Archive for the 'Tchaikovsky' Category

Bombons russos amb la Podles

20 Novembre 2011

Aquests recital gravat al ja molt llunyà 1994 és una meravella.

Poca cosa es pot dir més. La gran contralt estava en plenitud de facultats vocals, si a això sumem la seva extraordinària musicalitat i el seu instint dramàtic per a donar la inflexió justa a cada frase del seu cant, resulten un catàleg d’exquisideses extasiant. El color tant especial d’una veu autèntica de contralt, encara fan més seductores aquestes magnífiques versions.

Sentim unes quantes d’aquestes cançons.

La melancòlica i trista “Belle comme le jour” de Rachmaninov, on l’emoció es trasllada a la naturalesa del mar.

Les cançons per nens de Mussorgsky estaven dedicades als fills del seu gran amic Stassov. Són cançons que intenten reflexar l’estil popular de les cançons infantils. En “Dada” el ritme del piano imita el galop i el pas dels cavalls.

Les melodies de Tchaikovsky són les més romàntiques, des del punt de vista estil·listic, de totes les del disc. Impregnades del inspiradíssim melodisme del compositor, la paraula té un major protagonisme que les més orgàniques de Mussorgsky. En “Si le jour brille” trobem una cançó dedicada a l’Amor (sí, amb majúscules) com a motor de totes les emocions humanes.

Per últim, les famoses Cançons i danses de la mort de Mussorgsky amb textos de Koutousov que es mouen entre el somni i el deliri. Us deixo la famosa “Mariscal de camp”.

Ewa Podles-Mélodies russes (CD)

01. Rachmaninov – Matin (Morning)

02. Rachmaninov – Ne Me Regrette Pas

03. Rachmaninov – Je T’attends

04. Rachmaninov – Dans La Nuit Mysterieuse

05. Rachmaninov – Belle Comme Le Jour

06. Rachmaninov – Christ Est Resuscite

07. Rachmaninov – Le Eaux Du Printemps

08. Mussorgsky-Nursery Songs – Oh Raconte Nanouchka

09. Mussorgsky-Nursery Songs – Au Coin

10. Mussorgsky-Nursery Songs – Le Hanneton

11. Mussorgsky-Nursery Songs – Berceuse De La Poupee

12. Mussorgsky-Nursery Songs – La Priere Du Soir

13. Mussorgsky-Nursery Songs – Sur Le Dada

14. Mussorgsky-Nursery Songs – Le Chat ‘Matelot’

15. Tchaikovsky-Melodies op47 – La Maumariée

16. Tchaikovsky-Melodies op47 – Sans Opus

17. Tchaikovsky-Melodies op47 – Si Je I Avais Su

18. Tchaikovsky-Melodies op47 – Si Le Jour Brille

19. Mussorgsky-Songs & Dances of Death – Lullaby

20. Mussorgsky-Songs & Dances of Death – Serenade

21. Mussorgsky-Songs & Dances of Death – Trepak

22. Mussorgsky-Songs & Dances of Death – The Field Marshal

Graham Johnson, piano

El Pas de deux de “El Trencanous”

9 febrer 2011

Amb l’excusa de que sentiu aquest meravellós Andante Maestoso del Pas de deux final del Trencanous de Tchaikovsky, us parlaré una mica d’un dels ballets més emblemàtics de tot el repertori.

Moscow Symphony Orchestra – Arthur Arnold-The Hague, The Netherlands

Ningú pot dubtar de que aquesta música és realment colpidora, amb una melodia senzilla però encisadora (basada en un moto en escala descendent), una orquestració riquíssima i un pols dramàtic colpidor amb aquells clímaxs tan típics del compositor rus, aquell us dels metalls tan poderós i efectista, i aquella rauxa romàntica que és capaç d’eriçar-nos el vell. És tot un hit, com ho són els altres 8 temes que formen la suite, i que us deixo a continuació en vídeo, els set primers interpretats per la Nova Filharmònica de Colonia amb la direcció de Volker Hartung, i l’últim, el Vals de les Flors per la Filharmònica de Osaka dirigida per l’anyorat Eiji Oue.

I. Miniature Overture

II. Danses caractéristiques

a. Marche

b. Dance of the Sugar-Plum Fairy

c. Russian Dance (Trepak)

d. Arabian Dance

e. Chinese Dance

f. Reed-Flutes

III. Waltz of the Flowers

I això és el que té de magnífic el Trancanous, la seva música està farcida de moments musicals excel·lents, una delícia de prop de 90 minuts sense interrupció. Però, qui podria conformar-se amb només la suite quan l’obra és una de les inspiracions més perfectes de Tchaikovsky?

L’argument del ballet és totalment infantil, basat en el compte de l’E.T.A. Hoffmann El trencanopus i el rei ratolí, en el que l’heroïna, Clara, es troba al mig de la batalla nocturna entre els dolents ratolins i l’exèrcit de joguines del Trencanous. Victoriós i transformat en un príncep encantador, el Trencanous porta a la seva rescatadora fins al regne de les llaminadures.

La partitura completa sorprendrà a qui només coneguin la suite: començant per l’inexperat dramatisme quan comença la màgia a l’acte I, on Tchaikovsky fa un ús molt imaginatiu de les escales ascendents, i que contrastaran amb les escales descendents del ja escoltat Pas de deux del final, per a mi el millor moment de l’obra i no inclòs a la suite.

La versió que vull compartir amb vosaltres és bastant heavy metal comparada amb les més famoses de la discografia (Ozawa, Gergiev, Dorati,…). Es tracta d’una gravació de l’any 1988 de la casa Melodia amb l’Orquestra de la URSS dirigida pel mític Evgeny Svetlanov, on el mestre rus no fa ni una concessió a l’ensucrament o a la autocomplaença melòdica, al contrari manté una tensió molt operística. A part d’això, fa que l’orquestra soni a plena potència quan toca, amb aquell so característic rus que comença amb una corda homogènia al màxim i un metall exultantment àcid i poderós.

Abans d’acabar no em pur resistir a deixar-vos una altra vegada un vídeo del Pas de deux, però aquesta vegada com s’ha de veure en realitat: ballat. Són els mítics Rudolv Nureyev i la gran (en art) Merle Park.

Disfruteu-la.

(Cd1, Cd2)

Preparant La Dama de Piques

14 Juny 2010

El pròxim dissabte dia 19 comencen les funcions de la Pikovaia Dama (La dama de piques) al Liceu. És curiós que no hagin passat més de set temporades per a que es torni a reposar al teatre, després de les funcions de la temporada 2002-2003 que es van muntar per a que es pogués lluir el Plàcido Domingo (autèntic reimpulsor del títol en la última dècada) cosa que al final no va passar perquè va cancel·lar per causa d’una bronquitis, i és que comparada amb altres obres més conegudes del repertori La dama de piques s’ha programat quatre vegades en el Liceu en els últims 30 anys, més que per exemple títols com Andrea Chenier, La Favorita, Faust, La forza del destino, Un ballo in maschera, Il barbiere de Siviglia, La Cenerentola, Don Pasquale, Falstaff, Ievgueni Onieguin, Meistersinger, Rigoletto…, o tantes com Madamma Butterfly, Le nozze di Figaro, Otello, Parsifal o Turandot.

La primera d’elles va ser la temporada 1980-1981, amb la companyia del Kirov de visita, la segona al 1991-1992 (amb producció del propi Liceu, la mateixa que es veurà ara i que es va veure al 2003) en el primer moment de l’esclat internacional del títol (gràcies al protagonisme de la Freni i Atlantov en disc i a l’Òpera de Vienna), i les del 2003 amb el títol ja consolidat al repertori dels teatres gràcies a que el 1999 el Plácido va decidir apostar fort pel paper protagonista.

Durant aquesta dècada La dama de piques s’ha mantingut present en les temporades de tots els grans teatres, i el Liceu fa una bona aposta al reposar-la, ja que s’aprofita una producció pròpia força solvent (i per tant barata) i se’ns promet un repartiment la mar d’interessant, encapçalat pel tenor dramàtic canadenc Ben Heppner.

I és que La dama de piques és una òpera de tenor. El Hermann, que és el protagonista, és un paperàs per un tenor dramàtic, on el cant és intensíssim i continuat, ja que està present en totes les escenes, i fins i tot es parla que és una mena d’Otello de l’òpera rusa.

Però bé, parlem de l’obra, i en primer lloc fem una ullada al que recull la pàgina web del Liceu:

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Sintesis_argumental/Pikovaia_Dama_cat.pdf

“Òpera en tres actes.

Llibret de Modest Txaikovski basat en l’obra de Puixkin (1833). Música de Piotr Ílitx Txaikovski. Estrenada el 7 de desembre de 1890 al Teatre Mariinski de Sant Petersburg. Estrenada al Gran Teatre del Liceu l’1 de desembre de 1922.

Pikovaia Dama (La dama de piques) de Piotr I. Txaikovski, composta per encàrrec dels Teatres Imperials Russos i estrenada al Teatre Mariinski de Sant Petersburg el 1890 amb un èxit extraordinari, forma part del gran patrimoni operístic rus elaborat a partir d’una obra de Puixkin, en aquest cas amb llibret de Modest Txaikovski, germà i estret col·laborador del compositor. Però l’obra s’aparta de la font original per adaptar-se als models de la grand opéra francesa del moment: trasllada l’acció al segle XVIII, sota el regnat de Caterina la Gran, inclou escenes de la vida de la ciutat i de la cort imperial i, sobretot, fa molt més complexa la figura del protagonista, Hermann –en Puixkin un alemany cínic i lineal–, que converteix en un personatge molt influït per altres figures de la literatura russa, especialment Dostoievski.

La brillant partitura, que incorpora interessants referències a la música del segle XVIII i també a la música popular i religiosa russes, serveix la tragèdia amb una gran eficàcia.”

Com sempre no és molta informació però sí un bon apunt.

Efectivament l’obra es basa en un comte de Pushkin que es centra en el motiu del jugador. Per a l’escriptor la figura del protagonista, Hermann, no és la de l’home dominat per la passió de guanyar o perdre una partida darrere l’altra, sinó la de qui creu poder posseir el secret que li asseguri vèncer en el joc i canviar així el seu destí. Aquest desig l’arrossegarà a la tragèdia, a la seva pròpia autodestrucció. A partir del moment en que Hermann descobreix que la vella comtessa- la Dama de Piques- ha fet fortuna al joc gràcies al secret de tres cartes, viu només per descobrir-lo, cosa que el porta al crim i la follia: primer mata ala comtessa, que mor sense confessar el secret, després rebutja Lisa, la seva promesa, i, quan l’espectre de la morta li confia quines són les tres cartes (el tres, el set i l’as) que el faran guanyar, hi aposta tot el que té; però quan juga la darrera, no és l’as la que surt sinó la “dama de piques”, com una burla cruel que la comtessa l’adreça des de la ultratomba al seu assassí. Hermann enfolleix i és internat en un sanatori psiquiàtric.

L’òpera de Tchaikovsky, amb llibret del seu germà Modest, hagué d’atenuar la crudesa del text: trasllada l’acció de la Rússia contemporània al autor a l’època de Caterina la Gran, féu que tant Lisa com Hermann es suïcidessin- un final teatralment més efectista-, incorporà al relat escenes folklòriques i de l’alta societat russa, i acabà l’obra amb el perdó pòstum de l’estimada, que Hermann sent just abans de morir.

El resultat és una obra molt brillant, molt ben construïda i amb una riquesa musical marca de la casa Tchaikovsky (amb picades d’ull als seus músics favorits), que no distorsionen amb la varietat de sentiments encontrats que l’obra de Pushkin generen a l’espectador, sobretot vers Hermann, l’autèntic protagonista del drama.

————————-

ARGUMENT I LLIBRET

“Hermann, jove militar sense fortuna i obsedit per la passió del joc, s’ha enamorat de Lisa, néta d’una vella i poderosa dama moscovita, la comtessa.

Veiem la primera intervenció del tenor, on directament se’ns presenta Hermann com una persona obsessiva, dominat pels sentiments vers una dona desconeguda (Lisa) a la que estima en secret i a la que creu que no pot apropar-se sinó és millorant el se estatus. La interpretació corre a càrrec de Plácido Domingo en les funcions al Met de 1999, dirigides pel mestre Gergiev.

Aquesta, quan era Jove i bella, molt aficionada al joc, hauria conegut a París el comte de Saint-Germain, el famós alquimista, que li hauria lliurat el secret de les tres cartes –que li van permetre guanyar la seva gran fortuna– a canvi d’una nit d’amor; després, ella el revelà al seu marit i a un jove amant, però fou advertida en somnis que moriria quan un tercer home intentés arrencar-li el secret.

Aquesta història fascina Hermann, que sedueix Lisa, penetra a les habitacions de la comtessa i li exigeix amb tal violència el secret que la vella mor de por.

Veiem ara el final del primer acte, on es consuma la seducció de Hermann a Lisa, presentant-se de sobte al seu dormitori. El fragment inclou un aira de Lisa, l’arioso de Hermann i el duo final (amb una música arrebatadora). Els protagonistes són Plácido Domingo, Galina Gorchakova (Lisa) i Elisabeth Soderstrom (Comtessa).

Ara l’aria de Hermann pel gran Vladimir Atlantov (Viena, 1992), en una interpretació menys visceral que la del madrileny i molt més idiomàtica. La veu és magnífica i el seu cant exquisit. Dirigia Seiji Ozawa, i Lisa és la Mirella Freni.

El seu espectre li revela les tres cartes màgiques –el tres, el set i l’as– que li permetran guanyar.

Veiem aquesta inquietant escena amb el Plácido Domingo i l’Elisabeth Soderstrom

Placido Domingo and E. Soderstrom in Queen of Spades.

Lisa, desesperada pel comportament del seu amant, se suïcida.

Sentim la gran aira de Lisa per Mirella Freni. Vienna, 1992.

Hermann es precipita a apostar sobre les cartes secretes. Guanya amb les dues primeres i, embriagat amb aquesta victòria, canta el seu nihilisme: la vida és només un joc i la sola realitat és la mort. Enfrontat al príncep Ieletski, antic promès de Lisa, perd tots els diners guanyats quan la tercera carta, l’as, s’ha convertit a les seves mans en la dama de piques, contrafigura de la comtessa, l’espectre de la qual torna, com una burla, davant el jove desesperat, que es dispara un tret al cor.”

Ara podem escoltar i veure el final de l’òpera de la mà d’Atlantov i Domingo, en dos fragments successius.

I per acabar us deixo La Pastoral de la primera escena del segon acte, un Intermezzo titulat “La sinceritat de la pastora”, exemple de teatre dins del teatre, (una representació que es fa durant la gran festa al palau del governador). En aquest Intermezzo Tchaikovsky aprofita per fer un homenatge en tota regla al seu adorat Mozart. Canten Putilin, Polenzani, Borodina i Trifonova, dirigits per Gergiev.

Llibret:

Us deixo links on podreu trobar el llibret de l’obra en català i castellà.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/Obres/Temporada_2009_2010/Operes/dama_piques/Dama_llibret.pdf

http://www.kareol.es/obras/ladamadepicas/picas.htm

————————-

AUDICIONS

Com a audicions per anar preparant l’obra us adjunto les dues versions relacionades directament amb els fragments de vídeo anteriors.

La primera és la versió d’estudi gravada al començament dels 90s amb un cast estelar format per Atlantov, Freni, Hvorostovsky, Leiferkus i Forrester i dirigida per Seiji Ozawa, amb la seva excel·lent Boston Symphony. Versió orquestralment opulenta i cantada primorosomant.

En segon lloc una de les funcions del met de l’any 1999 amb Domingo, Gorchakova, Hvorostovsky, Putilin i Soderstrom, en una versió musicalment molt més electritzant gràcies a l’abassagadora direcció de Valery Gergiev.

P.I.Tchaikovsky – Pikovaia Dama (Cd01, Cd02, Cd03)

Lisa, Mirella Freni

Hermann, Vladimir Atlantov

Yeletsky, Dmitri Hvorostovsky

La comtessa, Maureen Forrester

Tomsky, Sergei Leiferkus

Boston Symphony Orchestra-Seiji Ozawa

P.I.Tchaikovsky – Pikovaia Dama (part01, part02, part03)

Lisa, Galina Gorchakova.

Hermann, Plácido Domingo.

La comtessa, Elisabeth Soderstrom.

Yeletski, Dimitri Hvorostovsky.

Tomsky, Nicolai Putilin.

Metropolitan Opera Orchestra and Chorus-Valery Gergiev (1999)

 ————————-

DADES DE LA PRODUCCIÓ

Direcció musical-Michael Boder

Direcció escena-Gilbert Deflo

Escenografia-William Orlandi

Vestuari-William Orlandi

Il·luminació-Albert Faura

Coreografia-Nadejda Loujine

Producció-Gran Teatre del Liceu

Funcions: 19, 22, 25 i 28 de juny; 1 i 4 de juliol

Repartiment

Hermann, Ben Heppner
Lisa, Emily Magee
Comte Tomsky, Lado Ataneli
Príncep Ieletsky, Ludovic Tézier
Polina, Elena Zaremba
La comtessa, Ewa Podles
Txaplitski, Mihail Vekua
Txekalinski, Francisco Vas
Maixa, Claudia Schneider
Narumov, Kurt Gysen
Surin, Alberto Feria
La governanta, Stefania Toczyska
Mestre de cerimònies, Jon Plazaola
Prilepa, Michelle Marie Cook

Lo último de la Netrebko

16 Abril 2010

El pasado 17 de agosto se reunían la soprano Anna Netrebko y el pianista Daniel Barenboim para ofrecer un recital de lied integramente dedicado a dos compositores rusos: Rimsky-Korsakov (1844-1908) y Tchaikovski (1840-1943), y DG, de la que la rusa es artista en exclusiva, no desaprovechó la oportunidad para grabarlo. El 30 de marzo se presentó el disco. Os dejo recortes de prensa.

——————————–

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/03/30/cultura/1269971506.html

“La química entre ambos salta a la vista. “Trabajar con él es delicioso, demasiado fácil, no puedo llamar a esto trabajar”, dice Ana Netrebko. “Soy su gran admirador”, reconoce Daniel Barenboim, “… ella sabe que tiene siempre abiertas las puertas de este teatro y de mi corazón”.

Los dos han aparecido con cara de resaca, en el edificio de Intendencia de la Staatsoper de Berlín, reconociendo que apenas habían dormido después del mágico concierto que dieron la noche anterior, en la Philharmonie, para presentar el disco titulado ‘In the Still of Night’, de Deutsche Gramophon, en el que la soprano rusa derrocha pasión y entrega y con el que el director admite haber redescubierto partituras de Rimsky-Korsakov, aletargadas desde su juventud.

Decidieron realizar la grabación después de un recital juntos en Salzburgo, el verano pasado, y Barenboim preparó un programa de Tchaikovsky al que Netrebko quiso añadir piezas de Nicolai Rimsky-Korsakov. Así se hizo y el proyecto rodó muy al gusto de Barenboim, sin ensayos y sin hablar demasiado: “solamente sentarme al piano, contemplarla y hacer música”.

Daniel Barenboim aconseja al público no prepararse mucho antes de acudir a un concierto o a una ópera, sino “sencillamente dejar que suceda, que la música se encargue de todo”.Y así es como surge la perfecta simbiosis entre sus expertas manos al piano y la sólida voz de Netrebko, de forma espontánea. “Ella lleva su instrumento dentro del cuerpo”, explica Barenboim, alagando la calidad de la diva.”

 

http://www.eluniversal.com.mx/notas/669515.html

“El pianista y director argentino-israelí Daniel Barenboim y la soprano rusa Anna Netrebko se entregan al “romance” ruso en el último trabajo musical de la pareja, el álbum “In the still of night”.

La producción de Deutsche Grammophon, que sale a la venta esta semana en España, revive el género del “romance” ruso, un estilo propio de música, tan delicado como potente, a través de composiciones de Nicolai Rimsky-Korsakov y de Piotr Tchaikovsky.

“Soy alérgico a la mediocridad, a la manera convencional de tocar a Tchaikovsky”, explicó Barenboim en la Staatsoper de Berlín a un reducido grupo de medios.

El pianista y la soprano han empleado en el álbum las mismas composiciones de un recital que el verano pasado ofrecieron en Salzburgo (Austria), por iniciativa de Barenboim.

“Soy un gran admirador de Anna, como millones de personas en todo el mundo y siempre quise hacer este recital con ella”, explicó el pianista.

Para Netrebko, una de las grandes damas de la ópera, fue “fácil” trabajar con el maestro. “La música, la energía y el entendimiento estaban ahí ya. No trabajamos. Hicimos música y disfrutamos muchísimo el proceso”, afirmó la diva.

El entusiasmo de Netrebko por dar a conocer la música de su país -como ya hizo con su anterior trabajo, “Russian álbum”- contagió anoche a la Filarmónica de Berlín, donde maestro y musa repasaron “In the still of night”.

La soprano necesitó poco más que su portentosa voz y las expertas manos de Barenboim al piano para deleitar a un público entregado con sus dosis exactas de dulzura y arrebato que la han convertido en la soprano del momento.

“Hay espectadores que querrían verme hacer siempre lo mismo. Les importan otras cosas aparte de la música. Pero yo no puedo”, afirmó la soprano, de 38 años.

Netrebko incorporó las piezas de Rimsky-Korsakov al repertorio de Tchaikovsky, a quien Barenboim quería dedicar el recital por entero.

“Anna me permitió descubrir a Rimsky-Korsakov y se lo agradezco”, apuntó el pianista, de 67 años, quien también es el director musical de la Staatsoper de Berlín.

Para Netrebko, “In the still of night” supone un regreso a su formación como cantante puesto que las composiciones del álbum eran parte del plan de estudios del conservatorio de San Petersburgo en el que estudió.

“Entonces era muy duro cantar esas piezas. Nadie podía. Sólo un adulto puede hacerlo. Todos teníamos que cantarlas y llegaba un momento en que ya no podías oirlas más. Ahora mi aproximación ha sido distinta. He tenido que borrar esos recuerdos de mi mente. Leer la partitura y cantar sencillo y claro, desde mi corazón”, apuntó.

Netrebko sostiene que tiene previsto volver a reunirse sobre el escenario con el tenor mexicano Rolando Villazón -con el que ha grabado varios discos-, quien hace una semana regresó a escena tras una pausa de casi un año debido a problemas en las cuerdas vocales.

La soprano elogió al tenor como alguien “extremadamente generoso” que “da todo” tanto a sus compañeros como al público y trabaja “hasta la extenuación”.

“Por eso le quieren y le recuerdan”, agregó y expresó su deseo de que haya superado ese bache y pueda seguir adelante “con su maravillosa carrera”.

“A veces los cantantes somos demasiado avariciosos y queremos hacerlo todo”, explicó, en alusión a los problemas que un exceso de esfuerzo en la voz puede acarrear. “Tarde o temprano nos puede acabar pasando a todos”, agregó.

Netrebko y Barenboim tienen nuevos proyectos, aún por concretar, que les llevarán a colaborar de nuevo en la Scala de Milán y en la Staatsoper de Berlín en los próximos años.

“Anna puede disponer de esta casa (la Staatsoper) y de mí para lo que ella considere”, bromeó Baremboin.

El recital entre Barenboim y Netrebko se enmarca en los conciertos especiales de Pascua que organiza tradicionalmente la Staatsoper y que este año incluyen un homenaje al director musical Pierre Boulez. “

——————————–

Por mi parte, solo puedo deciros que es un recital fabuloso.

No soy muy aficionado a recitales de lied/canciones, que normalmente suelen aburrirme, a no ser que sean ciclos o colecciones, ya que los liederistas suelen hacer mezclas no del todo homogéneas y recitales excesivamente largos, y pienso que las canciones han de darse en pequeñas dosis. Pero he de reconocer que este disco me ha tenido totalmente enganchado, principalmente por el gran trabajo de la soprano rusa.

La voz de la Netrebko es de una gran belleza: tiene cuerpo, terciopelo y volumen en el centro, y el agudo es brillante sin resultar metálico y ejecutado con absoluta seguridad. Posee además el don de la comunicatividad, envolviendo rápidamente al oyente, que irresistiblemente queda atrapado por una el encantamiento y el magnetismo de lo bello. Esto ya es sabido y notorio, lo que realmente hace especial el recital es la total compatibilidad y empatía de la cantante con el repertorio que interpreta. Y es que lo tiene impreso en el ADN.

Las páginas de Rimsky-Korsakov, con una esencia más eslava, más oriental, más exótica, poseen una riqueza melódica y a la vez una sencillez que las hacen tremendamente peligrosas para el cantante, que si no las afronta con total naturalidad y honestidad, puede caer en lo artificioso. En ellas Netrebko está sencillamente sublime. La voz corre con una naturalidad y una belleza que parece que no vaya a tener fin.

Aquí podéis escuchar la canción “Ne veter, veya s vïsotï”, que forma parte del disco, en versión orquestal con la Netrebko acompañada por la Prague Philarmonia.

En el Tchaikovsky, con piezas más occidentalizadas y más complejas en lo expresivo y en lo vocal, la soprano despliega la voz con innumerables matices y emisión segurísima en todos los registros. Su prestación es excelente, si bien empieza a mostrar algún signo de fatiga en las pàgina más agitadas, donde tendría que controlar las respiraciones, que realiza de forma excesivamente sonora.

Los bises, un Dvorak y la famosa Cacilie de R. Strauss, van en la misma línea, aunque se me antoja que el alemán de la rusa es tan o más macarrónico que su italiano.

Barenboim es un acompañante de lujo: sumiso a la soprano cuando esta está cantando, aprovecha cualquier, introducción, cadenza y transición para desplegar un pianismo de una sensibilidad asombrosa.

Os dejo la pieza “Den li tsarit”, extraída del recital.

 Disfrutarlo.

 

Anna Netrebko – In the still of night (CD)

01. Rimsky-Korsakov- Four Songs, Op.40- No.3 O chem v tishi nochey

02. Rimsky-Korsakov- Four Songs, Op.27- No.4 Prosti! Ne pomni dney naden’ya

03. Rimsky-Korsakov- Vesnoy, Op.43- No.2 Ne veter, veya s visoti

04. Rimsky-Korsakov- Vesnoy, Op.43- No.1 Zvonche zhavoronka pen’ye

05. Rimsky-Korsakov- Four Songs, Op.3- No.4 Na kholmakh Gruzii

06. Rimsky-Korsakov- Six Songs, Op.8- No.5 V tsarstvo rozi i vina

07. Rimsky-Korsakov- Four Songs, Op.26- No.4 Pesnya Zyuleyki

08. Rimsky-Korsakov- Four Songs, Op.2- No.2 Plenivshis’ rozoy, solovey

09. Rimsky-Korsakov- Four Songs, Op.42- No.3 Redeyet obklakov letuchaya gryada

10. Rimsky-Korsakov- Two Songs, Op.56- No.1 Nimfa

11. Rimsky-Korsakov- Two Songs, Op.56- No.2 Son v letnyuyu noch’

12. Tchaikovsky- Six Romances, Op.57- No.1 Skazhi, o chom v teni vetvey

13. Tchaikovsky- Zabit tak skoro (1870)

14. Tchaikovsky- Twelve Romances, Op.60- No.6 Nochy bezumniye

15. Tchaikovsky- Six Romances, Op.6- No.5 Otchevo

16. Tchaikovsky- Six Romances, Op.63- No.6 Serenada

17. Tchaikovsky- Six Romances, Op.16- No.1 Kolibel’naya pesnaya

18. Tchaikovsky- Seven Romances, Op.47- No.7 Ya li v pole da ne travushka bila

19. Tchaikovsky- Six Romances, Op. 73- No.5 Sred mrachnikh dnei

20. Tchaikovsky- Seven Romances, Op.47- No.6 Den li tsarit_

21. Dvorak- Ciganske melodie, Op.55- No. 4 Als die alte Mutter

22. Richard Strauss- Vier Lieder, Op.27- No. 2 Cacilie

Daniel Berenboim, piano

 

Para bajar las letras:

http://www2.deutschegrammophon.com/html/special/netrebko-inthestillofnight/download/sungtexts-download.pdf

Mis favoritos: Tchaikovsky-Sinfonías 4, 5 y 6

9 Mai 2009

Tchaikovsky

Las tres últimas sinfonías de Tchaikovsky son la cima de su obra.

Tchaikovsky compuso la 4ª sinfonía (1878) en una época tumultuosa de su vida. Cuando la comenzó estaba a punto de embarcarse en un matrimonio con una antigua alumna del conservatorio, Antonina Miliukova; pero también apaerició en escena otra mujer para brindarle su apoyo económico, la acaudalada mecenas Nadezhda von Meck. Fue ella a quien Tchaikovsky reveló el “programa detallado” de su sinfonía más autobiográfica hasta esa fecha. La fanfarria del fatídico primer movimiento con el que se abre era “el destino, esa fuerza inexorable que impide que nuestras aspiraciones de felicidad alcance su objetivo, que celosamente consigue que nuestro bienestar o nuestra paz no sean absolutos y transparentes, que pende sobre nuestras cabezas como una espada de Damocles y que con una rotunda perseverancia envenena nuestras almas. Es invencible, jamás la dominaremos”.

Aunque el destino regresa para hostigar los renqueantes valses del movimiento y para interrumpir el deleite popular del movimiento final, hay cierto solaz en “los recuerdos del pasado” que alivian las melancólicas cavilaciones del movimiento lento y lo que Tchaikovsky denominaba “arabescos antojadizos”, realizados mediante el pizzicato de las cuerdas en un scherzo muy imaginativo. (David Nice)

Sinfonía No. 4, 4º mvmt (Chicago Symphony-D. Barenboim)

 

tchai4bernstein

Sinfonía No. 4 in fa menor, op. 36 (CD)

Francesca da Rimini, op. 32

New York Philharmonic – Leonard Bernstein

Tras un lapso de más de una década, en 1888 Tchaikovsky regreso a la forma de la sinfonía. Su guía en esta labor fue el profesor del Conservatorio de Hamburgo Theodor Ave-Lallement, a quien esta dedicada esta 5ª sinfonía. En apariencia, la obra está más proporcionada de forma más uniforme que su predecesora, y la única percusión que se escucha es la de los timbales. Sin embargo, sigue habiendo un programa. La todopoderosa figura del Destino que preside la 4ª sinfonía y regresa para malograr el gozo popular de su final se ha convertido ahora en la Providencia, sujeta al cambio. Aparca a un lado el inquietante acoso del primer movimiento para dejar paso a un allegro que Tchaikovsky describe como “murmullos, dudas, lamentos, reproches contra… XXX” (lo cual, supuestamente, es una referencia a su homosexualidad). Amenazadora la Providencia irrumpe dos veces en la escena del exquisito movimiento lento, el magnífico andante cantábile, y anima brevemente un gracioso vals. En el último movimiento, su carácter se ha transformado en un noble acto de rebeldía y, tras una enérgica batalla, emerge ruidosamente como vencedor en un triunfante desfile final. (David Nice)

 Finale de la Sinfonía Nº 5 (L. Bernstein)

 tchai5bernstein

Sinfonía No. 5 in mi menor, op. 64 (CD)

Romeo y Julieta

New York Philharmonic – Leonard Bernstein

La sexta sinfonía de Tchaikosky es la más poderosa que compuso sobre el sufrimiento, tal y como indica el sobrenombre que le puso su hermano Modest “Patética”. No es que cuando la escribió, en verano de 1893, estuviera sumido en un desespero con tendencias suicidas: aunque afirmaba “haber llorado mucho” durante su composición, estaba en pleno impulso creativo, y declaró “es glorioso poder darme cuenta de que mi tiempo aún no ha acabado, y que puedo seguir trabajando”. Su súbita muerte, ese mismo año, solo unos días después de haber dirigido el estreno de esta obra, alentó los rumores de que, como Mozart, había compuesto su propio Requiem. Hay algunos aspectos de la obra que ciertamente lo sugieren: la misa rusa de difuntos se cita en el desarrollo del primer movimiento, y el final es un adagio lamentoso trágico, en el que la luz se extingue.

Pero aquí hallamos condensada toda la experiencia vital. El amor, en un aria del primer movimiento que prácticamente no tiene palabras, está en deuda con el ejemplo de la “canción de la flor” de Carmen, de Bizet, la ópera favorita de Tchaikovsky. La melancolía hace acto de presencia bajo la forma de un vals agridulce, mientras que el scherzo combina una fantasía brillante con una marcha bulliciosa. (David Nice)

Sinfonía nº 6. 3er mvmt. Bavarian Radio Symphony Orch Mariss Jansons

tchai6bernstein

Sinfonía No. 6 in si menor, op. 74 ‘Patética’ (CD)

New York Philharmonic – Leonard Bernstein

Sèrie grans gravacions: Martha Argerich – Concerts per piano de Tchaikovsky i Rachmaninoff

28 Març 2009

argerich

 

Avui toca comentar-vos uns dels discs que qualsevol melòman amb una mica de recorregut ha de tenir en la seva discoteca particular.

 

Els motius són ben senzills:

 

En primer lloc inclou dos dels concerts per piano i orquestra més famosos i difícils de tot el repertori: El concert per a piano nº1 en mi bemol menor, Op. 23 de Tchaikovsky; i el concert per a piano nº3 en re menor, Op. 30 de Rachmaninoff.

 

 

En segon lloc per què la interpretació ve a càrrec d’una de les pianistes més importants dels últims quaranta anys: la pianista argentina Martha Argerich.

  

L’Argerich va ser una nena prodigi que va estudiar amb dos colossos del teclat com han sigut el Frederich Gulda i l’Arturo Benedetti Michelangeli. Als 16 anys va guanyar els concursos Internacionals de Ginebra i el Ferruccio Busoni, però no va esclatar en el panorama internacional fins que va guanyar el concurs Frederick Chopin a Varsòvia a l’any 1965, amb només 24 anys.

 

El crític Alex Ross del The New Yorker defineix perfectament el pianisme de l’Argerich:

 

“Argerich brings to bear qualities that are seldom contained in one person: she is a pianist of brainteasing technical agility; she is a charismatic woman with an enigmatic reputation; she is an unaffected interpreter whose native language is music. This last may be the quality that sets her apart. A lot of pianists play huge double octaves; a lot of pianists photograph well. But few have the unerring naturalness of phrasing that allows them to embody the music rather than interpret it.”

 

Com comenta el crític l’Argerich ha estat mítica pel seu caràcter d’artista integra (només caldria recordar el seu famós desplante quan era jurat al Concurs Chopin al 1980, on es va retirar en protesta de l’eliminació del croat Ivo Pogorelic proclamant que era un geni), com pel seu físic (feia goig veure-la).

 

El disc recull en viu les interpretacions de dues peces claus en el repertori de l’artista, conjuntament amb l’Orquestra de la Ràdio de Berlin i dirigida pel Kirill Kondrashin (Tchaikovsky) i el Riccardo Chailly (Rachmaninoff).

 

Del seu Tchaikovsky es pot dir poca cosa, ja que està considerada una de les màximes intèrprets de la peça, i aquesta és una de les seves millors redempcions.

 

Martha Argerich. Tchaikovsky: Concerto para piano nº1. Beppu, Japón, 22 de abril de 2001. Dirige Antonio Pappano.

– 1er moviment (Part I i Part II)

2on moviment

3er moviment

 

Del Rachmaninoff es pot parlar moltíssim. De sortida he de dir que per a mi no és de les millors versions que existeixen (lluny de van Cliburn o Horowitz), però si que he de dir que et posa el cor en un puny. La versió d’Argerich és suïcida, amb uns temps vertiginosos i una potència que només una intèrpret de la seva talla pot fer que no es converteixi en un desastre. Està plantejada com un tour de force amb un Chailly que també posa molta llenya al foc. Escoltar-la és extasiant.

 

Aquí us deixo el video del 3er moviment en 2 parts (I i II)

 

Links de descàrrega del disc:

Parts 1, 2, 3 i 4. Contaseña del rar: Sankerib