que exerceix de cadena pública, és a dir, intenten fer una programación de qualitat on tingui molt pes la información, la divulgació del coneixement i el foment de la cultura.

Així, durant l’any 2010 van realitzar una minisèrie de documentals divulgatius sobre la història de l’òpera italiana, recolzant-se en la figura d’Antonio Pappano, flamant director musical de la Royal Opera House de Londres.

El primer capítol es centra en el període de temps que va des de el naixement de l’òpera com a gènere (inicis del segle XVII) fins a l’esclat del romanticisme operístic (primer quart del segle XIX).

Com heu pogut observar en el vídeo anterior, que és l’inici de la sèrie, la narració es centra en el repàs d’obres cabdals en la història de l’òpera italiana, emmarcant-les en el seu context geogràfic, històric i social. Aprofitant el “desparpajo” de Pappano, que certament no m’esperava, es comenta i repassa moments musicals destacats i, a part del director, es compta amb l’ajuda de primeres figures del cant. Així viatgem a les ciutats i paratges on van viure els compositors, visitem arxius i biblioteques, assistim a assaigs dels cantants,…., tot amb bon ritme i explicat de manera molt directa.

En aquest primer episodi hi participen expressament Danielle di Niese, Sarah Connolly, Pietro Spagnoli, Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez. Els cantants expressen les seves impressions de com s’han d’atacar els papers, la vocalitat i la música, i canten amb el mestre Pappano al piano. En aquest capítol sentim a la di Niese cantant la Cleopatra, a DiDonato en Una voce poco fa, a Spagnoli amb el Largo al factotum i a Florez en el rondo final d’Almaviva.

Complementant a aquests moments musicals, en el tema visual se’ns passeja per produccions de les obres tractades, sempre molt destacades. En aquest cas es parla de l’Orfeo de Monteverdi, el Giulio Cesare de Haendel i de Il Barbiere di Siviglia de Rossini, amb imatges de les produccions Flo-Savall (Liceu), McVicar-Christie (Glyndebourne) i Lesier-Cauvier-Pappano (Royal Opera) respectivament.

Sentim a la DiDonato en Contro un cor, estret del seu últim disc Diva-Divo.

Els diferents documentals us podeu veure al youtube a troços en l’anglès original, inclús amb subtítols en anglès (he trobat algun tros en castellà).

Jo us deixaré links per a que els descarregueu el arxiu de vídeo amb els subtítols en anglès associats.

Són molt entretinguts.

BBC.Opera Italia.1-Beginnings

http://rapidshare.com/files/399027008/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar

http://rapidshare.com/files/399027370/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar

http://rapidshare.com/files/399028430/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar

http://rapidshare.com/files/399028474/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar

http://rapidshare.com/files/399028790/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar

http://rapidshare.com/files/399028993/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar

http://rapidshare.com/files/399029025/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar

http://rapidshare.com/files/399028314/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

El Cosi fan tutte de René Jacobs

30 Abril 2010

Continuem amb el repàs de les gravacions mozartianes del director belga René Jacobs, que de moment ja ens ha ocupat Le nozze, Don Giovanni i La Clemenza.

Avui us proposo la tercera de les obres de la col·laboració Da Ponte-Mozart, el Cosi fan tutte.

El Cosi potser tingui l’argument menys original  de les tres òperes fruit de la col·laboració de l’austríac i l’italià, però una cosa és segura, i és que posseeix la música més refinada i elegant de totes elles. La partitura de l’obra és un autèntic regal per les orelles amb moments d’absolut goig eteri, com el terzet “Soave si al vento” o la segona ària de la Fiordiligi en rondo “Per pieta”, i altres amb autèntica empenta com poden ser la famossísima “Come scoglio” o el trepidant i molt teatral final del primer acte (igual d’inspirat que el celebrat final del segon acte de Le nozze).

Com sempre, la meva preocupació quan escolto gravacions mozartianes servides per especialistes en el bàrroc és que aquests tendeixin a oferir un so barroquitzant, en els tempos i les textures, i si en les altres tres gravacions Jacobs aconseguia l’equilibri, en el Cosi hi ha moments on això no acaba de ser així. Només cal sentir els acords inicials de l’obertura per adonar-se. Durant la resta de la gravació aquesta tendència tendeix a reduir-se, però hi ha detalls en algunes dinàmiques, sobretot en les codes, que a mi no em semblen correctes. Pot ser Jacobs considera que el Cosi és la menys “moderna” o més conservadora de les últimes òperes del geni de Salzburg, i per a remarcar això les fa sonar amb una tendència cap a un so més arcaic. De totes maneres, això són apreciacions personals, i no vull treure mèrit a una lectura  notable.

Escoltem, en el video següent a la Gens en “Come scoglio”

Pel que fa als cantants la competència amb altres gravacions és fortíssima. Els tres papers protagonistes femenins estan interpretats per la Véronique Gens (Fiordiligi), Bernanrda Fink (Dorabella) i Graciella Oddone (Despina). Comparades amb altres trios memorables (Caballé-Baker-Cotrubas amb Colin Davis, o M.Price-Minton-Popp amb Klemperer, per exemple) queden curtes, però s’ha de destacar l’elegantíssim i segur cant de la Gens, potser amb una mica de falta de mordente en “Come scoglio”, mentres que a la Fink, amb una veu de notable qualitat, li manca picardia i implicació. Els homes no presenten un nivell tant destacat com les dones, però sempre és agradable escoltar a un tenor tant seriós pel que fa a l’estil i musicalitat com el Werner Güra (Ferrando), i Pietro Spagnoli sempre aconsegueix imposar el seu carisma en qualsevol paper que fa (Don Alfonso). Potser Michael Boone (Guglielmo) sigui el menys destacat del sextet, però el seu treball és eficaç.

Sentim a la Gens i la Fink en el duet del primer acte “Ah guarda sorella”

Maravellós el conjunt CONCERTO KÖLN, amb una fusta que fa filigranes i una corda empastadíssima, si bé adoleix, empentada pel director, d’una mica de manca de brillantor, amb sons de vegades secs, de vegades arcaics.

W.A. Mozart – Cosi fan tutte (links)

Fiordiligi…………….Véronique Gens

Dorabella…………….Bernarda Fink

Despina………………Graciela Oddone

Ferrando…………….Werner Güra

Guglielmo…………..Marcel Boone

Don Alfonso………..Pietro Spagnoli

Kölner Kammerchor – CONCERTO KÖLN – René Jacobs

————————————

Links relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/19/le-nozze-de-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/02/el-don-giovanni-de-rene-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/03/07/la-clemenza-di-tito-per-rene-jacobs/

Elixir de felicidad

18 Setembre 2009

capa

L’Elisir d’amore es una de esas joyas que lo son por su sencillez. En principio es una ópera buffa sin grandes pretensiones, compuesta de manera relámpago por Donizetti y estrenada en el Teatro della Canobbiana de Milán el 12 de mayo de 1832, pero resultó ser una de las pocas obras belcantistas que sobrevivió al tornado verdiano y wagneriano, y fue gracias al inmenso favor del público y, sobretodo, al personaje de Nemorino, auténtico bombón para tenores di grazzia y líricos, que se convirtió en caballo de batalla de grandísimas figuras, entre ellas el mítico Enrico Caruso.

El argumento de l’Elisir es tan inocente como divertido, y se basa en las peripecias de un joven y tímido campesino enamorado perdidamente de Adina, chica rica y culta de la villa,  que sabe del desespero del joven y juega con sus sentimientos negándole el pan y la sal. Pero llega al pueblo un charlatán y Nemorino, que es como se llama el joven, le pide un elixir para enamorarla, el charlatán le engaña dándole una botella de vino y el joven, bajo efectos del alcohol se desinhibe empezando a ignorar a Adina. Este desprecio y el hecho de que el tío del chico muera y lo deje de heredero hacen que todas las chicas de la villa le vayan detrás, creyéndose Nemorino y el propio charlatán que es efecto del mágico elixir, y despertando los celos de Adina. Al final todo termina con un happy end, para satisfacción y regocijo del público.

La obra musicalmente está repleta de números brillantes y melódicamente inspiradísimos, como el primer duo entre Nemorino y Adina, la entrada de Dulcamara (el charlatán), el duo de Nemorino y Belcore, la celbérrima aria “Una furtiva lagrima”, el picante duo entre Adina y Dulcamara y el aria final de Adina, pero eso sí, que nadie espere grandes despliegues orquestales, aunque la partitura está muy dignamente orquestada.

Cuando se llevó a cabo esta grabación (1996), Algana hacía poco que se había convertido en una estrella del mundo operístico, después de que su Romeo en el Covent Garden en 1994  le diera el espaldarazo definitivo al Olimpo, y su voz se encontraba en su máximo esplendor. Alagna es un Nemorino soñador (no payaso), ingenuo (pero no tontorrón) y espontáneo, como lo es su canto, que combina el fraseo cálido a lo Carreras con una voz con brillo a lo Pavarotti (eso sí, no es tan cálido como el catalán ni tiene la voz del de Módena). En mi opinión, está mucho mejor que en la grabación de DECCA con su recién esposada Angela Gheorghiu de un año después, dando una excelente prestación.

La Adina de la Devia es de lujo. He de decir que cuando la vi en el Liceu hará unas tres temporadas en el mismo papel me decepcionó bastante. Le encontré la voz ya un poco dura y su canto no era del todo fluído. Debió ser el paso de los años, porque en está grabación es una Adina ideal. No se puede cantar mejor: ni por un estilo, ni por perfección en la emisión, ni por facultades. Además recrea el personaje con un señorío que le va perfecto al rol, aderezado con la justa dosis de picardía. Una maravilla.

Del Belcore de Sapgnoli y del Dulcamara de Praticò en la parte positiva: la frescura de las voces (incluso Praticò canta en vez de declamar, y se permite el lujo de incluir una puntature al final de su gran aria), y la corrección en el canto, sin muecas, ni exageraciones. Mientras que en la negativa: las voces tienen poco peso y personalidad y la interpretación es bastante plana, lo que hace que la creación de sus  personajes no sea redonda.

Marcello Viotti dirige con tiempos lentos y evitando los contrates, apostando por una placidez que favorece en algunos pasajes, pero que quita brío a escenas como la del banquete en el segundo acto, o a los dúos de Nemorino con Dulcamara y Belcore. La English Chamber Orchestra (veterana en las grabaciones de l’Elixir) toca con la corrección que se le supone.

Gaetano Donizetti-L’elisir d’amore (CD01CD02)

Adina – Mariella Devia
Nemorino – Roberto Alagna
Belcore – Pietro Spagnoli
Dulcamara – Bruno Praticò
Giannetta – Francesca Provvisionato
English Chamber Orchestra-Marcello Viotti