Archive for the 'Strauss' Category

Quatre cançons per somiar

8 Juny 2012

Des de fa uns dies que l’ambient laboral i la situació em té frustrat i angoixat. Necessitava un bàlsam, un punt de desconnexió i vaig pensar en els Quatre últims lieders de Richard Strauss.

Aquestes quatre peces són tota una medicina, un antídot per a les tensions, un aturada, un rabeig de pau.

Vaig estar sentint les meves versions de sempre (Janowitz-Karajan, Schwartzkopf-Szell, Studer-Sinopoli), i després vaig buscar en el disc dur a veure que si tenia alguna pendent, i sí que tenia.

Primer vaig disfrutar amb la bellesa freda de la Fleming amb una direcció impecable de Thielemann, després amb la calidesa de la Stemme i l’ardor contingut de Pappano, i, per últim, o sorpresa, amb una lectura amb la Caballé i la Chicago Symphony Orchestra de l’any 1966, amb la soprano en plenitud de facultats. Com tots sabeu, la Caballé em torna boig – fins i tot surt a la dedicatòria de la meva tesina (entre d’altres) – així que aquí la teniu.

A l’any 1966 la Caballé estava en l’inici de la seva gloriosa carrera, i vocalment es trobava en estat de gràcia. La veu té un color d’una bellesa impactant, la línia, el control de la respiració, els reguladors, tot és una suma perfecta per interpretar aquestes cançons.

Hi haurà algú que trobi la seva veu massa voluptuosa per aquestes peces, que prefereix veus més cristal·lines, més angelicals, però la manera de cantar de la catalana, amb un control total de la respiració, li permet fer uns sons tant instrumentals que el resultat és molt engrescador, més compacte, com si en lloc d’un solista hi hagués un instrument més. I caram, quin instrument!

Sentim la primera cançó: “Frühling” (Primavera) on en el curs del primer vers sembla que la música lluita per separar-se de la foscor hivernal per regalar-nos una música radiant i càlida.

Els Quatre últims lieders són la conclusió de la vida artística de Richard Strauss. Composades al 1948, amb 84 anys, l’autor va morir l’any següent sense haver-les vist estrenar. De fet, no les va escriure pensant en un cicle unitari, però els quatre poemes tracten sobre la mort propera i la seran acceptació del destí.

La primera que va composar va ser “Im Abendrot” (A la ciguda del sol), amb el poema de Joseph von Eichendorff, originalment concebuda com una peça aïllada i dedicada a la seva esposa Pauline (soprano que va estrenar moltes de les seves cançons).

Poc després de finalitzar la composició d’aquest lieder, durant l’estiu d’aquell any, inspirat pels poemes del seu amic hermann Hesse, va composar les tres cançons que falten. La primera “Frühling” (Primavera), després “Beim Schlafengehen” (al anar a dormir) i per últim “September”.

Strauss va morir pocs mesos després, sense imaginar-se que “Im Abendrot” acabaria integrant un cicle amb les de Hesse. Va ser Ernst Roth, el seu editor a Londres, qui va considerar que la melodia del primer lieder seria un complement adequat als poemes de Hesse.

Escoltem ara la segona: “September” amb una textura orquestral cargada d’expressivitat i amb l’apacible i noble so de la trompa com coprotagonista.

La primera interpretació del cicle va tenir lloc el 22 de maig de1950 a Londres, amb la Kirsten Flagstad com solista, conjuntament amb la Philharmonia Orchestrai sota la direcció, ni més ni menys, de Wilhelm Furtwängler.

Ara “Beim Schlafengehen” on hi ha un fabulós solo de violí que imiten la veu, i amb un encadenat de melismes de la veu suggerents i embriagadors.

Aquesta versió que estem sentim amb la Montserrat Caballé prové d’un concert amb la Chicago Symphony Orchestradel 28 d’abril de 1966, sota la direcció de Irwin Hoffman. El so és acceptable, amb una bona presència de la veu i una orquestra de molta qualitat. La direcció és plàcida i es deixa emportar per la personalitat vocal de la soprano, que està en un estat vocal sublim.

Per acabar el meravellós “Im Abendrot”. El poema de von Eichendorff descriu a una parella passejant de la ma que es pregunten sobre la assossegada pau de la que estan gaudint dient “¿serà això la mort?”. En aquest moment Strauss fa sonar en la trompa el tema més noble del seu anterior poema simfònic “Mort i transfiguració”. Extasiant!

Richard Strauss-Quatre últimes cançons (descàrrega)

1. Primavera (Frühling)

2. Setembre (September)

3. En anar a dormir (Beim Schlafengehen)

4. Cap al tard (Im Abendrot)

Montserrat Caballé-soprano

Chicago Symphony Orchestra-Irwin Hoffman

28-04-1966

—————————————–

Aquí us deixo els quatre poemes traduïts

CUATRO ÚLTIMAS CANCIONES

FRÜHLING
(Hermann Hesse)
In dämmrigen Grüften
träumte ich lang 
von deinen Bäumen und blauen Lüften,
von deinem Duft und Vogelsang.

Nun liegst du erschlossen
in Gleiss und Zier 
von Licht übergossen 
wie ein Wunder vor mir.

Du kennest mich wieder,
du lockest mich zart, 
es zittert durch all meine Glieder
deine selige Gegenwart!.
PRIMAVERA
En el fondo de las peñas crepusculares
he soñado largamente 
con tus árboles y aire azul, 
con tus aromas y con tus cantos de pájaros.
 
Ahora te has desplegado 
en esplendores y aderezos,
desbordando de luz, 
como un milagro ante mí.
 
Tú me reconoces, 
tú me atraes tiernamente, 
un escalofrío cruza todos mis miembros,
tu bienaventurada presencia.
SEPTEMBER 
(Hermann Hesse)
Der Garten trauert, 
kühl sinkt in die Blumen der Regen.
Der Sommer schauert 
Still seinem Ende entgegen.

Golden tropft Blatt um Blatt 
nieder vom hohen Akazienbaum.
Sommer lächelt erstaunt und matt
in den sterbenden Gartentraum.

Lange noch bei den Rosen 
bleibt er stehen, sehnt sich nach Ruh.
Langsam tut er die (grossen)

müdgewordnen Augen zu.

 

SEPTIEMBRE
El jardín está triste, 
la fría lluvia pesa sobre las flores.
El verano tiembla 
dulcemente hacia su fin.
 
Doradas, gota a gota, caen las hojas
de lo alto de la acacia.
El verano sonríe, sorprendido y cansado,
entre el sueño de los jardines que se mueren.
 
Largamente, entre las rosas 
se detiene todavía, desea el reposo.
Lentamente cierra 

sus ya cansados ojos.


BEIM SCHLAFENGEHEN 
(Hermann Hesse)
Nun der Tag mich müd gemacht,
soll mein sehnliches Verlangen
freundlich die gestirnte Nacht
wie ein müdes Kind empfangen.

Hände, lasst von allem Tun,
Stirn vergiss du alles Denken,
alle meine Sinne nun
wollen sich in Schlummer senken.

Und die Seele unbewacht
will in freien Flügen schweben,
um im Zauberkreis der Nacht
tief und tausendfach zu leben.

 

AL IR A DORMIR
Ahora que el día se ha fatigado,
que mi nostálgico deseo
sea acogido por la noche estrellada
como un niño cansado.
 
Manos, abandonad toda acción.
Mente, olvida todo pensamiento.
Ahora todos mis sentidos
quieren caer en el sueño.
 
Y el alma sin más guardián
quiere volar, liberadas sus alas,
en el círculo mágico de la noche,
para vivir profundamente mil veces.
 
IM ABENDROT 
(Joseph von Eichendorff)

Wir sind durch Not und Freude
gegangen Hand in Hand,
vom Wandern ruhen wir (beide)
nun überm stillen Land.

Rings sich die Täler neigen,
es dunkelt schon die Luft,
Zwei Lerchen nur noch steigen
nachträumend in den Duft.

Tritt her und lass sie schwirren,
bald ist es Schlafenszeit,
dass wir uns nicht verirren
In dieser Einsamkeit.

O weiter, stiller Friede!
So tief im Abendrot,
wie sind wir wandermüde-
ist dies etwa der Tod?

 

EN LA PUESTA DE SOL
Con penas y alegrías, 
mano a mano, hemos caminado.
Reposemos ahora de nuestros viajes,
en la tranquila campiña.
 
A nuestro alrededor se inclinan los valles,
ya la brisa se ensombrece.
Sólo dos alondras alzan todavía el vuelo
soñando de nuevo en el oloroso aire.
 
Acércate y déjalas trinar,
pronto será hora de dormir,
para que no podamos perdernos
en esta soledad.
 
Oh, inmensa y dulce paz,
tan profunda en la puesta de sol,
qué fatigados estamos por haber caminado.
¿Será esta, entonces, la muerte?

La Daphne de Richard Strauss

19 Octubre 2011

L’última òpera de la temporada passada va ser la Daphne de Richard Strauss, òpera rara de veure als teatres (s’estrenava al Liceu), i que es va donar, desgraciadament, en versió concert.

Els concerts contaven amb la participació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), dirigida pel seu titular, el Pablo González, i amb el protagonisme de la soprano alemanya Ricarda Merbeth.

Daphne, com la Salome i Elektra, és una obra en un únic acte i sense talls de quasi dues hores de duració, amb un paper protagonista massacrant. Però aquí acaben les coincidències. Malgrat tot el simbolisme d’oposició entre els símbols apol·linis i dionisíacs, Daphne és una òpera molt menys dramàtica, més lleugera.

I és que un dels principals problemes de l’obra és el seu mel·liflu i soporífer argument, que a més està llastrat per un llibret molt mediocre, per barroc i carent de força, de Joseph Gregor basat molt llunyanament en Les metamorfosis d’Ovidi.

Daphne, filla de Gea i del deu-riu Eneo, és una nimfa que no és capaç d’identificar-se amb les alegries profanes dels pastors i s’allunya de la seva celebració estival. Es sent lleugerament atreta per un estrany (Apol·lo disfressat), cosa que desperta la gelosia en el seu amic Leucipo, que desafia a Apol·lo costant-li la mort. El deu es penedeix d’haver abusat del seu poder i prega Júpiter que transformi a la nimfa en llorer amb la finalitat de portar-la sempre amb ell (ja que un dels atributs d’Apol·lo és la corona de llorer).

La música és un clar exemple Straussià de combinació de moments molt lírics i orquestració poderosa, amb instants de gran bellesa tímbrica, i vocalment presenta a una Daphne omnipresent (ha de cantar molt) tractada quasi com un instrument més.

La Ricarda Merbeth va tenir una nit sensacional, cantant amb mestria i amb una veu sana i extensa. Va ser capaç de aguantar les empentes de l’orquestra absolutament passada de decibels liderada per una direcció molt mediocre i rutinària.

Us deixo l’escena final de la metamorfosi de Daphne en un vídeo que he trobat al youtube. No se ni el teatre ni l’orquestra, però estic segur quasi al 100% que la cantant és la Ricarda Merbeth.

La resta dels acompanyants de repartiment no van excel·lir, però si em va sorprendre positivament (donades les males expectatives que tenia) l’Apol·lo del Lance Ryan.

Strauss va dedicar Daphne a “el meu fidel amic, el senyor Karl Böhm”, que la va estrenar al podi. La gravació que us deixo està precisament dirigida pel mestre austríac, i malgrat que presenta alguns petits retalls, és única pel seu caràcter d’autoritat.

Es va gravar en directe al Theater an der Wien en l’any del centenari de Strauss, amb la Daphne captivadorament virtuosa de Hilde Gueden i una parella de tenors insuperable composada pel líric Fritz Wunderlich com Leucipo i l’heroic James King com Apol·lo. Tota una gravació històrica.

Richard Strauss-Daphne (CD01, CD02)

Peneios – Paul Schöffler

Gaea – Vera Little

Daphne – Hilde Gueden

Leukippos – Fritz Wunderlich

Apollo – James King

Erster Schäfer – Hans Braum

Zweiter Schäfer – Kurt Equiluz

Dritter Schäfer – Harald Pröglhöf

Vierter Schäfer – Ludwig Welter

Erster Magd – Rita Streich

Zweiter Magd – Erika Mechera

Wiener Staatsopernchor

Wiener Symphoniker – Karl Böhm

DiDonato: Diva o Divo?

15 febrer 2011

La nova proposta de Joyce Didonato, amb portada a l’estil “Víctor o Victoria”, és del tot original i enriquidora. Ha fet un disc amb un potipoti total d’autors, obres i estils amb el fil conductor de cantar diferents personatges, masculins i femenins, de la mateixa història. Així trobem la Susanna de Les Noces de Mozart i al Cheribino de l’òpera de Massenet, el Siebel del Faust de Gounod i la Marguerithe de Berlioz, el Sesto de Gluck i la Vitellia de Mozart, i més.

La veritat que és un joc de mans on la Joyce Didonato és mou molt bé perquè entre les moltes virtuts que té aquesta mezzosoprano de Kansas una de les més destacades és la seva capacitat camaleònica de ficar-se en la pell dels personatges que interpreta, i en aquest CD hi ha un fotimer.

Llegim les pròpies paraules de la cantant on explica les seves motivacions per a gravar aquest disc:

“This recital celebrates the vast and fabulous world of the mezzo-soprano. Aside from the obvious Toscas or Cio-Cio Sans, I’ve never regretted the length of my vocal cords!
I have the privilege and unmitigated joy of playing boys and young men, as well as girls and grown women … It’s an exploration of the human palette of emotions.
I wanted to find a way to show this duality on disc, while highlighting some of the composers I’m most passionate about, such as Mozart, Bellini, Berlioz, Rossini, and Massenet. In exploring this idea, the possibility became clear for telling different sides of some of the most familiar tales which have served as inspiration for operatic legends: Cinderella, Faust, Romeo and Juliet … I’ve always thought of myself as a storyteller, and with this particular disc, I can showcase that side of me as never before. I’m ready to play!”


A nivell musical les coses estam molt bé. DiDonato és una cantant amb molt de talent. La veu està en perfectes condicions, amb un centre i aguts nítids i brillants, i amb un greu si bé no resonant, força consistent. La manera de cantar és de primera categoria, amb un fraseig de manual, domini absolut de la tècnica i, sobretot, donant vida  a les emocions. Joyce DiDonato és, definitivament, una cantant apassionada i sensible i això es molt d’agrair en un mercat que cada vegada està més despersonalitzat.

Us deixarè els fragments menys coneguts. En primer lloc l’ària del Sesto de l’òpera de  Gluck “Se mai senti spirarti sul volto”

Respecte als fragments interpretats he de dir que dintre de l’alt nivell en totes les peces em decanto per les interpretacions dels papers en travesti. Pot ser és que sap captar com poques l’ardor juvenil d’aquest personatges adolescents, però és que el to que troba a les peces de Sesto, Cherubino, Siebel, Tebaldo, el Príncep i el Compositor és excel·lent.

Aprofitant que d’aquí a  poques setmanes veuré l’òpera a Paris us deixo ara “Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses” de la Cendrillon.

Com a retret al disc, independentment de que en la peça desplega una tècnica i uns recursos espectaculars, em sembla un pas enrere la versió que fa de “Contro un cor”, on fa més ornamentacions i aguts que la Roberta Peters. No havien quedat que això no es canta així?

Per últim una altra peça de Massenet “ Ô frêle corps…. Chère Cypris” de l’Ariadne.

L’acompanyament és eficaç amb una orquestra de so pulcre i detallista en mans d’un director tan eclèctic com el repertori presentat.

Com a curiositat, en el duo “Aprite, presto aprite”, de les Nozze, amb una filigrana tècnica la mateixa cantant interpreta els papers de Susanna i Cherubino.

En el molt interessant blog: http://hartaopera.wordpress.com/ podeu trobar el disc (del que he agafat el link que us adjunto més abaix).

Us ho recomano

Joyce Didonato-Diva-Divo Opera Arias (CD, Password: hartaopera.wordpress.com)

1. Massenet-Chérubin: Je suis gris! Je suis ivre! (Cherubin)

2. Mozart-Le Nozze di Figaro: Giunse alfin il omento…(Susanna)

3. Mozart-Le Nozze di Figaro: Deh, vieni, non tardar (Susanna)

4. Gluck-La Clemenza di Tito: Se mai senti spirarti sul volto (Sesto)

5. Mozart-La Clemenza di Tito: Ecco il punto, o Vitellia (Vitellia)

6. Mozart-La Clemenza di Tito: Non più di fiori (Vitellia)

7. Mozart-Le Nozze di Figaro: Voi che sapete (Cherubino)

8. Rossini-Il Barbiere di Siviglia, ‘(The) Barber of Seville’: Il barbiere di Siviglia: Contro un cor (Rosina)

9. Gounod-Faust: Faites-lui mes aveux (Siebel)

10. Berlioz-La Damnation de Faust: D’amour l’ardente flamme (Marguerite)

11. Roméo et Juliette: Premiers transports que nul n’oublie

12. Bellini-I Capuleti e i Montecchi: Ascolta! Se Romeo t’uccise un figlio…. – La tremenda ultrice spada (Tebaldo)

13. Massenet-Cendrillon: Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses (Príncipe)

14. Rossini-La Cenerentola: Nacqui all’affanno (Cenicienta)

15. Massenet-Ariane: Ô frêle corps…. Chère Cypris (Ariadne)

16. R. Strauss-Ariadne auf Naxos: Seien wir wieder gut! (Compositor)

17. Mozart-Le nozze di Figaro: Aprite, presto aprite (Susanna i Cherubino)

Orchestre et Choeur de l’Opéra de Lyon-Kazushi Ono

INTRODUCCIÓ A LA MÚSICA DEL SEGLE XX. CAPÍTOL 6

13 febrer 2011

Després de molts mesos continuem amb el sixé, i penúltim, capítol de la sèrie, amb el capítol titulat “After the wake”.

El programa repeteix la mateixa estructura habitual i en aquest cas es retoma música de compositors ja escoltats en els anteriors episodis (fins i tot d’algunes obres ja comentades, com les “Cinc peces per a orquestra Opus 10” de Webern).

Escoltem a l’anyorada Margaret Price en “Im Abendrot”, l’últim del Quatre últims lieders de Richard Strauss, una música totalmente evocadora en una súblim interpretació. L’acompanyen André Previn i la London Symphony Orchestra.

 

Ara les “Cinc peces per Orquestra” d’Anton Webern, una autèntica meravella que apenes dura quatre minuts.

 

Per últim us deixo una peça auténticament hardcore on l’abrumador torrent de sons que generen els tres conjunts orquestrals fan molt difícil la seva escolta. Stockhausen no és gens senzill, i aquesta obra tampoc, tot i ser una obra de juventut. El vídeo es correspon a l’estrena espanyola de l’obra a l’octubre de 2008. Són l’ONE i els directors: Nacho de Paz, Arturo tamayo i José Ramón Encinar.

 

Leaving Home, a television programme introducing 20th century orchestral music

Capítol 6: ‘After the Wake’ (vídeo)

 

 

1. ‘Four last songs’ (‘Quatre últimes cançons’) de Richard Strauss, en concret de la quarta, titulada Im Abendrot”, amb text de Joseph von Eichendorff2. ‘A Survivor from Warsaw’, de Arnold Schoenberg, amb lletra recitada, del propi Schoenberg

3. ‘Cinc peces per orquestra, Opus 10’, d’Anton Webern
4. ‘Le Marteau sans maître’ de Pierre Boulez
5. ‘Gruppen’, de Karlheinz Stockhausen, per a tres orquestres, cadascuna amb el seu director, entre ells Daniel Harding.
6. ‘Serenata per a tenor, trompa i cordes’ de Benjamin Britten. En concret, el ‘Nocturn’ de Tennyson
7. El ballet ‘Agon’ d’Igor Stravinsky

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/10/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-1/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/12/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-2/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/31/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-3/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/10/02/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-4/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/10/27/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-5/

Ha mort Margaret Price

31 gener 2011

Amb aquesta impressionant versió del “Tu che le vanità” de la Scala al 1978 vull començar el petit homenatge que des d’aquest humil espai fem a unes de los sopranos més infravalorades (almenys és el que penso, sobretot des del punt de vista mediàtic i discogràfic) de la dècada dels setanta i vuitanta. 

El 28 de gener va morir aquesta soprano galesa nascuda al 1941. 

La seva carrera quedarà en al memòria molt lligada als principals papers mozartians, però també va freqüentar amb molt èxit uns quants papers verdians, entre els que va destacar d’una manera especial en les dues Amelies (Ballo i Boccanegra), Desdemona i Elisabetta, i va deixar empremta amb les seves Ariadna i Mariscala de Strauss. 

Com a breu biografia us deixo el que diu The Groove book of opera singers, on l’article dedicat a la soprano està signat per l’importantíssim crític Alan Blyth. 

————————–

Dame Margaret (Berenice) Price

(1941-2011)

Soprano galesa. Va estudiar a Londres, debutant al 1962 amb la Welsh National Opera com a Cherubino, cantant posteriorment Nannetta, Amelia (Boccanegra) i Mimi. Va debutar al Covent Garden en 1963 com a Cherubino; posteriorment va incloure Pamina, Marzellina, Donna Anna, Fiordiligi, la Comtesa Almaviva, desdemona, Norma i Amelia (Ballo). 

“Dove sono”-Le nozze di Figaro.Golden Gate Park, San Francisco-Kurt Adler

Al festival de Glyndebourne va cantar l’Angel (Jepha) en 1966, posteriorment Kostanze i Fiordiligi. En 1967 va apareixer coma Tatiana a Aldeburgh. El seu debut americà no va arrivar fins al 1969 a San Francisco amb la Pamina, amb posteriors aparicions a la mateixa ciutat com Nanetta, Fiordiligi i Aida.

En 1971, va fer el seu sensacional debut a Alemanya com Donna Anna a Colònia, i a Munich com a amelia (Boccanegra), retornant al teatre bavarès en els papers de Ariadne, Adriana Lecouvreur, la Mariscala i els papers mozartians. Va cantar a Chicago, La Scala i a l’ôpera de Paris, amb la que va visitar Nova York en 1976, com la Comtesa d’almaviva i Desdemona, rol amb el que va fer le seu debut tardà al Met en 1985.

El seu repertori també incloïa la Joana d’Arc i l’Elisabetta de Valois de Verdi.

Ave Maria-Otello-Paris, 1976-Solti

Les seves gravacions discogràfiques incloent la majoria dels seus rols mozartians, Amelia (Ballo) y Desdemona (les dues amb Georg Solti) i l’Isolda amb Carlos Kleiber. Price va ser una sensible i dotada intèrpret d’un ampli repertori de lieder, donant recitals i gravant després de que abandonés els escenaris al 1994. La seva retirada definitiva va arribar a l’octubre de 1999.

“Beim Schlafengehen”-Quatre últims lieders-Royal Festival Hall 1981.London Symphony-Andre Previn.

La veu de la Price en els seus primers anys lluïa un timbre dolç i brillant, molt flexible i amb molta força dramàtica. Posteriorment va perdre part d’aquella puresa, però va agafar mes calidesa i més varietat expressiva.

Alan Blyth

————————–

D’entre els papers que l’he sentida interpretar en disc us recomano les seves Comtessa (amb Muti per Emi), la Amelia (Un ballo en maschera amb Solti), l’Elisabetta de Valois (La Scala amb Abbado) i la Desdemona (en directe o estudi amb Georg Solti), entre d’altres.

A continuació us adjunto unes quantes gravacions que he pogut trobar en la xarxa (inclouen dues de les anteriors recomenades).

Descansi en pau. Nosaltres sempre la recordarem pel seu art.

 

Giuseppe Verdi – Un ballo in maschera  (1 i 2)

Riccardo – Luciano Pavarotti

Renato – Renato Bruson

Amelia – Margaret Price

Ulrica – Christa Ludwig

Oscar – Kathleen Battle

Silvano – Peter Weber

Samuel – Robert Lloyd

Tom – Malcolm King

Un Giudice – Alexander Oliver

Servo d’Amelia – Peter Hall

National Philharmonic Orchestra-Georg Solti (1982)

 

Wolfgang Amadeus Mozart – Die Zauberflöte (1, 2 i 3)

Sarastro – Kurt Moll

Tamino – Peter Schreier

Sprecher – Theo Adam

Konigin der Nacht – Luciana Serra

Pamina – Margaret Price

Erste Dame – Marie McLaughlin

Zweite Dame – Ann Murray

Dritte Dame – Hanna Schwarz

Erster Knabe – Frank Höher

Zweiter Knabe – Michael Diedrich

Dritter Knabe – Friedemann Klos

Papagena – Maria Venuti

Papageno – Mikael Melbye

Monostatos – Robert Tear

Erster Geharnischter – Reiner Goldberg

Zweiter Geharnischter – Heinz Reeh

Erste Priester – Theo Adam

Zweiter Priester – Armin Ude

Dritter Priester -Pilvin Advart

Staatskapelle Dresden-Rundfunkchor Leipzig-Colin Davis (1984)

Giuseppe Verdi – Otello (1 i 2)

Otello – Plácido Domingo

Iago – Kostas Paskalis

Desdemona – Margaret Price

Emilia – Jane Berbie

Opera de Paris – Nello Santi (1978)

INTRODUCCIÓ A LA MÚSICA DEL SEGLE XX. CAPÍTOL 1

10 Agost 2010

“Ballant sobre el volcà” és el primer d’una sèrie de capítols que, sota la guia de Simon Rattle, ens intenta introduir en la música clàssica del segle XX.

El director britànic, un autèntic coneixedor i defensor d’aquest repertori, ens condueix a través dels diferents moments històrics i moviments musicals que van fer evolucionar la música des de la placidesa del post-romanticisme fins a l’atonalitat i el dodecafonisme.

Com a tòpic absolut de la història de la música, tot comença amb l’acord inicial del preludi del Tristan und Isolde, i a partir d’aquí, mitjançant exemples al piano, narració i fragments de peces interpretades per la City of Birmingham Symphony Orchestra, es van desenvolupant de manera clara i entenedora els diferents conceptes.

Escoltem el preludi i el Libestod del Tristan und Isolde amb l’Orquestra West-Eastern Divan dirigida per Daniel Barenboim, als PROMS del 2009

La sèrie consta de set capítols, que anirem desgranant poc a poc, i que he trobat al molt recomanable blog de Jmrecillas.

Per als neofits és una sèrie ideal per introduir-se en el món d’aquesta música que en moltes ocasions no és fàcil de pair a primera oïda. Per als més experts els i semblarà poc.

Leaving Home, a television programme introducing 20th century orchestral music

Capítulo 1: ‘Dancing on a Volcano’ (‘Bailando sobre un volcán’) (VIDEO)

1. Obertura de la ópera ‘Tristan und Isolde’ (‘Tristán e Isolda’) de Richard Wagner

2. ‘Verklärte Nacht’ (‘Noche transfigurada’), de Arnold Schoenberg, basada en un poema narrativo de su contemporáneo Richard Dehmel

3. ‘Sinfonía 7 en Mi menor’ de Gustav Mahler

4. Ópera ‘Elektra’ de Richard Strauss(*)

5. ‘Cinco piezas para orquesta Opus 16’ de Arnold Schoenberg

6. ‘Cinco piezas para orquesta Opus 10’ de Anton Webern

7. Concierto para violín y orquesta’ de Alban Berg (**)

(*) Felicity Palmer

(**) Gidom Kremer

The City of Birmingham Symphony Orchestra – Simon Rattle.

Preparant Der Rosenkavalier

6 Mai 2010

Aquesta vegada he fet bondat i m’anticipo amb temps a les pròximes funcions al Liceu de l’òpera Der Rosenkavalier de Richard Strauss.

El teatre ens ofereix una sèrie de set funcions durant el mes de maig, que s’inicien el dilluns dia 10. El repartiment és únic i està encapçalat pel trio format per la Martina Serafin (Mariscala), la Sophie Koch (Octavian) i l’Ofelia Sala (Sophie), i en la part masculina els papers principals estaran representats pel Peter Rose (Ochs), Frank Grundheber (Faninal) i Josep Bros (tenor italià) ). És a dir, sense ser un cast megaestelar sí que ens permet prometre’ns unes bones funcions a nivell vocal.

Pel que fa a la direcció d’orquestra em complau que sigui Michael Boder, director titular de la casa (massa aussent pel meu gust), ja que sempre ha aconseguit molt bones prestacions amb les masses del teatre.

Com sempre, tirarem de la informació recollida en la web del teatre (que la paguem entre tots) per a situar mínimament l’obra i explicar el seu argument.

Diu la web com a introducció:

Komödie für Musik en tres actes. Llibret d’Hugo von Hofmannsthal. Música de Richard Strauss. Estrenada el 26 de gener de 1911 a la Königliches Opernhaus de Dresden. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 2 d’abril de 1921.

Una de les obres més reeixides i sens dubte la més famosa de l’esplèndida col·laboració artística entre Strauss i el seu llibretista. Sota l’aparença d’una amable «comèdia musical», ambientada a la Viena de l’emperadriu Maria Teresa, d’inspiració mozartiana i amb elements de l’opera buffa italiana, emociona per la bellesa i el refinament de l’orquestra straussiana, tenyida aquí sovint de tendresa i malenconia. Són especialment estimats els valsos vienesos que –anacrònicament– Strauss integrà a la partitura.”

La veritat es que no s’han esforçat gaire. Sí és cert que Der Rosenkavalier és una de les òperes de Richard Strauss més estimades pel públic , i sí és cert que la música és d’un refinament i una bellesa que en alguns moments és desbordant, però també s’ha de dir que, en la meva opinió, significa la renúncia total al vanguardisme musical i argumental per part del compositor, després de les sensacionals Salomé (1905) i Elektra (1909), per entrar en una mena d’estil molt personal amb una musicalitat més anacrònica i complaent (que només tornarà a trencar en Die Frau ohne Schatten (1918).

Argumentalment també defuig dels temes més moderns i freudians, per endinsar-se en temes més lleugers, humorístics i melodramàtics. Es tracta de recrear un ambient proper al de Le nozze di Figaro, un ambient frívol, de luxe i decadència, on es representen els valors a l’antiga (Baron Ochs) lligats a la prepotència i el despotisme, i els moderns (La Mariscala). La parella Mariscala-Octavian es correspon exactament amb la de la Comtessa-Cherubino mozartians, però aquí l’amor del jove es totalment correspost per la senyora madura, que al llarg de l’obra va assimilant la natural pèrdua de l’afecte del jove amb l’arribada de l’amor de joventut, amb una melancolia i resignació que genera unes pàgines musicals glorioses.

Personalment el Rosenkavalier no és una obra que m’apassioni, la trobo massa llarga (per al que passa) i molt edulcorada (no apta per diabètics). Reconec que té pàgines d’una bellesa immensa (totes associades a les tres cantants protagonistes, junt amb l’ària del tenor italià, que a més és molt difícil), però sentir-la en disc se’n fa molt coll amunt, i prefereixo sempre veure-la en DVD o al teatre, on el tercer acte sempre em fa treure més d’una rialla.

Com a últim comentari, només indicar que la tradició de l’entrega de la rosa a la noia promesa és una tradició inventada totalment per Hofmannsthal, que li serveix d’excusa en la trama per a que els personatges de Sophie i Octavian es coneguin i s’enamorin al moment.

La producció que presenta el Liceu, signada per Uwe Eric Laufenberg, es va estrenar l’any 2000 a l’Òpera de Dresde, i situa l’acció després de la Segona Guerra Mundial, donant una versió revisada, però no trencadora, del que ha imposat la tradició a l’obra. Existeix un DVD de la producció filmat al Japó al 2007 com a part d’una gira de la companyia Alemanya, encapçalat per la Mariscala de Anne Schwanewilms i dirigida pel mestre Fabio Luisi.

Us deixo el full informatiu de la producció que edita el teatre:

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Full_informatiu/full_cavaller_rosa.pdf

————————————–

Resum argumental

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/Obres/Temporada_2009_2010/Operes/El_cavaller_de_la_rosa/resum_rosenkavalier.pdf

L’acció se situa a Viena durant els primers anys de regnat de l’emperadriu Maria Teresa. En un implícit homenatge a Mozart, concretament al Cherubino de Le nozze di Figaro, el personatge d’Octavian, un noi molt jove amant de la Mariscala, és un personatge transvestit, interpretat per una mezzosoprano, que forma amb les dues sopranos –la Mariscala i Sophie– un refinat trio femení.

Acte I

A les luxoses habitacions de la princesa von Werdenberg, noble dama de l’alta societat vienesa, esposa d’un mariscal de camp de l’Imperi i dita per això la Mariscala, veiem la fi d’una nit d’amor entre ella i el seu joveníssim amant, el comte Octavian de Rofrano.

Entra Mohammed, el petit criat negre de la Mariscala, per servir el desdejuni; els enamorats continuen immergits en el seu món sentimental. La Mariscala sent sorolls i convenç Octavian que s’amagui i aquest es disfressa de cambrera.

Sentim el duo entre la Mariscala i Octavian a l’inici de l’acte amb E. Schwarzkopf  (Mariscala de referència) i  S. Jurinac en una producció filmada a Salzburg el 1960, amb direcció de Herbert von Karajan.

Qui s’apropa és el seu cosí, el baró Ochs de Lerchenau, el personatge buffo de la comèdia, un vell groller, lasciu i cínic, a més d’arruïnat, que irromp dins les estances de la Mariscala.

El baró explica a la seva cosina els seus problemes: a partir d’una pèssima situació econòmica ha aconseguit pactar matrimoni amb Sophie von Faninal, filla única d’un riquíssim burgès i necessita que la Mariscala li recomani una persona amb prestigi per portar la rosa de plata de prometatge a la futura núvia.

La Mariscala decideix aleshores que sigui Octavian qui porti la rosa d’argent a Sophie i ordena a la falsa cambrera, que respon al nom improvisat de Mariandel, que vagi a buscar el retrat del comte.

Seguidament té lloc l’audiència que la noble dama concedeix els matins. La Mariscala fa sortir tothom i resta sola en escena. Compadeix el trist destí de Sophie en mans del desagradable baró, que li recorda que ella també fou lliurada a un matrimoni no volgut quan era quasi una nena.

Aquests records l’omplen de malenconia i li fan pensar en l’ineluctable pas del temps, tema central de Der Rosenkavalier.

 Sentim la famosa cançò del tenor italià  “Di rigori armato il seno” amb la veu irresistible d’un jove Josep Carreras, en la gravació feta per Edo de Waart i la Rotterdam Philharmonic Orchestra.

Entra el jove i apassionat Octavian, vestit ja d’home, que se sorprèn i se sent incòmode per la tristesa de La Mariscala. Aquesta li diu que avui o demà l’abandonarà per una dona més bella i jove. Octavian se’n va una mica vexat. La Mariscala, fa venir el criat i li dóna l’estoig amb la rosa d’argent perquè el porti a casa del comte Octavian.

Acte II

Als luxosos salons de la mansió dels Faninal se celebren les esposalles de l’única filla, Sophie, amb el baró Ochs, mentre s’espera l’arribada de l’emisari que portarà la rosa d’argent. Sophie, amb la seva majordoma, Marianne, resa al cel i evoca la figura de la mare morta. Les portes s’obren i apareix el jove Octavian portant la rosa. Els dos joves resten fascinats l’un per l’altre des del primer instant en què es troben les seves mirades.

Sentim “La presentació de la rosa” en una versió en concert interpretada per la Joyce DiDonato (Octavian) i la Diana Damrau (Sophie). 

L’entrada de Faninal i el baró Ochs ens porten a un món de personatges de farsa i provoquen la resistència espontània de Sophie i la indignació del jove Octavian. Faninal i Ochs surten per signar amb el notari el contracte matrimonial. Primer sota la mirada de Marianne, després sols, té lloc una bella escena d’amor entre els dos joves. Sophie demana amb desesperació a Octavian que l’ajudi a impedir per tots els mitjans aquest terrible casament. Els enamorats es confessen ja amb tota claredat els seus sentiments i decideixen restar junts per sempre.

La inesperada irrupció dels intrigants Valzacchi i Annina, ara al servei del baró, que separen amb força els joves abraçats, dóna un canvi radical a l’escena. Criden el baró de Lerchenau i aquest reacciona amb una actitud flegmàtica. Octavian, li comunica que la noia no pensa casar-se amb ell. L’actitud desdenyosa del baró quan Octavian el desafia a un duel, exaspera el jove, que desembeina la seva espasa i el fereix lleument en un braç.

Al mig de l’enrenou, Sophie li diu al seu pare que mai es casarà amb el baró i Faninal l’amenaça de tancar en un convent. Mentrestant Octavian contacta els serveis de Valzacchi i Annina per salvar a Sophie.

Ochs, que és assistit per un metge que han fet cridar, es calma davant el bon vi que li ofereixen i recupera definitivament el seu bon humor quan se li acosta Annina amb una carta de la suposada Mariandel que li concedeix una cita per l’endemà a la nit. Lluny d’endevinar la burla que se li prepara, s’entusiasma davant la possibilitat de posseir la cambrera de la Mariscala.

Acte III

En una cambra d’un hostal d’aspecte dubtós, l’hostaler fa els honors al baró d’Ochs, que ha llogat una cambra per poder sopar i passar una bona nit amb Mariandel. Quan aconsegueix treure de la cambra l’excés de criats i personatges inicials s’inicia la llarga escena de l’intent de la seducció de la cambrera. L’actitud de resistència de Mariandel queda palesa des del primer rebuig a beure. Malgrat tot, Ochs decideix passar a l’acció. Aleshores es desencadena el pla traçat per Octavian i l’habitació es transforma en una fantasmagòrica cambra del terror. Apareix Annina, vestida de dol, seguida de Valzacchi, amb l’hostaler i tres servents, que afirma que Ochs és el seu legítim marit i clama perquè li sigui retornat. Entren aleshores quatre nens que criden amb força «Papa! Papa! Papa!» mentre se li tiren al coll. La indignació d’Ochs va creixent, nega qualsevol lligam amb Annina, s’adona que Faninal ha estat avisat i es dirigeix a l’hostal, i demana a grans crits la presència de la policia.

La inicial satisfacció d’Ochs en veure que la policia ha acudit al seu socors canvia quan el cap de policia mostra una gran desconfiança envers ell i el sotmet a un sever interrogatori sobre la seva identitat i la de Mariandel-Octavian i el motiu de trobar-se sols en una cambra d’hostal. Ochs intenta salvar la situació afirmant que Mariandel és la seva promesa Sophie von Faninal, però la irrupció del ric burgès en escena li desfà la coartada. Ochs s’enfonsa, es contradiu i queda en ridícul davant un Faninal com més va més enrabiat i que crida la seva veritable filla. Sophie resta encantada amb la folla escena que contempla i fa explícit el trencament de les seves esposalles amb el baró d’Ochs, decisió que desespera Faninal, que es veu ridiculitzat davant tot Viena i cau mig desmaiat.

L’hostaler entra precipitadament i anuncia la princesa von Werdenberg, la Mariscala. El baró vol creure que la presència de La Mariscala té per finalitat salvar-lo, però la presència d’Octavian en la seva figura masculina i la irrupció de Sophie, amb el missatge solemne del seu pare declarant trencat el prometatge, palesen que el joc resta en mans de la noble dama. Octavian es mostra desolat i insegur davant la Mariscala, i quan el baró intenta salvar in extremis la història i afirma està disposat a oblidar-ho tot, ella li ordena amb severitat que faci un esforç per salvar la dignitat i desaparegui.

La Mariscala, Sophie i Octavian resten sols a escena. Sophie pren consciència de la relació entre la Mariscala i Octavian. Octavian se sent confús i culpable davant el seu antic amor, mentre la Mariscala, amb la seva lúcida consciència i també amb una sorda irritació, li ordena que segueixi el seu impuls i faci la cort a Sophie. La noia intenta fugir, però Octavian la detura amb una explícita declaració d’amor. La Mariscala assumeix el que ja havia previst molt abans i passa decididament a protegir Sophie. Octavian no sap com mostrar el seu agraïment i emoció.

La Mariscala se’n va a trobar Faninal, i els joves es confessen novament el seu amor. Surten la Mariscala i Faninal, que han pactat el futur dels joves, i surten finalment Sophie i Octavian. En l’escena buida apareix novament el petit criat de la Mariscala, que cerca el mocador que havia deixat caure Sophie, el troba i se l’emporta corrent.

Trio final amb Elisabeth Schwarzkopf, Sena Jurinac and Anneliese Rothenberger, dirigeix la Wiener Philharmoniker el mestre Karajan (1960)

————————————–

Libretto

http://www.kareol.es/obras/elcaballerodelarosa/caballero.htm

————————————–

Gravacions

Us deixo dues gravacions per els meus directors favorits en aquesta obra. La primera és LA VERSIÓ del Rosenkavalier gravada per EMI amb el Herbert von Karajan i el trio protagonista ideal format per LA MARISCALA d’Elisabeth Schwarzkopf, l’Octavian de Christa Ludwig i la Sophie de Teresa Stich-Randall, juntament amb la Philharmonia. I en segon lloc una versió en directe des de l’Òpera Estatal de Baviera a Munich amb la extraordinària direcció del mestre Carlos Kleiber, amb un repartiment molt sòlid encapçalat pel trio G.Jones-Fassbaender-Popp

Richard Strauss-Der Rosenkavalier (CD01, CD02, CD03)

Marschallin – E. Schwarzkopf

Baron Ochs – Otto Edelmann

Octavian – C. Ludwig

Faninal – Eberhard Wächter

Sopie – Teresa Stich-Randall

Marianne – Ljuba Welitsch

Valzacchi – Paul Kuen

Annina – Kerstin Meyer

Singer – Nicolai Gedda

Philharmonia Orchestra-Herbert von Karajan

 

Richard Strauss-Der Rosenkavalier (01, 02, 03, 04, 05, 06, 07 i 08)

Munich , Nationaltheater

15 July , 1977 l Live Recordings

Marschallin : Gwyneth Jones

Baron Ochs : Karl Ridderbusch

Octavian : Brigitte Fassbaender

Faninal : Benno Kusche

Sopie : Lucia Popp

Marianne : Anneliese Waas

Valzacchi : David Thaw

Annina : Gudrun Wewezow

Police Officer : Albrecht Peter

Majordomo of Marschallin : Georg Paskuda

Majordomo of Faninal : Franz Wilbrink

Attorney : Hans Wilbrink

Landlord : Lorenz Fehenberger

Singer : Gerhard Unger

Flutist : Kirst Rix Forsman

Three noble Orphans : Jana Schmid-Hutova , Ruth Folkert , Helena Jungwirth

Bavarian State Orchestra & Chorus-Carlos Kleiber

15-07-1977

————————————–

FITXA ARTÍSTICA

Titol-Der Rosenkavalier

Direcció d escena-Uwe Eric Laufenberg

Escenografia-Christoph Schubiger

Vestuari-Jessica Karge

Il·luminació-Jan Seeger

Producció: Semperoper Sächsische / Staatsoper Dresden

Dates: 10, 13, 16, 19, 22, 25 i 28 de maig de 2010

Direcció musical- Michael Boder

Feldmarschallin- Martina Serafin

Ochs- Peter Rose / Bjarni Thor Kristinsson

Octavian– Sophie Koch

Faninal-Franz Grundheber

Sophie-Ofèlia Sala

Leitmetzerin-Amanda Mace

Valzacchi-Francisco Vas

Annina-Julia Juon

Sänger-Josep Bros Josep / Alessandro Liberatore

Natalie Dessay canta Strauss

18 febrer 2010

El disc que us presento és un dels millors recitals que jo he sentit mai, una autèntica joia.

Gravat per Virgin al 2004 suposava un exercici per a la Dessay en explorar quelcom més en el repertori straussià, incloent-hi fragments de la Zerbinetta (el duo amb el compositor, que és la recentment celebrada Charlotte del Werther parisí amb el Kaufmann, la Sophie Koch; i la seva impressionant versió del “Grossmächtige Prinzassin” que no pot cantar-se ni interpretar-se millor (sembla que parli)), de l’Arabella (el duo Arabella/Zdenka del primer acte amb l’Arabella de l’especialista en aquest compositor Felicity Lott, ja una mica madureta però donant tota una lliçó d’elegància i gust), i de Der Rosenkavalier (l’escena de la presentació de la rosa i el duo i trio finals, amb una insuperable Angelika Kirchschlager com a Octavian i la Lott en un paper marca de la casa com la Mariscala). Com a Director i Faninal reapareix el veterà Thomas Allen, sempre eficaç.

Escoltem el dúo de l’Ariadna auf Naxos.

A part d’aquestes escenes operístiques, ens regala 4 lieder de l’Op.68 (els Bertrano Lieder), entre ells el nº.5, titulat “Amor”, d’aquí el títol del recital. En tots està especialment variada intentant i aconseguint transmetre el missatge dels versos, però és sobretot en “Amor” on aconsegueix una interpretació plena de matisos i accents. Una autèntica delícia.

Escoltem el lied “Amor” en la veu de la Natalie Dessay uns quants anys abans (1966), en un recital a Viena  

L’acompanyament és de luxe amb una fabulosa orquestra de la Royal Opera House de la que Pappano extreu uns sons elegants i nítids.

La gran implicació i excel·lents actuacions de director i cantants aconsegueixen que aquests fragments ens semblin extrets directament del teatre, i quan s’acaben un es pregunta com pot ser que no hagin gravat tota l’obra. Repeteixo, una joia.

AMOR-RICHARD STRAUSS (CD, password: somerapidsharelinks.blogspot.com)
Aries i escenes d’Ariadne auf Naxos, Arabella, Der Rosenkavalier; Brentano Lieder Op. 68
01. Ariadne auf Naxos, Op. 60: Grossmächtige Prinzessin
02. Ariadne auf Naxos, Op. 60: Kindskopf!
03. Ariadne auf Naxos, Op. 60: An Ihre Plätze, meine Damen und Herren!
04. Lieder (6), Op. 68: no 2, Ich wollt’ ein Sträusslein binden
05. Lieder (6), Op. 68: no 3, Säusle, liebe Myrthe
06. Lieder (6), Op. 68: no 4, Als mir dein Lied erklang
07. Lieder (6), Op. 68: no 5, Amor
08. Arabella, Op. 79: Ich danke, Fräulein
09. Der Rosenkavalier, Op. 59: Mir ist…”Rose Presentation”
10. Der Rosenkavalier, Op. 59: Marie Theres’…Hab’ mir’s gelobt
11. Der Rosenkavalier, Op. 59: Ist ein Traum
Natalie Dessay, Feicity Lott (soprano);
Angelika Kirchschlager, Sophie Koch (mezzo-soprano);
Thomas Allen (bariton)
Orchestra of the Royal Opera House, Covent Garden-Antonio Pappano

Damrau – COLORaturaS. No es oro todo lo que reluce

31 Desembre 2009

Con el nuevo disco de Diana Damrau me he llevado una decepción bastante considerable, y es que esperaba mucho más.

Se nos ha vendido a la soprano ligera (que no lírico-ligera) alemana como la nueva reina del repertorio de coloratura: la nueva Dessay o la nueva Gruberova, pero me parece que no es por ese camino donde la cantante deba guiar sus pasos.

Lo cierto es que de las once pistas del disco sólo en el Großmächtige Prinzessin… está sobresaliente, con el único pero de que los sobreagudos empiezan a sonar gritados, comparados por ejemplo con la Zerbinetta de Londres que os deje hace unos cuantos posts.

En el repertorio italiano su dicción es macarrónica, con errrres muy germánicas y con una pronunciación muy poco dulce (Caro nome) o sin ninguna gracia (las dos escenas del Ballo). Recuerda mucho a Gruberova en el Donizetti (para mal, porque adolece del mismo estilo tirando a lo ñoño y abusando de ciertos portamentos y ataques a notas excesivamente fijos) y, aunque extremadamente correcta en la Ofelia sabe a poco comparada con la variedad expresiva que la Dessay ha dejado en la misma página.

Sin comentarios para su anacrónica Rossina, y simplemente correcta en el resto de páginas.

Después de sus excelentes recitales anteriores, dedicados a compositores del periodo clásico y Mozart, parece ser que Damrau debería pensárselo bien antes de dar el salto definitivo al gran repertorio romántico y belcantista.

Estaremos vigilando.

Diana Damrau – COLORaturaS (CD. PASSWORD: elhenry.MusicIsTheKey)

1. Roméo et Juliette: Je Veux Vivre

2. Rigoletto: Gualtier Malde…Caro nome

3. Ariadne auf Naxos, Zerbinetta: Großmächtige Prinzessin…

4. Il Barbiere di Siviglia: Una Voce Poco fa

5. The Rakes Progress: Silently night…I go to him

6. Gianni Schicchi; O mio Babbino Caro

7. Un Ballo in Maschera: Volta la terrea

8. Un Ballo in Maschera: Saper Vorreste

9. Linda di Chamounix: O luce di quest amina

10. Hamlet: A vos jeux, mes amis…

11. Candide: Glitter and be Gay

Münchner Rundfunkorchester-Dan Ettinger

Schwanewilms canta Ariadne auf Naxos

3 Novembre 2009

rohariadne3

Anne Schwanewilms (caray con el apellido) es, sobre el papel, la estrella más destacada de la producción del Król Roger que ya se ha estrenado en el Liceu.

Esta soprano alemana de 42 años está haciendo una brillante carrera por todos los teatros del mundo, sobre todo con sus encarnaciones de papeles de soprano lírica de Richard Strauss, es decir: La Mariscala de Der Rosenkavalier, Arabella, Ariadna y Chrysothemis (Elektra), y con toda la razón del mundo ya que posee una voz de lírica ancha de cremosa sonoridad, con un agudo brillante y potente que sabe plegar para emitir esos maravillosas notas flotadas de las grandes escenas straussianas. Además es una intérprete muy musical y una cantante estilista de gran gusto.

Os la presento en esta grabación de la Ariadna auf Naxos del Covent Garden del año 2004, donde está acompañada de la Zerbinetta de la soprano Diana Damrau, el compositor de Susan Graham y el Baco de Richard Margison, todos bajo la dirección experta de Sir Colin Davis.

Anne Schwanewilms llegó a esta producción después de la gran polémica que suscitó el “despido” de Deborah Voigt por parte del director escénico Christof Loy que la consideró no adecuada al papel por estar gorda. Loy argumentó que una cantante con el físico de la Voigt no podía dar verosimilitud a su idea del personaje, que se ha de arrastrar, mover constantemente por el escenario y llevar un ligero y vaporoso vestido negro, entre otras cosas. La polémica traspaso fronteras e incluso llegó a nuestros telediarios (¡se ve que estas cosas son los únicos aspectos noticiables de las producciones operísticas!). Teniendo en cuenta que el personaje en la primera parte es una parodia de una Prima Donna, uno se imagina el punto gracioso de que la interprete una soprano gorda tal y como marcan los estereotipos, pero no hay quien entienda a los directores de escena actuales, la mayoría más divos ya que los propios cantantes.

La Schwanewilms está estupenda, dejando claros todos los aspectos que antes he mencionado de su voz. Para que lo comprobéis os dejo las frases de “Es gibt ein Reich” de las funciones del Teatro Real de Madrid de 2006, en la misma producción de Loy.

Anne Schwanewilms – Ariadne auf Naxos – Es gibt ein Reich – Madrid, 2006-Lopez Cobos

La otra gran triunfadora de la función es la sensacional Zerbinetta de la también soprano alemana Diana Damrau. Su Zerbinetta se puede colocar al lado de las más grandes, sin ningún tipo de dudas, por gracejo, facilidad, perfección técnica y recursos vocales, jugando en la misma división que la de Edita Gruberova o la de Natalie Dessay. Aquí os dejo un link para que escuchéis su gran escena “Großmächtige Prinzessin” en su debut absoluto en el Met en 2005.

 

Diana Damrau – Gran escena de Zerbinetta – MET, 2005 – Kirill Petrenko – Partes 1&2

rohariadne1

Susan Graham, una mezzo muy valorada en Estados Unidos y Reino Unido, canta un Compositor un poco desapasionado, con voz correcta pero tampoco to die for. Mientras que Richard Margison (este es también un cantante muy voluminoso pero a Loy no le importó) defiende con solidez el complicadísimo papel de Baco, que ya es muchísimo. El resto de papeles pequeños están todos admirablemente defendidos.

Sir Colin Davis firma una lectura tan refinada como intensamente teatral con una Orquesta de la Royal Opera House en forma. La grabación es in house con un sonido más que bueno, eso sí se escuchan más de una tos (parece ser que la tisis se extiende por todos los teatros de ópera, no es solo patrimonio nacional) y muchas risas, sobretodo en la primera parte.

Richard Strauss – Ariadne auf Naxos (Partes 1, 2 y 3)

Anne Schwanewilms (Ariadna). 

Diana Damrau (Zerbinetta).

Susan Graham (Compositor).

Richard Margison (Baco).

Chritopher Lemmings (Scaramuccio).

Jeremy White (Trufaldino).

Grant Doyle (Arlequin).

Orchestra of The Royal Opera House -Dir.: Colin Davis

Londres, 2004