Archive for the 'Tancredi' Category

El Tancredi de René Jacobs

5 Juny 2012

Ja sabeu, els que visiteu amb assiduïtat el bloc, que el director Belga és un dels músics que més m’interessen perquè les seves propostes sempre són, des del meu punt de vista, enriquidores i fora de la convencionalitat (que moltes vegades esdevé en mediocritat).Aquí ens presenta un Rossini primerenc, el Tancredi.

L’obra es va estrenar al 1813 al teatre de La Fenice i l’obra va contribuir de manera decisiva per confirmar la posició de Rossini com principal compositor d’òpera a Italia (amb només vint-i-un anys). El llibret es basa en l’obra de Voltaire, i l’argument es centra en les rivalitats familiars existents a la Sicília del segle XI. Per l’estrena, Rossini i el seu llibretista, Gaetano Rossi, van canviar el final tràgic per un lieto fine, que posteriorment va ser modificat per restaurar l’argument original a l’estrena de l’obra a Ferrara.

Argirio, senyor de Siracusa, es proposa casar la seva filla Amenaide amb l’enemic de la família, Orbrazzano, amb la finalitat de segellar una aliança. Tancredi, l’amant exiliat de la noia torna alertat per la noia disfressat, però Orbrazzano intercepta la carta i acusa a Amenaide de comunicar-se amb Solamir, cap dels serraïns. Es condemnada a mort, però Tancredi accepta ser el seu paladí, guanya el duel contra Orbrazzano i capitaneja l’exèrcit contra els serraïns. Un moribund Solamir confirma que Amenaide és innocent, i tot termina bé.

Jacobs fa servir la versió revisada perla Rossini Fondationde Pesaro, és a dir, recupera el final feliç. L’enorme experiència del director en el repertori barroc i en Mozart es nota en la manera d’afrontar la partitura, sobretot en el tractament dels recitatius i el seu acompanyament. La riquesa de matisos és abrumadora, ple de fioritures orquestrals de categoria (per exemple l’ambientació oriental amb arabescs dels violoncels i les subtileses del pianoforte). A més, cuida en tot moment que els cantants donin les inflexions dramàtiques necessàries als recitatius, així com controla ferreament les variacions i ornamentacions en les àries, de manera que tot contribueixi a donar una homogeneïtat dramàtica al text i a l’acció. Que vol dir això: abstenir-se que estigui buscant la pirotecnia vacua i els sobreaguts (sotagreus) de traca i mocador.

La gravació és una versió en concert realitzada l’Acadèmia de Música Franz Liszt de Budapest a l’octubre de 2009, provinent d’una producció del Theater an der Wien, amb un nivell vocal notable.

Com a Argirio trobem al tenor Colin Lee: veu molt maqueta, de timbre molt claret que canta un Rossini molt mozartià. Li falta una mica d’empenta en el cant per a un personatge que té molts canvis d’ànim com l’Argirio. Malgrat això és capaç de cantar amb un gust exquisit i cuidant el fraseig en les parts més elegiaques. En la part menys positiva cal dir que presenta certa tendència a blanquejar la veu quan apiana i l’agut és suficient però una mica al límit.

En el següent vídeo el podeu sentir cantant “Ah! Segnar in vano io tento” del segon acte.

L’Amenaide de la Kurzak és un regal per les orelles. Té la soprano polaca una veu de timbre immaculat, amb amplitud i calidesa al centre i un a bona tècnica (leáse agilitat). Aguts una mica fixos però ben emesos (amb certa precaució a l’atac). En les àries brilla amb llum pròpia en les parts més llanguides, on la qualitat tímbrica i la bona línia de cant s’imposen. El seu rendiment millora encara més en les parts a duo, on recoltzada sobre el magisteri expressiu de la Genaux, posa més carn a la graella.

Sentim a la Kurzak en “Come dolce all’alma mia” l’ària de sortida de l’Amenaide.

La part del Tancredi recau en la mezzo d’Alaska Vivica Genaux. La Genaux és un Tancredi que per a molts pot resultar, com a mínim, polèmic. No és la cantant una contralt, vocalitat necessària pel paper, i molts poden no perdonar-li la manca del color adequat a la seva veu, i fins i tot, una manca de contundència en la vocalitat, més encara si un està acostumat al Super-Tancredi de la Horne o a un autèntic timbre de contralt com el dela Podles. Sisom capaços de superar això l’únic que es pot dir és quela Genaux fa un Tancredi de manual, és difícil trobar-li una falta, amb una veu força homogènia i segura en tota la seva extensió, fins i tot en els greus. Potser no té un volum esclatant com la Horne o uns greus infartants com la Podles, ni apabulla amb una pirotècnia vertiginosa, però el seu cant és acurat, la interpretació dramàtica acurada i tècnicament irreprotxable en les agilitats. La seva veu empasta molt bé amb la de la Kurzak i, a l’igual que la soprano, en els duets és on encara brilla amb més claredat.

A continuació us deixo la sortida de Tancredi “Di tanti palpiti” i el duo amb Amenaide i Tancredi del segon acte.

La resta del repartiment és adequat, amb una ben defensada Isaura (amb la seva ària de sorbet del segon acte) per la mezzo Liora Grodnikaite, mentre que l’Obrazzano de Konstantin Wolff queda una mica deslluït per una veu opaca i de poca presència.

L’acompanyament orquestral és luxós i virtuós, amb una Orchestre des Champs-Élysées que sona brillant i sofisticada, a vegades amb un toc barroquitzant (bastant típic de Jacobs).

Gioachino Rossini-Tancredi-(part 01, part02)

Tancredi – Vivica Genaux

Argirio – Colin Lee

Amenaide – Aleksandra Kurzak

Obrazzano – Konstantin Wolff

Isaura – Liora Grodnikaite

Roggiero – Ruby Hughes

Arnold Schönberg Chor

Orchestre des Champs-Élysées

René Jacobs

Budapest, 26-10-2009.

Tancredi a Washington (Descobrint a Sarah Coburn)

22 gener 2010

Quan vam parlar de La Cenerentola al Met de la temporada passada amb la Garanca vaig descubrir al ternor Lawrence Brownlee, que em va fer una magnífica impressió i del que us vaig dir que buscaria més actuacions seves. Així ho vaig fer i entre les que vaig trobar destaquen un Barbiere al Met amb la DiDonato de la temporada 2006-2007 i un Tancredi a Washington al 2006. I precisament d’aquest últim és el que vull comentar-vos avui. 

La raó principal d’això, a part de perquè és una versió molt notable per la qualitat dels tres protagonistes principals, és pel descobriment de la soprano Sarah Coburn – que fa d’Amenaide – l’actuació de la qual m’ha deixat completament impressionat. 

El Tancredi és una obra magnífica que marca l’inici de la consagració del geni de Pesaro, quan apenes havia passat els 20 anys. L’obra, amb llibret de Gaetano Rossi basat en l’obra Tancrède de Voltaire, es va estrena a La Fenice de Venècia el 6 de febrer de 1813 i es pensa que la va composar en menys d’un mes, ja que a al gener havia estrenat Il Signor Bruschino

Formalment amb el Tancredi Rossini va assentar les bases del seu propi estil de fer òpera o, el que és el mateix, del belcanto. En el Tancredi es comença a abandonar el recitatiu secco per recitatius acompanyats molt més expressius i rics, també les àries passen a ser vehicles d’expressió musical més naturals i profunds, on es requereix un domini absolut de la vocalització, ja que aquesta deixa de ser pur joc d’artifici sinó un element fonamental per l’expressió, eliminant qualsevol possibilitat d’abús de coloratures i cadències improvisades com a vehicle de lluïment del divo/a.

De fet, la culminació d’aquest estil rossinià la trobem una dècada i vint-i-quatre òperes més tard en la Semiramide (1823), estrenada al mateix teatre amb llibret del mateix Gaetano Rossi i també basada en una obra de Voltaire (Sémiramis), obra que podriem considerar com un Tancredi in exelsis.

Passem a la funció.

La funció que us presento es va donar a l’abril de 2006 a la Washington Opera Center, i contava com a principals protagonistes al Tancredi de Stephanie Blythe, l’Amenaide de la Sarah Coburn i l’Argirio de Lawrence Brownlee.

Comencen per la Stephanie Blythe. En primer lloc hem de dir que ens trobem davant una veu important amb un timbre que recorda molt, però molt, al de la Marilyn Horne. I no només en el timbre, sinó també en al forma de cantar. S’ha de dir però, que la Blythe, malgrat tenir una bona tècnica i agilitats, no té la precisió mecànica que tenia la seva il·lustre compatriota, amb menys nitidesa al executar els passatges més exigents. Al mateix temps el greu, que sí que està ben controlat, no té aquella rotunditat del de la Horne (de vegades massa exagerat i tot en els recolzaments de pit). 

El seu Tancredi està molt ben cantat, deixant el llistó molt alt en totes les seves intervencions principals – dues àries, dos duos amb Amenaide i un duo amb Argirio – sent un Tancredi més guerrer que amant. Potser, com a únic inconvenient, en desconcerta molt la gran semblança amb la veu de la Horne, que fa que l’estigui comparant constantment, i clar, per molt bé que ho faci sempre surt perdent. 

Escoltem-la en la celebèrrima entrada del personatge al primer acte “Di tanti palpiti”.                                    

I ara en el duo amb Argirio al segon acte. 

L’Amenaide de la Sarah Coburn ha estat tota una revelació.

La Sarah Coburn és una soprano lírica amb una veu de bonic color, força penetrant, amb una bona tècnica per les agilitats i amb un registre agut brillant. El seu cant és acuradíssim i molt comunicatiu, amb un estil irreprotxable i molt bon gust. A part d’això té una presència escènica força atractiva (va ser aspirant a Miss Oklahoma), i per si això fos poca cosa és filla d’un senador.

Però no parlem més i sentim-la en la seva primera ària.

 

Realment impacta la qualitat d’aquesta jove cantant que de moment només s’ha prodigat pels teatres nordamericans (des del 2001), havent actuat en els principals teatres americans com el Met (The last emperor), Florida, Washington (Tancredi, I Puritani), LA Opera (Tamerlano amb Domingo, Barbiere, Der Fledermaus), Chicago, Cincinatti, Seattle,…. amb un repertori que inclou Linda di Chamonix, Lucia di Lammermoor, I Cappuletti, Lakme, Carmina Burana,…..Els seus compromisos la portaran aquest inici del 2010 a cantar Il Barbiere a Florida i Rigoletto a la Welsh National Opera.

Sentim-la ara en el primer duet amb Tancredi.

Ara la sentim en la cavatina del segon acte, on jo crec que està sublim.

 

Per últim en la seva última aria “Giusto Dio che umile adoro”

 El tercer en discòrdia és l’excel·lent tenor rossinià Lawrence Brownlee. Fent el paper d’Argirio, pare d’Amenaide, s’aprecien totes les virtuts que van remarcar quan parlaven del seu Ramiro: veu corpòria, amb un centre ample i agut fàcil i espectacular, fraseig de bona escola i perfectes agilitats. L’únic inconvenient que hi trobo és una certa emissió caprina (vibrat molt ràpid) en certes notes del pas, que desvirtuen una mica la seva excel·lent feina.

Sentim-lo en la seva gran ària del segon acte.

La resta de personatges no tenen quasi presència, excepte Isaura que té una mena d’aria di sorbetto en el segon acte, que defensa Linda Maguire amb força dignitat. L’Orbazzano de David Langan no arriba al nivell dessitjat i correcta el Roggiero de Lisa Eden.

Bon treball el d’Antony Walker al front de l’eficient companyia de la Washington Concert Opera on opta pel final feliç original de l’estrena a Venècia, no pel tràgic (més fidel a Vodelaire) de Ferrara.

La gravació feta in house té una qualitat força aceptable, i recull de primera mà una nit d’exit total pels tres protagonistes. Intenteu escoltar-la, val molt la pena.

G. Rossini – TANCREDI (CD01, CD02)

Tancredi – Stephanie Blythe

Argirio – Lawrence Brownlee

Amenaide – Sarah Coburn

Isaura – Linda Maguire

Roggiero – Lisa Eden

Orbazzano – David Langan

Washington Concert Opera – Antony Walker

2 d’abril de 2006