Archive for the 'Tristan und Isolde' Category

Més Tristan und Isolde amb la Voigt i Plácido

23 gener 2010

Sembla mentida que aquest disc tingui 10 anys. Quan me’l vaig comprar tots estavem esperant a veure si el Domingo es decidia a gravar el personatge per a ell més desitjat en aquell moment (ja que tots, inclús ell, sabiem que portar-lo a escena era del tot una quimera).

El fet es que l’any 1999 es va decidir a gravar el duo del segon acte per aquest disc, si bé van escollir com a base una versió que el mateix Wagner va arreglar per a fer-la en concert. No us espanteu! l’únic que va fer Wagner va ser arreglar el final del duo, que en lloc d’acabar bruscament per l’arribada sobtada del rei Marke i el seu sèquit (que agafa in fraganti als amants) el va concloure amb el mateix final que el Liebestod (la mort d’Isolda), deixant el duo amb un final tancat (uns tretze compasos d’afegit). Tot l’anterior és exactament el mateix que a l’òpera.

Abans d’aquest duo del Tristany, que és la 2ona escena del segon acte, el disc conté un altre duo amorós wagnerià, el del final del Siegfried (segona jornada de l’Anell del Nibelung), on Domingo s’arrisca en estudi amb un altre personatge impossible per a ell en escena, el de Siegfried.

Però centrem-nos en el Tristany i el duo en qüestió.

La gran part del segon acte del Tristany és un nocturn duet amorós. L’acte s’inicia amb Isolda esperant ardentment l’arribada de Tristany, que arriba després d’escapolir-se de la cacera reial. Isolda envia a Brangania per a que l’avisi de l’arribada del guerrer (apagant una torxa) i per a vigilar de que no els descobreixin. Durant el duo, amb un acompanyament orquestral d’una riquesa i complexitat extremes, els amants perden tota consciència del món real; l’acció és d’un estatisme complet amb una música extasiant. En la llunyania la veu de Brangania (que asumeix el rol de protectora dels amants) els avisa que el dia està arribant (com a símbol de que aquell amor nomès pot sobreviure en l’oscuritat de la nit), però la parella ignoren les seves paraules, totalment absorbits pels seus sentiments. Els crits de Bragania acaben unint-se a l’estatisme de l’escena creant-se un dels moments més autènticament bells de tota la història de la música. Tot acaba amb l’arribada del dia al que acompanya Melot, l’home que traeix als amants.

L’interès del disc recau, Domingo a part, en la Isolda de Deborah Voigt, que és la protagonista de les funcions que comencen avui al Liceu.

La Voigt en aquell moment tenia una veu ampla i potent, amb un agut sa i un centre carnós. El seu cant està ple de matisos i fa una Isolda més amorosa que vehement (si bé en aquest duo això és el recomanable, la sang i el fetge toquen al primer acte). Dic en aquell moment perquè des de que es va aprimar la seva veu a perdut bastant qualitat, sobretot en els moments més intensos, i la Isolda és molt intensa.

El Tristany del Domingo és bell però estrany. La seva manera de frasejar i el seu calidíssim timbre l’apropen a l’amant ideal, però hi ha tivantors en el passatge i els aguts que el desllueixen una mica.

Com a Brangania un luxe asiàtic com és la Violeta Urmana, per aquella època encara mezzo i punt. Els seus crits d’alerta tenen tota la bellesa i l’estatisme que hom desitja sentir.

Els acompanya un encertadíssim Antonio Pappano, amb aquell foc contingut que li va també a aquesta òpera, però deixant escapar les guspires justes per conmocionar-nos (crec que com Wagner deuria voler). L’orquesta de la Royal Opera House està sublim amb una presa de so excel·lent.

Us deixo el final del duo i el link del disc sencer, que recull tambéel magnífic duo final del Siegfried.

Richard Wagner – Love Duets (CD, pista09)

SIEGFRIED / TRISTAN Placido Domingo

BRÜNNHILDE / ISOLDA Deborah Voigt

Orchestra of the Royal Opera House – ANTONIO PAPPANO

Preparant el TRISTAN UND ISOLDE

21 gener 2010

El dissabte 23 s’inicia al Liceu la sèrie de 11 funcions del Tristan und Isolde de Richard Wagner. Com ja es habitual amb aquest post us donaré una mínima informació de l’obra per a que pugueu preparar (els que no la conegueu) i/o fruir (tots).

De la meva collita només dir que el Tristan und Isolde és un dels cims de l’art en general , i de la música en particular.

Tirem de les explicacions de la pàgina web del Liceu, que per això la paguem entre tots.

http://www.liceubarcelona.cat/cms/index.php?option=com_content&view=article&id=230&temporada=4&Itemid=39&lang=ca

“Tristan und Isolde té com a punt de partida un poema medieval de Gottfried von Strasburg (vers 1210), sobre una llegenda d’origen cèltic, que narra els tràgics amors de Tristany i Isolda. S’estrenà el 1865 al Teatre de la Cort de Munic. Wagner féu de Tristan und Isolde l’expressió més poderosa de la passió amorosa que s’afirma, incontenible, a despit de la pròpia voluntat, de  les normes morals i de les lleis divines, i que només troba en la mort el seu acompliment. Utilitzà una música nova, al límit de la tonalitat, d’un cromatisme exasperat, punt sense retorn en l’òpera romàntica i punt de partida de la música del nostre temps.

Tristan, que ha estat guarit per Isolde –filla de la reina d’Irlanda– de les seves ferides, rep l’encàrrec del seu oncle i protector, el rei Marke de Cornualla, d’anar a Irlanda per demanar, en nom seu, la mà d’Isolde. Quan s’aixeca el teló, la primera escena ens situa al vaixell en què Tristan condueix Isolde a Cornualla, i el filtre de mort que fa portar la princesa per consumar la seva venjança –Tristan havia causat la mort del seu promès Marold– és canviat per la serventa Brangäne en filtre d’amor, cosa que desencadena –i alhora revela– la passió soterrada dels protagonistes. Al segon acte té lloc una de les escenes d’èxtasi amorós més extraordinàries de la història de l’òpera, fins que els sorprèn el retorn de Marke i els seus cavallers i Melot fereix greument Tristan. Al tercer acte, Kurwenal ha conduït el seu amic Tristan al seu castell de Karéol, a la Bretanya, on esperen l’arribada de la nau d’Isolde, l’única que el pot guarir. Isolde apareix només a temps de rebre entre els seus braços Tristan poc abans de morir. Arriba el rei Marke, disposat a perdonar. Però els bretons presenten batalla i Kurwenal mata Melot abans de ser ell mateix ferit mortalment. Isolde, ja fora d’aquest món, s’enfonsa en la nit de la mort, única realitat que la pot tornar a unir amb Tristan, mentre canta l’extraordinària Liebestod (Mort d’amor).”

Aprofitem, també, el resum de l’argument i us deixo el link per al llibret

“Acte I

Un vaixell du Isolde, princesa d’Irlanda, a Cornualla, on ha de contraure matrimoni amb el vell rei Marke. Però Tristan i Isolde es coneixen de feia temps: la princesa havia estat promesa a un cavaller que fou mort per Tristan. La mateixa Isolde guarí el ferit Tristan sense saber que era l’assassí del seu promès i sentí per ell una atracció sobtada que mai no ha pogut oblidar. Indignada pel fet que Tristan la condueixi davant el rei Marke, demana a la serventa Brangäne el filtre de mort. Però la serventa canvia el filtre de mort pel d’amor i en trobar-se cara a cara Tristan i Isolde, tensos i violents, mentre la tripulació saluda el desembarcament a Cornualla, beuen plegats la copa «de la reconciliació» i, en comptes de morir, cauen l’un en braços de l’altre.

Acte II

Isolde apaga la torxa que crema a la porta del palau de Marke: és el senyal convingut per trobar-se amb Tristan. Els amants s’abracen amb passió i canten la pau de la nit, símbol del seu amor. Melot, cortesà del rei, irromp brutalment precedint el rei Marke, que mira amb dolor i estupor la parella que l’ha traït. Melot s’abraona sobre Tristan i el fereix.

Acte III

Vençut per la febre, Tristan agonitza al castell de Kareol, foll de desig que arribi el vaixell d’Isolde, que només pot recollir l’últim alè de l’estimat. Un segon vaixell porta el rei Marke, disposat a perdonar-ho tot. És massa tard: Isolde expira sobre el cos de Tristan, morta d’èxtasi, d’amor i de fidelitat.”

Llibret Alemany-català

http://www.liceubarcelona.cat/cms/administrator/components/com_info/liceu/web/uploads/assets//llibret_tristan_cat.pdf

Per la meva part us deixo dues versions més del Tristan protagonitzades pels principals cantants que les faran al Liceu, a part de la de Leonard Bernstein d’un post anterior.

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/10/el-tristan-de-bernstein/

La primera és la d’unes funcions a Viena amb la batuta del mestre Thielemann (tota una garantia d’ortodòxia wagneriana) amb la més que solvent Isolde de la Voigt (que és la que la farà al Liceu), l’esforçat i ja veterà en aquesta gravació Tristan del Thomas Moser i el sobri Marke del Robert Holl.

La segona és una funció del Metropolitan de la temporada passada amb un dels primers Tristan del Peter Seiffert, molt entregat però fent patir, l’Isolda de la Dalyman i el meravellós Marke de René Pape, tots sota la direcció del referent modern de l’obra i un dels seus millors intèrprets de tots els temps, el Daniel Barenboim.

————————————–

Richard Wagner-Tristan und Isolde (Part 1, Part 2, Part 3)

TRISTAN – Thomas Moser

ISOLDE – Deborah Voigt

KONIG MARKE – Robert Holl

KURWENAL – Peter Weber

MELOT – Markus Nieminen

BRANGÂNE – Petra Lang

EIN HIRT – Michael Roider

EIN STEUERMANN – In-Sung Sim

EIN JUNGER SEEMAN – John Dickie

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper-Christian Thielemann

————————————–

Richard Wagner-Tristan und Isolde (Part 1, Part 2. Juntar amb HJSplit)

Peter Seiffert (tenor) : Tristan

Katarina Dalayman (soprano) : Isolde

Michelle DeYoung (mezzo-soprano) : Brangäne

René Pape (bajo) : König Marke

Gerd Grochowski (bariton) : Kurwenal

Stephen Gaertner (tenor) : Melot

Matthew Plenk (tenor) : Seemann

Mark Schowalter (tenor) : Ein Hirt

James Courtney (bariton) : Steuermann

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Daniel Barenboim

————————————-

INFORMACIO DE LES FUNCIONS AL LICEU

11 funciones que se inician el 23 de enero

Direcció d’escena: Thor Steingraber

Escenografia i vestuari: David Hockney

Il·luminació: Duane Schuler

Producció: Los Angeles Opera

Repartiment:

Director musical: Sebastian Weigle

Tristan: Peter Seiffert/Ian Storey

Isolde: Deborah Voigt/Jennifer Wilson

Rei Marke: Kwangchul Youn/Attila Jun

Kurnewal: Bo Skovhus/Tomas Tomasson

Brangäne: Michaela Schuster/Janina Baechle

Pastor/Mariner: Francisco Vas

Piloto: Manel Esteve Madrid

El Tristan de Bernstein

10 Setembre 2009

Tristan-Bernstein

Si hace unos post presentaba el Parsifal ultra-rápido de Boulez en Bayreuth, ahora nos vamos al otro extremo, con este larguísimo, por lento, Tristan und Isolde del gran Leonard Bernstein.

Lo primero y más importante de esta versión, y que hay que dejar clarísimo, es que esta es una versión de director (no de cantantes), aunque a él se le unen la muy interesante Isolda de la recientemente fallecida Hildegard Behrens.

Partiendo de este hecho, y bajo esta perspectiva, esta grabación es un triunfo absoluto.

En sus últimos años, Bernstein prefería hacer sus grabaciones a partir de funciones en vivo, y este Tristan es una de ellas. La obra se grabó a partir de conciertos independientes para cada acto a lo largo de 1981. De cada acto se daban dos pases, de los que seleccionaron la mayoría del material de la grabación, dedicándose dos días en estudio para hacer las correcciones pertinentes.

Si las versiones de Karajan son suntuosas y detallistas (y en estudio hiperretocadas), las de Böhm son demasiado enérgicas, de todos los Tristanes posible, el de Leonard Bernstein es probablemente el más apasionado de las que se pueden escuchar, y seguro que el más largo.

El preludio es auténticamente un Langsam, de hecho se sabe que durante los ensayos Kart Böhm estaba presente y que más tarde le hizo llegar una nota a Bernstein “por fin alguien interpreta Tristan de la manera que tiene que ser….el resto de nosostros nunca nos atreveremos!”

Con la orquesta de la Radio de Baviera Bernstein encontró a un aliado perfecto, ya que tocan como los ángeles. El Liebesnacht es celestial, la muerte de Tristan es devastadora y el Liebestod es subyugador. Además la toma de sonido es perfecta.

Bernstein nunca dirigió en Bayreuth, a pesar de que mantuvo contactos con Wolfgang Wagner desde 1967 para dirigir una nueva producción del Tristan. Bernstein queria combinar su aparición con una grabación discográfica y una filmación para la televisión de la preproducción y de la ópera, pero para Wolfgang Wagner eso era demasiado para el primer año de rodaje de la producción, ya que el entendía que las producciones tenían que ir madurando con el rodaje, y que hasta que no hubieran pasado unos años la producción no alcanzaría la excelencia. Los contactos con Bernstein por parte del Festival cesaron en 1970.

Hildegard Behrens no tiene la voz ni de la Flagstad ni de la Nilsson.  Como ya os comenté en referencia a su Elektra, la voz tiene poco volumen y le falta contundencia en el grave, aunque sí posee unos notables y brillantes agudos. Pero a pesar de eso no nos engeñemos, es una muy notable Isolda. ¿Cómo lo consigue? Pues con una implicación dramática como pocas. En el primer acto se palpa el rencor y la ira, al mismo tiempo que hay frases de gran melancolía. En el segundo acto es una Isolda totalmente entregada al amor, con un fraseo fabuloso. Y en el tercero nos remata con una Liebestod de gran intensidad.  Hay que decir que el Liebestod es uno de los fragmentos que se grabaron en estudio ya que en los conciertos del tercer acto se encontraba algo indispuesta.

Peter Hofmann fue una estrella fugaz en el mundo de los Heldentenores del que se tuvio que retirar en apenas 10 años de carrera por sufrir Parkinson. Teniendo en cuenta que Tristan es el Everest de los papeles para tenor, se defiende bien. La voz suena un poco opaca y en los momentos de más intensidad aparece un vibrato un poco desagradable que la afea considerablemente, pero, en honor al cantante, hay que decir que no hay gritos ni berridos y que todo esta fraseado de manera razonable, incluso en el extenuante tercer acto. La Behrens en el libro Leonard Bernstein: The last 10 years explica que Bernstein le ayudó y lo mimó al máximo, ya que era el debut del cantante en el papel.

Hans Sotin nos regala el Rey Marke más soso y aburrido de la historia, si bien sano de voz, Bend Weikl es un Kurnewal servicial pero monótono, y la Minton es una Bragania vulgarísima en el canto, a la que le falta presencia vocal y dramática.

No es el major Tristan existente pero sí uno de los más logrados (quizá el que más) orquestalmente y el más apasionado (sin duda), además del más largo.

Richard Wagner – TRISTAN UND ISOLDE (CD01, CD02, CD03, CD04, CD05)

Tristan, Peter Hofmann

Konig Marke, Hans Sotin

Isolde, Hildegard Behrens

Kurwenal, Bernd Weikl

Melot, Heribert Steinbach

Brangane, Yvonne Minton

Ein Hirt, Heinz Zednik

Ein Steuermann, Raimund Grumbach

Ein Junger Seemann, Thomas Moser

Chor des Bayerischen Rundfunks-Heinz Mende

Symphonie-Orchester des Bayerischen Rundfunks-Leonard Bernstein